(Maó, 1989)
Calidoscopi
El Gall Editor, 2007
Pollença
APROXIMACIÓ A LA FUGA
Evocació
de la imatge,
tu que ets la corba,
sinuositat en el tacte.
Tensió en una línia (recta)
discontínua, com si
s’ofegués tot el so.
No puc respirar,
i em suggereixes el somni
en aquesta disbauxa onírica
de pauses i punxades.
És el ritme del calfred,
el sord soroll de les paraules,
el clam de la Lluna
i el ritme angoixant
de l’escapada.
CA LE S F O N T S
Onde a terra se acaba é o mar começa
Luís
de Camões
Ha arribat el Sol
acompanyat dels nostres somriures,
d’on es veia allà on acabava
el món, qui sap si és d’on
comença. Que allà dalt trobem
la porta d’Eos i s’escampa
l’escalfor. Mar i més mar
que abraça el passeig de roques
i fustes on podríem esculpir
cada gest, cada mirada, allí
on el temps s’atura. Aigua i somnis
que no troben anclatges,
com si entréssim en aquells quadres
de perforador silenci i eternes platges.
Llum més enllà de la foscor
i el moviment, petit i tímid.
Aquí no passen les hores,
només se sent el llenguatge del vent
MENORCA
Paradís,
somni i
desencís.
I LLA
Cala, nua i somorta;
de colors n’està buida la paleta,
eternitat, primera persona plural,
de la mel que vessa
en aquest retrat.
Incoherència.
-«Ets tu, Nit,
qui em busca?»
Llum, verda fosca
del diàleg, les mans.
La paciència mal
esmerçada, captaire
d’esbufecs i vibracions.
Escriurem un cant
als set vents, si véns,
et deixo el poema
sense acabar.
Més propera ets,
mentre l’aigua
et dibuixa,
és olor d’estiu,
pessigolles als ulls
sota els pins
i el moll et demana
que hi repengis les cames,
sorneguer.
Més enllà és fosc.
MAT Í
I no despertar.
Només cinc minuts més.
Escalfor, seguretat.
Ens veiem entre somnis.
F U N À M B U L S D E L L U M
A N T R O P O È T I C A
He menjat terra,
he begut pluja,
he plorat sal.
L’home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot això, només,
per arribar a trobar
el poema.
A D O R A C I Ó D E L A T E R R A
a Igor Stravinsky
Dans al voltant de l’arbre,
cercles blaus de mitja nit,
esperant la Deessa.
El vestit blanc
d’on feies créixer
el parpelleig de seda
penja a la cabana del meu ésser.
Abraç l’arbre
i en la foguera,
despullat de móns i vides
esper que m’arrossegui l’Infinit.
M E D I T A C I Ó N O C T U R N A
Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin
i em facin fluir en el discurs
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
arrecerada,
després del bes,
dens,
sec,
sex,
sax,
jazz...
T R À N S I T
El senyor, l’oracle
del qual està a Delfos, ni parla ni oculta res sinó que es
manifesta per senyals.
HERÀCLIT
M’elevaré a l’esfera mística
i mistèrica,
a través de la paraula errant,
miraré la Sibil·la als ulls,
drogats, desposseïts;
enèrgic, escopiré a l’ombra d’Apol·lo
i n’extrauré poesia de tota aquesta
follia profètica.
Finalment,
em despertaran, prosaic,
estirat a l’ombra del temple,
tapat amb la llarga barba blanca,
xiuxiuejant:
- Orfeu, Orfeu....
C A P A L T A R D
a Emili Sánchez-Rubio
De la llum del capvespre
he segrestat l’amor,
una flor d’aroma buit
que he escopit al món
en forma d’esquelet de papallona.
Davant les coses he afirmat:
sóc subjecte enamorant
i he pelat patates al balcó
després d’haver expirat
totes les Llunes del Mediterrani.
M E N O R C A B L U E S
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
L L E N G U A T G E
Si la paraula és absència
la poesia és un món de solituds.
L O T U S
T’he posat una lluna creixent
sota el coixí,
perquè escoltis la fressa dels ametllers de marbre.
Jo, que sóc l’efervescència groga,
flor de fum que escriu amb fang
i que amb les mans
només sap fer tres coses:
música,
poesia
i
estimar-te.
O C À S
He vist el Sol posar-se en els teus ulls,
deixa que m’hi escalfi les mans
en la teva mirada.
D I T I R A M B E
Veure’t despertar
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida
el ritual de l’albada
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença.
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell
del foc que canta el cor
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers
en un únic i creador, vital, orgasme.
Presentaciķ a Funāmbuls de llum
PEDRA FOGUERA.
Antologia de poesia jove dels Països Catalans.
(Edicions Documenta Balear. Palma. 2008)
Escriure poesia és una forma de veure i viure, aconseguir el vincle
entre reflex i reflexió defugint la mera concepció estètica
de l’art.
Edgar Alemany neix a Maó l’any 1989, es dedica a la música
i a les lletres.
Realitza estudis de composició i violoncel, que compagina amb els
de
Filosofia a la Universitat de Barcelona. Ha publicat el llibre Calidoscopi
guanyador
del premi Art Jove de Poesia en Català 2007 i ha rebut una menció
honorífica amb el poemari Funàmbuls de llum en el premi Martí
Dot de Sant
Feliu de Llobregat 2007. Destaca la seva participació en diversos
recitals
poètics. És autor d’un exhaustiu estudi sobre la vida i obra
del compositor
Xavier Montsalvatge i actualment treballa en diferents projectes per a vincular
poesia i música.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|