Els
fruits saborosos
Lloc
Auques i ventalls
Llegendari
Ofrena
Llunari
Arbres
Cor quiet
Verb
Mar
Nabí
Lluna i llanterna
Absència
Museu zoològic
Bestiari
El tomb de l'any
Sobre la poesia de Josep Carner
Antologia
per a l'escola
|
Museu zoològic
ELS ANIMALS S'EXPLIQUEN COM BONAMENT PODEN
Cangur, el fill
-Jo, canguret bon minyó,
sóc a casa i al balcó.
L'abella
-Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.
El pop
-Sóc el ganut més sortós:
tot sovint, d'una embranzida,
pesco amb sis agafadors.
La cigala
Diu la cigala al marit:
-Voldria fer migdiada,
i no puc, amb el teu crit.
El cuc de seda
-Fils que feia per a un niu,
me'ls agafen i els treballen;
i acabant, us en vestiu.
El be
-Quina cosa em passa a mi
Em diuen "be", i és la sola
paraula que jo els sé dir.
L'oreneta
Davant genteta
potser poruga, arraulideta,
ella és qui diu:
-Só més, só més que una oreneta:
jo só l'estiu.
El mosquit
-Contra els que volen artistes,
però els voldrien de franc,
fet el meu poquet de música
prenc una gota de sang.
El gall
-Si jo oblidés ma cantera
en arribant el matí,
¿qui sap si el sol tornaria
cap més matinada a eixir?
El mussol
Jo tinc cara de set.ciències
i visc, de dia, ensopit;
totes les mesves sentències
les penso, immòbil, de nit.
La rata
-A un ratolí temerari,
nebot meu, que és molt tossut
dic: -Vols fer-te saberut?
Doncs rosega un diccionari.
Bestiari
L'ALBATROS
Ocell amb dits que un guant de pell defensa,
cos vigorós, bec potent i bon cap,
navegant de l'espai a bella altura
damunt la gran estesa de la mar,
ocell d'incomparable senyoria,
car sota el cel no en passen de més grans,
ni hi ha qui voli tan amunt, enlaire
d'illes, de continents i de penyals!
De lluny, deia l'albatros
si no amb la veu, amb son esguard:
-A mi no em plauen sinó estels i escumes:
goig que dura, s'atura i es refà.
L'ANGUILA
-Homes, us he vist devora,
homes, us conec els nius
encara que marinera,
quan no crio, vaig pels rius.
Llisco, i el perill defujo;
el viatjar m'espavila;
quan no es pot ésser lleó
val la pena d'ésser anguila.
Tinc el geni rodamón;
quan més dubten si passava,
jo ja sóc a un altre cap
de la terra o en mar blava.
Llibertat, goig de l'anguila!
Ni es dóna el meu cor ni es ven;
fujo de qui m'amenaça
i rellisco de qui em pren.
LA CADERNERA
Al primer pis hi ha un gos danès,
malhumorat de viure-hi pres.
Al segon, un lloro ensopit
repeteix el que sempre ha dit.
Al terç, planyívol, feia el gat:
-Pogués escapar-me al terrat!
Al quart, de temps ha llogador,
l'aranya fila en un racó.
En el quint pis, de sobte, un dia,
ofert a uns vells patriarcals,
la cadernera fa alegria,
gentil remei a tants de mals;
ja lloro i gat, aranya i gos,
troben el viure delitós.
EL CAMELL
-El meu córrer meravella;
i si no em plauen estreps,
en ma esquena hi ha dos geps
i l'endemig fa de sella.
Espines, menjo només
(tot el que el desert ens dóna)
De pares a fills, fa estona
que ens carreguen els neulers.
Per sorrals escalfeïts
no tinc fam ni cerco ajuda,
i set dies i set nits
puc estar sense beguda.
I on jamai cap casa hi ha,
si és que em toca traginar
gent d'espasa o gent de renda,
quan ve l'hora de dinar,
ma gran ombra els fa de tenda.
EL CARGOL
-Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estogi al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: -Cargol, treu banya!-
mig em moro de poruc.
EL COLOM
-Els coloms, de tan polits,
cridem menys que les cucales.
Tenim peuets molt petits
i el que fa goig són les ales.
Si em causa desassossec
la més gentil de la colla,
çli faig una pessigolla
amb la punteta del bec.
Segons un plàcid costum,
gent d'entre mar i muntanya
van donant tombs a una canya
perquè volem en la llum.
Pobres homes vanitosos!
Jo sé que en els vostres tombs
és només veient coloms
que heu après d'ésser amorosos.
EL COCODRIL
Al cocodril li convenen
amples rius assolellats;
llargarut i boca-oberta,
a tothora va pensant:
-Quin bon sol, quan estavella!
I ara, què t'empassaràs?-
Amb mirada mig somorta
i d'escates cuirassat,
hom diria que sa cua
no s'acaba d'acabar.
Aigua dolça, aigua salada
o aigua bruta, poc li fan.
Fills futurs deixa en la sorra,
i és el sol qui hi vetllarà.
-Així crec que s'espavilin
amb més geni personal!-
I en la llum i entre la calda,
mentre ell tira endavant,
us mireu d'instint les cames
per si són al seu abast.
EL CUCUT
El cucut,
ben mirat, és un perdut;
vejam, per a quins set sous
en niu d'altri deixa els ous?
Un savi us explicarà
que si el cucut té la idea
d'ésser lloable qui crea,
el carrega de covar.
És sa cua de grandària
que ultrapassa l'ordinària;
i ell, dreçat en un relleix,
tot sentint el Fat que truca
diu: -Tingués ulls a la nuca
per a veure, commogut,
si la cua m'ha crescut!
EL DRAC
-És la primera vegada
que ataco un erro molt vell:
no he mai topat un Sant Jordi
ni mai tastat un anyell,
ni he volat damunt les serres
ni he fet cap mort ni ferit,
per la raó, tan senzilla,
de no haver mai existit.
Capireu que no tinc culpa
ni em sabríeu condemnar
si un poruc va somiar-me
i un pintor se'm va empescar.
I vegeu si en són d'estranyes
les manies d'un boirós;
com em reca de no veure'm
com em veien els pintors!
L'ELEFANT
-Salut i alegria.
Jo só l'elefant,
el forçut més gran
que la terra cira.
Tinc una estatura...!
Qui més s'expandí,
al davant de mi
sembla criatura.
Per plans i muntanyes
duc al meu davant
la trompa, dansant
entre dues banyes.
Bé em faira trist
de perdre-la un dia,
però pel que he vist
mai no s'esgarria.
I en pena o en pompa,
redreçat o cot,
arribo amb la trompa
gairebé pertot.
L'ESTRUÇ
Ocell com só
tan corredor,
mai no m'atrapa cap minyó.
Dues coses em fan pena;
per immemorial abús,
d'un babau de testa dura
tots en diuen un estruç;
i com passa de vegades
a poetes de secà,
em reca la feixuguesa
que m'impedeix de volar.
Ocell com só
tan corredor,
mapo la terra i el cel no.
EL FALCÓ
El falcó de llargues ales,
quin envestidor cruel!
tot seguit que veu la presa
es dispara des del cel.
Estén tot el seu plomatge
com en un adéu al cim;
urpes i bec es convenen
en el deler de llur crim.
Bat les ales, mou les urpes
el tirà de cims llunyers;
presa que ell hagi topada,
no la topa ningú més.
EL GALL DINDI
-Hores ha que, per ma pena,
no em passejo enravenat;
una gàbia se m'emmena
per a dur-me a la ciutat.
Gran gentada, veus cofoies
a la fira trobaré;
allí van a veure noies-
i galls dindis, ai, també!
Amb freqüent coqueteria
exhibiré mon ventall;
m'han contat que s'hi extasia
gent que vagi amunt i avall.
O, passant entre la gent
i, d'un cop d'ull, convençuda,
una cuinera traçuda
em palparà tot rient.
Quin enyor tindré d'aquelles
gaubances del meu passat!
Ja un esglai m'haurà agitat
les carúncules vermelles.
I el que és encara pitjor,
se'm veurà, mala negada,
mort en cuina aqueferada
i enterrat al menjador.
EL GAT
-Amb diferents matisos
d'ira o de goig, arreu
el meu instint modula
el mèu o el marramèu.
El mèu encara tímid
suplica a un d'atansat;
hi ha un mèu de la tendresa
i un mèu d'exasperat.
I si un mèu-mèu pidola
a mig camí dels plors,
un marramèu imposa,
irat, el cos a cos.
LES GAVINES
-Vivim de tristes deixalles
i de pesca de peixets;
podem per la llum i en colles
enfilar-nos com coets.
Als que sirguen per la terra
des d'amunt els dem conhort;
viatgers en adonant-se'n
diuen: -Vaja, som a port-.
Gent de testes acotades,
presoneres del costum:
que l'ànima se us enlairi
per les vies de la llum.
EL GRILL
-Em plau d'ésser vora l'home;
sóc ví seu molt antic;
tafanejo vora els marges
i és de pau el meu xerric.
Tot sovint, d'una aigua fresca
vora el regueró m'estic;
m'enamora l'estelada,
i ella, ¿escolta el que li dic?
Bona ànima que em somrigui
m'ha pagat tot el fatic;
xerricant, faig a qui trobo:
-No m'esclafis; só un amic-.
Val a dir-ho: de vegades,
sense cap projecte inic,
m'acosto a la llar de l'home
i és per a escalfar.me un xic.
Clar de lluna, boira fina,
si só lleig i no sóc ric,
la veu meva us acompanya;
i, al que deia, poso pic.
Ric, ric,
el que us deia é un nyic nyic;
ric, ric
ai, amic,
m'entristeixo si no ho dic.
LA GUINEU
-Eixim de nit sense fressa,
talment que ningú no ens sent;
tenim una llarga cua
i un morrot ben amatent.
Més ens plau d'estripar vides
que de dar-nos cap enfit
i, no fent remor de passes,
ens ignora fins la nit.
Si altra gent cuita de dia,
les guineus ho fem després.
El desig diu: -Si hi anava...-
Les tenebres diuen: -Vés.
Glotonies ens obliguen
a deixar, per tots costats,
nius desfets d'una grapada,
galliners ben ensagnats.
L'HIPOPÒTAM
-El meu caparràs espanta
amb més morro que no front,
i tinc una pell tan dura,
que és la més dura del món!
Nedo com una sirena,
menjo herbeta al regadiu
i sé durar sota l'aigua:
sóc un elefant de riu.
El present que a mi em plauria
(per a dur-lo sobre els lloms)
fóra un piano de cua
amb mànec de dar-hi tombs.
He vist micos, he vist lloros.
Trobo que no valen res:
gent lleugera, estrafolària...
Sóc un animal de pes.
EL LLANGARDAIX
-Só qui-sap-lo llargarut,
com tota la meva raça
ma cua dóna entenent
que jo firmo cada passa.
No em cregueu mala persona;
de fer mal ¿n'he mai sabut?
I em diu l'herba, quan hi passo:
-Heu rosada, llargarut!-
Jo m'entenc amb l'herba fresca
i amb florides de l'estiu
i els vorals de fi murmuri
i el cel blau mirant-se al riu.
EL LLORO
M'he avesat a aaquesta gàbia,
no mai tímid, no mai cot
parlo sense cantarella
i com si sabés de tot.
He après d'un veí xerraire
i un tartamut, son amic;
converso de tota cosa
com si entengúes el que dic,
I parlo tan bé, que un dia,
un miop (un jovencell),
em féu de sobte: -Dispensi
em creia que era un ocell-.
I ja prou de rialleta,
babaus que rodeu pel món;
ben cert que aprengué d'un lloro
l'inventor del gramofon.
LA LLUERNA
-El meu marit, que té ales,
fuig de la pols i del fum;
jo, que només m'arrossego,
en nit entrada, faig llum.
Si cada dia m'oblida,
l'enlluerno cada nit;
si no em destria en la fosca,
faig llum i ve tot seguit.
Ah! ma llum és tan lloada
que a qualsevol de sobtat
per una llum poderosa,
li diuen enlluernat.
Però ja ningú no es paga
del que li hagi dat el cel.
Ésser lluerna, lluerna...
Qui pogués ésser un estel!
CONVERSA DE MERLES
Prop de casa, a l'alba,
o ja en fosquejant,
les merles conversen,
conversen cantant.
No n'entenc la parla,
que és tota dolçor;
però sé que és tendra
i que té raó.
Per al cant més íntim,
vaga llum calgué,
quan comença el dia,
quan la nit ja ve.
I el secret perdura,
tendre i delicat,
de les amoretes
i de l'amistat.
LA MOSCA
-No caldrà pas que m'entabanin
dient-me: "Calla, aparta't, jeu".
Per a ficar-me a tot arreu,
no caldrà mai que m'ho demanin:
us vaig al nas i allà on suqueu.
I ara afegeixo als estordits:
Jo vull la llum, dies i nits;
i així el remei contra les mosques
serà quedar-vos a les fosques...
en companyia dels mosquits.
PLANY DE L'ORENETA
-En veient caure les fulles,
a la llum parlo corrents:
Cel que les tardors ataquen,
no t'hi tornaries gens?
Vull el sol un que ens retorni
les cantades i les flors,
amb un riure en cada eixida
i un amor en cada enclòs.
Em farien massa angúnia
el boiram, la neu, el glaç,
la gent sota el fred, gelada
i amagada fins al nas.
Vull coets de part de vespre,
joia nova, cants ardents
on ressoni, llesta i franca
la gatzara dels vivents.
Vull delers i serenates
i cançons d'enamorats
i, a la fi d'un raig de lluna,
els poetes inspirats.
I tot d'una, a l'aire lliure,
joia nova i molt de sol,
o si no, d'una vegada,
vaig a l'Àfrica d'un vol!
DIU LA PAPALLONA
-Papallona encisadora,
jo, lleugera i voladora,
tendrament, en dia bo,
vaig de l'una a l'altra flor.
Com a il.lusió tan bella,
cal no haver-me; fóra un crim.
Per als ulls só meravella
i, dins una mà, polsim.
EL PARDAL
Ocell alegre i gosat
de plomatge bru, clapat,
més xerraire cada dia,
jamai poruc ni mesell,
ets dels infants alegria
i lleu recança del vell.
Pel passeig, pels carrerons,
oh tafaner de naixença,
sempre ton goig recomença
i no oblides ni els racons.
Veus la que el teu cor adora?
En aquell moment, és clar!,
seduït ens vol deixar.
I, a penes et veu volar,
la branca d'arbre t'enyora.
EL PINGÜÍ
-Si ma forma i tarannà
divertiria algun plaga,
cap ximple no em guanyarà
a nedar i a capbussar,
que ja em vénen de nissaga.
D'ulls rodons i bec gruixut
sóc, nedant, extraordinari;
ja sé que, a terra vingut,
faig posat de saberut
amb caient d'estrafolari.
Mai per sentiments roïns
se les heuen els pingüins;
cap desplaer no ens trastoca.
Sabem els antres marins
i ens basta el cau d'una roca.
EL POP
-Prenc vida i hec gaugances
en l'aigua, prop de roca,
i de vegades munto
i un raig de sol em toca.
Amb mon seguit de braços
a anar robant em plac;
si els meus tentacles dansen
mon cos és com un sac.
No crec d'ésser molt savi
ni a gran perill m'avinc,
però el que prenc no ho perdo
perquè el que tinc ho tinc.
Ni com lleó rugeixo
ni udolo com el llop;
callat, vaig a la meva:
ja ho té en naixent, el pop.
SERPENT
M'arrossego bé
i em cabdello als arbres;
mai no m'ha calgut
un parell de cames.
Destrossada carn,
que d'altres la cerquin;
jo menjo només
preses que bateguin.
Poder absolut
és el que m'encanta;
que l'hegui tot jorn
bo i arrossegant-me.
EL TORD
-Só l'ocell gentil i franc
de llom gris i ventre blanc
amb clapetes
ben deixades i fosquetes.
En el cant no sóc primer;
dir la veritat no em dol.
Però diu el rossinyol
que sóc el segon potser.
I es plau tant a ma cantera
l'olivera,
que em sol dir:
-Vols olives? De primera:
canta, noi, i resta ací;
i en els dies que se'n van,
fes panxeta i dóna'm cant.
El tomb de l'any
APARADOR
Bales, tabals trompetes i cavallers i nines:
aquestes són joguines
per a jugar-hi els nins.
Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines,
que prou seran joguines
d'inconeguts destins.
FORNALUTX
(Record jovenívol de Mallorca)
Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.
Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades,
present del cel, de la taronja el do.
Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.
Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.
inici
portada josep carner
PÀGINA DE PRESENTACIÓ
mag poesia
|
|
