versions d'anite de tègea, nossis de lòcrida i melèagre

més informació

díptic
 

FRÀGILS MURALLES

Fràgils muralles,
     arbres batuts pel vent entre les closes,
     com en recorden
     les reixes de silenci
     entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
     ens és negat, germans, dir cada cosa
     amb el nom clar que una vella sang dicta!
 

VIETNAM

Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corses els seus passos retallen.

Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!

No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s'amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.
 

NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama. 
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d'uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona: 
hem escollit, en l'espera de l'alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.
 

ELEGIA A LLUÍS COMPANYS

Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mai ningú no m'ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes
o et mossegaren dents d'una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l'alba de la mort,
el sol s'avergonyeix quan cacen l'home
i fuig davant de l'odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d'esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d'esperança
per entre els fils de l'amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
 

MADRIGALS PER A UN INFANT ADORMIT

II
T'he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tant
 llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre roses.

inici
 

kiparíssia
 

QUAN EL NOSTRE POBLE ES RETROBARÀ

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
 

DE VEGADES, PEL MARÇ

De vegades pel març, l'aire es tornava tebi.
Ales d'abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.
Però encara era l'hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.

De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.

inici

carmina cum fragmentis
 

RETORN A LA POESIA

No he donat a cap altre les claus d'aquest tresor
que mai no ha estat ben meu, ni en altres braços
he escampat els pocs dons amb què et rebia.
Te'n vas anar amb passes tan subtils
i tan sense remor vas oblidar-me
que el qui vingué després el teu rostre va prendre
com el vell déu la nit que engendrà Heracles
amb figura robada i els seus besos ardents.
Només molt fugaçment una altra fesomia
d'ulls no tan clars i somriure més fàcil
vaig veure al rostre que em semblava el teu,
i tant vaig enyorar-te com enyoren la nit
els jardins fatigats de massa resplendor.
Com tu sense brogit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d'altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.
 

UNA HISTÒRIA D'AMOR

Va començar a l'ombra de plàtans i til•lers
ciutadans, i al vell  claustre que enjoiaven  cireres
un cop l'any, i ginesta.
                                     Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l'aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.
                Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
     Per a veu i record. 
  

Arietta

APRENENTATGE

                   
                   Rossinyol, petit glosador
                        SEFERIS

Rossinyol, peitt poeta,
potser sense adornar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.


LA MEVA ESMIRNA

Penso en el meu germà, el poeta grec
sempre enyorós de les ribes de Jònia.

La nostra Esmirna té antics noms bellíssims:
el Rosselló, Marcèvol, Vallespir...
El temos muda els colors en el seu rostre
i al seu cos tendre i aspre, amb roses blanques
al Canigó blavís.
                          Els vencedors
no el pogueren abatre, ni bastiren
alts minarets. Va calmar el seu orgull
enterrar les paraules dels infants
amb capes de menyspreu i de calç viva
i enfosquir els noms antics de cada cim.

Té límits fluctuants, la nostra Jònia,
transparents tanques de mal destriar,
penetrants, de ponent i de migdia.
Ara mateix que enraono amb vosaltres
tinc por d'entrar, sense voler, a Esmirna.


 

MÉS INFORMACIÓ SOBRE MARIA ÀNGELS ANGLADA: clicau aquí
                                                       i aquí
 

L’aura del sol no el volia “no el volia” “no el volia”, i l’abric a dins l’armari no podia “no podia” no podia!!! No...
 
 
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia