Cris Capó i Carles Rebassa

Divendres, 17 d'octubre de 2003 a les 9 del vespre a S'AIXOPLUC
     (C. Pes de la Farina, Palma)
Dissabte, 18 d'octubre de 2003 a les 8 del vespre al 
     Museu i Fons Artístic de PORRERES.
 
 

El poder i la verdor
Blai Bonet
 

DANSA D'AMOR, Toti Soler.
 

- I Qui, si té una amor, gosaria operar-lo?
Té 16 anys. No crec que sigui un cas
de malformació, que es pugui rectificar
o endreçar una mica amb el bisturí.
De petit ençà, li han donat potser una
femenina educació, potser amaradament femenina
en els jocs, en les juguetes, el desfici prematur
i fet pensar, com a llevat d'altri, en ell, per a fer-se
escoltadís de melodies en la pasta bamba. En Daniel,
aquest al·lot, té un arrufat ensofronyament
de la tiula i els senyals, perquè no ha rebut
mai de la vida, cap envit de la Pell,
que envida,
des dels cerruts extramurs de la gentea,
que, del seu brotet de murtra, se n'espolsa la prunera.

El meu parer és: se tracta d'una
amagarrufa just exterior, molt més potser que d'una
tara d'afronta, més que una involució, o...
No sé per què, tu, m'he posat caparrut
a considerar, fort i no et moguis, que no hi ha
possibilitat d'èxit en voler obrir-lo
per poder-hi trobar una menudència,
un croquis de testicles en la prehistòria,
en situació d'ous de llampuga o de gerret,
amb prou duralló i tendrum, que faci possible
allargar el penis, per poc que sigui, d'aqueix ente
de ficció dedins un lliri d'aigua.

- Ho dius, tu, com si 17 anys no fossin
un milió d'hores de ser ell qui és i com és.
17 anys són una història ja un avenc. Un bisturí,
ficat entre les gelosies d'un ésser personat per 17 anys,
és l'acte d'un polític d'indústria suarista i somoza,
que té el programa de voler tapar el sol amb els dits...
Jo et vull donar entenent i fer avinent
que el món no necessita l'enravenada ni l'esperma
grellat en grells d'aquest Daniel.

- L'al·lotell de l'altra manera de Daniel els necessita, però.
Els necessita a cos què vols, cos què desitges.

- Els necessita per a què? Per a qui els necessita?

- Per a fer-se adult i poder triar
i per haver de triar... La seva actual còrpora
li posarà sempre seguit plets, bardisses,
contenciosos administratius, tribunals anticonstitucionals,
perquè no pugi fotre el camp
d'aqueixa tanca de l'encantament, on ho accepta tot,
on ho estima tot en tot, a la conca de la qual tot
té per a ell la mateixa bellesa i el mateix encís de xiulo.
Sentir davall la pell enquimerament per a l'esbart
de totes les coses i d'éssers no és normal.

- No és norma de la sabata del dogma encofrat,
però pertany al que la Vida té de sagrat, de salvatge,
i saps a bastament per què, contra el civilitzat, cal defensar
el que un home té de salvatge nat, perquè la civilització
és una randa brodada per mil generacions d'armes.

- Penses així, tu, perquè potser no goses dir, amb claror
del dia, que ets un malalt d'adolescència nativa.

- I no serà potser el rancor de no sentir ja cap
enamorament de res del que tens a prop?
 

Primer servei: pernils amb els principis.
Olles podrides.
Indiots rostits amb el seu e llur, llurejat suquet.
Robiolets sabioans de vedells fullats.
Coloms escaliuats.
Platingos d'animals de ploma damunt sopes de brossats.
Perdius al forn amb salsa de llimones.
Capirrotada de racó de bou, botifarra i perdius.
Porcelletes rostides, amb sopes de formatge, sucre i canyella.
Fulls de pasta de llevadura amb cervellet i collonet de porcell.
Pólles escaliuades.

Segon servei: 
Ànneres torrades amb salsa de codonys.
Platingo de pollastres i gallines faraones amb endívies farcides.
Panades anglosaxones.
Vedella rostida amb salsa d'oruga.
Pastissets de codonys, canyes i ous flabiolats.
Panades de llebres de Llucamet.
Platingos de tords a la manera de s'Esgleieta.
Oblades fregides amb esqueixos de gras i magre.
Ginebrades.

Tercer servei:
Pollastres farcits amb escapcions de vedella a l'ast.
Platingo de colomins escanyats.
Cabrit torrat amb ripunts o filasses d'àpits, tronxos
de carxofera mallorquina, pasquala i morada,
tàperes envinagrades i brotingos tendrells de taperera.
Tortell de pomes marineres verdes...
Panades d'indiots en menjar blanc.
Cap-rojos frescs d'hora bullits amb cantons de patates
sense pelar i fetes a son Catlar de Campos.
Conills amb fonoll i tàperes.
Panades de peus de porc gris.
Coloms de Fornalutx amb salsa negra.

Servei quart, en cas d'eleccions generals cada quatre anys,
o abans, si hom ha de conspirar:
............................................................................................................................................................................................................................................................
 

Jo li vaig dir: "¿Com és que coses, que abans eren dolentes,
ara jo no ho són?" Ell quedà astorat. Em va respondre:
"És potser perquè abans tampoc no eren dolentes."
I vam començar a callar.
 

Des del sillín de l'Orbea, de cop en sec em va dir
des de l'altura de l'esquena, que em donava,
"Aqueix estiu per poc que pugui m'he d'enamorar, tu"
"On encara no ho estàs", "Sí, però magre i no gaire"
"Per què no t'enamores més, doncs, pardalera?",
"Per què? Per què? Etes! Perquè no en sé. Un home
hauria de ser tot penga, i jo
la tenc com de polític o subsecretari,
el pardal, què havia de fer, m'ha quedat fet un cristo".
"No diguis botxades. Dius no en sé, no en sé,
saps la llista de los reyes godos, que són tots morts,
i, d'això, d'això ALTRE,
que és més viu que l'anar a peu, en dius
és que no en sé, és que no en sé, és que no en sé.
Hi ha qualque dia en què Tu també tens unes coses,
que és que sembles un nin d'uè." "I tu què,
i Tu què? Just perquè ets cinc mesos
més vell que jo, ja et creus ser de reglament."
"Jo no ho he dit, que ho cregui". "Ja està bé, prou,
ja està bé." " Tu sempre fas la compostura amb el ja està bé,
ja està bé, i els altres, au!, a espolsar la prunera,
però avui quan arribem a les coves del Rei,
no et pensis que és com mirar les penyes
de quan me fas allò."
 

 A sa Pobla, Càntics dels càntics,
de los petits peuets
de Na Margalideta,
peus polidons de Na Margalideta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Mon pare, en Miquel em toca.
- Miquel, no toquis s'al·lota.
- Miquel, toca'm si vols posar sa lloca.

De les cametes blanques
de Na Margalideta.
Cameta blanqueta peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Germà, lo meu bon germà,
em toques i no em fas mal.
Et vols enterrar en ma arena
per la flor romanial,
per la cama que, a ton pare,
ja li feia tant de mal.

De la braveta cuixa
de Na Margalideta.
Braveta cuixa, cama blanqueta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.

- Miquel.
Jo tenc una perereta, Miquel.
Jo tenc una perereta, 
Miquel,
que plora si no fa peres,
Miquel,
Miquel, Miquel de la mel.

De lo
ventre
taulell
de Na Margalideta.
Cuixà bravà, cama blanqueta,
peus polidons de Na Margalideta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Mumare me vol comprar un davantal de senyora
per tapar-me s'aubercora que me va com de guarà.

- Miquel.
Miquel, au, de la mel! L'amo, feu-me-les venir!
- Vet aquí l'almut! Maria, asseu-t'hi.
Sa tonada des munyir és molt bona de cantar:
una mama en cada mà, xóta, xóta vine aquí.

- Miquel.
T'ho he dit més de mil vegades
Miquel.
T'ho he dit més de mil vegades,
Miquel.
No vull que entris pel corral,
qui hi tenc les gallines soltes, Miquel,
Miquel, Miquel, Miquel de la mel.
 

- D'anys? Just quinze en tinc, jo.
- Jo només catorze i mig, ostres.
- I el nen s'ha mort primer...
- Primer que tu i que jo...
- Devia ser un nin vell.
- Et sap greu que s'hagi mort?
- No gaire. Només es que se torben a emportar-se'l. Què n'hem de fotre d'un nen morts. Estem aquí, mans fentes...
- Podem anar al cine. En donen una d'en Woody Allen.
- Quan tornem, encara no el se n'hauran endut, potser...
- I si l'enterréssim nosaltres? S'ha mort, no?
- No seria per la llei, però.
- La llei què és?
- No ho sé. És com un paper que serveix per enterrar morts. M'ho sembla. No ho sé, però. No he anat a col·legi.
- Què deven fer a un col·legi?
- Poc ho sé. Però, si és un col·legi litri, el nin se'ls mor més tard.
- Més tard, per què?
- Crec que és perquè la funerària, per emportar-se el nen, exigeix que tinguin un títol, una paga fixa, un pis, una gelera. Exigeixen més coses, tinc per mi, no sé com es diuen, però. Hi ha una cosa, però, que es diu Déu.
- I què és això?
- Jo no he anat a les escoles pies, tu. Déu, però, deu ser una persona com tu.
- A Déu també se li mor el nen?
- Un en tenia. I li ho van matar.
- Li?
- ...ho van matar.
- Li ho van?
- Matar. Els diaris encara en parlen.
- Matar, com, però?
- I jo què sé! Damunt el cap li varen posar un pòster. Un pòster en tres idiomes.
- Devia ser pels turistes.
- És segur.
- I què deia?
- No ho sé. Però és segur que era una cosa com "Gibraltar para España" o coses per l'estil.
- Gibraltar, què és?
- Diuen que és com una roca. És dels anglesos. Els americans hi volen posar una fàbrica de cocacola, però.
- Tu volies que se morís el nen?
- No sabia que estigués malalt. Ni sabia que hi fos...
- Doncs...?
- En tenia ganes, i amb el nin no se pot fer. Ja està.
- Ens condemnarem. El Padre ho diu.
- Diu? Què diu?
- Que és allò de mortal.
- La mort del nen?
- Sí.
- A mi, doncs, em pareix més sacríleg tenir el nin mort aquí i no poder anar a veure "Coge el dinero y corre" justs. O a ballar, òstima!
- Els pares encara no ho saben.
- No els ho hem dit. Com vols que ho sàpiguen?
- Cosa o altra haurem de fer. Aquest... començarà a fer olor.
- Jo vull fer allò que t'he dit.
- Et fa molt mal la cremallera dels tejanos?
- Sí. És d'ençà que aquest s'ha mort, però.
- Enclavarem Nostro Senyor, però. Tornarem a fer-li sang.
- Sang! Sang... Amb què sang?
- És vera. No ho sé amb què, sang.
- I llavors hi ha una altra cosa, coi: no hi ha dos lladres. Just tu i jo.
- Ni un clau, ni els claus, hi ha...
- No podrem anar al cel, però.
- Ja ens confessarem.
- I un ou! Ens demanarien si ens en penedim.
- No hi pensava. D'això del clau no se'n poden penedir.
- Jo no. Tu?
- Jo? Putes, oh! Jo no.
- El nen devia ser bo?
- Era cru.
- Tu i jo devem ser bons?
- Bons amb el nen mort?
- Si anàssim a enterrar-lo, seríem bons?
- Millor que estant aquí fent el colló i espolsant-nos la pruenra.
- I per què se mor el nen? Per què s'és mort el nen?
- Potser és un reputona i fa el mort...
- No em miris així, no em miris així, putes, oh!, jo t'estim!
- Com et dius?
- Jo? Aurora. I tu?
- Jo no.
 

- Serra mamerra, serra a té qui té.
Serra mamerra, mamerra, serra, 
una olla de terra, una olla d'aram,
no facis pus de reclam, perdiu, fer lo que saps fer.
- Vós que amb so mirar em matau,
per què no em feis una ullada?
Guitau-me. Just que em mateu, ja n'estiu aconhortada.
- Na Morena està malalta. Na Castanya li fa brou,
aquesta del Tancat Nou festeja amb una cama alta.
- Volen, volen els milans?
- Ja volen!
- Doncs davant ca na Moló
ara hi toca na Calenta.
- En parlar de carn pudenta, hi acut qualque voltor.
- És que fadrina que té
un pèl negre, i s'altre hi torna
se pensa tenir Garonda, son Sales i son Sunyer
i un fadrinet falague en manco d'un quart la hi conra.
- Mem, però, si me saps dir
"un brot de remerolí amb una remerolera?"
- Sega, sega, punyetera. Ja dormiràs de gener.
Ta falç m'ha avorrit el bé de sa meva canavera
mentre, dementre,
dementre, mentre
sa berganta major anava de clavier de davant
i sa petita plorava descalça per dins es fang,
que llaurava amb un bou tort
i amb un altre que no hi veia,
i a cada passa li deia "arri, mal caiguessis mort",
perquè allò era i no era sa Somera del Trompé
que diu "adéu, Castanyola".
- En veure el voltor que vola, vet aquí el meu mercader,
l'amo En Miquel que diu xo!, no vull el gall amb les polles,
perquè quan estan sadolles, escampen tot el segó,
tal i com la Dona loca del puig de Sineu,
que, al lloc de la lloca, posà en Miquel seu,
Miquel,
Miquel de la Neu,
que és la neu només quan neva,
que entra tendrella vinagrella en el meu Tancat Nou,
com el març amb els contells entra en garriga, si plou,
quan és
horabaixa, post el dol,
plorinyant de Miqueló.
No ploreu, perereta, no,
que la perereta no ho vol.
- Volen, volen els aglans?
- No volen.
 

Després ja va ser després,
festes passades, coques menjades,
després de rialles, ordre de vénen les ploralles,
un dissabte de Nadal, tot sortint de Matines,
hi havia dues fadrines que parlaven d'un Porcell,
l'Ase va perdre el capell a sa Costa dels Dragons,
hi havia dos moixons que cantaven s'evangeli,
paternostri, patriscoeli, sa missa ja està acabada,
hi havia un cap d'arengada i una mareta fellona,
que se'n va anar a Barcelona, de Barcelona a Ciutat,
hi havia un brou gelat, i una truja molinera,
que molia sa Quartera,
i una lloca amb tres pollets,
i va apuntar a s'indret, i, de s'indret, a mà esquerra,
hi va afinar sol i terra
i llavores un jaieta
que, pel carreró Estret,
a pes de braços quatre joves el se'n duien,
quatre joves el portaven,
i tots quatre el festejaven.
El més jovenet de tots era el que més fort plorava.
 

- L'aspiració de vostè, Adolf, és, doncs, assaltar al Poder del país, una administració victoriosa.
- Un país com aquest just pot ser governat així. Si no és així, la gent d'aquí té propensió al Palau i a la música.
- Vostè vol una programació concreta, una solució final.
- Jo vull la victòria. La política, me la passo per on ja tu pots suposar, per...
- Per aquí... Per aquí volia començar. Miri...
- Em pots tractat de tu. Tanmateix veig que ja t'has gipat el meu grell..
- Jo no he dit res.
- De vegades, "per aquí" sona en cursiva.
- El que volia dir és que el Poder basat en un sol individu, una administració presidencialista, s'ha de planificar d'acord amb la fisiologia i la psicologia individuals del dictador. És la condició indispensable per a què un líder únic pugui posar passió, surrealisme de freixures i fanatisme en les primeres etapes de l'ocupació.
..............................................................................................................................
- De quina frustració et vols venjar?
- Sempre n'hi ha més d'una....
..............................................................................................................................
- Una frustració és el principi d'una granja de frustracions. La primera frustració és una lloca didàctica.
- La més ponedora és la primera, però.
- La primera...
..............................................................................................................................
- Jo vaig ser un nen que pensava en l'infern judiu-cristià, cada pic que em posava el banyador per anar a vorera de mar a pegar un capfico, gairebé sempre jo tot sol...
- Gairebé tot sovint tu tot sol...
- Per mor d'això, vaig ser un al·lotell ensofronyat i de coll curt, perquè no sabia nedar. A hores d'ara, encara no sé...
- T'hauries haver fet operar de fimosi abans dels deu anys. O tot d'una en néixer.
- Ho comprenc. Ja ho veig, ja...
- Veus, comprens. Comprens, què?
- ...que la circumcisió feta d'hora haguera estalviat moltes teranyines i tarantes mentals, tot un eixam de banyarriquers de la sensibilitat.
- Haguera estalviat al manco la necessitat hormonal...
..............................................................................................................................
- hormonal, hormonal, sí, sí, hormonal, Adolf, haguera estalviat la necessitat hormonal, no política ni nacional, d'envergar una victòria pastada i feta tovar a base de soldats de devuit i de desset anys i complexió atlètica. Ben mirat, en el fons de la La Cosa, es tracta d'un problema d'expressió.
- Sí?
- Sí. Abans deus haver intentat altres expressions, que substituïssin la manca de llibertat de la fava closa per la pell frenada per un estat d'excepció: l'excepció que prohibeix treure faves d'olla...
- Doncs... Doncs, idò sí... Ara em ve al cap que una temporada, un any i mig, dos anys, Cosa d'Això, vaig pintar. A l'Oli i tot. Bastant. Bastant. Bastant...
- Temes peluts... Símbols de la mullada, figures de greixera de canó de fava, pebre de cirereta, moraduix, herbassana, faves ofegades, tendres però ja amb cella de dibuix, faes grenyals de poder ja xuclar u bo de la fava, agafar amb u dits u cap baix de la fava i xuclar amb u morro u bo de la fava... Sí?
- No, idò, no. Pintava just bodegons de flor. Sempre només roses, roses, rosers. Morades. Vermelles. De color púrpura cardenal calabrès. Tenia la tirada a pintar-les molt obertes, roses ja padrines, pintar roses padrines, roses que se passaven, roses a punt de cobrar les tres pessetes..., com aquell qui diu...
- Si et queda sense vendre qualque bodegó, d'aquests, te'l compraré. Si el preu no és diví...
- Els tinc tots, a la Pinacoteca, al meu garatge... La pols ho millora tot...
..............................................................................................................................
- Deies, doncs, que el primer, en la programació, és començar per controlar el Passat...
- No em miris així, no em miris més així, t'estim...
 

No sabem ni gota si Déu existeix,
però just si Ell existís, l'home podria
alliberar-se de la Història i aconseguir, en l'Ésser Tot U,
la plenitat personal i universal en gaubança.

Ara que hi veig clar, sé, en mi mateix, que jo som Jo amb les meves tripes;
que l'home neix ja amb el Mirall posat.
Si hi ha esperança,
és l'esperança del mirall humà,
on lluu i miralleja l'Ésser L'U,
que, si s'expressa en un formós, formal silenci,
és a fi que jo pugui ser amo de la llibertat, amor de l'Espai.
La llibertat sempre calla, i el callar no calla mai.
La Història només xerra
i, per on ralla, peca. La Història és homicida,
no deixa res per verd, és mil deserts i un sol ai!

L'infern és la Història; hi viven plegats just els històrics.
¿Què hi pot fumbre un històric del sector històric,
què hi floreix un històric de bronze i conquester amb verdet,
al bell mig del rotlo, que fa una plaça amb jovenea,
que fa una cervesa, amb jovençans, que fan un rebentat de canya,
entre rosers que fan roses, i coloms que se passegen crus?

I un home que quinze anys, tot sabent i ja sentint
que, quan esclata i fa el seu llamp verd,
la bellesa no cap dins una casa de llar,
perquè és feta consemblant a collades del març,
que fa, amb el seu ventall, el que l'Arbre general
fa amb els tarongers mandarins i pereres llimoneres, va dir:
"Aquest històric de bronze amb verdet
és el verdet que fa la revolució del rellotge...".
 

El carrer era carrer de l'Enguixada.
En Daniel passava pel carrer de l'Enguixada.
Va veure la Xesca, fembra i, malgrat tot, dona,
que seia darrere el Vidre de ca seva.
El fill de na Prous Boneta hi va entrar, per les bones
cares de pedreny jovençà.
En Daniel obrí la vidriera, com per escometre's,
a si mateix en els desset anys de sa còrpora i "hola",
"hola, ¿volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrere els vidres".
"Entres a totes les cases on veus una al·lota que fa jersei?",
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els vidres", 
"I has entrat", "He entrat...",
"Et feia il·lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat, ganes.
D'il·lusió, just en fan les coses que no existeixen.
Tu existeixes", "I tu, existeixes?",
"Això, ets Tu que ho has de dir...",
"Què noms, si no és massa preguntera?". "Jo som dit en Daniel,
i també som el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel,
I tu?", "Jo no", "Ets na Xesca?,
"No. M'ho diuen. ¿Tu?", "Jo som Daniel,
quan m'ho diuen també en som. Tu ets trista. Per això,
et diuen guapa, guapona.
Et cerquen trista i te troben guapa.
Dir coses, que no són necessàries és el mal.
Les paraules són un felló discurs empernat
a ser trascendental, perquè tant el pern com la femella
fan estar les persones i els fets aturats.
Hom ha de parlar just per preguntar.
La resposta, però, no ha de ser mai en paraula;
llavors neix la vergonyant lentitud, la justícia de carro,
la prudència de carro de roda plena,
mentre el bell nou de la lentitud, que fa perols,
és l'espai cançoner, on la mentida i la tradició compareixen."
"Amb les paraules, fas tremolor, xaval. Tremolar és dolent."
"Just és dolent el que no existeix. El mal és emmaleït
és fer existir una cosa que no vol existir.
Desitges això de mi?"

"Espolsar-se-la és bo, però follant coneixes gent."
 

Ja t'ets fet un home.
- Amèn.
Ja t'ets fet un home
i has de viure amb propietat,
hi estàs obligat.
- Eeeeimen. Amèn.
Perquè tot el que no està prohibit és obligatori.
- Ecs! Ecs!
Mem, què farem, mem, mem?
Mem, què farem?
- Mala cara quan morirem
i amèn, amèn, xots de cordeta, amèn.

Ja t'ets fet un home.
- Amèn.
- Tu, però, calla,
no facis espècie de res, passa-hi de llarg,
perquè les dones són just femelles,
i tu només n'has de donar a la pàtria.
La dona és un matrimoni.
La guerra és el patrimoni.
- Iai, ai, iai,
ai de l'ai!
i amèn, i,
amèn, i amèn, amèn, amèn.

T'ho passaràs bomba.
Bomba, t'ho passaràs.
- Ai de l'ai! Nen, d'amèn.
Eeeeeimen, heil amèn, heil, heil amèn.
T'ho passaràs de colló enclò.
Tu seràs mil homes,
tots mascles homologats.
Aniràs en avió, aniràs d'ala,
a passar el final
d'anyada dels teus 18 anys
a una platja d'estrelles de mar
que es diu Ca La Batalla.
- Amèn d'amèn
i amèn,
i?
sí, sí, sí, sí,
ai amèn, amèn, heil amèn.

1 -+ 1 són Déu.
- Amèn. Heil. Amèn.
Heil + Heil són govern.
- Eiiiiiiimen. Amèn.

No et creguis que ets jove. És mentida.
Si en dubtes, mira:
ets tan de la tercera edat,
que, de la perdiu, en dius el sexe,
de la fava barres altes en dius el desig.
- Amèn.
Amèn i kirè.
Amèn i dominè,
i Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.

De mascle que en dóna a mascle,
en dius dos maricons.
- Hei Amèn. Heil Amèn. I amèn.

Penses, per afegitó hi creus,
tu sempre la creu de creure-hi...,
que la llavor d'aquests 2 perdiuers and perdiuats
és llançada per força d'aigua i cadena a lavabo.
Xicles, bramules, t'exclames: 2 llancen vida en lavabo
- Amèn i kiriè. Amèn i dominè.
Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.

Dius, però, mascle nacional and normal
al qui, quan es colga amb viola de gamba,
es tanca en un Moon Comdom,
talment qui posa camisa de força a una locanda
i llança l'entelament de plàstic,
i llança la lluna, la Moon bruna, la llavor,
igualment, amb igual ment, al lavabo
o la garriga amb comtells
a vorera de mar.
- Iai, amèn. Amèn d'amèn.
Heil Amèn. Heil Amèn.
Iai, nen d'Amèn.
Heil Amèn. Heil Amèn. Heil Amèn.
Ah!
Amèn.
 

A son Ponç hi ha violetes. Jo n'he vistes,
l'endemà de també veure't a es Clovet
de na Xesca Pasquala i d'en Bernat Nadal.
Na Bel Ponç a una mà un ramell en duia
i el donà a en Daniel: "són per ta mare."
Son Ponç és de call vermell de sa Curia Blanca.
Les violetes, que s'hi fan, però,
són violetes de terra en el temps de terra,
que el març retreu al morat, que marceja
a son Ponç, a es Clovet amb en Foll,
que lladra com qui treu la flor a un llapis,
el març que, de morat, vol treure la violeta,
talment l'Univers de l'amor inclassificable,
que ara com ara pot fer just violetes,
violetes, violetes, violetes, violetes.

------------------------------------------------------------------------------------

Tant de misteri verd hi ha en l'amistat,
com misteriosament verd hi ha en l'amor.
L'amor és un acte que fa obra,
i l'amistat és una obra d'amor.

Les vetes races de bellesa en la Bellesa,
reté tantes belleses, com futurs té la seva identitat,
el seu Jo, que, dia i nit de dia, creix a convertir-se
en altres éssers de la mateixa ànima.

Dementre en Daniel, també Fill d'Anna,
quinze anys tenia el pollastrell i veia
que, quan esclata i fa el seu llamp verd,
la bellesa no cap ja dins la casa,
on abans va poder viure, perquè encara no era bell...

Salpar o romandre. Esser o tenir,
jo En Daniel just podia triar.
ESSER O TENIR: VET AQUÍ EL PROBLEMA.