a sac: manifest de
la sopa d'all, eulàlia ii, herbari, contra les sectes, carta als catalans
tres
versió d'epigrames
de marcial
A sac
i jo et dic que si hi ha un déu
ha de ser un pobre infeliç,
un
déu sord, cec i mut, un imbècil donant
guitzes
MANIFEST DE LA SOPA D'ALL
Per als poetes del meu temps la poesia
és un enfilall d'eufemismes per no dir les coses pel seu nom. Ens
volen fer empassar els seus pets en forma d'un confidencialisme decandit
d'una grisor uniforme o d'un dogmatisme avantgaurdista epigonal, tots dos
igualment soporífers.
Els poemes no són confessionaris.
Els lectors no som capellans.
Els poemes són objectes d'art. Cada poema
és un objecte independent.
Poesia és hibridació.
La poesia ha de ser impura.
La poesia no té manies. La poesia impura es
riu del mort i de qui el vetlla. La poesia impura se serveix igualment de
la beateria avantguardista com del classicisme carrincló.
Tots els mitjans són bons per a la poesia
impura.
En una mateixa obra poden concórrer mitjans
estètics diferents.
La impuresa dels mitjans estructura la impuresa de
les obres.
D'aquí es desprèn la impuresa de l'estètica.
La poesia impura no reivindica cap llenguatge estètic.
EULÀLIA II (ESBÓS)
El meu amor com la finestra al mar
el meu amor com a caiguda lliure
el meu amor, un vers que no sé escriure
el meu amor marxa d'hora i ve tard.
HERBARI
Tinc mal de cap, tot el dia que fardes,
ets el millor, i no diguem el paquet,
fa salivera a les bledes que cardes:
però no tens pebrots ni jugues net,
fuges d'estudi amb mentides covardes,
fent-te l'ofès o engegant un bolet,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
Un tòtil amb titola pel carrer
reüllant culs i sospesant melons
vas escudat en l'aire de no re,
les wambes Nike, les camises de tons
i ulleres negres, perquè ets un voyeur,
sols penses a sucar el rave en el fons,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
Escaroles humides, flors obertes,
madures pomes, patates calentes,
la pera dins de carxofes sofertes,
tenir les olives sempre contentes,
són els teus somnis, les ànsies cobertes,
ja voldria conèixer les valentes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
Dius que folles com Déu, dic Déu n'hi do,
no em miris, noi, que no puc badallar,
ai que em fas mal, tens pèls al nas, minyó,
i et put l'alè, sort que en un dir "au, nen, va"
ja escups la saba, a sobre em caus rodó
i com un tronc et poses a roncar,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
Em piques, noi, sense afaitar el Netol,
tens panxa de prenys, les cames com canyes,
el pit replè de molsa i mans de col,
i et canten les aixelles: ¿te n'estranyes?
No em toquis la figa i posa el futbol:
deixem el llit per a les musaranyes,
perquè ets tot tu una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
Au vés, pendó, que s'ha acabat el bròquil,
toca el dos, nano, i no et deixis la nota
per ta mare: "Vostè, senyora, moqui'l,
vostè li cal, li torno la pilota,
el nen s'ha equivocat de porta, toqui'l
vostè, el seu nap amb potes." Siau, marmota,
que no ets sinó una fava que baveja
i a l'últim fa figa de pura enveja.
CONTRA LES SECTES
La secta que a mi em preocupa més
és la de l'Església Catòlica. No per res, sinó
perquè és la més gran i més poderosa del món.
Sento parlar amb horror dels rentats de cervell que
solen fer les sectes als seus adeptes. Durant dos mil anys la secta de l'Església
Catòlica s'ha dedicat a rentar el cervell dels seus adeptes i no adeptes
fins a l'extrem que avui dia l'acceptem amb tota normalitat, malgrat ser
origen i culpable directa de gran quantitat de trastorns psicològics,
autoflagel.lacions i repressions absurdes. La secta de l'Església
Catòlica ha aconseguit fer-nos menjar i pair a milions de persones
en el passat i en el present una visió distorsionada i perversa del
món, contrària a tots els impulsos més elementals i
naturals.
Sento parlar amb horror de l'explotació a
què sotmeten les sectes els seus adeptes. Durant dos mil anys la secta
de l'Església Catòlica no ha dubtat davant de cap mitjà,
per cruel, brut o sanguinari que fos, per explotar els seus adeptes i no
adeptes, instaurar l'explotació brutal com a estatus i manternir-lo
a tota ultrança. Ha calgut molta sang per acabar amb aquest estat
de coses.
Sento parlar amb horror dels negocis foscos i les
estafes a què s'acostumen a dedicar els caps de les sectes, els quals
només mou, diuen, un afany de lucre. M'estalviaré de dir per
quins mitjans sense escrúpols la secta de l'Església Catòlica
ha reunit fortunes fabuloses i els luxes pomposos i ofensius de què
han gaudit els seus caps durant dos mil anys. Actualment els alts càrrecs
de la secta de l'Església Catòlica són, com sap tothom,
uns banquers més o menys relacionats amb la màfia.
Pel que fa a aquestes organitzacions derivades de
la secta de l'Església Catòlica que constantment ens reclamen
diners apel.lant als nostres bons sentiments, no podem oblidar a qui pertanyen.
No vull dir que Càritas o Mans Unides siguin el mateix que el Banco
Ambrosiano, però si volen predicar un tipus de moral, abans que se
separin dels que menys la practiquen i la respecten. Si no, és pura
hipocresia, d'altra banda una de les pràctiques característiques
de la secta de l'Església Catòlica.
La caritat envers el que prèviament has despullat
de tota possibilitat de supervivència autònoma, el que li has
negat no el pa i la sal, sinó fins i tot els instruments per accedir-hi,
no és més que una manera de mantenir l'statu quo, no reconèixer
el dret d'aquell a qui has robat els seus béns i continuar explotant-lo.
Abans de donar-li ni una pesseta, que la secta de l'Església CAtòlica
es desfaci de tots els seus béns arreu del món (inclosos els
milers de milions en comptes secrets suïssos) i els redistribueixi entre
els necessitats, que són, sense saber-ho, els autèntics propietaris.
CARTA ALS CATALANS
Enrecordeu-vos de Txetxènia.
Vosaltres no sou vostres, sou seus i no us deixaran
anar. Ningú no deixa anar el que és propietat seva.
La llibertat ni es pidola ni es mercadeja. Simplement
es té o no es té.
S'és lliure o s'és subjecte i no es
pot ser a mitges.
I el dia que decidiu ser lliures, que només
vol dir decidir sense demanar permís a ningú, com fan els éssers
lliures, aquell dia tindreu els tancs a la porta, perquè sou seus.
I llavors enrecordeu-vos de Txetxènia.
DEscobrireu que esteu sols. Sereu un afer intern
i tothom us abandonarà.
I llavors, davant dels vostres morts, llavors
enrecordeu-vos de Txetxènia.
tres
NATURA MORTA III
Calavera la mare que fa sopes,
Llibre armat el pare amb mires confoses,
Orbe el germà gran que n'endreça mosses,
Rellotge el petit que les menja totes.
LLIBRES
O res.- Argentona, L'Aixernador, 1991
A sac.- Barcelona, Ed. 62/Empúries, 1999
POEMES SOLTS
PÀGINA PRINCIPAL mag-poesia
|