Absència
DIA D’ACABALLES
Llum davant meu, gropada al meu darrera
i déus informes cavalcant pel cel.
Un remolí les branques exaspera
i cauen fulles de color de mel.
L’espai es torç en fluctuant cinglera;
un raig malalt es migra de recel.
Són mar i tros escuma i polseguera,
clotes i balmes desolat bruel.
El riu es torna febre, el vent rancúnia,
el viu d’argent d’un núvol blanc fa angúnia
i salta arreu l’escabellat atzar,
i en la seva frenètica agonia,
des d’un cim assetjat, adéus envia
intermitents el cremallot solar.
“L’espectacular Dia d’acaballes, publicat el 1957,
és la descripció d’una posta de sol o què dimonis és?
Algú m’ho pot dir? És que a mi em fa por.” (Casasses, Enric.
“Del principat poètic”, Avui, 11-4-01)
COR FIDEL
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l'Impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.
I, lladre d'aquest lloc desposseït,
palpant, calent, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.
Jo só d'on ve l'inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l'últim monument en l'enderroc.
Jo pujaré, sense replans d'espera
cap al camí de l'alba fugissera
pel tros d'escala que no mena enlloc.
EL RIU
Em donen vida una bolcada gerra
i naus que voguen per damunt la serra
i una nimfa abocada al seu mirall
i un escamot rogent en devessall:
car això són l'entranya de la terra
i els núvols i la font i un xaragall.
Com que la meva serp fantasiaire
viatja i veu, no conec mai l'enuig:
tinc esmes de cel blau, de nit i d'aire;
cap signe hi venç ni s'hi detura gaire,
en ço que em vaig tornant de caire a caire,
ço que no és empaita ço que fuig.
Si mon ruixim fa de rosada als lliris,
també he negat qui va lliurar-se a mi.
Però, tantost passat el remolí,
s'embadaleix en ma cascada l'iris;
i en un negre fondal del meu camí
deixo oblidat el baterell que occí.
Sé que és ma vida cada dia empesa
cap a la mar, on cada riu es fon;
no hi ha cap recordança en el pregon;
s'igualen riu i font, en nua estesa,
dins aquell gran origen i represa
de tota l'aigua que ha trescat pel món.
Que allí, perduda ja ma fantasia
d'ésser tot sol i a mi mateix igual,
pugui un floc de la meva correntia
caure en ressaca sobre un blanc sorral.
Potser el frec de la terra em llevaria,
un plec que fos! del meu oblit final.
L’ALTRE ENYOR
I
Terra d’atzar, indiferent xopluc,
i tu, cansada i erta llunyania,
guerra, menant els corbs a confraria,
mort, amb els teus alans sense lladruc,
¿seré tornat al viure benastruc,
a aquell redós d’una collada pia,
davant la meva mar de cada dia,
entre l’arboç, el romaní i el bruc?
¿Encar veuré, sota calitges somes,
les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans?
I hauré talment, en renovada festa,
l’estiu en una embosta de ginesta
i l’advent en un pom de gallerans?
II
Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,
com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.
Serà l'amic dins una fossa avara,
parla i costum sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l'ara
i senyalat de sang cada encontorn.
El fosser caporal, d'urpes gelades,
sent aprensiu dessota les murades
remor sens fi, l'escampament del plany.
Encar, però, que un nou destí s'apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.
III
No vull desfer-me en un enyor de mi
o d'hores del passat mal cabdellades;
bé cal que en més magnífiques estades,
enyor, enyor, et vulguis expandir.
I tanmateix, en mon passat mesquí,
un somni clar no fou del tot debades,
i en aquest davallant de mes anyades
només que pel seu raig em sé delir.
Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:
Mare, encara no nada, el cor t'honora,
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.
IV
Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerada i la temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.
Vindràs per ignorades agonies,
per innombrables pensaments d'amor,
per nits de vetlla i afanyosos dies:
i de Tu, de Tu sola tinc enyor.
Oh de bell nou serena i alta i justa!
Triga, si cal, a fer-te més augusta,
superbament ungida pel flagell.
Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.
TEMES DE LA LÍRICA NÀHUATL
AMISTAT
La daurada panotxa primicera
ens revifa en el temps primaveral;
ens fa plaer com una llum lleugera,
de tan rossa i tendral.
Però saber que no minvà cap dia
en cor amic i el meu companyonia,
és -més bell que la ploma i el penjoll-
un collar de joies al coll.
UN DRING
A Marià
Manent
Com un picarol m'encisa
un nou pensament que tinc:
més que un pensament, un dring.
I què hi dringa? Una paraula
agrisada en el costum,
que de cop, es torna llum,
car, en fent camí, distreta,
un airet la duia enmig
del record i del desig.
Ves per quin atzar fou ella
qui lluís i qui fenyés
del tothora la durada
i la força del mai més!
DEDICACIÓ
Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar la vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l'assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d'omnipotent.
(Déu, tot sencer dins el present,
no s'hi complau ni s'hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m'escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d'alçar la testa
amb un sospir
que faci d'ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l'aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m'és tot permès.
Só del futur que lleva.
L'esdevenir roda sens treva:
vull que s'acuiti el seu trepit
i retre, en ell l'ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.
¡Oh Moïsés, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir -
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!
"El virtuosisme de Carner en allò que se’n diu mètrica
i versificació es podria entendre com una forma de modèstia,
perquè en el fons el virtuosisme, que en teoria és una habilitat,
està a l’abast de tothom, o almenys tothom pot entendre que és
una cosa que es pugui suposadament aprendre, però les veritats que
diu Carner amb nom i cognoms sobre la vida, sobre la mort i sobre l’amor,
sobre el seu poble i sobre el seu ésser, les veritats inqüestionables,
gairebé diria les veritats més que sabudes, que piquen al seu
ham poètic, no es poden presentar nues al respectable perquè
no es pot: no es pot. Serien com aquelles pintures antigues que quan les
desenterraren i els tocà l’aire s’esborraren, es volatilitzaren: passen
directament d’enterrades a evaporades. Però amb l’ham poètic,
amb la màscara de les formes, sabent allò de Nietzsche que
cita Bartra al principi de “La fulla que tremola” –que “tot allò que
és profund estima la màscara”–, un hom, és a dir Carner,
se’ns pot presentar amb poemes com “Dedicació” i com “L’altre enyor”,
de poc després de la guerra, que vénen d’una comprensió
duríssima de la magnitud i duresa de la devastació soferta
pel món i en canvi són la cosa més esperançada
i afirmativa i de mirar endavant, en el sentit de la fecunditat infinita,
perquè la història no s’acaba mai i perquè no hem passat
a la història. Nota: quan situo un poema com “Dedicació” en
la guerra o en la dictadura ho faig per interès personal per la persona
de Carner en el context de la seva i nostra història, però
el poema en si no cal que sigui d’aquesta guerra ni de cap altra, és
a dir, el pot entendre perfectament un mesopotami d’abans del diluvi o el
futur fill d’un pakistanès emigrat a una ciutat europea que justament
és la mateixa en què el jove Carner es formà i triomfà
fins a esdevenir-hi en un moment donat l’indiscutit príncep dels poetes.
Dit amb poques paraules, aquest autor és d’un temps i d’un país
però com a poeta pertany a la immortalitat universal."
(Casasses, Enric. "Carner i la creació del poema". Avui, 21/12/00)
TARDOR SENSIBLE
El fred maquina, lluny, la recruada
que gelarà les timbes i els torrents,
i als adéus d'una tendra solellada
cerquen d'abellejar mos pensaments.
Una gran fulla d'or volta encantada
entre sospirs i encara no laments;
finestres sense por de cap gebrada,
de nit, s'encenen de retorns contents.-
Serenitat com de llaurada feixa,
paga i corona de l'humil fatic.
Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:
perq ueè l'aire, talment, em smbla amic?
La vida em diu que tan suau em deixa
perquè ho fa al so de la cançó que dic.
SI EM VAGA...
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol , manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora el portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
i tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc de cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.
DIÀLEG
Era un carrer de tanques i de barraques buides.
Tot fent-hi via, solitari, vaig sentir
una veu feble entre la pols i prop de mi.
I jo mirava al meu entorn qui mai seria;
i solament hi havia
una ombra, la meva ombra, seguint el meu camí.
Mig despagat, vaig escoltar què deia:
-Só jo, que et vull parlar. No pas nintú
de totalment estrany a tu;
jo só la teva empremta; tu fores, si et deixava,
quelcom d'insòlit i de gens segur,
parença feta d'aire que un aire nou se'n du.
Quan, embriac o foll, tu dubtes del teu ésser,
veure'm a mi i assegurar-te'n és tot u.
Tinc per virtuts fidelitat i obediència:
vaig dreta al teu costat per la paret:
quan ella s'ha acabat, m'ajec per terra,
fidel encara a tu, que restes dret.
Som companys de camí i de recerques:
jo só qui es deixa comandar,
tu qui comanda,
i, dòcil, cal que atrapi ton gest, a estil del ca
que heu un tros de vianda.
-I tu em coneixes i em judiques? -Ben segur:
sóc tu mateix, tot i divers de tu:
fins, per mon geni fàcil
i en mon avanç calat i reflectit,
puc cabdellar-me o allargar-me
com tu fas solament amb l'esperit.
Mai amagar-me no sabries
cap nou afany, cap desesment;
a mi em pertoca de comptar-te i mesurar-te
el corregit inici de cada moviment
El nostre pas em diu si goses o si dubtes:
sento el que penses quan no en dónes entenent.
Abaixa l'urc, et dic: talment, perquè caminis
és llei fatal que caminem tots dos;
jo, que sóc ombra, t'acompanyo encara
quan tantes d'altres ombres se t'han fos
de cos massís i de veu clara.
-Fas ton deure, ja ho sé, ben delerosa,
que jo sigui distret o bé malagraït;
digue'm, però:¿i aquest servei no et reca,
oh filla d'un besar del dia i de la nit?
-No. Cap incerta sang no m'ha donat la vida,
mai cap desig no m'ha valgut turment:
per'xò no conec ira ni vergonya
ni delectança ni remordiment
ni mai, ombra que sóc, l'ombra d'un dubte.
A l'hora de ta fi
quan cessi, al teu costat, el meu camí,
m'esvairé pels aires, incorrupta.
Perquè, immaterial, no sentiré ploralles
davant d'un clot ja a punt.
A mi no mai em tocarà la terra
que et tiraran damunt.
CREACIÓ DEL POEMA
Contrada morta o bé fadada,
era una antiga fondalada
on jo no era gens,
inútilment badada,
sense petjada
ni presents,
lluny i més lluny de cada ruta
oberta als que vivim,
de paret dreta i absoluta,
rebutjadora fins al cim.
Fora del viure temerari,
aquell fondal inconegut,
com que jamai no fou recer d'un solitari,
mai no tingué ni solitud.
I els núvols, per damunt creuaven amb recança
pels grans silencis blaus,
car no hi havia ulls que els dessin la semblança
de plomes i de naus.
En tal indret, d'aquells on ni l'ocell recala,
un dia va assajar de néixer un muricec,
primer que hi portaria l'espai amb feina d'ala,
primer que hi maracaria el temps amb son batec.
En començant de moure's encara no sabia,
si ell era nat o fóra un d'altre qui es planyia;
l'havien dat a un viure, tal volta maleït,
des d'una gran cofurna, més negra que la nit.
(Venir d'on no sabeu, en fred i queixa!,
per quin incert? per a quin fruit?-
És prou diví de nèixer,
commoció de l'àrid, dispersió del buit.)
El muricec en mena de repte i de pregària,
i de senyals d'absència voltat pertot arreu,
volia, doncs, somoure la fossa mil.lenària:
primera provatura d'una veu.
Però davant d'aquell grapat de sutge i cendra
captant captant amb dos xisclets humils,
ja abans de viure elles mateixes i comprendre,
les coses mudes van tornar-se hostils.
Tot, a l'entorn, era impassable fita;
i del no-res en el cantell,
va tremolar una sort petita,
igual que un flamissell.
I quin miracle! Amunt, per la serena
claror, saltant garlandes, al sol ponent ofrena,
creuava un àngel, mirant cap avall,
i era el més bell, el que espasa no té ni capmall,
el que a les festes o dansa o repica
i fa brandar, quan la gent dins la boira es capfica,
una bandera, una rosa, un fogall.
Mirant avall, va somriure una mica.
Potser l'havia alertat un estel.
Potser la veu que, afanyosa d'un somni, somica,
és un esquer per al cel.
I envers aquelles clotarades,
tot seguit uns ocells, des del fons de remotes diades,
es migraven per cants futurs;
i, de la timba sota els murs,
eixien, s'esvaïen les ratlles acuitades-
projectes de boscam, incerts i purs.
Un cim de roca s'estremia
com demanant la invasió del vent;
on el mugró d'alguna font s'esdevindria,
la pedra s'ablania
misteriosament.
Per amagar a l'esguard de l'adventici
tot el primer trasbals,
arreu movia el nou desfici
inquietud de boires desiguals.
Ja millorarà pendissos una carena brava,
com demanant l'inconegut trepig.
Em delia fins jo -que m'ignorava.
Era el començament que començava.
Era el desert- amb el desig.
"Una demostració de Carner són els seus propis
pròlegs. El que titula “En el llindar” i que obre La paraula en el
vent (1914) explica la poesia lírica, el geni, la inspiració,
l’entusiasme, l’art... i és allò que se’n diu ni més
ni menys que sublim, però no aquell sublim procurat a base d’extremismes
de la grandesa sinó el produït per la col·lisió
amistosa de la bellesa amb la senzillesa mentre es diuen coses tan fortes
i de tanta saviesa que produeixen el calfred de l’immesurable possible. La
prosa titulada “Ell, al llindar” de La inútil ofrena (1924), en què
s’explica a si mateix com a poeta, és també finíssima.
Posats a triar la seva obra mestra, avui m’inclinaria per “Creació
del poema”, vers escrit l’any quaranta-pocs de la nostra era. La història
comença en una contrada fadada o morta “on jo no era gens”, diu el
poeta, i tampoc no hi érem cap de nosaltres, i acaba quan ja “era
el començament que començava”. L’acció se situa en un
paisatge d’un efectisme molt especial, bellíssim i terrible, però
al nivell simbòlic no sé on passa, si a l’instant zero coma
u de l’univers, o sigui, amb mots del mateix poema, “del no-res en el cantell”,
o a l’interior d’una neurona de l’autor. Segons el títol, el vers
mostra o tracta la creació del poema. Però no hi surt cap escriptor
i ni tan sols cap home. Bé, primer apareix un muricec (un rat penat),
que fa la “primera provatura d’una veu”, després... però no
n’explicaré l’argument perquè ja ho fa Carner. Al capdavall,
el que realment apareix en aquella desolació per animar tot el paisatge,
tot l’univers, és una aspiració. Aquest escrit no és
sols sublim, és un pedrot, un roc, un tros de mineral possible i fascinant.
Té alguna relació secreta i molt íntima amb la veritat,
fora bromes."
(Casasses, Enric. "Carner i la creació del poema". Avui, 21/12/00)
CONFIDÈNCIA
Tant sospirar, tant somniar!
i el dia, inútil, se me'n va.
Sóc un amic massa garlaire
del pi, l'ocell i l'aire;
senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.
LLEIALTAT
El seny és esmussat, l'ull es desmenja
de l'esblaimat dibuix de l'aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s'arrosseguen les esmes d'un diumenge-.
¡Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m'anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.
portada josep carner
inici
PÀGINA DE PRESENTACIÓ
mag poesia
|
