versió d'epigrames de marcial

A sac

     i jo et dic que si hi ha un déu     ha de ser un pobre infeliç,
          un déu sord, cec i mut,     un imbècil donant guitzes
 

MANIFEST DE LA SOPA D'ALL

     Per als poetes del meu temps la poesia és un enfilall d'eufemismes per no dir les coses pel seu nom. Ens volen fer empassar els seus pets en forma d'un confidencialisme decandit d'una grisor uniforme o d'un dogmatisme avantgaurdista epigonal, tots dos igualment soporífers.
     Els poemes no són confessionaris.
     Els lectors no som capellans.
     Els poemes són objectes d'art. Cada poema és un objecte independent.
     Poesia és hibridació.
     La poesia ha de ser impura.
     La poesia no té manies. La poesia impura es riu del mort i de qui el vetlla. La poesia impura se serveix igualment de la beateria avantguardista com del classicisme carrincló.
     Tots els mitjans són bons per a la poesia impura.
     En una mateixa obra poden concórrer mitjans estètics diferents.
     La impuresa dels mitjans estructura la impuresa de les obres.
     D'aquí es desprèn la impuresa de l'estètica.
     La poesia impura no reivindica cap llenguatge estètic.
 

EULÀLIA II (ESBÓS)

El meu amor com la finestra al mar
el meu amor com a caiguda lliure
el meu amor, un vers que no sé escriure
el meu amor marxa d'hora i ve tard.
 

HERBARI

Tinc mal de cap, tot el dia que fardes,
ets el millor, i no diguem el paquet,
fa salivera a les bledes que cardes:
però no tens pebrots ni jugues net,
fuges d'estudi amb mentides covardes,
fent-te l'ofès o engegant un bolet,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.

Un tòtil amb titola pel carrer
reüllant culs i sospesant melons
vas escudat en l'aire de no re,
les wambes Nike, les camises de tons
i ulleres negres, perquè ets un voyeur,
sols penses a sucar el rave en el fons,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.

Escaroles humides, flors obertes,
madures pomes, patates calentes,
la pera dins de carxofes sofertes,
tenir les olives sempre contentes,
són els teus somnis, les ànsies cobertes,
ja voldria conèixer les valentes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.

Dius que folles com Déu, dic Déu n'hi do,
no em miris, noi, que no puc badallar,
ai que em fas mal, tens pèls al nas, minyó,
i et put l'alè, sort que en un dir "au, nen, va"
ja escups la saba, a sobre em caus rodó
i com un tronc et poses a roncar,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.

Em piques, noi, sense afaitar el Netol,
tens panxa de prenys, les cames com canyes,
el pit replè de molsa i mans de col,
i et canten les aixelles: ¿te n'estranyes?
No em toquis la figa i posa el futbol:
deixem el llit per a les musaranyes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.

Au vés, pendó, que s'ha acabat el bròquil,
toca el dos, nano, i no et deixis la nota
per ta mare: "Vostè, senyora, moqui'l,
vostè li cal, li torno la pilota,
el nen s'ha equivocat de porta, toqui'l
vostè, el seu nap amb potes." Siau, marmota,
que no ets sinó una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
 

CONTRA LES SECTES

     La secta que a mi em preocupa més és la de l'Església Catòlica. No per res, sinó perquè és la més gran i més poderosa del món.
     Sento parlar amb horror dels rentats de cervell que solen fer les sectes als seus adeptes. Durant dos mil anys la secta de l'Església Catòlica s'ha dedicat a rentar el cervell dels seus adeptes i no adeptes fins a l'extrem que avui dia l'acceptem amb tota normalitat, malgrat ser origen i culpable directa de gran quantitat de trastorns psicològics, autoflagel.lacions i repressions absurdes. La secta de l'Església Catòlica ha aconseguit fer-nos menjar i pair a milions de persones en el passat i en el present una visió distorsionada i perversa del món, contrària a tots els impulsos més elementals i naturals.
     Sento parlar amb horror de l'explotació a què sotmeten les sectes els seus adeptes. Durant dos mil anys la secta de l'Església Catòlica no ha dubtat davant de cap mitjà, per cruel, brut o sanguinari que fos, per explotar els seus adeptes i no adeptes, instaurar l'explotació brutal com a estatus i manternir-lo a tota ultrança. Ha calgut molta sang per acabar amb aquest estat de coses.
     Sento parlar amb horror dels negocis foscos i les estafes a què s'acostumen a dedicar els caps de les sectes, els quals només mou, diuen, un afany de lucre. M'estalviaré de dir per quins mitjans sense escrúpols la secta de l'Església Catòlica ha reunit fortunes fabuloses i els luxes pomposos i ofensius de què han gaudit els seus caps durant dos mil anys. Actualment els alts càrrecs de la secta de l'Església Catòlica són, com sap tothom, uns banquers més o menys relacionats amb la màfia.
     Pel que fa a aquestes organitzacions derivades de la secta de l'Església Catòlica que constantment ens reclamen diners apel.lant als nostres bons sentiments, no podem oblidar a qui pertanyen. No vull dir que Càritas o Mans Unides siguin el mateix que el Banco Ambrosiano, però si volen predicar un tipus de moral, abans que se separin dels que menys la practiquen i la respecten. Si no, és pura hipocresia, d'altra banda una de les pràctiques característiques de la secta de l'Església Catòlica.
     La caritat envers el que prèviament has despullat de tota possibilitat de supervivència autònoma, el que li has negat no el pa i la sal, sinó fins i tot els instruments per accedir-hi, no és més que una manera de mantenir l'statu quo, no reconèixer el dret d'aquell a qui has robat els seus béns i continuar explotant-lo. Abans de donar-li ni una pesseta, que la secta de l'Església CAtòlica es desfaci de tots els seus béns arreu del món (inclosos els milers de milions en comptes secrets suïssos) i els redistribueixi entre els necessitats, que són, sense saber-ho, els autèntics propietaris.
 

CARTA ALS CATALANS

     Enrecordeu-vos de Txetxènia.
     Vosaltres no sou vostres, sou seus i no us deixaran anar. Ningú no deixa anar el que és propietat seva.
     La llibertat ni es pidola ni es mercadeja. Simplement es té o no es té.
     S'és lliure o s'és subjecte i no es pot ser a mitges.
     I el dia que decidiu ser lliures, que només vol dir decidir sense demanar permís a ningú, com fan els éssers lliures, aquell dia tindreu els tancs a la porta, perquè sou seus.
     I llavors enrecordeu-vos de Txetxènia.
     DEscobrireu que esteu sols. Sereu un afer intern i tothom us abandonarà.
     I llavors, davant  dels vostres morts, llavors enrecordeu-vos de Txetxènia.
 
 

tres

NATURA MORTA III

Calavera la mare que fa sopes,
Llibre armat el pare amb mires confoses,
Orbe el germà gran que n'endreça mosses,
Rellotge el petit que les menja totes.
 
 

O res.- Argentona, L'Aixernador, 1991

A sac.- Barcelona, Ed. 62/Empúries, 1999

PÀGINA PRINCIPAL mag-poesia