Terra de mai
I
En el desig cicatritzat i en l'ombra
*
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m'aparegueres
viva
entre les cuixes.
No hi feia res que jo t'hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
com la llana més flonja,
com un guant
que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.
(I ara la pell, sovint, em va baldera.)
Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l'espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l'ordre.
(I ara, sovint, el nom se'm fon, sota la sang.)
Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l'altra banda de l'estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.
(I ara, sovint, camino ran de terra.)
No hi feia res: de tot se'm destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m'arrencava,
d'entre les cuixes, clos, el teu secret.
*
Car si près que tu sois l'air circule entre nous.
M. Desbordes-Valmore
Heura,
victòria
marçal,
germana
estrangera, de cop feta present:
Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar
i violent que força els meus confins
fins a la sang, un repte que no em deixa
ni les cames tans sols per a fugir!
¿Quins ulls i quines mans -no pas les meves-
sabrien veure't com un tacte, sols,
com la bellesa feta carn, desclosa
sobre el meu ventre, sense interrogants?
No puc deixar d'enyorar les orelles
endevines que et caçaven la veu
quan només eres l'ombra d'un murmuri
de fulles altes, cos endins, desig,
senyals de fum de l'una a l'altra banda
del bosc, so de tabals,, obert, llunyà,
colom amb bec en blanc, on jo inscrivia
l'alfabet vegetal del teu missatge,
poema viu que no urgia resposta
com ara aquesta que sé que no se´.
I malgrat tot t'anomeno victòria,
heura marçal, germana, l'estrangera.
*
Aquell taló que adés jo perseguia
per la mar encalmada del meu ventre
ara malda per trepitjar ben fort
els camins sense fita del matí.
*
Cadell enjogassat, manyac i esquerp,
que m'ensenyes les dents totes de llet
però amb les puntes vives i esmolades
sense escapçar, i els ulls de bat a bat,
rebecs cada vegada que t'assenyalo límits!
Com embridar-te si tu em fas tornar
al món indòmit, l'espai sense fites,
on la lluita i el joc són u, i la sang
se'm fa petita com tu, i se'm desboca!
¿Com prendria el fuet del domador
que, malgrat tot, guardo dins de l'armari
entre d'altres disfresses i oripells?
Deixeu-me ser cadell sols un instant
i llençaré ben lluny, ben lluny les claus!
*
Et fas amb les paraules
mestressa de les coses.
Unes i altres són
com joguines de vidre
entre les teves mans:
No et faci por la sang!
*
¿Quin déu perdonaria
que el féssim mendicant?
Aquests ulls que ara em claves
com unes dents sé prou
què volen dir. Només
voldria que poguessis
esdevenir tan forta
per fer front a la mort
que t’arriba de mi
i no et calgués venjança.
-Ni a mi cap escut!
*
Qui em dicta les paraules quan et parlo?
Qui m'incrusta de gestos i ganyotes?
Qui parla i fa per mi? És la Impostora.
M'habitava sense que jo ho sabés
fins que vingueres. Llavors va sorgir
de no sé quines golfes, com una ombra,
i em posseeix com un amant tirànic
i em mou com el titella d'una fira.
I sovint, al mirall, la veig a Ella
rescatada de no sé quina cendra.
No li facis cap cas quan Ella et parla,
encara que m'usurpi veu i rostre.
I si et barra la porta de sortida
amb el seu cos amorós i brutal
cal que la matis sense cap recança.
Fes-ho per mi també i en el meu nom:
Jo la tinc massa endins i no sabria
aturar-me al lllindar del suïcidi.
II
Sang presa
*
Et je t’adorerai comme un noyé la mer.
Renée Vivien
Mar que m’escups, un cop m’has seduït,
en un erm sense fites: quin ocell
branda el seu vol, amb caire de coltell,
i escapça, venjatiu com una nit,
l’urc del desig que en tu trobà sentit?
¿Quina ombra et senyoreja dins la pell
que era reclam per al meu llavi, i brell,
i ara em rebutja, en portes del convit?
Mar que m’escups, fosc mirall prohibit
al meu nom, ebri en l’èbria requesta
de la sal que encenia la tempesta:
El meu desert et mira, fit a fit,
i sóc només aquest esguard que resta
vivint de set, contra el pou de l’oblit.
*
Sóc com el llançador
de punyals que seguís
amb cura el teu contorn
per no ferir-te, cada
dia subjectant fort
les regnes de la sang.
Potser espero el moment
que el teu mateix convuls
tremolor davant l'erta
,mirada dels meus ulls
et convoqui a la mort.
BENEDICCIÓ
Et beneeixo perquè et diuen Mai,
tu que escapçares l’urc desmesurat del nom
que em lluïa en el front. Tu, que, brutal,
assenyalares els límits de l’aire
als meus pulmon s i als meus ulls de la llum.
I és per això també que et maleeixo.
Beneït sigui aquest mur alt i clos
que m’incita a escalar-ne l’espinada
i a fer-me d’heura per clavar-hi arrels
i a fer-me bomba que esbotzi les pedres.
Jo et beneeixo obstacle que te’m dreces
com un repte insurgent i inexpugnable.
I és per això també que et maleeixo.
Et beneeixo perquè no has volgut
ésser la còpia falsa del somni,
esquer fal.laç del lladre i l’envejós,
agulla que enlluerni en el meu pit
mentre, en el fons de tot, el cor sap prou
amb quin parany la vida ha estat vençuda.
I és per això també que et maleeixo.
Et maleeixo, Mai, perquè has vençut.
Perquè has sabut que sols triomfaries
llegant-me la teva ombra, en un record
que té la forma d’un estoig sagnant.
Perquè fugires deixant-me a les mans
la teva absència i una derrota.
I és per això també que et beneeixo.
D'ARTEMIS A DIANA
Uns
ulls nous se m'obrien dessota les parpelles.
Adrienne Rich
No pas als déus ni a cap fat demano
uns altres ulls, sota parpelles noves,
per mirar-te i que em miris: és a tu
i a mi, a qui convoco i a qui repto.
Uns altres ulls que escandallin el pou
de l'aigua i de la set, que interroguin la sal
i aprenguin a llegir l'alfabet viu,
indesxifrat, hermètic, del mirall.
Uns altres ulls que esbatanin la mar.
Als ulls demano unes altres paraules
per dir-nos, quan h`'agim trencat les velles
i escampat els bocins en solcs d'oblit:
Ferments només, adob per a la terra.
Caldrà pastar-les amb les nostres mans.
-Noves paraules que eixamplin l'espai.
A les paraules demano camins
que ens assenderin les noves petjades.
Uns altres allvis que deixin carmí
en els vidres extrems de vells miratges.
Noves mans, llengua nova, nous sentits.
Uns nous camins excavats sang a sang.
Als nous camins demano una altra snag
que els recorri exaltada, nua, nova.
Que en violenti els límits i els avencs,
que forci cledes i tancats, que ens dugui
resclosa enllà, tenyint el calendari
d'una altra festa sense déus ni fat.
Una sang nova dins de venes noves.
És a la sang que demano uns ulls nous.
*
És perquè et sé germana que puc dir-te estrangera.
Sense treva esbossada, sense treva abolida
aquesta guerra que m’uneix a tu
en un pacte de sang inestroncable.
És perquè et sé estrangera que puc dir-te germana.
