(Barcelona, 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, 4 de juny de 1970).

dades  
sobre la poesia  
discografia  

Dades

Als divuit anys es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres. Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, l'introdueix el 1902 al diari  La Veu de Catalunya. També dirigí les revistes Catalunya (1903-1905 i 1913-1914) i Empori (1907-1908).
El 1907 ja ha publicat quatre llibres de poemes, entre els quals Els fruits saborosos, el seu primer gran èxit. És anomenat "Príncep dels poetes". El 1911 ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, on col.lobora estretament amb Pompeu Fabra.  Prat de la Riba el situa al capdavant de l'Editorial Catalana, fundada el 1917 sota el patrocini de la Lliga, que a més de diverses col.leccions (Biblioteca Literària, Biblioteca Catalana) i revistes (D'Ací i d'Allà), elabora una Enciclopèdia Catalana .
Carner és un professional de la cultura: escriu diàriament una munt d'articles, notes i poemes a La Veu... (molts amb pseudònims), dirigeix l'Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants (Shakespeare, Molière, Dickens, George Elliot, Mark Twain, La Fontaine, Daniel Defoe, Lewis Carroll, Francesc d'Assís...), escriu poesia. El 1915 es casa amb la xilena Carmen de Ossa, i tindrà dos fills: Anna Maria i Josep. Així i tot, i de cada any més, la seva situació econòmica és insegura. El 1920 es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular.
El 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova com a vicecònsol d'Espanya. La carrera consular el durà de Gènova a Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, amb un breu parèntesi a Madrid.
Lluny de Catalunya continua exercint de columnista (a La Publicitat, des del 1928, i a El Sol de Madrid). La seva obra poètica no s'atura; el 1925 publica un els seus llibres importants, El cor quiet. També escriu teatre, com El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l'Altre (1951) i Cop de vent (1966).
Quan esclata la Guerra Civil Espanyola, Carner és un dels pocs diplomàtics que es manté fidel a la República. El 1939, per tant comença l'exili, amb la seva segona esposa, la professora belga Émilie Noulet, primer a Mèxic i a partir de 1945 a Brussel·les, on fa de professor. El president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla el fa conseller (només ho serà fins el 1948), col·labora als Jocs Florals i a la represa de la Revista de Catalunya...
El 1941 publica Nabí, i el 1957, Poesia, reordenació de tota la seva obra poètica, on hi ha un llibre nou "Absència".
És membre del Consell Executiu de la Société Européenne de Culture (SEC), fundada el 1950 pel filòsof italià Umberto Campagnolo. El 1958 és nomenat  Doctor honoris causa de la Universitat d'Aix-Marseille.
Carner signa l'any 1952 un document adreçat a la UNESCO contra la repressió del català i el 1955, amb Pau Casals i d'altres, signa un document adreçat a la comissió dels Drets humans de l'ONU denunciant la repressió franquista contra la cultura catalana. El 1959, a la mort de Carles Riba, Josep Carner el va substituir com a president del Centre Català del PEN Club a l'exili.
   
Carner, Josep. Obres completes. (Poesia-Teatre-Prosa). Barcelona: Selecta, 1968.

Sobre la poesia de Carner

Ferraté, Joan. Papers sobre Josep Carner. Barcelona, Empúries, 1994.

"Arbres de Josep Carner"
"A Arbres s'hi poden distingir a grans trets dues parts. A la primera hi ha els poemes en què la diversa experiència del poeta s'ha duplicat menys en un reflex meditatiu, en què la mirada es manté més dispersa, i rica exclusivament de la seva pura avidesa. A la segona part, la duplicitat entre el símbol arbori i la seva significació humana s'afirma més i més. El punt d'inflexió, irònic i delicat, el representen "Elc cocoters de Macuto", que, arrancats a El cor quiet, repeteixen aquí la seva insinuació de la boira darrerta. Així i tot, la distinció no és total: en la primera part, "Arbres", "La fulla" i "Acàcies, pomeres..." pertanyen al tipus que en la segona domina i en certa manera preparen aquesta segona secció. Si l'estat d'ànim predominant en la primera és més gojós i al mateix temps més desprès, almenys en la superfície, de motius personals (¡quina ambigüitat, no obstant, en aquest sentit, la deliciosa senzillesa de apollinairià "Figueres de Passy"!), en la segona part es fa dominant en cada paraula dins del vers, en cada vers fins al terme del poema, la vigilant compnyia de la solitud i, amb aquesta, la de l'abisme."

"Auques i ventalls (1935)"
"la imatge pública del nostre poeta, ben establerta gràcies a Els fruits saborosos i a Verger de les galanies, es va acabar d'arrodonir amb la publicació d'Auques i ventalls [...] El Carner idíl.lic, el Carner enamoriscat i el Carner humorista van ser, tots tres, acceptats en bloc i reduïts d'una manera o altra a una entitat única i que calia que no sofrís mai més cap canvi, amb la qual cosa, és clar, el lector també era lliure de no fixar-s'hi i, per tant, de no adonar-se'n, si de cas n'hi havia cap. [...] el 1925, El cor quiet, un dels seus llibres capitals, i nou en molts sentits [...] no devia induir, doncs, ningú a desfer-se de la imatge convencional de Carner que havia quedat fixada deu o quinze anys abans. [...] És veritat que el Carner humorista preval sobretot a Auques i ventalls, de la mateixa manera que a Verger de les galanies trobem abans que res el Carner enamoriscat i que Els fruits saborosos són l'exponent principal del Carner idíl.lic."
"De cap a cap de l'obra de Carner, és l'animació de la natura, de les coses, de les sensacions, de totes les cares de l'experiència, a més de les persones, allò que vivifica el seu món representat, que és de cap a cap, i gràcies en gran part a aquesta animació, també un món pensat i interpretat."


Ferrater, Gabriel. "Pròleg" a Josep Carner, Nabí, Barcelona, Ed. 62, 1974.

"És del tot lògic que la història de Jonàs donés a Carner un gran tema, el tema del seu poema màxim. La fibra central de l'obra de Carner, el motiu a què torna sempre, podríerm dir que és la consciència de la inadequació de les racionalitzacions que l'home es basteix a partir de les dades immediates de la seva experiència."
"Tots els afanys, les il.lusions i les presumpcions dels homes se'ls mira com a derivatius, com a testimonis d'una vida aboriginal que es troba abans o al dessota. Però, per això mateix, aquests gestos humans són enormement valuosos."

"el poema de l'home en pugna amb les seves pròpies racionalitzacions, que no arriba mai a encaixar-hi amb una plena coincidència de sinceritat, que es troba sempre ofegat o decebut per l'objece de la seva fe. En el mecanisme del poema, no és pas essencial que aquesta fe sigui religiosa. El Iahvé davant qui Jonàs s'agita pot ésser entès com qualsevol de les formes d'allò que Freud anomena el "super-jo": és la racionalització summa de Jonàs, la clau de volta del seu univers [...] poema de la idealització decebuda."

"només per això, perquè fos involuntàriament parit per segona vegada, haurà viscut Jonàs. És tot el sentit de la seva vida, i no es tanca dins seu més que dins de qualsevol altre home. L'autèntic Jonàs és el Jonàs objectivat, simbòlic, independent dels seus barroers intents personals d'interpretació. [...] sabem de Jonàs tant com ell n'ha pogut saber. No en sabem res, i ho sabem tot. El contingut de la seva vida és narratiu, objectiu com tot símbol poètic sòlid, destinat a enriquir la imaginació dels homes."
"Si he sabut llegir bé Nabí, aquest seu poema suprem és essencialment una expressió de la seva visió del símbol poètic, i del seu escepticisme radical quant a qualsevol racionalització que pretengui d'ésser més que simbòlica."


Foix, J. V. "Josep Carner en el meu diari", dins L'obra de Josep Carner. Barcelona, Selecta, 1959.

"Els mots que empra En Carner són exclusius; i precisos per a una comuna delectança lírica. I ben fets, tal com jo crec que han d'ésser els versos dels escriptors que han adoptat la retòrica tradicional. Em plauen per llur exactesa lírica com me plauen els pocs que conec d'En Riba, tan precisos i ajustats a la idea. En Maragall exalta l'esperit, En Carner i En Guerau de Liost el verb, En Sagarra la sang i En Riba la intel.ligència". (5 d'abril de 1917)


Oller, Dolors. "Josep Carner: de la llei de la gràcia" dins Josep Carner: llengua, prosa, poesia. Barcelona, Empúries, 1985.

"Per la primavera del 1788, quasi cent anys abans del naixement de Josep Carner, Friedrich Schiller escrivia un dels seus millors poemes hel.lènics, "Els déus de Grècia" [...] Segons Schiller, la poesia ha de parlar d'allò que no és aparent, d'allò que el materialisme ha foragitat de la vida a la terra, reduint-la a pures lleis mecàniques. El poema de Schiller és un lament lírico-filosòfic per la desolació i per la  tristesa que omple l'univers i la terra, deserts ara dels déus i de la joia que abans l'habitaven i que han fugit per sempre més bandejats pel materialisme monòton i sense ànima i per un déu únic, sinistre i venjatiu. Els déus han abandonat un univers que ja no els necessita per a donar-se sentit i la naturalesa ha perdut les lluors divines. Però el poema acaba dient: "Tot allò que està condemnat a desaparèixer de la vida d'aquesta terra, està destinat a viure immortal en el cant dels poetes."
"És així que el concepte clàssic de l'art com a imitació entra en crisi i dóna pas a la idea moderna de l'art com a expressió. [...] Tota l'aventura poètica del dinou és la recerca febrosa d'una forma capaç d'abolir la distància entre l'essència i l'aparença."
"Cent anys més tard, el 1891, Mallarmé defineix el simbolisme amb aquestes altres paraules: "L'art d'evocar un objecte, fragmentàriament, analíticament, demanera que hi quedi revelat el seu temperament més intern i inicial, per extreure'n un estat d'ànim a partir del desxiframent que en reveli el procés" (Correspondance)

"Quan, l'any 1908, Josep Carner publicava, a la revista Empori, "De l'acció dels poetes a Cataunya", tenia vint-i-quatre anys i quatre llibres importants per la seva trajectòria poètica [...] No cal ser massa sagaç per veure en tots aquests llibres un exercici voluntari de recuperació de la forma clàssica, la manifestació implítica d'una presa de posició davant el fet poètic. Carner comença la seva vida poètica establint-se en el refús d'allò que ell entén com a romàntic." "Calia fundar una pàtria moderna i dotar-la d'una llengua ciutadana, desvetllada; natural i útil per al joc elegant [...] Probablement va ser aquest factor sociològic, aquesta necessitat fundacional el que va fer que la poètica carneriana s'apartés, al començament i en l'aparença de la dels seus contemporanis europeus més pròxims, i que, optant per una forma clàssica, obtingués uns resultats figuratius, pura presència objectiva d'una realitat volgudament quotidiana."
"Aquesta mirada i aquesta natura il.lumina Els fruits saborosos, un llibre de poemes publicat el 1906, uns poemes parnassians que, tenyits per una estètica de la quotidianitat, van poder representar la imatge arquetípica de la Catalunya ideal i de la poesia noucentista."

"la poètica de Josep Carner posa en funcionament dues forces fonamentals que, en el cas de la seva poesia, es lliguen l'una a l'altra: el coneixement de la tradició i el talent individual [...] La llei i la gràcia caracteritzen la poesia de Josep Carner."
"L'energia lírica, la inspiració i el motiu poètics, la intel.ligència i finor morals, ja són en els primers llibres, peró són sempre superades pels guanys posteriors."
"Gabriel Ferrater deia que La paraula en el vent, el primer gran llibre de Carner, és fruit de dues experiències fonamentals: Ausiàs March [...] i Shakespeare."

"Res no podem saber del Carner individu a través de la seva poesia, perquè, optant per un ordre de figuraciói on la referència és protagonista, l'atenció és atreta per allò objectiu que ens hi és presentat. Naturalment que és la seva manera de mirar l'objecte i formalitzar-lo allò que ens el fa interessant."


Giuseppe Ungaretti (Dins La veu dels poetes, Barcelona, PDI, 1993)

"Difícilment un home és poeta en la vida, en la vida de cada instant com Josep Carner"

Discografia

Santi Arisa. Taverna de poetes. Columna música, Barcelona, 1997. (La sopa de farigola)
La veu dels poetes. PDI, Barcelona, 1993. (Cançoneta del déu-nos-do / De la vila del Vendrell / ...) (Recitats per ell mateix)
Maria D. Laffitte i Mercè Torrents. Estimats poetes. Picap, Sabadell, 1995. (Joc d'aigua / Cançó de la mica mica9

Més poemes musicats

portada josep carner 

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia