LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dorimia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor. 

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

-Foc nou, baixa del cel i torna a pendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
o Pàtria de les tombes flamejants!
 
 

LA PRESÓ DE LLEIDA (fragments)

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un remps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava, 
palau de llum i avui negra presó. 
-Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.

[...]
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons. 

[...]
Al cor umbrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.

(1923)

inici

poemes solts
 

Pàgina de presentació MAG POESIA