Auques i ventalls

LA GALANT NOIA

Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.

Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.

Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau.

Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un: -Oh!- tot empassant l'alè.


NOVES DE LA ROSER

Antany semblava un noi desmanyotat, contrari;
i feta dona en un mes d'abril, la Roser
ara encén el desig del minyó carnisser
     i la recança del notari.

I esquerpa i tot com és i no sabent d'amar,
mal avesada al pes novell sota la sarja,
     va i s'arredossa al peu d'un marge.
-Ell -diu (i ell no existeix)- sé bé que em trairà...-
Quan ho ha assajat dos cops, aprèn de sospirar.



TIRALLONGA DELS SISOS I ELS ASOS D'AQUEST MÓN
[fragments]

EL POLÍTIC
Quan diu rugint: -És tot govern impur!-
hom hi endevina el governant futur.

EL CAP DE POLICIA
Quan la sort de son càrrec el desnia
va al Guignol, on el baten cada dia.

L'ESTRANGER
Li parlem son llenguatge.  No ens entén.
A Barcelona, em penso, el va perdent.

L'ATRACADOR
No plany el cobrador que ha d'escometre.
És burgès; porta coll i sap de lletra.

EL MILIONARI
Amb un copet que us sol donar a l'espatlla
compleix, té crèdit nou i us posa a ratlla.



Llegendari


FI DEL REI JAUME

Desert el seny i l'esment atuït,
ja ni es dolia el rei Jaume en son llit;
del que deixava, ja n'era en oblit,
i de sos ulls no es partia la nit.

No sent passar l'oreneta xisclaire;
dels gessamins és esmús a la flaire;
jeu, qui lluità cor bleït, braç enlaire,
sota cobertes folrades de vaire.

Li penja el llavi, rellisca el seu front;
últim seguici, devora li són
ombres, silenci, desfeta del món.
Alt es dreçà, cal que jegui pregon.

¿Qui el crida encar, i l'ombrívola calma
fon als sentits? Senyor rei, què t'espalma?
Un llindar blau va creixent en ta balma.
Tot és claror: hi ha, a tos peus, el reialme.

Oh llarga estesa de llum resplendent!
Corre una veu d'Alacant al Conflent:
-Si vas partir per als fills terra i gent,
ara repensa't en nou testament.

-¡Com, mon esguard, diu el rei, t'adeleres
en veient viles, serrats i senderes!
Jo els nuaré, mal que allaus rapinyeres
pactes esqueixin, malmenin fronteres.

En nom de Déu, Pare, Fill i Esperit
(que ho senti l'àngel i en faci l'escrit,
ara que el seny em revé més ardit),
siga aplegat el que abans he partit.

És una i meva la gran nierada;
en nats pensí de ma sola teulada;
ara, però, veig més gran ma fillada
com Abraham, pare d'una estelada.

-Del meu llinatge, que es diu munió,
sigui, indivís, mon reialme millor:
la meva parla, que al temps més felló
obri les ales i es torni canço.

Mon cor hi resti, que amb ell primereja
la nostra gent, i fa gunay i neteja;
per als illencs l'Empordà nolieja,
i el Segre verd al migdia bateja.

I encar preneu el que més he volgut,
i que en tot segle tindrà la virtut
de revivar goig o somni perdut:
la recordança de ma joventut.-

I, havent parlat, el gran rei s'estremia
de tant de goig com al cor li venia,
i els ulls sentí solellats d'alegria
i sabé cert que, aquest cop, moriria.

I les paraules del rei en sa fi
amb ploma d'or l'àngel sant confegí,
i les servà com llavor de destí
dins el misteri dels cors a venir.


EL FAUNE ROMÀNTIC

Al fons de tanta randa de brancatge
el clar de lluna no s'ha mai estès;
el Faune mena a son secret estatge
la Nimfa d'or amb el cinyell malmès.

Ella ha cridat, poruga de l'ultratge;
però quan ell s'inclina per al bes,
l'aire subtil gemega en el boscatge,
cau la rosada sobre el cor encès.

També a la Nimfa el ventijol trasmuda:
-Per què he cridat? ¡Só dolçament jaguda
i tinc un bes de flames a l'abast!

Oh dels romàntics delitós abisme!
Llavores, greu: -El meu romanticisme
-ha dit el Faune- és de tornar-me cast.

portada josep carner 
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia