|
Vida i obra
Bibliografia
Muntatge Don Jaume el Conquistador 1997
Muntatge Don Jaume el Conquistador 2008
Una
altra pàgina
Vida i obra
Barcelona, 1839-1895.
Neix a Barcelona, fill de mare maonesa i de pare barceloní,
fuster, que morí jove; ell anà a viure amb un oncle.
"L'ambient que Soler viu durant els primers anys de la seva jovenesa
és el de la menestralia urbana [fusters, rellotgers...], hereva
d'una tradició popular molt rica, i apassionada, almenys des de
mitjan segle XVIII, per les representacions teatrals. Aquestes representacions
són fetes en cases particulars -funcions de "sala i alcova"-, o
en petits teatres pertanyents a societats privades, on són posats
en escena sainets"
(Fàbregas, Xavier. "Frederic Soler, entre la menestralia i la
burgesia" dins Aproximació )
"Els "tallers" són, en aquest moment, una mena de pisos francs
llogats per diversos joves, amb inclinacions intel.lectuals o senzillament
propensos a la bohèmia; hom hi recita, hi canta, hi pinta, hi fa
representacions de teatre, hi balla, hi discuteix. [També
aquí, malgrat l'estretor de l'espai, s'hi fan petites representacions
de teatre de caràcter paròdic, per a gaudi d'amics i coneguts].Soler
escriu les seves primeres peces teatrals amb destinació a aquests
centres: el seu famós Jaume el Conquistador". "La desmitificació
del més popular dels reis medievals, quan la burgesia barcelonina
començava d'empènyer cap a una situació semblant a
la del sant patró laic o de "pare de la pàtria", és
molt significativa."
L'engendrament de don Jaume. Va fer desaparèixer Les temptacions
de Sant antoni. "Durant la guerra imperialista que Espanya mena contra
el Marroc, Soler pren una actitud ridiculitzadora, oposada a la que pren
la burgesia catalana [...] Així, al Liceu Josep Anton Ferrer i Fernàndez
estrena les peces d'exaltació militar A l'Àfrica, minyons!,
Ja hi van a l'Àfrica, Minyons ja hi som! i Ja tornen! , que Frederic
Soler estrafà a La botifarra de la llibertat i Les píndoles
de Holloway o la pau d'Espanya." A La butifarra de la llibertat, Pere,
Pau i Ambròs són presoners dels moros, que els volen matar.
Senten que el general espanyol ha perdut un dit a la batalla i que l'emperador
moro donaria el que fos per tenir-lo, i menjar-se'l. Ambròs du una
botifarra, i té la pensada de dir-li que és el dit del general.
Els dóna la llibertat i els carrega de diners. Les píndoles
de Holloway són unes píndoles per anar de ventre. Ambròs,
que és assistent del general Quim (Prim) quan Muley (germà
de l'emperador de la botifarra) hi va a fer tractes de pau que no arriben
enlloc, n'hi posa dins el cafè. L'envien a la guerra, torna victoriós
i Muley ve a signar la pau sense condicions i li explica que ha perdut
perquè s'ha hagut d'aturar a un racó a fer les feines i els
soldats s'han pensat que es moria i s'han esporuguit. Conté una
paròdia de Calderon de la Barca: [...] Naix lo burro i quan les
mosques / li van a picar el trasero / a cops de cua amb salero / els xafa
a totes les closques; / per més que sigui a les fosques / les mata
i queda venjat / deixant d'eix modo provat / que la picor no li agrada
/ i jo amb causa més sagrada / m'haig de quedar humiliat. [...]
"La paròdia esdevé l'aportació més original
de Soler al nostre teatre. Enfront d'una escena oficial protegida per les
lleis de l'Estat i representat indefectiblement en llengua castellana,
la resposta del teatre català adopta unes formes crítiques
i converteix l'escarni en un postulat dramàtic."
"La primera estrena pública de Soler es produeix el 1864, al
Teatre Odeon, amb L'esquella de la torratxa [...] paròdia d'un drama
romàntic que era prou conegut del públic barceloní,
La campana de la Almudaina, escrit en castellà pel mallorquí
Joan Palou i Coll; és una crítica contra el caciquisme."
"De 1864 a 1866 l'activitat de Frederic Soler és extraordinària
[...] Les seves peces disseccionen els drames de més èxit."
"Amb tot, Soler s'allibera del peu forçat de la paròdia en
els dos textos més importants d'aquesta etapa: El castell dels Tres
Dragons (1865) i Els herois i les grandeses (1866). En tot cas aquestes
comèdies no són paròdia d'un drama popularitzat, sinó
paròdia d'un gènere." "Però no tot el teatre escrit
per Soler en aquesta època cau dins el gènere paròdic.
Soler enceta també la seva producció de sainets costumistes"
(El pla de la Boqueria o el rovell de l'ou, La festa del barri, Els càntirs
de Vilafranca, La fira de Sant Genís...) (En aquesta mateixa època
destaquen Eduard Vidal, que tendirà posteriorment al melodrama -Tal
faràs, tal trobaràs- i Condrad Roure, autor de comedietes
entretingudes.
"A La Gata s'hi havien donat cita algunes persones decidides a eixamplar
l'àmbit del teatre barceloní" Soler, Lleó Fontova,
actor i Joaquim Dimas actuaven a l'Odeon, però es traslladaren al
Romea.
Eduard Vidal, que com ell abans escrivia paròdies, va tenir
un gran èxit amb Tal faràs, tal trobaràs; "la decisió
de deixar la paròdia per tal de dedicar-se a escriure uns drames
semblants als que havia parodiat, Soler la degué prendre molt poc
després de l'estrena de Tal faràs, tal trobaràs"
"ben aviat s'integra als estaments burgesos per la doble via del matrimoni
i dels jocs Florals" (s'hi presentava amb cal.ligrafies altres perquè
no li coneguessin la lletra),
"Frederic Soler era una persona reticent que no podia sofrir de veure's
postergada. El seu caràcter, a mesura que els anys passaren, es
tornà més desconfiat, més repelós. El jove
que havia triomfat als "tallers" amb els seus acudits i les seves peces
"brutes", que s'havia convertit en un intel.lectual admirat a causa de
la seva actitud iconoclasta, sarcàstica, enfront els valors acceptats
per l'stablishment, ara es disposava a ésser-hi admès. A
ésser-hi admès amb tots els honors. I amb la seva prodigiosa
facilitat per a rimar, per dibuixar un paisatge o un personatge amb quatre
pinzellades, Soler assaltà, i conquerí, el reducte dels Jocs
Florals, i oferí a la burgesia barcelonina el teatre que desitjava."
"D'altra banda Soler havia efectuat una escalada social: el seu casament
amb la filla del senyor Bernat de les Cases, que tenia negocis importants
dins el ram de l'espectacle, i dins el ram dels terrenys, al Passeig de
Gràcia, li havia obert les portes de la gent respectable. Per al
comediògraf l'hora de la integració havia arribat: ell la
desitjava i tota una classe social li allargava la mà." "La llàstima
d'aquest matrimoni d'interès entre l'escriptor i la classe social
que fins llavors havia satiritzat fou que l'escriptor, Soler, féu
tota mena de concessions sense demanar res a canvi." i va fer un drama
romàntic a la manera de Zorrilla i d'altres "els mateixos autors
que Soler havia estrafet i ridiculitzat a penes un any enrera. El fill
pròdig tornava a la cleda, hom no podia demanar una joia més
gran. Però el teatre català, degut al gran prestigi acumulat
per Soler, restaria encallat."
Així comença l'època dels drames semblants als
que havia parodiat. Comença Frederic Soler. Pitarra dissol "La gata"
i Soler funda el "Teatre català", que s'instal.larà al Romea,
del qual es farà empresari.
"l'estrena d'aquest drama assenyala la fi de la línia més
agosarada que el nostre teatre havia experimentat; la renúncia,
per tant, d'una dramatúrgia capaç de posar els valors de
la cultura burgesa constrastats amb la realitat social, tot desenvolupant
una alternativa crítica."
"La nova etapa de Soler s'inicia amb l'estrena de Les joies de la Roser
(1866)" (la catalanitat hi és una categoria sentimental, no una
categoria política; fou un èxit total). "l'escriptor inicia
una ràpida marxa cap al conservadorisme que cada cop l'identifica
més amb els interessos de la classe dirigent. Aquest procés
és ben visible si resseguim les obres que estrena de 1868 a 1873.
En efecte, arran de la Revolució de Setembre aprova el destronament
d'Isabel II i l'acció de Prim a L'últim rei de Magnòlia
(1868); però davant la incertesa de la situació, i sobretot
a partir de la proclamació de la República, aboga pel retorn
d'una força rectora que garanteixi l'ordre, aboga, en definitiva,
per la Restauració. Aquest desig és exposat en forma ben
explícita a El sagristà de Sant Roc (1873)."
"Soler manté, com a mínim, el lloc tàcitament
admès de primer dramaturg del país fins al 1887, any que
estrena la seva tragèdia Batalla de reines [...] són més
de vint anys d'activitat, i d'èxits. Soler, a més, no s'ha
limitat a escriure teatre, sinó que l'ha realitzat. Ell és
l'ànima de l'empresa del Teatre Català, el director de la
companyia [...]" Fa drama històric d'ambientació medieval
(O rei o res, El ferrer de tall, La banda de bastardia, Batalla de reines...),
comèdia de costums (L'apotecari d'Olot, L'àngel de la guarda,
El Jardí del General, La campana de Sant Llop...), drama rural.
"On Soler realitza una aportació més personal és,
però, en el drama rural. Els seus personatges més vigorosos
i convincents es passegen en aquest tipus de peces. Els ingredients que
hi utilitza són diversos: d'una banda una idealització de
la família rural catalana, la posseïdora de la terra, amb uns
usos i uns costums específics que deriven de l'Edat Mitjana, el
temps d'esplendor nacional; d'altra banda una anècdota enrevessada,
en la qual hi flota sempre un secret que només un o dos personatges
coneixen, i que encurioseix l'espectador. L'anècdota té farbalans
de melodrama, amb pinzellades còmiques que descarreguen i que ajuden
a preparar el pinyol final. Dins aquest corrent podem considerar-hi La
dida (1872), El didot (1876), Senyora i majora (1877), El contramestre
(1878), El pubill (1886), L'hereuet (1886), etc." "intent d'aproximació
al realisme amb Les modes (1866)" adaptació d'una obra francesa.
"El teatre de Soler és un teatre supeditat a l'efectisme. L'autor
recercava l'aprovació del seu públic [...] Hom li ha de retreure
una bàsica falta d'ambició; o el fet que la seva ambició
s'apliqués sobre objectius immediats. Alguns textos, a més,
presenten escenes inoportunes, monòlegs desaforats que no vénen
a to, i que foren escrits per a poder utilitzar els dots histriònics
d'un actor determinat, sense tenir en compte que en patia el conjunt. [...]
Les generacions posteriors han estat molt dures en judicar l'obra dramàtica
de Soler. I cal admetre que no falten raons per a emprar aquesta duresa."
"queda un fet a remarcar [...]: que Soler ha bastit el primer corpus dramàtic
que ha calat a fons en aquest país, que els seus drames i comèdies
fa més d'un segle que es representen."
Hi ha seguidors del drama romàntic de Soler, com Josep Feliu
i Codina.
Bibliografia
* Soler, Frederic. Teatre. Barcelona, E. 62 / la caixa, 1981. (MOLC
56).
* Don Jaume el Conqueridor. Barcelona, Millà, 1992.
Arnau, Carme. "Pròleg". Frederic Soler. Teatre. Barcelona, E.
62 / la caixa, 1981. (MOLC 56).
Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona,
Millà, 1978.
Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del
teatre modern. Barcelona, Curial, 1972.
* Fàbregas, Xavier. "Frederic Soler i el teatre del seu temps".
Riquer /Comas /Molas. Història de la literatura catalana 7. Barcelona,
Ariel, 1986.
Morell, Carme. Les paròdies dramàtiques de Frederic Soler
i el teatre representat a Barcelona de 1859 a 1866. Tesi doctoral, UIB.
Vinyoles, Joan J. "Estudi lingüístic". Don Jaume el
Conqueridor. Barcelona, Millà, 1992.
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|
