La bona terra (1949)

ELEGIA DEL VINYET PAIRAL

Qui fos en temps antic, cent anys enrere,
   quan l'arbre va florir!
Em somriuria el verd de l'esponera,
   l'argent de l'olivera
i floriria l'ametller per mi.

Pertot terra pairal, terra dels avis,
   oferint l'esplet seu
a un poble lliure d'odis i de glavis,
   i un mot en tots els llavis;
-Lloança per a sempre al nom de Déu!

Quan, daurada, del brot tomba la fulla,
   -passat l'ardor d'agost-
la portadora, de raïms curulla,
   vi duria onsevulla...
Altre és avui el qui en recull el most!

Altre el qui conra el camp amb l'aspre ferre,
   sense amor dins el pit,
pel terròs pròdig i l'altiva serra,
   i no diu a la terra:
-T'estim, oh mare, perquè m'has nodrit!

Avui no puc dir meu un pam de molsa
   ni un gladiol del brull;
avui l'arbre per mi l'esplet no espolsa
   i una pluja agredolça
em deixa el rostre de dolor remull!

El que abans fou vinyet de casa nostra,
   extens com una mar,
de ceps i pàmpols la nuesa mostra.
   I el plor que em banya el rostre
mulla la terra que no puc petjar.

Quan el febrer engarlanda dins la tanca
   l'ametller amb flor de neu
i per un brot florit mol cor demanca,
   si esqueixar em plau la branca
que em fa més goig, no trob ametller meu.

Mes una cosa tinc meva, ben meva:
   el goig de l'arbre en flor
que esclata a tot arreu sens por ni treva,
   -goig que ningú no em lleva
perquè el port dins l'abisme del meu cor.

SANTA MARIA DE ROBINES (fragment)

Santa Maria de Robines!
En vostres mans, per goig sublim,
¿dúieu la flor de les Marines
o la dolcesa del Raïm?
És el Raïm flor de miracle
que del cor sutze en fa un cor blanc.
Encara avui -etern oracle!-
ens dóna fe la seva sang.

ENCUNY

Recobra’t, oh epserit! D’una embranzida
venç en la lluita. Sigui per tu un joc
alçar-se en la palestra de la vida
rebel a la carícia, aspre al toc.

Aguanta’t ferm. És digna de ta mida
només l’ardor titànica del foc.
Davant ell, oh esperit, la força oblida
i al seu bes deixa’t fondre a poc a poc.

Sobre l’enclusa, en la foscor nocturna,
ací i enllà salta la viva espurna
del ferro ardent, que en la buidor retruny.

És son turment pregon la flama encesa,
mes en son cor per sempre hi deixa impresa
l’empremta inextingible de l’encuny.

LA VEREMADORA FELLONA

Venim de la veremada,
aposta tenim pocs jocs:
els réms són petits i pocs
i mala nit que hgem passada.

Abans que trencàs el dia
i que guaitàs l'ull del sol,
cantant com un rossinyol
la gonella m'enllestia.

Manegots de cinta rulla
volant fi com un tendal,
canyamentl de fil torçal
i trinxet de bona fulla.

És un pler seguir les ginyes,
castanyoles repicant,
a la vora del galant
qua aida a veremar les vinyes.

Ell et llança una escomesa,
tu, bruna del sol d'agost,
sents que te degota el most
per la mà que tens estesa.

Ell tot son delit aboca
en dir embriagat: T'estim!,
i tu amb el millor raïm
li clous, joiosa, la boca.

Venim de la veremada,
aposta tenim pocs jocs:
els réms són petits i pocs
i mala nit que hem passada.

Fins el trinxet es remulla
de la sang del bell raïm...,
i dins el cubell fa cim
tanta canastra curulla.

Ell amb el capell de palma
no cura del sol ardent,
mes tu, si no hi tens esment,
hi perds el cor i la calma.

Ai!, de llàgrimes més gotes
que no un raïm aixinglons
he vessat amb mes cançons
perquè ell les escomet totes!

Ara és el temps de les danses,
del festeig i de l'estrall:
jo en sé que per mor d'un tall
han fetes les nuviances...

Jo desig l'amor desclosa
entre pàmpols, al minvant;
mes ell fa el seu cap envant,
lliure el cor com una alosa.

Venim de la veremada,
aposta tenim pocs jocs:
els réms són petits i pocs
i mala nit que hem passada.

Ocells i peixos (1953)

BINISSALEM

Sobre coixí blan de pols
corona de pedra viva
per a coronar l'orgull
monolític de la Vila.

La Vila s'ungeix de sol
i, vestal d'un novell rite,
s'estreny l'abundor dels flancs
amb el cinyell de les vinyes.

Gentileses de pedreny
per les columnes s'enfilen
i esclaten clavells barrocs
al capciró de les tigeas.
Murs de gòtiques arrels
brosten clàssiques estries
i en llurs frisos, palpitants
de matrones i de cignes,
l'àguila de Bonapart
instaura la rebel·lia...

I la Vila, entre la pols
sent que els seus flancs regalimen
untuositat d'arrop
i saünyaments d'estigma. 

Orgull de senyors de sang,
madones que amb llur percinta
porten l'ir oàl·lid de cent
gernacions. Galanies
de canonges i rectors
amb mans nevades de bisbe,
i preveres d'ulls roents
i de nissaga patrícia
que per santa humilitat
refusen fulgors de mitra.

Orgull de pedra i d'estirp,
dolor de vila nutrícia
enclosa entre un món novell
i un record de joia antiga.

Flos sanctorum (1956)

SANT VICENÇ FERRER

Brol de llengua germinal,
si amenaces mort, la vida
traurà, en sa nova florida,
virtut perenne de sal.
Fontanella ritual,
la flor de l'amor desglaça,
mes no trenquis l'amenaça,
puix la majestat de Déu,
pel foc del teu llavi, es féu
verb i seny de nostra Raça.

SANT JORDI

Cavaller fulgent d'escames,
jo n'estic felló de vós:
sou el més guilant del cós
i d'amor venceu les dames.
Mes, entre brocats i lames,
la nafra, que és de cruel!...
Puix que, ungida amb oli i mel,
la ferida encar saünya,
punyiu nostra Catalunya
amb el fibló de l'anhel.

LA CREU DE MAIG

No em dirà, senyor galant,
com, conrant terreny salobrew,
es partñiren la mà d'obra
Pare, Fill i Esperit Sant?
-El Per obrí els solcs, cantant
l'Esperit sembrà, l'anyada
pel Fill ens fou veremada...
Ma garrida, si no ho creu,
tasti el Raïm de la Creu
i en romandrà embriagada.

L'ASSUMPTA

Pluja ardent, fonts de besllum
sobre les pupil·les plenes
de visions de carenes
transfigurades de llum.
Diu la nit d'intens perfum
a la pols engelabrida,
que en Vós, la mort és mentida
i penyora de conhort...
Vós heu mort, però no heu mort,
perquè la mort vostra és vida.

SANTA CATALINA D'ALEXANDRIA

Catalina, catalana,
penja el llum al mirador
i veuràs com la tardor
esmola la tramuntana.
No em diràs, l'egipciana,
tu que ets Mestra en gai saber,
què portaren a la fe
els teus somnis de magrana?
-un pitxer de porcellana
amb les roses a voler.

ORACIÓ A LA MARE DE DÉU DE ROBINES

Mare de Déu de Robines,
vós que duis un cistelló,
si em donau un aixingló
quan hagueu cantat matines,
s'esvairan les metzines
que m'encorralen de prop
i així tot cantant, de cop,
es farà la meva queixa
un cruixent bunyol de xeixa
ben empeguntat d'arrop.

Oracions per necessari
[Amb metàfores eròtiques]

ORACIÓ A SANT ANTONI PER ENGREIXAR PORCELLS

Oh vós, Sant Antoni Abat
que protegiu bestioles,
si les deixau totes soles
poden fer un gran desbarat.
Jo tenc un godí amagat
amb una fam que escarrufa,
donau-li, doncs, qualque trufa
al seu morro esquiterell
perquè, si és ver que ja és vell,
passa molt de gust quan grufa.

ORACIÓ AL PATRIARCA NOÈ PER PLANTAR VINYA

Noè, per sembrar la parra
vàreu tenir prou esment
de posar-li a la sarment
politxó, garrot o barra.
Això l'Escriptura ho narra
sense equivocació.
Doncs a mi que som senyor
i practic de vinyetaire,
deixau-me aficar al meu aire
molt sovint el politxó.

ORACIÓ A SANT BONAVENTURA PER ADQUIRIR SABIDURIA

Gloriós Bonaventura,
cardenal i gran lletrat,
tenir curiositat
mereix elogi o censura?
Jo sé -massa, per ventura!-
estar davall i damunt
i voldria saber el punt,
amb ciència sincera,
si hi ha alguna altra manera
d'embastar i donar ripunt

La posada de la Núvia (1956)
[El nom de Binissalem dels àrabs]

INTRODUCCIÓ

Cant mon casal. Ompliu-me de tumbagues
aquests dies exaltats de plenitud
i, a pics d'argent i amb lluminoses bagues
crostaré praderies de vellut.
Mà sonora i lluent, si et rerassagues
perfilant en tambors d'exelcitud,
la cançó entendrirà tota la prada
com un bel sobre l'herba perfumada.

-Com un bel sobre l'herba perfumada,
¿quina cançó t'amoixa, dolç casal?
-Com sóc lluny de l'escuma i de l'onada
i no m'eixorba el glavi de la sal,
la vena -arborescència inflamada
de l'amant- em du boscos de coral,
i entre ells i lluïssors i amors estrenus,
sense dofins ni escuma, jo m'alç Venus.

Oh, cantor, blanca nau en dolça corba,
que en xarxes vils peixos d'argent reculls,
si Venus sóc, ¿quina blavor t'eixorba
dins el blanc transparent dels meus esculla?
-L'amor només, puix que l'amor que em torba
tant s'aboca a les portes dels meus ulls,
que et diré en rimes d'enyorança saura
com les de In morte di madonna Laura:

"Vora el pedreny, defalliments d'argila,
sobre la pols, impulsos de volar...
Marbre només, que en l'aire no vacil·la,
aire només, i el marbre ascendirà.
Amb bolles d'or jugaves, Na Pubila,
i a toc i pam el temps te les guanyà,
però a les mans -l'elecció és eterna.
t'hi brilla encar polsina de lluerna.

Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses (1957)

INTRODUCCIÓ

Oh, dol!, assota'm
per a esclatar en cantúries.
Com una canya
l'esperit meu té fibres
latents de caramella.

La nit s'acluca
gràvida encar, i vídua,
mes, dins l'agònic
desmai de les estrelles
infanta el goig de l'alba.

DRAMES MÍTICS

Anhel -Ulisses-,
que en ton navili fràgil
tresques el pèlag,
també més veles s'inflen
al buf de l'enyorança.

CARAGOLS I PETXINES

Pensments dolços
i, adès, plens de tortura.
Quina barreja
-a la platja de l'ànima-
de cargols i petxines.

A la sardana
dels neguits de la vida
vulguem entrar-hi:
si el conhort ens hi mena,
la música és prou dolça.

Via Crucis (1961)

DESENA ESTACIÓ. JESÚS ÉS DESPULLAT

-Raig viu de sol, mel·líflua Pastura
de l'odi, quina mà t'ha despullat?
Oh, Tu, l'encegadora Nuditat,
no em parlis de la neu, perquè és sutzura...

Túnica intacta i sense cap costura,
què en faran ara de la Flor del blat?
-Alçar-la dins el cel amoratat:
Palma latent, Esposa de l'altura.

-Nuesa transparent de l'esperit,
et cercàvem, frisosos, alta nir,
i eres, tan sols, el parpelleig d'un astre.

Ara no; dins la carn ja ets llum i rastre
de perfum matinal, i sobre el pit,
virtut d'ungüent, puresa d'alabastre.-

Presidi major (1977)

Illa

LA SÍNIA

Aquest etern voltar portant cucales
sols perquè cregui que el camí és tot nou,
tot el meu viure a poc a poc commou
i a poc a poc em va neulint les ales.

¿Què importa si són grills o són cigales
-fosca que puja o claredat que plou-
els companys del camí? Jo ja en tinc prou
amb l’aigua treta amb qui tu, cor, t’iguales:

ara avall, ara amunt, ara corrent
amb la roda al voltant ben de valent
i xisclant dia i nit sense aturar-se.

No m’interessa ni el perquè ni el com,
però des que medit, tot allò que hom
la sínia li diu, jo, li dic farsa.

LES ARRELS

Catalunya la Vella ens infantà
i nosaltres, minyons, d'empenta folla,
travessàrem la pleta de la mar.
I aquesta mar que mai no s'assadolla

ens donà una Illa, vi novell i pa
sobre aquest món, que és una pobra bolla
disposta sempre més a rodolar.
Cor meu, ¿per què la sang ara et trontolla

si ja sabien els teus forjadors
que l'arc-en-cel només té set colors,
que en néixer t'esperava un bres de canyes?;

¿si saps que en viure es furta el foc sagrat,
que qui el roba roman encadenat
i un voltor li rosega les entranyes?

LES GERMANIES

La clara llibertat, com us urgia!,
escòria magnífica i suport
 del nostre poble: daus que a trenc del dia
mans frissoses llançaren a la sort.

Eixam tot remorós de gosadia,
si a tort obràreu, us van vèncer a tort,
mes no us tolgueren per ninguna via
la llibertat eterna de la mort.

I vostra llibertat encara sura
talment una conènita oradura
que ni força ni sang no van guarir.

Alça't, doncs, de bell nou, oh tremp de roca,
car nosaltre mateixos, si ens pertoca,
perquè ens hi pengin triarem el pi!

AUTORETRAT

Sóc baix, sense cridar l’atenció,
grisenc, emperò abans mig rossejava,
tinc un piquet d’orgull per l’avior,
com una mena secular de bava

de subtil i anacrònica suor
que en genitius i grans casals s’esbrava…
Al cavall ivarçós del meu amor
la timidesa amb els seus frens el trava,

emperò em resta com un foc colgat
-molta brasa i flamada atapeïda
fins que esclata en trobar l’incert forat-.

Dins meu –només jo ho sent- l’anhel em crida;
malgrat tot, com un riu emparedat,
sense estralls va avançant la meva vida.

L'ÍDOL

Hauré viscut sempre sotmès, manat,
sense dur al món la personal ofrena,
perquè un ídol bastit amb peus d'arena
creu que sols ell manté la veritat.

Sense mi ja han pujat a la carena,
sense mi ja han collit les flors del prat,
i encar volen que, ungit d'humilitat,
besi el ferro forjat de la cadena.

Oh lladre omnipotent d'avui, d'ahir,
que ja de jove em vas tapar la boca,
jo tenia, també, quelcom que dir,

com vi escumós que dins cristall s'aboca.
DEmà passat, el veire cristal·lí
vinyets nous l'ompliran ja sense mi...

GENEALOGIA

Modianus: llatí de soca a arrel,
Gisil Berht: dard brillant o raig il·lustre.
D'ambdós pilars -antic casal llacustre-
surt el meu ésser, que roman fidel

al llot nadiu, i a raig seguit se'm frustra
el desig que em cobreixi un altre cel,
car per haver-lo no tinc prou anhel
i em té assetjat tot el pairal balustre.

I així estic, que ara vull i ara no vull,
sense que el cor dins el seu dubte es cansi.
I enc que del dubte ja n'estic remull

i no sé si la mort, quan se m'atansi,
de grat voldrà conèixer-la el meu ull,
el meu avui sé que el plasmà el vi ranci.

EL DESBARAT

Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi?
Pregunta —ja mil cops per altres feta—,
avui aquest misteri m'inquieta
i dóna gust amarg al curt bocí

que com a almoina hauré pogut gaudir
dins la meva existència discreta.
No em digueu que la vida és una meta,
un lògic terme, un envejable fi

o bé, entre pedres, una rosa esparsa...
Si un glop de joia no m'ha embriagat
amb les bombolles de la seva farsa,

a cau d’orella em diu la veritat:
—La mort no pot — ni vol — justificar-se
i el mateix viure ja és un desbarat.

Alexis, Basileu
        A la memòria de la meva mare

20

Eres aquí i, de cop, no sé per què
ni com, fugires i hi eres i no hi eres
tot ben ensems. Semblaves un llarg ble
acabat d'apagar. Foscor, quimeres

s'alçaren damunt mi sense cap fre
ofegant pressentides primaveres.
Llavors ho vaig trobar tot buit i ple
perquè tu hi eres i no hi eres. Meres

iniciacions del meu dolor
varen tornar desesperació
simplement perquè el cor de carn estima

i el teu ja havia aconseguit la rima
de la mesura. Superació,
perquè tu encara hi eres, però no...

Presidi major
      L'Amor che move il sole e l'altre stelle (Dante. La Divina Comèdia)

V

No hi ha cap metge, amor, que pugui vèncer
la febres que m’inculques com per joc.
Ets cendra que a l’entranya portes foc,
corda fluixa que et vas posant tan tensa,

que no trobo cap dard ni cap defensa,
ni cap castell roquer ni cap vil lloc
que puguin contra tu ni molt ni poc.
Homes forts ja oferiren recompensa

al valent que et retés o que d’un salt
et fes escàpol de la teva via
i pogués portar el front tan ferm, tan alt,

que tu t’avergonyissis nit i dia.
Però, amor,l quan no et tinc estic malalt
i quan et tinc em fonc de malaltia.

VII

¿Per què ha de ser pecat, amor, estimar
l’AMOR?, si aquell que estima porta encesa
una torxa a cada ull. Pit que s’avesa
a estimar ja no és carn, és mos de pa

que es lliura tot puríssim al besar
sense cap límit, sense cap sorpresa
que el faci avergonyir. Dolça mollesa
que en començar sols vares dar la mà

i ara ho trobes tan lleu, tan poca cosa,
que ja et vols esfullar com una rosa
i sense encloure’t dins un braç ben fort

alenar lliure et sembla sols mentida.
Amor, dins les balances de la vida
tu ets l’únic contrapès que té la Mort.

XI

Bona Amor, quan jo encara no era teu
l'amor era una mentida descaarada,
vi sense grau que, en vergonyant glopada,
després de beure'l me'n sabia greu.

I en néixer, bona amor, ets una lleu
sement inconeguda i ben colgada
però que al punt que el seu misteri bada
els dos entenedors li'n diuen seu.

Descregut vaig refent la meva vida,
però quan, ara, tinc la carn pansida
i al meu pit li escaurien cards i neu,

sento una font d'aigua termal que hi brolla.
Dins el món, erm i llis com una bolla,
només l'amor fa que jo cregui en Déu.

XIX

M'has absorbit amb tanta força, amor,
que estic empresonat per totes bandes
i amb tant d'imperi sobre mi comandes
que enlloc no tinc ni un amagat racó

per a fer-hi el que vull. Fins la raó
i la follia, amb llurs vitals comandes,
manen que tu, carrossa d’aspres llandes
em solquis tot el cos, Mai cap fibló

de vespa no em ferí amb dolor més crua
ni em va cegar cap sol, Amor, com tu.
Al davant teu jo em sento ben bé nu

i el teu poder tan fortament actua,
que la carn despullada l'ordre em du
que la meva ànima se't lliuri nua.

I, tanmateix, pallasso... (1978)

("Uns poemes d'amor", pròleg de Jaume Vidal Alcover:
"El 1978 -el 14 d'abril, diada de sant Telm, segons el colofó- En Llorenç Moyà publicava un recull de cinquata-tres poemes, sota el títol conjunt de I tanmateix pallasso..., suggerit per un text de Joan Salvat-Papasseit: "La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un PALLASSO qui agonitza. [...] En Llorenç Moyà anava amorós, i no ho veia ningú o no ho volien veure. La imatge tòpica del pallasso que plora, sota la qual es va amagar, amb discretíssim pudor, el poeta, va esser presa al peu de la lletre, i aquell recull de poemes desolats i dramàtics es va publicar com a il.lustrant un seguit de pallassos de circ dibuixats a tinta, i així, aquells poemes que es cloïen amb un colofó compost el dia de sant Jordi, on el poeta ens manifesta la seva desolació amb aquestes tristes paraules: "La rosa que se m'obria / d'enamorat, sols m'ha duit / un gerro per a flors, buit / com l'anhel de cada dia." quedaven, si no sense sentit, molt alterat per a la bona comprensió del que volien comunicar.")

ROSA OBERTA

L'alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia...
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.

LA LLETJOR

Saps? També dins la lletjor
-ai tristor meva infinita!-
com un corc maleït hi habita
el foc voraç de l'amor.

LLUNYANIA

Amor, ¿què n'has fet de mi?,
que cap goig no se m'atança.
Abans folgava a desdir,
però des que et coneguí
sóc un núvol d'enyorança
que viu, però vol morir.

L'ACORDIÓ

Quotidià alè, senyor
fantàstic, l'acordió
menut s'escurça i s'allarga
magnificant el dolor.
¿Quin misteri tens, amor
que et freturo i ets amarga?

TANMATEIX PALLASSO...

L'amor sencera percaço.
Ai mal d'enamorament,
tant si et tinc com si ets absent
em dus gaudi i patiment.
Oc! i tanmateix pallasso...

Polifem (1981) [1962]

II

Vull dir la gran vulgaritat. Nosaltres
som prou bé els que passam. El temps no passa!
Però ens fuig de les mans, no té agafada,
tant si és aspre com dolç, tant si l’amoixes
com si l'insultes i li escups la mala
bava al seu rostre. És dur el temps, alena
pausadament i tu amb delit t'hi arrambes
—t'arrambes a l'amor, al mot que estimes—
creient-lo blan i dúctil com la llana,
i somrius i li allargues la mà tèbia
per a, oferir-li tot el teu, i penses:
"Quin moment més feliç. La vida és bella;
llancem els ploraners a la seva ombra
perquè llur plorar etern no ens emmatzini
el goig de cada dia!" Però alhora
sents que et baten els polsos i que cada
bategada és un clau que et marca els caires
a la pell i a la ment. El meu bolígraf
ha començat a vessunyar el seu greuge
i alenava qualcú que, a l'hora d'ara,
ja és cadàver i jeu, i altres el ploren
o el blasmen asprament perquè no els deixa
ni un bri de fil, ni un llit per a morir-s'hi...
Encar més: tots nosaltres som la imatge
del temps. Dins barrioles de carn blava
corre la sang. ¿Podríeu deturar-la?,
oh mans irades! Corre cada dia
per les mateixes torrenteres, banya
els codolars d'antany. Sols quan s’aturi
la vermella corrent, quan ja no hi hagi
homes al món, llavors la boca negra
del caos cantarà el triomf de l'home
que haurà sabut escanyar el temps. De sobte
Tèlemos s'alça com un brau, les banyes
fetes de llum i passió i em canta
amb la veu seva de terrissa cuita,
d'aquesta que es cogué per a les fosses.
—"Tu vols aprofitar la sang, a voltes,
i et dius: —Encara hi sóc a temps.— Voldries
fondre't d’amor. L'amor és posar fites
a la corrent i a tu ja et fita Ulisses
amb l'estaca roent. Tu ja congries
el crit que llançaràs quan la pupil·la
se't cremi fins l'arrel. Ja cal que cerquis
un pigall perquè et meni dins la fosca".

Hispània Citerior (1981) [1961]
[Sàtira de l'estat espanyol sota el franquisme]

EL POBLE

Qualcú ja t'ha retreta la brutícia
mil·lenària i tot l'instintiu fàstic
que això comporta, però jo puc dir-te
que un altre poble et venç en avidesa
de conservar patent sobre la polpa
la sutzura adquirida per herència
i per vivència... I malgrat tot
jo l'admiro en l'altiva fortalesa
que el fa grellar dintre la seva
blassa plena de fems, perquè no gosis
alçar-li un dit: al punt s'abrandaria,
car a ca seva vol menar la pauta
i mai no admet que el prenguin per eunuc.
Tu, poble meu, ja t'has sotmès a l'aigua
purificant i de caient benigne
-ni enc que sigui una mica-, però vesses
sutzura que no es veu i, a canvi, es palpa...
L'altre ve al teu terreny i amb mots de befa
et diu que el teu llatí es parla de gossos
i, al punt, tu assages de girar la llengua
com si es tractàs d'una saqueta buida;
et signa, amb un dit brut, la seva glòria
-en veritat, no cal que l'hi escatimis-
i tu oblides la teva i la dels avis;
et diu, cridant, que té la mà trencada
per a manar-te, i tu t'ajups i llepes
els seus peus empolsats de trescar tota
la teva terra antiga i subjugada.
Mentre t'ompli el gavatx tu rius i floques!
No endevino què més pot exigir-te,
perquè t'escup amb ràbia a una galta
i tu, rient, li dius que l'altra és bella
i eixuta encara... Pble meu, voldria
que t'escopís tota la fel al front
i te'l nafràs, que l'amargant brutícia
t'invadís a glopades per la boca,
perquè, si fos possible, l'íntim fàstic
et remogués el ventre i l'espinada.
Aleshores, tal volta, sentiries
un calfred medul·lar, la pell hirsuta
i faries, de cop, la verinada.
Llavors, oh poble meu, albardà il·lustre,
esdevendries ferma carn de mascle!

EL CIRC

L'espectacle s'ho val! Deixau les altres
preocupacions;
caps selectes ja pensen per vosaltres
i us faran grans entre les nacions.
Teniu pa i teniu circ perquè li passa
pel nas al Cpesar; doncs ¿què més voleu?
Demanar a crits serà demanar massa,
perquè és molt perillós que tengui veu
el manyà que sols menja carabassa.
Per dret, tot el demés, clar que us pertany
si no abusau del suc ni de la fembra,
perquè l'agost és cald, fred el desembre
i un llit parat abominable enganby.
Sou sensuals, voleu menjar maduixes
excitants, tota casta de licors
provocatius i us fan gaudir les cuixes
inefables dels grans gladiadors.
Doncs mirau, això sí que bé us pertoca:
sou animals racionals, teniu
uns drets que ni per molta ni per poca
raó no us poden prendre. És un dret viu
que els furs us concedeixen. Però mai
no us propasseu... Pels déus!, quin gran esglai
si amb el pa demanàveu sobrassada
i amb el circ toga màxima i teulada
per a donar aixopluc al vostre esplai.
Caps selectes us cerquen una tropa
d'ardids gladiadors,
i podeu presentar els equis millors
a la cara mef´ítica d'Europa.
Ho sabeu i de joia rebentau
en vèncer els nostres la fortor estrangera,
perquè cada triomf us regenera
del passat vergonyós, de quan tot era
patum que governava, i no el Palau.
Alerta, doncs!; rancúnies estranyes
i enveges d'altri us volen portar al pou
del descontent, volen obrir llivanyes
al bloc dels elegits. Beveu el rou
que us dóna el nostre seny, car les castanyes
us treim del foc. Parlam debades, sou
eunucs. Com no voleu que us posin banyes!

Panegírics blancs. Una toga per a cada home. (2006)

PANEGÍRIC DE SANT JORDI

[...]
No sé si ets glaç o si, per massa, ardència
quan dins mes venes vas obrint camins;
sé que ets absent i s'alça ta presència
com per a un orb la gran remor dels pins.
Jo et sent molt lluny, com una immensa onada
rodolant per la fosca del meu prat,
mes port una Penèlope arborada
que em tix aquesta immensa soledat,
i espera Ulisses com un glop de vida
tancat dins el crestall més trencadís...
Doncs Euriclea, precursora i dida,
¿s'asseu la pàtria en el teu pedrís?
Tot el sapí del meu amor s'amara
dins el record d'esmunyadissos dolls.
Si encar no puc llucar la seva cara
per la nafra pressent els seus genolls.
Ja arribarà el dolor precís i l'hora
de llançar un dard per cada glop amarg.
car ja avui, cada nervi se m'esflora
perquè pugui cordar l'ira de l'arc.

Una toga per a cada home(2006) [1953-1960]

VINE, ODISSEU!

L'Ítaca es pes t'espera, Palissandre
Harmoniós, fa massa temps, fa massa
que esperam el vaixell, el crit més àgil
del teu proer. No has menester crisòbuls,
car tots portam bizancis a l'entranya...
Vine amb el peu descalç: tenim prou bronze
per fer-te uns alts coturns... Però no els vulguis!
Sols t'escauen els plecs, la clenxa intacta
i llorejada, el pas segur...
                                    Prepara
una toga, Odisseu, per a cada home!

UNA SOLA VEU

           A un esportista qualsevol

Camafort, equilibri que cavalques
cavalls d’acer amb potons rodoladissos;
o tu, cama-rabent, que brodes tota
una àgil teoria de versicles
sobre el trèbol; o tu, fillol l’Apol.lo,
desparador del llamp amb la raqueta
forta i suau, alhora, com un ventre,
que sota un únic jou junyiu la força
del múscul animal i el seny de bronze
vincladís –oh miracle de miracles!-,
tot aquest llorerar de crits s’esfulla
i us obre –llances verdejants- la via
més caduca i mortal. Una veu sola
us pot alçar als estels. Una veu sola
pot cavalcar la mort: una veu sola...

L'HOME PORTA A L'INFANT LA CARAGOLA DELS SEUS GEMECS PER JUGUETA

De Jaffa jo us la duc. De caragola
d'entorcillat gemec, mai no rossola
plany de semblant ressò -seda o vellut?
La mar gran gran, emperò el corn menut
fet una flor gement de sal vermella
-nacre i joc per al nacre de l'orella-
perquè, esfullant-la, a vida i mort jugueu.
No té preu però sí, que té bon preu
aquesta intacta caragola pulcra:
malgrat tot, aquest nacre és un sepulcre...

MEMÒRIES LITERÀRIES

     Som natural d'un poble de l'illa edificat al pla, al peru, però, dels primers contraforts de l'altiva serra. La vila és bella i abundant en antics casals senyorials. El seu terme ric de vi i pobre de blat i aigua; les munayes resseques i ermes, però plenes de miradors des dels quals es destria una gran part de la planura mallorquina brufada per tot arreu de poblets. Des de la vila es colombra admirablement el Puig de Randa, el de Santa Magdalena i el de Sant Salvador. Els dies clars una ratlla blava que es besa dins l'horitzó amb el cel pur i adamantí: és la ratlla encisera de la mar, la mar llunyana que ens atreu com una antiga i pèrfida sirena.

Senyors i sobrevinguts
 [conte]

     Els ametllers, lleus i escabellats, deixen lloc a les figueres monumentals i austeres, baix de les quals cabria folgadament una era, i uns i altres als ceps retorçuts que esmalten de verdor la plana sens fi, coberta d'una solada de còdols rodons i rogencs, del tamanys dels ous de totes les aus conegudes: des de l'estruç gegant al sebel·lí minúscul. És el vinyet, el famós vinyet de Binissalem, conegut pels romans i que tanta glòria i esplendor ha donat a la vila.

Un poema autobiogràfic

GOIGS A MISSÈR LLORENÇ MOYÀ GILABERT DE LA PORTELLA

Tant si et va com si no et va
set almuds té la barcella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

El jorn dels Reis d'Orient
-que el mil nou-cents setze obria-
et donà llum i talent
acomplida germania,
facilitat de plorar
i un cor que estella no estella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

Vares néixer a un vell casal
amb pintures pompeianes,
tot enrevoltat com cal
de raïms, nous i magranes,
amb estables, cup i altar
dins la barroca capella
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

[...]
Tens d'ençà del naixement
virtuts i vicis diversos
i una glàndula adient
que sempre et segrega versos,
bé per viure o per plorar,
per beure amb copa o escudella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

Tens quadres, cadenes d'or,
i palanganes de plata
però, malgrat tot això,
ets més pobre que una rata;
tens nou pams a un trist fossar
on no s'hi encén cap rosella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

[...]
      Oració

Si estimes Llorenç Moyà
el català follament,
no et retis ni un sol moment
al sempre intrús castellà.
Pensa que Déu et donà
un Verb i una Nació
que cap llei ni cap senyor
pels dallons no es pot passar.
Tu ets mallorquí-català
per sang i convicció.

Dues quartetes per a la festa de la Verema del 1963:

Engatar-se és, àdhuc, just
quan les bevendes són fines.
Dels gemmats vins de Robines
sempre anava gat August.

Si August una moixa ateny
amb els vinets d'aquest poble,
és just que la gent més noble
qualque pic s'emporpri el seny.

Dècimes a Ultima Hora (fins a 1981):

SENSE PARSIMÒNIES

Per qualcú Espanya és rompuda
si no comanda Madrid,
si ella no roega el frit
i amb els seus bergants el tuda.
La resta ha de ser ben muda
-la que té altra llengua, més-.
Madrid ha de dur els papers,
forta, sense parsimònies,
per exigir a les Colònies
la sang i tots els doblers.

L'ESTATUT-TERESETA

Els resultats són distints
segons l'article d'entrada.
Castella, Harpia Estufada,
jo voldria veure fins
quan ens tractaràs de nins,
prometent-nos la jugueta...
Un Estatut-Tereseta,
no el volem i  no el voldrem,
perquè tots l'eviarem
a la merda, a la punyeta.

ELS DOS PORCELLS

Jo veig que en nom de Jesús
gran part de la nostra Dreta
a tothom fa la punyeta,
de tothom en fa l'abús;
detesta el vil règim rus
i admira el vil d'Argentina,
on qui comanda pentina
a qui ni pensa com ell,
i així, rebutja a un porcell,
emperò, a l'altre, l'empina.

FET PROVAT

València, el Principat,
i Balears, i Aragó,
tant si volen com si no,
són Nacionalitat.
Tengueren -és fet provat!-
el seu bon autogovern
fins que un decret de l'Infern,
també dit de Nova Planta,
els hi pren i els hi suplanta
per ordre d'un rei extern!

Quatre quartetes

Mengem amb pau i tranquils
la nostra pròpia ensaimada
i els de l'Otan, si els agrada,
que juguin amb els missils.

No importa que l'Illa tanquis
a l'esperit destructor:
tanmateix vendran els yankees
i ens fotran el Puig Major.

Alguns -ràbia no em falta-
m'han arribat a fer oi:
de la muntanya més alta
ens han fet un cocarroi.

Comença amb el Puig Major
i acabarà amb La Calobra.
Allò que a mi més em sobra
és un poble fanfarró.

UNA COPA AMB EN LLORENÇ
Any Moyà 2016
Enofles de la Parra

Textos extrets de diferents programes de la Festa des Vermar anteriors a l'any 1982, Discurs de la III Festa des Vermar (1967), Pregó de VIII Festa des Vermar (1972), Pregó de la IX Festa des Vermar (1973) i dels poemaris: La bona terra, Flos sanctorum (musicats per Baltasar Bibiloni i interpretats per la coral...), Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses, Presidi major, I, tanmateix, pallasso... i Polifem. També hi ha incloses peces de les Gloses d'un xafarder publicades al diari Ultima Hora i alguns poemes inèdits que Miquel Àngel Vidal va publicar a la seva tesi doctoral Llorenç Moyà. Vida i literatura (poesia i prosa).

EL VI DE ROBINES

(Començam amb un copa de vi per hom, el to és exaltat i cada vegada va pujant més i més, com si ens engatassim)

L'aigua per mi és alegria!
deia un senyoret molt fi,
i és que a un dit d'aigua hi fotia
una botella de vi!

El vi de la nostra vila
és un vi tan alt de punt,
que al qui és beneit l'espavila
i ressuscita a un difunt.

A Binissalem les vinyes,
-qui m'ho havia de dir!-
posen als ulls terenyines
i si vols dir no, dius sí!

A Binissalem fan vi
de molt de grau i no emmoixa,
però qui en beu un copí,
camina a la cama coixa.

Quan les bevendes són fines,
engatar-se és, àdhuc, just.
El mateix Cèsar August
gat anava i de tentines
del vi ranci de Robines
que entra callant però empeny...
Si August una moixa ateny
amb el vinet del meu poble,
pertoca que la gent noble
qualque pic se torbi el seny...

Vins excel·lents n'hi ha per tot arreu. Qui no coneix el Quios?, que jo he tastat als peus mateixos de l'Acròpolis. ¿Qui no coneix el Burdeus i el Borgonya, i el del Rin, i el d'O Porto, i el Lacrima-Christi?, que jo he begut a les ruïnes de Pompeia, veient al fons el Vessuvi nevat [...] I a Espanya n'hi ha tants! El Ribeiro, el Rioja, el de Carinyena, el de la Manxa, el de Xerès [...] Però la veritat és que aquests, comparats amb el de Robines Augusta, o sia Binissalem, pels il·lustrats, empal·lideixen de temor.

(Ni Borgonya, ni Xerès
ni Porto, ni altres pamplines
que passen per coses fines
però que al fons no són res.
[...]
Sols bec dins crestall encès
l'orgull reial de Robines.)

I quines són les característiques d'aquest vi tan fabulós? És un vi negre com la nit, espès com el xarop que tonifica, raspós com l'amor de l'amant aspriva.

Deixau-lo, però, reposar uns quants anys dins una bóta ranciera, ben pitjat i en silenci, i torna del color del robí o de l'ambre, transparent com crestall de Murano, perfumat com totes les espècies orientals plegades...

Aquí dins un vi reposa
que en abocar-lo treu fum
i que manlleva el perfum
al reure, al vent i a la rosa...
Mai enlloc no fa cap nosa
i al qui el balda la dissort
un sol glop li du conhort,
dos li fa cantar matines...
el vi ranci de Robines
ressuscitaria un mort!

ORACIÓ A LA MARE DE DÉU DE ROBINES
Mare de Déu de Robines,
vós que duis un cistelló,
si em donau un aixingló
quan hagueu cantat matines,
s'esvairan les metzines
que m'encorralen de prop
i així tot cantant, de cop,
es farà la meva queixa
un cruixent bunyol de xeixa
ben empeguntat d'arrop.

Però, Jesús, Déu meu, la gatera m'ha pres a mi i per tot veig raïm i vi, i pageses ruboroses, i amos assenyats, i senyors pomposos, i domassos cruixents, i pedra viva, i pedra esmolada, i casals de frontis daurats i una església com una catedral, i tot això obra del vi, del vi, del vi, del vi. D'aquest vinet de Binissalem que fa plorar d'alegria i d'emoció.

EL POBLE DE BINISSALEM

(Ara el to és emotiu, té un punt trist d'enyorança del paradís perdut, del anys esplendorosos del passat i d'estimació profunda cap al seu poble)

Terra eixuta de ma vila
que dónes saba a l'arrel,
dins una presó d'argila
sent que el meu esperit fila
desigs i somnis de cel;
i el daler suprem de fer-me
com un infant, innocent,
per quan arribi al gran terme
encar veure't trista i erma,
sota el blau, eternament!

 ELEGIA DEL VINYET PAIRAL
Avui no puc dir meu un pam de molsa
   ni un gladiol del brull;
avui l'arbre per mi l'esplet no espolsa
   i una pluja agredolça
em deixa el rostre de dolor remull!

El que abans fou vinyet de casa nostra,
   extens com una mar,
de ceps i pàmpols la nuesa mostra.
   I el plor que em banya el rostre
mulla la terra que no puc petjar.

Quan el febrer engarlanda dins la tanca
   l'ametller amb flor de neu
i per un brot florit mon cor demanca,
   si esqueixar em plau la branca
que em fa més goig, no trob ametller meu.

Mes una cosa tinc meva, ben meva:
   el goig de l'arbre en flor
que esclata a tot arreu sens por ni treva,
   -goig que ningú no em lleva
perquè el port dins l'abisme del meu cor.

Binissalem: La Casa de la Pau.
En veritat no sé si me n'espera.
Un poc abans a cada racó hi era
pel cel, pel gaudi, pel repòs suau
que amb seny cronometrava el verd gripau
o, més enfora, el grill nocturn de l'era.
Avui que ha arriat la gran bandera
serà barraca el que va ser palau
i un balancí no es gronxarà en la vida
pel caprici immutable del terròs,
que a tot el qui és humà li pren la mida.
No em digueu: "Tornarà la gran florida!"
He après que són iguals deler i repòs
perquè tot és una immortal mentida.

EL JO ÍNTIM I EL JO PÚBLIC

(reflexions sobre l'absurditat de la vida però també retrats humorístics d'ell mateix i reivindicacions de la indentitat catalana. Cada poema té el seu to, va des del més íntim fins al més còmic)

EL DESBARAT
Per a jo néixer, ¿qui ha comptat amb mi?
Pregunta —ja mil cops per altres feta—,
avui aquest misteri m'inquieta
i dóna gust amarg al curt bocí

que com a almoina hauré pogut gaudir
dins la meva existència discreta.
No em digueu que la vida és una meta,
un lògic terme, un envejable fi

o bé, entre pedres, una rosa esparsa...
Si un glop de joia no m'ha embriagat
amb les bombolles de la seva farsa,

a cau d’orella em diu la veritat:
—La mort no pot — ni vol — justificar-se
i el mateix viure ja és un desbarat.

LA SÍNIA
Aquest etern voltar portant cucales
sols perquè cregui que el camí és tot nou,
tot el meu viure a poc a poc commou
i a poc a poc em va neulint les ales.

¿Què importa si són grills o són cigales
-fosca que puja o claredat que plou-
els companys del camí? Jo ja en tinc prou
amb l’aigua treta amb qui tu, cor, t’iguales:

ara avall, ara amunt, ara corrent
amb la roda al voltant ben de valent
i xisclant dia i nit sense aturar-se.

No m’interessa ni el perquè ni el com,
però des que medit, tot allò que hom
la sínia li diu, jo, li dic farsa.

CARAGOLS I PETXINES
Pensaments dolços
i, adès, plens de tortura.
Quina barreja
-a la platja de l'ànima-
de cargols i petxines.

(AUTORETRAT
Sóc baix, sense cridar l’atenció,
grisenc, emperò abans mig rossejava,
tinc un piquet d’orgull per l’avior,
com una mena secular de bava

de subtil i anacrònica suor
que en genitius i grans casals s’esbrava…
Al cavall ivarçós del meu amor
la timidesa amb els seus frens el trava,

emperò em resta com un foc colgat
-molta brasa i flama atapeïda
fins que esclata en trobar l’incert forat.

Dins meu -només jo ho sent- l’anhel em crida;
malgrat tot, com un riu emparedat,
sens estralls va avançant la meva vida.)

Som Moyà de la Bombarda
i em diu el qui em vol cridar:
-Don Llorenç, Andreu, Gaspar!-
Com veis, doncs, tenc bona guarda,
emperò matí i tarda,
com aquell que no diu res,
el que més l'orgull m'ha encès
és que som per l'altra anella,
Gilabert de la Portella
i el vi ranci és el meu bres!

GOIGS A MISSÈR LLORENÇ MOYÀ GILABERT DE LA PORTELLA
Tant si et va com si no et va
set almuds té la barcella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

El jorn dels Reis d'Orient
-que el mil nou-cents setze obria-
et donà llum i talent
acomplida germania,
facilitat de plorar
i un cor que estella no estella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

Vares néixer a un vell casal
amb pintures pompeianes,
tot enrevoltat com cal
de raïms, nous i magranes,
amb estables, cup i altar
dins la barroca capella
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

[...]
Tens d'ençà del naixement
virtuts i vicis diversos
i una glàndula adient
que sempre et segrega versos,
bé per viure o per plorar,
per beure amb copa o escudella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

Tens quadres, cadenes d'or,
i palanganes de plata
però, malgrat tot això,
ets més pobre que una rata;
tens nou pams a un trist fossar
on no s'hi encén cap rosella,
oh, missèr Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.

[...]
      Oració

Si estimes Llorenç Moyà
el català follament,
no et retis ni un sol moment
al sempre intrús castellà.
Pensa que Déu et donà
un Verb i una Nació
que cap llei ni cap senyor
pels dallons no es pot passar.
Tu ets mallorquí-català
per sang i convicció.

L'ANNEROT
¿Ramon Llull com escrivia,
en mallorquí o català
quan la seva ploma emprà
component filosofia?
Que m'ho digui-i faci via-
tot ben escritet a mà,
qui en escriure i en parlar
no fa d'home com pertoca,
sinó d'endiot o d'oca,
d'annerot, per parlar clar!

El mallorquí és català
enc que ho negui gent cretina.
La ciència més fina
ja fa temps que ho proclamà
i això no ho pot esbucar
cap vell ni cap pipioli...
Perquè la ciència rodoli
per un camí net i pla,
molts mallorquins han d'anar
a costura de pa amb oli.

Nosaltres i el Principat
tant si plou com si cauen pans,
les Balears i València,
ambdues per llur essència,
són Països Catalans.
Ja pot estrènyer les mans
amb rabiosa oradura
qui en sentir això, la freixura
donaria al propi gat.
Nosaltres i el Principat
sols tenim una cultura.

Nosaltres, nosaltres...

POLIFEM
Nosaltres
som prou bé els que passam. El temps no passa!
Però ens fuig de les mans, no té agafada,
tant si és aspre com dolç, tant si l’amoixes
com si l'insultes i li escups la mala
bava al seu rostre. És dur el temps, alena
pausadament i tu amb delit t'hi arrambes
—t'arrambes a l'amor, al mot que estimes—
creient-lo blan i dúctil com la llana,
i somrius i li allargues la mà tèbia
per a, oferir-li tot el teu, i penses:
"Quin moment més feliç. La vida és bella;
llancem els ploraners a la seva ombra
perquè llur plorar etern no ens emmatzini
el goig de cada dia!"

[...]

Mirau les pedres,
quines amigues més constants! A voltes
tu cerques els companys, però no els trobes
perquè estan trists o perquè els infla el gaudi,
i, mansament, retornes a les pedres
del teu camí. Les meves em reciten:
"Missèr Llorenç Moyà de la Bombarda
i Gilabert de la Portella, amb ànsia
nat a Binissalem, a una gran casa
i amb altres atributs i pelendengues
que no vénen al cas, només nosaltres
no et deixarem. Tot passarà. Els teus versos
-si és que arriben a tant- seran apresos
per uns nebots del teus nebots. Llavores
les reixes que tu et creus que et protegeixen
els protegiran a ells, però, assabenta't,
tu ja ens hauràs deixat, i el que desitges
de la immortalitat, sols serà aquesta
correntia de sang i de memòria
que ara dins teu et fa present els avis.

EPITAFI
Aquí jeu Llorenç Moyà
Gilabert de la Portella.
Era tan sols una anella
més del trist llinatge humà.
Vengué al món per estimar
però el món l'amor escatima
i ell en arribar a la rima
va morir d'esllanguiment
i, definitivament,
ara és estimat i estima.

L'AMOR EN MAJÚSCULES

(Es connecta la mort amb l'amor perquè en realitat el poeta escriu sobre l'escassetat d'amor al món i sobre el patiment que això li provoca. Malgrat tot també versa sobre la seva gran capacitat d'estimar)

ROSA OBERTA
L'alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia...
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.

LA LLETJOR
Saps? També dins la lletjor
-ai tristor meva infinita!-
com un corc maleït hi habita
el foc voraç de l'amor.

LLUNYANIA
Amor, ¿què n'has fet de mi?,
que cap goig no se m'atança.
Abans folgava a desdir,
però des que et coneguí
sóc un núvol d'enyorança
que viu, però vol morir.

TANMATEIX PALLASSO...
L'amor sencera percaço.
Ai mal d'enamorament,
tant si et tinc com si ets absent
em dus gaudi i patiment.
Oc! i tanmateix pallasso...


V

No hi ha cap metge, amor, que pugui vèncer
la febres que m’inculques com per joc.
Ets cendra que a l’entranya portes foc,
corda fluixa que et vas posant tan tensa,

que no trobo cap dard ni cap defensa,
ni cap castell roquer ni cap vil lloc
que puguin contra tu ni molt ni poc.
Homes forts ja oferiren recompensa

al valent que et retés o que d’un salt
et fes escàpol de la teva via
i pogués portar el front tan ferm, tan alt,

que tu t’avergonyissis nit i dia.
Però, amor, quan no et tinc estic malalt
i quan et tinc em fonc de malaltia.


VII

¿Per què ha de ser pecat, amor, estimar
l’AMOR?, si aquell que estima porta encesa
una torxa a cada ull. Pit que s’avesa
a estimar ja no és carn, és mos de pa

que es lliura tot puríssim al besar
sense cap límit, sense cap sorpresa
que el faci avergonyir. Dolça mollesa
que en començar sols vares dar la mà

i ara ho trobes tan lleu, tan poca cosa,
que ja et vols esfullar com una rosa
i sense encloure’t dins un braç ben fort

alenar lliure et sembla sols mentida.
Amor, dins les balances de la vida
tu ets l’únic contrapès que té la Mort.

XI

Bona Amor, quan jo encara no era teu
l'amor era una mentida descaarada,
vi sense grau que, en vergonyant glopada,
després de beure'l me'n sabia greu.

I en néixer, bona amor, ets una lleu
sement inconeguda i ben colgada
però que al punt que el seu misteri bada
els dos entenedors li'n diuen seu.

Descregut vaig refent la meva vida,
però quan, ara, tinc la carn pansida
i al meu pit li escaurien cards i neu,

sento una font d'aigua termal que hi brolla.
Dins el món, erm i llis com una bolla,
només l'amor fa que jo cregui en Déu.

XIX

M'has absorbit amb tanta força, amor,
que estic empresonat per totes bandes
i amb tant d'imperi sobre mi comandes
que enlloc no tinc ni un amagat racó

per a fer-hi el que vull. Fins la raó
i la follia, amb llurs vitals comandes,
manen que tu, carrossa d’aspres llandes
em solquis tot el cos, Mai cap fibló

de vespa no em ferí amb dolor més crua
ni em va cegar cap sol, Amor, com tu.
Al davant teu jo em sento ben bé nu

i el teu poder tan fortament actua,
que la carn despullada l'ordre em du
que la meva ànima se't lliuri nua.

La mort que ara se m'acosta
mots esgarrifants em diu:
-Tot acaba; el teu empriu
es cobrirà d'aspra crosta-
Mentida, jo dic! A posta
els qui no estimau veniu
a mi i en el meu caliu
enceneu la vostra flama.
El meu cor tant i tant ama
que, mort i tot, serà viu.

Voldria no haver estimat
com estim des que vaig néixer.
Oh la intolerable deixa
que em llegà un avantpassat:
estimar, cos nu i lligat,
sense cap correspondència...
Mentida! En gaudí l'essència
perfecta, sis mesos justs.
Dels guanyats i dels perduts
ara en faig la penitència.

Déu és amor diu Joan:
Amor, insigne malatia:
febre de nit i de dia
turment d'infant i de gran;
cans rabiosos que em fan
l'ànima sencera a trossos
i em predieuen els terrossos
que el meu cos han de cobrir.
I jo no em vull guarir
d'aquest nefast càncer d'ossos.

poemes solts

pàgina presentació MAG POESIA