M’exalta el nou, com va dir aquell. M’exalta aquesta explosió de poesia que vivim. Diverses maneres d’envestir la vida, diversitat, diverses tribus, diverses veus…; i arreu poesia.

     Diverses persones, diverses tribus: és això el que hi ha. Ja ho veim a les dites, i molts, com si sentissin ploure: “Tothom té el nas allà mateix” / “Cadascú és cadasqual”. Això dels cànons és cosa de policia literària, com els canons és cosa de policia militar. Ei, que som al segle XXI i ens volen fer funcionar amb esquemes del XIX: Colla de Borbons! Benvinguda la globalització i internet i facebook, que permeten crear tribus virtuals o no, i tornar a cadascú, qui vulgui. Benvingut Dionís que torna a ajuntar el cel i la terra que el mesquí déu jueu havia esquerdat.

     Per al meu gaudi de gaudidor de poesia: en Blai, en Bauçà, na Marçal, en Vinyoli, en Casasses, n’Estellés, en Brossa, en Palau, en Maragall, n’Ausiàs, en Pòrcel (no el Porcell bufó), en Papasseit, en Baudelaire, en Blake, en Pessoa, en Nietzche, en cummings, en Whitmann, en Rilke…

     I també les espurnes i els calius de la “Pedra foguera”: l’Etern Retorn, que és veure el passar no com un anar-se’n sinó com un venir sempre, devenir en l’etern retorn de l’ésser, que així esdevé permanent.

     Dues vegades t’he vist, Edgar. Primer a la llibreria Literanta llegint poemes de Calidoscopi, i poc després a Búger, al Solstici d’estiu, fa mig anyet, i les dues vegades he sentit una veu poètica. A Búger també hi era en Palau i Fabre, i hi havia frit i vi i nit i conversa: que massa!

     De la mitja dotzena llarga de poemes teus que havia llegit, em va atreure “Menorca blues”; i tot d’una vaig pensar en “El meu amor sense casa” de na Maria-Mercè Marçal, i que un amic li havia dit que aquest poema era un blues, i que na Glòria i les Llunàtiques n’han fet un blues que enamora quan el canten.

     Tant m’ha agradat “Menorca blues” que l’he posat al dossier de treball per als estudiants de mestre. De tots els poemes del dossier en trien un i a partir d’aquest en fan un. Aquí, el que ha fet n’Elisa Cifre (amant de la música i de la nit solitària a la ciutat): “Quan s'obre la nit, / plena, / la ciutat que és una sola / queda absorta / entre fonema i fonema. // Visc! / Goig a cada passa.  / De sobte m'aturo  / l'asfalt és fred i humit,  / fred i humit que estremeix. // Obro els ulls,  / tant com puc / i miro el cel.  / I en tancar-los,  / desitjaria ésser precisament on sóc.  / I és que m’agrades així, / fosca, / mora, romana o gòtica / o tot d’un cop,  / tant se val !  / I ara, si no et sap greu / et trepitjaré una estoneta més, / aprofitant el darrer acord / de la matinada.”

     Edgar Alemany, el poeta més jove de Pedra foguera,  transita pel camí de la poesia amb més fermesa que molts que fan creure que escriuen poesia i no fan més que plorar (“-Què he de fer per no plorar? /  -El millor és suïcidar-te. / -Però això és massa gros... / -Doncs, no ploris, ploramiques.” Miquel Bauçà), o que són uns escalfabraguetes (pens en Joan Margarit i companyia). Bé, transitar per la poesia amb fermesa no hauria d’ésser gaire mèrit, és el que toca: són els ploraners oficials que fan nosa, fent creure que poesia és el que ells fan.

     N’Edgar s’expressa amb unes eines molt potents: filosofia, música, poesia, vida.

     El primer poema de Calidoscopi, “Aproximació a la fuga”, ja és musical: “És el ritme del calfred, / el sord soroll de les paraules, / el clam de la Lluna, / i el ritme angoixant / de l’escapada.” El Funàmbul és ple de música, de dansa, de cant: “Dans al voltant de l’arbre”; “l’arpa del temps”; “sents cents d’ocells”; “sax, / jazz”, i Orfeu. “Sona una música frenètica quasi histèrica de violins malparits i trompetes amb sordina” i “un blues verbal” i “aquest jazz / dissonant”. “Sobretot la música”. “Cantant davall la pluja” i “el xiuxiueig més sonor i profund”. “Aquí em teniu, / pròxim al desastre, / dansant, greu, / recitant, salvatge”.

     També a la poesia d’Eugenio de Andrade, que tradueix ara n’Edgar, hi ha música, com en aquest “Retrat” traduït per Josep Maria Llompart: “En el teu rostre s’inicia l’alba. / Llum obrint, / de rosa en rosa, / transparent i fullada. // Melodia / distant però segura; / irrompent de la terra, / càlida, madura. // Mar immens, / platja deserta, horitzontal i calma. / Sabor agrest. / Rostre de la meva ànima!”

     Llegir n’Edgar és nedar en un món de sensualitat, d’imatges, de silencis, d’escoltaments, de cant: “Ditirambe”, “Ocàs”, “Lotus”..., “i tota tu, un mar de tecles”; “No vull llegir, / no vull escriure / i tot això, només / per arribar a trobar el poema”; “Abraç l’arbre / i en la foguera, / despullat de mons i vides / esper que m’arrossegui l’Infinit”.

     Filosofia i poesia, una combinació que dóna poetes tan diferents i tan semblants com Hölderlin, Nietzsche, Rilke, Pere Perelló, Miquel Perelló, Joan Miquel Oliver, Jaume Munar, n’Emili..., Heidegger.

     “Mai entendré Heidegger” diu n’Edgar a “Meditació nocturna”, on també hi surt Thoreau, pioner de la desobediència civil, que va viure dos anys al bosc, i Foucault, que diu que els discursos institucionals bandegen la veu individual, i Caravaggio, pintor de proscrits (i posar aquests noms en un poema no és erudició pedant, més que per a qui té mandra de fer servir el google).

     “Mai entendré Heidegger”, potser perquè el volem entendre com a metafísic, quan ell mateix no arriba on vol per aquest camí (“hem conduït el nostre pensar a aquest àmbit del qual ja no es pot parlar amb les paraules rectores de la metafísica”); i abandona el camí de la metafísica per endinsar-se en els “Camins del bosc”, en la poesia de Hölderlin, de Nietzsche, de Rilke, de Trakl...: quin gran caminant per aquests viaranys: “Que el poetitzar també sigui un assumpte del pensar és quelcom que hem de començar a aprendre en aquest moment mundial”. 

     “Autèntic és l’ésser-en l’existència que s’apropia de si” diu Heidegger (“l’àngel de Rilke, a pesar de totes les diferències de contingut, és metafísicament el mateix que el Zaratustra de Nietzsche”); i per apropiar-se de si, cal silenci (en Bauçà el troba a l’Eixample) i escoltament.

     Paraules tan usades per Heidegger, com “temps”, “ésser”, “essència”, “silenci”, “escoltar”, apareixen sovint en la poesia de n’Edgar.  Calidoscopi: “si desconnectam del temps, / en un llarg i contingut silenci”; “allí / on el temps s’atura”; “No li posem nom a les coses. / Tot i que podem ésser Ésser; /  Ku-shen, esperit abismal”. Funàmbuls de llum: “la cabana del meu ésser”, “el silenci universal”, “escoltaré la Natura”...

     També “cant” (ei, Vinyoli, guapo!) és una paraula de la poesia de n’Edgar (“Escriurem un cant /als set vents”). Heidegger, comentant Rilke, en parla, del cant, i molt: “Cant és existència”; “El cant és la pertinença a la totalitat de la pura percepció. Cantar és ésser duit per l’empenta del vent des de l’inaudit centre de la plena naturalesa”. “Els més arriscats són els poetes, però aquells poetes el cant dels quals gira la nostra desprotecció cap a l’obert.”

     El títol “Funàmbul”, equilibrista, em du a Bauçà: “Un poeta es troba al mig / de la corda fluixa, sempre.”

     “Escriure poesia és una forma de veure i viure, aconseguir el vincle entre reflex i reflexió.” (Edgar, Pedra foguera).


Antoni Artigues

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA