Adaptació de la rondalla de Jaume
Vidal Alcover
amb un pròleg de Josep
Maria Llompart.
* El dimarts 4 d'abril a les 12 al Teatre de
Magisteri (preestrena per als escolars) (240
persones)
* El dijous 6 d'abril a les 12 del migdia al
Teatre de Magisteri (Campus UIB) (250 persones)
* El dijous 6 d'abril a les 8 del vespre al
Teatre Municipal de Palma (100 persones)
* El divendres 7 d'abril al matí: sessió
escolar al
Teatre Municipal de Palma (150 persones)
* El dimecres 12 d'abril al matí: sessió
escolar al
Col.legi Ramon Llull de Santa Maria (120 persones)
* El divendres 5 de maig a les 9,30 del vespre
al
Teatre Municipal de Vilafranca (100 persones)
TRENTA ANYS DE L'AMOR DE LES TRES TARONGES
Encarna Viñas, fa més de trenta anys, va iniciar
les activitats teatrals a l'Escola de Magisteri de les Illes Balears.
Ella mateixa ho explica: "Tots els que creim que en qualsevol treball docent
importa molt més l'educació, la formació, que no la
instrucció rònega, atribuïm gran importància
a les tasques circumescolars. Aquestes activitats poden donar unes vivències
i posar patents unes capacitats d'acció." "És clar que, des
del punt de vista de l'art escènic, els nostres muntatges tenen
moltes deficiències; però cal recordar que els intèrprets
són alumnes d’un centre docent, que no són professionals,
ni tan sols afeccionats [...]; el que en definitiva compta no és
el resultat, sinó la tasca col.lectiva, l'esforç i l'entusiasme
que ja són, per ells mateixos, una lliçó de pedagogia”.
(Lluc, maig de 1971). I el 1970, ara fa trenta anys va muntar L'amor de
les tres taronges, amb tots aquells jovenets i amb l'ajut de Melcior Rosselló
de l'Escola de Pràctiques, que veien aquestes activitats com una
embat d'aire fresc.
Recordant aquests temps, Encarna Viñas escriu ara: "La
feina docent dirigida als futurs mestres, tots sabem que és especial:
ha d'ésser més educativa, formativa, que informativa o cultural
[...] és la formació humana. [...] Escenificàrem
moltes obres amb molts pocs mitjans [...] Les ganes de l'actuació
feien superar tots els entrebancs. [...] Si em fan explicar per què
sortia bé tot, diré que era per les ganes que hi sortís.
[...] Només puc afegir que m'omple de satisfacció que ara,
passada més d'una generació, es torni a escenificar aquella
peça que amb tanta il.lusió férem tots en una època
tan difícil."
Totes les paraules d'Encarna Viñas són exactes encara
avui. Les activitats teatrals i poètiques de Magisteri Teatre-Mag
Poesia van encaminades a la formació humana, a l'humanisme (per
contrarestar una educació descarnada, tecnòcrata, tendent
a formar mestres i ciutadans aprofitats, iuppies, escaladors -i mai subversors-
del poder establert). Els estudiants de Magisteri, amb aquestes vivències
teatrals i poètiques no només aprenen a donar vida a textos
poètics i teatrals , a treballar junts, a expressar-se, a viure
la literatura, sinó que també entren en contacte amb els
poetes i dramaturgs catalans, els prenen coneixença i estimació.
Tots els autors que hem conegut són lluitadors per una vida digna
de la nostra nació catalana, dels Països Catalans (ara que
n'hi ha massa que donen per bo l'statu quo de les autonomies (que paguen
bé els seus comparses); recordem només unes paraules de Josep
Maria Llompart: “Bé, jo no fa gaire, vaig dir que creia en uns Països
Catalans lliures i socialistes dins el marc de l'Europa dels pobles[...]
a la independència dels Països Catalans, crec que s’hi ha d’anar."
REPARTIMENT
BERNADET guillem company
AMOR margalida torrens
GEGANT 1, 2, 3/ REI
tomeu dalià
PADRINA celi rosselló
PADRÍ
virgínia sesé
DAMA francesca adrover
CAVALLER aina marí
JAIA llucia mateu
VEÏNA àngels barceló
REINA
estefania reus
GEGANTA 1 mari tere luna
GEGANTA 2 cristina ramon
GEAGANTA 3 patrícia fuentes
DONA VELLA sílvia caraballo
AMOR 1 isabel reinés
AMOR 2 margalida manresa
DONA LLETJA marga calvo
CRIATS maria fca. vicens i aina boyero
AMICS D'EN BERNADET pere antoni canyelles i mari tere
luna
GEGANTS francesca adrover, sílvia carballo,
francesca vicens, celi rosselló,
llucia mateu, mari tere luna, tomeu dalià
VEU DE LA SERP aina boyero
VEU DEL LLEÓ estefania reus
VEU DE LES FORMIGUES cristina ramon
PENTINATS llucia mateu
i margalida torrens
VESTUARI
antònia martí i maribel moyà
LLUMS
maribel moyà
REGIDORIA celi rosselló
SONS
miquel bordoy
XEREMIES
joan albons, pascal lopez
MUSICACIÓ pere
antoni canyelles
MÚSIQUES El cant del
ocells (Josep Carreras), L’amor de les
.
tres taronges (de Prokofiev), Sirenes (de Debussy)
DECORAT I CAPGROSSOS rosa pozo, aina planisi, lorena martin, mercè
fuentes, maria pilar cladera, maria hernandez, cristina gonzalez, catalina
bibiloni, maria bernat, llucia socias, marc repiso, carme espasandin, assumpció
giménez, antònia martí, fani adrover, estefania reus,
araceli rosselló, cristina ramon, sílvia caravallo, guillem
company, margalida manresa, araceli prieto, emma garcia
DIRECCIÓ
Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))
QUÈ ENS EVOCA L'AMOR...?
El grup de teatre de L'amor de les tres taronges vol dedicar
algunes tendres paraules a una de les més emblemàtiques de
les rondalles mallorquines.
Trenta anys després de la seva primera representació,
aquesta obra ha estat més que una simple forma d'assolir crèdits
pràctics: ha suposat que molts de nosaltres ens estrenàssim
en el meravellós món del teatre -aquest món on tot
es comparteix i es viu de ben a prop.
A la vegada, ens ha donat l'oportunitat de fer nostra una de
les històries que mai passaran de moda perquè pertany a un
dels tresors més estimables: la cultura catalana, la nostra cultura.
"Un llumeneret blau. Hi arribarem, si a Déu plau!" Aquest
llumeneret blau serà, sens dubte, el principal motor de l'obra,
una obra protagonitzada per personatges tan diferents com poden ser l'innocent
i aventurós Bernadet, la maleïda jaia, els gegants, els amors,
o l'estol d'animals feroços.
L'amor de les tres taronges és una història divertida
que amaga, al mateix temps, una trama amorosa i la màgia que tots
duim dins.
"L'amor de les tres taronges era lluny, dins un llunyedar..."
Avui és amb tots nosaltres.
Gràcies per haver vingut.
.
DIBUIXOS FETS PELS AL.LOTS DE SANTA MARIA (4t a 6è de P.):
L’AMOR DE LES TRES TARONGES
Rondalla mallorquina, recollida p’en Jordi des Recó -Mn Antoni Maria Alcover-, ara escenificada per JAUME VIDAL ALCOVER
(Aquesta còpia fou donada per J. Vidal a Josep Anton Codina de cara a una representació que no es va fer mai; és una versió més elaborada de la que va muntar Encarna Viñas a l’Escola de Magisteri el 1970)
PERSONATGES
(Pròleg:
La padrina
El padrí
La dama
El cavaller)
Jaia Cavall d’en Bernadet
Veïna Serp de set caps
Criats Lleons, etc.
Bernadet Formigues gegants
Amics de Bernadet
La Reina
Geganta 1
Gegant 1
Geganta 2
Gegant 2
Geganta 3
Gegant 3
Una dona vella
4 gegants més
Amor 1
Amor 2
Amor 3
La dona lletja
Seguici
PRÒLEG
de J. M. Llompart per a L’Amor de les tres taronges, de Jaume Vidal Alcover
(No figura a la còpia abans esmentada)
A cortina correguda i sobre el fons d’una música més o menys tradicional i vagament patriòtica (“La Balenguera”, posem per cas), s’alcen d’entre el públic el Cavaller i la Dama, el Padrí i la Padrina, i pugen a l’escenari amb una punta -només amb una punta!- de solemnitat, cada parella per diferent cantó. El Cavaller i la Dama vesteixen a la moda de la Restauració, tirant a final de segle. La Dama porta en la mà un llibre i, si el director ho troba oportú, una ombrel.la que, en arribar a l’escenari, deixarà en un angle amb un gest d’una certa coqueteria. S’asseu a una cadira de repòs i obre el llibre. El Cavaller resta dret a la seva vora, potser recolzat al respatller, com si componguessin una fotografia d’època. El Padrí i la Padrina vesteixen com els pagesos mallorquins, però tenint molta cura de no semblar una parella d’agrupació folklòrica. S’asseuen a l’altre cantó de l’escenari, a tamborets baixos, com si s’escalfassin a la llar. Convé que la Padrina no estigui mans fentes. Que fili o que faci com que passar el rosari. El Padrí, que pot fumar amb una pipa de terra, ha d’estar en l’actitud hieràtica i un poc emboirada pròpia del camperol quan no fa res, és a dir, quan, senzillament, descansa. Minva la música fins a desaparèixer i comença l’acció.
LA PADRINA.- Això era i no era...
EL PADRÍ.- Bon viatge faci la cadernera.
LA DAMA.- Sempre recordaré la veu de la meva mare: “Per voltros un almud i per mi una barcella”. Jo, de nina, era malaltissa i molt poruga; no em sabia adormir si la meva mare no em contava una rondalla.
EL CAVALLER.- Jo, d’infant, somiava les proeses d’en Joanet Manent, l’astúcia del lladre fadrí, l’apassionada gallardia del rei Murteral de França. A escola jugàvem a bons i dolents; a mi m’agradava esser en Bernadet i m’enfilava a l’arbre del jardí per collir-hi el brot de les tres taronges.
LA DAMA.- I l’endemà, quan tornava de costura, contava la rondalla a la meva pepa: “Que en Bernadet no pugui estar ni sossegar que l’amor de les tres taronges no vagi a cercar”.
EL PADRÍ.- Quan érem al.lotells la padrina ens contava rondalles aquí mateix a on ara seim. Era d’hivern i a defora s’hi gelaven; però el foc pujava abrinat, per amunt i per amunt, de pressa com el cavall del rei Orquès, que feia més via que el pensament.
LA PADRINA.- La padrina en sabia una mala fi, de rondalles. Ella deia que les hi havia contades la seva padrina, i la padrina de la padrina les devia saber també de la seva padrina.
EL PADRÍ.- ¿I la padrina de la padrina de la padrina?
EL CAVALLER.- ¿Per quina processó de morts arribava fins a mi la contarella?
LA PADRINA.- Les germanastres es morien d’enveja perquè n’Estel d’Or era bella...
EL CAVALLER.- Com Cendrillon...
LA DAMA.- Com la Cenerentola.
EL PADRÍ.- Era el temps de l’antigor, quan els animals parlaven com ara les pedres.
LA DAMA.- ¿I a quines terres? ¿A les de tramuntana plenes de núvols, o a les de migjorn florides de tarongers?
EL CAVALLER.- ¿A les terres tristes de ponent o sota el cel majestuós de llevant, brodat de màgia i de silenci?
LA PADRINA.- A tramuntana i a migjorn
EL PADRÍ.- A llevant i a ponent.
EL CAVALLER.- Als quatre vents del món, el cavall d’en Bernadet corre que corre, encalçant l’amor de les tres taronges.
Una pausa molt breu. Es comença a sentir, molt llunyana, la música de Prokofieff.
LA DAMA.- Record la veu de la meva mare, les mans de la meva mare. ¿Per quina processó de morts arribava fins a mi la contarella?
EL CAVALLER.- Ja era antiga quan rodolava pels carrers de Bagdad. Tresca que tresca pel món i pel temps, arribava a les llars medievals, plenes de por i de misèria, i a la ploma pacient dels monjos.
LA DAMA.- Potser abans havia vagat per les places d’Atenes.
LA PADRINA.- Tot el món, va córrer en Bernadet fill de rei, i cada nit destriava el llumeneret blau.
EL CAVALLER.- He llegit als diaris que un compositor rus molt jove, d’aquests que ara fan una música rara, que no s’entén -Sergei Prokofieff, crec que es diu-, ha escrit un ballet que es titula “L’amor de les tres taronges”.
LA DAMA.- Conten que Nijinski, damunt l’escenari, sembla com si volàs.
EL CAVALLER.- Com en Bernadet dalt el cavall, travessant el camp dels animals feroços.
EL PADRÍ.- ¿Recordes, Elionor, quan aquell capellà manacorí va voler que li contassis rondalles?
LA PADRINA.- Jo estava com encorreguda i ell reia amb una rialla ampla. Li vaig contar “L’amor de les tres taronges” i la va apuntar a un paper.
LA DAMA (llegint en veu alta el títol del llibre que té a les mans).- “Aplec de rondalles malloquines d’En Jordi d’es Racó”.
EL CAVALLER.- A França, les paraules de Perrault, tan antigues i sempre noves, dringaven en els vidres de les cornucòpies.
LA DAMA.- A l’Alemanya boirosa del romanticisme, els germans Grimm veren passar d’enfora en Bernadet fill de rei, pelegrí etern del temps i dels pobles, i ho contaren als universitaris de Heidelberg amb paraules sàvies i ben compostes.
EL CAVALLER.- Perquè en Bernadet és musulmà als llavis de Scherazada, eslau a les estes de Rússia, teutó a les selves d’Alemanya, cristià vell al pla de Mallorca.
LA PADRINA.- I en fer-se fosc destria sempre un llumaneret blau.
LA DAMA.- Però Perrault era acadèmic de França i els germans Grimm vessaren ciència i saviesa. En canvi mossèn Antoni Maria Alcover, canonge magistral i degà de la Seu de Mallorca, era un home que havia trepitjat la terra ben descalç.
EL PADRÍ.- Era pagès com ara nosaltres.
LA PADRINA.- D’infant havia escoltat com la padrina li contava rondalles.
EL CAVALLER.- Havia après de parlar amb els missatges de Santa Cirga, coneixia les eines del camp i les suors de la llaurada.
LA DAMA.- I per això va poder escriure l’”Aplec de rondalles mallorquines d’En Jordi d’es Racó”.
EL CAVALLER.- Un llibre nat de la terra mateixa, al grat del vent que oreja la terra.
LA DAMA (una mica xovinista).- Un llibre sense parió a cap literatura.
EL CAVALLER.- La bellesa sura sempre per damunt el temps, i per això un poeta de demà, Jaume Vidal Alcover...
LA DAMA.- Un poeta que sentirà com l’hora verda sona al seu rellotge i experimentarà amb la veu a tall de crit el dolor de cada dia...
EL CAVALLER.- Durà a l’escena la contarella que mossèn Antoni Maria Alcover va recollir de la boca del poble.
LA PADRINA.- I en Bernadet fill de rei muntarà a cavall i de bell nou trescarà els quatre vents del món cercant l’amor de les tres taronges.
EL PADRÍ.- Això era i no era...
LA PADRINA.- Bon viatge faci la cadernera.
Primer pla musical: Prokofieff. Els personatges davallen de l’escenari amb la mateixa discreta solemnitat amb què hi han pujat. Fosc.
ESCENA I.
(Jaia i veïna)
VEÏNA (SOSPIRANT): Ai, Verge Santíssima del Sant Rosari! (A la jaia) ¿No trobes, filla meva estimada, que seria hora que la reina en tengués un altre, d’infant, a veure si mos alegraríem de qualque cosa com s’altra vegada?
JAIA: S’altra vegada? Quina altra vegada?
VEÏNA: Cotri! Quan la reina va tenir en Bernadet. O no te’n recordes?
JAIA: No sé de què em parles. La reina ha tengut un fill?
VEÏNA: Jesús, i que hi vas, d’enrera d’osques! I en fa d’anys, de sa feta! Jo no sé a quin món vius, filleta meva.
JAIA (REMOLESTA): En es qui m’ha pertocat, que no l’he triat jo!
VEÏNA: Ai, no t’enfadassis, reina meva, que tu tens mal geni i no estic ara jo perquè el treguis!
JAIA: Tenc mal geni perquè en vull tenir i perquè no hi ha raó de tenir-lo bo. Entesos?
VEÏNA: Ten-lo així com vulguis, filleta, que no seré jo qui el te bastregui. Mare de Déu! Mal no hagués encetat aquesta conversa.
JAIA: Però l’has encetada i ara has de mostrar es bessó. ¿De què vos alegràreu quan la Reina va tenir s’infant? Perquè no seria per s’hereu d’aquests escanyapobres! Mal s’acabàs sa raça d’aquests que deixen sa misèria alloure i no la volen veure!
VEÏNA: Què dius, filleta meva dolça? Per hereus estic jo! ¿Però i a tu que no et donaren una barcella de farina, una setrilla d’oli i una olleta de mel, com mos donaren a tots es pobres?
JAIA (REMUGANT): Amb aquestes les fan callar. (FORT) A mi no m’arribà res!
VEÏNA: I t’hi presentares?
JAIA: Com m’hi havia de presentar si jo n’estava ben dejuna d’una tal cosa!
VEÏNA: Idò? Què vols que et digui? Que estaves per bèstia? ¿Que no vetles ses caigudes, tu?
JAIA: Ni m’ha pres mai ningú per bèstia ni mai se m’ha escapat res per amagat que estigui! Aquesta és una malifeta i la m’he de cobrar!
VEÏNA: Jo no ho prendria així, filleta meva dolça, que més val un bon rallar que un mal pegar.
JAIA (BEN ENFADADA): Pegar, dius? Ventim! Batussa! A tots els encendria! Mal tornassin moros i fill de moros, bords, esclaus, que no gosassin aixecar ets ulls d’en terra!
VEÏNA: Jesús, filleta meva, te veig com a exaltada. ¿Vols que et faci una tasseta de calaguala?
JAIA: Ja la prendràs tu, sa calaguala, si en vols! Es nirvis m’aguanten, a mi! Vol dir trobes que he de romandre tal qual, que m’he de beure es cop com sa figuera, i no hi ha que dir tornau!
VEÏNA: Tot té compostura fora la mort. Ten seny i judici i pensa.
JAIA: Ja pens. Hala! Ja pens. Què he de fer? Què vols que faci?
VEÏNA: Per què no hi vas?
JAIA: On?
VEÏNA: A ca’l Rei. Jo de tu encara hi arribaria: podria esser que encara hagués quedat qualque cosa.
JAIA: Bé has pensat! Mem si tendràs raó? Ara mateix me n’hi vaig.
FOSC
ESCENA II
(Els jardiners de ca’l Rei. Criats i jaia)
JAIA: Bon dia, criats de ca’l Rei!
CRIATS: Déu vos guard, bona dona!
CRIAT 1: Que cercau qualcú?
JAIA: Qualque cosa cerc, i no qualcú: sobra gent i manca pa!
CRIAT 2: Si veniu a demanar almoina, es dia de capta assenyalat per la senyora Reina és es dimecres.
JAIA: No he captat mai i no m’hi posaré a ses velleses. ¿I què és això d’assenyalar un dia de capta? ¿Que també en té un d’assenyalat per morir-se de fam?
CRIAT 1: Si heu vengut a malparlar de la senyora Reina, val més que vos ne torneu. Corren mals temps, i el Rei no consent que ningú se posi amb la família reial ni vagi en contra de sa seva reial voluntat.
JAIA (SARCÀSTICA): Noves són aquestes! Però ara no vaig contra sa voluntat del Rei, sinó que he vengut a fer-la complir.
CRIAT 2: No veig que sigui manera.
JAIA: Idò així és, si no m’han enganada.
CRIAT 1: Ja vos explicareu.
JAIA: Que se conté veritat que la Reina ha tengut un infant?
CRIAT 1: Fa set anys que el va tenir. Bernadet li diuen i és s’alegria del palau.
JAIA: ¿I és veritat també que el senyor Rei, per sa festa d’es naixement d’En Bernadet, va prometre a tots es pobres que se presentassin que els donaria una barcella de farina, una setrilla d’oli i una olleta de mel?
CRIAT 1: Sí fa!
JAIA: Idò jo som pobra i no m’ha arribat res! ¿És de justícia això?
CRIAT 1: I com així no vos va arribar res?
CRIAT 2: O és que fa set anys éreu rica i ara es tords volen baixos?
JAIA: No he estat mai rica, llengarut! Som massa llesta per esser rica! Però també som massa vella per esser pobra! De modo i manera que vénc a reclamar lo que és meu!
CRIAT 1: No crec que trobeu res. Sabeu que hi heu fet, de tard! S’infant ja té set anys i allò dins tres dies va ser tot partit: va esser un aferra-pilla.
JAIA: I on ho teníeu, sa farina, s’oli i sa mel, si se pot sebre?
CRIAT 2: Ves on ho havíem de tenir! Sa farina, dins es pastador reial; s’oli, dins es safareig reial de s’oli; i sa mel, dins ses reials olles coleres de sa mel.
JAIA: ¿I si em deixàssiu espolsar ses saques on hi havia sa farina, i passar un borralló de llana per dins es safareig de s’oli, i posar cap-baix cul-alt ses olles coleres de sa mel, per veure si encara arribaria a qualque cosa?
CRIAT 1: Si vos n’aconhortau, ho podeu provar.
JAIA: Idò sí, que me n’aconhort. Anem-hi!
FOSC
ESCENA III
(Els jardiners de ca’l Rei. En Bernadet i uns
amics seus. El criats. La jaia.)
(ELS AL.LOTS JUGUEN AMB UNES BOLLES D’OR -O AMB UNA PILOTA DAURADA- QUAN ENTRA EN ESCENA LA JAIA, SEGUIDA PEL CRIAT 1)
JAIA (PORTA UN SETRILL PENJAT AL NAS, UNA SAQUETA DE FARINA DAMUNT EL CAP I UNA OLLETA DE MEL DAMUNT L’ESQUENA GEPERUDA): Ja ho crec, que he espolsat bé ses saques de farina! Ja ho crec si he ben escurat es safareig de s’oli! Ja ho crec si les he fetes degotar, ses olles coleres de sa mel! Ja ho crec jo que el me’n duc, es meu recapte! I bon profit que em farà si no me’n resulta una maldeventrada...
(ELS AL.LOTS, JUGANT JUGANT, TIREN UNA BOLLA D’OR AL CAP DE LA JAIA. LI TRENQUEN EL SETRILL D’OLI, LI TOMEN EL SAQUET DE FARINA I LI FAN BOCINS L’OLLETA DE LA MEL. ESGLAI EN LES CARES DELS AL.LOTS.)
JAIA (FURIOSA): Ah, dimonis! Dimonis boiets! Cucarells del dimoni d’infants, i més si són fills de Rei! Més poder tenc jo que el Rei i tota sa seva tropa, però l’amag i no n’he de fer crides, perquè un bon creure val més que un mal manar. Però som fada i ara em sentiràs, Bernadet fill de Rei! (LA JAIA ESTÀ SOLEMNE: S’HA REDREÇAT; NO ÉS UNA VELLA AJUPIDA; ÉS UNA FÚRIA. GUAITA GENT EN SENTIR EL TERRABASTALL. LA JAIA CONJURA): Del bon fat i del mal fat que la mia mare m’ha comanat, i un punt més: que això que ara diré, que sigui ver i veritat! Que en Bernadet fill de Rei, en tenir setze anys, no pugui estar ni sossegar que l’Amor de les Tres Taronges no vagi a cercar! (UN MOMENT D’ESGLAI EN LA CONCURRÈNCIA. LA JAIA ES TORNA A AJUPIR I ÉS LA VELLA GEPERUDA D’ABANS. TOTHOM COMENÇA A RIURE, CADA VEGADA MÉS FORT. LA JAIA VA SORTINT D’ESCENA, PEU ROSSEC PEU ROSSEC)
FOSC
ESCENA IV
Els jardins de cal rei.
(En Bernadet, sol, malencònic, assegut a un banc, canta)
Plora dins el meu cor
com plou sobre la vila.
Què és aquest desconhort
que bull dins el meu cor?
Oh, remor de la pluja
pels camps i a la ciutat!
El plor que s’infla i puja,
oh, remor de la pluja!
Plora sense raó
dins el cor que se’m trenca.
No res: cap traïció.
Plora sense raó.
I això és la pitjor pena:
no poder dir per què,
sense cap goig ni pena,
té el meu cor tanta pena!
ESCENA V
Els jardins de ca’l Rei
(En Bernadet i la reina)
REINA: Ai, fill meu d’es meu cor! Quan te veig així, em destrosses s’ànima! ¿Però per què estàs tan trist, fill meu dolç estimat, sempre tot solet, sense voler veure ningú? ¿És que ja no m’estimes...? Ai, filló meu, estimat de sa mareta...! (VA PER FER-LI UNA BESADA. EN BERNADET LA REBUTJA) Ai, Déu meu! Em rebutja, ell, es meu fill, es meu príncep... Príncep! Rei de la casa --i que ton pare no em senti, que se pensaria que el volem destronar... Però si vols el destronarem: sé cert que hi consentiria, pobre homo... ¿Vols que el destronem? Què vols, rei meu? Vols que hi hagi una crisi ministerial? Vols que organitzem un cop d’Estat? Lo que tu vulguis, fill meu, tot fora veure’t tan alís...
BERNADET: Vossa Reial Majestat és una bleda.
REINA (DIGNA): Manco Reial Majestat i més respecte! Fill meu, que som ta mare!
BERNADET (DESOLAT): Ja ho sé.
ESCENA VI
Bernadet, la reina i criat 1
CRIAT 1 (ENTRANT): Senyora Reina, jo no puc callar pus. He vist néixer en Bernadet, i veure’l així, que no menja ni veu, ni té delit ni alegria per res nat del món, em xapa es cor de dalt a baix. Jo sé que té En Bernadet, i si no he parlat abans és perquè esperava que s’obràs un miracle i no volia donar un disgust tan gros a Vossa Reial Majestat.
REINA: I què té? Parla, parla, que si té remei n’hi sabrem posar, i tu et podràs estar de feina per tota sa teva vida.
CRIAT 1: Idò ara fa nou anys --¿que no se’n recorda Vossa Reial Majestat?-- que va venir una jaia mig bruixa a cercar s’alegrança que Vosses Reials Majestat varen prometre, quan va néixer En Bernadet, a tots es pobres d’es regnat...
REINA: Ara que ho dius... Una velleta que va venir ben a deshora per cert. Sí, que me’n record. I que En Bernadet, jugant jugant, li va trencar sa setrilla de s’oli i li va tomar sa saqueta de sa farina i s’olleta de sa mel.
CRIAT 1: Idò aquella jaia se va enfadar una cosa fora mida.
REINA: Fosca! Tampoc no n’hi havia per tant. Ell n’hi haurien pogut donar una altra, de setrilla d’oli, i un altre saquet de farina i una altra olleta de mel.
CRIAT 1: Ningú ni va anar a pensar, perquè ella va partir tota rabent i més cremada que un dimoni.
REINA (A BERNADET): Ho veus, fill meu? No està bé perdre es respecte a ses persones grans... Però també, aquella doneta... (AL CRIAT): Tant se va enfadar?
CRIAT 1: Molt. I va anunciar que en Bernadet, en complir es setze anys, no podria estar ni sossegar si l’Amor de les Tres Taronges no anava a cercar.
REINA: Ai! (ES DESMAIA)
BERNADET (REVIVAT DE PROMPTE): L’Amor de les Tres Taronges! Sí, això és lo que vull! Me’n vaig a l’acte a cercar-lo, i no tornaré que no el dugui.
REINA (RETORNA): Ai, Bernadet, fill meu! No hi vagis, per amor de Déu! Lleva-t’ho d’es cap si vols estar bé...
BERNADET: No el m’hi llevaré, d’es cap. I ara mateix m’heu de dir què és l’Amor de les Tres Taronges i per on he de prendre.
REINA: L’amor de les Tres Taronges
és lluny, dins un llunyedar,
a l’altre cap de la terra,
enllà l’aigua de la mar.
D’ençà que el món i les hores
començaren a rodar,
l’Amor de les Tres Taronges
regeix els somnis humans.
Reis fadrins, infants i prínceps
(segles vénen, segles van)
proven d’anar-hi i no tornen:
molts n’hi van, no en torna cap.
Anys i segles van i vénen...
Sempre és temps de somiar.
L’Amor de les Tres Taronges
és lluny, dins un hort tancat.
No és fruita d’home ni dona,
i homes són qui l’han conrat.
Sempre el vetlen, nit i dia,
els ulls closos, set gegants.
El vetlen la Gosadia,
l’Orgull i la Vanitat,
l’Enveja i la Violència,
la Por i la Temeritat.
Nit i dia fan la vetla
aquests set gegants virats.
Si hi ha camí per anar-hi,
no en trobaràs per tornar.
Bernadet, mirall de prínceps,
treu-te aquest Amor del cap,
l’Amor de les Tres Taronges,
enllà terres, mars enllà...
FOSC
ESCENA VII
Camí
(Bernadet, sol)
BERNADET (CANTA): Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
Si el camí cansa una mica,
prou el cor va descansant:
quan la vida sap l’adreça,
un home no es cansa mai.
Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
(ES VA FENT FOSC. EN BERNADET S’ATURA DE CANTAR. MIRA AL LLUNY.)
BERNADET: Què veig? Oh!...
Un llumeneret blau!
Hi arribarem si a Déu plau!
FOSC
ESCENA VIII
Ca’l gegant 1
(En Bernadet i la Geganta 1)
BERNADET: Alabat sia Déu!
GEGANTA 1: Per a sempre! ¿I què cerques per aquí, Bernadet fill de Rei?
BERNADET: O em coneixeu?
GEGANTA 1: Ja ho crec jo, que et conec!
BERNADET: I com així?
GEGANTA 1: No ho vulguis sebre! ¿Que no has sentit a dir que el Dimoni sap més per vell que per dimoni?
BERNADET: O sou el Dimoni, vós?
GEGANTA 1: No som el Dimoni. I escampa aviat, que es meu homo està a punt d’arribar i no va de visites.
BERNADET: I no em donareu posada per aquesta santa nit?
GEGANTA 1: Ai, posada diu! Ell no veuries sa llum de l’endemà si romanguessis aquí, fill meu!
BERNADET: Tant de mal hi ha que romangui a ca vostra?
GEGANTA 1: Es meu homo és un gegant
i amic d’un drac
que tot lo món tresca,
que tot lo món sap.
BERNADET: Idò si sap tant, ell em podrà dir on he de trobar l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANTA 1: I jo que ho sé cert, que ell en té ses entressenyes, de l’Amor de les Tres Taronges.
BERNADET: Idò deixau-me romandre, a veure si aclariríem res.
GEGANTA 1: Però ell és un gegant i et menjaria.
BERNADET: Amagau-me a part o banda, i ell no se’n temerà.
GEGANTA 1: No res! Serà lo que Déu voldrà. T’amagaré davall s’escudella d’es brou, si t’hi conhortes.
BERNADET: Ja hi hauria d’esser!
FOSC
ESCENA IX
Ca’l gegant 1
(La geganta i el gegant)
GEGANT 1: Sent olor de carn humana...
Ja en menjarem aquesta setmana!
Qui ha passat per aquí?
Sent olor de car humana...
Ja en menjarem si el Dimoni no mos engana!
Qui ha passat per aquí?
GEGANTA 1: Un ase vell, i li he tallades ses cuixes i les t’he sofregides.
GEGANT 1: I això serà tot es meu sopar?
GEGANTA 1: També tens una quartera de faves cuinades.
GEGANT 1: I de pa, que n’hi ha del dia?
GEGANTA 1: N’he feta una postada de quaranta, com sempre.
GEGANT 1: I d’enciam per acompanyar ses cuixes d’ase?
GEGANTA 1: En tens set cossis.
GEGANT 1: Vaja, idò, si m’ho prepares, que duc una fam que menjaria pedres.
GEGANTA 1: Dins sa cuina ho tens.
(SURT EL GEGANT. SE SENT UN GRAN RENOU)
GEGANTA 1: T’he dit mil vegades que no facis renou quan menges! Que no me sents? ¿O no t’ensenyaren modos a s’escola de Gegants Primsiulos? (EL GEGANT SEGUEIX AMB EL SEU RENOU I NO RESPON) Ai, quina creu, haver de conviure amb aquesta brívia! Però, què voleu? Es gegants escassegen, i quan una dona és de ses meves talles, no pot triar massa fi... Hala! ¿Que no el sentiu, que pareix que sa casa s’esbuca? Valga que no hi ha veïnats aprop. No, ja et dic jo que no te n’ensenyaren, d’educació...
GEGANT 1 (SURT): Mala educació m’ensenyaren, que va més bé que sa bona per viure a esquena d’altri. Au, ja he acabat! A dormir, que tenc son!
GEGANTA 1: Abans d’anar a jeure m’has de dir una cosa.
GEGANT 1: Quina és ella?
GEGANTA 1: Idò m’has de dir on és l’Amor de les Tres Taronges, si és que ho saps.
GEGANT 1: Massa que ho sé! Jo i sis més el guardam.
GEGANTA 1: Vaja, idò, digues-m’ho.
GEGANT 1: Sou massa xerrims, voltros dones. Hala, apaga es llum i a callar! No vull sentir cap mosca pus.
(FOSC. RONCS DEL GEGANT. DE SOBTE, UN GRAN CRIT. S’ENCÉN EL LLUM.)
GEGANT 1: Ai! Ai dic! Però qui és que m’ha pegat?
GEGANTA 1: Dec haver estat jo sense voler. És que somiava que vos prenien l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANT 1: I que han d’anar a prendre, dona, i que han d’anar a prendre, si per arribar-hi han de passar tres camps: un camp de formigues, que en negreja, i que farien morir rabiós qualsevol que hi entràs; i llavors un camp d’animals feroços, que si afinassin ningú, no hi hauria bocinada perhom; i encara un camp on hi ha una serp de set caps, més afectada d’homos que un gat de formatge, i que els s’enviaria sencers. Vaja! Pots estar descansada: no hi arribarà ningú a l’Amor de les Tres Taronges. ¿I per això m’has esvergat aquest redecop a sa boca? Ai, rellamps! Meam, mira’m es barram, que per mi no serà pus lo que era.
GEGANTA 1 (LI MIRA LA BOCA): No res, homo: t’he tomat
set almuds de dents i set de queixals,
però encara te’n queden altres tants.
GEGANT 1: Re-cent mil carreranys de carretades de dimonis cucarells! Oh, si no fossis sa meva dona...! No et valdria Sant Pere! Te menjava!... Sobretot, mira-t’hi més una altra vegada amb so somiar, si no tens sa vida avorrida.
GEGANTA 1: Res, tanmateix no ho compondrem. Dorm i demà serà un altre dia.
FOSC
ESCENA X
Ca’l gegant 1.
(La geganta i en Bernadet)
BERNADET: Tot ho he sentit i ho duc aquí (ASSENYALANT EL CAP) com si estigués escrit amb foc. Déu vos pag lo que heu fet per mi, i, en coses que siguem bons, manau i disposau.
GEGANTA 1: Déu te do tanta ventura com desig per mi mateixa, Bernadet!
FOSC
ESCENA XI
Camí
(En Bernadet, sol)
BERNADET: Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
La vida passa de pressa:
no la podem aturar
ni fer-la anar cap enrera,
perquè viure és anar envant:
vida passada, a l’esquena,
i a viure la que vendrà.
Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
(FOSQUEJA. EN BERNADET S’ATURA DE CANTAR. MIRA AL LLUNY.)
BERNADET: Oh! Un llumenaret blau!
Hi arribarem si a Déu plau!
FOSC
ESCENA XII
Ca’l gegant 2
(En Bernadet i la geganta 2)
BERNADET: Alabat sia Déu!
GEGANTA 2: Per a sempre! Què cerques per aquí, Bernadet fill de Rei?
BERNADET: Ja veig que em coneixeu.
GEGANTA 2: ¿I qui no et coneix, Bernadet fill de Rei, si només amb sa veu ja te fas avinent?
BERNADET: Idò jo vos ho diré, lo que cerc. Cerc l’Amor de les Tres Taronges. No me’n sabríeu donar clarícies?
GEGANTA 2: No, fill meu. I ho has de sebre de precís precís?
BERNADET: Tant, que no podré estar ni sossegar que no hagi trobat aquest Amor.
GEGANTA 2: Idò en no ser que ho sàpiga es meu homo, que és gegant
i amic d’un drac
que tot lo món cerca,
que tot lo món sap...
BERNADET: I on és es vostre homo?
GEGANTA 2: No es pot torbar gaire a entregar-se.
BERNADET: Idò, ¿per què no em deixareu romandre i per ventura aclariríem qualque cosa?
GEGANTA 2: Ai, fill meu! Ell és gegant i te menjaria.
BERNADET: No se’n temeria, si vós m’amagàveu ben amagat.
GEGANTA 2: No res! Si t’aconhortes a romandre davall s’escudella d’es brou...
BERNADET: Ja hi hauria d’esser!
FOSC
ESCENA XIII
Ca’l gegant 2
(La geganta i el gegant)
GEGANT 2: Sent olor de carn humana...
Ja en menjarem aquesta setmana!
Qui ha passat per aquí?
Sent olor de carn humana...
Ja en menjarem si el Dimoni no mos engana!
Qui ha passat per aquí?
GEGANTA 2: Un cavall vell, i li he tallades ses cuixes i les t’he rostides.
GEGANT 2: Ben fet! I de què més li he de pegar?
GEGANTA 2: He cuinat un sac de mongetes.
GEGANT 2: Bona menja! I què més? Que no has pastat?
GEGANTA 2: Una postada de quaranta pans
GEGANT 2: I que no hi ha enciam p’es rostit?
GEGANTA 2: En tens set cossis.
GEGANT 2: Vaja, idò, a sopar, que tenc pessigolles a sa panxa!
GEGANTA 2: Dins sa cuina ho tens!
(EL GEGANT SURT. SE SENT UN GRAN RENOU.)
GEGANTA 2: Jesús, i que ets de groller! ¿Que no saps que no és de bona criança fer renou en menjar? ¿Que no t’ensenyaren bones formes a s’escola de Gegants Primfilats? (SEGUEIX EL RENOU DEL GEGANT, QUE NO CONTESTA) Quina creu, haver de conviure amb aquest alicorn! Però, què voleu? Tampoc no n’hi ha tants, de gegants, i quan una dona és de ses meves talles, tampoc no pot mirar massa prim... Hala! Que no el sentiu, que pareix un molí de moldre pedres! No, ja et dic jo que no te n’ensenyaren, d’educació... ¿Que no me sents?
GEGANT 2 (ENTRA): Mala educació m’ensenyaren, que va més bé que sa bona per viure mans fentes. Au, ja he acabat! A dormir, que tenc son!
GEGANTA 2: Abans de colgar-te m’has de dir una cosa.
GEGANT 2: I quina és ella?
GEGANTA 2: M’has de dir, si és que ho saps, per on caplleva l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANT 2: No ho he de sebre, si som jo i sis més qui el guardam!
GEGANTA 2: Hala idò, ja pots esser partit a dir-m’ho!
GEGANT 2: Seu descansada. Ara diria jo aquest secret a una dona, que són totes uns paners foradats.
GEGANTA 2: I ara per què dius això? ¿Jo que te n’he descobert cap mai, de secret?
GEGANT 2: Perquè jo no te n’he fiat cap.
GEGANTA 2: Hala, digues-m’ho... Tant com t’estim...
GEGANT 2: A bones hores em véns tu amb s’estimació... Encara si demà no fos dia feiner... Però estic massa cansat. Au, a callar i a dormir! No vull sentir una mosca!
(FOSC. RONCS DEL GEGANT. DE SOBTE, UN GRAN CRIT. S’ENCÉN EL LLUM)
GEGANT 2: Ai! Ai dic! Però què ha estat això? Qui és qui m’ha pegat?
GEGANTA 2: Ja dec haver estat jo. Fillet, és que somiava que vos prenien l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANT 2: I que han d’anar a prendre, dona, que han d’anar a prendre, si, per arribar-hi, han de passar tres camps d’animals afamegats: un de formigues, un d’animals feroços i un que hi ha una serp de set caps. I si a un cas de casos n’hi hagués cap que passàs, llavors se trobaria amb sa murada que tanca es jardí, una murada de setanta pams d’alta, i només té un portal amb unes portes de bronzo, que s’obrin i se tanquen sempre seguit i amb tanta força que en farien una coca, de s’atrevit que s’atansàs a passar. I no els unten mai es gaufons, perquè així en cap manera mos puguin trair... Vaja, que no el mos prendran, l’Amor de les Tres Taronges! En pots estar ben segura... Rellamps de dona! Meam mira’m aquesta boca, que per mi no serà pus lo que era.
GEGANTA 2 (LI MIRA LA BOCA): Si no ha estat res, homo! Just t’be tomat
set almuds de dents i set de queixals,
però encara te’n queden altres tants.
GEGANT 2: Re-cent mil carreranys de carretades de dimonis boiets! Et val que ets sa meva dona, que si no, ni Sant Pere et valdria! Te menjava d’una bocinada!... Sobretot, mira-t’hi un poc més amb so somiar, si no tens sa vida avorrida!
GEGANTA 2: Jesús, calla! Tanmateix no hi ha remei. Dorm i demà serà un altre dia.
FOSC
ESCENA XIV
Ca’l gegant 2
(En Bernadet i la geganta)
GEGANTA: Que ho has sentit bé, lo que ha dit?
BERNADET: I més que bé, que ho he sentit, que ho duc aquí (ASSENYALA EL CAP) com si hi fos gravat damunt pedra viva! Déu vos pag lo que heu fet per mi, i, en coses que siguem bons, manau i disposau.
GEGANTA 2: Déu te do tanta ventura com desig per mi mateixa, Bernadet fill de Rei!
FOSC
ESCENA XV
Camí.
(En Bernadet, sol)
BERNADET (CANTA): Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
Tots els camins de la vida
tots són bons, si hi saps anar,
perquè els camins no existeixen:
el camí es fa caminant.
Cor què vols, cor què desitges,
el desig no es cansa mai,
ni que t’empenyi a la lluna,
enllà sempre i més enllà.
Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
(FOSQUEJA, EN BERNADET S’ATURA DE CANTAR. MIRA AL LLUNY)
BERNADET: Oh! Un llumenaret blau!
Hi arribarem si a Déu plau!
FOSC
ESCENA XVI
Ca’l gegant 3
(En Bernadet i la geganta)
BERNADET: Alabat sia Déu!
GEGANTA 3: Per a sempre! Oh, Bernadet fill de Rei! ¿I què cerques per aquí, tan enfora de ca teva?
BERNADET: Ai, enfora! I més lluny que fos, que no puc estar ni sossegar que no trobi l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANTA 3: I ara què dius, fill meu?
BERNADET: Lo que sentiu. I molt de favor em faríeu si me’n sabéssiu donar raó, d’aquest Amor de les Tres Taronges.
GEGANTA 3: Jo no en sé res, fill meu estimat. A no ser que ho sàpiga es meu homo, que és gegant
i amic d’un drac
que tot lo món tresca,
que tot lo món sap...
BERNADET: Idò si ell ho sap, em podríeu deixar romandre aquí i l’hi podríeu demanar.
GEGANTA 3: No saps què dius, fill meu dolç estimat! Ell és gegant i te menjaria.
BERNADET: Si volíeu, em podríeu amagar a part o banda, que no em trobàs ni tengués cap sospita de mi.
GEGANTA 3: En no ser que te conhortassis de passar tota sa nit davall s’escudella d’es brou...
BERNADET: M’hi conhort!
GEGANTA 3: Hala idò!
FOSC
ESCENA XVII
Ca’l gegant 3
(La geganta i el gegant)
GEGANT: Sent olor de carn humana...
Ja en menjarem aquesta setmana!
Qui ha passat per aquí?
Sent olor de carn humana...
Ja en menjarem si el Dimoni no mos engana!
Qui ha passat per aquí?
GEGANTA 3: Un bou vell, i li he tallades ses cuixes i te n’he fet un estufat.
GEGANT 3: Hala idò! A sopar, que duc una fam que m’alça! ¿I què hi ha més, perquè no et pensaràs que m’assaciï amb dues cuixetes de bou de no res?
GEGANTA 3: T’he cuinat un sac de ciurons.
GEGANT 3: Bons són! I que no has pastat!
GEGANTA 3: Una postada de quaranta pans.
GEGANT 3: I d’enciam, que no n’hi ha?
GEGANTA 3: Set cossis. Au, ja ho pots donar a ses barres! A sa cuina falta gent!
(EL GEGANT SURT. GRAN RENOUER.)
GEGANTA 3: No siguis bèstia! ¿Que no saps que fer renou quan mengen no és de bona criança? ¿Així t’ensenyaren a s’escola de Gegants Miraprims? (SEGUEIX EL RENOU. EL GEGANT NO CONTESTA.) Quina creu, conviure amb aquesta faristea! Però què voleu? Es gegants no van a l’engròs en aquest món d’àvui al dia, i una dona com jo, amb aquestes talles, no pot esser massa esquitarella... Jesús, Déu meu! Que no el sentiu, que pareix que ve sa torrentada? No te n’ensenyaren gens, no de bona criança... Quan jo ho dic...
GEGANT 3 (ENTRA): Mala criança em donaren, que va més bé que sa bona per viure esquena dreta. Au, a dormir, que ja he acabat i tenc son!
GEGANTA 3: Ai, dormir! I tu només penses en menjar i dormir! ¿I jo que no puc tenir una estona de conversa, després d’estat tota sola tot lo sant dia?
GEGANT 3: Digues què vols, i despatxa aviat perquè ja començ a becar.
GEGANTA 3: Idò vull sebre per on caplleva l’Amor de les Tres Taronges. Que ho saps tu?
GEGANT 3: I massa que ho sé! Des que som nat, el guardam jo i sis més.
GEGANTA 3: El guardes i no m’ho havies dit?
GEGANT 3: No ho havies de mester sebre.
GEGANTA 3: Saps que hi vas, d’errat! No res, per càstig digues-m’ho ara mateix.
GEGANT 3: Just! Ara hi pensava. Seria com que fer-ne crides. Per paga sou trempades per guardar un secret, ses dones: tan callades com ses campanes.
GEGANTA 3: Vaja, digues-m’ho, i de pressa!
GEGANT 3: Saps què has de fer? Callar! Tenc una son que em rosega, i no em venguis amb recapitolejar: a dormir falta gent!
(FOSC. RONCS DEL GEGANT. DE SOBTE, UN GRAN CRIT. S’ENCÉN EL LLUM.)
GEGANT 3: Ai! Ai dic! Ai i re-d’ai! ¿Però qui ha estat que m’ha pegat d’aquesta manera tan desconsiderada?
GEGANTA 3: Ja dec haver estat jo, amb aquest somiar meu. Ja pots creure que ha estat sense voler, però és que somiava que vos robaven l’Amor de les Tres Taronges.
GEGANT 3: Oh, bèstia més que bèstia! ¿Però quin possible és que mos prenguin l’Amor de les Tres Taronges si per arribar-hi han de passar un camp de formigues carnisseres, un camp d’animals feroços i un camp que hi ha una serp de set caps, i, llavors, una murada de setanta pams d’alt? I llavors encara venim noltros, que som set de dia i set de nit, ajaguts davall es taronger que té l’Amor de les Tres Taronges, en es brot de més amunt. I per enganar es qui hi venguessin, si mai cap n’era tan agosarat, en dormir tenim ets ulls ben badats, i en no dormir els tenim clucs. Veiès com el mos han de prendre, es brot de tres taronges! Ja pots estar ben descansada, ja! Mira que ho ets... Sobretot, jo no sé què m’has fet: mira’m dins aquesta boca, que per mi ja no serà pus lo que era.
GEGANTA 3 (LI MIRA LA BOCA): Jesús, si no ha estat res! Total t`he tomat
set almuds de dents i set de queixals,
però encara te’n queden altres tants.
GEGANT 3: Re-cent mil carreranys de carretades de dimonis grossos! Oh, si no fossis sa meva dona...! Creu-me que no et valdria Sant Pere! Et menjava d’una bocinada! Mira-t’hi més amb lo que somies, si no tens sa vida avorrida. I ara a dormir, i alerta mosques!
GEGANTA 3: Tant d’enuig per no res! Au, dorm, i demà serà un altre dia!
FOSC
ESCENA XVIII
Ca’l gegant 3
(En Bernadet i la geganta)
BERNADET: Déu vos pag lo que heu fet per mi...
GEGANTA 3: Que has escoltat bé? Que ho tens ben present?
BERNADET: Aquí dedins ho duc (ASSENYALA EL CAP) com si el m’hi haguessin marcat amb un ferro calent. Déu vos ho pac, i, en coses que siguem bons, manau i disposau.
GEGANTA 3: Déu te guard de perill, Bernadet, i et doni tanta ventura com desig per mi mateixa.
BERNADET: Amèn i adéu siau!
FOSC
ESCENA XIX
Camí
(En Bernadet, sol)
BERNADET (CANTA): Camina caminaràs
i cap envant te faràs...
Per molt de pressa que vagis,
el camí és igual de llarg:
no frissis, que el món s’agrada
d’esser mirat amb espai.
I, en arribar a port o casa,
no et llevis massa aviat
la pols de l’aprenentatge
que pel camí has aplegat.
Camina caminaràs...
(UNS AIS I GEMECS INTERROMPEN LA CANÇÓ. EN BERNADET DESCAVALCA I VA DARRERA UNES PENYES. EN TORNA AMB UNA DONETA VELLA.)
ESCENA XX
(En Bernadet i una dona vella)
DONA: Oh, Bernadet, quin favor m’has fet! Si no hagués estat per tu aquella torrentada me n’hauria duit cap avall i de mi ja no n’haurien cantat galls ni gallines!
BERNADET: Això no és cosa, germaneta. Si voleu res pus...
DONA: I què he de voler? Que em diguis on te’n vas per aquests paratges. Jo els conec bé i per ventura te podria donar un camí.
BERNADET: Idò vaig a veure si trobaré l’Amor de les Tres Taronges. Ja me faríeu un gros favor si me dèieu per on para.
DONA: Dins es llevant, això sí que ho sé. Ve sempre tot dret cap allà on vegis sortir es sol.
BERNADET: Me diuen que he de passar un camp de formigues carnisseres, un d’animals feroços i un que hi ha una serp de set caps, i que llavors hi ha unes portes de bronze que sempre portegen i no deixen passar ningú.
DONA: I ben ver que és, Bernadet.
BERNADET: I com ho hauria de fer perquè ses formigues no em diguessin res i me deixassin passar?
DONA: Du-los blat.
BERNAT: I ets animals feroços?
DONA: Ovelles i anyells.
BERNADET: I sa serp de set caps?
DONA: Set gerres de llet.
BERNADET: I ses portes de bronzo?
DONA: Unta-los es gaufons de saïm bo, i s’aturaran de portejar i de fer renou. Es gegants, que sempre van endarrer de son perquè són uns perfandos, amb aquell silenci tan dolç, s’adormiran com uns angelets i tu podràs fer sa teva via.
BERNADET: Ja em deixau content amb tot això que em deis, germaneta! No sé com vos ho podré pagar...
DONA: Encara hi ha més, Bernadet. Jas això. Per entrar dins es jardí, perquè no et sentin, posaràs aquest cotó a ses potes d’es cavall. I quan t’encalcin, perquè és segur que t’encalçaran, si veus que ja t’agafen del tot, amolla aquests tres floquets. Si tires es floc verd, sortirà un camp de gatoses, d’argelagues, d’esparregeres de gat, de donardes, romaguers, aranyoners i cireres del bon pastor, tots reblits de pues, més espesses que es cabells d’es teu cap. Si tires es floc color de cendra, sortirà un camp de fulles de trinxets, guinavets, estidores, serres i destrals, tot amb ses punxes i amb sos talls cap amunt. Si tires es floc vermell, sortirà un camp de calius ben espessos i ablamats. Però sobretot no t’esglais ni perdis es senderi mai. Serva es teu coratge i pensa que no hi ha res tan mal d’atansar que un homo de fe no hi arribi.
BERNADET: Així ho faré, germaneta, i que Déu vos pagui es vostros consells.
DONA: Déu et guard de perill i te deix arribar allà on tu vols.
BERNADET: Amèn!
FOSC
INTERMEZZO
1.- L’ARRIBADA AL JARDÍ DE L’AMOR DE LES TRES TARONGES
ESCENA A LES FOSQUES, NOMÉS ENCESOS UNS PUNTETS MÒBILS DE LLUM AQUÍ I ALLÀ. SE SENT UN XIU-XIU FORT COM A D’UN GRAN FORMIGUER. RENOU DE GRANS QUE CAUEN EN TERRA. CESSA EL XIU-XIU. UNA REMOR CADA VEGADA MÉS ENTENENT QUE DIU: BLAT! BLAT! BLAT! BLAT BO! BON BLAT! EL RENOU CESSA LENTAMENT.
UN MOMENT IL.LUMINAT AMB VERD, GROC O VERMELL -AMB UNA LLUM IRREAL- EN BERNADET.
FOSC ALTRA VEGADA I SOROLL DE BRAMULS, QUASI IMMEDIATAMENT OFEGATS PER UN RENOU DE BELS I DE PICAROLS, QUE CESSEN, TOT SENTINT-SE UN RENOU SEMBLANT A NYAM-NYAM! NYAM-NYAM!, O A BRAMULS PACÍFICS DE SATISFACCIÓ.
DE BELL NOU, EN BERNADET QUEDA IL.LUMINAT AMB AQUELLA LLUM IRREAL.
EN APAGAR-SE LA LLUM SENTIM UNS XIULOS ESTRIDENTS, I SEMPRE UNS PUNTS DE LLUM ENCESOS I MOVENT-SE DINS AQUELLA FOSCA. SOBTADAMENT CALLEN ELS XIULOS I SE SENT: GLOC-GLOC! GLOC-GLOC!, COM DE QUALCÚ QUE BEU. FOSCA DE BELL NOU.
EN BERNADET IL.LUMINAT AMB UNA LLUM CELESTE, QUE PUGUI FER-LO SEMBLAR MOLT ALLUNYAT DE L’ESCENA.
DE SOBTE UN TERRABASTALL DE PORTES QUE S’OBRIN I ES TANQUEN, DE FERRO, GRINYOLADISSES. AQUEST ESTRÈPIT S’HA DE FER GAIREBÉ INSUPORTABLE. DE SOBTE, EL RENOU S’ATURA EN UN GRINYOL QUE VA MORINT MORINT.
UN SILENCI ABSOLUT. LLUM.
2.- EL JARDÍ DE L’AMOR DE LES TRES TARONGES.
UN JARDÍ A FANTASIA DEL DECORADOR. UN TARONGER EN EL CENTRE. TOT VOLTANT-LO, SET GEGANTS ULLS BADATS, AMB POSTURES DE QUI DORM. UNA MÚSICA, QUE POT ESSER LES SIRENES DE DEBUSSY O UNA ALTRA CONSEMBLANT. EN BERNADET, D’ESQUENA AL PÚBLIC. UNA VEU FEMENINA RECITA O CANTA:
Jo som l’Amor. Si en tarongers madura
el meu foc, és per tu que ha madurat,
Bernadet fill de Rei, enamorat,
cavaller de l’Amor i l’Aventura.
Cull-me de pressa, que l’Amor fretura
d’amor i no res més, i aquell combat
de l’amor que et matava l’has guanyat
per donar-me’n el guany i la ventura.
Una abraçada teva és el camí,
segur i sense pèrdua, de l’alcova,
i tal profit recollirà el matí
de la nit escolada, que hi haurà
tot un món a refer: el món que en va
lluitava per obrir-se lliure i jove.
CALLA LA VEU. EN BERNADET, DE PUNTES, S’ACOSTA AL TARONGER, CULL EL BROT DE L’AMOR DE LES TRES TARONGES. ESTAMENEJA UNA MICA EL TARONGER. ELS GEGANTS ES DESPERTEN: S’AGITEN UNA MICA, ESVERATS, ELS ULLS ENCARA OBERTOTS. DE SOBTE, ES GIREN CAP AL TARONGER. UN BRAMUL. EN BERNADET HA QUEDAT UN MOMENT PARALITZAT; MIRA PER ON HA DE FUGIR.
FOSC
ESCENA XXI
Camí
(En Bernadet a cavall. Després, els set gegants)
BRAMULS DELS GEGANTS ENTRE BASTIDORS, AUGMENTANT AIXÍ QUE EN BERNADET TRAVESSA L’ESCENA. QUAN ESTÀ PER SORTIR, AGITA EL FLOC VERD. UNA LLUM VERDA, INTENSA, PERÒ FOSCA. ELS GEGANTS, TOT JUST DESTRIABLES, ENTREN EN ESCENA
GEGANTS: Ai! Tot això són pues! Quines esgarrinxades! Em travessen sa pell! No en sortirem! Lladre maleït! Ai! Ai!
FOSC
ESCENA XXII
Camí
ESCENA IDÈNTICA A L’ANTERIOR. LA LLUM ARA ÉS BLAVA, METÀL.LICA: EN BERNADET HA AGITAT EL FLOC COLOR DE CENDRA
GEGANTS: Ai! Què és això? Però què és això? Això punxa, s’afica, talla! Tot són destrals, guinavets, serres, estidores! Ai! Ai! Hi colarem la vida! Maleït! Maleït lladre! Bernadet del Dimoni!
FOSC
ESCENA XXIII
Camí
IDÈNTICA A LES ANTERIORS. LA LLUM ÉS VERMELLA: EN BERNADET HA AGITAT EL FLOC VERMELL
GEGANTS: Ai! Ai, que em crem! Que ja som a l’Infern? D’aquesta sí que no en sortim! Això és tot una caliuera! Me crem! No puc posar es peus en terra! Ah, Bernadet endimoniat! Amb tots es dimonis de l’Infern tens pacte, tu! Ai! Ai!
FOSC
ESCENA XXIV
Camí
UNA SERP DE SET CAPS MIRA PASSAR EN BERNADET, SENSE DIR-LI RES. EN BERNADET PASSA DE PRESSA I LA SALUDA AMB UN GEST DE LA MÀ.
GEGANTS (ENTRANT, A LA SERP): Serp! De beneita! Que no atures aquest polissó? Que no saps que mos ha robat l’Amor de les Tres Taronges?
SERP: Aturar-lo? Ell ningú mai m’havia duit un glop de llet, i ell me n’ha duites set gerres somerals. Que pas! (A BERNADET) Uà, Bernadet, que no t’agafen!
FOSC
ESCENA XXV
Camí
UNA TIRA DE LLEONS I D’ALTRES BÈSTIES FEROTGES MIREN PASSAR EN BERNADET A CAVALL. EN BERNADET ELS SALUDA AMB UN GEST DE LA MÀ.
GEGANTS (ENTRANT): Animals feroços! Ah, de bèsties més que bèsties! Parau aquest polissó que mos roba l’Amor de les Tres Taronges!
ANIMALS FEROÇOS: Parar-lo? Ell ningú mai mos havia duit un os, i ell mos ha menada tota una guarda d’ovelles i d’anyells. Que pas. (A BERNADET) Uà, Bernadet, que no t’agafen!
FOSC
ESCENA XXVI
Camí
UNES FORMIGUES GEGANTESQUES MIREN PASSAR EN BERNADET A CAVALL. AQUEST LES SALUDA AMB UN GEST DE LA MÀ.
GEGANTS (ENTRANT): Ah, de formigues! Formigues més que formigues! Formigues havíeu d’esser per no aturar aquest polissó que mos roba l’Amor de les Tres Taronges!
FORMIGUES: Aturar-lo has dit? Ell ningú mai mos havia duit un gra d’escaiola i ell mos ha duit tres sacs ben grans i ben plens de blat! Que pas! (A BERNADET) Uà, Bernadet, que no t’agafen!
FOSC
ESCENA XXVII
Camí
(En Bernadet a cavall. Llavors l’Amor 1)
BERNADET: Ai! Estic que ja no puc pus! (ES GIRA DARRERA) me pareix que ja m’han deixat anar. Quan han vist que ets animals se rebel.laven ho han deixat córrer. Ho haurem de tenir en compte per governar es poble. Panxa plena demana pau... No res, trob que si m’atur a reposar una mica no faré res que no m’hagi merescut... I quina set que tenc! Jesús, quina setada! ¿I ara no hi hauria per aquí ni un riu, ni un torrentó, ni una fonteta...? Que hi ha d’haver! Això és més sec que un rostoll. I si xapàs una taronja? Encara que tant de córrer món per ara beure’m d’un glop sa meva ventura... Però si no bec em mor: tenc es paladar que és com si se calàs foc... Amb una paraula, serà lo que Déu voldrà!
SEPARA UNA TARONJA DEL BROT, LA XAPA. FOSC ESPETEGANT DE LLUMS, COM SI S’HAGUÉS ENCÈS UNA RODELLA DE FOCS D’ARTIFICI. EN TORNAR-SE A FER LA LLUM, HI HA UNA DONZELLA MORENA, VESTIDA AMB UNA TÚNICA VERDA I FINA FINS ALS PEUS.
AMOR 1:Bernadet, Bernadet, da’m aigua, que, si no, m’ofeg!
BERNADET: Aigua? I com t’he de dar aigua, si no en tenc per mi mateix?
AMOR 1: Si no em dónes aigua, m’ofeg.
BERNADET: Espera un poc: puja dalt d’es cavall. Trobarem un pou...
AMOR 1 (DEFALLINT): Em mor, Bernadet, em mor...
ES MOR
BERNADET: Però i ara?... Què ha estat això? Somii o estic despert... (S’AGENOLLA ALS PEUS DE L’AMOR 1) No pot esser... No pot esser...
FOSC LENT
ESCENA XXVIII
Camí
(En Bernadet a cavall. Llavors l’Amor 2)
BERNADET: No sé què tenc. Es cap em roda, tot gira d’un vent a s’altre. Si no bec, cauré mort... Però què he de fer? Jo no sé si he somiat o si ha estat certa aquella feta... I massa certa que ha estat! Es brot ja només té dues taronges i en tenia tres. Ara xaparé sa segona i tornarà a sortir una criatura més bella que un sol i caurà morta an es meus peus... Però això no pot esser, no pot esser i no pot esser! Per força ho he hagut de somiar... I si només n’hi hagués una, de taronja com aquella, i ses altres fossin com totes... Sobretot, morir per morir, si ella se mor, mos morirem tots dos. Xaparé sa taronja i sigui lo que Déu vulgui!
SEPARA LA SEGONA TARONJA DEL BROT. LA XAPA. UNS LLUMS COM A L’ESCENA ANTERIOR. EN FER-SE LA LLUM, UNA DONZELLA ROJA DE PÈL, AMB UNA TÚNICA VERMELLA, FINA, FINS ALS PEUS.
AMOR 2: Bernadet, Bernadet, da’m aigua, que si no m’ofeg!
BERNADET: No! No! No t’ofeguis! Faré lo que sigui. Espera un poc, aniré a cercar aigua... A qualque part del món n’hi haurà d’haver.
AMOR 2: M’ofeg, Bernadet, em mor, em mor...
ES MOR
BERNADET: Però quin mal he fet per rebre aquest càstig? M’han ajudat gegantes, jaies, una serp de set caps, animals feroços, formigues carnívores, portes de bronze... Es Jardí ha cantat perquè jo arribava... I ara què faig? Això és tota sa ventura promesa? Jo també em vull morir, jo també em vull morir
PLORA AGENOLLAT ALS PEUS DE L’AMOR 2
FOSC LENT
ESCENA XXIX
Camí
(En Bernadet a cavall. Llavors, l’amor 3)
BERNADET (MALENCÒNIC): Sa vida i sa mort, Déu les té, i això és cosa provada... Si jo disposàs de sa meva.. Un bon cop amb aquest punyal, aquí, ben enmig d’es cor... Però què pens? Abans de perdre sa vida, encara perdré es poc seny que me queda... ¿No m’ho va dir aquella doneta que vaig treure d’es torrent, que no perdés es senderi? Idò cap net i coratge, que, després de tot, encara em queda una taronja... I aquesta sí que no la xaparé: mal em mori, que ja n’estic a punt, no l’he de xapar que no trobi aigua... On dec esser? dec esser prop de ca meva? ja camín per ses nostres terres o encara som fora terme?... Què veig? És un pou o ets ulls ja me fan dos? Ves si ho és un pou! Ara sí que ha arribat s’hora de guanyar-ho tot o de perdre-ho tot d’una vegada! (S’ACOSTA AL POU, S’HI ABOCA, TREU AIGUA, BEU). Beneïda s’aigua quan un té set! La sent córrer per tot es meu cos, com si m’omplís ses venes de sang!... I ara sí que t’he de xapar, taronja darrera des brot!
(LA DESFERRA DEL BROT I LA XAPA. MATEIX JOC DE LLUMS QUE EN LES ESCENES ANTERIORS. APAREIX UNA DONA ROSSA, VESTIDA ARA DE BLANC, COM LES ALTRES.)
AMOR 3: Bernadet, Bernadet, da’m aigua, que si no m’ofeg!
BERNADET (ALLARGANT-LI EL POAL): Jas! Beu fins que vulguis!
AMOR 3 (BEU, LLAVORS DIU): Ai, que és de bona s’aigua! Fa créixer ets arbres, infla sa fruita, fa ses fulles verdes i es blats reblits!
BERNADET: I a tu et fa viure, perquè visquem tots dos plegats. Me vull casar amb tu.
AMOR: I jo amb tu.
BERNADET: Idò a ca nostra tenim ses feines!
AMOR: Ja hi hauríem d’esser.
BERNADET: Sí, que és ver... Però, ben pensat, tampoc no està bé que mos presentem tots dos plegats cop en sec i a les sordes. La gent hi trobaria què dir, i mon pare i ma mare ho prendrien tort.
AMOR: Jesús, Bernadet, deixa anar tot això. Ja arribarem aiximateix sense cotxo ni seguici, en no esser que es cavall se reti.
BERNADET: Creu-me, és pes teu bé i pes meu. Espera’m devora aquest pou, i d’aquí a un moment som aquí. Jas aquest anell per penyora. (LI DÓNA UN ANELL).
AMOR: Ai, Bernadet, que no tornaràs!
BERNADET: Tan mal cap me creus, que et penses que no m’he de recordar de tu?
AMOR: Ves-te’n, si tant ho vols. Però, per amor de Déu, torna prest!
BERNADET: Per molt que tu frissis, t’assegur que encara fris més jo.
(SURT EN BERNADET)
ESCENA XXX
El mateix lloc.
(L’amor i la dona lletja)
(VE UNA DONA LLETJA PER UN COSTAT DE L’ESCENA. L’AMOR LA VEU I PERQUÈ NO LA VEGIN A ELLA, S’AMAGA DALT D’UN ARBRE QUE COBREIX EL POU. LA DONA LLETJA VA A CERCAR AIGUA. GUAITA DINS EL POU.)
DONA LLETJA: Bon re-cap de re-cotri! Ell jo som garrida ferm i no me n’era temuda! Aquesta sí que m’és blava! Però si som una hermosura! Me veig i no me conec! Ane qui, jo, tan guapa i tan bella haver de fer de criada? Trinquen, trinquen les gerres! (TIRA LES GERRES EN TERRA I LES TRENCA. L’AMOR ESCLAFEIX A RIURE DALT DE L’ARBRE. SORPRESA DE LA DONA LLETJA. MIRA A DALT, COMPON EL GEST, SOMRIU). Oh, filleta meva dolça del meu cor! I què fas aquí dalt, hermosíssim xerafí? Davalla, mirall des meus ulls i conversarem una estona... (L’AMOR DAVALLA DE L’ARBRE). Però, diga’m: què fas aquí, enfilada i amb tan poca roba?
AMOR: Ai, si ho sabéssiu! Jo som l’Amor de les Tres Taronges, i en Bernadet fill de Rei m’ha desencantada i ara esper que me véngui a cercar per dur-me a ca’l rei i casar-nos...
DONA LLETJA: Oh, i que estic de contenta de tot això que me contes! I tu m’has donat una alegria! Però, filleta: per rebre es fill del Rei i tot es seu acompanyament i anar-te’n a casar, dus aquests cabells tan rossos i tan llargs un poc descarabutats... Daça, te pentinaré amb quatre grapades! Saps que s’és mester d’anar enllestides, per rebre un fill de Rei i tota la cort!
AMOR: Per ventura sí, que tens raó. I, a més, si em passes sa pinta pes cabells me condormiré i es temps em passarà més de pressa.
DONA LLETJA: Vine aquí, xerafí. Veus? Tu recolza’t damunt sa meva falda i jo te pentinaré...
(ES COL.LOQUEN TAL COM HA DIT LA DONA LLETJA. AQUESTA COMENÇA A PENTINAR L’AMOR.
DONA LLETJA (CANTA UN VOU-VERI-VOU):
Dorm i reposa l’amor,
l’Amor de les Tres Taronges.
Dorm, fantasia, que el món
no està per noves.
És vell i vol tornar vell,
sense mudar mai de crosses.
Dorm, que per ara ningú
no et vol a noces.
Arruix i enfora, esperit,
ventura, arruix, cosa bona!
Rellotges s’han aturat:
l’hora no sona.
Només l’hora de la mort,
que sona sempre a deshora.
Cap avall, il.lusions,
amor cec i vida eixorca.
Dorm, fantasia, que el món
no està per noves...
L’AMOR ES CONDORM, LA DONA LLETJA ES TREU UNA AGULLA DE CAP NEGRA DEL PIT I L’ALÇA DAMUNT EL CAP DE L’AMOR)
FOSC
ESCENA XXXI
El mateix lloc.
(La dona lletja, dalt de l’arbre.
En Bernadet i el seu seguici.
DONA LLETJA: Oh, que t’has torbat, Bernadet! Tampoc no m’havies de fer aquesta! Per avui t’ho perdon!
(EN BERNADET RESTA TOT SORPRÈS, ES GIRA A LA CORT, EMPEGUEÏT. LA GENT RIU AMB DISSIMULAMENT)
DONA LLETJA (CANTUSSEJA): El sol i la serena
m’han fet tornar morena!
El sol i la lluna
m’han fet tornar comuna!
El sol i la serena
m’han fet tornar morena!
El sol i la lluna
m’han fet tornar comuna!
BERNADET (AL SEGUICI): No hi ha remei! És ella, maldament no ho paresqui. Sortí dona feta de dins una taronja, rossa com un fil d’or i blanca i vermella com una fulla de rosa...
REINA: Jesús, no serà res, això! Jo tenc ungüents i pomades que la tornaran posar com era o millor... Sa qüestió és que hagis tornat tu, fillet meu estimat!
REI: Què hi farem? Plantetes que hem de córrer! (DÓNA LA MÀ A LA DONA LLETJA, PER AJUDAR-LA A BAIXAR DE L’ARBRE. A BERNADET) Mal camí, passar-lo prest!
FOSC
ESCENA XXXII
Jardí de ca’l rei.
TAULA DE NOCES. A LA CAPÇALERA, LA DONA LLETJA I EN BERNADET. TOTHOM MENJA EN SILENCI, DE SOBTE, SOBRE UN ARBRE ES POSA UN COLOM BLANC, I CANTA.
COLOM: Colom mirau-me, travessat
per una agulla de cap negre,
que vaig tenir l’esforç retut
quan en punt era l’hora verda,
quan era l’hora verda en punt
-valeu-me , sols!, guiau-me, estrelles!-
i a les finestres del palau
vaig captivar ducs i marqueses,
si malfadada a mig camí,
aprofitant avinenteses.
DONA LLETJA: Què és això que sent? Que s’insolenta qualcú? Estau-me alerta tots, i vetlau-me bé es batuts, que tenc males voltes ferm! Qui la’m fa la’m paga!
COLOM: En cap de taula, allà, mirau,
mirau-la, negra com la pega,
regalimant silencis bruts
damunt les randes i les sedes.
Valeu-me, sols! Valeu-me, amors!
Les tres taronges -germanetes!-
ja s’han sucat. Devora un pou,
su-ran de l’aigua, allà es podreixen,
menja de cucs i escarabats,
així confuses com malmeses,
germanes d’or, per entre el fems
de les darreres escomeses.
DONA LLETJA: Que no m’heu sentit? No vull sentir una mosca! Som la primera hereva i comand!
COLOM: Mirau-la, allà, com calla i beu.
Quin crit farà, quin crit, en veure’m!
S’esquerdaran els miradors
i s’alçaran les ganivetes,
per fat i fat, que ella em fadà,
que ella es valgué de ma nuesa,
oh, Bernadet!, mes no pogué
prendre’m ni un fil de la bellesa.
DONA LLETJA (AMB UN CRIT): Allà! Allà és! Aquell aucellot!
ELS CONVIDATS MIREN L’ARBRE ON ÉS EL COLOM, COMENTEN: Oh, quina colometa més atrevida! Quina pintura!
DONA LLETJA: Quin animalot més profidiós i més lleig! Xo! Xo dic! Que el facin fugir d’aquí!
COLOM: Ai, fill de Rei! Bernadet trist
amb la tristesa de les penyes!”
Bones paraules i reials
decrets t’embullen les promeses.
Si l’aventura et perdonà
galants enginys, frases corteses,
ara que teu duies l’amor
a ple migdia, i a les venes
un goig clamat, a un llit de gel
la malaurança ara et mena
on els llençols s’endolaran,
cremant, impurs, de sang espessa.
BERNADET: Oh, que m’agrada! Oh, quin animalet més agradós!
DONA LLETJA: Horrible! Horrible! Que el facin fugir! Que l’espantin! Criats i criades!
BERNADET: Però si no fa mal a ningú... Deixa’l fer...
COLOM: Oh, Bernadet! Oh, fill de Rei!
Batec i somni de donzelles.
A taula estic i tu no em veus,
colom vivent, no esquisidesa
de porcellana. Val-me, amor!
Pren-me la llàgrima suspesa,
que dels teus ulls ja plora als meus,
príncep noviï sense princesa!
Alça la cara i treu-me ja
aquesta agulla de cap negre,
que vull ser, clara, de bell nou,
sola raó de ta bellesa!
DONA LLETJA: Ai! Ai! Em farà mal es dinar! Que s’enduguin aquest animalot tan grosserot! Oh, quina pudor! Treis-lo defora, que put més que carn de vas!
COLOM: Oh, Bernadet, que ara no em creus!
Dies vendran que em podràs creure.
Els finestrals de cent colors
esclafiran a mambelletes.
Em besaran comtes la mà
i em vestiran arxiduquesses.
I em portaran el rossegall
àngels reials d’ales esteses,
quan ja l’haurem, joia final,
ball, esclafit, noça vitenca,
sarau per llarg, discreta nit,
silenci, amor alcova teva.
(EN ACABAR DE DIR AIXÒ, EN BERNADET S’AIXECA, VA CAP A L’ARBRE, ALLARGA LA MÀ PER AGAFAR EL COLOM, EL COLOM ES POSA EN LA MÀ D’EN BERNADET, EN BERNADET EL PORTA A LA TAULA, L’ACARICIA)
DONA LLETJA: Xo! Xo! Xo, animalot del Dimoni! Treis-lo defora, dic! Treis-lo defora! Oh, quina gitera! Tot quant tenc dins es ventrell gitaré! Xo, dimoni!
BERNADET: Pobre animaló...! I què és això que té? Un cap d’agulla? Oh! Una agulla de cap negre ficada dins el capet
(EN BERNADET ESTIRA L’AGULLA. JOC DE LLUMS COM A LES ESCENES DE L’APARICIÓ DE LES AMORS. EN FER-SE LA LLUM, L’AMOR, TAL COM VA SORTIR DE LA TARONJA ÉS ALLÀ)
BERNADET (AMB UN CRIT DE JOIA): Aquesta és sa que jo vaig deixar devora es pou! Això és l’Amor de les Tres Taronges, que tant me costà de trobar i de prendre! Aquesta és sa meva amor! (A DONA LLETJA) Tu la vares embruixar! Tu ets sa culpable i sa dolenta! Criats i criades! Agafau aquesta dona i fermau-la ases coes de quatre cavalls!
(ELS CRIATS S’APRESSEN A COMPLIR L’ORDRE)
AMOR: Jesús, Bernadet, i tampoc no hi ha tant per tant!
DONA LLETJA: Idò així, només falta que ara em perdonin! Estic rabiosa!
REINA (CANTA): L’Amor de les Tres Taronges
era lluny, a un llunyedar...
TOTS: En Bernadet, fill de Rei
va gosar anar-lo a cercar.
BERNADET I AMOR: I aquí acaba la rondalla:
aplaudiu, si us ha agradat.
FI
Trenta anys de L'Amor de les Tres Taronges
Antoni Artigues
Ningú, de paraula, no s'atreveix a posar en dubte el valor formatiu del teatre per als futurs mestres, i per als universitaris en general. Ara bé, la Universitat fa moltes marrades en el camí teatral; com treure Pere Noguera (titulat en teatre), que feia una bona tasca teatral a Magisteri; com dissenyar el nou edifici de la UIB que ubica els estudis de Magisteri amb una sala d’actes que dista molt de servir com a teatre, encara que posteriorment s’han fet esforços per habilitar-la mínimament, i s'han habilitat diverses sales d'assajos (en canvi a les escoles de mestres fetes el temps del genocida Franco, hi ha teatre); com carregar-se, enguany mateix la sala d'actes de l'edifici Ramon Llull, cosa que satura encara més la del Guillem Cifre; com carregar-se l'Escola de Magisteri i posar-nos en mans dels científics de l'educació.
Va esser Encarna Viñas qui, fa prop de trenta anys, va iniciar les activitats teatrals a l’Escola de Magisteri de les Illes Balears (hi va estar des del curs 67-68 al curs 70-71). Ella n'explica el sentit: “Tots els que creim que en qualsevol treball docent importa molt més l’educació, la formació, que no la instrucció rònega, atribuïm gran importància a les tasques circumescolars. Aquestes activitats poden donar unes vivències i posar patents unes capacitats d’acció [...]”; i defineix perfectament els límits i les virtuts de l’activitat teatral a Magisteri: “És clar que, des del punt de vista de l’art escènic, els nostres muntatges tenen moltes deficiències; però cal recordar que els intèrprets són alumnes d’un centre docent, que no són professionals, ni tan sols afeccionats, i que no han rebut una formació teatral profunda. De fet, el nostre teatre només és una part de la seva formació pedagògica. [...] Al capdavall, el que més importa és el “fer” que aquestes representacions suposen. I pot ser el que en definitiva compta no és el resultat, sinó la tasca col.lectiva, l’esforç i l’entusiasme que ja són, per ells mateixos, una lliçó de pedagogia”. (Lluc, maig de 1971) Els muntatges d'Encarna Viñas que es recorden més (n’hi ha fotos a la premsa de l’època) són tres escenificacions de teatre infantil: Tirant lo Blanc, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany (23 d’abril de 1969); L’amor de les tres taronges, (1970); i El metge a garrotades de Molière en adaptació de Francesc Nel.lo (1971).
I prou teatre fins als vuitanta, anys en què fan diversos muntatges Pere Noguera, Pere Mascaró i Guillem Cabrer.
La nova etapa de teatre a Magisteri, els anys noranta, amb les activitats de MAGISTERI TEATRE-MAG POESIA, intenta contrarestar l'ofec tecnocràtic --neoopusdeista-- del nou pla d'estudis controlat pels pedagogs (manca de continguts, d'humanisme). Sembla que els que han fet aquest pla d'estudis sàpiguen que només una formació humanista pot dur a una regeneració social --que no interessa a l'statu quo-- i que en canvi una educació descarnada, tecnòcrata, du a ciutadans jasp, aprofitats, iuppies, escaladors --i mai subversors-- del poder establert (i sembla que això és el que volen que sigui l'educació)
Magisteri Teatre-Mag Poesia, amb vuit anys d'activitat, ha fet recitals poètics de Josep Maria Llompart, Cèlia Viñas, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Josep Palau i Fabre, Miquel Forteza, Damià Huguet, Joan Brossa, Ausiàs March, Miquel Martí i Pol, Andreu Vidal, Pere Quart i Miquel Bauçà (hi han participat 120 estudiants, que han fet 25 representacions, amb més de tres mil persones de públic).
S'han representat Entremesos i obres de Joan Mas, Marià Villangómez (Aristòfanes), Pere Capellà, Blai Bonet, Palau i Fabre, Joan Brossa, Pitarra, Alexandre Ballester, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo, amb un total de 44 representacions (a Mallorca, Menorca i Barcelona). (Hi han participat 295 alumnes amb un total de 9.000 espectadors)
Pel que fa a teatre per a al.lots L'amor de les tres taronges és el cinquè muntatge (deixant de banda titelles de Brossa, Guillem d'Efak, etcètera). Es tracta d'una adaptació teatral carregada de poesia que demostra l'ofici de Jaume Vidal Alcover, un dels grans poetes catalans de tots els temps (i mai valorat com es mereix. L'amic Josep Anton Codina ens proporcionà els mecanoscrits del text de Jaume Vidal Alcover i del pròleg de Josep Maria Llompart.
Fou Pere Mascaró, que duia la mostra de teatre escolar qui ens engrescà a fer aquests muntatges, que han estat dirigits amb gran força, entusiasme i encert per estudiants mateixos: La flor romanial en versió de Guillem Cabrer i direcció de Roser Mascaró; N'espardenyeta en versió de Jaume Vidal Alcover i direcció de Jeroni Mas; El rei i el drac de Pep Albanell, dirigida per Maria Antònia Manera i La barca d'Amílcar de Joan Oliver, dirigida per Catalina Parejo. (Un total de 90 alumnes, 20 representacions, 2300 públic infantil a més de 1300 grans). A més, des del primer moment, les activitats de Magisteri Teatre han trobat ressò dins el col.legi públic de Pràctiques, que ha fet el seu propi treball dels poetes i els seus muntatges teatrals com El gat amb botes, teatralització en vers de Marià Villangómez, i El dimoni Cucarell de Guillem d’Efak, Tirant lo blanc en versió de Bernat Joan, El rei tortuga, en versió de Guillem Cabrer, Científicament s'ha demostrat de Joan Barceló i Mal de panxa gegantí de Cèlia Riba.
Els estudiants de Magisteri, amb aquestes vivències teatrals i poètiques no només aprenen a donar vida a textos poètics i teatrals, sinó que també rompen el gel de la poesia i del teatre i s’hi afeccionen, i encara més: amb el contacte amb els poetes i dramaturgs catalans --ja sigui personal o a través de la seva obra-- els prenen coneixença i estimació. Tots els autors que hem conegut són lluitadors per una vida digna de la nostra nació catalana --i per això mateix, alguns, marginats. Per a tots la nació catalana són els Països Catalans, i així ho demostren amb la llengua que usen, amb les seves paraules i, sobretot, amb la seva obra i vida. Ara n’hi ha massa que donen per bo i normal l’statu quo de les autonomies (que paguen bé els seus comparses) disgregadores dels Països Catalans. Palau i Fabre diu: “No és veritat que la nostra llengua sigui respectada [...] Mentre del bressol a la tomba no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres.”; i Josep Maria Llompart: “Bé, jo no fa gaire, vaig dir que creia en uns Països Catalans lliures i socialistes dins el marc de l’Europa dels pobles[...] a la independència dels Països Catalans, crec que s’hi ha d’anar.”; Pedrolo diu: "Només estic disposat a comprometre'm amb opcions clarament independentistes; i Miquel Bauçà en ser demanat sobre el sentit últim al qual aspira a tendir amb la seva obra diu: "La independència dels Països Catalans".
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|
