***

Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia", Serra d'or 339, gener 1988

L'escissió entre els intel.lectuals i el poble, a Catalunya, no ha fet sinó accentuar-se a partir del 1900 i, en aquest sentit, el panorama de la nostra tragèdia és paradigmàtic sobre el que estem dient. [...]
Les classes governants del país, amb Prat de la Riba al davant, aconseguiren allò que volien: que el poeta deixi de mirar entorn seu i es dediqui a mirar només en el seu interior. Recordem que durant l'elaboració de Nausica és afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, a la tardor del 1909. Ni un batec dels esdeveniments no es trasllueix en la seva obra, res no altera el seu ritme apol.lini. Els polítics han aconseguit marginar el poeta, que era la veu col.lectiva. O amputar-lo en allò que tenia de veu col.lectiva. [...]

El nou Prometeu encadenat  [d'Eugeni d'ors, 1920] té un abast netament col.lectiu. [...] El nou Prometeu encadenat feia por i ha continuat fent por [...] L'obra és, sense equívoc possible, un crit de rebel.lia a favor de les classes proletàries i, en aquest sentit, torna a acostar, com potser no ho havia fet ningú llevat d'Ignasi Iglésies a través del melodrama, l'intel.lectual al poble. [...] Una tragèdia en prosa, el 1920, era, estèticament, un acte agosarat, d'avantguarda. [...] 

[Judit de Sagarra, 1929] l'0bra fou un fracàs; es representà cinc o sis vegades. El públic barceloní es desentengué de la tragèdia i de les possibles al.lusions que contenia als esdeveniments contemporanis, potser perquè per boca de Judit li eren dites unes quantes veritats que no acabava de pair, que no l'interessava d'escoltar. "Judit: De la pàtria m'heu dit? ¿I sou vosaltres, / la vostra avarícia i vostres conveniències, / i la por que us rosega les entranyes, / la vostra llar amb tuf d'hipocresia, / i el vostre jaç tranquil, això és la pàtria?"

***

Escrit mecanografiat sobre la tragèdia llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000

Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme. [...]
A Catalunya, hem passat de la Monarquia a la República, d'aquesta a la Guerra Civil i a la Revolució, d'aquestes a una derrota i a un esfondrament del país sense precedents, el 1939, i resulta que continuem defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys, com si no hagués passat res. [...]
Recordem, per començar, que el Noucentisme s'anomena d'antuvi Mediterranisme, i que aquest fou erigit, en front del Modernisme, per lluitar contra les boires del nord i les seqüeles d'un romanticisme tardà. [...]  el Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte del Mediterranisme, que és l'aspecte endreçat, equilibrat, apol.lini, i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia defugit, l'altra dimensió, la que d'acord amb la classificació nietzscheana, de tots coneguda, podem anomenar el dionisisme.        En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats. [...]
una de les limitacions del Noucentisme era la de voler una societat tan endreçada i tan formal que no permetia l'eclosió de la tragèdia, que és excés.[...]
Eugeni d'Ors, amb el seu Nou Prometeu encadenat, supera i anul.la el Noucentisme. 

L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme, és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos de l'actual cercle aviciat.

EL NOU PROMETEU ENCADENAT
(cors)

pàg. 21:

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

No temis, Salvador,
que són bones amigues
les que arriben a tu.
Et sabem solitari
(i) vencent la poruguesa
i el dir de la gent
havem vingut lleugeres
i gairebé descalces.

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Nosaltres no sabem
per què t’han duit aquí.
Només havem comprès,
amic, que tu paties,
i aquí som amb tu.

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

Tot i febles donetes
la injustícia ens revolta.
Si haguéssim estat
al lloc dels teus amics
tu no et veuries ara
sota el peu del tirà

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Et darem companyia
i consol, Prometeu.
Portam bàlsams, si vols,
per les teves ferides
i ens acostam a tu
i ascendim per les roques
per fer-te arribar
una mirada amiga.

pàgs. 30-31:

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

Així tan sols l’olor
de la intel.ligència
fa fugir espaordida
la curvilínia Astúcia.

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Alerta, que l’Astúcia,
se’n venjarà més tard,
se’n venjarà alhora
sobre Intel.ligència,
també sobre Treball
i sobre Prometeu.

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

Víctimes castigades
just pel mateix poder
són Prometeu i Io.
A l’un, li han donat
la roca dura, a l’altre
el camí inacabable;
a l’un cruel cadena
i a l’altre la vespa;
Prometeu no pot moure’s,
Io sempre inquieta.

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Em bat el cor de veure
com ara es trobaran
Treball i Intel.ligència.
Sentim tot l’avenir
pendent de la troballa
que està a punt de fer-se.

pàg. 37:

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Que mai sobre nosaltres
no fixi la mirada
cap poderós del món,
no fixi la mirada.

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

Sabríem resistir-la,
que tenim sobre el pit
cuirassa de pobresa
i d’esquerpa virtut.

Pàg. 44:

PRIMER GRUP D’AMIGUES:

Per molt que tu ens ho diguis
no ens allunyarem
de prop de Prometeu.
No farem tal vilesa.

SEGON GRUP D’AMIGUES:

Ara ja hem vist massa
per deixar Prometeu.
El seu penar és el nostre
i l’odi als traïdors.

Pàg. 46:

ELS DOS GRUPS D’AMIGUES:

¿Com penses que podràs,
tu, foll, fermar la boca
del Poble inaturable
ara que vola el vent,
el vent de coses noves
i no hi ha més senyor
que el llamp i la tempesta?

MÉS SOBRE EL NOUCENTISME

Murgades, Josep. "Eugeni d'Ors". HLC9

"un transfuguisme lingüístic i político-cultural com el d'Ors només era possible en el cas d'un teòric, com ara ell, del nacionalisme espiritualista i, en definitiva, estatista. És a dir, d' un nacionalisme que, pel fet de no recolzar de manera preferent en entitats naturals com la llengua, la cultura, la tradició, els costums, etc., sinó de fer-ho sobretot en la validesa atribuïda als actes volitius i a creacions suprastructurals de nou encuny, "arbitràries", fos perfectament exportable a d'altres entitas naturals; certament diferents, però semblantment àvides de doctrina nacionalista i, també en definitiva, no menys freturoses de consignes vertebradores d'un Estat anacrònic i a mig fer. I això és el que féu Ors: exportar el seu pensament sense introduir-hi pas cap canvi substancial. Només traduint-lo a una altra llengua i limitant-se a aplicar-lo a un àmbit referencial distint. "
"s'acabà convertint en l'únic intel.lectual de prestigi amb què comptà, si més no a la primeria, el govern rebel de Burgos i l'ulterior règim franquista."

"La recepció del Glosari va ser des d'un primer moment entusiàstica.Ja el 1907 sortia el llibre Glosari 1906."

Un element important del glosari són les Oceànides. "El nom i la imatge literària de les Oceànides provenen [...] del Prometeu encadenat d'Èsquil, on aquestes [...] s'apleguen a fi de prestar suport moral a l'heroi caigut en desgràcia o senzillament perplex." On és més important la figura de les Oceànides és a La Ben Plantada, Tina i la Guerra Gran i Gualba, la de mil veus.

La Ben Plantada  és escrita l'estiu del 1911. "Es tractava [...] de recrear literàriament la imatge d'una dona que pogués erigir-se, a manera de símbol tangible i a l'abast, en exemple de virtuts nacionals, en incentiu de perfeccionament moral, en escola de convivència social. Era així com una proposta sensible, estètica, dels valors ideològics i comportamentals que es delia per vehicular el reformisme burgès. Per això és que podem definir ja de bell antuvi La Ben Plantada com la sublimació estètica de l'ètica noucentista."
"Lola Badia [...] ha posat en relleu el pòsit medievalitzant de l'obra: l'inequívoc referent constituït per la Beatriu dantesca, l'espiritualitat que se'n desprèn, el component al.legòric que la informa. D'aquí el qualificatiu de Teresa com d'una "midons" del Noucents.      Sembla tanmateix inqüestionable que aquesta dependència envers pautes estètico-literàries pouadesde l'amor cortès, cal adscriure-la a aquella llei, constatada per Marx, en virtut de la qual tota classe ascendent assumeix també com a propis valors de la classe que ha desbancat en l'exercici del poder. Per això la imatge positiva que la burgesia es forma de la dona traeix encara inevitablement reminiscències del pensament generat a propòsit d'¡ella pel món cavalleresco-feudal: idealitat de la donna, sotmetiment admiratiu de l'home vers ella, platonisme del lligam que els vincula."
"la ben plantada és la mesura en tot i per tot, en si mateixa i en l'influx que se'n deriva. ÉS alhora també la dona destinada només de manera subsidiària a l'amor, ja que el seu fi primordial és el de la maternitat i, al capdavall, el de la procreació de la Raça, una de les entitats més o menys hipostatitzades de què ella s'erigeix en símbol. I, encara, per mitjà d'una comparança d'antuvi sorprenent -que l'equipara quant a obediència amb un mul de sínia (cap. II de la tercera part)- [...] la ben plantada es dreça com a model de submissió i de laboriositat"

A Gualba, la de mil veus (Gualba és un poblet) "la natura no hi és senyorejada per l'home i per la seva voluntat arbitrària, ans al contrari, aquest n'esdevé víctima indefensa. [...] L'amistat perfecta que regna entre tots dos -fet de cultura- acabarà sent desplaçada després d'un in crescendo progressiu per la passió incestuosa -fet de natura."

A La Vall de Josafat  (és la vall del judici final) parla de diversos personatge històrics

Jardí, Enric. Eugeni d'Ors. Barcelona, Aymà, 1967.

Torres Garcia diu que Goethe "Le obsesiona demasiado y esto le hace querer ver en la menestrala Barcelona una nueva corte de Weimar". (p. 26)

"A Eugeni d'Ors, el que més li agradava de la vida de Goethe era la forma en què exercità les seves funcions intel.lectuals aplicant-les a la reflexió dels problemes de la Natura i no als d'ordre transcendent [...] la condició civil en el sentit de "no religiosa o màgica." (27)

"el "socratisme" d'Eugeni d'Ors es palesa en la constant invocació que feia als avantatges del diàleg". 27

A la seva tesi sobre l'imperialisme (1905), sosté que hi ha pobles que tenen el dret a [...] erigir-se en conductors dels altres, són els pobles que anomenà "pobles-herois", aplicant, en certa manera, la teoria de Thomas Carlyle sobre els herois o individus que s'erigeixen en representatius de la comunitat". (p. 36)

El 1906 a "El Poble Català" publicà dos articles d'evident ideologia sindicalista, però sobretot un, "Noruega Imperialista", en què presenta "la Història Universal posterior a Roma com una lluita constant de dues forces, disgregadora  l'una i unificadora l'altra. D'una banda la que successivament ha estat encarnada pel Germanisme, el Feudalisme, la Reforma, l'Absolutisme renaixentista, el Gal.licanisme, el principi de les nacionalitats i el Regionalisme  i del cantó oposat: el Sacre Imperi Romà, les Croades, la restauració del Dret romà, la REvolució Francesa, Napoleó, la lluita pels mercats, el Socialisme federatiu i l'Imperialisme modern. Una de les forces unitàries més potents que contribuirà a superar la disgregació nacionalista és la Ciutat [...] "Amb les runes de les nacions edificarem la Ciutat". Enfortint la Ciutat es completarà el recobrament de Catalunya." (51)

Al pròleg de la versió castellana d'un llibre sobre la mort de Nonell de 1905 "dóna una explicació del que ell entén per "arbitrarietat" o "art arbitrari", "tan lejano al lírico, impressionista (...), como al arte imitativo (...), el arbitrario, antes que imitar a la naturaleza (así, en minúcula) prefiere imitar a Dios [...] Sustituyen la tradición por la invención". (52) I en una rèplica a un periodista li diu "L'arbitrarietat no és l'excentricitat, sinó, contràriament, allò concènctric, allò clàssic (...) en la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats naturals (...) o socials (...), ¿quin partit prendrà l'arbitrarietat? Posant-se completament, absolutament, de la part d'aquella; afirmant que tota floració humana -art, ciència, ètica- ha d'exalçar i reforçar la llibertat, l'ablir" (53)

Al cap de quatre mesos d'iniciat el Glosari (1906) "Maragall conceptua el seu autor com "un periodista en el sentido más bello de la palabra, porque siente la actualidad de las cosas que el tiempo va dando en relación con su eternidad" (56)

"El dia 1 de gener de 1906 ja havia començat a publicar-se el "Glosari" a "La Veu de Catalunya"."

Característiques d'Ors que Jardí treu del Glosari:
arbitrarisme
voluntarisme
civisme
mediterranisme. Diu: "De vegades penso que tot el sentit ideal d'una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se avui a "descobrir el Mediterrrani". Descobrir el que hi ha de mediterrani en nosaltres i afirmar-ho de cara al món i expandir-ho en una obra imperial entre els homes".

Miquel S. Oliver deia que això de noucentistes el feina pensar en cavallers de l'Edat Mitjana. "Convertí el "noucentisme" en una mena d'ordre nobiliari, l'accés al qual anava decretat pels artistes o polítics que creia interessants o que eren amics seus." (62). Cambó és dels primers. Hi afegí: Carner, Pere Coromines, Josep M. Sert, Joan Llongueres, Bofill i Mates, López Picó (a aquests tres darrers els feu pròleg a llibres de poemes).

"El millorament espiritual dels catalans a què aspirava "Xènius", el vei assolible no sols amb l'enfortiment de llur civisme, sinó amb el despreniment del llast emocional que, al seu entendre, els perjudicava. [...] "El fons de l'ànima popular no és melancònic sinó enèrgic. El fons de l'ànima popular no és enyorança, sinó calenta i personal cobdícia d'un més enllà". " (escrit de 1907) (67)

"El que l'atreu en la força i en la ideologia sindicalistes és precisament aqueix sentit intervencionista que infon a tot militant." (72)
""El sindicalisme és absolutament noucentista"" ((1910) (99)

El 1909 fa tres conferències als "Estudis Universitaris catalans" .
"El tema general de les tres lliçons anunciades com formant part d'un curs sobre "Lògica i Metodologia de les ciències", era el de "La lògica com a fenomen diastàsic", en els quals vingué a dir que en la relació entre la facultat cognoscitiva de l'individu i el món circumdant al qual aquella és aplicada hi havia una lluita de forces representades, d'una part, per l'energia de l'ésser humà, i de l'altra, per la capacitat d'excitació que li produeix la Natura. Aquesta és tan considerablement superior a la vitalitat de l'home, que arribaria a destruir-lo, si no fos que disposa d'una defensa específica adquirida a resultes de la primera victòria de l'energia individual sobre l'excitació exterior, complint-se una funció d'immunitat anàloga a la que ens ésa explicada per la Biologia amb la teoria de la fagocitosi. La raó -deia emprant un símil pres d'aquella ciència- és com una diastasa que desvirtua els efectes tòxics que puguin tenir sobre l'organisme les excitacions provinents del medi exterior. La Lògica, per tant, és una immunitat. " (87-88)
"aprofità l'avinentesa per a combatre la teoria maragalliana de la paraula viva [...] com ho féu, d'una manera constant tot al llarg de la seva obra, des del cèlebre pròleg a "La muerte de Isidro Nonell", quan parla de l'art "arbitrari", tan allunyat de l'art imitatiu com de l'art "lírico, impresionista - "interjeccional", le llamo yo-, que ha alcanzado cabal expresión poética en la teoría de la "Palabra viva", de Maragall, nuestro Esencial Maestro en Gay Saber", fins el 1948, que escrivia: "¡Sí, sombra querida, Juan Maragall! ¡Qué misterio el de la palabra! Pero no en el orden de lo que tú creías. No como derrame sentimental, amorfo y volandero; sino como sabiduría, de antemano volada a la eternidad. No como deslumbramiento, sino como definición"." (89)

14 febrer 1911 es crea l'Institut d'Estudis Catalans; D'Ors n'és secretari general. "Prat s'aprofità molt bé d'Eugeni d'Ors i val a dir que aquest el serví lleialment." (110)

La ben plantada, a un lloc d'estuieg del gust de la burgesia barcelonia de l'època "hi situà una noia d'origen sud-americà, però de pares catalans "
"L'important en el llibre era la forma en què l'autor havia reeixit a simbolitzar amb aquella figura femenina tot el que ell venia predicant sobre la mediterranització [...], i la manera com suggeria la doctrina del catalanisme estètic i polític del "noucentisme", per mitjà del que deia o feia "La Ben Plantada" o de "les coses al seu entorn": l'orografia suau, la vegetació modesta, el molí de vent, la blancor d'una vela contrastant amb la blavor de la mar, el poble de la costa amb les cases pintades amb calç i porxos d'arracades.. [...] Resumint: a través d'una dona formosa i del seu petit univers circumdant, evocava tot un cúmul de realitzacions espirituals i d'apiracions en l'ordre de la Cultura i de l'actuació política que eren les de les noves generacions catalanistes."  (123-124)
"Hom havia de convertir la pròpia vida "en una cosa tan elegant com un teoriema matemàtic". Abans de la seva ascensió, "La Ben Plantada" consagrava l'autor com una mena de Suprem Sacerdot d'aquell cute estrany: "Vés, doncs, i instrueix a les gents batejant-les noucentistes en nom de Teresa". 125
Llorens Jordana escriu una rèplica a "La Ben Plantada: ""La Ben Nascuda", que és el nom que donà a l'operària d'una fàbrica de fulles d'afaitar de Vilafranca i que "no és cap símbol ni arquetipus (...), que no representa res, ni és cap abstracció ni recapitulació. No és més que una treballadora de carn i sang, de carn i cor palpitant (...) És la gota d'aigua de l'inestroncable manantial de la Vida i de l'ample occeà del Poble (...) És una simple unitat de la massa productora." 126

El 1912 escriu ""L'home ciutadà i l'home productor", en què parla d'una aspiració vers un equilibri "de tots dos elements; fer que tots dos deixin sentir la seva influència en la vida nacional i en la solució dels problemes de la política"."

Posició neutral durant la gran guerra.

1920. Puig i Cadafalch el fot fora. Per la seva simpatia envers el Sindicat Únic, deia d'Ors. També a la Col.lecció Minerva del Consell de Pedagogia hi publica una obra "en què es feia l'apologia de l'amor lliure"
Jaume Bofill digué. ""Els polítics han pecat per haver deixat el senyor Ors amb massa llibertat. Els intel.lectuals han pecat, també, per no dir-li, a ell, la veritat que es mereixia la seva obra (...) La seva obra esdevenia pertorbadora quan no es tractava de coses personals. Tenia l'èmfasi gegantí d'un temple del Renaixement (pel seu) sentit personalista amb tenacitat instintiva, pecant de capciós i de confusionisme"." (192)
El Glosari passarà de La Veu de Catalunya a El Día Gráfico, i tracta de "criminal tota temptativa d'acaparar els instruments de l'edició catalana en benefici d'un determinat grup o partit"."  194
"Blasma el partit que, cada dia, va accentuant més el seu nacionalisme en un ordre purament verbal mentre, per aquells mesos, Irlanda lluita efectivament i d'una manera valenta per la seva independència". 195

"Com que no ha deixat de sentir-se catalanista, s'aproxima políticament a aquells homes que intentaren d'infondre un sentit català al Sindicalisme o al Socialisme: Domènec Martí i Julià i Francesc Layret." 196

Comença a escriure el Glosario. Entra a l?Associació de la Premsa Diaria. El 1921 va a fer una sèrie de conferències a Sud-Amèrica.  El 1922 col.labora a "Las Noticias" de Barcelona.
Parla de "Miquel dels Sants Oliver, pel qual "la dirección de "La Vanguardia" no representó, para él, una conquista, sino un refugio; allí se escondió (...), huyendo de la secretas amarguras de su fugaz contacto con el REgionalismo". 221
"Para el nacionalista, el hombre de cultura es un "derrotista" siempre. Es un desertor, puesto que es el emancipado". 221

El 1923 apareix el Glosario a ABC.
A Guillermo Tell fa una apologia de l'autoritarisme. Al final Tell es reconcilia amb l'emperador, amb el pare.
""Padres de todos los países. ¡Uníos!" digué més d'una vegada."
El 1927 entre a la Real Academia Española, com a membre per Catalunya.
1937 col.labora al diari "Arriba España", i ingressà a Falange Española.
El 1938 dirigeix la Jefatura Nacional de Bellas Artes. Doctor H.C. de la Univ. de Coïmbra.
Prologa una antologia de discursos i escrits de Mussolini.

1944 compra una casa a Vilanova i hi passa les vacances.

Jardí, Enric. "Pròleg". Eugeni d'Ors. El Nou Prometeu Encadenat. Barcelona, Ed. 62, 1966.

Eugeni d'Ors (28.9.1881-1954). Neix a Barcelona, pare barceloní i mare cubana d'ascendència vilafranquina. Es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona (estudià amb Francesc Layret) i es doctorà a la de Madrid, el 1905, amb una tesi titulada Genealogía ideal del imperialismo.
Freqüentà els Quatre Gats i col.laborà a "El Poble Català, des de la seva aparició el novembre de 1904.
Des de començos de 1906 passa a la redacció de "La Veu de Catalunya", on inserí, fins al 1920 el seu famós Glosari, "comentaris a l'actualitat ciutadana, literària o artística de to elevat". El 1906 és enviat com a corresponsal de "a Veu" a París, on també estudia filosofia. L'estiu de 1910 viatja per Alemanya...
S'estableix a Barcelona el 1910 i el 1911 és nomenat Secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans. "L'estiu del mateix any publicà al Glosari la sèrie de La Ben Plantada, que, després, reuní en un llibre que el féu famós: una dona bella i el paisatge del nostre litoral li serviren de pretext per a elaborar tota una doctrina estètico-política que Ors anomenà "mediterranisme" o, preferentment, "noucentisme", a la qual ja havia anat al.ludint abans."
Director de l'Escola de Bibliotecàries, el 1914. El 1917 és nomenat per Prat de la Riba Director d'Instrucció Pública; poc després mor Prat de la Riba. El 1919 publica les Gloses de la vaga, on manifesta la seva preocupació per l'Europa i la Catalunya posteriors a la Gran Guerra, i flirteja amb el sindicalisme.
El 1920 "La Veu" es nega a continuar publicant-li el Glosari.. Dimiteix de Director d'Instrucció Pública per "diferències fonamentals de criteri" amb la presidència de la Mancomunitat, a càrrec de Josep Puig i Cadafalch; la Mancomunitat l'acusa de malversació de fons; s'encarrega de l'acusació el seu amic Bofill i Mates. És expulsat de l'Institut d'Estudis Catalans. Encara continua amb el Glossari un any més a "El Día Gráfico". Escriu El nou Prometeu.
Viatjà a l'Amèrica del Sud i el 1923 s'estableix a Madrid on col.labora a "ABC" amb un Glosario. Fou membre de la Real Academia Española (1928) i catedràtic extraordinari de la Universitat de Madrid. Morí a Vilanova on passava els estius des de feia uns anys.

Lletres a Tina (on mostra neutralitat durant la guerra del 14), Gualba, la de mil veus (una narració sobre un cas d'incest), Oceanografia del tedi, La vall de Josafat (evocació de diverses figures històriques), Gloses de la Vaga (durant l'aturament general de la primavera del 1919, "algunes de ben revolucionàries"). "havia tingut contactes amb el Noi del Sucre i havia pronunciat, poc abans de rompre amb la Lliga, una conferència a l'Acadèmia de Jurisprudència de Madrid sobre el tema Posibilidades de una civilización sindicalista, on venia a dir que calia que els homes de lletres del seu temps col.laborassin a la instauració d'una Nova Era proletària com ho havien fet determinats aristòcrates de l'"Ancien Régime", que portaren la Revolució Francesa."  

"El Nou Prometeu Encadenat és l'obra del Xènius revoltat i ha d'ésser interpretada en funció del seu cas personal. En sortir de la Mancomunitat, continuà publicant el Glosari, en català, al rotatiu "El Día Gràfico". El text que aquí es publica per separat, per primera vegada, aparegué del dia 4 al 31 d'agost i del 3 al 28 de setembre de 1920. Prometeu és punit pels déus per haver volgut arrabassar el foc dels cels. Els polítics de la Lliga castiguen l'intel.lectual que havia mostrat la seva simpatia pel proletariat; almenys aquesta és la versió que Eugeni d'Ors donà de la seva destitució. Les al.lusions a les persones, als fets, a les ideologies i a les circumstàncies del moment són diàfanes: l'autor parla del "llamp que va caure sobre el Caucas i que va fer el gran incendi que ara comença ja d'ésser una bona llar i un far del món", referint-se, sens dubte, a la Revolució russa, que tot just es començava a consolidar, i d'un altre llamp "caigut vora del Tíber", perquè al setembre de 1920 es generalitzà, a Itàlia, l'ocupació de les fàbriques pels obrers.              Hom pot deduir quin fou el capteniment de les persones que es movien a l'entorn d'Eugeni d'Ors en relació amb la seva topada amb Puig i Cadafalch, si para esment en les paraules i les actituds de les diverses figures que s'agiten al voltant del Prometeu esclavitzat i declamatori: els intel.lectuals, que abans de la seva destituciçó l'afalagaven i després l'abandonaren, i que es mantingueren callats o que fins i tot contribuïren a l'acte d'acusació (Bofill i Mates); "les amigues", que intenten d'aconsolar-lo, i que són les bibliotecàries que exterioritzaren una protesta, en fi Xènius s'identifica amb l'heroi condemnat pels déus de l'Olimp."  

***

Pla, Josep. "Eugeni d'Ors". Homenots. Primera sèrie. Barcelona, Destino 1969.

"jo he admirat Eugeni d'Ors per algunes raons que considero de pes: haver escrit el "Glosari", haver contribuït a crear l'Institut d'Estudis Catalans, haver intervingut decisivament en la liquidació del Modernisme. "

"Fou un home que no pogué viure sense utilitzar una màscara."

"D'Ors postulà, contra la Naturalesa, la Cultura; contra Megazou, el Gran Animal de la Vida Còsmica, el cànon de la Vida Humana."

***

Fuster, Joan. "Eugeni d'Ors". Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1971.

"corejava les iniciatives institucionals de Prat de la Riba, impartia indulgències i excomunions en nom d'una nova doctrina, ètica i estètica."

"l'actitud de Xènius era [...] d'un intel.lectualisme irònic [...] la ironia -virtut socràtica."

"D'Ors defensa la posició conservadora, no en nom de la "societat", de la "fe" o de la "història" [...] sinó en nom de "la Raó"."

"Xènius anunciava l'hora en què havia de sonar "la Marsellesa de l'Autoritat", i predicà la "Santa Continuïtat", i una mena de paternalisme polític que no tenia res d'ingenu."

JOSEP PALAU I FABRE PARLA DEL NOUCENTISME

(Palau i Fabre, Josep. Escrit mecanografiat sobre la tragèdia llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000)

Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme. [...]
A Catalunya, hem passat de la Monarquia a la República, d'aquesta a la Guerra Civil i a la Revolució, d'aquestes a una derrota i a un esfondrament del país sense precedents, el 1939, i resulta que continuem defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys, com si no hagués passat res. [...]

Recordem, per començar, que el Noucentisme s'anomena d'antuvi Mediterranisme, i que aquest fou erigit, en front del Modernisme, per lluitar contra les boires del nord i les seqüeles d'un romanticisme tardà. [...] Qualificar algú de Noucentista era subratllar que pertanyia al nou segle, el segle XX, i als valors que, a més dels mediterranis, aquest involucra. Tot això s'esqueia a principi de segle i té una data gairebé oficial, que és la del 1906. [...]

Tothom, actualment -i quan dic tothom em refereixo al ventall d'opcions polítiques del país que pretenen interpretar-nos, dirigir-nos, i encarnar-lo-, proclama, amb cofoïsme i tot, la pervivència del Noucentisme. En el terreny de les arts plàstiques el Noucentisme es diu Classicisme, en filosofia escola del seny. [...] El classicisme, tal com l'entenem, dóna per suposats certs cànons estètics inamovibles o quasi inamovibles que cal esforçar-se a obtenir. Aquests cànons tenen per ideal suprem la bellesa, la mesura. [...]

En una paraula: el Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte del Mediterranisme, que és l'aspecte endreçat, equilibrat, apol.lini, i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia defugit, l'altra dimensió, la que d'acord amb la classificació nietzscheana, de tots coneguda, podem anomenar el dionisisme.        En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats. [...]

una de les limitacions del Noucentisme era la de voler una societat tan endreçada i tan formal que no permetia l'eclosió de la tragèdia, que és excés.[...] Eugeni d'Ors, amb el seu Nou Prometeu encadenat, supera i anul.la el Noucentisme.

L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme, és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos de l'actual cercle aviciat. Jo crec que el mateix Picasso, com ja ho he indicat més d'una vegada, portà a la plàstica les normes que ja havia formulat Buadelaire.       Recordeu que Baudelaire va escriure un poema, un bell poema, que s'intitula La bellesa (La Beauté), que comença: "Sóc bella, mortals, com un somni de pedra", poema en el qual postula per unes normes de bellesa que l'apropen a les de l'ideal clàssic, a la bellesa dita clàssica, encara que amb algunes connotacions que ens fan pensar més en Egipte que en Grècia. El sonet conté una formulació de l'ideal de bellesa que es pot considerar pròxim a l'adoptat pel Noucentisme. Però el mateix Baudelaire s'adonà de les limitacions que implicava el seu poema, i n'escrigué un altre, l'Himne a la Bellesa, que és una rectificació d l'anterior. Des del primer vers ens adverteix sobre quins camins ens proposa: "Ixes del cel profund o muntes de l'abisme, / Bellesa?"        Rebla el clau una i altra vegada, potser perquè en el seu temps, a França, ho considera necessari, com ho és ara entre nosaltres. Són les pregoneses de l'abisme i el que en pugui remuntar, l'Horror, el Crim, allò que Baudelaire invoca. Obra la porta, així, als Oracles, als Misteris, a la bellesa de la lletgesa, que és una de les claus de l'art modern i jo diria que de la tragèdia.

Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.

"Nietzsche parla de la força apol.línia i de la dionisíaca referint-se a Grècia. Probablement en totes les cultures es poden aplicar aquestes antinòmies. Potser una mica en petit, a casa nostra, el Modernisme seria dionisíac i el Noucentisme seria apol.lini. El Modernisme, amb personatge com Gaudí, va significar una embriaguesa de formes i una exaltació de gran categoria."

"El Noucentisme ens presenta una Grècia apol.línia, sense dionisisme, "una falsa imatge de Grècia, sense tortura", com ja he dit en alguna altra ocasió. En conseqüència, van posar unes normes molt estrictes i va sortir aquesta Catalunya que, quan va venir la catàstrofe, no hi estava a l'altura. La veritat és que, mentre a Castella l'Alberti canta en plena catàstrofe, o maten Lorca i Hernández mor a la presó, a Catalunya els poetes emmudeixen: Foix emmudeix, Sagarra se'n va a Tahití... Hi ha un divorci entre la intel.lectualitat i el país."

Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia", Serra d'or 339, gener 1988

L'escissió entre els intel.lectuals i el poble, a Catalunya, no ha fet sinó accentuar-se a partir del 1900 i, en aquest sentit, el panorama de la nostra tragèdia és paradigmàtic sobre el que estem dient. [...]
Les classes governants del país, amb Prat de la Riba al davant, aconseguiren allò que volien: que el poeta deixi de mirar entorn seu i es dediqui a mirar només en el seu interior. Recordem que durant l'elaboració de Nausica és afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, a la tardor del 1909. Ni un batec dels esdeveniments no es trasllueix en la seva obra, res no altera el seu ritme apol.lini. Els polítics han aconseguit marginar el poeta, que era la veu col.lectiva. O amputar-lo en allò que tenia de veu col.lectiva. [...]

El nou Prometeu encadenat  [d'Eugeni d'Ors, 1920] té un abast netament col.lectiu. [...] El nou Prometeu encadenat feia por i ha continuat fent por [...] L'obra és, sense equívoc possible, un crit de rebel.lia a favor de les classes proletàries i, en aquest sentit, torna a acostar, com potser no ho havia fet ningú llevat d'Ignasi Iglésies a través del melodrama, l'intel.lectual al poble. [...] Una tragèdia en prosa, el 1920, era, estèticament, un acte agosarat, d'avantguarda. [...]

Zayas, Núria, "Josep Palau i Fabre, poeta", El temps, 29 febrer- 6 març 2000.

-Quan me'n vaig anar em sentia sol: no era franquista, no m'entenia amb l'oposició ni amb els meus pares, que sí que ho eren. A l'Eixample el 95 % de la gent ho era i suposo que gairebé ningú pensava com jo. Avui no es diu, però van ser molts els catalans que van abdicar. La generació del meu pare i els seus amics, tots. Per l'Ateneu corria una dita de Goethe que deia "Prefereixo la injustícia al desordre". Aquesta era la mentalitat que hi havia: "això és un caos, que vingui una mà forta, sigui qui sigui, a posar ordre".
[...]
-I del puritanisme que vostè va patir, què en queda?
-El puritanisme sempre tendeix a ressuscitar en la societat. Ara mateix, aquí a Catalunya, el noucentisme, el puritanisme català, que tinc la impressió que sempre ha existit, el veig encara molt potent, guanyant terreny. [...] Va augmentant, sí, Amb la guerra civil es va ensorrar però ara, en tornar a tenir un nou Parlament, ens hem fet la il.lusió que som uns altres. La prova és que tothom defensa el noucentisme. A l'Ignasi Riera, concretament, el vaig sentir defensant-lo. Com és possible? Un comunista! Que ho defensi un convergent, encara; un socialista..., però un comunista!

Garcia / Rom. Josep Palau i Fabre. Associació d'enginyers.

"El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra societat que encara dura"
(Ho diu a propòsit de Vida privada de Sagarra, que reflecteix persones i esdeveniments concrets de la vida de Barcelona de la dècada dels 20-30..., i la gent dissimulava)

muntatges en curs

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA