noucentisme
EUGENI D'ORS
vida i obra
comentaris
bibliografia
una
altra pàgina
Noucentisme
Murgades, Josep. "El noucentisme". HLC9
"Nietzsche exaltarà les virtualitats de la voluntat
transformadora, i veurà en aquesta la gran superadora dels límits
de la raó, fins a convertir aquesta voluntat en l'única raó
possible del viure i de l'actuar." El modernisme és tot ell amarat
d'aquest esperit.
Al tombant del segle hi ha una veritable "revolució
conservadora", fruit de l'avanç de la tècnica, la "Belle Époque".
"els industrials possibilistes de la Unió Regionalista
i els catalanistes moderats del Centre Nacional Català, es fusionaran
el 1901 en el que ha estat denominat "el primer partit polític modern
creat a Espanya", la Lliga Regionalista. Prèviament, el 1899, havia
estat creat el diari destinat a convertir-se en el seu primer i més
important òrgan d'expressió, "La Veu de Catalunya".
Aquell mateix any, el 1901, la Lliga obtindria el seu primer triomf polític,
en vèncer en les eleccions municipals i, doncs, en implantar així
el torn alternatiu regionalistes-republicans, en lloc dels de conservadors-liberals
vigent fins llavors." "un líder indiscutible, Enric Prat de la Riba";
el 1906 serà President de la Diputació.
El classicisme noucentista és una reacció "contra
un romanticisme equiparat amb esperit tumultuós i de revolta. I a
favor d'allò que se li suposa antitètic: ordre, control, mesura."
Intervenció, Imperialisme, Arbitrarisme, Civilitat, Obra ben feta,
Mediterranisme, són termes noucentistes.
"Noucentisme, tres revistes sobretot juguen un paper important
en el seu procés de gestació: "Catalunya" (1903-1905), "Mitjorn"
(1906-1907), "Empori" (1907-1908)"
Continua "l'"Almanach dels Noucentistes", aparegut el febrer del 1911"
"La publicació en què cristal.litzen els trets més rellevants
del Noucentisme establert és tanmateix "La Revista" de J. M. López-Picó"
(quinzenal de 1915 a 1925 i semestral fins al 1936).
"El Noucentisme, doncs, en la mesura que, com ja ha estat
apuntat, constitueix una ideologia articulada de creixement burgès,
no pot prescindir en cap cas de generar les seves pròpies idees sobre
la literatura i sobre la funció social que, a parer seu, cal adjudicar
a aquest. I això tant a l'efecte d'implicar també la creació
literària en la tasca de legitimació de la classe rectora i
del nou ordre que aquesta malda per implantar, com a l'efecte d'exercir el
control especialment necessari sobre un art impur com és el de la
literatura, és a dir, sobre un art proveït d'una ganga semàntica
prou incisiva perquè el poder es pugui permetre el luxe de fer-ne cas
omís."
"L'aportació més específica d'aquest
intervenir arbitràriament la literatura és potser la de fixar
en l'exemplaritat temàtica i en la perfecció formal les condicions
prèvies indispensables si veritablement es vol heure d'aquella al
màxim tot el potencial que se li suposa. Una exemplaritat temàtica
d'acord amb els valors ètics que es pretén de vehicular, una
perfecció formal d'acord amb els requisits tècnics més
rigorosos del moment.
"En virtut de l'exemplaritat temàtica, cal procedir a una plasmació
no de segons quines realitat, sinó només de segons quines altres;
no de la realitat tal i com és, sinó de la realitat tal i com
es vol que sigui.
"A còpia d'una pràctica -amb tot el seu suport teòric
corresponent- que recorda bastant, amb tots els mutatis mutandis de rigor,
el black-out periodístic habitual en règims totalitaris o en
societats subdesenvolupades que no poden acollir-se al luxe de la democràcia
burgesa, el Noucentisme bandeja en nom de la reacció antinaturalista
la literatura d'ambientació rural en què els personatges i
la mateixa natura es troben supeditats a unes forces tel.lúriques incontrolables,
així com també, en nom de la reacció antiromàntica,
qualsevol mostra de literatura en què predominin la instintivitat
i el desbordament passionals, al mateix temps que advoca decididament per
la censura en qüestió d'espectacles.
"Per contra, pobla el seu imaginari d'ambients ciutadans, on qualsevol incident
és resolt educadament i amb correcció extrema, amb personatges
harmoniosos, en especial els femenins, que han internalitzat degudament les
pautes de comportament pròpies de la classe burgesa, així com
també d'una natura domesticada, urbanitzada, sovint representada per
oliveres, atzavares, llorers, veles contrastant sobre la blavor del mar,
etc., a manera de símbols d'aquelles essències que es volen
perennes i sempre sumides en equilibrada pau."
"És aquesta una exigència que, tot tenint un
rerafons filosòfic idealista i platonitzant, es correspon amb l'ètica
de l'obra ben feta i amb el sonsegüent rebuig de tot allò que,
posat sota la invocació de l'espontaneïtat, del geni o del pathos,
no s'adigui amb una intencionalitat manifestament pragmàtica."
"Torras i Bages, amb tota la seva concepció militant
de la creació artística i l'èmfasi que posa en la inabdicable
funció docent i orientadora que aquesta està destinada a exercir."
"El postsimbolisme, amb les conegudes teoritzacions d'Eliot
sobre el correlat objectiu i sobre la lírica com a defugiment de l'emoció,
i el corrent de la poesia pura, amb les seves exigències de concreció
essencialista, coincidiran alhora en cronologia i en procediments amb la dinàmica
literària del Noucentisme."
"de la mateixa manera que la lírica mallorquina constitueix
per als noucentistes l'únic precedent líric de la tradició
autòctona immediata digne de ser tingut en compte com a model aprofitable,
Maragall, ben altrament, representa dins la tradició coetània
tot allò contra què aquest es drecen"
"Tres són les grans característiques que [...]
podem considerar com a tipificadores de la literatura noucentista i, doncs,
com a trets distintius de l'anomenada poètica arbitrària: la
irrealització, la idealització, l'essencialització.
"Irrealització, o atorgament a l'obra d'un valor en si mateixa, com
a signe autònom i suficient i, doncs, situat en un plànol de
concreció diferent al de la realitat que li pugui servir de referent
en primera instància. És aquesta reivindicació de l'autonomia
artística i literària allò que més inequívocament
traeix els deutes del Noucentisme envers el Simbolisme.
"Idealització, o eliminació dins l'obra de tota informació
(descriptiva, ambiental) o de tota experiència (patètica, biografista)
accessòria a l'efecte d'aconseguir una expressió succintament
estilitzada. [...]
"Essencialització, o recerca a través de l'obra d'un alliçonament
profund (cultural, moral, religiós)." "una idealització
que [...] traeix certament encara una adscripció d'origen romàntic".
Ironia
"L'artificiositat de llenguatge i l'ús de la ironia seran dos dels
procediments de preferència emprats pels escriptors noucentistes a
fi d'"arbitrar" la literatura en els termes adés exposats."
"La marcada predilecció per aquesta [la ironia] respon
d'antuvi als mateixos supòsits del programa burgès en virtut
dels quals es pledeja dins l'àmbit de la realitat social per la desradicalització
de les actituds i per una més gran flexibilitat en el tracte.
"Així, atès el grau de distanciament despatetitzador que aporta,
la ironia passa a ser vista, en el pla moral, com aquella "virtut sense la
qual no podrien pas viure les persones dignes" [la frase és de Josep
Carner], com aquell indispensable nexe d'enllaç entre raó i
voluntat, i, en el pla estètic, com aquell recurs que impedeix que
hom es llenci "bruscament a la Bellesa" i la malmeti "amb la seva admiració".
El recurs que millor permet a la persona de "criticar allò que té
o és capaç d'obtenir i que estima" [la frase és de Jaume
Bofill].
"La ironia, en suma, com a lítote o atenuació que vetlla perquè
el propòsit de crítica i la voluntat d'alliçonament indestriables
del projecte noucentista siguin vehiculats de manera púdica i continguda,
sense aires de "denúncia" o de "manifest", ans de faisó "viril,
occidental, refinadament sociable i persuasiva" [la frase és de Josep
Carner]."
Palau i Fabre, Josep. Escrit mecanografiat sobre la tragèdia
llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000:
Una de les coses que més m'inquieten actualment és
la pervivència del Noucentisme. [...]
A Catalunya, hem passat de la Monarquia a la República, d'aquesta a
la Guerra Civil i a la Revolució, d'aquestes a una derrota i a un
esfondrament del país sense precedents, el 1939, i resulta que continuem
defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys, com si no hagués
passat res. [...]
Recordem, per començar, que el Noucentisme s'anomena
d'antuvi Mediterranisme, i que aquest fou erigit, en front del Modernisme,
per lluitar contra les boires del nord i les seqüeles d'un romanticisme
tardà. [...] Qualificar algú de Noucentista era subratllar
que pertanyia al nou segle, el segle XX, i als valors que, a més dels
mediterranis, aquest involucra. Tot això s'esqueia a principi de segle
i té una data gairebé oficial, que és la del 1906. [...]
Tothom, actualment -i quan dic tothom em refereixo al ventall
d'opcions polítiques del país que pretenen interpretar-nos,
dirigir-nos, i encarnar-lo-, proclama, amb cofoïsme i tot, la pervivència
del Noucentisme. En el terreny de les arts plàstiques el Noucentisme
es diu Classicisme, en filosofia escola del seny. [...] El classicisme, tal
com l'entenem, dóna per suposats certs cànons estètics
inamovibles o quasi inamovibles que cal esforçar-se a obtenir. Aquests
cànons tenen per ideal suprem la bellesa, la mesura. [...]
En una paraula: el Noucentisme només havia tingut en
compte un aspecte del Mediterranisme, que és l'aspecte endreçat,
equilibrat, apol.lini, i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia
defugit, l'altra dimensió, la que d'acord amb la classificació
nietzscheana, de tots coneguda, podem anomenar el dionisisme.
En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament,
la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés,
de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa
i del nostre comportament, que són segurament més poderosos
que els aspectes clars, quedaven eliminats. [...]
una de les limitacions del Noucentisme era la de voler una
societat tan endreçada i tan formal que no permetia l'eclosió
de la tragèdia, que és excés.[...] Eugeni d'Ors, amb
el seu Nou Prometeu encadenat, supera i anul.la el Noucentisme.
L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme,
és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos
de l'actual cercle aviciat. Jo crec que el mateix Picasso, com ja ho he indicat
més d'una vegada, portà a la plàstica les normes que
ja havia formulat Buadelaire. Recordeu
que Baudelaire va escriure un poema, un bell poema, que s'intitula La bellesa
(La Beauté), que comença: "Sóc bella, mortals, com un
somni de pedra", poema en el qual postula per unes normes de bellesa que
l'apropen a les de l'ideal clàssic, a la bellesa dita clàssica,
encara que amb algunes connotacions que ens fan pensar més en Egipte
que en Grècia. El sonet conté una formulació de l'ideal
de bellesa que es pot considerar pròxim a l'adoptat pel Noucentisme.
Però el mateix Baudelaire s'adonà de les limitacions que implicava
el seu poema, i n'escrigué un altre, l'Himne a la Bellesa, que és
una rectificació d l'anterior. Des del primer vers ens adverteix sobre
quins camins ens proposa: "Ixes del cel profund o muntes de l'abisme, / Bellesa?"
Rebla el clau una i altra vegada, potser perquè en el seu temps, a
França, ho considera necessari, com ho és ara entre nosaltres.
Són les pregoneses de l'abisme i el que en pugui remuntar, l'Horror,
el Crim, allò que Baudelaire invoca. Obra la porta, així, als
Oracles, als Misteris, a la bellesa de la lletgesa, que és una de
les claus de l'art modern i jo diria que de la tragèdia.
Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís
necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.
"Nietzsche parla de la força apol.línia i de
la dionisíaca referint-se a Grècia. Probablement en totes les
cultures es poden aplicar aquestes antinòmies. Potser una mica en
petit, a casa nostra, el Modernisme seria dionisíac i el Noucentisme
seria apol.lini. El Modernisme, amb personatge com Gaudí, va significar
una embriaguesa de formes i una exaltació de gran categoria."
"El Noucentisme ens presenta una Grècia apol.línia,
sense dionisisme, "una falsa imatge de Grècia, sense tortura", com
ja he dit en alguna altra ocasió. En conseqüència, van
posar unes normes molt estrictes i va sortir aquesta Catalunya que, quan va
venir la catàstrofe, no hi estava a l'altura. La veritat és
que, mentre a Castella l'Alberti canta en plena catàstrofe, o maten
Lorca i Hernández mor a la presó, a Catalunya els poetes emmudeixen:
Foix emmudeix, Sagarra se'n va a Tahití... Hi ha un divorci entre
la intel.lectualitat i el país."
Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia",
Serra d'or 339, gener 1988
L'escissió entre els intel.lectuals i el poble, a Catalunya,
no ha fet sinó accentuar-se a partir del 1900 i, en aquest sentit,
el panorama de la nostra tragèdia és paradigmàtic sobre
el que estem dient. [...]
Les classes governants del país, amb Prat de la Riba al davant, aconseguiren
allò que volien: que el poeta deixi de mirar entorn seu i es dediqui
a mirar només en el seu interior. Recordem que durant l'elaboració
de Nausica és afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, a la tardor
del 1909. Ni un batec dels esdeveniments no es trasllueix en la seva obra,
res no altera el seu ritme apol.lini. Els polítics han aconseguit
marginar el poeta, que era la veu col.lectiva. O amputar-lo en allò
que tenia de veu col.lectiva. [...]
El nou Prometeu encadenat [d'Eugeni d'Ors, 1920] té
un abast netament col.lectiu. [...] El nou Prometeu encadenat feia por i
ha continuat fent por [...] L'obra és, sense equívoc possible,
un crit de rebel.lia a favor de les classes proletàries i, en aquest
sentit, torna a acostar, com potser no ho havia fet ningú llevat d'Ignasi
Iglésies a través del melodrama, l'intel.lectual al poble.
[...] Una tragèdia en prosa, el 1920, era, estèticament, un
acte agosarat, d'avantguarda. [...]
Zayas, Núria, "Josep Palau i Fabre, poeta", El temps,
29 febrer- 6 març 2000.
-Quan me'n vaig anar em sentia sol: no era franquista, no
m'entenia amb l'oposició ni amb els meus pares, que sí que
ho eren. A l'Eixample el 95 % de la gent ho era i suposo que gairebé
ningú pensava com jo. Avui no es diu, però van ser molts els
catalans que van abdicar. La generació del meu pare i els seus amics,
tots. Per l'Ateneu corria una dita de Goethe que deia "Prefereixo la injustícia
al desordre". Aquesta era la mentalitat que hi havia: "això és
un caos, que vingui una mà forta, sigui qui sigui, a posar ordre".
[...]
-I del puritanisme que vostè va patir, què en queda?
-El puritanisme sempre tendeix a ressuscitar en la societat. Ara mateix, aquí
a Catalunya, el noucentisme, el puritanisme català, que tinc la impressió
que sempre ha existit, el veig encara molt potent, guanyant terreny. [...]
Va augmentant, sí, Amb la guerra civil es va ensorrar però
ara, en tornar a tenir un nou Parlament, ens hem fet la il.lusió que
som uns altres. La prova és que tothom defensa el noucentisme. A l'Ignasi
Riera, concretament, el vaig sentir defensant-lo. Com és possible?
Un comunista! Que ho defensi un convergent, encara; un socialista..., però
un comunista!
Garcia / Rom. Josep Palau i Fabre. Associació d'enginyers.
"El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra
societat que encara dura"
(Ho diu a propòsit de Vida privada de Sagarra, que reflecteix persones
i esdeveniments concrets de la vida de Barcelona de la dècada dels
20-30..., i la gent dissimulava)
EUGENI D'ORS
autocaricatura
Vida i obra
Eugeni d'Ors (28.9.1881-1954). Neix a Barcelona, pare barceloní
i mare cubana d'ascendència vilafranquina. Es llicencià en Dret
a la Universitat de Barcelona (estudià amb Francesc Layret) i es doctorà
a la de Madrid, el 1905, amb una tesi titulada Genealogía ideal del
imperialismo.
Freqüentà els Quatre Gats i col.laborà a "El Poble Català,
des de la seva aparició el novembre de 1904.
Des de començos de 1906 passa a la redacció
de "La Veu de Catalunya", on inserí, fins al 1920 el seu famós
Glosari, "comentaris a l'actualitat ciutadana, literària o artística
de to elevat". El 1906 és enviat com a corresponsal de "a Veu" a París,
on també estudia filosofia.
"La recepció del Glosari va ser des d'un primer moment
entusiàstica.Ja el 1907 sortia el llibre Glosari 1906." (Murgades).
Al cap de quatre mesos d'iniciat el Glosari (1906) "Maragall conceptua el
seu autor com "un periodista en el sentido más bello de la palabra,
porque siente la actualidad de las cosas que el tiempo va dando en relación
con su eternidad" (Jardí, 56)
El 1906 a "El Poble Català" publicà dos articles
d'evident ideologia sindicalista, però sobretot un, "Noruega Imperialista",
en què presenta "la Història Universal posterior a Roma com
una lluita constant de dues forces, disgregadora l'una i unificadora
l'altra. D'una banda la que successivament ha estat encarnada pel Germanisme,
el Feudalisme, la Reforma, l'Absolutisme renaixentista, el Gal.licanisme,
el principi de les nacionalitats i el Regionalisme i del cantó
oposat: el Sacre Imperi Romà, les Croades, la restauració del
Dret romà, la Revolució Francesa, Napoleó, la lluita
pels mercats, el Socialisme federatiu i l'Imperialisme modern. Una de les
forces unitàries més potents que contribuirà a superar
la disgregació nacionalista és la Ciutat [...] "Amb les runes
de les nacions edificarem la Ciutat". Enfortint la Ciutat es completarà
el recobrament de Catalunya." (Jardí, 51)
Al pròleg de la versió castellana d'un llibre
sobre la mort de Nonell de 1905 "dóna una explicació del que
ell entén per "arbitrarietat" o "art arbitrari", "tan lejano al lírico,
impressionista (...), como al arte imitativo (...), el arbitrario, antes
que imitar a la naturaleza (así, en minúcula) prefiere imitar
a Dios [...] Sustituyen la tradición por la invención". (52)
I en una rèplica a un periodista li diu "L'arbitrarietat no és
l'excentricitat, sinó, contràriament, allò concènctric,
allò clàssic (...) en la lluita de la llibertat humana contra
les fatalitats naturals (...) o socials (...), ¿quin partit prendrà
l'arbitrarietat? Posant-se completament, absolutament, de la part d'aquella;
afirmant que tota floració humana -art, ciència, ètica-
ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l’albir" (Jardí,
53)
Característiques d'Ors que Jardí treu del Glosari:
arbitrarisme
voluntarisme
civisme
mediterranisme. Diu: "De vegades penso que tot el sentit ideal d'una gesta
redemptora de Catalunya podria reduir-se avui a "descobrir el Mediterrrani".
Descobrir el que hi ha de mediterrani en nosaltres i afirmar-ho de cara al
món i expandir-ho en una obra imperial entre els homes". (Jardí)
Miquel S. Oliver deia que això de noucentistes el feina
pensar en cavallers de l'Edat Mitjana. "Convertí el "noucentisme"
en una mena d'ordre nobiliari, l'accés al qual anava decretat pels
artistes o polítics que creia interessants o que eren amics seus."
(Jardí, 62). Cambó és dels primers. Hi afegí:
Carner, Pere Coromines, Josep M. Sert, Joan Llongueres, Bofill i Mates, López
Picó (a aquests tres darrers els feu pròleg a llibres de poemes).
"El millorament espiritual dels catalans a què aspirava
"Xènius", el veia assolible no sols amb l'enfortiment de llur civisme,
sinó amb el despreniment del llast emocional que, al seu entendre,
els perjudicava. [...] "El fons de l'ànima popular no és melancònic
sinó enèrgic. El fons de l'ànima popular no és
enyorança, sinó calenta i personal cobdícia d'un més
enllà". " (escrit de 1907) (Jardí, 67)
"El que l'atreu en la força i en la ideologia sindicalistes
és precisament aqueix sentit intervencionista que infon a tot militant."
(Jardí, 72)
""El sindicalisme és absolutament noucentista"" ((1910) (Jardí,
99)
El 1909 fa tres conferències als "Estudis Universitaris
catalans" .
"El tema general de les tres lliçons anunciades com formant part d'un
curs sobre "Lògica i Metodologia de les ciències", era el de
"La lògica com a fenomen diastàsic", en els quals vingué
a dir que en la relació entre la facultat cognoscitiva de l'individu
i el món circumdant al qual aquella és aplicada hi havia una
lluita de forces representades, d'una part, per l'energia de l'ésser
humà, i de l'altra, per la capacitat d'excitació que li produeix
la Natura. Aquesta és tan considerablement superior a la vitalitat
de l'home, que arribaria a destruir-lo, si no fos que disposa d'una defensa
específica adquirida a resultes de la primera victòria de l'energia
individual sobre l'excitació exterior, complint-se una funció
d'immunitat anàloga a la que ens és explicada per la Biologia
amb la teoria de la fagocitosi. La raó -deia emprant un símil
pres d'aquella ciència- és com una diastasa que desvirtua els
efectes tòxics que puguin tenir sobre l'organisme les excitacions
provinents del medi exterior. La Lògica, per tant, és una immunitat.
" (Jardí, 87-88)
"aprofità l'avinentesa per a combatre la teoria maragalliana de la
paraula viva [...] com ho féu, d'una manera constant tot al llarg
de la seva obra, des del cèlebre pròleg a "La muerte de Isidro
Nonell", quan parla de l'art "arbitrari", tan allunyat de l'art imitatiu
com de l'art "lírico, impresionista - "interjeccional", le llamo yo-,
que ha alcanzado cabal expresión poética en la teoría
de la "Palabra viva", de Maragall, nuestro Esencial Maestro en Gay Saber",
fins el 1948, que escrivia: "¡Sí, sombra querida, Juan Maragall!
¡Qué misterio el de la palabra! Pero no en el orden de lo que
tú creías. No como derrame sentimental, amorfo y volandero;
sino como sabiduría, de antemano volada a la eternidad. No como deslumbramiento,
sino como definición"." (Jardí, 89)
L'estiu de 1910 viatja per Alemanya... S'estableix a
Barcelona el 1910 i el 1911 és nomenat Secretari general de l'Institut
d'Estudis Catalans. "L'estiu del mateix any publicà al Glosari la
sèrie de La Ben Plantada, que, després, reuní en un
llibre que el féu famós: una dona bella i el paisatge del nostre
litoral li serviren de pretext per a elaborar tota una doctrina estètico-política
que Ors anomenà "mediterranisme" o, preferentment, "noucentisme", a
la qual ja havia anat al.ludint abans."
La ben plantada; a un lloc d’estiueig del gust de la burgesia
barcelonina de l'època "hi situà una noia d'origen sud-americà,
però de pares catalans "
"L'important en el llibre era la forma en què l'autor havia reeixit
a simbolitzar amb aquella figura femenina tot el que ell venia predicant
sobre la mediterranització [...], i la manera com suggeria la doctrina
del catalanisme estètic i polític del "noucentisme", per mitjà
del que deia o feia "La Ben Plantada" o de "les coses al seu entorn": l'orografia
suau, la vegetació modesta, el molí de vent, la blancor d'una
vela contrastant amb la blavor de la mar, el poble de la costa amb les cases
pintades amb calç i porxos d'arracades.. [...] Resumint: a través
d'una dona formosa i del seu petit univers circumdant, evocava tot un cúmul
de realitzacions espirituals i d’aspiracions en l'ordre de la Cultura i de
l'actuació política que eren les de les noves generacions catalanistes."
(Jardí, 123-124)
"Hom havia de convertir la pròpia vida "en una cosa tan elegant com
un teorema matemàtic". Abans de la seva ascensió, "La Ben Plantada"
consagrava l'autor com una mena de Suprem Sacerdot d'aquell culte estrany:
"Vés, doncs, i instrueix a les gents batejant-les noucentistes en
nom de Teresa". (Jardí, 125)
Llorens Jordana escriu una rèplica a "La Ben Plantada: ""La Ben Nascuda",
que és el nom que donà a l'operària d'una fàbrica
de fulles d'afaitar de Vilafranca i que "no és cap símbol ni
arquetipus (...), que no representa res, ni és cap abstracció
ni recapitulació. No és més que una treballadora de
carn i sang, de carn i cor palpitant (...) És la gota d'aigua de l'inestroncable
manantial de la Vida i de l'ample occeà del Poble (...) És
una simple unitat de la massa productora." (Jardí, 126)
La Ben Plantada és escrita l'estiu del 1911.
"Es tractava [...] de recrear literàriament la imatge d'una dona que
pogués erigir-se, a manera de símbol tangible i a l'abast,
en exemple de virtuts nacionals, en incentiu de perfeccionament moral, en
escola de convivència social. Era així com una proposta sensible,
estètica, dels valors ideològics i comportamentals que es delia
per vehicular el reformisme burgès. Per això és que
podem definir ja de bell antuvi La Ben Plantada com la sublimació
estètica de l'ètica noucentista." (Murgades)
"Lola Badia [...] ha posat en relleu el pòsit medievalitzant
de l'obra: l'inequívoc referent constituït per la Beatriu dantesca,
l'espiritualitat que se'n desprèn, el component al.legòric que
la informa. D'aquí el qualificatiu de Teresa com d'una "midons" del
Noucents. Sembla tanmateix inqüestionable
que aquesta dependència envers pautes estètico-literàries
pouades de l'amor cortès, cal adscriure-la a aquella llei, constatada
per Marx, en virtut de la qual tota classe ascendent assumeix també
com a propis valors de la classe que ha desbancat en l'exercici del poder.
Per això la imatge positiva que la burgesia es forma de la dona traeix
encara inevitablement reminiscències del pensament generat a propòsit
d’ella pel món cavalleresco-feudal: idealitat de la donna, sotmetiment
admiratiu de l'home vers ella, platonisme del lligam que els vincula." (Murgades)
"la ben plantada és la mesura en tot i per tot, en
si mateixa i en l'influx que se'n deriva. ÉS alhora també la
dona destinada només de manera subsidiària a l'amor, ja que
el seu fi primordial és el de la maternitat i, al capdavall, el de
la procreació de la Raça, una de les entitats més o
menys hipostatitzades de què ella s'erigeix en símbol. I, encara,
per mitjà d'una comparança d'antuvi sorprenent -que l'equipara
quant a obediència amb un mul de sínia (cap. II de la tercera
part)- [...] la ben plantada es dreça com a model de submissió
i de laboriositat" (Murgades)
Director de l'Escola de Bibliotecàries, el 1914. El
1917 és nomenat per Prat de la Riba Director d'Instrucció Pública;
poc després mor Prat de la Riba.
Lletres a Tina (on mostra neutralitat durant la guerra del
14), Gualba, la de mil veus (1915, una narració sobre un cas d'incest),
Oceanografia del tedi (1916), La vall de Josafat (1918, evocació de
diverses figures històriques),
A Gualba, la de mil veus (Gualba és un poblet) "la
natura no hi és senyorejada per l'home i per la seva voluntat arbitrària,
ans al contrari, aquest n'esdevé víctima indefensa. [...] L'amistat
perfecta que regna entre tots dos -fet de cultura- acabarà sent desplaçada
després d'un in crescendo progressiu per la passió incestuosa
-fet de natura." (Murgades)
Gloses de la Vaga (durant l'aturament general de la
primavera del 1919, "algunes de ben revolucionàries"). "havia tingut
contactes amb el Noi del Sucre i havia pronunciat, poc abans de rompre amb
la Lliga, una conferència a l'Acadèmia de Jurisprudència
de Madrid sobre el tema Posibilidades de una civilización sindicalista,
on venia a dir que calia que els homes de lletres del seu temps col.laborassin
a la instauració d'una Nova Era proletària com ho havien fet
determinats aristòcrates de l'"Ancien Régime", que portaren
la Revolució Francesa." (Jardí, "Pròleg")
Un element important del glosari són les Oceànides.
"El nom i la imatge literària de les Oceànides provenen [...]
del Prometeu encadenat d'Èsquil, on aquestes [...] s'apleguen a fi
de prestar suport moral a l'heroi caigut en desgràcia o senzillament
perplex." (Murgades) On és més important la figura de les Oceànides
és a La Ben Plantada, Tina i la Guerra Gran i Gualba, la de mil veus.
El 1920 "La Veu" es nega a continuar publicant-li el Glosari..
Dimiteix de Director d'Instrucció Pública per "diferències
fonamentals de criteri" amb la presidència de la Mancomunitat, a càrrec
de Josep Puig i Cadafalch; la Mancomunitat l'acusa de malversació de
fons; s'encarrega de l'acusació el seu amic Bofill i Mates. És
expulsat de l'Institut d'Estudis Catalans. Encara continua amb el Glossari
un any més a "El Día Gráfico". Escriu El nou Prometeu.
Puig i Cadafalch el fot fora per la seva simpatia envers el
Sindicat Únic, deia d'Ors. També a la Col.lecció Minerva
del Consell de Pedagogia hi publica una obra "en què es feia l'apologia
de l'amor lliure" (Jardí). Jaume Bofill digué. ""Els polítics
han pecat per haver deixat el senyor Ors amb massa llibertat. Els intel.lectuals
han pecat, també, per no dir-li, a ell, la veritat que es mereixia
la seva obra (...) La seva obra esdevenia pertorbadora quan no es tractava
de coses personals. Tenia l'èmfasi gegantí d'un temple del Renaixement
(pel seu) sentit personalista amb tenacitat instintiva, pecant de capciós
i de confusionisme"." (Jardí, 192)
El Glosari passarà de La Veu de Catalunya a El Día Gráfico,
i tracta de "criminal tota temptativa d'acaparar els instruments de l'edició
catalana en benefici d'un determinat grup o partit"." (Jardí, 194).
"Blasma el partit que, cada dia, va accentuant més el seu nacionalisme
en un ordre purament verbal mentre, per aquells mesos, Irlanda lluita efectivament
i d'una manera valenta per la seva independència". (Jardí, 195)
"Com que no ha deixat de sentir-se catalanista, s'aproxima políticament
a aquells homes que intentaren d'infondre un sentit català al Sindicalisme
o al Socialisme: Domènec Martí i Julià i Francesc Layret."
(Jardí, 196 )
"El Nou Prometeu Encadenat és l'obra del Xènius
revoltat i ha d'ésser interpretada en funció del seu cas personal.
En sortir de la Mancomunitat, continuà publicant el Glosari, en català,
al rotatiu "El Día Gràfico". El text que aquí es publica
per separat, per primera vegada, aparegué del dia 4 al 31 d'agost
i del 3 al 28 de setembre de 1920. Prometeu és punit pels déus
per haver volgut arrabassar el foc dels cels. Els polítics de la Lliga
castiguen l'intel.lectual que havia mostrat la seva simpatia pel proletariat;
almenys aquesta és la versió que Eugeni d'Ors donà de
la seva destitució. Les al.lusions a les persones, als fets, a les
ideologies i a les circumstàncies del moment són diàfanes:
l'autor parla del "llamp que va caure sobre el Caucas i que va fer el gran
incendi que ara comença ja d'ésser una bona llar i un far del
món", referint-se, sens dubte, a la Revolució russa, que tot
just es començava a consolidar, i d'un altre llamp "caigut vora del
Tíber", perquè al setembre de 1920 es generalitzà, a
Itàlia, l'ocupació de les fàbriques pels obrers. (Jardí,
"Pròleg").
"Hom pot deduir quin fou el capteniment de les persones que es movien a l'entorn
d'Eugeni d'Ors en relació amb la seva topada amb Puig i Cadafalch,
si para esment en les paraules i les actituds de les diverses figures que
s'agiten al voltant del Prometeu esclavitzat i declamatori: els intel.lectuals,
que abans de la seva destitució l'afalagaven i després l'abandonaren,
i que es mantingueren callats o que fins i tot contribuïren a l'acte
d'acusació (Bofill i Mates); "les amigues", que intenten d'aconsolar-lo,
i que són les bibliotecàries que exterioritzaren una protesta,
en fi Xènius s'identifica amb l'heroi condemnat pels déus de
l'Olimp." (Jardí, "Pròleg").
Viatjà a l'Amèrica del Sud i el 1923 s'estableix
a Madrid on col.labora a "ABC" amb un Glosario. Entra a l'Associació
de la Premsa Diaria. El 1921 va a fer una sèrie de conferències
a Sud-Amèrica. El 1922 col.labora a "Las Noticias" de Barcelona.
Parla de "Miquel dels Sants Oliver, pel qual "la dirección de "La Vanguardia"
no representó, para él, una conquista, sino un refugio; allí
se escondió (...), huyendo de la secretas amarguras de su fugaz contacto
con el Regionalismo". (Jardí, 221) "Para el nacionalista, el hombre
de cultura es un "derrotista" siempre. Es un desertor, puesto que es el emancipado".
(Jardí, 221)
A Guillermo Tell fa una apologia de l'autoritarisme. Al final
Tell es reconcilia amb l'emperador, amb el pare. "Padres de todos los países.
¡Uníos!" digué més d'una vegada."
El 1927 entre a la Real Academia Española, com a membre
per Catalunya.
1937 col.labora al diari "Arriba España", i ingressà
a Falange Española. El 1938 dirigeix la Jefatura Nacional de
Bellas Artes. Doctor H.C. de la Univ. de Coïmbra.
Prologa una antologia de discursos i escrits de Mussolini.
"un transfuguisme lingüístic i político-cultural
com el d'Ors només era possible en el cas d'un teòric, com ara
ell, del nacionalisme espiritualista i, en definitiva, estatista. És
a dir, d' un nacionalisme que, pel fet de no recolzar de manera preferent
en entitats naturals com la llengua, la cultura, la tradició, els costums,
etc., sinó de fer-ho sobretot en la validesa atribuïda als actes
volitius i a creacions suprastructurals de nou encuny, "arbitràries",
fos perfectament exportable a d'altres entitats naturals; certament diferents,
però semblantment àvides de doctrina nacionalista i, també
en definitiva, no menys freturoses de consignes vertebradores d'un Estat anacrònic
i a mig fer. I això és el que féu Ors: exportar el seu
pensament sense introduir-hi pas cap canvi substancial. Només traduint-lo
a una altra llengua i limitant-se a aplicar-lo a un àmbit referencial
distint. " (Murgades)
"s'acabà convertint en l'únic intel.lectual
de prestigi amb què comptà, si més no a la primeria,
el govern rebel de Burgos i l'ulterior règim franquista." (Murgades)
1944 compra una casa a Vilanova i hi passa les vacances. És
aquí on mor, el 1954.
Comentaris
*
Jardí, Enric. Eugeni d'Ors. Barcelona, Aymà,
1967.
Torres Garcia diu que a Ors Goethe "Le obsesiona demasiado
y esto le hace querer ver en la menestrala Barcelona una nueva corte de Weimar".
(Jardí, p. 26)
"A Eugeni d'Ors, el que més li agradava de la vida
de Goethe era la forma en què exercità les seves funcions intel.lectuals
aplicant-les a la reflexió dels problemes de la Natura i no als d'ordre
transcendent [...] la condició civil en el sentit de "no religiosa
o màgica." (Jardí, 27)
"el "socratisme" d'Eugeni d'Ors es palesa en la constant invocació
que feia als avantatges del diàleg". (Jardí, 27)
A la seva tesi sobre l'imperialisme (1905), sosté que
hi ha pobles que tenen el dret a [...] erigir-se en conductors dels altres,
són els pobles que anomenà "pobles-herois", aplicant, en certa
manera, la teoria de Thomas Carlyle sobre els herois o individus que s'erigeixen
en representatius de la comunitat". (Jardí, p. 36)
*
Pla, Josep. "Eugeni d'Ors". Homenots. Primera sèrie.
Barcelona, Destino 1969.
"jo he admirat Eugeni d'Ors per algunes raons que considero
de pes: haver escrit el "Glosari", haver contribuït a crear l'Institut
d'Estudis Catalans, haver intervingut decisivament en la liquidació
del Modernisme. "
"Fou un home que no pogué viure sense utilitzar una
màscara."
"D'Ors postulà, contra la Naturalesa, la Cultura; contra
Megazou, el Gran Animal de la Vida Còsmica, el cànon de la
Vida Humana."
*
Fuster, Joan. "Eugeni d'Ors". Literatura catalana contemporània.
Barcelona, Curial, 1971.
"corejava les iniciatives institucionals de Prat de la Riba,
impartia indulgències i excomunions en nom d'una nova doctrina, ètica
i estètica."
"l'actitud de Xènius era [...] d'un intel.lectualisme
irònic [...] la ironia -virtut socràtica."
"D'Ors defensa la posició conservadora, no en nom de
la "societat", de la "fe" o de la "història" [...] sinó en
nom de "la Raó"."
"Xènius anunciava l'hora en què havia de sonar
"la Marsellesa de l'Autoritat", i predicà la "Santa Continuïtat",
i una mena de paternalisme polític que no tenia res d'ingenu."
*
Comas, Antoni. "Maragall i La ben plantada". Assaigs sobre
literatura catalana. Barcelona, Tàber, 1968.
"La Ben Plantada venia a combatre el romanticisme, sobretot
algunes de les formes amb què s'havia disfressat en el nostre país:
el pairalisme (no pas com a sentit de la tradició, sinó com
a manifestació de ruralisme), la intemperància, el sentimentalisme,
la gesticulació, el xivarri [...] Teresa apareix de sobte un estiu,
en un poble devora el Mediterrani. [...] Des que Teresa fa la seva aparició,
la seva presència, d'una manera natural i espontània, exerceix
una eficàcia, una "puixança", damunt el seu petit món
immediat -la casa, les germanes, les amigues, la colònia del poble
d'estiueig, etc.-, que després el Glossador s'encarrega d'enlairar
a tot el domini de la Història, del Pensament i de l'Art. Per això,
al final del llibre, Xènius pot exposar un programa ètico-cultural:
Classicisme que s'oposa a Romanticisme, ideal a natura, harmonia a mal gust,
ritme a turbulència, l'obra ben feta a la improvisació, la
ironia als passsionaments, l'elegància al desordre, i dictar la norma
suprema de conducta que se'n desprèn." (Comas, "Maragall i La ben
plantada").
"¿I què és La Ben Plantada, sinó
una estructuració, una "arquitecturització", del món
i de la història sota el mòdul de Teresa, una petita cosmologia
feta a la mida d'una noia?" (Comas, "Maragall i La ben plantada").
Bibliografia
a. Noucentisme:
Garcia / Rom. Josep Palau i Fabre. Associació d'enginyers.
* Murgades, Josep. "El noucentisme". Riquer / Comas
/ Molas. Història de la literatura catalana, 9. Barcelona, Ariel.
Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís
necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.
Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia",
Serra d'or 339, gener 1988
Palau i Fabre, Josep. Escrit mecanografiat sobre la tragèdia
llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000
Zayas, Núria, "Josep Palau i Fabre, poeta", El temps,
29 febrer- 6 març 2000.
b. Ors:
Comas, Antoni. "Maragall i La ben plantada". Assaigs sobre
literatura catalana. Barcelona, Tàber, 1968.
Fuster, Joan. "Eugeni d'Ors". Literatura catalana contemporània.
Barcelona, Curial, 1971.
* Jardí, Enric. Eugeni d'Ors. Barcelona, Aymà,
1967.
Jardí, Enric. "Pròleg". Eugeni d'Ors. El Nou
Prometeu Encadenat. Barcelona, Ed. 62, 1966.
* Murgades, Josep. "Eugeni d'Ors". Riquer / Comas / Molas.
Història de la literatura catalana, 9. Barcelona, Ariel.
Pla, Josep. "Eugeni d'Ors". Homenots. Primera sèrie.
Barcelona, Destino 1969.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
