hilari de cara
 

l'espai del senglar   
quaderns d'es llombards   
bolero   
traducció de frank banton  

nunc 

cave papam

l'espai del senglar

CORRENTS ERRÍVOLS DEL LLIM I DE L'ARENA
XII

El talp vaga pels camins humits 
a través de xarxes orbes, laberints
que s'obren com boques negres de fera.
Allà l'espera el pacient carnisser,
el rodó esguard de l'òliba nocturna,
el pueril vol de la rata-pinyada,
la immensa crueltat dels infants.
Així, tu et perds pels corredors
viscosos de l'oblit, pels verds safareigs
de la consciència i quan surts
trobes els paranys
tibants,
el terrible tro del caçador,
l'eixordant clam
de les màscares i els espills.

HE LOVED HIM MADLY
                                          A Miles Davis

Ens fou dit: això és vertader
i allò, negre com l'alè del dimoni;
aquí, la tebior, el perenne;
més a prop del fresc pou, la foscúria
i també la claror, el braó del bell,
l'exultant sexe de la terra.

Al capdavall, es vesteix després
de despullar-se, entra i també
surt, parla una paraula
darrera l'altra; un gest i una ganyota:
el verb i el subjecte; un moviment de barra
és un adverbi

allà es rebolca, teixida de gripaus
i escorpins; un albatros traspassat d'un sabre
dansa una obsceníssima sardana
i una havanera impossible
cavalcant damunt un negre i quatre biodramines.

Entre el fullam espès canta una fada
(al locus amoenus) i una cabra
negra; un lloro corre; dos estruços
i un miserable missioner s'espenyen;
damunt les cordes d'una Fender piquen tres puputs,
un fill de puta es dessagna damunt un doll
d'esperma:
                  Irromp Miles Davis, canten
la cabra i el corsari, l'albatros i el moix
i el gall,
la fada es masturba amb guà de seda,
s'amotinen els grifons 
des de les altes torres de la Seu.

   inici

quaderns d'es llombards

Etern estupor, tot ha d'esser inexacte
tot ho vull inexacte: l'arbitrari
ordre del record, el demà imprevisible
com el dibuix dels cossos als llençols
després d'hores esbandides, quan l'amant
sota l'amant, l'amant dins l'amant,
exhaurits, es freguen i es xuclen
amb xipolleig de sang: país de foc
i d'innocència.
                   Inexacte com el vol
de la ploma o el cant de l'ocell,
mudable com foren els déus d'un temps,
o la mar o els rius proverbials;
i tanmateix és vida, tot té efecte,
com la gota de cascall als llavis de l'infant.
 

XILE [fragment]

Quan va morir en Franco ens passejàvem per les Rambles,
ho celebràvem com si haguéssim brandit
nosaltres mateixos un bisturí sagnant,
els que havien patit, els que havien fet doblers,
els ressentits, els morts,
els dies s'escurçaven,
el terra era humit i brut;
ben mort; quan l'enterraven,
quan el seu taüt pegava contra el fons,
vaig penetrar la meva amant.
Escoltàvem la ràdio al llit;
en aquell moment vaig pensar que el símbol
era la vida contra la mort.
Ella no estava convençuda que allò significàs
exactament això.
Ara no sé què vol dir, m'estim molt més no saber-ho.
Tanmateix ho sospit,
tant se val, però.
Al vuitanta-u, novembre,
feia sis anys que ja era mort,
vaig entrar a classe amb una bossa plena
d'ampolles de xampany.
Vaig tenir un cert èxit.
 

Del "Pròleg" a L'espai del senglar

     Per si encara en quedassin, de lectors innocents, vull confessar allò que es diuen influències. A aquests poemes es trobarà molt poca -gens, diria jo- influència espanyola. D'això, n'estic content. Bona part dels nostres escriptors han patit d'un enlluernament excessiu dels poetes espanyols del 27 i també d'anteriors (A. Machado). No hagués estat millor llegir Ezra Pound, Eliot, Kavafis, Coleridge, Pascoli, Ungaretti, Rilke, Octavio Paz, Baudelaire, Valéry, Rimbaud, Borges, Auden i tants d'altres? Quedarà res del 27 a la literatura universal llevat de Cernuda i Salinas? No hagués estat millor llegir Carles Riba, Carner, Foix, cert Salvat-Papasseit, Costa i Llobera, Joan Alcover, Ferrater, Estellés, Parcerisas i tants d'altres? No és cert que de Ferrater i més tard de Gimferrer estan vivint gairebé tots els poetes espanyols des dels 60? (Quin esplèndid i desproporcionat regal va fer Pere Gimferrer als Villena, Cuenca, etc. escrivint en espanyol!).
     Es podria dir pràcticament el mateix de la narrativa. Què queda després de Cervantes i Quevedo de la novel•la espanyola?. Jo us diria que La Regenta i, per ventura, Cela. Per què perdre el temps amb "Cinco horas con Mario"? No és molt millor llegir simplement el darrer capítol (el monòleg de Molly Bloom) de l'Ulisses? A qui li pot interessar avui un tal Fèlix Rotaeta, tenint Barth, Calvino, Handke, Coover, Barthelme o, a casa nostra, Monzó.
     Crec profundament que construir una cultura nostra passa per relacionar-se amb totes les cultures autèntiques (i jo recomanaria la italiana i l'anglosaxona) del món. De cap manera relacionar-se amb elles a través de la cultura espanyola.

   inici

bolero

* Tens una fufa dolça i ben sucosa

* el suau revolt netíssim natges badades

A l'estiu t'estim perquè t'estim
i és perquè em sembla més que el sol
t'estima molt massa més que jo
i és en la teva pell colrada
que veig com avellanes als teus ulls.

No sé per què t'estim quan és l'hivern que arriba,
però t'estim molt més que el sol t'estima; amb tot,
la saba descansa als teus ulls, i per ventura
alguns llampecs xisclen i et suren per la sang
com a monedes d'argent d'un altre món.

Quan la tardor ens sobta i ens arriba
qui sap si jo t'estim o si t'enyor,
els avions em duen molt enfora,
a ciutats més enllà de la mar
on, si et cridava amb tota l'ànima
fora del cos, tan sols no estic segur
que ni tu mateixa em poguessis escoltar.

No em demanis tampoc si t'estim en primavera
o t'ensum entre el pol.len i la pluja o a la sang
que torna a córrer, o no sé si t'estim encara més,
o potser encara menys per estalviar estimança.
 
 

ALUMNES

I quan us veig amb els ulls enrogits
d'herba, de ginebra, de cervesa,
trontollant a la barra de tots els bars de matinada,
estic content d'haver-vos ensenyat qui era en Rilke
i qui era en Malcolm Lowry
i com es un gin-tònic a Bombay,
tu, Joan, de la perdiu llegendària,
i tu, Cati, que gaudires de l'aviram,
tu, Guillem, i tu, Mateu, fill de Sant Joan,
els meus alumnes, els meus amics,
els meus iguals, els meus bandarres fills de puta,
i estic content perquè mai no fareu res més, cap altra cosa
que beure, riure, parlar amb enginy, sense impaciència,
i esperar ben tranquils que pel mateix preu
us dugui qualcú la independència.

 


Nunc
Palma, Moll, 2012
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2012

*
Per què em sembla ferit aquell home
que veig des d’enfora, damunt les roques?
No hi ha sang al seu pit, el sol que es pon
darrere els turons del port no arrenca
del pòmuls eixuts ecos d’ossos grisos,
ni un crit, ni un gest de mal. Les ones minses,
quasi de mercuri unglat de vessa,
són una imatge que m’apunyala el cor.
El meu doble, el meu mirall dansa
amb peu maldestre a la corda fluixa.

 

*
Com és de fràgil l’ànima,
com es cruïlla el seu envàs de vidre mat o clar,
el cristall s’esquerda
i, de sobte fuig l’equilibri de paper banyat,
i comencen a embossar-se totes les sortides
del laberint, i els penya-segats supuren
buit, vertigen una altra vegada.

 

cave papam

Premi Miquel Bauçà 2016

Adia edicions 2916

*

Jo et don tot allò que vols i que et pertoca
si vols sodoma sense dissimul
m'arm de valor i t'entafor el cul,
si vols verrim la te clav a la boca,

si vols per caprici tornar a gomorra,
tot d'una estic dispost a la barrina
i amb zel, amb delit, amb disciplina,
li faig una festassa a ta cotorra;

i si vols jocs malabars o a la cubana,
pots jugar amb la perdiu fins que s'ensorra
i es lleva de bell nou feliç i ufana.

Tot ho faig pel teu gust, pendó, germana,
voldria estar armat amb una torre
més alta que Lluc tota la setmana.

 

   inici



PÀGINA PRESENTACIÓ mag-poesia