VIDA I OBRA
 

Neix a Ciutat de Mallorca a mitjan segle XIV (potser el 1352). De primer es feu frare franciscà i posteriorment es converteix al mahometisme i viu com a musulmà a Tunis. 

Ell mateix, al llibre "El present del lletrat contra els seguidors de la creu cristiana" (Tuhfa al-arîb fî al-radd'alà 'ahl al-salîb) resumeix la seva vida:

"Sapigueu -que Déu tingui misericòrdia de vosaltres-, que sóc fill de la Ciutat de Mallorca -que Déu la torni a l'islam. És una ciutat gran, vora la mar, entre dues muntanyes; la travessa un petit rierol [...]      "La ciutat és enclavada en una illa que té el mateix nom que la vila: Mallorca. Els seus boscos es componen sobretot d'oliveres i de figueres. Cada any exporta més de 20.000 bidons d'oli de la seva producció d'oliva a terres del Caire i Alexandria. A l'esmentada illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, molt pròsperes, i moltes fonts, que en travessen la superfície i desemboquen a la mar.

"El meu pare pertanyia a la gent important de la capital de Mallorca, i jo n'era el fill únic. Quan vaig tenir sis anys, em va enviar a un professor que era sacerdot. D'ell vaig aprendre l'evangeli fins a saber-ne de memòria, al cap de dos anys, més de la meitat. Durant dos anys més em vaig dedicar a l'estudi de les llengües de l'Evangeli i de la lògica.
"Després d'això vaig passar del meu país a la ciutat de Lleida, en terres de Catalunya. És una ciutat d'estudis entre els cristians d'aquella regió i té un gran fiu que la travessa. [...]     En aquesta ciutat hi ha molt fruita. Hi he vist com els pagesos partien els préssecs en quatre parts i els posaven al sol perquè s'assequessin. També fan assecar pel mateix sistema els cogombres i les nous. Quan a l'hivern volen menjar-se'ls, els posen en remull, de nit, i els couen com si fossin fruita fresca del temps. [...]

"Després me'n vaig anar a la ciutat de Bolonya, en terres de Llombardia [devia tenir uns vint-i-cinc anys]. És una ciutat molt gran. [...]     Allà vaig viure en una església d'un sacerdot de molta edat i de gran autoritat entre ells, anomenat Nicolau Fratello [o Martello]. La seva dignitat era molt enlairada, entre ells, a causa de la seva ciència, de la seva pietat i de la seva vida austera. [...]     Vaig estudiar amb aquest sacerdot els principis de la religió cristiana i les seves Sentències. [...] Vaig estar-me amb ell, en aquesta situació, aprenent i servint-lo, durant deu anys.

Un dia Nicolau Martello, comentant que Jesús diu: "vindrà darrera meu un profeta anomenat el Paràclit" diu a Turmeda que el Paràclit no és l'esperit sant sinó Mahoma, i l'anima a fer-se musulmà; quan Turmeda li demana per què ell mateix no s'ha fet musulmà, li respon que ja és vell i li diu: "els cristians m'honoren amb honors de tota mena, amb dignitats, benestar en la vida present i riquesa en béns d'aquest món" i que si ara em fes musulmà els musulmans em respondrien: "Treu-ne profit per a tu mateix i entra en la veritable religió, però amb això no ens fas cap favor. Has salvat així la teva  ànima del càstig de Déu -que sigui enaltit". Em quedaria, doncs entre ells com un vell miserable, amb més de noranta anys, sense saber la seva llengua i sense que ells tampoc no em poguessin comprendre. Només em quedaria allà per morir-me de fam. Així és que -lloat sigui Déu- em quedo en la religió de Jesús i en tot allò que Ell ha revelat. Déu sap això de mi."
"-Senyor meu [diu Turmeda], ¿m'aconselleu, doncs, que marxi a terra de musulmans i que ingressi en llur religió?
"-És ben cert que hauràs encertat en la recerca de la teva salvació. Apressa't i obtindràs aquest món i l'altre. Però, fill meu, per ara, que ningú no s'assabenti d'aquest afer, fora de nosaltres dos.[...]
"Li vaig prometre tot el que va voler, de manera que quedés satisfet. Després vaig prendre viàtic i vaig anar a acomiadar-me'n. A l'hora de marxar, em beneí i em féu lliurament d'un ajut per al viatge: 50 dinars d'or. Em vaig embarcar en direcció a la meva terra, la Ciutat de Mallorca, on vaig romandre sis mesos. Després vaig salpar cap a l'illa de Sicília, on em vaig estar cinc mesos. Jo anava buscant un vaixell que fes cap a terres musulmanes. Aleshores va arribar-ne un que anava a la ciutat de Tunis. En aquest vaixell vaig fer el viatge des de Sicília; ens vam fer a la vela una mica abans de la posta del sol i vam arribar a Tunis gairebé a migdia." [Som devers l'any 1387]
 
"Quan vaig desembarcar de la nau, alguns dels qui estaven a les tropes cristianes i havien sentit parlar de mi, van venir amb cavalcadures i em portaren a les seves cases. Els acompanyaven també alguns comerciants que vivien a Tunis. Vaig ser el seu hoste, honorat i molt ben tractat, al llarg de quatre mesos. 
"Després d'això els vaig preguntar si hi havia algú, a casa del sultà, que sabés parlar bé la llengua dels cristians [...] Em digueren que en el palau de l'esmentat sultà hi havia un home, que era un dels dignataris més alts del seu servei, anomenat Yûsuf el Metge. Era metge del sultà i un dels seus íntims. Saber tot això em va alegrar d'allò més.
"Vaig preguntar aleshores per la casa d'aquell home, el metge, i vaig fer-m'hi portar. Després de la presentació, vaig contar-li la meva situació i el perquè de la meva presència, que era el meu desig d'ingressar a l'islam. El metge es posà contentíssim i s'alegrà molt i molt d'haver de prendre part en el desenllaç d'aquest afer. 
"Després, muntà al cavall i em conduí amb ell al palau del sultà. Entrà a la seva presència i va explicar-li la meva història. Li demanà que em concedís una audiència i em va ser atorgada. Em vaig presentar, doncs, a la seva presència. [...] Aleshores em digué:
"Has vingut: enhorabona (i em va donar 50 dinars d'or) ja que has viatjat bo i abandonant la teva terra terra per la nostra. Ara fes-te musulmà, sota la benedicció de Déu.
"Jo vaig dir aleshores a l'intèrpret [...] (el Metge):
"-Digues al sultà, sobirà nostre, que ningú no surt de la pròpia religió sense que els seus alcin la veu contra d'ell i el calumniïn. Demano, doncs, a la vostra benevolència que maneu de cercar els soldats i comerciants cristians més dignes que hi ha aquí, que els pregunteu per mi i escolteu aleshores en quin concepte em tenen. Després d'això em faré musulmà, si a Déu plau. [...]
"Va manar llavors que fessin venir els soldats cristians i alguns comerciants [... i] els preguntà:
"-Què me'n dieu, d'aquest nou sacerdot que ha arribat en tal i tal vaixell?
"-Senyor, es tracta d'un gran savi de la nostra religió. Els nostres doctors arriben a dir que mai no han vist una autoritat més excel.lent en tota la cristiandat pel que fa a la ciència i a la religió.
"-I què diríeu, si es fes musulmà?
"-Déu nos en guard! No ho farà mai.
"Quan el sultà va haver sentit què opinaven els cristians em va fer cridar. Jo vaig presentar-me davant d'ell i vaig fer la professió de fe veritable en presència dels cristians. Aquests se senyaven i deien: "A aquest, l'ha portat a això l'afany de casar-se, perquè entre nosaltres el sacerdot no es casa". Sortiren tristos i afligits."

El mateix Turmeda parla de la facilitat amb que els frares que volien es permetien llibertats sexuals. Per això no sembla aquest un bon motiu per fer-se musulmà. Epalza, entre d'altres motius esmenta el racionalisme de Turmeda; s'ha de reconèixer "una influència ideològica racionalista en l'obra de Turmeda. Aquest racionalisme respecte als dogmes cristians era molt estès a la Itàlia del nord a finals de l'edat mitjana [...] ¿No semblaria que la Tuhfa és fruit d'aquest racionalisme, essent més anticristiana que no pas musulmana?  Hauríem d'afegir encara alguns passatges de la Disputa de l'Ase, on Turmeda manifesta un escepticisme religiós. El Llibre de bons amonestaments també té alguns textos que poden ser interpretats en aquest sentit: "moros, jueus i cristians, abandonen Déu i tots els sants: adoren el diner" (estrofa 65)" (Epalza, Tuhfa, p. 54-55). Ruiz i Calonja diu que és "l'escèptic humorista". Això explicaria clarament, també, com al mateix temps escrivia obres cristianes en català, defensant el cristianisme, i obres en àrab, atacant-lo. 

Turmeda prengué el nom Abdàllah (servidor de déu), i serà conegut com Abdàllah At-Turjumàn (el torcimany, o traductor), o com Abdàllah Al-Mayurqi. 

"El sultà -Déu en tingui misericòrdia- m'assignà quatre dinars diaris de la casa del monopoli i em va casar amb la filla del Hagg Muhammda al-Saffâr. Quan me la vaig endur a casa, el dia del casament, em lliurà 100 dinars d'or i un vestit nou, magnífic. Ens vam unir i en vaig tenir un fill. Vaig anomenar-lo Muhammad per la benedicció que comporta el nom del nostre profeta Muhammad -la benedicció i la pau sobre d'ell". 

"Cinc mesos després de la meva conversió a l'islam, el sultà va fer-me l'honor de col.locar-me a la direcció general de les duanes marítimes. La seva intenció era que amb això jo aprengués la llengua aràbiga per les ocasions abundants i contínues que allà hi ha de fer d'i ntèrpret entre cristians i musulmans. Va ésser així com vaig aprendre perfectament la llengua aràbiga en un sol any."

"El que és curiós de n'Anselm Turmeda, convertit a l'Islam amb el nom d'Abdàllah At-Tarjumàn, és que a Tunis inicia una important carrera d'escriptor en català, la seva llengua materna. Al mateix temps que se va integrant de cada vegada més en la seva vida musulmana en llengua àrab [...] comença a escriure obres literàries com no ho havia fet probablement a Europa." (Epalza)

La darrera data en què s'esmenta Turmeda és: "El 23 de setembre del 1423 Alfons el Magnànim, des del Castelnuovo de Nàpols, torna a escriure "al seu dilecte fra Anselm Turmeda, anomenat també alcaid Abd Allah" tot concedint-li un salconduit perquè, en qualsevol nau, sia de cristians o de sarraïns, i en companyia de la seva muller, fills, filles, servidors i tota mena de béns i mercaderies, pugui traslladar-se de Tunis a qualsevol dels seus regnes, sense que ni ell, ni la seva muller ni cap dels seus acompanyants pugui ésser molestat per ningú. Aquesta és la darrera dada que posseïm sobre Anselm Turmeda, que degué morir pocs anys després a Tunis" (Riquer p. 274)

"La biografia de Turmeda palesa d'una manera ben clara que era home tingut en gran consideració tant per musulmans com per cristians." (Riques, p. 274)
La seva tomba a Tunis, coneguda amb el nom de Sîdî Tuhfa (és a dir Sant Tuhfa, per la seva obra) fou objecte de culte. Entre els cristians corregué la llegenda que el mateix sultà  li tallà el cap amb la seva simitarra.  

Cobles de la divisió del regne de Mallorques

En una petita introducció diu que va escriure l'obra a petició d'uns mercaders mallorquins: "Com per alguns honrats mercaders de Mallorques sia estat pregat afectuosament que faés e ordonàs un tractat de la divisió del dit regne, supòs que lo meu enteniment sia grosser e no sobtil en l'art d'atrobar, emperò per dar alguna satisfacció a llurs precs he fetes algunes cobles grosseres en pla català, segons que veurets.  Al final en diu la data: "Escrita dins lo palau / mil tres-cents vuit e noranta", o sigui, onze anys després d'arribar a Tunis. Son  123 estrofes de vuit heptasíl.labs rimant en ababbccb.

"és una composició de tipus al.legòric, [...] Els fets narrats esdevenen al mateix autor. Un matí de primavera surt a cavall i arriba en un delitós prat on hi havia un ric palau [...] Des d'una finestra del meravellós palau li donà la benvinguda una donzella, i altres sis, elegantment abillades, l'hi feren entrar i li digueren que la seva arribada els produïa un gran goig. L'introduïren al palau, en el jardí del qual hi havia arbres de tota mena i on feia calor a l'hivern i fred a l'estiu i on cantava gran nombre d'ocells i era ornat per moltes flors. Al bell mig s'hi trobava la Reial Fontana, d'on eixien cinc rius que fertilitzaven  el jardí i després tornaven a la font d'on havien nascut. [...] Asseguda en un tron reial hi havia una molt plaent dama, que semblava una reina, i que sospirava fent mostres de gran tristor:  

Espès e molt sovent
per plorar los ulls se torca:
-¿Qui sóts vós, dona plasent,
a qui.l cor se deschonhorta?
-Vei enveja qui aporta
mos fills a perdició.
Si volets saber qui só:
Són la illa de Mallorca.
[...]

Mos fills desobedients
als estranys m'han subjugada. 
Per los llurs mals regiments
concòrdia han gitada,
e fortment l'han avilada
del regne, ab deshonor;
e sa germana amor
ab trompes l'han bandejada. 

Rancor e impietat,
les quals eren bandejades,
enveja ha tant tractat
que en la illa són tornades;
totes tres són més preades
e regeixen l'estament,
e per major honrament
en tot fet són demanades.
[...]

No em sé per quina raó
los meus fills m'han avorrida, 
ne per què divisió
entre ells és establida.
Si ma gent era unida
viurien segurament.
Lloar me puix a la gent
que de tots béns són fornida. 

Segueixen unes cobles dedicades a lloar l'abundament de peix i fruita de l'illa i els seus cavallers i mercaders, coneguts arreu; els mariners, de gran anomenada; els menestrals, els pagesos. A continuació fa grans lloances de diversos frares, amb noms i llinatges. I acaba dient a fra Anselm:

-Frare Entelm, oh fill car!
Oh, de les tres lletres mestre!
Lo morisc vos és tot clar,
e en l'hebraic sóts molt destre.
¿E què atròbats en letra
que.n sia ocasió
d'aquesta divisió
e d'aquest meu gran sinestre?

Pren la paraula Turmeda i diu que quan Mallorca no era cristiana, els habitants, molt units, s'ajudaven mútuament i sempre estaven disposats a mancomunar-se contra el rei per tal de mantenir el bé general. 

-Senyora, antigament,
ans que fóssets crestiana,
havia gran uniment
en la vostra gent pagana,
en tot lloc feien ufana
de la llur dilecció.
Mai no fo tal unió,
de migjorn a tramuntana.
[...]

Davant aquesta actitud, el rei demanà al conseller quin remei es podria prendre per evitar aquestes rebel.lions, i li respongué que era possible desunir els vassals mitjançant l'astrologia. El conseller ho feu mitjançant conjurs

Can la lluna, del seu llum
aminvant, creix per son nombre,
ell ordonà un perfum
sots un arbre, en la ombra.
De semença de cogombre,
ungles d'hom, sang mestrual,
paparres, fulles d'orval,
primer tot lo lloc escombra. 
[...]

Despuis del dia ençà
cascun son par abandona;
la u a l'altre tot mal fa,
e li tracta e li ordona.
E lo lur rei de corona,
havent son poble partit,
valentment fo desconfit
pel comte de Barcelona

"Evident al.lusió a la conquesta de Mallorca per Jaume I." (Riquer, p. 283).

Turmeda diu, però que el malefici no pot durat eternament, segons el curs dels altres, l'encanteri està a punt de cessar i la divisió de convertir-se en unió i caritat. L'illa de Mallorca se n'alegra i demana a Turmeda que hi vagi totd'una a pacificar-la, però ell respon:

Senyora, per bona ment
vostres precs obeiria,
si venir segurament
del vostre poble poria.
L'anar molt leu me seria,
mas fa'm por que, al tornar,
ells no-s volguessen pagar
de mi, si res los devia.

La reina li diu que els missatgers no poden rebre cap mal. 
Turmeda li replica amb un exemple: El falcó acusa de deslleialtat el gall; el falcó, diu ell mateix, que és salvatge, quan és al servei de l'home, si aquest el crida, vola al seu puny; el gall, en canvi, que viu gràcies a l'home, quan aquest el vol agafar, fuig; el gall replica: Si vós vèieu dos falcons a l'ast, fugiríeu i deixaríeu que l'home us cridàs.

Així me'n pren com al gall,
qui, per por, de l'hom s'estriga,
despuis que aprés lo vall,
a la porta plegadissa,
al costat d'una bardissa
viu mon companyó cremar;
un altre en viu socarrar
dins aquell any en Eivissa.
[...]

"S'hi al.ludeix, sens dubte, a dos framenors condemnats per acusacions d'heretgia [...] el suplici dels quals degué presenciar Turmeda quan encara era cristià i frare i degué influir poderosament en la seva apostasia" (Riquer, p. 285)

Finalment la reina li diu que si no hi vol anar, que escrigui una lletra "donant-los ensenyament que entre ells amor sia". I això fa Anselm a les cobles següents: els demana que estiguin units, i ho fa també amb un eximpli:

Un eximpli us en vull dar:
tres llances ensems lligades
a tard se ponan trencar
mentre sien ajustades,
e si són deseparades
rompran-se lleugerament;
mentre hi haja uniment
jamai no seran trencades.
 
 

Llibre de bons amonestaments

Turmeda el data l'abril de 1398, quan ja feia onze anys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes de tres octosíl.labs que rimen entre ells i un tetrasíl.lab de rima independent. En una breu nota proemial es diu que aquest Llibre fou "compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal.là" i que tracta de bons ensenyament, "ja que ell mal los haja seguits".

"El Llibre de bons amonestaments (1397) fou fins al segle passat una obra molt popular al nostre país i servia com a llibre de lectura a les escoles. Es tracta d'un sermó en vers en el qual, sota l'aparença d'una absoluta i estricta ortodòxia, traspua l'irònic i desimbolt escepticisme i l'ètica egocèntrica i materialista del nostre autor". (Marfany) 

Primer, pus sies batejat,
creuràs que en la divinitat
és un ésser en trinitat
     de les persones,
e que Jesús, fill de Déu viu,
és Déu e fill de Daviu;
acò és ver e així ho diu
     Santa Escriptura.

"Amb aquests principis cristians, no és d'estranyar que aquesta obreta fos durant diversos segles una obra educativa molt preada a terres de llengua catalana, on els nins havien d'aprendre de memòria el Fra Anselm. Les edicions d'aquesta obra se poden contar a dotzenes, impresa a Catalunya, a València i també per ventura a les illes Balears." (Epalza). Però després ja es tracta més de moralitat cívica i de crítica de la societat:

Fill, vulles usar lleialtat;
e can pots entén en bondat;
ama la honor de ta ciutat
     e de ta terra.
[...]

Cerca la pau e no guerra,
car talla més que no serra;
qui la usa no es desaferra
     que mal no n'haja.
[...] 

E mai per malenconia
no vulles dir vilania.
Malparlar no és cortesia
     ne bona usança.
[...]

Temps de repòs, temps de obrar...
Can hauràs temps no el lleixs anar;
hom pereós mai avançar
    no crei que puixa. 
[...]

Escolta, fill, ço que io et dic:
can hauràs guanyat bon amic
guarda'l bé, e de l'enemic
     tostemps te garda.
[...]

De ço que has sies content,
e no cobeigs ço de la gent:
diners, muller ni vestiment
     de ton proïsme.

La crítica clerical també hi és present. Diu:

Ço que oiràs dir faràs,
e ço qu'ells fan esquivaràs:
d'aixells ho dic qui lo cap ras
     porten, e barba...
[...]

Temps de vendre, temps de comprar,
temps de fugir, temps d'encalçar...
Savi és l'hom qui pot trempar
    la sua ira.
L'hom fa cosa quan és irat,
pus se'n pinet quan és tornat
en lo seu seny, e, reposat,
     li par la feta.
[...]

Més val pa eixut ab amor
que no gallines ab remor.
"A tos parents farà honor",
    ço diu lo Savi.
Si tu est pobre e hauràs
molts fills, a tots heretaràs
alguna art, los mostraràs 
     passar llur vida.
Castiga'ls dementre són pocs,
e llunyar-los has de mals jocs;
creixeran certs e no badocs,
    sens gran despesa.
Si l'arbre gran vinclar volràs,
ans que no els vincles trencar l'has;
del poc, faràs ço que et volràs.
     Vet bon eximpli.
[...] 

Comencen aquí les estrofes dedicades als diners: un bell exemple d'anàfora (repetició d'una paraula al principi de dos o més versos). 

Vulles pendre un bos castic:
no faces brega ab hom ric
si tu est pobre e menic;
     lo plet perdries.
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
     pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
     segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
     Beati quorum.
Diners alegren los infants 
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
     a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
     tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
     diners adoren. 
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
     Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
     papa de Roma. 

[...]
E si volets saber mon nom:
Frare Anselm me deia hom
e Turmeda, per sobrenom,
     m'hi ajustaven.
Aço fo fet al mes d'abril,
temps de primavera gentil;
noranta vuit tres cents e mil,
     llavors corríem.
 

"el Libre de bons amonestaments fou, fins a principis del segle XIX, l'obra de lectura que es posava a mans dels nens catalans després de la doctrina i encara se'n troben exemplars als racons de les masies. Fóra interessant d'estudiar fins a quin punt alguns dels seus consells, sobretot els que fan referència als dines, poden haver influït en la nostra mentalitat i en el tan fals concepte del català interessat, que tant ha prosperat." (Riquer, p. 280).
 

"Turmeda va escriure moltes profecies en vers. [...] La diversitat de Profecies i el fet que Turmeda escriu aquests versos durant molts anys i no pas d'un cop indica l'interès del mallorquí per ésser considerat com a astròleg. [...] Alguns textos històrics confirmen l'apreci de contemporanis seus a les Profecies". (Epalza). 
 

Llibre de tres

"El Llibre de tres correspon al moralisme d'en Turmeda, que vol instruir divertint, utilitzant el tradicional poder moralitzador dels refranys.     Però també es nota la ironia i escepticisme d'altre obres d'en Turmeda, barrejant lo diví i lo humà, gràcies al truquet del vincle ximple del nombre tres." (Epalza)
 

Tres coses fan hom alegre: salut, riquea e plasent companyia

Tres coses fan l'hom trist: ventre buit e cul esduit e haver mala nuit

Tres coses fan hom gras: molt menjar, molt dormir, la caramella no massa febrir

Tres coses honren hom: riquea, llinatge e bell vestit

Tres coses deshonren hom: mal parlar, esquinçat anar e vent de tras gitar

Tres coses fan hom savi: molt viure, molt llegir e molt cercar del món

Tres coses fan mal clergue: l'ofici de déu leixar, entendre en mercaderia e les parroquianes brocar

Tres coses fan bella dona: bella cara e lo cors e bell vestit

Tres coses fan dona graciosa: bell parlar e bells ulls e bells pits

Tres plers són en aquest món: beure en taverna, jaure en bordell e cagar en prat

Tres plers són: menjar carn, jaure amb carn e cavalcar carn

Tres mals són: vellea, pobrea e desgrat de tota res

Tres coses tolen dormir: paor, dolor e fam

Tres coses fa l'ase ensems: bramar, siular e petejar

Tres coses fan les dones quan es descalcen: tiren la calça, mostren les mamelles e baden lo cul

Tres maneres hi ha de vent de tras: pet, bufa, biula

Tres maneres hi ha d'hòmens: home e homenet e macarrí

Tres coses han les dones que no han los hòmens: pus mirades, pus culades e pus foradades

Tres coses fan bon sermó: hom escient e bell parler e no massa tener

Tres coses fan bell convit: bella casa, bones viandes e bé administrades

Tres coses són de què qualque hora hom se penet: pendre muller, pendre santa orde e entrar en religió

Tres coses són qui fan hom molt viure: menjar poc, tenir-se calt e estar alegre

Tres pudors són sobiranes: pet de col, rot de rave e de cors mort

Tres coses fan diners: fan tort, fan dret e fan furgar cony estret

Tres maneres hi ha d'ulls qui mostren falsia d'hom: alt gardar e baix gardar quan parlaràs amb ell, e fa llenguejar los ulls quan parla

Tres coses se poden fer al llit que no cal hom llevar: Déu pregar e ahorar bé a si mateix e gratar lo cul
 

La disputa de l'ase

Escrita el 1417. No se'n conserva cap exemplar en català; l'edició és feta sobre una traducció francesa. El fet que la inquisició de Madrid, el 1583 el posàs a l'índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició. "Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d'elegir el rei dels animals...) com religioses (les anècdotes anticlericals de l'Ase en la seva polèmica), no quadrava amb l'ortodòxia catòlica de l'Espanya del XVI". 

"Anselm  Turmeda exhibeix innegables mèrits de narrador i una gràcia mordaç i despreocupada" (Riquer, p. 296)

Fra Anselm es passeja per un lloc fantàstic i s'hi ajeu a dormir.
Els animals es troben reunits per designar rei, que serà el lleó, i fan grans festes. 

Cavalcant, jo, cercant frescura,
em vaig trobar una gran clausura
on hi havia infinit nombre
de flors i fruiters per dar ombra.
Em vaig asseure entre les flors,
i de son dolça tot mon cos
caigué vençut, i em semblava
com entre somnis contemplava
aquells llocs bells, espessos i alts
poblats de tots els animals.
S'hi veien elefants gallards
tigres, lleons i lleopards,
cavalls, muls, ases i someres,
dromedaris, camells, panteres,
vaques i bous, moltons, anyells
i deu mil més; que molts d'aquells
de nomenar-los no tenc manera;
per ben cert, tota bèstia hi era
qui sobre potes caminàs.
I d'ocells tot el que volàs
àguiles, cignes i falcons
perdius, becades i pagons.
Hi havia coloms, gallines,
cucuts, corbs, grives, merles fines,
perdius, papagais, estornells.
I no us penseu que sols ocells;
també moscards, mosques i formigues,
gadelles, xinxes, puces vives,
llimacs, aranyes, escarbats,
abelles, polls. Tots ajustats
en un aplec junts raonaven,
menys els peixons, qui en mar nedaven.
S'havien tots aplegat per elegir rei.
Fou pres acord que el lleó fos rei.

Fra Anselm es desperta amb el renou. Un conill el reconeix i el rei li demana com, essent tan savi, divulga la creença que els homes són superiors als animals, i designa l'ase ronyós de la cua tallada perquè debati amb el frare qui es superior.

LLEÓ:
Frare Anselm, ha pervingut a la nostra reial notícia una certa veu: que vós deis públicment, i sosteniu, predicau i afirmau que vosaltres, fills d’Adam, sou més nobles i de major dignitat que no som entre nosaltres, animals. I encara, el que és pitjor, que deis i creis fermament que Déu tot poderós no ha creat a nosaltres sinó per al vostre servei. I que vosaltres sou, per raó, nostres senyors, i nosaltres vostres vassalls per dret.

FRARE:
Molt alt i poderós príncep i senyor. Sàpiga vostra reial altesa que tot el que vos ha estat dit de mi és veritat. I no vos sàpiga greu, senyor; perquè jo faig comptes de provar-ho per vives raons, si plau a vostra alta senyoria de donar-me'n audiència.

LLEÓ:
Per tal que sapigueu clarament que nosaltres, animals, som de major noblesa i dignitat que no sou vosaltres, i que amb raó i bon dret nosaltres devem ésser vostres senyors i vosaltres nostres súbdits i subjugats, deixant doncs molt nobles i enginyosos animals, els quals en dos o tres mots us farien callar com un mut, volem, i des d’ara delegam, que l’”Ase Ronyós de la Cua Tallada” us respongui, per bé que ell sigui el més malastruc i miserable animal que hi ha en la nostra cort. I per tant, adreceu-vos a ell, dient-li totes les vostres raons i provant que el que haveu dit contra nosaltres és veritat.

L'ase li replica totes les raons.

RAONS DE FRARE ANSELM, REBATUDES PER L’ASE

1. Els homes som ben fets; els animals no teniu proporció de membres.
2. Tenim els cinc sentits corporals i també memòria.
3. Pel nostre bell saber i perquè seguim les vies justes.
4. Per les nostres menges delicades i variades i pels vins i licors.
5. Per les festes, danses i músiques que feim.
6. Déu ens ha donat llei per fer el bé i evitar el mal.
7. Els animals fan mal als blats i a la fruita i roben menjar.
8. Per les belles vestidures de seda i de pell.
9. Tenim reis, prínceps, prelats, filòsofs, rimadors, llauradors...
10. Tots som fets a una semblança i tenim llengua i escriptura.
11. Nosaltres us venem i us compram i us gaurim quan estau malalts.
12. Feim cases per habitar-hi.
13. Nosaltres menjam els animals de la terra, de la mar i de l’aire.
14. Quan morim, l’ànima no mor pas.
15. Som fets i creats a imatge i semblança de Déu.
16. Tenim religions i convents.
17. Posseïm seny natural i ànima intel.lectiva.
18. Som molt nets i duim perfums i molt bones olors.
19. Tenim ciències i en especial l’astrologia, per saber coses a venir.
20. Déu ha volgut prendre carn humana.

FRARE:  Nosaltres, fills d'Adam, som de major dignitat que vosaltres, animals. I això pel nostre bell saber i gran discreció, amb subtilitat d'enteniment i moltes ciències, que nosaltres tenim, pels quals seguim les vies justes i bones i deixam i avorrim les falses i males vies.

ASE: Eh, frare! Eh, frare! Pensar abans de parlar és saviesa, i vós feis el contrari: que parlau abans de pensar; i això és gran i alta follia, mesclada amb major bogeria. Però, jo no vos dic que en els nostres grans i notables animals, ans encara en els més petits, trobareu semblant i major saber, discreció i subtilitat d'esperit, i bon consell, amb prudència millor que no és la vostra. Les abelles apleguen la mel dins les fulles i flors de les herbes i dels arbres i d'altres plantes.  I de la cera fan llurs cases i habitacions, en diverses maneres.  D'altra banda, vosaltres deixau de prendre molts plaers i delits per la temor qui és en vosaltres, dient: "Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me perdre mon bé".També heu de sofrir moltes injúries i despits, dels quals no vos gosau venjar per temor de la justícia. (L’ase celebra els seus èxits amb moviments i riallotes. Renou i celebracions dels animals.)

FRARE: Senyor Ase, l'altra raó per la qual nosaltres devem ésser els vostres senyors, és per les belles vestidures que portam, així com porpra, vellut, setí, domàs, cotó, llana, ben folrades d'herminis, martres, llúdrigues.

ASE: Frare Anselm: qui no mira davant cau endarrera. Així vos esdevé, perquè quan parlau no pensau pas el que deis, vist que les vostres paraules són totes contra vosaltres; creient-vos lloar, vos vituperau. Deis clarament que sou lladres, i vos teniu per tals. perquè com vós sabeu, les més nobles vestidures que vestiu, són de seda i de llana. I vós sabeu  prou que els animals de la seda, fan les seves cases de seda per romandre-hi  I vosaltres els ho llevau per força, robant-los per a fer-ne les vostres vestidures. Així és de la llana. Així és de les folradures que vós deis tenir; que són pells dels nostres animals, les quals vosaltres els preneu i robau.

FRARE: Reverendíssim ase, la raó per a provar que nosaltres som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, animals  és que vos donam de menjar i de beure, i vos guardam de calor i de fred, dels lleons i dels llops, i vos feim medicines quan estau malalts. Tot això ho feim per la pietat i misericòrdia que tenim de vosaltres.

ASE:. No ho feis per pietat ni compassió que tingueu de nosaltres, sinó per temor que teniu que no morim; car sense nosaltres no beuríeu gens de llet; ni menjaríeu gens de formatge, mantega ni mató; ni tindríeu gens de llanes per a fer draps, ni pells d'anyells per a fer folradures, ans moriríeu de fred. I aniríeu a peu, i duríeu les càrregues al vostre coll. I de ço que deis que teniu pietat de nosaltres, vosaltres preneu els anyells, vedells i cabrits i els tancau, separant-los de les mares; i els deixau morir de set, per tal de beure'n la llet. ¿Heu vist mai, frare Anselm, que alguns d'entre nosaltres, animals, beguin llet després que són deslletats, i que mamin més? En canvi la vostra glotonia i golafreria és tan gran que hom no la pot dir ni contar. Sou vells i menjau llet.

ASE: I encara, el que és pitjor, preneu els vedells, cabrits i anyells i els matau, i després els escorxau i els especejau; en fregiu les freixures i feis bollir la carn dins l'olla, i la rostiu en presència dels seus pares i mares. Vos dic, encara, que per les diverses classes de viandes de les quals després de grans penes, menjau, vos sobrevenen moltes menes de malalties, així com febres quotidianes, tercianes i quartanes, mal d'estómac i de costat, mal de ronyons, ronyes, poagres, hidropesia, gotes, còlic; i sofriu tantes classes de malalties, com en teniu de viandes.

MOSCA:.  Els sembla que al món no hi hagi honor ni noblesa major que la seva. I quan ells tenen tanta de glòria, nosaltres, mosques, sortint de la immundícia, i amb les mans immundes i sollades i els peus emfemtats, ens posam en la barba del vostre papa, emperador o rei, i ens hi torcam i eixugam els nostres peus i les nostres mans enfemtades. I després, si ens ve en voluntat de pixar o fer de cos, ho feim en llurs barbes i vestidures.

MOSQUIT:  Nosaltres entram a les cambres a despit d'ells i contra llur voluntat, cridant quan ells volen reposar, no deixant-los dormir, mossegant-los i bevent-ne la sang fins que en siguem sadolls.

FRARE: Reverendíssim Ase, l'altra raó per la qual nosaltres som de major dignitat i noblesa que vosaltres, és que nosaltres tenim  ordres, religions i convents, en els quals hi ha molts sants homes menant santa i honesta vida, i els quals, per servir a Déu, han deixat i abandonat tots els plaers mundanals, vivint castament; i mai no prenen mullers; i esquiven els pecats.
ASE: Els homes mundans només prenen una dona per muller, escrivint-li i prometent-li el contracte de maridatge i donant-li l'anell, i els monjos en prenen tantes com en volen sense posar per escrit cap contracte ni donar anells. I tals són els monjos especialment, i la major part de les monges i dones de religió, qui sota l'hàbit de devoció fan sovint bona bugada sense lleixiu, així com féu un frare predicador a una bona dona confessant-se amb ell. Mes per fer-ho curt em callaré el seu fet, com fou ni com no.

"L'ase, en polvoritzar tots els arguments presentats per Turmeda, no fa sinó exposar tots els dubtes del nostre incrèdul i racionalista autor." (Marfany).

"Al Libre de bons amonestaments ja apareix una actitud antimonàstica que trobem acrescuda a la Disputa de l'ase dintre el cos de la raó 15a" on l'ase, a requeriment del lleó, explica set històries de frares per tal de demostrar que cometen els set pecats capitals.  (Riquer, p. 294).

Present del lletrat contra els seguidors de la creu cristiana

Tuhfa al-arîb fî al-radd'alà 'ahl al-salîb

Escrita el 1420, en àrab. 

Les dues primeres parts són biogràfiques: a la primera explica al seva formació i la seva conversió a l'islamisme; a la segona, parla sobretot de les obres del sultà. 

La tercera part és la part programàtica de l'obra. Epalza resumeix en quatre grans temes les idees motrius o fonamentals de la Tuhfa:
a) L'islam és la millor de les religions.
b) Les escriptures cristianes han estat falsificades.
c) Jesús no és Déu, sinó només home i profeta.
d) Tot el cristià és fals i absurd. 

"La primera conclusió a què arriba, que concorda amb l'Alcorà, és la següent: "No, Jesús no fou mort, no fou dipositat en un sepulcre ni n'eixí, ni després d'un dia ni després de quaranta dies". " (Riquer, p. 299). Jesús mai no va afirmar la seva divinitat, sinó ben al contrari. Són els seus deixebles els qui van falsificar alguns textos. L'encarnació de Déu no és necessària per a la Redempció; l'islam no té la noció paulina del pecat original.

"El cinquè [dogma] és la confessió, contradita perquè no és esmentada als textos evangèlics i perquè només Déu pot perdonar els pecats. En aquest indret Turmeda aprofita l'avinentesa per a dir: "El Papa, que viu a la ciutat de Roma, vicari de Jesús (com ells pretenen), concedeix a qualsevol certificats de perdó dels pecats, d'alliberació de l'infern i d'entrada al paradís. A canvi d'això rep grans sumes de diners"." (Riquer, p. 300).
 

"Tres edicions en àrab i altres tres en turc, i encara una en persa, són fetes en un segle, del 1873 al 1971." (Epalza). 
 

Bibliografia

Turmeda, Anselm. Autobiografia i atac als partidaris de la creu.  Barcelona, Curial, 1978. (Introducció de Mikel de Epalza). (Conté: Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, Llibre de bons amonestaments, Llibre de Tres, Profecies). 

* Turmeda, Anselm. Disputa de l'ase. Barcelona, Barcino, 1928.

* Turmeda, Anselm. Llibre de bons amonestaments i altres obres. Mallorca, Moll, 1987. (Biblioteca bàsica de Mallorca 16).
 

* Epalza, Mikel de. Anselm Turmeda. Ajuntament de Palma, 1983. (Biografies de mallorquins 4).

Marfany, Joan Lluís. "Pròleg". Ideari d'Anselm Turmeda. Barcelona, Ed. 62, 1965.

Riquer, M. de. "Anselm Turmeda".  Història de la literatura catalana 2. Barcelona, Ariel, 1964.
 

Turmeda, A. / Marçal, M.M. / Puig, G. / Ginesta, M. La disputa defra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada. Barcelona, Aliorna, 1986. (Versió per a al.lots a partir de 8 anys).

Raimon. Poetes dels segles XV i XVI. (Totes les cançons, Belter, o edicions posteriors).
Conté: "Elogi dels diners".

Maria del Mar Bonet. Raixa. World muxxic 2001.
Conté: "Cobles a la divisió del regne de Mallorca (Fragments)"
 
 
 

Vegeu part de La disputa de l'ase dins Jo som un animal 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA