Ofrena
CANÇÓ DE LA MICA MICA
¡Oh, pensament de blancor,
escorç vora un finestró!
Al pas, mon desig somica
tot just una mica mica.
Amor, si em vols fer plaer,
no la fereixis ben bé;
amb bri suau mortirica
son cor una mica mica.
Posa, per als llargs camins
un poc d'impossible dins
la meva estèril musica;
tot just una mica mica.
Bé que ho sé; delit o joc
no ve gaire i dura poc;
Però l'hora sembla rica
si fa un res bombolla o floc
tot just una mica mica.
(Musicat per M.D. Laffitte: Estimats poetes)
JOC D'AIGUA
Al llac de cent nimfees encantades,
eros, etern en el seu marbre pur,
porta a la mà les aigües irisades,
joguina de la llum i de l'atzur.
I en veure-les al vent, assolellades,
tal volta es diu: -oh piadós conjur!
Aigües dorments que jeien endebades
sota la terra o el brostall obscur.
Esgarriades o menys conegudes
fetes al dol, per a tothom perdudes,
jo vull que vinguin per al breu delit;
les alço, i en la llum renovellaire
canten, fulguren una estona enlaire,
sense retret quan cauen tot seguit.
(Musicat per M.D. Laffitte: Estimats poetes)
CEL OBERT
El sol, enquimerat amb cada cosa,
amaga tot avui sa testa d'or.
Sols perquè penso en vós, el dia mor
entre una glassa de color de rosa.
JOC DE TENIS
Anaves damunt l'herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.
La pau dominical tan desesmada
i ta faç d'angeleta i el rabent
joc seriós m'encisen la diada.
D'un rector reformat, pàl.lidament,
et veia filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge i els infants.
Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia...
Carros de fenc passaven odorants.
CANÇÓ D'UN DOBLE AMOR
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
OH TU QUE PORTES UNA ROSA
Oh tu que portes una rosa bella
al capdavall del pit!
Surt la rosa, per tímida clivella,
d'aquest roser que dus sota el vestit.
MAI NO ÉS TOTHOM CONTENT
Quan tornes a ta cambra eixint del ball,
hi ha un turment i un delit a la vegada:
el cruixit de la seda abandonada
i el llampegueig de joia del mirall.
CANÇÓ D'AMOR I AMISTAT
Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís,
que tothora fos encís
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura.
Car l'amor és una rosa
que el mal temps esfullarà.
No coneix el llarg durar:
nou, fa goig; lassat, fa nosa.
Car l'amor és una rosa.
Una mica d'amistat
fins a morir diu que dura.
Vés, amor, metzina impura;
vull la mel, vull el brossat
d'una mica d'amistat.
Amistat, l'amor m'occí:
tu, guareix-me les ferides.
I, qui sap, elles guarides,
bé hi hauria un amor fi
que em fes plànyer i penedir.
UN CLAVELL
Per un clavell só consirós
que entre les dents us resplendia;
deu-me el clavell que té colors
del llavi que l'atia.
DESOLACIÓ
¿Com dir-nos més germà i germana
si hem fet, plegats, el nostre dol?
¿Com parlarem de la fontana,
si fins l'herbei és mort al volt?
¿Per què en baixant de les eroles
seuríem vora els tamarius?
¿Per què mai més collir violes
ara que els cors s'han fet esquius?
¿Per què veurem el dia encara
-la nosa ardent, l'enuig sonor-
si quan s'aixequi l'alba clara
ens trobarem sense l'amor?
DESTINS
La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.
Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?
CANTICEL
Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.
Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.
Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.
RECANÇA
¡Qui sentís, renovellat
per la bruixa entesa,
aquell gust precipitat
de la jovenesa,
pluja i vent arremorat,
i l'acàcia en tot esclat
i deixant per l'empedrat
tanta flor malmesa!
¡Ah, l'anar sota l'aiguat
com fent-li escomesa,
d'un sonet, mig començat,
en l'embriaguesa,
i amb paraigua foradat,
i la llum pel forat
i rient al meu costat
una noia encesa!
UNA ADOLESCENT EN LA NIT DE MAIG
Contra l'arbre florit ton cos descansa;
defallires i no saps per què,
i romp per primer cop la cobejança
el fil de ton alè.
Ta boca closa, part de dins murmura,
i ton braç, sense moure's, fa un convit:
més que la llum en els estels, fulgura
en els teus ulls la nit.
DARRERA EL COMIAT
Quan m'has acompanyat a mitja via
(de nit és una amada més audaç)
beso de tes parpelles l'agonia
per a fer meus els somnis que tindràs.
El pobre reguerol es desficia,
la lluna regalima en els pinars.
I tu te'n vas i encara jo et voldria
i em penja inútil, desdonat, el braç.
I si, després, d'un nou afany darrera,
de cada estel envejo la tresquera,
anguniat en el meu lloc mesquí,
tu, dins la closa nit emmantellada,
la fas humil i apagues l'estelada,
volent pensar, ben encongida, en mi.
"Cada poema té, en principi, un cos que el caracteritza,
és a dir, una forma vital peculiar que li pertany únicament
i que es manifesta, als ulls de l'esperit de cada lector, al mateix temps
que aquest desenvolupa les possibilitats de concreció imaginativa
que li ofereix el text del cas." "la forma que té el seu origen en
el sentit del poema" (diferent de la forma mètrica).
"L'esquema del sentit que, segurament que als ulls de qualsevol, salta a
la vista abans que cap altre en aquest sonet de Josep Carner està
format per la distribució dels pronoms "tu" i "jo" al llarg de les
seves quatre estrofes. A l'estrofa inicial, hi surten en aquest mateix ordre,
és a dir, amb la segona persona persona precedint la primera, per
bé que en tots dos casos el pronom hi és implícit, incorporat
com està en les respectives formes verbals. En el tercer vers de la
segona estrofa, en canvi, els pronoms hi estan contrastats expressament.
En els dos tercets, l'ordre ha estat invertit: en el primer, és la
primera persona l'única present, mentre que en el segon és
la segona persona la predominant."
"A les dues primeres estrofes és la figura de l'enamorada la més
activa (és ella la que ve acompanyant l'enamorat i després
"se'n va") [...] En els tercets en canvi [...] a la passivitat relativa que
abans caracteritzava l'actitud pròpia del personatge masculí
se substitueix ara un fort impuls actiu, orientat del tot cap enfora del
clos tancat de la relació amorosa; mentre que, al seu torn, el personatge
femení, que abans caracteritzava la seva relativa capactitat d'iniciativa,
ara el veim del tot sotmès, i amb una actitud de submissió
fervorosa, a aquesta relació i al goig íntim de mantenir-la
viva."
"I és esplèndid que el poema acabi amb un vers [...] on, per
mitjà només del gir "volent pensar (...) en mi" atribuït
a l'enamorada però clos amb l'últim esment a l'enamorat, es
lliga definitivament allò mateix que les dues estrofes darreres del
poema semblaven haver deslligat sense remei, és a dir, el vincle de
la relació amorosa. Difícilment podríem imaginar una
conclusió més adequada de la forma d'aquest poema."
(Ferraté, Joan. "La forma dels poemes", dins Papers sobre Josep
Carner, Barcelona, Empúries, 1994)
ENMIG DE TU I DE MI
Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.
El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.
I anem deixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:
els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.
"podem dir que el poema és una imatge, o una "escena"
[...] La referència imaginativa a l'escena se sosté, però,
només en aquests cinc termes: "tu" i "mi" (v. 1), "amor" (v. 2), "besades"
(v. 3), i "dies" (v. 6). L'escena del cas és tot el que queda
d'un "episodi" d'amor que no ens és narrat. Ara bé, en la descripció
d'aquesta escena, tot, fora dels cinc termes esmentats, està dit en
termes transposats, en termes, per tant, propis del discurs expressiu, o
simbòlic. A la primera esxtrofa se'ns parla d'unes rtoses que no són
enlloc [...] A la segona estrofa, al seu torn, la indicació del sentit
espiritual implícit corre a càrrec d'uns ocells [...] A la
fi, doncs, resulta que de cap a cap del poema el que tenim és un cas
extrem de la integració d'un discurs predominantment simbòlic
en una base representativa, o imatgística, extremadament minsa, però
sòlida de totes maneres i perfectament identificable."
(Ferraté, Joan, ""Enmig de tu i de mi", de Josep Carner", dins Papers
sobre Josep Carner, Barcelona, Empúries, 1994).
ÈGLOGA
Queia un ruixim de lluna calara
que enlluentia l'atzavara;
jo em passejava vora el riu,
entre mi mateix tot pensiu.
Cada casal, ben cluc, dormia.
¿Per a qui mai defalliria
la primavera, mig planent
de tant de dolç decandiment,
si la nit era despoblada?
De sobte, en una recolzada,
veig com tremola un cos tot blanc
i ho mira algú sobre el barranc.
Infla l'oreig, infla i encisa
d'una donzella la camisa
penjada entremig d'uns clavells
i una gran marialluïsa.
I al tros quiet, d'amor en frisa
en son capell i penjarells
un espantall per als ocells.
"El poema en conjunt està destinat a justificar la
significació simbòlica (l'idil.li) de la imatge de la darrera
estrofa." "De fet, tot el poema és com un model dels dos aspectes
probablement fonamentals de la poesia de Carner, que són, d'una banda,
el joc de relacions observable a l'estrofa final entre un nucli de sentit
elemental reduïble a un nombre relativament petit d'elements explícits
i tota una colla d'elements incorporats al servei tant de la integritat de
la forma com de la integritat i l'expansióde la imaginació,
i, de l'altra, l'animació constant de les dades de l'experiència
externa i, primer que res, de totes les coses constituïdes com a tals
en el món (arbres i flors, mobles i roba, barques i tartanes, sons
i colors i sentors, i totes les varietats dels quatre elements, l'aire i
el foc i l'aigua i la terra), a les quals és atribuïda la funció
de personatges arreu actius en el petit o magne drama que és cada
poema.
(Ferraté, Joan, "La primavera al poblet", dins Papers sobre Josep
Carner, Barcelona, Empúries, 1994).
Llunari
JOGUINES
Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants:
aquestes són joguines que hi juguen els infants.
Davant, els ulls encesos que vénen d'uns jardins:
aquestes són joguines que hi juguen els destins.
LES GATOSES
Salut, gatoses clares, or de l'hivern, ginesta
del fred. És per vosaltres que dura encar la festa
a la muntanya nostra en els cruels matins
que estenen la catifa de gebre sota els pins.
Vivor de les sotades i goig de les dreceres,
la flor de l'arç encara us trobarà enciseres.
Punyiu el fred, vosaltres, en l'aire temorec,
i, al foc, ningú no dóna més gai espeternec.
MARÇ
¡Oh gran frisament
lluent!
s'acluca l'esguard,
covard...
Ja gosa sortir
el bri,
i ve en l'aire dolç
la pols
que fa, tortejant,
un cant.
Damunt el més pur
futur
que, encara enterrat,
s'esbat,
jo petjo camins
divins,
¡oh dia roent
de vent,
oh núvol espars
de març!
DOL
L'amic travessa del Dellà la vora
un dia exuberant, tot ell claror;
me'n martelleja més l'obsessió
aquesta primavera que no plora.
A UNA ORENETA
Menyspreen els teus xiscles d'alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales, afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.
EPIGRAMA DEL BELL TEMPS
Patiren fred i por les nostres esperances,
amb un record de flors incertes entremig;
les danses valen més que no les enyorances;
és la possessió més pura que el desig.
OBSESSIÓ LUNAR
A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.
ADÉU SENSE COMIAT
La primavera se'n va.
Amb les parpelles ben closes,
pensem en roses i roses;
fem veure que durarà.
CANÇÓ DE NADAL
Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.
Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.
Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal.
inici
portada josep carner
PÀGINA DE PRESENTACIÓ
mag poesia
|