Verb  
Mar  
Nabí  
Lluna i llanterna    

Verb


ESTELS

Si un estel es morís, qui en tindria, fidel,
recordança en el món, tan llunyà i adormit?
Qui mirés al seu lloc hi veuria la nit.
En el cel, qui sap mai on ha mort un estel?

Si un estel a venir cal que es mostri en el cel
(aqueix full tremolós que ja apar tan escrit)
qui podrà senyalar son viatge amb el dit?
qui sap mai, tan endins, on pot néixer un estel?

Hem viscut? O potser la parença ha mentit!
Hem de viure. El desig mentiria, cruel?
Que ton càntic humil sigui pur de recel.
Amb els ulls implorants fadiguem d'infinit.


NOCTURN

¿Quines són les imatges                                1
que al fons s'agiten de les vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
que les poblen de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d'altres harmonies       5
la música de fulles, més suau
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l'afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís entravessat i cot,                          10
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sembli indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta                         15
en ritme d'esperances i de por?
Almenys jo crec, si dins la nit faig via
quan tanta d'animeta s'abalteix,
que el gran drap de la nit es desficia,
l'obscuritat glateix.                                            20
Àngels, tal volta, elisianes roses
entorn esfullen de l'oscat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses
que frisen demanant un esperit.
El floc argentadís i la tememça                           25
de l'herba i el grancam esmaperdut
¿engany serien de la vana pensa
o un signe, un d'oblidat o inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿és d'un passat o d'un futur trepig?                     30
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
L'alè m'inspira d'una oculta raça?
mon pensament, qui esgarriat me'l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa                35
d'un altre, caminant darrera meu.

On és l'aigua del pou que cal obrir?
on el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco n'he restat defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.                 40

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d'una presó de fang.                                              45

"És fàcil de veure que entre aquest magnífic poema i els més típicament noucentistes de Josep Carner hi ha una gran diferència, tant per l'actitud del poeta (ja no hi contempla el món des de fora, talment "un déu venturós", sinó que participa subjectivament en la trama lírica) com pel tractament dels mots i de l'àmbit de realitat (o irrealitat) que vol abastar amb els seus versos."
"Carner hi reelabora un tema característic del romanicisme i de la poesia simbolista: l'home solitari, vagarós entre les ombres de la nit, obert al misteri del món."
En la primera estrofa, 36 versos, "El poeta, situat en l'àmbit nocturn, percep confusament, en la nit que ofusca la realitat visible, la presència d'una altra realitat que pugna per evidenciar-se, indicis misteriosos, batecs inaudibles, moviments a penes manifestos. En aquest instant màgic, l'esperit del poeta s'obre a l'àmbit de l'absolut, a la revelació, atent a "inspecter l'invisible et entendre l'inouï" -missió, segons Rimbaud, del poeta.      Les imatges són magistrals, i també el ritme dels versos i el contrapunt tonal dels interrogants i les matisacions del dubte. Tot és incertesa, a mig camí del somni i l'al.lucinació, projecció cap a la transcendència mitjançant unes paraules que han perdut el seu perfil precís per adquirir estranyes refulgències, per omplir-se de vagues i profundes ressonàncies, configurant un espai de meravella i fusió que el poeta capta estranyament, mig extasiat.". "Al vers 16 el poeta introdueix el seu jo en el poema, presentant-se com un despert entre adormits, l'únic dels homes capaç d'intuir l'esclat de vida oculta [...] Tot seguit, amb l'aparició dels àngels, el poema deriva fugaçment cap a la visió paradisíaca. Tal vegada uns àngels, es pregunta el poeta en dos versos sàviament al.literats i desordenats, esfullen al voltant d'ell roses de l'Elisi, pètals d'Absolut que queden fora de la seva humana i limitada capacitat sensitiva.       Àngels, tal volta, elisianes roses / entorn esfullen de l'oscat sentit." . "Cada element de la realitat, en aquesta primera part del poema és sotmès a la simbolització: els animals, le suflles, el vent, el penyal, les formes diverses, les remors de la nit... Tot significa més, tot projecta l'esperit cap a una realitat amagada." 
"La segona part, del vers 37 al 40, és un quartet. Després de l'ascensió in crescendo cap a la revelació, ara es produeix el desencantament [...] Ell sent la proximitat de l'absolut, però no s'hi pot fondre. Ni els sentits ni la intel.ligència ("sens veure ni capir") no li hi donen accés. Despert com es troba, sembla que estigui adormit, que no pugui acabar d'obrir els ulls al Tot.       El poema finalitza amb una invocació a la lluna:       oh doll quiet i blanc / del pleniluni que els enyors desnia         La lluna plena ha contribuït a encisar la nit. Ha "desniat" l'enyor metafísic del poeta. [...] el poeta li demana que l'impregni de claror lunar, "llum pia". [...] Per què l'esperit no s'ha pogut fondre amb l'Absolut? Perquè està reclòs en "una presó de fang"."
(Santaeulàlia. Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura. Barcelona, La Magrana, 1989)


PERDUT EN MÓN JARDÍ

Atardat en ma cambra, consirós,
primer vaig apagar la llum somorta;
furtiu, en acabat, obro la porta
cridat per més insinuants foscors.

Sota la nit que estranyament somia
el meu jardí tot es deforma i creix:
son nou posat mes passes esgarria
i sembla que em desfà de mi mateix.

Guiat només d’una blancor de roses
del caminal secret m’aturo al mig;
sento el glatit fantàstic de les coses
tot d’una que s’apaga el meu trepig.

Besa mon front una fullola incauta;
lluny, hi ha un so d’aigua que no sé d’on ve;
com melodia tènue en la flauta
la saba frisa en el brancam lleuger.

La serena, amollint la podridura,
agita, dins la fosca sense estels,
els insectes cercant a la ventura
llurs noces amagades i cruels. –

És potser la follia qui em voreja?
quin instint ignorat s’abranda en mi?
Una idea vol viure, barboteja,
sense mai arribar-se a confegir.

Rodà a l’herbei la meva consciència?
neix un fibló en ma boca, verinut?
¿és que en mos ulls hi ha una fosforescència
o tinc damunt l’esquena un doll hirsut?

El que vaig ésser, en el meu cor desperta.
En els segles reculo. Davant meu
hi ha l’urc estòlid, la carota incerta
de tant d’esser pugnant per ésser déu.

Al coll la ronca veu se m’empresona
i caic, parapetat sobre el genoll.
¿És que tota la nit se m’abraona
i l’esperit deserta son grumoll?

Sobtadament, una aura fina glaça
ma febre: tornat home, sento en fi,
corbat encara, un esperó diví;
l’ombra invisible de Jesús que passa

em veu, baixant del puig on ha vetllat,
i se’m desvetlla l’ànima abaltida
com l’aigua que de cop, tota embranzida,
borbolla dins un pou abandonat.




Mar


LA XARXA ENCOMANADA

Vull anar a la pesquera en nit de lluna,
quan tot serà pintat d'encantament,
amb la rosa al capell, com signe d'una
ànima fresca, abandonada al vent.

Dansarà  com podrà la barca bruna:
estel ni calafat no n'han esment.
Jo hi aniré pescant, a la fortuna,
paraules en neguit de pensament.

I com que amor es passa de soldada,
mai no serà l'art meva carregada
de peix que es dol en cuejants combats.

La xarxa des d'avui encomanada
tindrà un miler de resplendents forats
sense senyal de corda pels costats.


AJAGUT A LA PLATJA

No hi ha lleure infinit sinó a la platja:
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa més remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i to enyor cessat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bat a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.


CANÇÓ DE REM PER A LA NIT MÉS NEGRA

Obert el pit i la testa engallada
-cap vent no hi ha ni s'albira un estel-
remo com dins d'una gran foradada.
I em fa una veu, en la negra diada:
-La mar és ampla i el rem és fidel.-
La nit recula en el temps, opressiva.
Ni un barberol no provà de lluir.
D'on no hi ha llum ni remor no m'arriba,
movent els braços recerco camí.

¡Ah, fe constant, esperança dejuna!
cal remar encara en la nit. Si cruel
cela aquest cel l'enyorada fortuna,
dues dolçors han restat sota el cel:
la mar és ampla i el rem és fidel.



Nabí

[fragments]

*
(És bo que l'home tingui un lloc
i que, quan torni de la treballada,
s'assegui en el llindar i esguardi l'estelada,
i que la dona, que s'atansa a poc a poc,
digui, feixuga: -D'haver nat estic pagada.)


*
Els himnes de triomf són obra de l'eunuc.


*
DONA
Estrany vivent, que encara et gires
a mi! No diré pas:
"Conta'm què cerques o de què fugires",
car pitjor que no deixes trobaràs.
Els déus i els homes coneguí debades;
sembrat no hi ha en mon tros ni renadiu.
I l'aigua i jo dormim plegades
i només l'aigua viu.

JONÀS
¿És saviesa
de viure com tu fas?
La terra passa afany, el cel trontolla.
Qui gosaria dir: "Ja no et mouràs!".
No pas jo, que en mon jaç de ginesteres,
arrabassat a un son pregon,
corro per a servir la Veu i m'esgarrio,
corro per a fugir-ne i és enfront.

DONA
Tot és follia,
córrer i estar, vetllar i dormir;
tot és engany de vides condemnades:
donar-se i escometre i resistir.


*
Res no pot eximir-se del destí
de moure's si no és curant de no existir.



Lluna i llanterna

(Represa de temes xinesos)


LA VIDA I EL VI
    (de Li Po)

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
-És primavera -xiula l'ocell.

Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta...
I be, i encara rodo embriac.
 
 

portada josep carner 

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia