HOMER  (850, poeta èpic)
HESÍODE (750, Beòcia, poeta èpic)
ARQUÍLOC (680-640, Paros, poeta líric i iambògraf)
CAL·LÍ (vers 650, Efes, poeta elegíac)
TIRTEU (VII, Atenes, poeta elegíac)
SEMÒNIDES (VII/VI, Amargos poeta iambògraf)
ALCMÀ (VII, Esparta, poeta líric))
MINNERM (VI, poeta elegíac)
SAFO (VII/VI, Lesbos, poetessa)
ALCEU (VI, autor d’epigrames)
SOLÓ (VI, Atenes, poeta elegíac)
ESTESÍCOR (VI, poeta)
Poemes populars dels segles VI i V
TALES (VI, Milet, filòsof i autor de poesies)
ANAXIMANDRE (VI, Milet, filòsof)
ANAXÍMENES (VI, filòsof)
PITÀGORAS (VI, filòsof)
XENÒFANES (VI, filòsof i poeta didàctic)
TEOGNIS (V/IV, poeta tràgic)
HIPONACTE (vers 540, Efes, iambògraf)
ÍBIC (vers 540, poet líric)
ANACREONT  (VI, Jònia, poeta elegíac i líric)
SIMÒNIDES (556-468, poeta líric, elegíac, d’himnes i d’epigrames)
HERÀCLIT D'EFES  (VI/V, filòsof)
ALCMEÓ (VI, filòsof)
PÍNDAR (518-442, Tebes, poeta líric)
BAQUÍLIDES (V)
PARMÈNIDES (vers V, Elea, filòsof i poeta didàctic)
L’origen de la tragèdia
ÈSQUIL (525-456, Eleusis, poeta tràgic)
SÒFOCLES (495-405, poeta tràgic)
ANAXÀGORAS (V, filòsof)
EURÍPIDES (480-406, Salamina)
EMPÈDOCLES (V, Agrifent, poeta filòsof)
ZENÓ (IV-III, filòsof estoic)
MELÍS (vers 440, Samos, filòsof)
LEUCIP (V)
ARISTÒFANES (primera obra 427, darrera, 388, Atenes, poeta còmic)
DEMÒCRIT (V, filòsof)
LEUCIP (filòsof)
DIÒGENES (IV, filòsof)
SÒCRATES (469-399, Atenes, filòsof)
PLATÓ (430-348, Atenes, filòsof)
ARISTÒTIL (IV, filòsof)
DEMÒSTENES (384-322, Atenes, orador)

EPICUR (Samos 341 - Atenes 270)
CAL·LÍMAC (III)
ANITE DE TÈGEA (vers 300)
NOSSIS DE LÒCRIDA (III)
MELÈAGRE (I)
DIONISIOS SALOMÓS (1798-1857)
KONSTANDINOS P. KAVAFIS (1863-1933)
IORGOS SEFERIS (1900-1971)
ODISSEAS ELITIS (1911-1996)

        NOTA: Quasi totes les dates són del diccionari Grec-Francès de Bailly

Bibliografia

Mites i ritus

Quan va desaparèixer Core, Persèfone, Demèter, sa mare, que la tenia reclosa en una illa, la va cercar dejunant, i quan la va trobar, a Eleusis, li va oferir una beguda d’ordi fermentada perquè somrigués. Tot això era representat pels seus seguidors: feien el camí entre Atenas i Eleusis, bevien aquest ordi fermentat per rompre el dejuni, cridaven obscenitats. Són ritus de fertilitat. El cant i la dansa acompanyen els ritus.
A l’illa de Lemnos un cop a l’any s’apagaven tots els focs durant nou dies i les dones es separaven dels homes; es conta que les dones de Lemnos mataren els homes i quedaren soles fins que arribaren els argonautes; després tornaven a dur el foc i a restablir la vida en comú. Aquesta fugida de les dones per a les seves orgies en què menjaven animals crus, enfollien amb brebatges..., era comuna a molts de llocs, com a permanència dels ritus matriarcals.
Els mites en què les dones refusen el paper de dominades són nombrosos; Clitemnestra pren un amant i quan torna el marit l’assassina.
Les fantasies més obscures troben la seva expressió purificadora en els mites: tota casta d’incest, parricidis, canibalisme, sexualitat amb animals, criatures híbrides (home-cavall, home-toro, dona-au, dona-lleó, cavall alat. L’èpica homèrica defuig aquests temes: no esmenta el sacrifici d’Ifigència, ni la mort de Clitemnestra a mans d’Orestes, ni l’amor homosexual...; Homer tracta l’aspiració de l’home a ésser com déus.

     Els mites sobre els déus procedeixen sovint de ritus que han perdut el significat originari i exigeixen una nova explicació.

Homer

(vers 850, poeta èpic)

     Quan la literatura grega comença per a nosaltres té una trajectòria que posa en contacte el segle VIII amb el segle XIV a través d’na successió ininterrompuda de bards.
     L’hexàmetre grec consta de sis peus en general dàctils (una síl·laba llarga seguida de dues de breus), a vegades, i al final de vers sempre, el dàctil és substituït per un espondeu (dues síl·labes llargues). Se’n troben mostres ja des del 1.400 i durarà fins al segle V.

   A les epopeies homèriques es canten fets ocorreguts des del 1570, l’edat de bronze, en què florí a Grècia una cultura unificada, avançada i altament individualitzada.
Els déus estan íntimament implicats en la guerra de Troia, en els fets dels grecs. Homer du a terme una ordenació de la multitud de divinitats que habiten el cel imaginari grec. Els déus principals a Homer, a més dels més antics, Demèter i Dionís, déus de la fertilitat, són: Zeus, Hera, Atenea, Apol·lo, Artemis, Posicó, Afrodita, Hermes, Hefest i Ares.
En els seus poemes, s’han conservat Iliada i Odissea, ens narra un conflicte entre dues entitats igualment sobiranes: l'heroi i la voluntat dels déus.

ILIADA. Composta en hexàmetres, amb 24 cants, conta el setge de Troia per part dels aqueus comandats per Agamèmnon a la recerca d’Helena, la dona del seu germà Menelau raptada per Paris, fill de Príam, el rei de Troia.

ODISSEA. També en hexàmetres, conta les aventures d’Ulisses en el seu retorn a Ítaca: la nimfa Calipso el reté, el cíclop Polifem, l’illa de la fetillera Circe, el descens a l’Hades, les sirenes… Quan arriba a Ítaca es vesteix de rodamón i mata els pretendents de la seva dona Penèlope.
Iliada i Odissea són dos poemes molt diferents. A Iliada els herois es mouen inexorablement, per mitjà d’una combinació d’opció pròpia i de forces més enllà del seu conrol, cap a la destrucció i la desaparició. A Odissea hi ha els viatges, els criats, la vida humil...; el seu moviment és allunyar-se de la guerra cap a la pau.

Vegem els primers versos de l’Odissea (traducció de Carles Riba):

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.


Hesíode

(750, Beòcia, poeta èpic)

El seu pare era pagès a Beòcia. Tingué un plet amb el seu germà Perses per qüestió d'herència.

Teogonia parla de l'origen i la natura de tot.
Comença amb les muses:

Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant,
mentre pastorejava per la falda del vaporós Helicó.
Aquestes paraules m'adreçaren les deesses, muses olímpiques,
filles de Zeus portador de l'Èdiga:
"pastors, rústecs, indignes criatures, només ventres,
sabem dir mentides que semblen veritats,
i també anunciar veritats, si volem".
Així parlaren les filles de l'Altíssim, les ben parlades,
i em donaren una vara de llaurer florit
que tallaren,brot magnífic, i m'inspiraren
llenguatge sonor per cantar el futur i el passat.

Sobre la gènesi i natura del món Hesíode diu que abans no hi havia res, només el Caos, un buit que tot ho absorbia i abraçava.  Després es formà la Terra, "Sòl segur de totes les coses", i l'energia de futures produccions, "Eros, el més hermós dels déus i els homes". Del Caos (buit) també sorgiren la Fosca i la Nit. Mitjançant el poder de l'amor creador, Eros, les forces positives brosten de les potències negatives: el dia i la claredat celest (Èter). Així el dia és fill de la nit; la claredat, de l'Obscuritat; el ser, del no-ser. Les Hespèrides, donzelles que amb l'ajut d'un drac custodien l'arbre de les pomes d'or, símbol de la fecunditat i de l'amor, són filles de la nit). La Terra produeix el Cel (Urà) per envoltar-s'hi, i Ponto, la mar. Després la terra s'uneix amb el Cel i amb la Mar i també s'aparellen els seus fills. El Cel, Urà, és el primer senyor del món; a causa de la seva crueltat els Titans, els seus fills es subleven, i Cronos, un tità, castra son pare i es fa amb el poder; després Zeus, fill de Cromos, venç els titans, alliberant els cíclopes de la presó en què Urà els havia tancat; aquests li donaren els seus poders: el tro i el llamp amb els quals governa sobre els mortals i els immortals; així arriba al poder la generació de déus que guia ara els destins dels homes. En una altra explicació (a més de la dels gegants de cent braços), el que allibera Zeus són entitats com Voluntat de poder, Poder, Força, Victòria.

Treballs i dies narra la feina diària de l'agricultor; és adreçat al seu germà, i hi critica el poder; així els temes són la feina, i la justícia. En aquest fragment mostra la seva visió de la dona, en un món que intenta imposar el patriarcat sobre el matriarcat. Pandora, primera dona mortal, induïda per una curiositat fatal, obrí la caixa que Zeus li havia confiat, plena de tots els mals, els quals s'espargiren per tota la terra:

Abans vivien els homes en la terra una existència
lliure de dolors i de treballs pesats
sens malaltia, perillosa missatgera de la mort.
Però la dona aixecà la tapadora de la gerra
i tots s'escamparen repartint el dolor.
Només l'esperança restà segura tancada dins la gerra
perquè just quan estava a punt de volar per l'aire
Pandora tancà la gerra, per voluntat de Zeus,
que dirigeix els trons i sostè l'ègida.
Els dolors cruels cobreixen els homes,
plena de plagues la terra i plena la mar,
unes malalties durant el dia, unes altres a la nit,
al seu caprici, duen mals als mortals.
en silenci. Zeus els va llevar la veu.

A continuació narra la caiguda de la humanitat des d'una exigència originària:

D'or fou la primera raça dels homes parlants
que crearen els immortals que habiten l'Olimp.
Floriren quan Cronos regnava al cel,
vivien com déus, amb cor lleuger,lliures
de fatigues i penes. Ni la vellesa no els oprimia.
Sempre amb el mateix aspecte de peus i de mans,
menjaven i bevien lluny de les desgràcies,
i morien en somnis. Tot el bo tenien.
La terra portadora regalava sense esforç els fruits
amb abundància i espontàniament, vagaven alegres,
compartint amb gent noble la feina.
Però quan aquesta raça sepultà, en la nit, el destí,
es feren dèmons. Dèmons favorables, terrals,
protegeixen de la desgràcia els mortals;
vigilen la justícia i les males accions,
recorren els camins envoltats per la boira,
dispensant riquesa: do real que obtingueren.

Poesia hesiòdica

APOL·LODOR
“Hi havia, a Tebes, un endeví, Tirèsias (…). Sobre la seva ceguesa, i sobre la seva màntica, s’expliquen històries força discordants. Hesíode explica que, una vegada, Tirèsias va veure, en el Cil·leni, una parella de serpents que s’acoblaven; va colpejar-les, i immediatament es transformà, d’home que era, en dona. Va vigilar les mateixes serpents quan tornaven a acoblar-se, i va tornar a ésser home. És per això que, un cop que Hera i Zeus discutien a propòsit de si, en l’acte sexual, frueix més la dona o bé l’home, li ho preguntaren a ell. Tirèsias respongué que en l’acte sexual hi ha dinou parts de plaer; que l’home en frueix de nou, i la dona, de deu. Per aquesta raó, Hera va deixar-lo cec; Zeus, tanmateix, li atorgà el do la profecia. Heus ací la resposta de Tirèsias a Zeus i Hera:
      “D’una sola, entre deu parts, és l’home qui en frueix;
     la dona les omple totes deu, i el seu cor hi troba delit”.
(Pòrtulas i Grau. Saviesa grega antiga. pp. 90-91)


Poesia lírica

Gòrgies al seu Elogi d’Helena, diu que la poesia “és un logos que té metre”.  Diu Rodríguez Adrados que els primers filòsofs eren poetes com Parmènides, Empèdocles i Xenòfanes; i hi ha filòsofs que escriuen en prosa que no són essencialment diferents; Heràclit escriu en un estil poètic. Tant els uns com els altres són guies de la comunitat i intèrprets del diví.

A l’era arcaica de Grècia, abans que apareguessin obres filosòfiques, la lírica és la forma literària característica, com ho fou l’èpica per a l’edat anterior. La lírica no narra en tercera persona uns successos del passat mític, com feia la poesia èpica, sinó que és una poesia d’ara i aquí, dita en primera persona, una primera persona que pot ésser el jo del poeta, o el jo col·lectiu, o el jo de la persona celebrada o un personatge. La poesia lírica comporta una actuació pública, amb lira o amb flauta, amb monòdies o amb cor, dita pel mateix poeta o per altres, amb dansa o sense, segons l’època o la ocasió. El poeta és l’home inspirat per les Muses. Com l’endeví, i més tard el filòsof, coneix l’essència de les coses.

Sorgida de la música com a poesia per a esser cantada, la lírica proposa una primera ordenació simbòlica de la realitat sense recurs a categories teològiques. La categorització de la realitat que la lírica pretén respon abans que a un punt de vista objectivador o cosista, a un assentament de les intensitats viscudes -els esdeveniments són inscrits i avaluats sobre una superfície de registrre vital i personal.

Ja Homer dóna testimoni d’una lírica popular oral, tant religiosa com profana: peans en honor d’Apol·lo, cants de dol, de noces, de collita, danses de cors de joves i donzelles.

L’elegia.- Vol dir cant de dol, i es canta als banquets fúnebres amb reflexions sobre la vida i l’elogi de les virtuts del mort. Després l’elegia deriva a temes com la beguda, l’amor, l’endevinalla..., en qualsevol banquet. La conreen molt Cal·lí, Tirteu, Soló, Mimnerm, Teognis.

El iambe.- Prové directament de rituals populars associats amb déus de la fecunditat (Demèter, Dionís), sembla que eren una espècie de glosats, on grups enfrontats feien burles i obscenitats, acompanyats de flauta. Els temes del iambe són el sexe, l’engany, l’atac personal. Són poetes predominantment iàmbics Arquíloc, Semònides, Hipònax. Déus com Demèter i Dionís, deus agraris poc importants a Homer, són molt cantats a la lírica; i Afrodita ja no és tractada frívolament, com la deessa a qui Zeus renya perquè es barreja en els combats guerrers i de qui se’n riu pel seu affaire amorós amb Ares; és deessa poderosa que governa el món del sexe i de la fecunditat.

La poesia cantada.- Acompanyada d’instruments de corda. Pot ésser monòdica, amb un solista, o coral. Els temes són eròtics, polítics, satírics. El cant monòdic és obra d’aristòcrates, Alceu i Safo, o poetes professionals al servei d’un tirà, Anacreont. En el cant coral hi ha dansa, i la temàtica són cants a Apol·lo, a Àrtemis, a Dionís, en els cultes de la ciutat, processons i festes o cants de dol, de noces, (Alcmà, Estesícor) cants als herois dels jocs panhel·lènics (iniciats per Simònides, continuat per Baquílides i Píndar). El cant coral presenta un proemi, on el poeta invoca la divinitat, una part central on predomina el mite i es clou amb una màxima ètica, i un epìleg que ens remet a la festa o a l’ocasió concreta que celebra el cant. Una derivació d’aquesta estructura triàdica és la que passarà als cors de la tragèdia.

Els temes de la lírica: El mite, la invocació als déus, el tema de la justícia i la virtut, l’elogi d’un déu o d’una persona, l’amor (heterosexual, Arquíloc; a l’hetaira, companya pagada, Anacreont; l’homosexual, Teognis, Safo...), la reflexió sobre el pas del temps...

Arquíloc

(680-640, Paros, poeta líric i iambògraf)

Fill d'un noble i una esclava; feu de mercenari. Fracassat socialment i en amors, es serví de la poesia per atacar la societat que el rebutjava; la seva poesia fou prohibida a Esparta. La seva poesia ens du clarament al món de Dionís com a transfons religiós i ritual. Va introduir la cançó popular, tan lligada a la música.
És el fundador de la lírica (parla del jo i l’ara, per tal de mostrar la realitat humana).

Arquíloc fou guerrer i poeta:

Jo som un servidor del sobirà Eniali (Ares)
i expert en l’art que donen les muses.

Apol·lo sobirà, colpeja els culpables,
déu de la destrucció, destrueix-los.

Escolta’m Hefest, et demano de genolls:
lluita, pietós, al meu costat. Dona’m el teu do.

Graciosament va entrar Atenea,
filla de Zeus tronant, en combat devora ells,
alçant el cor de la tropa miserable…

No vull un cap estirat i estufat,
adornat amb rulls i afaitat.
En prefereixo un de petit i garrell,
però que camini ferm i sigui valent.

"Amb l'escut o sobre l'escut" deia la mare al fill quan anava a la batalla. Però Arquíloc diu:

L'escut que vaig llançar de mala gana dins una mata,
peça sobèrbia, ara el du un traci;
però vaig salvar la vida. Què m'és a mi l'escut?
Un altre de tan bo me'n puc comprar.

Un fragment d’odi a un amic que traeeix un jurament i abandona la batalla:

Que arrossegat per les ones
a Salmidesos, nuu, amb cura
l’agafin els tracis, de monya flotant
que sofreixi pena i mengi
el pa de l’esclau;
que rígid de fred i cobert d’algues
s’aferri als rompents
que petant les dents, sense ajuda
jegui sobre el seu ventre com un ca
batut per les ones en la darrera vorera:
així voldria veure’l
perquè m’injurià, trepitjà el meu jurament
essent el meu amic.

Licambes havia promès la seva filla Neóbule al poeta, i retirà la promesa (diuen que després d’aquests poemes es va llevar la vida a ell i a les filles):

Pare Licampes, ¿què has fet?,
¿quin déu et va desquiciar!
Abans eres condret, però ara
ets la riota en la boca de la gent.

La poesia amorosa no es cantava a les dones maridables; aquests poemes i el de vi es cantaven als banquets:

Amb un ram de murta i un de poncelles
de roses jugava...
els seus cabells cobrien l'esquena i les espatlles.

El cabell amb mirra i un pit
que haurien, a un vell, enamorat.

Infeliç!, per desig d'amor
jeia com mort, i amb dolors aguts els déus
em perforaven els ossos.

Tal desig d'amor estret al meu pit
va abocar als meus ulls boira obscura,
robant al meu ànim l'enteniment.

Sé cantar el ditirambe, hermosa cançó
de Dionís, quan el llamp del vi arriba a l'ànima.

Més fragments:

Cor, cor perplex i atordit per penes
sense sortida. ¡Aixeca’t! Fes front als contraris
i a l’enemic que t’empeny, aguanta’l.
Si vences, no t’enorgulleixis davant el poble,
i si ets derrotat no et tiris ni gemeguis
a casa. Amb la fortuna alegra’t, i en la desgràcia
no t’afligeixis de més.
Comprèn que el ritme de la vida és altern.

Tot l'or de Giges: ni m'importa,
ni tinc enveja. El que els déus fan:
no m'interessa. El poder del tirà:
tampoc és res que els meus ulls vegin.

Qui es preocupi, Esímedes, del que altres murmuren,
no podrà gaudir gaire de la felicitat.

Ningú, després de mort, és honorat
pels seus païsans. Preferim, vius, la lloança
dels vius. La mort és la pitjor de les sorts.

Com figuera en la roca que refresca un sens fi de cornelles,
així accepta bondadosa els hostes i en ells confia.

“Així que, si estàs neguitós i et puny la passió,
n’hi ha una a ca nostra
que ara sent gran desig...
hermosa donzella tendra. I crec que ella posseeix
una bellesa sens màcula.
Fes que ella sigui la teva amiga...”
Això em va dir i així jo li replicava:
“¡Filla que ets d’Anfímede,
la noble i [prudent] dona
a qui ara en son si acull la terra llòbrega!
De delícies de la deessa n’hi ha moltes
per als homes joves,
a part del diví assumpte; qualsevol bastarà;
però això amb calma
quan es torni negre...
tu i jo amb ajuda d’un déu ho decidirem.
Obeiré el que em manes.
Molt [desitjo penetrar]...
al peu del tancat i sota... de les seves portes.
No tenguis empatx, amiga;
em detindré en arribar al teu jardí,
on creix l’herba. Però ara, mira: ¡A Neòbula
que un altre home la posseeixi!
¡Ai, ai! està passada, et dobla l’edat,
i la seva flor de joventut s’ha marcit
i l’encant que abans posseïa.
Ja ha mostrat la seva mesura aqueixa dona embogida.
¡Dóna-la als corbs! Que això no...
que jo, amb una dona d’aquesta casta
sigui la riota dels veïns;
et prefereixo a tu de molt,
ja que tu no eres infidel i eres franca,
mentre que ella és molt més prenedissa
i a molts fa amics seus;
tenc por d’engendrar fills cecs i prematurs
per un afany cremadís,
tal com ho fan les cusses”.
Tals foren les meves raons; i vaig prendre la jove
i la vaig fer tombar entre esplendoroses flors.
La vaig cobrir amb el meu mantell suau
mentre envoltava el seu coll amb els braços
agitada de temor com una cervoleta,
i vaig posar les meves mans amb dolcesa sobre els seus pits
[per on] va deixar veure la frescura de la seva pell,
encant de la seva joventut,
i abraçant el seu cos hermós,
vaig expulsar el meu blanc vigor, al temps que acaronava el seu ros [cabell].

També conta la història d'una àguila que es menja la ventrada de la guineu, però rep el seu càstig.

Hi ha un fragment d’Arquíloc conservat per Heràclit; Arquíloc s’adreça a Glauc, general en la guerra de Tassos, i parlant-li d’una tempesta que s’acosta al·ludeix a la guerra. Heràclit diu: “El que afirma una cosa, però n’indica una de distinta del que diu, això rep el nom d’al·legoria, com Arquíloc quan, compromès en els perills de la guerra de Tràcia, compara la guerra a la tempesta, dient així:
Mira Glauc: el mar profund és agitat ja per l’onatge i sobre les altures dels monts Gires s’hi ha posat un nigul allargassat, signe de tempesta; inesperadament ens sorprèn la por.”

Quan es va reanudar la guerra entre Pasos i Naxos Arquíloc va morir. Amb ell comença el realisme amb què s’inaugura la lírica grega.

Cal·lí d’Efes

(Vers 650, Efes, poeta elegíac)

És el poeta elegíac més antic que coneixem; és joni; probablement era contemporani d’Arquíloc; l’elegia és propera a l’epopeia, però més breu, i amb una intencionalitat d’ensenyament i de reflexió.
El fragment més llarg que conservam és una exhortació a la lluita, referint-se a la invasió d’un poble que arriba a Efes i cala foc al temple d’Àrtemis.

¿Fins quan la vostra passivitat? ¿Quan tindreu l’ànim valerós,
vosaltres joves? ¿No sentiu vergonya davant els vostres veïns
d’aquesta extrema laxitud vostra? ¿Creis que estau en el repòs
del temps de pau, però la guerra ha pres en tota la vostra terra.
...
i que en morir tiri la darrera llança.
Hi ha honra i glòria per a l’home que lluita
pels seus fills, la seva terra i la seva esposa legítima.
La mort només arriba al temps que les Moires
filaren el néixer. ¡Anau tots al front, llances
a l’aire i que en xocar en el combat
els escuts protegeixin un cor valent!
Ja que eludir per a sempre la mort li està vedat
a l’home, encara que remunti la seva ascendència a un déu.
Passa que en sobreviure al xoc de les llances
i tornar, el destí mortal colpeja a casa.
A aqueix tal el poble no l’estima i enyora,
i a l’altre, quan cau, rics i pobles el ploren.
Tots senten l’absència de l’home valerós
que mor, i si viu s’assembla als déus.
El miren amb els seus ulls com si fos una torre
ja que, el que molts valents junts, ell ho fa sol.

Tirteu

(VII, poeta elegíac)
Canta Esparta.

En el simposi previ al combat el poeta deia aquestes elegies per donar ànims als joves lluitadors.

[Exhortació al combat]
Lluitau, joves, manteniu-vos colze a colze,
sense consentir la por ni la ominosa fuita,
engrandiu el valor i l’ànim guerrer,
sense aferrar-vos a la vida si us midau amb els homes!
No retrocediu deixant en la lluita els vells,
de cap blanc i genolls no flexibles,
ja que és lleig veure un vell caigut davant els joves,
amb el cabell blanc i la barba de plata,
que mor, vacil·lant, en la primera fila,
exhalant en la pols l’ànima valent,
subjectes amb les mans les seves vergonyes sagnants
-un quadre lleig que repugna la vista-,
i la pell nua. Però tot encaixa en el jove si està adornat de la florida joventut:
admiren els homes la seva figura, i les dones
l’estimen, si viu, i també caigut és bell.
Per això, avançau i trepitjau amb peus ferms
a la terra, mossegant el llavi amb les dents.

*
Valor! Ja que sou els descendents de l’invicte
Hèracles i Zeus no perd de vista els vostres fronts.
No us acovardiu davant la massa d’enemics
i no retrocediu. En l’avançada, dugui l’home l’escut,
odiï la vida, i els obscurs poders de la mort
li siguin volguts com llum fulgurant;
perquè sabeu fins a quin extrem les accions d’Ares,
que s’inunda de plors, són aniquiladores.
Coneixeu bé la dolorosa guerra i vosaltres, joves,
us heu trobat en companyia de fugitius i de perseguidors,
perquè aquells que, aguantant-se els uns vora els altres,
tenen l’audàcia d’anar al combat cos a cos a les primeres files,
moren en menor nombre i salven l’exèrcit que els segueix,
mentre que, si els guerrers s’atemoreixen, el valor està perdut.
Ningú podria enumerar mai totes les desgràcies
que sobrevenen a l’home si pateix una experiència vergonyosa;
és molt dolorós ferir al clatell
l’home que fuig en la funesta guerra
i fa empegueir el cadàver caigut a la pols
amb la punta de la llança clavada a l’esquena.

[Elegia a l’estat espartà]
A Febus obedients, des de pitó a la seva pàtria dugueren
els oracles del déu [Apol·lo]  i les seves paraules, destinades a acomplir-se:
“Que manin en el consell els reis honorats pels déus
que tenen cura de la desitjable ciutat d’Esparta,
i els venerables ancians; i llavors els homes del poble,
responent també amb rectes declaracions.

Semònides

(VII/VI, Amargos, poeta iambògraf)

   Els déus crearen divers el talant  de la dona
en un principi. A una la tragueren de la truja de pelatge aspre;
aquesta per casa seva ho té tot brut de fang,
en desordre i rodant per terra,
mentre ella, sense rentar-se, amb vestits bruts,
entre fems asseguda, engreixa.
   A una altra la crearen de l’astuta guineu,
dona que tot ho sap; res dolent no li passa per malla
ni tampoc res bo;
amb freqüència d’una cosa bona diu que és dolenta
i de la dolenta diu que es bona, i segons les ocasions altera les seves intencions.
    A una altra la feren d’una gossa, malèvola, la maternitat en persona;
és aquella que tot ho vol sentir i veure
i que, amb els ulls ben oberts, vaga arreu
lladrant, encara que no vegi cap ésser humà.
Ni amb amenaces podria fer-la callar un home,
ni encara que ple de ràbia li arrencàs amb una pedra
les dents o bé li parlàs dolçament,
ni tan sols encara que es trobi asseguda devora els hostes;
al contrari, manté sense aturar incontenible cridòria.
   A una altra la moldejaren de terra els Olímpics
i la donaren imbècil a l’home, ja que tal dona no sap res de dolent ni res de bo
i l’única tasca que coneix és la de menjar.
I quan els déus envien el maleït hivern,
tremolant arrossega la cadira prop del foc.
   De la mar en crearen una altra, que amaga un doble caràcter en el seu cor.
Un dia riu i està alegre;
l’elogiarà l’hoste que en casa l’hagi vista:
“no hi ha cap dona millor que aquesta
entre tots els mortals, ni més bella”.
Però un altre dia no suportaràs ni contemplar-la amb els teus ulls
ni acostar-t’hi, perquè aleshores mostra terrible ràbia,
com una gossa que protegeix els seus cadells
i es torna esquerpa i desagradable per a tots
sense distinció, enemics o amics.
De la mateixa manera que la mar amb freqüència roman serena,
inofensiva, gran goig per als mariners,
en l’estació de l’estiu, però moltes vegades s’irrita,
remoguda per sorolloses ones...
a aquesta s’assembla molt tal dona en el seu caràcter:
també la mar posseeix naturalesa mudable.
   A una altra la feren de la somera tossuda de color cendrós:
és la que, per la força i amb renys, de mala gana
ho suporta tot i fa un treball
satisfactori. Mentre, menja a la seva habitació
de nit, de dia, i menja vora la foganya.
A més accepta igual com a company qualsevol
que arriba a la recerca del quefer d’Afrodita.
   A una altra la feren néixer de la mostela, nefanda raça lamentable,
ja que no posseeix ni un sol do bell ni ansiable ni grat ni desitjable.
Embogida cerca la unió amorosa,
però a l’home a qui s’acosta li provoca nàusees.
Amb els seus robatoris causa als veïns perjudicis nombrosos
i freqüentment menja ofrenes encara no sacrificades.
    L’egua presumida, coberta amb la crinera, va engendrar aquella altra
que esquiva les feines servils i la misèria,
que no posaria ses mans en la mola
ni sostindria el sedàs ni trauria el fems de casa seva
ni s’asseuria devora el forn, per evitar la sutge;
només a la força aconsegueix atreure el seu marit.
Uns dies es renta la brutor
dues vegades; altres, tres. S’ungeix amb perfums
i sempre du la melena ben pentinada,
abundant, brufada de flors.
Bell espectacle és en veritat una dona així
per als altres, però per al seu marit es converteix en una desgràcia,
si no és un tirà o portador de ceptre
el que amb tals ornaments desperta l’orgull en el seu ànim.
   A un altra, de la mona: aqueixa és, sense comparació,
la major calamitat que Zeus va enviar als homes.
¡Quin rostre més horrible! Quan una dona així
camina per la ciutat és la riota de tot el món:
Curta de coll, el mou fatigosament;
no té cul, és tota extremitats. ¡Ai! Desgraciat home
que abraça tal calamitat!
Se sap totes les argúcies i trucs,
com una mona, i no l’importa el ridícul.
No seria capaç de fer bé a ningú; per contra
durant tot el dia observa i medita
com pot fer mal, i el major possible.
   Una altra, de l’abella. ¡Afortunat qui la pren per esposa!
És l’única que no deixa posar-se sobre si el retret.
Per obra seva floreix i medra la hisenda.
Amorosa envelleix amb el seu amant espòs,
engendrant bella i anomenada prole;
es distingeix entre les dones
totes i divina gràcia l’envolta.
No li agrada asseure’s entre les dones
on les seves converses són procaces.
Tals dones són per als homes gojós do
de Zeus, les millors i més prudents.
   Però les altres races femenines, per maquinació de Zeus
existeixen totes i entre els homes quedaran.
Ja que el major mal que creà Zeus fou aquest:
les dones. Fins i tot encara que sembli que reporin alguna utilitat
al seu marit, en desgràcia tot se li converteix;
mai no podrà passar de bon humor tot el dia
qui amb una dona conviu,
ni aconseguirà allunyar prest de casa seva la Fam,
odiós habitant de la seva llar, hostil entre les divinitats.
I quan l’home creu que té més motius per esbargir-se
a casa seva, bé per concessió divina o per humana causa,
troba ella motiu de censura i s’arma per a la batalla.
Ja que on hi ha una dona, ni tan sols acollirien
en aquesta casa amb amabilitat un hoste quan ve.
Aquella que sembla tenir més seny,
ve a ser la que més grans afrontes provoca,
perquè, mentre el marit està bocabadat, els veïns
el contemplen amb sornegueria pensant: “¡Que hi està d’enganat”!
Cada un, en esmentar-la, alaba la seva dona
i la de l’altra critica,
sense adonar-nos que ens ha correspost la mateixa sort,
ja que aquest és el major mal que Zeus ha creat
i ens ha imposat la terrible fermadura dels seus grillons,
des que Hades acollí aquells
que per causa d’una dona disputaven.

En una altra ocasió diu en dos versos:

La dona bona és el millor que l’home
pot adquirir; i la dolenta, el pitjor.

Alcmà

(VII, Esparta, poeta líric, maduresa entorn del 630 ac)

Escriu lírica coral. Va viure a Esparta, en la darrera part del segle VII aC. És conegut sobretot com a autor de cants per a cors de donzelles, les quals instruïa amb la cítara. Va ésser famós per la temàtica amorosa i cants de noces. El fragment més llarg conservat dels seus cants és l’anomenat Parteni del Louvre, que s’interpretava en una festa relacionada amb l’alba, amb la fertilitat; el mite conclou amb la sentència que els humans no han de sobrepassar els propis límits. A partir d’aquí exalça la bellesa de les dones del cor i les seves imprecacions a la deessa de la fertilitat. La primera part del poema parla de la mort dels fills d’Hipòcoon a mans d’Hèracles; es tractava de dotze germans que havien ajudat el seu pare a usurpar el tron d’Esparta; Hèracles el retornà a Tindàreu.

Traducció de Maria Rosa Llabrés:

(LA FESTA DE L’ALBA)
Que ningú dels humans no s’envoli cap al cel
ni tracti d’unir-se amb Afrodita, la sobirana,
ni amb una filla de Forcos. [divinitat comparable a Nereu, el vell del mar]
… Cruels accions
patiren, per haver tramat maldats.
Hi ha una venjança dels déus;
feliç el qui content
trena els seus dies sense plor.
Però jo canto la llum d’Agido.
la veig com un sol, aquest mateix
que Agido ens testimonia que brilla.
Però a mi, la il·lustre guia del cor
no em permet ni alabar-la ni fer-li retrets de cap manera,
ja que ella apareix distingida
com si algú entre el ramat posés un cavall
robust, guanyador de premis, de peülles ressonants,
de la casta dels somnis alats.
O no la veus? (Agido) és un corcer
del Vènet; però la caballera
de la meva cosina Hagesícora
floreix com l’or pur
i el seu rostre és d’argent;
-com puc explicar-t’ho amb claredat?-
Hegesícora és aquesta.
I la segona en bellesa, Agido, darrera d’ella
corre com un cavall escita vora un de lidi;
ja que les Pèliades [colomes, de les Plèiades] lluiten amb nosaltres,
que duem l’arada [una ofrena que feien les noies d’Atenes a la deessa en la festa de les
                                           Panatees] a la deessa de l’alba,
aixecant-se a través de la nit immortal com l’estrella Siri.
No serveix tota aquesta abundància de porpra
per defensar-nos,
ni la treballada serp
tota d’or, ni la mitra
de Lídia, ornament
de noies de dolces parpelles,
ni els cabells de Nanno,
ni tampoc Areta semblant a una dea,
ni Tilacis ni Cleesitera,
ni aniràs a Enesímbrota a dir-li:
“Tant de bo Astafis fos meva
i em miressin Fílil·la,
Damareta i Viàntemis digna d’amor”;
sinó que Hagesícora em consumeix.
Car Hagsícora de formosos turmells
no és aquí; roman vora d’Agido
i amb ella fa els elogis de la festa.
Però rebeu d’elles, déus, (les pregàries)
ja que dels déus són compliment i fi. “Mestra del cor”,
jo diria, “sóc una donzella que canto debades
com una òliba des d’una biga; però sobretot desitjo
agradar a Aotis [la mateixa deessa de l’alba esmentada abans], car ella ha esdevingut
                         metgessa
de les nostres fatigues;
i per Hagesícora les noies
han entrat en la pau desitjada”.
Cal obeir, abans de tot, (la corega)
com a un cavall guia…
i en la nau, el pilot.
Ella no és més melodiosa que les Sirenes,
-són deesses-, però en lloc d’onze [nombre d’integrants més habitual del cor]
deu nenes canten
i sona la veu com la d’un cigne vora els corrents del Xantos; [riu prop de Troia]
i ella, amb els seductors cabells rossos…

*
I un dia et donaré una cassola de tres peus
encara no posada al foc, i aviat serà plena
de cuinat, com a Alcmà el golafre
li agrada, calentet, després del solstici,
ja que no menja coses molt preparades,
ans les demana comunes, com el poble.

*
Posà tres estacions: l’estiu,
l’hivern, i la tardor, la tercera;
i la quarta és la primavera, quan
(tot) floreix, però no és possible
menjar amb assaciament.

*
Vine, musa Cal.líope, filla de Zeus,
inicia els versos dignes d’amor, posa desig
en l’himne i gràcia en la dansa.

*
Quantes noies hi ha entre nosaltres
alaben el citarista.

*
Aquests versos i cant,
Alcmà els trobà confegint
la veu xerraire de les perdius.

*
I sé les tonades
de tots els ocells.

*
Sovint en els cims de les muntanyes, on
plau als déus la festa amb moltes torxes,
tu, duent un vas d’or, una gran gerra
com les que tenen els pastors,
posant a dedins llet de lleona,
quallares un formatge gran i compacte per a Argifont
     [Argifont: epítet d’Hermes que vol dir “matador d’Argos”, un home amb ulls per tot el cos; Zeus encarrega a Hermes que el mati, perquè Hera li havia encarregat de vigilar Io, de qui estava gelosa]

*
Afrodita no hi és, i el foll Eros juga com un nen,
cavalcant en la punta de les flors –no me les toquis- de la jonça.

*
De bell nou eros, per voler de Cipris,
dolç, inundant-me, escalfa el meu cor.

*
Aquest do de les dolces Muses
va mostrar, benaurada entre les donzelles,
la rossa Megalòstrata.

*
Desgraciat Paris, terrible Paris, calamitat de la fèrtil Grècia.

*
Dormen les muntanyes els cims i les valls,
els puigs i els barrancs;
totes quantes races de bèsties cria la negra terra,
les feres que viuen als monts i l’eixam d’abelles,
i els monstres en les produnditats de la mar purpúria;
i dormen els esbarts de rapaços d’ales amples.

*
Ara donaran fava parada,
grans de clara polenta i mel de tardor.

Mimnerm

(VI, poeta elegíac)

Va escriure en versos en metre elegíac, com Cal·lí, i Arquíloc a vegades.

Vegem un fragment d’un poema en què Minnerm lloa un guerrer d’abans, contrastant-lo amb els d’ara:

Era distint: els vells van descriure l’ímpetu
del seu ser varonil. El veieren, armat
amb la llança, repel·lir els genets lidis
en els camps d’Hermos. Mai
Pal·las Atenea els va haver de retreure res,
quan en vanguàrdia es precipitava en sagnant
combat, no evitant els dards, sinó esclafant-los.
Ningú millor que ell a les files de l’exèrcit,
ningú millor en el treball victoriós de la guerra,
mentre visqué a la llum del diligent sol.

Mimnerm fou considerat el creador de l’elegia eròtica. Una sèrie de fragments celebra la joventut i els dons d’Afrodita, i es plany de la vellesa.

¿Què és la vida i l’alegria si falta Afrodita
daurada? Voldria morir-me quan ja no m’atregui:
els amors ocults, les satisfaccions plaents
en el jaç, i els gojos que home i dona
recullen a l’estiu de la vida. Però quan
l’edat dolorosa arriba, enlletgint el bell,
preocupant malèvolament la ment,
ja no es gaudeix en veure la llum del sol;
els al·lots l’eviten, disgusta les dones.
Els déus agreujaren la càrrega de l’edat.

En un altre fragment parla dels poders d’Afrodita.

Mai, sol, Jasó, hauria recuperat d’Aia,
victoriós després del dur viatge, el velló d’or,
ni acomplert airós els durs treballs del tirà Pel·lias,
ni els seu vaixell hauria assolit la corrent de l’Oceà,
si Afrodita no l’hagués ajudat amb l’amor de Medea.

Safo

(Al voltant del 590, poetessa)
Ensenyava formació musical a les noies de classe alta  de l’illa de Lesbos.

Traducció de Manuel Balasch:

LLIBRE II

46

          Sobre un llit flonjo
posaré els meus membres.

48

Ben fet que hagis vingut, perquè em tornava boja
per tu, em febrejava el cor bleït per l’ànsia.

EPITALAMIS

105a

Com en el branc més alt s’enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l’oblidaren...
mes no, no l’oblidaren: no la podien heure.

107

És que desitjo encara d’ésser verge?

ALTRES POEMES

126

Si reposar poguessis blanament en el pit de la tendra companya!

137

Una cosa vull dir-te, mes me’n priva
la vergonya.

Si pruïssis coses belles i nobles
la teva llengua no ordiria infàmies
ni sota els ulls gens de rubor tindries,
car de justícia parlaries sempre.


Traducció de Jordi Cornudella:

LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.


SAFO – CANTS

Traducció de Maria Rosa Llabrés

31

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’es possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i  em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè…

34

Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena, més resplendeix
(sobre) la terra...
argentada

47

Eros m’agità els sentits
com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.

55

Quan siguis morta reposaràs, i ja no hi haurà record de tu
mai, després, perquè no tens part en les roses
de Pièria  ; desconeguda fins i tot a casa d’Hades,
aniràs i vendràs entre morts obscurs, voletejant.        

94

“Voldria ésser morta, no menteixo”,
ella partia de mi sanglotant

amargament, i em digué:
“Quina pena tan terrible que patim!
Safo, de veritat que no voldria deixar-te!”.

Però jo li vaig respondre:
“Adéu, ves i recorda’t
de mi: ja saps quina cura hem tingut de tu.

I si no, malgrat tot, jo vull
recordar-te…
…les coses belles que vam viure:

Moltes corones de violetes
i de roses també…
vora de mi et posares,

i moltes garlandes
trenades entorn del coll tendre,
fetes de flors,

i amb un perfum
preciós, digne d’una reina,
t’ungies…

i sobre un llit flonjo,
suau…
deixaves lliure el desig…

i no hi havia
santuari, ni…
on no fóssim presents,

ni bosc sagrat…”

114

- Virginitat, virginitat, a on te’n vas, que em deixes?
- Ja no tornaré a tu, ja no tornaré.

130

De bell nou Eros, el qui afluixa els membres, em commou,
dolça i amarga bestiola irresistible.
.....

Alceu

(VI, autor d’epigrames)

Al mateix temps que Safo, i també a l’illa de Lesbos, Alceu escrigué la seva poesia.

Visqué entre disputes polítiques, que acabdillaren els seus germans, entre famílies nobles, i en un poema parla de casa seva plena d’armes.

En un poema parla d’una nau a la deriva, referint-se a “la nau de l’estat”.

Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
...
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut...

En unes dissensions internes Alceu i Pítac estaven en bands diferents; el poeta va perdre i es va haver d’exiliar al camp. en un poema se’n plany però al cap de pocs versos també descriu l’actual refugi com un lloc deliciós.

Duc, infeliç, vida de pagès, i sospir
per sentir l’Assemblea quan l’herald
la convoca, ¡oh Agesilaides!, i el Consell.

...del recinte dels déus beneïts
jo trepitjo la negra terra...
Visc on els meus peus es mouen lluny de la pena,
on les al·lotes de Lesbos, amb llargues túniques,
caminen al judici de la bellesa, i en torn
sona la cridòria poderosa de les dones,
que crida a la sagrada festa anual...

Quan el poble de Lesbos tria Pítac com a cap de l’estat diu:

Al malparit Pítac han posat
unànimement com a tirà
d’aquesta ciutat sense ànima,
oprimida per un funest dimoni.

A la mort del monarca Mírsil diu:

¡Ara beveu més del que pugueu i vulgueu,
i engatau-vos: Mírsil és mort!

Té molts altres fragments on lloa el vi:

No lliuris el cor a la pena,
no es guanya res amb la pesantor,
¡oh Baquis! La millor cura és
trobar vi i engatar-se.

Zeus mana la pluja, i del cel cau
una forta tempesta, l’aigua que es congela...
Per rompre el fred, encén el foc,
aboca a la tassa, sense mesura,
dolç i potent vi, i col·loca
un coixí tou sota el teu cap.

Mulla el pit amb vi. Mira com gira
l’estrella del ca, l’estació és dura,
l’aire ressec, ressona entre les mates la cigala,
floreix la carxofa, les dones van descurades,
els homes estan fluixos, perquè Siri socarra
cap i genolls.

En una cançó contrasta l’amor d’Helena amb la boda de Tetis; Helena dugué la ruïna a Troia, però Tetis va parir Aquil·les, el major guerrer dels camps troians.

Segons es conta, males accions
dugueren fi amarg a Príam i els seus
per tu, i el foc va devorar la santa Troia.
No ho feu així aquella a qui l’Eàquida,
quan invità els deus a les noces,
va dur de les habitacions de Nereu,
hermosa jove, a la casa de Quiró,
afluixant el cinturó de verge.
L’amor els mirà, Peleu i la millor de les Nereides.
A l’any tingué un fill, un fort semidéu,
feliç domador de rossos cavalls.
Però en la lluita per Helena, ells s’enfonsarn amb la seva pàtria.

Soló

(640-560, Atenes, poeta elegíac)

Poeta i polític, encarregat de la reforma de l'estat àtic (no en va voler ésser tirà).

Té una elegia animant Atenes a conquerir l’illa de Salamina:

¡Anem a Salamina, a lluitar, valents, per l’illa
seductora, llevant-nos l’oprobi i la vergonya.

En una altra elegia parla dels mals que pateix Atenes.

No caurà la nostra ciutat per manament dels déus,
ni pel desig dels olímpics o voluntat de Zeus,
perquè estén sobre nosaltres les mans protectores
Pal·las Atenea, filla orgullosa i sublim de Zeus;
però la ceguesa dels ciutadans amenaça
perdre la gran ciutat, seduïts pel lucre
i el judici injust dels dirigents del poble:
ens amenacen incomptables perills que va crear
la seva arrogància. Perquè no saben posar fre als excessos
ni gaudir en els seus termes el que ofereix el banquet.
…
Així la desgràcia comuna arriba a la casa de tots,
i no la detenen les portes d’entrada;
bota el més alt mur i troba tothom,
encara que es refugiï a la cambra més amagada.
La meva ànima m’ordena que enseny al poble d’Atenes
que la infustícia du grans mals a l’estat,
però que la justícia fa que tot encaixi,
posa cadenes al transgressor del dret,
poleix el que és rude, modera  la fartanera, limita l’excés,
mustia i asseca els brots de la ceguesa, endreça el judici torçut i suavitza els fets
desmesurats, refrena les dissensions, i conté el rencor d’infames bregues.
El bon ordre, tot l’humà, ho encaixa i aclareix.

Soló rep plens poders per a la reforma de l’estat àtic i fa noves lleis i aboleix els deutes hipotecaris. I defensa la seva actuació en diversos poemes.

Vaig donar al poble poder suficient,
sense minvar ni exagerar l’honra merescuda;
als poderosos, estimats pels seus béns,
els vaig procurar la part pertinent.
Entre ambdós em vaig situar a l’empar del meu escut,
i no vaig permetre que uns i altres vencessin injustament.

Totes les metes per les quals vaig reunir
el poble, he assolit i complert.
N’és testimoni davant el judici del temps
la gran mare dels déus de l’Olimp,
la negra terra, de la qual vaig llevar les fites
que la tancaven arreu
i la feien esclava. Ara és lliure.

*
És afortunat l'home amb fills estimats,
cavalls, bons cans de caça i un excel.lent amic.

*
És igualment ric qui té plata i or
i sementers de blat madur
i cavalls i muls, que qui només té
amb què peixar el ventre, els flancs i les cames,
la flor d'un jovenet o d'una jove
quan s'escaigui, i tot a temps.
És la fortuna humana; car el superflu
ningú ho porta a l'Hades, i queda.
Ningú no compra la mort ni l'amarga
malaltia ni la vellesa, inexorables.

Una elegia en què Soló es demana pels fonaments de l’existència humana s’ha conservat íntegra:

Filles glorioses de Zeus olímpic i la deessa Memòria,
cor celest de Muses, escoltau, us ho prec.
Que els déus beneïts em donin prosperitat
i els homes bona fortuna permanent,
que sigui dolç amb els amics i amarg amb els enemics,
uns em mirin amb respecte, i altres amb temor.
Bé que desig riqueses, però  no injustament,
ja que, en tal cas, és segur el càstig.
La riquesa divina fa feliç l’home
que la rep, és segura i permanent.
Però la que l’home persegueix amb violència
ve de manera inconvenient, corrompuda
per fets injusts, i produeix ceguesa.
Al començament és petita, com un caliu encès,
invisible al començament, temible el resultat.
Les accions arrogants no romanen
ja que Zeus contempla el final de tot,
i així com en un instant  el vent dispersa
els niguls, i remou el fons inesgotable
del mar, i escombra els camps de blat
arrasant els sembrat, s’enfila fins al cel,
seu d’immortals, mentre neteja el blau,
i el sol brilla de bell nou sobre el sol fecund
i formós, i ja no hi ha niguls a la vista:
igual és el càstig de Zeus, no com l’home
que cec d’ira persegueix cada acció,
però no se li oculta per sempre un pervers
designi, i, al final, tot s’aclareix,
només que un rep el càstig de seguida
i un altre després, i aquell que sembla que escapa al destí
fatal dels déus, certament li arribarà, encara que sense culpa
paguin l’acció els seus fills o fins i tot els seus descendents.
Però nosaltres mortals, els bons i els dolents
tenim de nosaltres una bona opinió
fins que arriba el dany i la queixa. I encara llavors,
beneits ens alegram amb vanes esperances.
Així el que està atabalat per terribles dolències
pensa que tindrà segura la salut;
i l’altre, que és covard, s’imagina un guerrer,
i fins i tot es creu bell el que a tots repel·leix;
el que no té res i la misèria l’escanya
pensa que, d’alguna manera, arribarà l’abundància.
S’esforça cada un a la seva manera. Un errant
en les naus tractant d’aportar guanys
a la llar, per alta mar rica en peixos i vents
terribles, sense tenir la vida assegurada;
un altre llaura la terra sobre l’encorbada arada,
fent solcs a la terra, i fa la servil tasca tot l’any;
un altre, expert en arts d’Atenea i del ferrer
Hefest, aconsegueix el sustent amb les mans;
l’altre és instruït per les muses celestes
i coneix les regles de tan bell saber;
a un altre el feu endeví el sobirà Apol·lo,
i preveu la desgràcia que amenaça els homes
perquè els déus l’inspiren, encara que ni els presagis
d’aus, ni els sacrificis eviten la fatalitat;
els metges exerceixen l’art curador
de Peó, però no tenen control del resultat:
d’un petit dolor surt una greu dolència,
i les seves drogues calmants no poden ajudar;
mentre que a un altre que sofreix una malaltia crítica
el toca amb la mà i aviat està curat.
És la Moira qui als mortals du el bo
i el dolent, i són inevitables els repartiments
divins. Ja que hi ha risc en totes les accions
i ningú no sap com acabarà el que ha començat.
Així, el que pretén fer bé, es precipita
en immens desastre sense sentir-ne l’amenaça;
i a l’altre, que va obrar malament, li concedeixen
els déus un resultat que compensa la seva insensatesa.
No tenen els mortals límit per al nombre
de riqueses, i així ocorre que el que més té
dobla el seu afany. ¿Qui assaciarà tothom?
Els guanys procedeixen, sens dubte, dels déus,
la seva conseqúència la perdició, quan Zeus l’envia
com a càstig, i sofreix cadascú al seu temps.

Estesícor

(Visqué entre 632 i 556 ac, poeta èpic)
Va néixer a Himera, al nord de Sicília. Residí a Esparta. D’obra prolífica amb narracions llargues d’influència èpica: Palinòdia d’Helena, Orestea, La destrucció de Troia, Jocs en honor de Pèlias, Gerioneida… La Gerioneida tracta del viatge d’Hèracles a Ibèria a la recerca dels bous de Geríon. També té llibres amb poemes d’amor i de dol: Càlice, Ràdine, Dafnis, tots ells personatges d’històries d’amor dissortades.  També usa la faula, per advertir els seus compatriotes contra el perill del tirà Fàlaris.

Traduccions de Maria Rosa Llabrés

Dels Jocs en honor de Pèlias.

*
Pastissos de sèsam, grans de blat, pastissos d’oli i mel,
i altres llepolies i groga mel.

De la Gerioneida

[La cova de Geríon]
Quasi enfront de la il·lustre Erítia,
vora les fonts inexhauribles, de rels d’argent, del riu Tartessos,
en l’escletxa d’una penya.

[El viatge nocturn del sol]
Mentre que el fill d’Hipèrion [Hèlios, el sol, que ha deixat a Hèracles la copa d’or per travessar
             l’oceà]
entrava en la copa d’or
per arribar, travessant l’Oceà,
a les profunditats de la sagrada nit tenebrosa,
vora la mare, l’esposa legítima
i els fills estimats,
ell, el fill de Zeus, va caminar cap al bosc
ombrejat de llorers.

De l’Orestea

*
Musa, deixa de banda les guerres
i celebra amb mi les noces dels déus, els banquets dels homes
i les festes dels benaurats.

*
Aquests cants populars de les Gràcies de formosos cabells
cal entonar-los, inventant una tonada frígia amb dolçor,
quan rriba la primavera.

Diverses procedències

*
Moltíssim li agraden
a Apol.lo els jocs i els cants,
i en canvi, Hades obtingué en sort planys i gemecs.

*
És la cosa més vana i inútil,
plorar els morts.

*
Musa de veu sonora,
inicia el teu cant
celebrant els nois samis amb l’agradosa lira.

Renova l’èpica, abreujant els poemes, fent-los així més adequats al context festiu i ritual, i també inclou parts dialogades, per això és important com a baula que enllaça la tradició èpica amb la tragèdia.

Altres traduccions:

[ La dona d’Edip parla amb l’endeví Tirèsies i intenta d’evitar l’enfrontament entre els fills]
“Als meus dolors no afegeixis dures malestrugances
ni em revelis inquietutds de pesantor per al futur,

perquè ni els déus immortals imposen sobre la sagrada terra
la discòrdia contínua per a sempre per igual als mortals,
ni tampoc, és sabut, la concòrdia, sinó que els déus
(fan canviar) el caràcter dels homes.
¡I que el sobirà Apol·lo, de llunyà poder,
no compleixi totes les teves prediccions

Però si el destí és que jo vegi els meus fills donar-se
mútua mort i ja les Parques el teixiren,
¡que m’arribi el moment final que du la mort dolorosa,
abans d’haver de contemplar aquestes lamentables calamitats
que, de tant de dolor fan venir el plor:
els meus fills morts en el palau o la ciutat capturada.
¿Venga, fills meus!, prestau obediència a les meves paraules,
perquè així és el final que jo us proposo:
que l’un, amo del palau l’habiti vora la font de Dirce,
i que l’altra parteixi, amo de tots els béns i de l’or de vostre pare:
aquell que per sorteig primer ho obtingui segons la voluntat de les Parques.

Crec en efecte que aquesta podria ésser la redempció del vostre destí,
segons consell del profeta diví,
a veure si el fill de Cronos (protegeix) la jove generació i la ciutat
del sobirà Cadme,
allunyant la maldició per molt de temps..
que està ja predestinada a aquest llinatge.”

Així digué la il·lustre dona, recorrent a paraules conciliadores,
per allunyar dels seus fills la brega en el palau;
i amb ella juntament Tirèsies l’augur; i obeiren…

Poemes populars dels segles VI i V

Trobam himnes als déus, lligats a les festes, cançons de primavera, cançons de treball, i també cançons eròtiques, i cançons de banquet.

Traduccions de Maria Rosa Llabrés

[Cançó de primavera]
Ha arribat, ha arribat l’oreneta
que duu el bon temps,
que duu la bona anyada;
per la panxa, blanca,
per l’esquena, negra.
I tu, treu un pastís de fruits secs
de la casa opulenta
i una copeta de vi
i un cistellet de formatge;
i un pa de blat, i un amb vermell d’ou
no els rebutja, l’oreneta. Ens n’anem o ho agafem?
Vejam si ens dónes alguna cosa; i si no, no ho consentirem:
o ens en duem la porta o el dintell
o la dona que seu a dedins;
és petita, la portarem fàcilment.
I si duus alguna cosa, que duguis una cosa grossa.
Obre, obre la porta a l’oreneta,
que no som vells, sinó noiets.

[L’adúltera]
Què et passa? No ens traeixis, t’ho suplico;
abans que vingui ell, aixeca’t,
que no et faci un gran mal a tu
i a mi, desgraciada.
Ja és de dia; no veus la llum
per la finestra?

*
S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitja
nit, i passa d’hora,
i jo dormo sola.

[Cançó de treball]
Mol, molí, mol;
que també Pítac mol,
tot regnant sobre la gran Mitilene.

[Cançó de joc]
-Tortu-tortuga, què fas aquí enmig?
-Teixir llana i trama de Milet.
-I el teu fill, com és que va morir?
-Saltà d’unes eugues blanques a la mar.

[Cançó per a tres edats]
-Nosaltres un temps fórem joves robusts.
-I nosaltres ho som; si vols, fixa-t’hi
-I nosaltres serem molt més forts.

*
Pal·las Tritogènia, sobirana Atena,
endreça aquesta ciutat i els ciutadans,
sense dolor ni lluites civils
ni morts fora de temps, tu i el teu pare.

*
Canto la mare de Plutos, l’olímpica
Demèter, en l’estació portadora de corones,
i a tu, filla de Zeus, Persèfone.
Salut a ambdues, i protegiu bé aquesta ciutat.

*
A Delos, en altre temps, Leto parí dos fills:
Febos de cabellera d’or, el sobirà Apol·lo,
i la caçadora de cérvols muntanyenca,
Àrtemis, que té sobre les dones gran poder.

*
Oh, Pan, que vetlles per la il·lustre Arcàdia,
dansaire company de les Nimfes brogidores;
vull que riguis, oh, Pan, en les meves
festes i cantis gaudint amb aquestes cançons.

*
Tant de bo fos possible saber com és cada un
obrint-li el pit, veure després la seva
ment i tornar-lo a tancar,
per conèixer l’amic d’esperit sense enganys.

*
Estar sa és el primer per a l’home mortal;
el segon, éssser bell de figura;
el tercer, ésser ric sense enganys,
i el quart, passar la jovenesa amb els amics.

[Faula]
Així digué el cranc,
agafant la serp amb la mordala:
cal que l’amic sigui franc
i no tingui intencions tortuoses.

*
Beu amb mi, passa la joventut amb mi, estima amb mi, posa’t corones amb mi.
Sigues boig amb mi quan estic boig, sigues assenyat amb mi quan tinc seny.

*
La truja té un aglà, i en desitja agafar un altre;
també jo tinc una noia formosa, i desitjo agafar-se una altra.

*
La puta i el banyer tenen sempre aquest mateix costum:
en la mateixa banyera renten el bo i el dolent.

*
Qui no traeix l’amic, té una gran
honra entre els mortals i entre els déus, segons el meu entendre.

Tales

(VI, Milet, filòsof i autor de poesies)

Va participar en la vida de la seva polis. Va viatjar i sojornar a Egipte. Fou el primer a predir un eclipsi, a calcular solsticis i equinoccis.

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
Va conferir ànima també als éssers inanimats, endevinant-la a partir de la pedra imant i de l’ambre. […]
Com a principi de tot va suposar aigua, i que el món és dotat d’ànima i ple de divinitats. [...]
I es diu que, sortint de casa acompanyat per una vella per tal d’observar els astres, va caure a un forat, i que, mentre gemegava, va dir-li la vella: “I doncs tu, Tales, que no ets capaç de veure el que tens als peus, et creus que pots conèixer el que hi ha dalt al cel?” […] D’ell en circulen els apotegmes següents: “la més vella de totes les coses, déu: perquè és no nascut; la més bella, el món: perquè és obra de déu; la més gran, el lloc: perquè tot ho conté; la més ràpida, la intel·ligència, perquè tot ho travessa; la més forta, la necessitat: perquè tot ho domina; la més sàvia, el temps: perquè tot ho desocbreix”. Deia que no hi ha diferència entre la mort i la vida; “i doncs tu – va dir-li algú- perquè no et mors?” “Doncs –va dir- perquè no hi ha diferència”. […] Seu és el “coneix-te a tu mateix”. 
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 145)

DIÒGENES LAERCI:
Hom també explica que, quan la seva mare li insistia que es casés, responia: “No n’és l’hora, encara.” Quan, ja passada l’edat, ella li tornà a insistir, li va dir: “Ja no n’és l’hora.” […] Quan li preguntaren què és difícil, va contestar: “Conèixer-se un mateix.” ¿Què és fàcil? “Donar consells als altres.” […] ¿Com es pot viure millor, i de la manera més justa? “No fent allò que critiquem en els altres”.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega arcaica, p. 122).

ARISTÒTIL, Política:
Com que li reprovaven, per la pobresa, que la filosofia no reporta cap profit, després d’ell ben pensar, diuen, que hi hauria una bona collita d’olives, gràcies a l’astronomia, i, encara essent hivern, de procurar-se uns pocs diners, els va donar en penyora de tots els molins d’oli de Milet i de Quios, i va llogar-los a canvi de poc, atès que ningú no s’hi abocava. Però quan va arribar el temps just i molts en cercaven alhora i amb presses, se’ls va llogar de la manera que va voler i va aplegar molts de diners, per demostrar que els és fàcil inriquir-se, als filòsofs, si volen, però que no és això, allò per què s’afanyen.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega arcaica, p. 133).

ESTOBEU
Tales afirmà que déu és la intel·ligència del món; i que el tot té ànima, i que, alhora, és tot ple de divinitats. La potència divina penetra a través de la humitat elemental i la posa en moviment.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega arcaica, p. 133)

Anaximandre

(611-547, Milet, filòsof)

Es diu que, com posteriorment Empèdocles, usava magnífiques vestidures a la manera dels rapsodes.

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Principi (…) de les coses, l’il·limitat (…) I allí des d’on el naixement és per a les coses, també la mort és cap allí, segons la necessitat. Perquè aquestes fan justícia i pagament, les unes a les altres, de la injustícia, segons l’ordre del temps.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p 175)

Nietzsche, a L’origen de la tragèdia veu en aquest fragment d’Anaximandre l’afirmació que “tot devenir és una emancipació culpable respecte de l’ésser etern, una iniquitat que cal pagar amb la mort”. Així la mort és un retorn a la font de la vida

SIMPLICI Comentaris a la Física d’Aristòtil (s.vi): "Anaximandre... principi i element de les coses va dir l’il·limitat, havent estat el primer a introduir aquest nom de principi. Però diu que aquest no és ni aigua ni cap altre dels anomenats elements, sinó una certa altra natura il·limitada, de la qual neixen tots els cels i els mons que hi ha en aquest… dient això talment, amb paraules força poètiques… Ell, de l’element que va alterant-se, no en fa el naixement, sinó dels contraris que es diferencien a través d’un moviment etern.. Per això Aristòtil el posa juntament amb els pròxims a Anaxàgoras. I els contraris són calent, fred, sec, humit, i la resta.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p 165)

AECI, Parers dels filòsofs:
Anaximandre… diu que, de les coses, principi n’és l’il·limitat; perquè d’aquest neix tot i cap a aquest tot mor. Per això també neixen mons il·limitats i de nou moren cap a allò de què neixen.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
Anaximandre… Va dir… I que la Terra s’està al mig, ocupant la posició del centre, i que és esfèrica de forma (i que la Lluna és de falsa llum i que és il·luminada pel Sol, però també que el Sol no és més petit que la Terra i que és foc d’allò més pur).
I també va ser el primer a descobrir el gnòmon [una vara l’ombra de la qual assenyala la direcció i l’altura del sol], i el va posar sobre els rellotges de sol a Lacedemònia, segons que diu Favorí a la Història vària, per a assenyalar solsticis i equinoccis, i va construir rellotges. I va ser el primer a dibuixar el contorn de la terra i del mar, però també va construir una esfera.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit)

SIMPLICI, Comentaris a la física:
Aquells que postulen que els mons ordenats són en un nombre infinit –com ho fan els sequaços d’Anaximandre, de Leucip i de Demòcrit, i més tard els d’Epicur- van suposar que aquests mons neixen i moren infinitament; i que sempre n’hi ha uns que neixen i uns altres que moren. Per això parlaven de moviment perpetu, perquè, sense moviment, no hi pot haver ni generació ni corrupció. (Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 271)
(Ferrer, De Tales a Demòcrit)

AECI:
De l’il·limitat en neixen infinits mons ordenats, i de bell nou es destrueixen en allò de què han nascut. I diu que l’il·limitat no té fites, a fi que no s’estronqui l’origen d’on prové tot. (Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 274)

CICERÓ, La naturalesa dels déus:
Anaximandre és del parer que els déus han nascut, i que, entre la seva naixença i la seva posta, transcorre un interval molt llarg de temps.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 275)

PSEUDOPLUTARC, Miscel·lànies:
va dir que l’il·limitat és l’entera causa del naixement i mort del tot, del qual diu que els cels se separaren i en general tots els mons, que són il·limitats.
I diu encara que, als inicis, l’home nasqué a partir d’animals d’un altre aspecte, pel fet que la resta es nodreix de seguida per ella mateixa, però només l’home té fretura de nodrir-se per molt de temps; i que per això, als inicis, essent així com és, no hauria pogut sobreviure.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p 165)

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
I que els astres són un cercle de foc, separats del foc del món, i envoltats per aire. I que hi ha conductes, unes certes sortides en forma de canó, pels quals es mostren els astres. I que per això, en embussar-se els conductes, hi ha els eclipsis. I que la Lluna es mostra ara creixent, ara minvant, segons l’embussament o l’obertura de les sortides.
I que l’home ha nascut semblant a un altre animal, això és, a un peix, als inicis. I que els vents neixen dels vapors més lleugers que se separen de l’aire i quan s’apleguen, moguts; i les pluges, del vapor aixecat de la Terra pel Sol. I els llampecs quan el vent, afuant-se, esqueixa els núvols.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p 167)

AECI, Parers dels dilòsofs:
Anaximandre diu que en l’humit es generen els primers animals, recoberts de crostes espinoses, però que, avançada l’edat, surten a sobre el més sec, i que, quan la crosta es trenca, al cap de poc temps canvien de formes de vida.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga)

CENSORÍ, Sobre el dia del naixement:
A Anaximandre de Milet li semblava que d’aigua i de terra escalfades van eixir-ne o bé els peixos o bé animals molt similars als peixos; que en aquests van formar-se els homes i que el fetus, fins a la pubertat, van romandre a dintre; i que aleshores, havent-se aquells trencat, homes i dones, que ja podien nodrir-se, van aparèixer.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga)

CICERó, L’endevinació:
Anaximandre, el filòsof de la natura, va advertir els espartans que deixessin immediatament la ciutat i les cases, i que anessin a passar la nit, armats, a ple camp, perquè els amenaçava un terratrèmol. Fou en aquesta avinentesa que la ciutat sencera d’Esparta s’enfonsà i que fou arrencat de soca-rel el cim de la muntanya del Taíget, que s’alçava com la popa d’un navili. (Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 264)

Anaxímenes

(VI, filòsof)

AECI:
“Com la nostra ànima, que és aire, ens té dreçats, també el món tot el lliga alè i aire.”
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p.197)

AECI:
“Així com l’ànima, la nostra ànima d’aire, ens senyoreja, de la mateixa manera l’ale de l’aire embolcalla el món sencer.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 286)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Company d’Anaximandre, una única, també ell, diu la natura subjacent, i il·limitada, com aquell, però no indeterminada com aquell, sinó determinada, i l’anomena aire: i que es diferencia per rarificació i condensació segons els éssers. I que esclarit esdevé foc, i condensat, vent, després núvol, i encara més, aigua, després terra, després, pedres, i la resta a partir d’això. I també ell fa etern el moviment, gràcies al qual neix també el canvi.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p.183)

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
I Anaxímenes, que era també de Milet, fill d’Eurístrat, aire il·limitat va dir que és el principi, i que, a partir d’aquest, el que arriba a ser i el que és i el que serà, fins i tot déus i coses divines, neix, i la resta, a partir del que neix d’aquest.
el principal del naixement consisteix en contraris, calent i fred.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit)

ESCOLI A ARAT, Fenòmens:
L’iris, diu Anaxímenes que neix tan aviat com tallen els rajos del Sol l’aire espès i condensat. Per això el primer d’aquests, encès pels rajos, es mostra purpuri del Sol, i l’altre, fosc, dominat per la humitat.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit)

Pitàgoras

(VI, filòsof)

FLAVI JOSEP, Contra Apió:
Hermip afegeix, encara: “Amb aquests dits i aquests fets, imitava les docrines dels jueus i dels tracis, i se les apropiava.” L’afirmació que Pitàgoras va incorporar a la seva filosofia molts preceptes jueus és exacta, de fet.
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 357)

HERODOT, Història:
Primers [abans que Pitàgoras] són els egipcis també a haver explicat aquesta història: que l’ànima de l’home és immortal i, quan el cos es mor, cada vegada es fica en un altre animal, el qual neix, però quan ha rondat per tots els terrestres, marins i alats, de nou es fica en un cos d’home, el qual neix, i que la ronda per a aquesta té lloc en tres mil anys. I  d’aquesta història n’han usat alguns els grecs, alguns abans i altres després, com si fos pròpia d’ells; jo, que en sé els noms, no els escric.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 201)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
Mentre tustaven un gos, un dia, estant ell de passada,
diuen que pena li féu i que va dir el mot següent:
“Para, no el peguis, que es tracta d’un home amic, sense dubte;
l’ànima n’he conegut mentre en sentia la veu”.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 263)

AECI, Parers dels filòsofs:
Pitàgoras, com que hi ha cinc figures sòlides, que s’anomenen, també, matemàtiques, diu que del cub n’ha nascut la terra, i de la piràmide, el foc, i de l’octaedre, l’aire, i de l’icosàedre, l’aigua, i del dodecàedre, l’esfera del tot.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 217)

ARISTÒTIL, Metafísica:
Els anomenats pitagòrics, primers a ocupar-se de les coses matemàtiques, les van fer progressar, i nodrits com estaven d’aquestes, van creure que els principis d’aquestes són els principis de tot. […] Van suposar que els elements dels números són elements de totes les coses, i que el cel tot és harmonia i número. I tot el que s’havia de mostrar concordant, en els números i les escales musicals, amb els estats i les parts del cel i amb l’entera disposició del tot, ajuntant-ho, ho feien encaixar.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 221)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Aquests [els pitagòrics], del número parell en deien l’il·limitat pel fet que tot el parell, com diuen els intèrprets, es divideix en parts iguals, i el que es divideix en parts iguals i per la meitat és fins a l’il·limitat. Però el senar, afegit, el limita: impedeix, en efecte, la divisió d’aquest en parts iguals.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 229)

IÀMBIC, Protrèptic:
Siguin les consignes següents a retenir: 1. Anant a un temple, prosterna’t i, entremig, cap altra cosa de la vida no diguis ni facis. […] 4. Les vies concorregudes, esquiva-les i ves pels camins. […] 27. En un sacrifici, no et tallis les ungles. […] 39. Abstingues-te d’éssers vius.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 232-233)

Xenòfanes

(VI, Colofó, filòsof , rapsoda, poeta didàctic)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
I va escriure en versos èpics i també elegies i iambes contra Hesíode i Homer, censurant les coses que aquests havien dit sobre els déus. […] Que l’ésser de déu és esfèric i que no té res semblant a l’home: que tot ell s’hi veu i tot ell s’hi sent, però que, certament, no respira. I que és tot ell lucidesa i pensament i etern.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 241)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Miscel·lànies:
Un únic déu, el més gran entre déus i entre homes,
ni per l’aspecte semblant als mortals ni tampoc per la pensa.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 273)

SEXT EMPÍRIC, Contra els professors:
Totes les coses als deus van carregar Homer i Hesíode,
totes les coses que entre homes hi ha de vergonya i de blasme:
furt, adulteri i encara d’uns contra els altres mentida.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 265)

Ridiculitza l'antropomorfisme dels déus:
*
Si tinguessin mans els bous i els lleons,
i poguessin dibuixar com els homes,
pintarien les figures dels seus déus:
els cavalls, cavalls, els bous, bous,
i els seus cossos semblants als propis.
I formula que déu és absolutament "altre":
Un déu, el major entre els déus i els homes,
sense semblança, en pensament ni figura, amb els mortals. [F]

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
Diu que res no arriba a ser ni deixa de ser ni es mou i que un és el tot, lliure de canvi. I diu també que el déu és etern i un i semblant pertot i limitat i esfèric i que percep amb totes les parts.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 251)

CICERÓ, Qüestions acadèmiques:
Xenòfanes, encara una mica més antic [que Anaxàgoras], [va dir] que tot és u.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 243)

PLATÓ, Sofista:
Però nosaltres, la família eleata, començada a partir de Xenòfanes i encara abans, a les nostres històries diem que el que s’anomena totes les coses és un sol ésser.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 249)

HERODIÀ, Sobre l’expressió singular:
Si déu no fes la mel rossa, molt més trobarien dolces les figues.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 281)

Teognis

(V, Mègara, poeta tràgic)

Pertanyia a l'aristocràcia. Escriu un llibre d'elegies al seu amic Cirnus, al qual vol inculcar els principis i l'ideal aristocràtics, contra la nova classe que havia assolit el poder.

Sigues raonable: no forcis els honors, èxits, ni riqueses,
mitjançant actes innobles o vulnerant el dret.

Cirnus, la ciutat està prenys. Crec que parirà
el venjador que ens faci pagar les follies.
Els ciutadans estan sans, però els caps
van a l'abim, on ens espera la desgràcia.

El servidor i missatges de les Muses, si té
dons espirituals superiors, no els ha d'ocultar.
És el seu deure inventar, compondre ensenyar.
Inútil és el tresor que només coneix un mateix.

No forcis els hostes contra la seva voluntat,
ni acomiadis ningú que no se'n vulgui anar.
A l'empanat no el despertis, Simònides, si el vi
el paralitza i la son el gronxa als seus braços;
ni exigeixis al despert que dormi, si no vol.
És molesta la força que la nostra llibertat coharta.
Però omple la copa de qui vulgui beure,
que no cada vespre tenim aquesta festa.
Pel que fa a mi, ja tenc la meva mesura de dolç
Bacus, i me'n vaig a casa, al somni que allibera.
Estic en aquest punt en què el vi és perfecte:
cert que no estic sobri, però tampoc ebri.

Jamai he traït un vertader company,
ni un amic; no tinc ànima d'esclau.

Mostra als teus amics, Cirnus, una natura
canviant, tornasolada; modela els teus sentiments
pels seus. Sigues com un pop sinuós
que s'assembla a la roca en què es fixa.
Canvia el color segons els temps i els llocs.
L'astúcia dóna més poder que la grandesa.

Mai no m'inclinaré a l'opressor jou
enemic, ni enc que una muntanya em pressionàs el cap.

T'equivoques, Cirnus, si deixes un amic,
irritat, per un motiu fútil.
Si hom s'enutgés per les faltes
dels amics, sempre, serien impossibles
el tracte amistós i la concòrdia.
Els defectes són norma en els mortals,
només un déu és sens màcula.

No vituperaré el meu enemic, si és bo
ni parlaré bé del meu amic, si és un brivall.

No facis violència amb maldat a ningú;
no hi ha res millor per al just que fer el bé als altres.

Hi ha molts rics que no entenen res del bell,
d'altres ho crequen però la pobresa els ho impedeix.
A uns i a altres, se'ls tanquen les portes dels fets:
a aquests, els falta el diner; a aquells, la intel.ligència.

No puc, cor meu, aconseguir el que desitges.
No desesperis; d'altres també cerquen el bell com tu.

De res massa; mantén-te enmig.
Així tindràs l'èxit (areté), Cirnus, difícil d'assolir.

Ni desig ni deman ésser ric. Només voldria
viure amb poca cosa i no sofrir infortuni.

[Elegia homoeròtica]
Cruel Eros, les follies et donaren de mamar en els seus braços:
per tu va caure la ciutadella d’Ilio
i perí el gran Teseu, fill d’Egeu, i el noble
Aiant, fill d’Oileu, per la temeritat que infons.
[Oileu prengué a Cassandra l’altar d’Atenea a Troia]
Jove, escolta’m tu que has subjugat el meu cor: no exposaré arguments
que no siguin convincents per al teu cor o que siguin ingrats.
Esforça’t a comprendre en el teu esperit les meves paraules,
perquè no estàs obligat a fer allò que no sigui del teu gust.
No deixis mai l’amic que tens per cercar-ne un altre,
convençut per la xerrameca d’homes miserables.
Freqüentment, en efecte, en presència meva diran infàmies contra tu
i en la teva contra mi; però tu no els escoltis.
Gaudiràs de l’amor que fa ja temps que s’ha allunyat,
però ja no seràs amo del que passi al teu costat.
…
Jove, tu, igual que un cavall
un cop t’has fartat d’ordi,
has tornat als meus estables, perquè el bon genet anyoraves,
el bell prat, el rierol refrescant, els boscs ombrosos.
Feliç aquell que té l’amor dels al·lots, bons cavalls,
dans de raça i hostes d’altres terres.
Aquell que no estima els al·lots, els bons cavalls
i els cans, no tindrà mai el seu ànim immers en el goig
…
Jove, no em facis sofrir; encara vull
complaure’t; comprèn amb bon ànim
que no te m’esmunyiràs amb engany ni et burlaràs de mi.
És veritat que, si vences, tens avantatge en el futur,
però jo et feriré si fuges de mi…
…
Estimar els al·lots és delició, ja que antany (1345)
fins i tot el Crònida, rei dels immortals, s’enamorà de Ganímedes:
el raptà el pujà a l’Olim i en va fer un ésser diví,
dotat de la flor amable de la jovenesa.
Per tant, no et sorprengui, Simònides, que jo també
m’hagi mostrat subjugat per la passió cap a un bell al·lot.

83-86
Cercant entre tots els humans, no en trobaries
tants, que una sola nau no els pogués dur,
que posseixin en la llengua i en els ulls
     respecte i el guany no els dugui a un afer de corrupció.

447-452
Si em vols rentar, l’aigua sempre rajarà impol·luta
     i transparent des del meu cap
i em trobaràs, en tots els afers, com l’or
     polit, rogenc de veure, fregat amb pedra de toc;
per damunt la superfície no s’hi aferra obscur verdet
     ni rovell, i sempre té una lluentor pura.

465-466
Esforça’t per l’excel·lència, que et sigui grat allò just
     i que no et venci el guany que sigui vergonyós.

605-606
Més que la fam, de molt, l’excés ha duit a perdre
     els homes, a tots quants volien tenir més que no els tocava.

693-694
L’excés, sí, ha arruïnat molts homes imprudents,
     ja que és difícil conèixer la mesura, quan la riquesa és a l’abast.

1181-1182
A un dictador que viu a esquena del poble, enderroca’l com vulguis:
     els déus no s’indignen gens per això.

     (Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll)

Hiponacte

(Vers 540, Efes, iambògraf)

També exiliat. Parla de temes personal i es burla d’Arquíloc.
Es caricaturitza a si mateix per divertir els oients.

Mai no ha arribat la Riquesa, que és cega,
a casa meva a dir-me: “Hiponacte,
et duc trenta mines de plata, té.”

És un dels millors testimonis literaris antics sobre el ritual de purificació grec del pharmakós, on la víctima propiciatòria en què recau la purificació  és un home.

En alguns poemes parla d’Arete, la dona per qui rivalitzava amb Búpal, un escultor que no queda gaire ben parat en els seus versos:

*
Aguantau-me el vestit mentre pec a Búpal en un ull.
Sí, jo tenc dos punys drets. Cop rera cop, encerten.

*
Vaig arribar a entrada de fosca a casa d’Aréte
amb bons auspicis, i hi vaig quedar tota la nit.

*
Ens despullàvem,
ens mossegàvem i ens besàvem,
mentre miràvem a través de la porta…
perquè no ens sorprengués…
nus…
i ella s’alçurava…
mentre jo copulava… i…
mentre jo estirava fins a la punta (el prepuci?)
com si fregàs una salsitxa.
Vaig enviar Búpal a la merda…

*
En parla de maricons: “El teu cul vora…”
I va començar a moldre’m el testicle de la…
amb la branca de figuera com si fos un fàrmac,
(fermat) entre rames xapades.
I així entre dos martiris…
la branca per un costat em…
per damunt em queia
ell fent-me aplicacions amb buines.
Més pudia la letrina; i a l’olor acudiren
més de cinquanta escarabats brunzint.
Uns quants queien sobre…

Ananius

Iambes:

Si algú tancàs en una casa molt d’or, unes quantes figues i dues o tres persones, veure com són de superiors a l’or les figues

Íbic

(Vers 540, poeta líric coral)

Nascut a Règion, al sud d’Itàlia, de família noble, rebé probablement influència de l’escola pitagòrica. El poeta destaca la idea de l’amor com un poder obscur, obsessiu, com una força elemental de la naturalesa hostil i destructora. També s’ocupa del mite.  Se’n conserven fragments de poemes sobre l’amor homosexual.
Fou dels primers a fer odes a vencedors en certàmens esportius.

Traducció Maria Rosa Llabrés

*
A la primavera, els codonyers
regats pels corrents
dels rius –on hi ha un jardí de les Verges
no trepitjat- i els raïms
creixent sota dels pàmpols ombrívols
floreixen; mes per a mi, l’amor
no té cap temps de descans,
sinó que, com el traci Bòreas encès pel llamp,
precipitant-se de casa de Cipris
amb abrusadores follies, obscur, intrèpid,
poderosament, des dels fons (agita)
els meus sentits.

*
Eros, de bell nou, mirant-me sota les seves blavoses
parpelles amb ulls lànguids,
amb seduccions de tota casta em llança
a les incertes xarxes de Cipris. [Afrodita]
En veritat tremolo de veure’l apropar-se,
com un cavall portador del jou, guanyador de premis,
quan és vell camina de mal grat, amb el veloç carro, a la competició.

*
Diuen que Hèracles va combatre en primera fila
amb l’ajut de la coratjosa Atena, filla de Zeus, d’un noble pare:
ell mateix la va parir
i amb un salt va sortir-li del cap.

*
A Cassandra d’ulls lluents,
de seductores trenes, filla de Príam,
la Fama la porta entre els mortals.
[Cassandra, filla de Príam, rei de Troia; Apol·lo s’enamorà d’ella i li concedí el do de la profecia; però atès que Casandra va rebutjar-lo, li va imposar el càstig que ningú no cregués les seves prediccions]

*
Quan, insomne, la gloriosa albada desperta els rossinyols…

*
Tinc por que cometent alguna falta
contra els déus, guanyi a canvi honor entre els humans.

*
No és possible als qui moren trobar ja un remei de vida.

*
Murta, violetes i crisantems,
pomes, roses i tendre llorer.

*
Damunt de les seves branques més altes
es posen ànecs de molts de colors, de coll matisat,
faisans i alcions d’ales amples.




Anacreont

(VI, Jònia, poeta elegíac i líric)

Teos, Jònia, al nord de Grècia.
Abomina la guerra  i canta el vi i l’amor tant homosexual com heterosexual.
Poeta lleuger i amable, cantà en els banquets les hetaires i els nois formosos.
Va estar a Samos a la cort de Polícrates, i amb la seva caiguda fou protegit per un altre tirà, Hípias d’Atenes.
La seva representació d’Eros com a nin alat que juga és la que prevaldrà en l’art.
La seva poesia inclou poemes satírics, himnes a Dionís, ecos de la posia popular.
Va ésser molt imitat en època hel·lenística i romana, les “anacreòntiques”.

Traducció de  Maria Rosa Llabrés

*
Sento, en veritat, que es plany
aquesta dona ben coneguda
i moltes vegades diu això,
donant la culpa a una divinitat:
“Com m’agradaria, mare,
si m’enduguessis i em tiressis a la mar cruel,
que es llança impetuosament
amb purpúries onades!”.

[Himne a Àrtemis]
A tu et prego, caçadora de cérvols,
rossa filla de Zeus,
Àrtemis, senyora de les feres boscanes;
tu que ara, sens dubte, per damunt dels remolins
del Leteu contemples la ciutat
d’homes de cor valent,
alegre, ja que no pastures
uns ciutadans salvatges.

*
L’amable Megistes, de deu mesos ençà
es corona amb vímet i beu most dolç com la mel.

*
Vinga, de bell nou, ja sense tant
de soroll ni cridòria
ocupem-nos del vi, no com ho fan els escites, [sense barrejar amb aigua]
ans beguem a poc a poc entre formosos himnes.

*
Sobirà, amb qui juguen Eros dominador,
le Nimfes d’ulls color blau fosc
i Afrodita vestida de porpra;
tu que recorres
els alts cims de les muntanyes,
a tu et prego, i tu benèvol
vine a mi i escolta
la meva agraciada súplica:
fes-te un bon conseller
de Creòbul, que accepti,
oh Dionís, el meu amor.

*
A) Estimo Cleòbul,
em torno boig per Cleòbul
i cerco la mirada de Cleòbul.
B) Noi que mires com una verge,
et cerco, i tu no m’escoltes;
no saps que de la meva
ànima dus les regnes.

*
He esmorzat esbocinant un poc d’una lleugera coca de mel i sèsam
i he buidat una gerra de vi; i ara amb dolcesa
toco l’agradosa lira afalagant l’estimada i tendra nena.

*
Saltant, de bell nou, des de la roca de Lèucada, [lloc famós pels suïcidis d’amor]
en el gruisenc onatge em submergeixo, embriac d’amor.

*
Duu aigua, duu vi, noi, i duu-nos corones
de flors; porta-ho, perquè ara vull fer boxa amb Eros.

*
Es posaren garlandes
trenades de flors de lotus entorn del pit.

*
De bell nou Eros em colpejà com un ferrer
amb una gran destral, i em rentà en un torrent glaçat.

*
Et vas tallar la flor perfecta de la tendra cabellera.

*
Poltra de Tràcia, per què
mirant-me de través amb els teus ulls
sense pietat em fuges, i creus
que no tinc cap enginy?
Sàpìgues, doncs, que molt bé
podria posar-te el fre,
i tenint-te per les regnes et faria
voltar les metes de l’estadi.
Però ara pastures pels prats
i jugues saltant lleugera,
perquè no tens un genet
expert per domar-te.

*
Posant-nos sobre les celles coronetes d’api,
celebrem una esplèndida festa
en honor de Dionís.

*
Estimo de bell nou i no estimo,
estic boig i no estic boig.

Altres traduccions:

*
No m'agrada l'home que, amb la copa plena, bevent,
parla de lluita i de guerres, productores de llàgrimes,
sinó el que espera bons regals d'Afrodita
i les Muses, que desperten l'alegria i el plaer.

*
De bell nou em tira la seva pilota purpúria
Amor, el de la cabellera d’or,
per convidar-me a jugar
amb l’al·lota d’acolorides sandàlies.
Però ella (com que procedeix de Lesbos
la fortificada) menysprea la meva cabellera
perquè ja és blanquinosa,
i cap a una altra adreça la seva boca oberta.

Simònides

(556-468, poeta líric, elegíac, d’himnes i d’epigrames).

Visqué en diferents ciutats i prengué part en els grans concursos lírics.
Substitueix la idea aristocràtica de l’home que actua sota el signe de la il·luminació divina, per la de la fragilitat humna, i mostra una idea moderada sobre la virtut (areté). L’home pot compensar les seves limitades possibilitats observant el respecte a la justícia i als interessos de la ciutat.
Crea l’epinici o cant de victòria en els grans jocs esportius, en la forma tripartida que Píndar durà a la seva perfecció: celebració del triomfador – mite il·lustratiu – conclusió.
També fa molts d’epigrames, poemes breus per inscriure en un monument.
Mostra gust per l’antítesi. Fou admirat per les seves màximes.

Traducció de  Maria Rosa Llabrés

*
Com quan en un mes d’hivern
Zeus suavitza catorze dies
i els de la regió ho anomenen “estació de vents ocults”,
criadora sagrada de fills de l’alció de colors.

*
I la pols vora la roda s’aixecà, enduta pel vent.

*
Dels humans poca
és la força, inútils són les inquietuds,
i en poc temps la fatiga s’afegeix a la fatiga;
indefugible, penja la mort per damunt de tots igual,
car la mateixa part hi tenen els bons
i qualsevol dolent.

*
Essent humà, no diguis mai el que ha de succeir demà,
ni veient un home pròsper, quant de temps ho serà;
car (el vol) d’una mosca d’ales amples no és tan ràpid
com el canvi.

*
Doncs, ni tan sols els qui existiren un temps abans
i foren fills semidéus de déus sobirans
tingueren una vida sense esforç, ni sense ruïna, ni sense perill
fins a arribar a la vellesa.

*
Esdevenir un home bo de veritat
és difícil: quadrat de mans, peus i ment,
fet sense retrets.
… Tampoc no tinc per encertada la dita de Pítac, [governant de Mitilene, Lesbos, considerat
              un dels set savis]
enc que pronunciada per un home savi:
digué que ésser excel·lent és difícil.
Tan sols un déu podria tenir aquest privilegi, però un home,
no és possible que no sigui dolent
quan s’empara d’ell una desgràcia irresistible,
car si està bé, tot home és bo;
i dolent si ho passa malament
-i sobretot són els millors
aquells a qui els déus afavoreixen-.
Per això, jo mai no llançaré
-desitjant allò que no pot ésser-
la meva part de vida a una esperança buida i irrealitzable:
un home sense cap defecte entre tots
els qui collim el fruit de l’ampla terra.
I si el trobo, us ho faré saber.
Alabo i estimo
tot el qui no fa res vergonyós a gratcient;
contra la necessitat, ni els déus hi lluiten.
No sóc amic de retrets, ja que em basta
un home que no sigui dolent, ni massa feble,
que conegui la justícia profitosa a la ciutat,
un home sa; jo certament
no el blasmaré, ja que, dels ximples,
n’és infinita la raça.
En veritat, és formós tot allò
que no està mesclat amb coses vergonyoses.

[Dànae, quan es troba en la caixa de fusta al mar, amb el seu fill Perseu concebut per Zeus en forma de pluja d’or; un pescador els rescatà a l’illa de Sèrifos]
Quan en la caixeta
ben treballada,
el vent bufant
i la mar arremorada
l’aclaparen de terror, amb galtes humides
posà el seu braç entorn de Perseu
i digué: “Fill meu, quina angoixa!
I tu dorms, i com un infant
de pit reposes
en aquesta inhòspita fusta amb claus de bronze
que llueixen a la nit,
estès enmig de blavoses tenebres;
i no passes ànsia de l’escuma per damunt els teus cabells
quan s’apropa una ona,
ni del bruel del vent,
embolcallat en un mantell porpra, cara bonica.
I si per a tu fos terrible el que és terrible,
ja hauries posat fines orelles
a les meves paraules.
Però t’ho demano, dorm, petit,
i que dormi la mar, i que dormi el mal sense mesura;
tant de bo es mostrés un canvi,
pare Zeus, de part teva;
i si et faig una súplica massa atrevida
o sense justícia,
perdona’m”.

*
… bé ho concedeix Hermes present als jocs,
fill de la muntanyenca Maia d’ulls vius;
Atlas engendrà aquesta d’extraordinària bellesa
entre set estimades filles de trenes color violeta,
que s’anomenen Plèiades celestes.

[Meleagre, vencedor en tir de llança en els jocs en honor de Pèlias]
… el qual amb la llança
va vèncer tots els joves, disparant
per damunt de l’Anaure ple de remolins
des de Iolcos d’abundosos raïms;
així Homer i Estesícor ho cantaren a la gent.

[L ‘encís d’Orfeu]
Innombrables ocells
voletejaven per damunt del seu cap,
i, amb els seus bells cants,
els peixos saltaven cap amunt tot dret
de l’aigua blavosa.

*
Em reté l’enrenou de la mar de porpra, arremorada al meu entorn.

[La muntanya de la virtut]
Hi ha un relat (que diu)
que la Virtut habita en unes penyes difícils de pujar,
i la protegeix un sagrat lloc encinglat;
i no és visible als ulls de tots els mortals;
només als d’aquell que agafa una suor
rosegadora de l’ànim, a dedins,
i arriba al punt més alt del valor.

*
Doncs, sense ploaers, quina vida
dels mortals és desitjable, o quina reialesa?
Sense ells, ni el temps de vida dels déus és envejable.

*
De la seva boca vermella com porpra
deixava anar la veu la donzella.

*
Ni un buf dels que remouen les fulles
s’aixecà aleshores dels vents, que impedís
que la seva veu dolça com la mel s’espargís
i s’ajustés a l’oïda dels mortals.

Heràclit d’Efes

(VI/V, filòsof)

Va viure una temporada a les muntanyes, menjant vegetals. Els efesis el trobaren al temple d'Artemisa jugant amb nins i els va dir: "Això us ve de nou, homes perversos? No és molt millor fer això que no prendre part amb vosaltres en els assumptes polítics?"
Quan li demanaren el seu parer sobre la concòrdia, va pujar a la tribuna, va agafar una copa d'aigua, hi va barrejar farina i menta, se la va beure i va partir; els mostrà que satisfer-se amb el que es pot i tenir poques necessitats manté la concòrdia i la pau.
No fou deixeble de ningú sinó que diu haver-se investigat ell mateix.
Reconèixer la unitat secreta de totes les coses sota la diversitat aparent es planteja com un signe de saviesa. La seva doctrina del logos està íntimament lligada a aquest tema, així com la seva afirmació que el foc és l'arjé de totes les coses:
"Aquest cosmos (el mateix de tots) no el feu cap déu ni cap home sinó que sempre fou, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura." "El que hi ha en nosaltres és sempre u i el mateix: vida i mort, vigília i somni, juventut i vellesa; ja que el canvi de l'un dóna lloc a l'altre, i recíprocament." "Ens banyam i no ens banyam en el mateix riu; som i no som" "No es pot entrar dues vegades al mateix riu"
El principi sobirà que regeix el succeir dels esdeveniments està inscrit en el cor del seu mateix esdevenir: està també en l'interior de l'home mateix: és el Logos que governa el devenir sense fi de totes les coses.
El seu llibre té tres parts: una sobre l'univers, una política i una altra teològica.
Alguns li deien Heràclit, l'obscur.
Plató, Cràt. 402a: "En algun lloc diu Heràclit que tot es mou i res roman, i, comparant les coses amb el corrent d'un riu, diu que en el mateix riu no ens hi banyam dues vegades."
ARIST., Met. I 6, 987a: "Plató... de jove es va fer primer deixeble de Cràtil i es va adherir a les doctrines heraclíties que totes les coses sensibles flueixen sempre i no hi ha ciència d'elles.
ARIST. Met. XIII 4, 1078b: "La doctrina de les Idees se'ls va ocórrer als que l'adoptaren per causa d'haver-se persuadit de la veritat dels arguments heraclítis que totes les coses sensibles flueixen sempre, de manera que, si hi ha d'haver ciència i comprensió d'alguna cosa, hi ha d'haver altres natures permanents, apart de les sensibles.
SIMPL, Fís. 23, 33: "Hípas de Metapont i Heràclit d'Efes diuen que l'element és u, en moviment i limitat, però fan del foc el principi."
AECI: Heràclit diu que  el foc periòdic és déu etern.
CLEM. Heràclit admet que hi ha un cosmos etern, per una banda, però també un de destructible, ja que el que resulta de la formació còsmica no és altra cosa que una manera d'ésser d'aquell "El cosmos, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes no l'ha fet, sinó que ha existit sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre-viu, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura."
ARIST. Heràclit diu que l'opost concorda i que de les coses discordants sorgeix la més bella armonia.
[Eggers, Los filósofos presocràticos]

DIÒGENES LAERCI:
[Heràclit d’Efes] fou de tarannà altiu, més que cap altre, i d’aqeulls que miren tothom per sobre de l’espatlla; ho demostra clarament el seu escrit, allà on afirma:
“Aprendre moltes coses no ensenya a tenir seny; si així fos, n’hauria ensenyat a Hesíode i a Pitàgoras, a Xenòfanes i a Hecateu.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 431)

PLUTARC, Sobre la superstició III:
Diu Heràclit:
“Per als desvetllats, el món és un de sol, i comú. En adormir-se, cadascú es gira vers un món propi.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 472)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, El pedagog:
Heràclit va tenir raó de dir:
“Els homes són déus, els déus són homes. Idèntica, llur raó.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 529)

ESTOBEU, Florilegi III:
D’Heràclit:
“L’home, quan s’embriaga, es deixa menar per un infant petit, fent tentines, no sap on va- té l’ànima xopa.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 587)

DIÒGENES LAERCI:
Heràclit també diu:
“Les fites de l’ànima, per més que caminis, no les trobaràs, encara que recorris, sencer, tot el camí: tan abissal és la seva raó.”
(Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 597)

ARISTÒCRIT, Teosofia:
El mateix Heràclit deia als egipcis:
“Si són déus, ¿per quins set sous els planyeu? I, si els planyeu, deixeu de considerar-los déus.” (Pòrtulas/Grau, Saviesa grega antiga, p. 626)

SEXT EMPÍRIC, Contra els professors:
“Mals testimonis per als homes ulls i orelles d’aquells que tenen ànimes incultes”.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 295)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Miscel·lànies:
Aquest ordre, el mateix per a tot, ni cap dels déus ni dels homes el va fer, sinó que era sempre i és i serà foc sempre vivent, encenent-se mesures i apagant-se mesures.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 315)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
I Homer és digne que dels jocs el facin fora, i a cops de bastó, i Arquíloc, el mateix.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 321)

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
No a mi, sinó la llei havent escoltat, savi és acordar-hi, que tot és u. […]
La vida és un nen que juga movent peces: el reialme d’un nen. […]
La Guerra de tot és pare, de tot rei, i els uns designa déus, els altres, homes, els uns fa esclaus, els altres, lliures. […]
Harmonia invisible, més forta que la visible. […]
Els metges, que tallen, que cremen, demanen, no essent-ne dignes, de rebre una paga, ells que provoquen el mateix.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 325 a 328)

Traducció de Josep Palau i Fabre (basant-se en la traducció al francès de Voilquin):

(DK) 1. Aquest mot (logos), els homes no el comprenen mai, ni abans d’haver-ne sentit a parlar ni després. Encara que tot succeeix segons aquest mot, semblen no tenir cap experiència de paraules i de fets com els que jo exposo, distingint i explicant la natura de cada cosa. Els altres homes ignoren allò que han fet en estat de vetlla, com obliden allò que fan durant el son

2. També cal seguir el logos comú; però malgrat pertànyer a tothom, el vulgar no deixa de viure com si cadascú tingués una intel.ligència particular.

6. El sol cada dia és nou.

10. Trobeu el que és complet i el que no ho és, el que concorda i el que discorda, el que està en harmonia i el que està en desacord; de totes les coses, una i, d’una, totes les coses.

12. Ens banyem i no ens banyem en el mateix riu. I les ànimes s’exhalen d’allò humit.

18. Sense l’esperança no trobaríem l’inesperat, que és introbable i inaccessible.

20. Un cop nascuts, desitgen viure i trobar la mort, o més aviat volen reposar i abandonen els infants a la mort.

21. La mort és tot allò que veiem desperts; els somnis, el que veiem quan dormim.

30. Aquest món, que és igual per a tots els éssers, no l’ha creat cap déu ni cap home sinó que sempre ha estat, és i serà un foc sempre viu, que s’encén a mesura i s’apaga amb mesura.

31. Les transformacions del foc són: primerament el mar, i del mar la meitat és terra, la meitat un vent arremolinat. La terra es converteix en mar líquid i és mesurat amb la mateixa mesura que abans d’esdevenir terra.

32. L’u, la saviesa única, rebutja i accepta ser anomenat amb el nom de Zeus.

33. La llei és obeir la voluntat de l’u.

36. Per les ànimes, morir equival a convertir-se en aigua; per a l’aigua, morir equival a convertir-se en terra; però de la terra en ve l’igua, i de l’aigua en ve l’ànima.

37. Els porcs es rebolquen en el fang; els ocells en la pols o la cendra.

40. El fet d’aprendre molt no instrueix la intel.ligència. Si no, hauria instruït tant Hesíode com Pitàgores; tant Xenòfanes com Hecateu.

41. La saviesa consisteix en una sola cosa: conèixer el pensament que tot ho governa.

42. Homer mereixeria ser expulsat dels jocs i bastonejat; i Arquíloc també.

43. Més val sufocar una ofensa que no pas un incendi.

45. No podem trobar els límits de l’ànima, sigui quin sigui el camí que emprenguem, ja que estan endinsats en la produnditat.

46. La presumpció és una malaltia sagrada; i la vista, un engany.

47. No tinguem pressa per emetre un judici sobre les coses essencials.

49. Baixem i no baixem al mateix riu; som i no som.

51. No entenen com aquell qui lluita amb si mateix pot posar-se d’acord; moviments en sentit contrari, com succeeix amb l’arc i la lira.

52. El Temps (Aion) és un infant que juga al tric-trac; reialesa d’un infant.

54. L’harmonia invisible val més que no pas la visible.

55. Prefereixo tot allò que es pot veure, sentir i aprendre.

56. Els homes s’equivoquen, en relació amb el coneixement, de la mateixa manera que Homer –que fou, això no obstant, el més savi dels grecs. El van enganyar infants que es dedicaven a treure’s els polls del damunt, dient-li: “El que veiem i podem prendre, ho deixem; tot allò que no veiem ni podem aferrar, ens ho endurem”.

57. La multitud pren Hesíode per mestre. Es pensen que era un gran savi, i aquest home no sabia distingir el dia de la nit. I, efectivament, són una sola i mateixa cosa.

58. Bé i mal són tot un. Els metges tallen, cremen, torturen de totes maneres i, fent als malalts un bé que sembla més aviat una malaltia, reclamen una recompensa que no es mereixen.

59. El camí que va pel dret i el que fa marrada són un sol i mateix camí.

61. L’aigua del mar és alhora molt pura i molt impura. Per als peixos és potable; per als homes és imbevible i nociva.

66. Tot serà jutjat i devorat pel foc que es presentarà.

67. Déu és dia i nit, hivern i estiu, abundància i misèria. Però pren formes variades, igualment com el foc, quan és barrejat amb aromes i és anomenat seguint el perfum de cadascuna.

71. Cal recordar-se també de l’home que oblida el camí.

72. Estan en desacord amb aquest logos que els és tan familiar, amb aquest logos que tot ho governa, i el que troben cada dia els sembla estrany.

73. Cal no actuar ni parlar com dormilecs.

76. El foc viu la mort de la terra i l’aire viu la mort del foc; l’aigua viu la mort de l’aire i la terra, la l’aigua.

88. El que hi ha en nosaltres és sempre un i el mateix: vida i mort, vetlla i son, joventut i vellesa, ja que el canvi de l’un dóna l’altre, i viceversa.

89. Per aquells qui són en estat de vetlla, hi ha només un sol i mateix món.

91. No podem baixar dues vegades en el mateix riu.

96. Els morts s’han de rebutjar encara més que els fems.

101. M’he buscat a mi mateix.

102. Per Déu tot és bell, i bo i just: els homes tenen algunes coses per justes i altres per injustes.

107. Els ulls i les orelles són mals testimonis, per als homes, quan aquestes tenen l’ànima salvatge.

108. Cap dels que he escoltat no ha arribat a saber que allò que és savi està separat de totes les coses.

110. No seria pas millor, pels homes, assolir el que desitgen.

111. És la malatia, que fa la salut agradable; el mal, que engendra el bé; la fam, que fa desitjar la sacietat, i la fatiga el repòs.

112. El pensament és la virtut més alta; i la saviesa consisteix a dir coses veritables i a actuar segons la natura, escoltant la seva veu.

113. El pensament és comú a tots.

115. A l’ànima li pertany el logos, que creix tot sol.

116. A tots els homes els és donat de conèixer-se a si mateixos i donar mostres de saviesa.

118. On la terra és seca, l’ànima també és la més sàvia i la millor.

119. El daimon de cada home és el seu caràcter.

123. A la naturalesa li agrada esquivar els nostres ulls.

124. L’ordre més bell és que s’assembla a un munt d’escombraries ajuntades a l’atzar.

125. Fins i tot una poció es descompon, si no se l’agita.

125a. Que no us manqui mai la sort, efesis, per tal que estigueu convençuts de la vostra mala sort.

126. El que és fred es torna calent, el que és calent, fred; l’humit sec i el sec humit.



D'ALTRES FRASES O TRADUCCIONS


El coneixement de moltes coses no ensenya a tenir intel.ligència.

Els homes són incapaços de comprendre la paraula/la raó [el logos] eterna, tant abans de sentir-la, com després de sentir-la, perquè encara que totes les coses ocorren segons el logos els homes semblen gent sense experiència fins i tot quan experimenten paraules i accions com les que explic, quan distingesc cada cosa segons la seva naturalesa i mostro com és; però a la resta d'homes els passen inadvertides les coses que fan de desperts, de la mateixa manera que mentre dormen.

Per tant cal seguir el comú; però encara que el logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel.ligència particular.

Després d'haver sentit el Logos i no a mi és savi convenir que totes les coses són una.

Els ases s'estimen més desperdicis que or.

Als porcs els agrada més el fang que no l'aigua neta.

El camí cap amunt i cap avall és u i el mateix.

La malaltia fa la salut agradable i bona; la fam, l'assaciament; el cansament, el descans.

El mateix és vida i mort, vetlar i dormir, joventut i vellesa; aquelles coses es canvien en aquestes i aquestes en aquelles.

Les coses en conjunt són tot i no tot, idèntic i no idèntic, harmònic i no harmònic, l'u neix del tot i de l'u neixen totes les coses.

Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, assaciament-fam (tots els oposts, aquest és els seu signficat); canvia com el foc, al qual quan es barreja amb perfums, es denomina segons la fragància de cada un d'aquests.

Una harmonia invisible és més intensa que una altra de visible.

L'autèntica natura de les coses sol restar oculta.

Qui no espera l'inesperat no ho arribarà a trobar, ja que no és escrutable i accessible.

Convé de saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses sobrevenen per la discòrdia i la necessitat.

La guerra és el pare i el rei de totes les coses; a uns els mostra com a déus i a altres com a homes, a uns els fa esclaus i a d'altres lliures.

Totes les coses estan en constant moviment, encara que aquest fet s'escapi a la nostra percepció sensorial.

Aquest cosmos no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre fou, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura.

Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc i el foc, al seu torn, amb totes les coses, com les mercaderies amb l'or i l'or amb les mercaderies.

El sol és nou cada dia.

El sol no sobrepassarà les seves mesures; si ho fes, les Erínies, executores de la justícia, el reduïrien a elles.

Una sola cosa és la saviesa: conèixer amb judici vertader com totes les coses són governades a través de totes les coses.

Una sola cosa, l'única vertaderament sàvia, vol i no vol que se la denomini Zeus.

Per a les ànimes és mort convertir-se en aigua, i per a l'aigua és mort fer-se terra; de la terra neix l'igua i de l'aigua l'ànima.

Una ànima seca és més sàvia i més bona.

No arribaries a trobar, en el teu camí, els límits de l'ànima, ni encara que recorreguessis tots els camins: tan pregona dimensió té.

Inhalant, segons Heràclit, mitjançant la respiració aquesta divina raó (logos), ens veim intel.ligents; ens n'oblidam mentre dormim, però recuperam de bell nou els nostres sentits en despertar. Ja que, en estar tancats, durant el somni, els canals de la percepció, la nostra ment es separa del seu parentesc amb el circumdant, i conserva la seva única vinculació a través de la respiració, com si fos una espècie d'arrel i, per aquesta causa, perd la capacitat de memòria que abans tenia. Però, durant la vigília, guaita de bell nou a través dels seus canals perceptius, com si fossin finestres i prenent contacte amb el circumdant es revesteix del seu poder de raó.

Perquè si no celebrassin les processons i cantassin l'himne a les parts pudoroses en honor de Dionís, les seves pràctiques serien encara més desvergonyides; l'Hades i DionÍs pel qual embogeixen i celebren les festes "Leneas" (bacanals), són el mateix.

Vaig anar cercant-me a mi mateix.

Cal extingir la insolència més que un incendi.

Mort és tot quan veiem en despertar, somni tot el que veim quan dormim.

Incapaços de comprendre després d'escoltar, semblen sords; d'ells també en dóna testimoni el proverbi: encara que estiguin presents, estan absents.

No entenen com en divergir es convergeix  en un mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l'arc i de la lira.

Mestre de molts és Hesíode: consideren que sap moltes coses aquest, que no va conèixer el dia i la nit, ja que són una sola cosa.

Els que dormen són fedors i col.laboradors del que passa al món.

Canviant es descansa.

És fatiga esforçar-se per altres i ésser manat.

Per als desperts hi ha un món únic i comú, mentre que cada un dels que dormen va cap a un de particular (cap al seu propi univers).

S'escampa i es recull, conflueix i abandona, s'acosta i s'allunya.

Comprendre és la suprema perfecció, i la vertadera saviesa parlar i obrar segons la naturalesa, estant atents.

El caràcter és per a l'home el seu dimoni (demon).

A la natura li plau ocultar-se.

El més bell ornament és com un munt de deixalles tirades de qualsevol manera.

Les coses fredes s'encalenteixen, el calent es refreda, l'humit s'asseca, el ressec s'humiteja.

Pitàgores, fill de Mnesarco, s'exercità en informar-se més que els altres homes, i amb el que va extreure d'aquests escrits va formar la seva pròpia saviesa: molta erudició, art de plagiaris.

La major part dels homes no reflexionen sobre el que se'ls presenta i, fins i tot una vegada instruïts, no comprenen. Viuen en l'aparença.

El tot és divisible indivisible, engendrat inengendrat, mortal i i immortal, logos i eternitat, pare i fill, diví i just. Si no és a mi, sinó al logos, a qui escoltau, sensat és reconèixer que tot és u.

Convé saber que el combat és universal, que la justícia és lluita i que totes les coses neixen segons les exigències de la lluita i la necessitat.

Alcmeó

(VI, filòsof)

ARISTÒTIL, Investigació sobre els animals:
A portar esperma per primer cop comença el mascle, com a molt, un cop complerts dos cops set anys; just quan comença també el pèl moixí de la pubertat, de la mateixa menera que les plantes van a donar grana, primer floreixen, diu Alcmeó de Crotona.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 377)

TEOFRAST, Sobres les sensacions:
Allò que diferencia l’home de la resta és que només ell comprèn, la resta sent, però no comprèn.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 381)

Píndar

(518-442, Tebes, poeta líric)

Traducció de Jaume Pòrtulas

NEMEA XI
Per a Aristàgoras de Tènedos,
en la seva presentació a la casa del Consell

Filla de Rea que senyoreges la casa del Consell, Hestia, germana de Zeus sobirà i d’Hera, que comparteix el seu tron, acull benigna Aristàgoras en el teu santuari, benigna, els seus companys, al voltant de l’auri ceptre; ells que, guardant-te els honors, serven Tènedos en el recte camí,

Propiciant-te, a tu, la primera entre els déus, amb moltes libacions i grasses ofrenes; i per a ells la lira retruny, i els cants, i hom revereix el dret de Zeus hospitalari amb taules parades tot l’any; permet-los, doncs, de perfer honoradament el terme anyal de llur tasca, amb indemne cor.

Benaurat, tant com un mortal pot ser-ho, proclamo Arcesilau, el pare –i el cos admirable, amb l’abrivament que li ve de l’estirp. Si un hom posseeix molts cabals, i en bellesa ultrapassa els altres i, triomfador en els Jocs, ha mostrat la seva força, recordi tanmateix que gombolda uns membres moridors i que, al capdavall, l’embolcallarà la terra.

Als ciutadans escau de celebrar-lo amb mots benvolents, d’ennoblir-lo amb el parament d’uns himnes de mel. Perquè setze victòries esclatants, en els certàmens dels encontorns, han coronat Aristàgoras i el seu llinatge famós, en la palestra i la lluita esforçada.

L’esperança massa cauta dels pares ha retingut el coratge del fill de provar-se en les conteses de Pito i Olímpia. Si, per ma fe, crec que, si hagués acudit a la vora de Castàlia i del turó ombrívol de Cronos, hauria atès un retorn més gloriós que els rivals que li tinguessin cara,

havent festejat la solemnitat del cinquè any, el ritual d’Hèracles, amb la testa coronada de tanys purpuris. Però la jactància buida de seny gità de fortuna alguns dels mortals;
uns altres, envilidors de la pròpia virtut, els orbà d’uns béns que se’ls devien, travant-los la mà per darrera, un cor que mancà d’ardidesa.

I era planer, tanmateix, rastrejar l’antiga sang d’Esparta, d’aquell Pisandre que partí d’Amicles amb Orestes i menà aquí un estol d’Eolis de cuirasses de bronze, mesclada a la de Melanip, l’avi matern, devora les ribes de l’Ismenos. Les virtuts ancestrals

Revénen en el coratge dels homes segons alternança. Ni la negra terra lleva fruit sense treva ni l’arbre vol, cada cop que l’any retorna, portar la seva florida fragant amb la mateixa ufana, ans es compassa a mudança. Talment, el llinatge mortal,

L’afaiçona el destí. De part de Zeus cap signe segur no pervé als homes; tanmateix, avarem grans designis, cobejant tota llei de coses; perquè l’esperança desvergonyida se’ns encasta al damunt, i les deus de la previsió són lluny. En els guanys cal cercar la mesura; però l’avidesa és més punyent en els desigs inassolibles.

Baquílides

(V)

Contemporani de Píndar.

Un epinici en la victòria olímpica de carros de Hieró comença amb un homenatge a les deesses principals de Sicília, Deméter i Core (Persèfona).

Canta, oh Clio [Musa], donadora de dolços dons
Demèter, senyora de Sicília, de fruits magnífics,
Core, coronada de violetes, i els ràpids cavalls de Hieró, que corregueren a Olímpia.

Va enviar a Alexandre, fill del rei Amintas d Macedònia, un poema per ésser cantat en un banquet del rei. Comença així:

Lira, fa temps que tens guardada la clavilla,
i silenciosa es troba la teva pura veu de set tons:
¡vine a les meves mans! Vull enviar a Alexandre
un daurat i alat regal de les Muses,

un bell ornament per a l’assemblea de bevedors,
per a les hores en què l’agradable despotisme
de les copes lleugeres escalfa els receptius cors
juvenils i encén un sentiment afrodisíac

en els sentits, en companyia de regals dionisíacs.
Aleshores, els pensament s’enlairen amunt:
cauen fulminades a la pols de terra els merlets
de les ciutats i hom se sent sobirà dels homes;

amb or i plata, llueix l’estança;
naus, plenes de blat, duen des d’Egipte
sobre un mar emmirallador, magnífiques riqueses;
tals imatges omplen l’ànima de qui beu.

Fill del gran Amintas… ¿Què és millor
per a un mortal que lliurar-se al plaer?
… mortal foscor; cap home no és feliç
tota la vida; però qui té la seva part…

Parmènides

(Vers V, filòsof i poeta didàctic)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
I ell va ser el primer a afirmar que la Terra és esfèrica de forma i que s’està al bell mig. […] I que l’ànima i el pensament són el mateix.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 387)

PROCLE, Comentaris al Parmènides de Plató:
participants [els mateixos Parmènides i Zenó] de l’escola pitagòrica.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 389)

AECI, Parers de filòsofs:
Parmènides i Melís suprimien naixement i mort perquè donen per bo que el tot és immòbil. […]
Pitàgoras, Empèdocles, Xenòfanes, Parmènides [diuen] que les sensacions són falses. 
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 399)

TEOFRAST, Sobre les sensacions:
Sobre la sensació, múltiples són els parers, i en general, dos: uns la fan consistir en la semblança, i d’altres, en la contrarietat. Parmènides i Empèdocles i Plató, en la semblança, i els que es basen en Anaxàgoras i Heràclit, en la contrarietat. […]

PROCLE, Comentaris al Timeu de Plató:
Car no podràs el no ser figurar-te (no pot arrencar-se)
ni ensenyar mai.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 413)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Miscel·lànies:
…el mateix és pensar i ser, en efecte.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 415)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
                     I del camí ja un dir únic
queda, a saber: que és; i al llarg d’aquest prou que hi ha fites,
moltes: que, essent sense néixer, és igualment que no mori;
és, en efecte, un compacte, no trèmul i no sense terme;
mai no va ser ni tampoc no serà, perquè és tot un, ara,
un, tot seguit; ¿i quin néixer, en efecte, a faltar trobaria?
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 419)

L’origen de la tragèdia

Nietzsche:
L’evolució progressiva de l’art és el resultat de l’esperit apol·lini i de l’esperit dionisíac.
L’art plàstic apol·lini i l’art desprovist de formes, la música, l’art de Dionís.
En aquest acoplament engendren l’obra, al mateix temps dionisíac i apol·lini, de la tragèdia antiga.
Figurem-nos aquests dos instints com els dos móns estètics diferents del somni i de l’embriaguesa.
L’aparença de plenitud de bellesa del món del somni, en la producció del qual tot home és un artista complet, és la condició prèvia de tot art plàstica; però ens deixa el sentiment que no és més que una aparença. Apol·lo és la imatge divina del principium individuationis.
L’estat dionisíac és de l’embriaguesa, que arrossega l’individu per submergir-lo en un complet oblit de si mateix. L’home, cantant i ballant, se sent unit a la Unitat primordial, se sent déu, l’home no és ja un artista, és una obra d’art.
Apol·lo (patriarcal) és la força contraposada a Dionís (matriarcal), i aconsegueixen una reconciliació.
El jo del líric no és el de l’home de la realitat empírica, sinó l’únic jo existent eternament en el fons de totes les coses; el poeta és un mèdium de l’ent real existent. 
La tragèdia, sobretot amb el cor de sàtirs (que és l’home primitiu, no civilitzat), ens deixa el pensament que la vida, en el fons de les coses, a pesar de la variabilitat de les aparences, roman poderosa i plena d’alegria. El contrast entre la veritat pròpia de la Naturalesa i la mentida de la civilització actuant com a única realitat, és comparable al que existeix entre l’essència eterna de les coses, la cosa en si i el conjunt del món de les aparences; el cor de sàtirs expressa ja simbòlicament la relació primordial entre la cosa en si i el fenomen; el grec dionisíac, que vol la veritat i la Naturalesa en tota la seva força, es veu metamorfosat en sàtir; sota la influència de tal estat d’ànim, els servidors de Dionís se senten transportats d’alegria i el poder d’aquest sentiment els transforma a ells mateixos, als seus propis ulls, de tal manera que s’imaginen renéixer com a genis de la Naturalesa, com a sàtirs. La constitució posterior del cor tràgic és la imitació artística d’aquest fenomen natural.
El poeta és poeta només perquè es veu envoltat de figures que viuen i obren davant ell, i que ell contempla en el més profund de la seva ànima. La metàfora no és, per al vertader poeta, una figura retòrica, sinó més aviat una imatge realment vista que substitueix una idea.
La tragèdia és una aparició percebuda en el somni i, com a tal, de naturalesa èpica; però que, d’altra banda, com a objectivació d’un estat dionisíac, representa, no ja l’alliberament apol·lini en l’aparença, sinó, al contrari, la destrucció de l’individu i la seva identificació amb l’ésser primordial. Així, el drama és la representació apol·línia de nocions i d’influències dionisíaques, i això, com un abisme insondable, el separa de l’epopeia. El cor de la tragèdia grega, el símbol de tota una multitud exaltada per l’embriaguera dionisíaca, es troaba aleshores clarament explicat.
L’única realitat és precisament el cor, que produeix ell mateix la visió i l’expressa amb l’ajuda de tota la simbòlica de la dansa, el so i la paraula.
El sàtir és músic, poeta, ballarí, visionari, en una persona.
Al cor ditiràmbic li pertoca, d’ara endavant, dur l’esperit dels oients a un tal estat d’exaltació dionisíac que, quan apareix en escena l’heroi tràgic, no veuen un home amb el rostre cobert per una màscara informe, sinó més aviat una imatge de visió, nascuda del seu propi èxtasi.
Quan apareix l’escena, la part apol·línia, són la claredat i la precisió de la forma èpica que parlen; Dionís no s’expressa ja per forces ocultes, sinó com heroi èpic.
És una indiscutible tradició que la tragèdia grega, en la seva forma més antiga, tenia per únic objecte els sofriments de Dionís i que, durant el més llarg període de la seva existència, l’únic heroi de l’escena fou precisament Dionís. Però podem assegurar amb la mateixa certesa que abans d’Eurípides, Dionís no deixà mai d’ésser l’heroi tràgic i que tots els personatges cèlebres del teatre grec, Prometeu, Edip, etc, no són més que desfresses de l’heroi original: Dionís, el déu que experimenta en si els dolors de la individuació.

Alsina, J. Tragedia, religión y mito entre los griegos. Barcelona, Labor, 1991.

     534, primera representació oficial d’una tragèdia. Als cors ditiràmbics s’hi uneix la llegenda heroica, aconseguint així una fusió d’elements essencial en la tragèdia.
     A les Ranes, Aristòfanes enfronta Èsquil i Eurípides. Èsquil, diu Aristòfanes, és un home els herois del qual poden servir d’estímul, de model; són personatges heroics en tot el sentit de la paraula. En canvi en Eurípides els personatges són tots malaltissos, criminals...

     En la religió minoica es rendeix culte a la Gran Deessa, personificació de la productivitat de la natura; el seu fill mor i reneix cada any.
L’origen del mite d’Helena cal buscar-lo en la religió cretenca, minoica, que rendeix un culte extàtic a una deessa-mare, símbol de la fertilitat.
Un dels estadis més antics del mite d’Helena és el rapte d’Helena per Teseu.
En el rapte de Paris, Helena ha passat d’ésser una figura divina a concebre’s com una heroïna, l’essència de la qual és ésser raptada.
A Èsquil, Helena és la que ha duit totes les desgràcies a Grècia.
Sòfocles, segueix molt Homer, no jutja.
Eurípides la degrada més.
     En la concepció homèrica, la presència del déu no anul·la la voluntat humana. No hi ha misticisme. El déu homèric actua per passions. L’època arcaica coneix el dionisisme, que va guanyant terreny; l’essència d’aquest corrent religiós és el misticisme, el borrar els límits entre home i déus. Plató implanta la idea d’un déu únic; i el fi essencial de l’home és assemblar-se a déu; a Les Lleis, sobretot al llibre X, s’ocupa d’estructurar els càstigs i correccions que cal imposar als impius i ateus: empresonament, i si no rectifiquen, la mort. I als que es dediquin a cultes distints als de la ciutat o a temples no oficials, la pena de mort.


Èsquil

(525-456, Eleusis, poeta tràgic)

Aproximadament els mateixos anys en què, a l'est asiàtic de cultura grega, el solitari Heràclit exposava la seva poderosa teoria, es representaven a Atenes, al lloc on tenien lloc les danses sagrades de Dionís, les primeres tragèdies d'Èsquil. Es va destacar un individu del cor, s'insertaren diàlegs recitats entre les seccions cantades i ballades i s'incorporaren més actors.

Orestea: Agamèmnon, Les coèfores [portadores de libacions] i les Eumènides [les amables].
Agamèmnon, rei d’Argos, cap de l’exèrcit grec que assatjà Troia per venjar el rapte de la muller del seu germà Menelau (Ilíada). Egist, mentrestant es fa seva Clitemnestra, dona d’Agamèmnon, i quan aquest torna, el maten (Èsquil diu que qui el mata és Clitemnestra, moguda perquè Agamèmnon ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal que els vents fassin favorable el retorn de les naus. També Clitemnestra matant Agamèmnon ha estat vist com un reflex de l’antiga lluita del matriarcat per la seva pervivència; també mata Cassandra, filla de Príam, rei de Troia que Agamèmnon havia duit com a esclava).
Helena, filla de Zeus i Leda; casada amb Menelau, fou raptada pel príncep troià Paris, i això motivà la guerra de Troia (vers el XIV abans de Crist; els hitites feien pagar imposts per passar per l’estret dels Dardanels, potser això motiu de guerra).
Electra, la filla, amb Orestes, el seu germà, al qual ha salvat quan era petit i retorna al cap d’anys, maten Egist i Clitemnestra i viuen junts.

Ja Homer conta la història, i Orestes no té cap problema de consciència d’haver mort sa mare. Estesícor, incorpora el somni de Clitemnestra (somia que dóna a llum un drac i aquest li xucla la sang del pit). A la Pítica XI de Píndar hi ha molts elements dels que trobam a Èsquil: Clitemnestra justifica el crim d’Agamènnon perquè ha mort la seva filla Ifigència; aquí és Clitemnestra qui mata Agamèmnon.
Sòfocles, Eurípides, Sèneca, Racine, Alfieri, O’Neill, Sartre, Josep Palau i Fabre, Llorenç Moyà... reprenen la història. A Èsquil i a Sòfocles el caràcter heroic dels personatges és bàsic. A Èsquil, Apol·lo mana a Orestes la mort de la mare; a Sòfocles el motor del crim més que Apol·lo és Electra. Eurípides degrada els personatges: casa Electra amb un pagerol, Orestes mata Egist per l’esquena… Les coèfores d’Èsquil acaba amb Orestes turmentat per les Erínies, però a Les Eumènides, per intercessió d’Apol·lo i d’Atenea és jutjat pels homes a Atenes i alliberat de qualsevol culpa. A Sòfocles no hi surten les Erínies, no hi ha penediment.

Palau i Fabre parla així de la seva Electra. "Mots de ritual per a Electra és el que té potser un contingut social més evident. Electra representa la resistència interior, i Orestes és l'exili. Jo vaig veure, a la postguerra, que a Catalunya la gent que feia la resistència parlava molt malament del món de l'exili; quan vaig anar a França vaig viure el fenomen contrari... Cada grup pensava que era l'únic a partir del qual Catalunya es podia refer. Aquest drama és el que tracto de reflectir a l'obra, dient que només unint-se Electra i Orestes es pot abatre el tirà i reconstruir el país. Coses molt personals hi són també secretament mesclades: quant a la llengua, a la precisió verbal, considero que és la més depurada que he escrit. Quasi tot hi és escrit en alexandrins." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. pp. 80-81)

L’Orestea d’Èsquil és l’única trilogia del teatre grec que ens ha pervingut completa (presentada a les dionísies de primavera de l’any 458 ac). S’ha perdut el drama satíric Proteu, que la cloïa; no és probable que el drama satíric afegís res de profund al sentit de la trilogia que acompanyava,  al contrari, després que els horrors s’havien resolt en reconciliació, transportava el públic “en un gai país de rondalla”.
L’Orestea és també una reflexió jurídica. Hi ha un crim a Agamèmnon (adulteri i assassinat), una venjança a Les coèfores i un judici a Les Eumènides. L’autor d’un crim de sang portava una taca que li feia impossible l’acostament als homes, però l’home sollat per un crim podia ésser purificat per un déu; és el que fa Apol.ló (patró de la salut, de la llum i de la consciència neta) a Les Eumènides. Les Erínies, venjadores del qui ha mort algú (Clitemnestra mata Agamènnon, que no és de la pròpia sang) de la pròpia sang- representen el dret més antic, que es funda en la sang i fa del parricidi un crim inexpiable, sense purificació; Apol.ló aplica el dret més modern, que es basa en la ciutat, i permet a Orestes venjar la mort del seu pare. Aleshores per a sentenciar entre les Erínies i els Olímpics, Èsquil recorre a un jurat humà i atenès: el Consell de l’Aeròpag: fa jutjar els déus pels homes: la solució du a acabar amb les represàlies internes, Orestes és eximit de càstig. Atena persuadeix les Erínies que ho acatin. Així, al final de l’Orestea el seguici presidit per Atena acompanya les Fúries esdevingudes Benèvoles cap a la cripta on des d’ara tindran llur estatge; les divinitats, després de llur cant de benedicció tornen cap a la nit i la terra maternal i deixa els homes en la seva llibertat humana.
*************

Prometeu encadenat forma part també d’una trilogia. N’és la primera obra; ja s’hi anuncia la deslliurança del tità i la seva reconciliació amb Zeus, que es donava a Prometeu deslliurat: Hèracles, d’un tret del seu arc mata l’àguila. Probablement Prometeu porta-foc tancava la trilogia; cloïa la sèrie el drama stíric Prometeu encenedor del foc. De tot plegat només se n’ha conservat el Prometeu encadenat.
Prometeu, fill d'Uranos i de la Terra és un tità que dóna als mortals el foc robat al cel per l’astúcia; dóna als homes el foc, la llum; és per tant per als homes el mestre de totes les arts (Zeus, un cop senyor dels déus, comença a repartir privilegis als altres déus, però als homes res, ans al contrari, volia destruir la raça actual dels homes per a crear-ne una altra de nova, però Prometeu els dóna mitjans per a no poder ésser destruïts). Zeus se’n venja endadenant-lo per a l’eternitat a una columna a l’extrem del món, on una àguila ve cada dia a devorar-li el fetge (i això que, es plany Prometeu a les oceànides, ell l'havia ajudat Zeus a ésser senyor dels déus, traient Cronos -pare de Zeus- del seu setial).

Argument:
De primer Força i Poder fan que Hermes encadeni Prometeu.
Després Prometeu es plany de la injustícia dels déus que paguen amb càstig els favors que els ha fet, compareixen les Oceànides (encarnació de les forces elementals) i es planyen de la seva situació.
Prometeu encadenat, diu a les Oceànides: "He fet que els mortals deixessin de tenir els ulls fits en la mort."
Corifeu: "¿Quina medicina has descobert per a aquest mal?"
Prometeu: "He estatjat en ells les cegues esperances."
Corifeu: "Quin gran bé, aquest que has dispensat als mortals!"
Prometeu: "Encara més; jo els he fet present del foc."
Corifeu: "¿I ara el foc, amb els sus ulls de flama és en mans dels efímers?"
Prometeu: "I el que és d'ell, aprendran moltes arts." (pàgs. 65-66)
Després compareix Oceà.
Oceà: "vull aconsellar-te el que val més, tot i que és subtil: coneix-te a tu mateix, i adapta't maneres noves; perquè també hi ha un rei nou entre els déus. Si et poses així a llançar mots tan rudes i esmolats, pot sentir-te Zeus, per amunt que tingui el seu tron, i la ira d'ara pot semblar-te un simple joc de penes." (67-68)
Prometeu explica tot el que ha donat als homes.
Prometeu: "Escolteu, en canvi, les misèries dels mortals, com d'infants que eren n'he fet uns éssers intel.ligents, dotats de raó. [...] No coneixien les cases d'obra assolellades, ni la fusteria; vivien sota terra, com les ventisses formigues, en el fons de coves sense sol. [...] Després vingué la ciència del nombre, la més alta de totes, que vaig inventar per a ells, i el componiment de les lletres, memòria de tota cosa, treball que infanta les Muses. [...] Vaig alinear també per a ells mil maneres de conèixer el futur. El primer, vaig discernir, dels somnis, els que han de convertir-se en vetlla, i vaig fer-los conèixer els sons d'obscur presagi i els encontres del camí. [...] (pàgs.73 a )
Ve Io, castigada a ésser contínuament picada per un tàbec perquè Zeus la desitja. (pàg. 79)
Prometeu li augura quins seran els seus suplicis, que quasi no tenen fi (sembla el que diuen les jaies al protagonista de les rondalles de tot el que li passarà o ha de fer); després li diu que un descendent del seu tercer fill serà qui enderrocarà Zeus;  aquest secret que sap Prometeu, és el que farà que ell pugui alliberar-se.
Al final, parla amb Hermes, el llepes de Zeus.
Prometeu: "Adora, implora, llagoteja sempre el qui mana: a mi, se me'n dóna de Zeus encara menys que de res. Que faci, que mani durant aquesta breu temporada com vulgui: no regnarà gaire sobre els déus."        "Contra la teva servitud, sàpigues-ho clar, jo no barataria la meva desgràcia. Val més, jo crec, servir aquest penyal, que ésser missatger de confiança del pare Zeus!"
Aleshores Hermes li anuncia més càstigs de part de Zeus:
Hermes: "De primer, aquest aspre pic, el Pare, amb el seu tro i la flama del seu llamp, el farà bocins, que colgaran el teu cos, sostingut només pels braços de la pedra. Quan hauràs acabat una llarga durada de temps, tornaràs a la llum; però aleshores el gos alat de Zeus, l'àguila rossa, esquinçarà impetuosament un gran parrac del teu cos, convidat no invitat, que s'arrossega a taula tot el dia!- i es regalarà amb el negre plat del teu fetge. A aquest suplici no esperis cap terme, fins que un déu no es reveli successor teu en les teves penes i s'ofereixi a davallar a l'Invisible regne sense sol i a les tenebroses fondàries del Tàrtar."
Hermes també amenaça les oceànides a patir amb ell, si no se n'allunyen, però elles:
Corifeu: "No, amb ell vull sofrir el que calgui. He après d'odiar els traïdors, i no hi ha pesta que jo avorreixi més."


Sòfocles

(495-405, poeta tràgic)

Antígona es disposa a enterrar el seu germà mort a pesar de l’edicte de Creont que li nega els ritus fúnebres com a càstig a la seva traïció.
Èdip rei. L’oracle li diu que es casarà amb la seva mare i matarà el seu pare.
Electra. (Vegeu Èsquil).
Tarquínies. La jove Deyanira causa la mort d’Hèracles, el seu espòs, per l’afany de conservar-lo seu, i es suïcida. Hèracles fa el pas a la divinitat.
Etc.

Anaxàgoras

(V, filòsof)

Condemnat a mort per ateu.

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
“Totes les coses estaven juntament. Després, en venir intel·ligència, les va ordenar”. Per això va rebre també el sobrenom d’Intel·ligència (…) Era distingit pel llinatge, però també per magnificència, que va cedir el patrimoni als seus. (…) I finalment se’n va anar i, per l’estudi de les coses naturals, va fer el desentès de les polítiques. I quan algú li deia “gens no t’importa, la pàtria?”, “vigila que dius –contestava-, que a mi la pàtria m’importa d’allò més”, assenyalant el cel. […]
Deia que el Sol és una massa incandescent i més gran que el Peloponnès (…); i que la Lluna té zones habitables, però també turons i precipicis. I que principis ho són els de parts semblants. En efecte, que, així com de les anomenades serradures d’or se’n constitueix l’or, així mateix dels petits cossos de parts semblants se’n constitueix el tot. I que la intel·ligència és principi del moviment. […]
I Anaxàgoras va ser també el primer a treure un llibre en prosa. […]
Anaxàgoras va dir que el cel sencer està compost de pedres i que se sosté per la forta rotació, i que, si aquesta cessés, s’esfondraria.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 597 a 601)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Perquè tot el de parts semblants, com aigua o foc o or, és ingenerat i incorruptible, i sembla néixer i morir només per composició o separació, i, com sigui que tot és en tot, es caracteritza cada cosa segons el que predomini en ella.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 605)

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
Deia que el principi del tot és la intel·ligència i la matèria, i que la intel·ligència és creadora, però la matèria, esdevinent. Perquè juntes estant totes les coses, en arribar intel·ligència, va posar ordre.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 605)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
I el que va a ser i el que era, i el que ara no és, i el que ara és i el que serà, tot ho va ordenar la intel·ligència, i la rotació mateixa que ara roden els astres i el Sol i la Lluna i l’aire i l’èter, que se separen. […]
I quan la intel·ligència va començar a moure, va separar-se de tot el mogut, i tot el que movia la intel·ligència, tot això va quedar diferenciat; i mentre això es movia i diferenciava, la rotació va fer que es diferenciés molt més. […]
Però el néixer i morir no l’entenen bé, els grecs. Perquè cap cosa no neix ni mor, sinó que, de coses que ja són es barreja i separa. I així, faríem bé d’anomenar el néixer barrejar-se i el morir separar-se.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 629  i 633)

PLUTARC, Sobre la cara que es mostra de la Lluna:
El Sol posa en la Lluna la claror.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 633)

PLUTARC, Sobre la fortuna:
(Nosaltres els humans, menys dotats que els animals en altres coses:
Però nosaltres [disposem de] l’experiència i la memòria i el saber i la traça.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 635)

Eurípides

(480-406, Salamina)

Electra (Vegeu Èsquil).
Etc.

Empèdocles

(V, Agrigent, poeta filòsof)

Denuncia la mort i consum d’animals com a canibalisme.

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
Hipòdot diu que, un cop dret, va fer camí cap a l’Etna, i que després, d’allà estant, es va tirar als cràters del foc i va desaparèixer, amb la intenció d’assegurar la seva fama d’haver esdevingut déu. […]
Per això [perquè era ric] vestia de porpra i es posava cinyell d’or, segons Favorí a les Memòries, i també sandàlies de bronze i corona dèlfica. Duia caballera espessa i criats per sguici. I estava en tot moment seriós i amb un sol posat. […]
I li semblava el següent: que d’elements n’hi ha quatre, foc, aigua, terra, aire; i Amor, pel qual s’ajunten, i Odi, pel qual es separen.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 485)

AECI, Parers dels filòsofs:
Empèdocles [diu] que els plaers neixen en el que és semblant a partir del que és semblant, per compleció de la mancança, de manera que en la mancança hi ha el desig del que és semblant. I els dolors, pel que és contrari: perquè es rebutja entre si tot allò que es diferencia per la composició i la mescla dels elements.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 503)

PLUTARC, Contra Colotes:
I et diré més: naixement no n’hi ha de res que sigui
cosa mortal, ni tampoc fi de la mort destructora,
sinó només barreja i bescanvi d’allò que es barreja
hi ha, sobre els quals naixement és nom que posen els homes.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 509)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
Jo, una vegada, en efecte, ja vaig ser noi i ser noia,
i vaig ser planta i ocell i peix de la mar, sense parla.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 575)

SEXT EMPÍRIC, Contra els professors:
Un pare el fill, que de forma ha canviat, primer l’alça
i, tot pregant, el degolla, gran insensat; res no entenen,
sacrificant, del que implora; ell, però, sord a tants xiscles,
para a les sales, després de la degolla, el mal àpat.
Tal quan el fill pren el pare i la fillada la mare,
i després d’arrencar-los la vida, mengen de carns que són seves.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 587)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Miscel·lànies:
Però al final endevins i poetes i metges devenen
i governants, entre els homes que viuen damunt de la terra,
i d’aquí tornen a néixer déus que d’honors excel·leixen.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 591)

Zenó

(IV/III, filòsof estoic)

FILÒPON, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Zenó d’Èlea, en efecte, contra els que fein mofa de l’opinió dels seu mestre Parmènides, que diu que u és el ser, estant-hi d’acord i advocant per l’opinió del mestre, intenta demostrar que és impossible que hi hagi pluralitat en el que és.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 443)

ARISTÒTIL, Física:
La fletxa que es mou s’està quieta.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 447)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Si el que hi ha és moltes coses, les coses són Il·limitades: sempre, en efecte, entremig de les coses, n’hi ha d’altres, i de nou altres entremig d’aquestes. Així que les coses són il·limitades.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 455)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
El mogut no es mou ni en el lloc on és ni en el lloc on no és.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 455)

Melís

(vers 440, Samos, filòsof)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
A ell li semblava que el tot és il·limitat i inalterable i immòbil i un u semblant a ell mateix pertot i ple; i que no hi ha moviment, però que sembla que n’hi ha. I sobre els déus, tanmateix, deia que no convé fer-ne afirmacions: perquè d’aquests no n’hi ha coneixement.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 459)

SUDA:
Va escriure Sobre el ser; i va ser adersari polític de Pèricles; i al capdavant de Samos, comandant l’armada, va lliurar una batalla naval contra Sòfocles, l’autor de tragèdies, a la vuitanta-quatrena olimpíada.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 459)

PSEUDOARISTÒTIL, Sobre Melís, Xenòfanes i Gòrgias:
Que és etern, diu, si quelcom és, ja que no és possible que res arribi a ser a partir de res. Perquè tant si tot ha arribat a ser, com si no  tot, etern en ambdós casos: perquè a partir de res, arribaria a ser el que arriba a ser mateix. […] I essent etern i sens mesura i semblant pertot, immòbil és l’u.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 462-463)

Leucip

(V)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
I que la Terra es mou girant sobre el seu centre.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 667)

ARISTÒTIL, De la generació i de la corrupció:
Diu que el moviment no seria possible sense el buit i que el buit no és i que, del ser, res no és que no sigui: perquè el ser pròpiament dit és ple de tot.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 673)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Leucip d’Èlea, o de Milet (perquè se’n parla de les dues maneres), havent-se familiaritzat amb la filosofia de Parmènides, no va fer el mateix camí que Parmènides i Xenòfanes, sobre de les coses, sinó, segons sembla, el contrari. Perquè, mentre aquests feien el tot u i immòbil i ingenerat i limitat, i es desmarcaven de cercar el no ser, aquell suposava com a elements, il·limitats i sempre movent-se, els indivisibles, i, de les figures que hi ha en aquests, il·limitada la multitud, per no ser res aquesta més que aquella, i considerant incessant el naixement i el canvi en les coses. I a més a més, que el ser no és gens més que el no ser, i que ambdós són causants semblantment per a les coses que s’esdevenen. Perquè l’essència dels indivisibles, que suposava que era compacta i plena, l’anomenava ser, i diu que es mouen en el buit, que anomena no ser, i que no és menys que el ser. De manera semblant també el seu company Demòcrit d’Abdera va posar com a principis el ple i el buit.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 673)

Cap cosa no passa perquè sí, sinó totes segons llei i per necessitat.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 683)

Aristòfanes

(primera obra 427, darrera, 388, Atenes, poeta còmic)

Entre les seves obres:
Els núvols, sàtira contra Sòcrates.
Les vespes, contra la gran judicialització d’Atenes.
Plutus, volen que la riquesa que és cega hi torni a veure perquè afavoreixi els bons.

Les assembleistes, Marià Villangómez en feu una versió en català amb el títol L’assemblea de les dones. Granotes. Lisístrata. Els ocells.
(Vegeu informació d’aquestes quatre obres a www.mallorcaweb.com/magpoesia, a l’apartat de Muntatges).

Demòcrit

(V, filòsof)

DIÒGENES LAERCI, Vides i sentències dels filòsofs:
I Aristoxen, a les anotacions històriques, diu que Plató volia cremar els escrits de Demòcrit, tots els que va poder recollir, i que els pitagòrics Amiclas i Clínias l’en van dissuadir, com a inútil: perquè els escrits ja eren a casa de molts. I de fet ja es veu: perquè tot i que Plató es recorda de gairebé tots els antics, enlloc no es recorda de Demòcrit, ni allí on convindria contradir-li quelcom, evidentment conscient que la disputa li seria amb el millor dels filòsofs.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 689)

HIPÒLIT, Refutació de totes les heretgies:
[Deia Demòcrit] que hi ha il·limitats mons i que es diferencien per la grandària. I que en alguns no hi ha Sol ni Lluna, i que en d’altres [són] més grans dels que hi ha entre nosaltres, i que en d’altres [n’hi ha] més.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 697)

PLUTARC, Sobre la tranquil·litat d’ànim:
El qui procura benestar, cal que no faci molta cosa, ni de privat ni de comú, i, la que faci, que no estigui per damunt de la capacitat de decidir i de la natura pròpies: sinó que tingui prou cautela com perquè, fins i tot quan sembla que ve la sort i fa encarar cap al més, se sobreposi, i no pretengui més del que és possible. Perquè la deguda mesura és una cosa més segura que la desmesura.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 715-717)

SEXT EMPÍRIC, Contra els professors:
Hi ha dues menes de coneixement: d’una banda, l’autèntica; d’altra banda, l’obscura. De l’obscura, n’és, tot plegat, això: vista, oïda, olfacte, gust, tacte. Però l’autèntica és separada d’aquestes. (…) Quan l’obscura ja no pot veure, respecte al més petit, ni oir, ni olorar, ni gustar, nbi percebre en el tacte, sinó que, respecte al més fi, cal cercar, aleshores entra en joc l’autèntica, en tant que té un instrument més subtil de copsar.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 721)

CICERÓ, Sobre l’orador:
No pot haver-hi cap poeta bo sense encesa d’esperits i sense una certa inspiració com de follia.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 725)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Miscel·lànies:
El que un poeta escriu amb entusiasme i esperit diví és certament bell… […]
La còpula és un petit atac de feridura: perquè un home salta d’un home i s'esqueixa i queda partit per una mena de batzacada. […]
La natura i l’educació són coses semblants. Perquè l’educació dóna forma a l’home, i, tot formant-lo, li dóna natura.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 725 i 733)

DAVID, Prolegòmens a la filosofia:
(…) l’home és un petit món (…).
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 735)

DEMÒCRATES
El ser de bona pasta de les bèsties és la bona constitució del cos, però el dels homes és la bona constitució del caràcter. […]
És bell parlar bé de bells fets: perquè fer-ho de lletjos és feina de fals i de falsari. […]
Amics no ho són tots els parents, sinó els que s’acorden sobre el que convé. […]
Que la dona no s’ensinistri en la paraula: perquè fa por. […]
Ser manat per una dona seria per a un home la més extrema violació.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 745, 747, 767, 769, 771)

HERODIÀ, Prosòdia general:
Rascant-se, els home gaudeixen, i per a ells és el mateix que per als qui frueixen de l’amor.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 779)

PLUTARC, Preceptes per a la salut:
Els porcs es tornen bojos per la merda.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 789)

PLUTARC, Sobre els més enginyosos dels animals:
Nosaltres hem estat aprenents (…) dels animals (…) en les coses més importants: de l’aranya, en teixit i costura; de l’oreneta, en construcció; i dels ocells cantors, del cigne i del rossinyol, en cant; per imitació.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 793)

ESTOBEU, Florilegi:
Els homes, fugint de la mort, li van al darrere. […]
Els inconscients, tenint por de la mort, volen envellir. […]
No tot plaer cal voler, sinó el que es troba en el bell. […]
Amb prou menjar la nit no es fa mai curta.  […]
Saber sense por: el més preciós de tot. […]
No em sembla necessari tenir fills: perquè en el tenir fills hi veig molts i grans perills, i molts patiments, però en canvi poques alegries, i encara minses i febles.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 821, 822, 827, 857)

Diògenes

(IV, filòsof)

SIMPLICI, Comentaris a la Física d’Aristòtil:
Ha escrit la majoria de coses agafant elements d’ací i d’allà, dient adés això d’acord amb Anaxàgoras, adés allò d’acord amb Leucip.
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 641)

CLIMENT D’ALEXANDRIA, Pedagog:
Alguns suposen que també el semen de l’animal és escuma de la sang en essència, la qual, atiada per la calentor ingènita del mascle durant les còpules, es torna, xarbotada, escumejant, i se situa a les venes espermàtiques: d’aquí vol, doncs, Diògenes d’Apol·lònia que hagin rebut llur nom els plaers d’Afrodita. (*)
(*) (Escuma en grec és afros)
(Ferrer, De Tales a Demòcrit, p. 651)

Sòcrates

(469-399, Atenes, filòsof)

Plató

(430-348, Atenes, filòsof)

Aristòtil

(IV, filòsof)

Aristòtil. Poetica.

Capítol 2. [...] La mateixa diferència hi ha entre la tragèdia i la comèdia: aqueixa pretén representar els homes pitjors del que són; aquella, en canvi, els vol representar superiors a la realitat.

Capítol 4. [...] La poesia es va diferenciar ja al començament, d’acort amb el caràcter propi de cada autor: els autors d’esperit superior imitaven les accions belles i les obres dels homes dignes d’estimació; els autors vulgars imitaven les accions dels homes baixos, composant des del començament burles o sarcasmes, igual que els altres composaven himnes i lloances.

Capítol 6. [...] La tragèdia és la imitació d’una acció de caràcter elevat i completa, dotada de certa extensió, en un llenguatge agradable, plena de belleses d’una espècie particular segons les seves diverses parts, imitació que ha estat feta o ho és per personatges en acció i no mitjançant una narració, la qual movent a compassió i temor, obra en l’espectador la purificació pròpia d’aquests estats emotius. Anomeno llenguatge agradable el que posseeix ritme, musicalitat i melodia; i per belleses d’una espècie particular entenc que unes parts són realitzades només amb ajuda de la mètrica, mentre que altres, per contra, ho són només mitjançant la melodia.
Ja que són personatges en acció els que realitzen la imitació, necessàriament es pot considerar des del començament, com una part de la tragèdia, el bon ordre o disposició de l’espectacle i després el cant i la forma expressiva o elocució, ja que aquests són els mitjans per realitzar la imitació. Anomeno forma expressiva la mateixa conjunció formal dels versos; pel que fa al cant, la mateixa paraula posseeix ben clarament el seu propi significat. [...] La imitació de l’acció és el “mite”: així anomeno “mite” l’entramat de les coses que passen; anomeno caràcter allò que ens fa dir dels personatges que actuen que posseeixen tals o tals altres qualitats; anomeno manera de pensar tot el que els personatges diuen per demostrar alguna cosa o explicar el que decideixen.
Així, doncs, necessàriament hi ha en tota tragèdia sis parts constitutives, segons les quals cada obra tràgica posseix la seva qualitat pròpia; aquestes parts són el mite, els caràcters, l’elocució, la manera de pensar o ideologia, l’espectacle i el cant. [...] Totes les tragèdies importen igualment aparell escenogràfic, caràcters, mite, expressió o eloocució, cant i ideologia.

Capítol 9: L’obra pròpia del poeta no és tant narrar les coses que realment han succeït com contar aquelles  coses que podrien haver passat i les coses que són possibles  segons una verosimilitud o una necessitat. Efectivament, l’historiador i el poeta no difereixen pel fet d’escriure les seves narracions un en vers i l’altre en prosa –es podria haver traduït a vers l’obra d’Herodot i no seria menys història per estar en vers que en prosa-; sinó que es distingeixen en el fet que un conta els esdeveniments que realment han passat i l’altre els que podien passar. Per això la poesia és més filosòfica que la història i té un caràcter més elevat que aquella, ja que la poesia conta sobretot el general, la història el particular.

Capítol 25: No és el mateix el criteri de valoració que s’aplica a la política i a la poètica ni és el mateix el que s’aplica a les altres ciències i a la poètica.
[…]
A més, si se’n critica una falta de veritat, tal volta es pot respondre que el poeta ha pintat les coses tal com pensa que haurien d’ésser, com Sòfocles deia que ell representava els homes tal com haurien d’ésser, mentre que Eurípides els representava tal com eren.

Demòstenes

(384-322, Atenes, orador)

EPICUR

(Samos 341 - Atenes 270)

EPICUR. Ètica. Editorial Proteus, 2008. Traducció i pròleg de Montserrat Jufresa.

Vida d'Epicur.

    Epicur va néixer a l'illa de Samos a finals de l'any 342 o al principi del 341 a. C., fill de ciutadans atenesos que s'hi havien establert com a colons. El pare, a més de cultivar la terra, feia de mestre d'escola, i la mare, segons conta un testimoni antic una mica maliciós, anava per les cases oficiant cerimònies de purificació. Es diu així mateix que Epicur, de jove, hauria ajudat la mare a recitar les fórmules rituals i el pare a ensenyar les beceroles a les criatures, feines que en aquella època tampoc no gaudien de massa prestigi.
     El propi Epicur, segons els testimonis antics, s'alimentava correntment de pa i formatge i només bevia aigua. En el recer del Jardí, els deixebles conservaven els seus béns, però en cas de necessitat tots havien de poder comptar amb els recursos dels altres.
     Poc abans de la mort se submergí en un bany d'aigua calenta i demanà una copa de vi pur que va beure d'un sol glop, després recomanà als amics que no oblidessin les seves doctrines, i expirà.

     La probable evolució del pensament epicuri podria ser la següent. Epicur no considera que la filosofia platònica, tan lligada políticament a la vida de la ciutat, hagi aportat una solució fàlida per a l'evident infelicitat de l'home. Els déus astrals i freds de Plató, l'ànima dels homes abocada a un pelegrinatge sense fi, li semblen imatges tan terribles com la dels déus tradicionals.
     Les teories atomistes de Demòcrit li proporcionen l'argumentació bàsica per oferir aquesta explicació natural del món que Epicur considera essencial perquè l'home pugui assolir la felicitat.
     Un dels aspectes més originals de l'escola epicúria és el de la seva organització. Epicur, preocupat per donar a l'home un camí segur per arribar a la felicitat, rebutja la dialectica i, per eliminar els dubtes que li sempla que pertorben la serenitat indispensable per arribar a la saviesa, construeix un sistema dogmàtic, per bé que racionalista.
     Segons el testimoni de Sèneca, a l'entrada del Jardí hi havia una inscripció que deia: "Hoste aquí faràs bona estada, aquí el bé suprem és el plaer."
     "La naturalesa humana no s'ha de forçar, sinó persuadir", i el sentiment que agermanava aquests homes, units en la recerca del plaer, era l'amistat.
     Sabem que també hi foren acceptades dones i esclaus. De tant en tant, algun deixeble abandonava el Jardí per anar a fundar un nou grup en una altra ciutat, però els llaços amb la casa mare no es trencaven.
     Entre els escriptors llatins el poema Sobre la Naturalesa de Lucreci ens ofereix una exposició molt àmplia i ben documentada de la filosofia epicúria.

Ètica.

     La finalitat de la filosofia epicúria és cercar una solució per assegurar que els homes siguin feliços. Per això l'ètica és la part central del seu sistema filosòfic, encara que per fonamentar-la hagi necessitat construir abans una teoria del coneixement i una física de base material i atomista.
    Epicur considera que no ha trobat gaire gent que sigui feliç: tots viuen ansiosos, trasbalsats per l'afany de poder, temorosos que els déus no els atorguin beneficis, recelosos d'haver-los ofès sense voler, esgarrifats que la mort els sorprengui i se'ls endugui a indrets terribles i desconeguts. En definitiva, tots tenen por dels sofriments i del dolor, i per calmar aquesta angoixa s'enganyen amb falses idees sobre els béns que persegueixen i els mals que volen evitar.
     Està convençut que en la ment dels homes hi ha moltes idees sense fonament que enterboleixen la veritable percepció de les coses i que aquesta és la causa per la qual són desgraciats. Davant d'això, Epicur brinda un remei per a contrarestar les causes que, segons ell, encadenen l'home al sofriment: el temor als déus, la por de la mort i del dolor, i la falsa idea d'allò que és realment el bé.
     La necessitat de saber es converteix, per tant, en una condició de la salut de l'ànima, i qualsevol fonament de la felicitat que no sigui la veritat racional, natural i objectiva és rebutjat categòricament.

     L'afirmació que l'home és capaç d'assolir la felicitat pressuposa la convicció de l'existència d'una llibertat que, unida al coneixement del món natural, permeti viure sense estar subjecte al poder del destí i de la divinitat. La llibertat és indispensable perquè l'home modifiqui les condicions de la seva relació amb el món exterior i es consideri ell mateix com a principi de les seves accions. D'aquesta interdependència entre la felicitat, el coneixement i la llibertat en deriven els nous plantejaments i les noves solucions aportades per Epicur.
     Un tema de meditació destinat a fer desaparèixer una de les pors bàsiques de l'home consisteix a dissipar les imatges amenaçadores que acompanyen la idea de la mort.
     La filosofia epicúria, per dominar la mort, la banalitza reduint-la a un fet psicològic: si ho pensem bé, diu Epicur, cada moment de vida és també un moment de mort, i aquell tan temut no és altra cosa que l'últim de tots.

     Un cop vençuda la por de la mort, Epicur, vol alliberar l'home de la subjecció a la voluntat dels déus. Aquest és el paper encomanat a la física, que ens explica les causes naturals dels fenòmens de l'univers, i també l'estructura del nostre cos i de la nostra ment, coses totes degudes a combinacions d'àtoms de formes i moviments diversos. Els déus, per tant, romanen allunyats d'un món que no necessita de la seva intervenció per mantenir l'estabilitat, i viuen feliços sense ocupar-se dels mortals. L'home, en conseqüència, és lliure, i aquesta llibertat l'ajudarà també a dominar el dolor: per un acte de voluntat, l'esperit és capaç d'abstreure's enmig de les més grans desgràcies i aconsegueix ser feliç pel record del plaer ja experimentat o encara per gaudir.

     Epicur observa que els plaers i els dolors que experimenten els nostres sentits mostren el que és adequat o inadequat a la naturalesa humana, i que acostumem a dirigir les nostres vides d'acord amb aquests criteris que ens fan de guia en el moment d'encara la realitat. Conseqüentment, Epicur afirma que el bé consisteix a buscar el plaer i defugir el dolor.
     En la teoria epicúria tots els plaers estan causats pel moviment dels àtoms que componen el nostre cos.
     Epicur considera que el desig fonamental de l'home seria retrobar una sensació similar al benestar que experimenta el nadó quan va ben net i acaba de menjar. En aquest sentit pot afirmar que l'home que no pateix gana ni fred ni set, i que té esperances de continuar gaudint d'aquest estat és el rival de Zeus quant a felicitat.

     Els plaers espirituals depenen d'una actitud correcta envers les sensacions del cos.
     La satisfacció dels desigs que són naturals i necessaris és la que allunya el dolor i proporciona plaer, i de tot el que fins ara hem dit podem deduir que són el desig de no tenir gana, no tenir set i no passar fred. La satisfacció dels altres desigs ens proporciona plaer en moviment, és a dir, ens ofereix només una variació del plaer en repòs ja preexisten, i en aquesta categoria hem d'incloure el plaer sexual. Aquest, diu Epicur, ens enganyaríem si el consideràvem necessari, i el mateix succeeix amb els aliments refinats que només varien el plaer fonamental de la necessitat de menjar. Per assolir la felicitat hem de saber refusar aquests plaers sense afligir-nos, i pensar que satisfer-nos amb poca cosa ens proporciona, en canvi, la llibertat de bastar-nos a nosaltres mateixos.
     Els plaers que no són naturals ni necessaris, com els goigs causats pels honors públics, la bellesa, les riqueses i, fins i tot, el matrimoni, acaben no reportant-nos més que desassossec.

     El record dels béns passats és un factor important per arribar a tenir una vida agradable. Aquest plaer, igual que el que s'obté de la contemplació dels déus o de la confiança en els béns futurs, és de caràcter espiritual.
     La felicitat, tal com sembla que Epicur la concep, pot definir-se, per tant, com la completa absència de pena, tant del cos com de l'ànima, i de manera absoluta és evident que només en poden gaudir els déus. Els homes en gaudeixen fins allà on els és possible.
     "Viu amagat", ens diu Epicur, perquè pot ser que la vida pública ens reporti plaers, però els riscs són greus i els perills immensos. Pel mateix motiu Epicur nega que els llaços socials siguin un fet natural i afirma que els homes, per naturalesa, no estan destinats a viure en societat.
     La justícia es converteix d'aquesta manera, en una convenció utilitària destinada a establir el màxim de seguretat i tranquil·litat mútues.

     Però malgrat que la màxima saviesa consisteixi en la meditació dedicada a tenir cura de l'esperit que el plaer fonamental s'hagi reduït a la satisfacció de les necessitats materials mínimes, Epicur, que coneix la fragilitat psicològica de l'ésser humà, no creu que aquesta pau de l'ànima es pugui obtenir en solitud. A la Carta a Meneceu aconsella que vells i joves meditin en companyia d'un amic. L'amistat, la philia, és recomanable per la quantitat de béns que se'n deriven.
     L'intercanvi de pensaments i l'afecte recíproc proporcionen tanta pau a l'ànima que l'amistat deixa de ser un instrument que contribueix a la felicitat per convertir-se en felicitat ella mateixa.

     És absurd imaginar, per tant, que els déus es molestin a governar el món i a intervenir en els afers humans, perquè això seria contrari a la perfecta serenitat que és la base de la seva beatitud.
     Dotats d'un cos més gran i fi que el nostre, que un corrent constant d'àtoms renova contínuament a fi d'impedir-ne la degradació, els déus viuen en els espais que queden lliures entre els móns.
     Els déus d'Epicur, sorgits de l'exaltació de les qualitats de la naturalesa humana i privats dels mals que turmenten l'home, representen l'encarnació de l'ideal del savi.  L'home és lliure, i ser feliç no depèn sinó de l'exercici d'una virtut: el seny.

CARTA A MENECEU

     Hem d'estar atents a allò que ens causa felicitat, si és que, realment, quan aquesta es presenta, ho tenim tot, mentre que, quan fuig, ho fem tot per recuperar-la.

     La divinitat és un ésser incorruptible i benaurat, tal com ho estableix la noció comuna que en tenim, i no li atribueixis mai res aliè a la incorruptibilitat ni impropi del seu estat de benaurança.
     No és impiu qui rebutja els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions de la majoria.

     La idea correcta que la mort no és res per a nosaltres ens fa fins i tot agradable la mortalitat de la vida, no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura del desig d'immortalitat.
     A la vida no hi ha res terrible per a qui ha comprès de debò que tampoc no hi ha res de terrible en no viure.
     El mal que inspira més terror, la mort, no representa res per a nosaltres, ja que, mentre som vius, la mort no hi és, i, quan ella es presenta, aleshores nosaltres ja no hi som.

     Així com el savi no escull sempre el menjar més abundant sinó el que més li plau, també el temps que li reporta més goig no és el de més llarga durada sinó el més intens de plaer.

     Cal recordar que el futur no és del tot nostre, però que tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, de manera que no hem d'esperar-lo pensant que s'acomplirà amb seguretat, ni desesperar-ne com si mai no hagués de realitzar-se.

     Tot ho fem per això: per no sentir dolor en el cos ni torbament en l'ànima.
     Tenim necessitat de plaer quan la seva absència ens fa patir, però quan no sentim dolor no el necessitem, i per això diem que el plaer és l'origen i la finalitat del viure feliç.
     I donat que aquest és el bé primer i connatural, és per això que no elegim tots els plaers, sinó que de vegades en descartem molts, quan per a nosaltres se'n segueix una molèstia més gran.

     L'autosuficiència la considerem un gran bé, no pas perquè sempre haguem de conformar-nos amb poc, sinó perquè, en cas de no posseir gaire, amb poc en tinguem prou, convençuts de debò que de l'abundància en gaudeixen més dolçament els qui menys la necessiten, i que tot el que és natural resulta fàcil d'obtenir, mentre que resulta difícil el que és superflu. Els aliments senzills procuren un plaer igual al d'un menjar refinat, un cop eliminat el dolor que ens causa la seva mancança.
     Per tant, acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut, ajuda l'home a ser decidit de cara a les activitats necessàries de la vida, ens situa en una disposició millor si a intervals participem de més grans refinaments, i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l'atzar.

     Quan diem que la finalitat és el plaer, no ens referim als plaers dels llibertins ni als propis de la fruïció, com creuen alguns que desconeixen la nostra doctrina, no hi estan d'acord o la interpreten malament, sinó que ens referim al fet de no sentir dolor en el cos ni torbament en l'ànima. En efecte, ni els banquets ni les orgies freqüents, ni el fet de gaudir de joves i de dones, ni els peixos o la resta d'aliments propis d'una taula ben servida generen una vida plaent, sinó el raonament precís que investiga les causes de cada elecció i de cada refús, i allunya les nostres opinions d'aquelles per culpa de les quals un gran torbament d'apodera de les ànimes.

     El principi de totes aquestes coses i el bé més gran és la sensatesa -origen de totes les altres virtuts-, i per aquesta raó és més preciosa que la filosofia, perquè ensenya que no és possible viure plaentment sense fer-ho amb seny, noblesa i justícia, ni tampoc dur una vida assenyada, noble i justa sense que sigui plaent.

     Aquests consells i altres de semblants medita'ls dia i nit en el teu interior i en companyia d'algú que sigui com tu, i mai, ni despert ni en somnis, no et sentiràs torbat; ben al contrari, viuràs com un déu entre els homes, perquè no s'assembla gens a un mortal l'home que viu entre béns perdurables.

MÀXIMES

I. L'ésser benaurat i incorruptible no té dificultats ni en crea als altres; de manera que no es deixa coaccionar ni per ires ni per favors, peerquè només un ésser dèbil resta a la mercè d'aquestes coaccions.

II. La mort no és res per a nosaltres, perquè allò que s'ha dissolt no té capacitat de sentir, i allò que és insensible no és res per a nosaltres.

III. En la supressió de qualsevol tipus de dolor es troba el límit de la magnitud dels plaers. Allà on hi hagi plaer, i mentre persisteixi, no hi ha dolor físic ni espiritual, ni la mescla d'ambdós.

V. No existeix una vida plaent que no sigui assenyada, bella i justa, ni es pot viure bellament, assenyada i justa sense el plaer. A qui això li fali no li és possible viure una vida plaent.

VIII. Cap plaer és dolent en ell mateix; però el que cal fer per obtenir alguns plaers causa una quantitat més gran de maldecaps que de plaers.

X. Si els mitjans que procuren plaers als llibertins esborressin els temors de les seves ments -els referits al cel, a la mort i al sofriment- i a més els ensenyessin els límits dels desigs i dels dolors, no els hauríem de retreure res, perquè obtindrien plaers per totes bandes i mai més sofririen ni en el cos ni en l'ànima, que és allò en què consisteix el mal.

XI. Era impossible vèncer la por envers les coses més importants, perquè no era coneguda la naturalesa de l'univers, sinó que només es podien fer conjectures a partir dels relats mítics. En conseqüència, no era possible gaudir de plaers purs sense posseir una ciència de la naturalesa.

XIV. Quan existeix, fins a un cert punt, la seguretat en relació als homes gràcies a l'estabilitat del poder i a l'abundància de recursos, la seguretat que ens dóna la tranquil·litat interior i el viure retirat de la majoria assoleix la seva puresa més gran.

XVII. L'home just se sent extremadament tranquil, però l'injust està ple de la més gran inquietud.

XIX. El temps infinit i el limitat contenen una quantitat de plaer igual, sempre que mesurem els seus límits a través de la raó.

XXI. El que coneix els límits de la vida sap que és fàcil eliminar el dolor que produeix la mancança d'una cosa, i obtenir allò que fa perfecta la vida sencera. Així doncs, no té necessitat de res que comporti lluites.

XXVI. Tots aquells desigs que quan no són satisfets no causen dolor, tampoc no són necessaris, sinó que tenen un estímul fàcil d'eliminar, quan semblen generar dificultats o danys.

XXVII. De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat.

XXVIII. La convicció que ens assegura que cap mal terrible no és etern ni dura molt, ens fa entendre així mateix que, dins dels límits de la vida, la seguretat s'obté principalment gràcies a l'amistat.

XXIX. Dels desigs, uns són naturals i necessaris, altres naturals i no necessaris, altres ni naturals ni necessaris, sinó que provenen d'una opinió vana.

XL. Els que tenen l'aptitud per aconseguir seguretat de part dels veïns, aquests viuen plaentment els uns amb els altres perquè gaudeixen de la confiança més segura, i, encara que el seu tracte fos de la més plena familiaritat, no ploren com si experimentessin commiseració per la mort prematura d'un d'ells.

EXHORTACIONS D'EPICUR

4. Tots els dolors són fàcilment menyspreables, perquè el que comporta una pena intensa té una durada breu; i el que s'allarga en el temps afligeix dèbilment el cos.

9. La necessitat és un mal, però no hi ha cap necessitat de viure en la necessitat.

10. Recorda que, encara que siguis mortal per naturalesa i t'hagi tocat un temps de vida limitat, gràcies a la ciència de la naturalesa has pogut elevar-te fins allò que és infinit i etern, i has contemplat "el que és, el que serà i el que fou".

14. Naixem una vegada i no és possible néixer dues vegades. Tampoc no és possible viure eternament. Però tu, malgrat que no ets amo del teu demà, retardes el ser feliç. Tanmateix, la vida es consum en una espera inútil, i a cadascú de nosaltres la mort el soprèn sense haver gaudit de tranquil·litat.

18. Privada de vista, de conversa i de tracte continuat, la passió amorosa desapareix.

21. La naturalesa no s'ha de violentar, sinó de persuadir. I la persuadirem satisfent els desigs necessaris, els naturals que no perjudiquen, i menyspreant els que clarament ens fan mal.

23. Tota amistat és desitjable, per lla mateixa, però ha tingut el seu origen en el profit.

25. La pobresa que permet adequar-se als fins de la naturalesa, és una gran riquesa; però la riquesa sense límits és una gran poblresa.

27. Obtenim amb dificultat els fruits de les altres activitats que hem acomplert; en canvi, de la filosofia en sorgeix el plaer alhora que el coneixement, perquè el plaer no és posterior a l'haver après, sinó que plaer i aprenentatge van junts.

28. Ni els temeraris ni els covards han de considerar-se mereixedors d'amistat. Car, per amor a l'amistat, també cal arriscar l'amistat.

33. La veu de la carn demana no tenir gana, ni set, ni fred; en efecte, qui aconsegueixi això o tingui esperança d'aconseguir-ho pot competir fins i tot amb Zeus en felicitat.

34. No tenim tanta necessitat de l'ajuda dels amics com de la seguretat de poder tenir-la.

35. No hem de menysprear el que posseïm per desig del que ens falta, sinó que hem de considerar que el que ara tenim abans també era un desig.

41. Hem de riure i, al mateix temps, filosofar i tenir cura de les coses de casa i de totes les altres ocupacions, i no deixar mai de proclamar les màximes de la recta filosofia.

44. El savi confrontat a la necessitat sap més de donar que de rebre; tan gran és el tresor d'autarquia que posseeix.

45. L'estudi de la natura no forma homes de paraules grandiloqüents, ni de veu artificiosa, ni ostentadors de l'educació que agrada a la majoria de gent, sinó homes orgullosos, independents i satisfets dels béns que els són propis, i que no es vanaglorien dels béns que provenen de les circumstàncies.

47. M'he pervingut en contra teu. Fortuna, i t'he impedit qualsevol insídia: no ens deixarem vèncer per tu ni per cap altra circumstància adversa. Però quan ens arribi la necessitat de la mort, escopint amb menyspreu sobre la vida i sobre els qui vanament s'hi aferren, l'abandonarem entonant una bella cançó i proclamant que hem viscut noblement.

48. Esforcem-nos una i altra vegada per fer-ho més bé que les anteriors, mentre estiguem en camí; i quan arribem al final, alegrem-nos-en amb mesura.

51. Em diuen que els impulsos de la carn t'inclinen excessivament als plaers de l'amor. Però tu, mentre no violis les lleis, no ofenguis els bons costums, no afligeixis qui t'està a la vora, no perjudiquis el teu cos, i de la teva fortuna no en malgastis fins i tot allò que és necessari, satisfés de la manera que més t'agradi els teus impulsos. No obstant, és difícil no caure almenys en un d'aquests casos: perquè els plaers de l'amor no són mai beneficiosos, podem estar contents si no ens perjudiquen.

52. L'amistat recorre la terra sencera anunciant a tots nosaltres que ens despertem per gaudir de la felicitat.

53. No hem d'envejar ningú. Els bons, efectivament, no són dignes d'enveja, i els malvats, com és sort tenen, més es perjudiquen.

55. Hem de curar els mals presents amb el record agradable del que ja s'ha acabat i sabent que no és possible canviar el que ja ha succeït.

58. Cal que un mateix s'alliberi de les cadenes de la vida quotidiana i de la política.

61. És molt bella la visió dels altres, si hi reconeixem una afinitat des del primer moment o si sorgeix un gran interès per assolir-la.

65. És absurd demanar als déus allò que un és capaç de procurar-se per ell mateix.

68. Res és suficient per a qui el suficient és poc.

70. No facis res en la teva vida que et faci por si ho arriben a saber els altres.

77. El fruit més gran de l'autarquia és la llibertat.

78. L'home de bé es dedica principalment a la saviesa i a l'amistat, de les quals aquesta és un bé mortal i aquella altra, immortal.

79. L'home que gaudeix de serenitat està tranquil amb ell mateix i amb els altres.

FRAGMENTS D'OBRES PERDUDES

     La serenitat i la falta de dolor són plaers en repòs; en canvi, el goig i l'alegria els veiem en moviment per la seva activitat.

     Pel que fa a mi, no m'és possible pensar el bé si n'excloc els plaers causats pel gust, per l'amor, per l'oïda i pels moviments que suscita la visió d'una figura agradable.

     Cal honorar la bellesa, les virtuts i totes les coses que se'ls assemblen, si proporcionen plaer; i si no en proporcionen, cal acomiadar-les.

FRAGMENTS DE CARTES PERDUDES

A ANAXARC. Jo exhorto a practicar assíduament els plaers i no les virtuts buides i vanes, que comporten esperances de recompensa que causen torbació.

A APEL·LES. Et tinc per afortunat, a tu, que lliure de tota educació, t'has encaminat a la filosofia.

A IDOMENEU. Si vols que Pitocles sigui ric, no augmentis les seves riqueses, sinó fes que disminueixin els seus desigs.
Hem buscat l'autarquia, no per servir-nos sempre d'allò que és senzill i humil, sinó per sentir-nos forts davant d'aquestes coses.

A LA SEVA MARE. No són menuderies ni nimietats les coses que ens igualen als déus ni el nostre caràcter mortal ens fa inferiors a la naturalesa immortal i benaurada, ja que mentre vivim gaudim igual que els déus. [...] A més, pensa mare, que nosaltres ens trobem entre aquests béns, sempre alegres, i contempla el que fem. [...] Jo visc folgadament sense cap mancança gracies als diners dels amics i al que contínuament m'envia el pare.

A MITRES. Diem que són vulgars i grolleres les formes de vida que no condueixen a la felicitat.

A PITOCLES: Home feliç, fuig de tota cultura amb les veles desplegades.

A UN JOVE. Envia'm un tros de formatge perquè pugui fer-ne una festa quan m'abelleixi. [...] M'omplo de delectança quan m'alimento de pa i aigua, i escupo sobre els plaers sumptuosos, no a causa d'ells mateixos, sinó per les inconveniències que els acompanyen. [...] És millor per a tu jeure tranquil en un llit de fullaraca que ple d'inquietud posseir un llit d'or i una taula sumptuosa. [...] Sobretot retira't al teu propi interior quan et vegis obligat a romandre entre la multitud. [...] No he pretès mai agradar a les masses perquè el que a elles els agrada jo no ho sé, i el que jo sé queda molt lluny de la seva sensibilitat. [...] El savi, encara que trobi l'alegria en ell mateix, desitja, no obstant, tenir un amic, si no per altra cosa, per practicar l'amistat i que una virtut tan gran no quedi inactiva.

TESTAMENT

Dels esclaus, deixo en llibertat Mis, Nícies, Licó; i Fedria també la deixo lliure.
    

EPICUR. Lletres. Barcelona, Fundació Bernat Metge 1975
Versió de Montserrat Jufresa

LLETRA A HERODOT

     "La filosofia epicúria és una explicació de l'home i del món basada en uns conceptes físics que ens porten a unes determinades conclusions d'ordre moral."

     En primer lloc, res no neix d'allò que no existeix, perquè si tot naixés de tot, no necessitaríem la semença.
     L'univers es compon de cossos i de buit.
     És del tot necessari que els primers elements siguin les substàncies indivisibles dels cossos.
     Els àtoms tenen un moviment continu sempre.
     Els mons són infinits.
     També existeixen imatges amb la mateixa forma que els cossos sòlids, però que per llur lleugeresa superen en molt els objectes que veiem.

     L'ànima és un cos subtil dispers per tot l'organisme.
     I si es destrueix tot el cos, l'ànima es dispersa i ja no conserva les mateixes facultats ni es mou més.
     Els qui diuen que l'ànima és incorpòria no saben què diuen, car si fos així no podria ni realitzar ni sofrir res.

     S'ha de creure també que la naturalesa aprengué moltes i diverses coses obligada per les circumstàncies, i que la raó més tard va perfeccionar i va afegir nous descobriments a les coses indicades per la naturalesa.

     Per tant, l'origen del llenguatge no s'establí per convenció ans bé la mateixa naturalesa dels homes, que en cada poble experimenta sentiments i rep impressions particulars, exhalava l'aire de forma personal sota l'impuls de cada un d'aquells sentiments o impressions, i també segons les diferències produïdes per la diversitat dels indrets habitats pels pobles. Més tard i de comú acord, cada poble establí les seves expressions particulars per poder-se entendre mútuament amb una claredat i concisió més grans. I quan algun expert introduïa una noció desconeguda, li donava un nom o bé determinat per la pronunciació que li indicava l'instint natural, o bé triat per un raonament que escollia el moiu més fort per adoptar aquella denominació.

     Quant als cossos celestes, llurs moviments, revolucions, eclipsis, sortides, postes i altres fenòmens semblants, no hem de creure que s'hagin originat per mà d'algun ésser que en tingui cura, que els reguli, els mesuri, i alhora gaudeixi de la més completa beatitud i immortalitat -car ocupacions, preocupacions, ires i benevolències són incompatibles amb la beatitud: llur origen es troba en la debilitat, la por i la necessitat del proisme.
     La felicitat consisteix en això, en el coneixement de l'origen dels fenòmens que contemplem al cel i de tot allò que hi fa referència a fi d'assolir-ne la ciència perfecta.

     A més d'això, s'ha de creure el següent: en primer lloc, que el torbament més gran neix en l'ànima dels homes en considerar que unes mateixes naturaleses puguin gaudir de la benaventurança i de la immortalitat, i alhora experimentar desitjos, accions i motivacions contràries a aquests atributs; segonament, quan s'espera algun mal etern per les creences en les llegendes de la mitologia, i també per por d'aquella falta de sensibilitat que  ens reporta la mort -com si això fos algun mal; i en últim lloc, perquè tots aquests sofriments no es basen en les nostres pròpies conviccions, sinó en un estat d'esperit irraonable, de manera que els homes, sense saber quins són els límits d'aquests terribles mals, estan subjectes a torbaments iguals o més grans que si seguissin opinions vulgars.

     La tranquil·litat d'esperit neix de l'alliberament de tots aquests temors, i de la memòria continuada dels principis generals i de les regles fonamentals. Per tant, ens hem d'atenir a tot allò que és present tant a les sensacions -les sensacions comunes segons el comú, i les particulars segons el particular-, com a l'evidencia immediata en cada un dels criteris. Si respectem aquests principis, coneixerem sens dubte la causa d'on prové la torbació i la por, i ens n'alliberarem, investigant les causes veritables dels fenòmens celestials i de tots els altres que se'ns presenten sovien i que atemoreixen en gran manera la resta d'homes.

LLETRA A PITOCLES

     En primer lloc, s'ha de creure que l'única finalitat del coneixement dels fenòmens celestials, tant si es tracten amb connexiò amb altres com independentment, és la tranquil·litat i la confiança de l'ànima, i aquest mateix fi és el de qualsevol altra investigació.

ENRIC CASASSES. La foneria i el paperer. Roure edicions, 2008.

LA FONERIA I EL PAPERER
     L'avantatge és que els déus d'Epicur no intervenen per res en la nostra vida, absolutament per res, perquè són perfectament feliços tal com estan, sense fer res.
     El discurs dominant de la cursa desenfrenada rere els plaers és la cosa més oposada al plaer normal i corrent d'Epicur, un plaer que sorgeix amb la vida al llindar mínim de la sensació, i és una constant termodinàmica perfectament constant des del bressol a la tomba, pel simple fet de viure i veure viure, i que s'hi presta atenció és  "un plaer vivíssim fins i tot entre els pitjors sofriments de la malaltia" i àdhuc fins a la mort com es veu clarament per exemple en el cas del mateix Epicur. Ho diu ell, no t'hi capfiquis: les coses, o bé passen per necessitat, o bé per voluntat, o bé per casualitat.

ELS CENSORS DE L'AMOR
     El plaer d'Epicur era un got de vi aigualit molt de tant en tant i de vi pur només en les grans ocasions, com quan es sent venir la mort i diu que ara es prendria un got de vi pur.
     Epicur era seriós, tenia bon humor però  era seriós amb l'esperit, la seva filosofia ell la feia per superar Plató i Aristòril, encallats en terminologies, i fer sortir la filosofia del no-res analític per tornar-la a la vida emplament amb la tradició grega primera i ho basa tot de nou en la sensació. La sensació és la base de tot, i la sensació bàsica i mínima de viure, de respirar, és plaer.
     El que diuen els epicuris és que el llibertí estaria molt bé si no fos que de tant córrer rere els plaers en perd més que no en troba.

ÉREU EN FILA
     Els estoics impertorbats per la dissort, i els epicuris fruint del respirar.

LA COSA DE L'EXPERIÈNCIA
     En filosofia, l'envellir i el morir, diuen els epicurians, més que les dimensions del teatre, són el teatre mateix, la tragèdia, la força del destí, l'autèntica força del destí. Res més. I com que no s'hi pot fer res, doncs és un tema que no interessa. Diu Blaise Pascal que "l'últim acte és sagnant, per bella que sigui la comèdia en tota la resta: es tira finalment terra sobre el cap, i s'ha acabat per sempre".
    Ara bé, primer: tu no ets potser el protagonista, i l'obra potser, després de la teva mort, continua. Segon: que t'acabis morint no vol dir que la teva vida acabai malament, només vol dir que t'acabes morint. Tercer: el principal argument filosòfic de l'obra són els altres, com tothom sap, i els somnis, i la por, i els mil-i-un actes i coses...
     El poeta, o la persona, que creu que l'únic tema de la història és l'envelliment, no està ni a l'altura d'aquells heroïnòmans sense heroïna que creuen que la realitat és una il·lusió produïda per la manca de droga, com deia una pintada catalana que vaig veure fa un parell d'anys al barceloní carrer de Valldonzella, i que ja ha estat degudament esborrada. Són nens malcriats i només els preocupa la manca de la seva pròpia dosi o sobredosi. L'experiència de la vida és molt més complexa, només cal mirar qualsevol cervell, per no dir altres coses.
     La vida no s'acaba amb la joventut, això una. L'única joventut que s'acaba amb la meva joventut és la meva. No la del món. Ni la dels altres. Envelleixo, jo, potser sí, però per mi tots vosaltres o molts de vosaltres, sou eternament joves: no pareu de donar branca, de fotre-us al mig del pas, de sorprendre els nebots, de dir coses noves, sempre noves.
     La cita de Blaise Pascal que he dit abans la posa Vinyoli al capdamunt d'un poema seu dit L'acte darrer i que toca aquests temes amb una tal força que és no sols poesia de l'experiència sinó una duríssima experiència de la poesia.

VIATGE AL JARDÍ
     L'estoic, que accepta amb menyspreu tot allò que se'n diu "el que hi ha", l'epicuri, com diu Frederic Nietzsche, "escull les situacions". Fora d'Epicur no s'ha vist mai una tal modèstia, o compostura, de la voluptuositat, observa el mateix Frederic, que se l'imagina contemplant el mar. Però aquesta filosofia és la filosofia del jardí. El món no és ni un temple ni un infern ni un laboratori, ni una mamella per esprémer, és simplement el fardí de casa.
     El tros de Lucreci comença amb allò de "ningú no veu com la natura no reclama a lladrucs per a ella res més sinó que el dolor se separi i s'allunyi del cos i que l'esperit, desproveït de neguits i de temors, frueixi d'un sentiment de plaer?" i acaba dient que no necessitem cap luxe quan, "ajaçats els uns vora els altres damunt l'herba flonja, prop de l'aigua d'un rierol, sota les branques d'un arbre alt, acontentem amb joia, sense grans despeses, el nostre cos, sobretot quan el temps somriu i l'estació de l'any cobreix de flors les herbes verdejants".

NOVEL·LA BARATA
     El veritable ateu no es dedica a esperar cap meravella venidora perquè viu, veu, nota, sent, experimenta, respira, palpa, reconeix, mama, mastega, tasta, endevina, i fins i tot interpel·la, el miracle que hi ha, el miracle que ja hi és, el miracle que està passant, el miracle de veure, notar, sentir, experimentar, viure, respirar, palpar, reconèixer, mamar, mastegar, tastar, endevinar i, fins i tot, parlar.
     Avui en dia l'ateu és el vertader esperit religiós. Com ja hem dit i repetit moltes vegades, els creients són els enemics del sagrat, avui com el primer dia.
     Potser no som els únics, potser sí que 37 o 38 galàxies més avall hi ha un planeta habitable i civilitzat i que parlen català.

NEURA A NEURA
     L'ànima individual, en canvi, per exmple aquesta que es diu igual que el meu cos, no es deteriora forçosament amb els anys, no s'espatlla per nassos, no s'arruga ni li surten cabells blancs, no acaba calba.
     La matèria i la vida van juntes, sí, però no saben on van. Hi ha la llibertat. No és sols el lliure albir humà de triar lliurement entre dues piles de palla. És la llibertat primera dels àtoms, una llibertat epicúria en llurs moviments, quan la partícula més elemental sent com un calfred i es desvia imprevisiblement de la trajectòria una miqueteta, diu Lucreci.
     Es tracta de la llibertat essencial de ser, que diu Pico della Mirandola, com a distintiu de la dignitat humana i que nosaltres els epicurians ens ho imaginem més aviat com a distintiu de la dignitat de tot lo imaginat: home i pedra. La realitat és lliure de ser paradís, presó, laboratori, amulet, pot ser el que vulgui: fins casa nostra, per exemple.
     L'epicureisme és saber que les coses passen per voluntat, per necessitat o per casualitat, no n'hi ha més. L'esperit es desprèn de la matèria, en surt per tornar-hi a agafar-la amb les seves mans materials i jugar-hi: són les arts, el civilitzar-se, en lluita contínua contra la mecànica que vol negar la voluntat i només admetre la necessitat (el bistec, la mort) i com a molt la casualitat (l'accident, la xamba). La mort no és res per nosaltres, diu la sentència d'Epicur, i el símbol de la voluntat és... l'amistat.

NEXE
     Però el que de veritat vivim, abans i després de munyir la vaca, i fins mentre l'estàs muinuyint, és una altra cosa, una cosa que pren forma i existència real en l'esmentada conversa entre els amics i els amats: és una esperança raonable, enraonada, ben cavil·lada, molt sentida, i de veritat, en la possibilitat de superació de molts dolors i de molts mals que sembla que es vulguin fer passar per inevitables i no són més que efectes secundaris de la por irracional als llamps i als trons: podríem emblematitzar aquests mals i dolorts en l'escalfament (esclafament?) de la terra i en la gana de molts dels seus habitants, coses fàcils de solucionar, si pensem de veritat i en sentit pràctic, és a dir, si aandonem l'aristotelisme policíac i seguim una línia de filosofia d'amor en sentit lul·lià i sense guerra santa. Ara, aquesta conversa, aquesta esperança, no permet mentida, engany ni trampa. Això és així en l'art i en l'amistat: art en el sentit fort de la paraula, que són les activitats en què pensament, acció i sentiment són una sola cosa de veritat, una cosa que és completament, i dic completament, algruista. I amistat igualment en el sentit fondo, elevat i epicuri del mot en aquest joc, si pares una trampa, si jugues amb engany, pots fotre l'altre, potser, però el que tens segur és que mors tu, sense cap dubte. És així en l'amor i en la poesia.

NOBLESA DE L'ESCRIURE
     Passa que segueixo Epicur: "la mort no és res per nosaltres". No és que hagi triat aquesta sentència per a seguir-la, només és que quan la vaig llegir vaig pensar, mira, és el que he pensat (o sigui, sentit) sempre.

NA TEMISTA I EN LEONTEU
     [Són els pares d'Epicur]
     A l'epicentre del pensament d'Epicur el comportament dels àtoms de la matèria i la pràctica de l'amistat humana són fenòmens que s'afecten mútuament, que es donen la mà.

NOTARIS DE LA NATURA
     No pateixis, diu Epicur, vés-te'n o vine-te'n al jardí i mira d'entendre amb el sentiment, amb la sensació, mira d'entendre qui som nosaltres els humans i i qui són ells, els gegants que sostenen aquest món i l'han fundat: no són ningú, no hi ha res, només l'exaltació plaent del respirar, del veure: mira. Deixa't d'embuts, deixa't de romanços, para de clavar empentes inútils, i mira: respira. Què més vols?

Cal·límac

(Segle III)

EPIGRAMA

Vaig ésser, en altre temps, sacerdotessa de Demèter, i, després dels Cabirs [divinitats cnòtiques protectores de la fecunditat de la terra, assimilades al culte de Demèter], home, i més tard, ja vella, vaig esdevenir sacerdotessa de Dindimena: ara sóc pols… jo que vaig presidir el cor de tantes dones joves. Em naqueren dos fills, mascles, i, als seus braços, plena d’anys, vaig cloure els ulls. Vés-te’n en pau!

A més dels epigrames, va escriure molts himnes; vegem el començament de dos:

A HONOR DE DEMÈTER

Dones, alceu les vostres veus quan passi el càlathos i digueu: “Salut, Demèter, salut! Tu ens nodreixes esplèndidament! Tu ens procures blat abundant!”. Quan passi el càlathos, les no iniciades podeu mirar-lo des de terra, i no hi fixeu els vostres ulls des dels balcons ni des de dalt, ni noia, ni dona, ni la que porta solts els cabells, ni quan escupim la saliva de les nostres boques seques pel dejuni. Hèsper, des dels núvols, marca el moment de la seva vinguda. Hèsper, l’únic que convencé Demèter de beure, quan anava a la recerca de les petjades, que ninguú no coneixia, de la filla raptada.
[…]

A HONOR D’ÀRTEMIS

Cantem Àrtemis –car oblidar-se’n no és pas cosa fàcil per als aedes-, que es complau en l’ardc i la caça de llebres, en els cors grans i en els jocs a les muntanyes.
Començarem quan, encara una nena, asseguda als genolls dels seu pare, li parlà d’aquesta manera: “Permet-me, pare, de conservar la virginitat per sempre i de tenir molts noms per tal que Febos [el seu germà] no pugui rivalitzar amb mi. Dóna’m sagetes i un arc –ei, pare que no et demano ni un buirac ni un gran arc (els ciclops tot seguit em forjaran sagetes i un arc ben corvat), sinó d’ésser Portadora de torxes i de cenyir-me una túnica, guarnida amb una franja, fins als genolls, perquè pugui matar feres salvatges. I dóna’m un cor de seixanta oceànides, totes de nou anys, totes encara verges sense cenyidor. I dóna’m com a serventes vint nimfes de l’Amnís, perquè prenguin cura del meu calçat de caça i, quan ja no dispari més contra linxs i cérvols, dels meus ràpids gossos. I concedeix-me totes les muntanyes i otorga’m qualsevol ciutat, la que tu vulguis, perquè ben poques vegades davallarà Àrtemis en alguna ciutat: habitaré a les muntanyes, i només visitaré les ciutats dels homes quan les dones em demanin ajuda turmentades per dolors aguts, que les Moires m’assignaren, així que vaig néixer, de socórrer-les, perquè la meva mare em portà i m’infantà sense dolors, i sense esforç deslliurà les seves entranyes.” Així parlà la nena, i volgué acariciar la barba del seu pare, però en va allargava, amb insistència, les seves manetes per tocar-lo.
El pare hi assentí amb el cap tot somrient, io digué acaronant-la: “Si cada vegada les deesses em donessin fills semblants, jo a penes em preocuparia pel furor de la gelosa Hera. Agafa, filla, tot el que, per voluntat pròpia demanes, i d’algres coses majors encara et concedirà el teu pare. Trenta ciutadelles et lliurarè i no una sola torres, trenta ciutadelles per a tu, les quals no sabran glorificar un altre déu, sinó a tu sola, i seran anomenades d’Àrtemis; i moltes ciutats de l’interior i illes han estat herència comuna amb molts déus: en totes elles hi haurà altars i boscos d’Àrtemis. I seràs Guardiana de camins i ports”. Digué, i amb un moviment de cap confirmà les seves paraules.
[…]

Traducció de Pere Villalba

Anite de Tègea

(Cap als 300 aC)

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemmat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.


A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com mel.


Per a un gall
Ja no em podràs desvetllar com abans, agitant
amb vigoria les ales per anunciar-me l'alba.
Un lladregot t'atacà d'amagat quan dormies
i et clavà les seves urpes al coll.


Uns infants, boc, t'han posat regnes purpúries,
han passat un fre a la teva boca peluda
i et fingeixen cavall davant del temple del déu,
per ensenyar-te a portar-los amb suavitat mentre juguen.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)

Nossis de Lòcrida

(Primera meitat segle III)

Epigrama amorós
Res més dolç que l'amor: totes les coses plaents inferiors
li són: fins i tot la mel he llançat de la boca.
Això ho dius Nossis: aquell a qui Cipris no ha estimat
no sap pas com són les seves roses florides.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)

Melèagre

(Primera meitat segle I)

Les tres Gràcies, una triple corona, comparteixen el llit
de Zenòfila, símbols d'una triple bellesa:
l'una ha posat damunt la seva pell el desig,
     l'altra damunt la seva persona
l'encís, l'altra en les seves paraules el llenguatge dolç.


Beu en honor d'Heliodora-Persuasió i Heliodora-Cipris,
i encara un altre cop per ella, Gràcia de dolça llengua.
Car per a mi és una deessa i vull beure el seu desitjable
nom barrejat amb vi sense aigualir.


Tens el bes de vesc, els teus ulls, Timàrion, de foc:
si mires, encens, si beses, lligues.


El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Dionisios Solomós

(Zacint 1798 – 1857)

CALMA

No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.

     (Trad. Carles Miralles)

Konstandinos P. Kavafis

(Alexandria 1863 – 1933)

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit 
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida, 
amb roses per capçal i llessamins als peus- 
 així semblen talment els desigs que han passat 
sense que els satisfessin; sense una sola nit 
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent. 
 
    (Trad. Carles Riba)
 

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, 
has de pregar que el camí sigui llarg, 
ple d'aventures, ple de coneixença. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis: 
són coses que en el teu camí no trobaràs, 
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una 
emoció escollida 
et toca l'esperit i el cos alhora. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg. 
Que siguin moltes les matinades d'estiu 
que, amb quina delectança, amb quina joia! 
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; 
que et puguis aturar en mercats fenicis 
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, 
corals i nacres, ambres i banussos 
i delicats perfums de tota mena: 
tanta abundor com puguis de perfums delicats; 
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, 
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. 
Has d'arribar-hi, és el teu destí. 
Però no forcis gens la travessia. 
És preferible que duri molts anys 
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, 
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, 
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. 
Ítaca t'ha donat el bell viatge. 
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. 
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. 
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 
ja hauràs pogut comprendre  què volen dir les Ítaques. 
 
    (Trad. Carles Riba)
 

EN TANT QUE PUGUIS

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis, 
fins que es torni com una forastera enfadosa. 
 
    (Trad. Carles Riba)


UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
inclinat sobre la taula, seu un vell,
amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara, cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

          (Trad. Alexis E. Solà)


UNA NIT

L’habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d’una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d’uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l’amor, els llavis
voluptuosos i rojos de l’embriagament,
rojos d’un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m’embriago de nou.

          (Trad. Alexis E. Solà)


LA TAULA DEL COSTAT

Deu tenir a penes vint-i-dos anys.
Però, tanmateix, estic segur que,
fa gairebé els mateixos anys,
aquest cos, jo, jo l’he gaudit.

No és pas una exaltació eròtica.
Fa ben poc que ha entrat al casino.
No he tingut temps ni de beure gaire.
Aquest cos, aquest mateix, jo l’he gaudit.

I si no recordo on, un oblit meu no vol dir res.

Ah!, ara sí, ara que s’ha assegut a la taula del costat,
reconec cada moviment que fa, i sota els seus vestits,
torno a veure, nus, els membres estimats.

          (Trad. Alexis E. Solà)


PER ROMANDRE

Devia ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

                                 En un racó de la tavern
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

          (Trad. Alexis E. Solà)


JÒNIC

D’haver trossejat les estàtues llurs,
d’haver-los expulsat dels temples llurs,
no moriren de res d’això, els déus.
Oh terra de Jònia, prou t’estimen encara,
et tenen ben present llurs ànimes encara.
Quan damunt teu es lleva un bell matí d’agost
pel teu aire la vigoria de llur vida passa;
i a voltes l’etèria figura d’un noi
vagarívola, rabent s’envola
i es veu passar damunt dels teus turons.

     (Trad. Carles Miralles)



Iorgos Seferis
(Esmirna 1900 – 1971)
Nobel de Literatura 1963

MITHISTÒRIMA
XV

El somni t’embolcallà, com un arbre, amb fulles verdes
respiraves , com un arbre, en la tranquil.la llum
en la límpida font jo mirava el teu rostre:
parpelles closes i les pestanyes cisellaven l’aigua.
Els meus dits, a l’herba flonja, trobaren els teus dits
vaig sostenir el teu pols un instant
i vaig sentir en un altre lloc el dolor del teu cor.

Sota el plàtan, prop de l’aigua, entre els llorers
el somni et desplaçava i et trossejava
al meu entorn, prop de mi, sense que jo pogués tocar-te entera,
unida al teu silenci;
mirant la teva ombra que creixia i que minvava,
que es perdia entre les altres ombres, en l’altre
món que et deixava anar i et retenia.

La vida que ens donaren per viure-la, l’hem viscuda.
Plany els qui esperen amb tanta de resignació
perduts entre els negres llorers sota els plàtans pesants
i tots els qui parlen sols amb cisternes i amb pous
i s’ofeguen en els revolts de la veu.
Plany el company que compartí la nostra escassetat i la suor
i es submergí en el sol com un corb enllà dels marbres
desesperat de gaudir de la nostra recompensa.

Dóna’ns, enllà del somni, la serenitat.

     (Trad. Carles Miralles)


SOLSTICI D’ESTIU
XIV

Ara, amb el plom fos del dia de Sant Joan
la resplendor de la mar estival,
la nuesa entera de la vida
i passar i deturar-se i allitar-se i agitar-se
els llavis i el borrissol acariciat,
tot procura abrusar-se.

Com el pi migjornal
ensenyorit per la resina
s’afanya a produir flama
i no suporta ja el càstig –

crida als nenws que apleguin la cendra
i que la sembrin.
Allò que ha passat ha passat i està bé.

I àdhuc allò altre que no ha passat
cal que s’abrusi
aquest migjorn en què s’ha fixat el sol
en el cor d’una rosa de cent fulles.

     (Trad. Carles Miralles)



Odisseas Elitis
(Creta, 1911-1996)
Nobel de Literatura, 1979

SOL EL PRIMER
     COS DE L’ESTIU

Fa temps que sentírem la darrera pluja
Damunt les formigues i els llangardaixos
Ara el cel s’inflama infinit
Els fruiters tenyeixen llurs boques
La terra porosa es clivella de mica en mica
I de l’aigua que degota de síl.laba en síl.laba
una planta colossal esguarda ulls fits el sol!

Qui hi ha ajagut damunt l’arena
de sobines que fuma fum argentat en fulles d’oliveres
Les cigales s’escalfen a la seva orella
Les formigues treballen al seu pit
Llisquen llangardaixos per l’herba de l’aixella
I de les algues dels seus peus lleu avança una ona
Enviada per una piteta sirena que cantà.

Oh cos de l’estiu nu torrat
Menjat per l’oli i per la sal
Cos del rocam i estremiment del cor
Gran voleiada dels cabells del salze
Respir d’alfàbrega damunt l’engonal crespat
ple d’estrelles i d’agulles de pi
Cos pregon navili del dia!

Arriben lentes pluges violentes calamarsades
Vénen les platges esgarrapades per les ungles de la tramuntana

Que masega els fons amb salvatges onades
Apregonen els turons la sina tibant dels núvols
Però al darrere de tot això somrius indiferent

I trobes de bell nou la teva hora immortal
Com a l’arena et troba de bell nou el sol
Com en la teva nua vigoria el cel.

          (Trad. Carles Miralles)


XVI

Molt aviat vaig despertar-me als plaers
Molt aviat el meu àlber vaig encendre
Amb la mà al davant en el mar vaig endinsar-me
Allí jo sol vaig alçar-la:
Bufares i em rodejaren les tempestes
D’un en un em prengueres els ocells –
Déu meu em cridares i com anar-me’n?
Vaig fitar dins del futur els mesos i els anys
Que tornaran a girar sense mi
I vaig mossegar-me tan profundament
Que lenta la meva sang viag adonar-me que brollava cap amunt
I que degotava el meu futur.
Vaig fer un sot a la terra llavors que jo era el culpable
I trèmul vaig aixecar la víctima a les meves mans
I li vaig parlar tan tendrament
Que lents els seus ulls s’obriren i destil.laren rou
Damunt la terra on ho era el culpable.
Vaig ajeure la fosca sobre el llit de l’amor
Amb les coses del món en la meva ment nues
I el meu esperma vaig espel.lir tan lluny
Que lentes les dones es giraven vers el sol i parterejaren
I pariren de bell nou el visible.
Déu meu em cridares i com anar-me’n?
Molt aviat vaig despertar-me als plaers
Molt aviat el meu àlber vaig encendre
Amb la mà al davant en el mar vaig endinsar-me
Allí jo sol vaig alçar-la:
Bufares i un ardent desig s’apoderà de les meves entranyes
D’un en un tornaren a mi els ocells!

     (Trad. Carles Miralles)

Bibliografia
* Alsina, J. Tragedia, religión y mito entre los griegos. Barcelona, Labor, 1991.

*Anglada, M. Àngels. Les germanes de Safo: Antologia de poetes hel·lenístiques. Barcelona, La Magrana, 1997.
*Antología de la lírica griega arcaica. Madrid, Catedra, 2002 (Ed. de Emilio Suárez de la Torre). *Aristòtil. Poetica. Madrid, Aguilar, 1979.

Bailly, Anatole. Diccionnaire grec ancien.Français. Hachette 1901.
*Boardman, John; Griffin, Jasper; Murray, Oswyn. Historia Oxford del Mundo Clásico. 1. Grecia. Madrid Alianza, 1988 [1986].
*Bowra, C. M. Introducción a la literatura griega. Madrid, Guadarrama, 1968.
*Brun, Jean. Heráclito. Madrid, Edaf 1977 [1965].
*Cal·límac. Himnes. Barcelona. Fundació Bernat Metge, 1972.
*Cal·límac. Epigrames. Barcelona. Fundació Bernat Metge, 1979

* Casasses, Enric. La foneria i el paperer. Roure ed. 2008.
*Dirk, G. / Raven, J. Los filósofos presocràticos. Madrid, Gredos, 1969 [1966].
*Eggers, C / Julià, V. Los filósofos presocráticos. Madrid, Gredos, 1981.

*Epicur. Ètica. Ed. Proteus, 2008.

*Epicur. Lletres. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1975.
* Èsquil. Tragèdies. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1933.
*Ferrer Gràcia, Joan (edició i traducció). De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis. Girona, Ed. de la ela geminada, 2011.
*Fränkel, Hermann. Poesía y Filosofía de la Grecia Arcaica. Madrid, Visor 1993 [1962].
Història Oxford del món clàssic. 1 Grècia.Madrid, Alianza, 1988 [1986].
*Homer. L’odissea. Barcelona, Alpha, 1953. (Traducció Poètica de Carles Riba).
*Kavafis, Constandinos P. Poemes**. Barcelona, Curial, 1977 (Traduïts i anotats per Carles Riba)
*Kavafis, Constandinos P. Poemes. Barcelona, Curial, 1977 (Traduïts i anotats per Alexis E. Solà).
*Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques. Barcelona, La magrana, 1997 (Introducció, traducció i notes de Maria Àngels Anglada).
*Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra. Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2003. (Tria de Jordi Cornudella).
*Nietzsche, Friedrich. El origen de la tragedia. Madrid, Espasa Calpe, 1943 [1871]
*Palau i Fabre, Josep. La claredat d’Heràclit. Girona, Accent editorial, 2007.
*Poemes lírics de la Grècia antiga. Barcelona, La magrana, 1999 (Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés).
*Pòrtulas, Jaume. Lectura de Píndar. Barcelona, Curial, 1977.
*Pòrtulas, Jaume i Grau, Sergi. Saviesa grega antiga. Martorell, Adesiara editorial, 2011.
*Rodriguez Adrados, Francisco. El mundo de la lírica griega antigua. Madrid, Alianza, 1981.
*Safo. Obra completa. Barcelona, Ed. 62, 1973 (Traducció de Manuel Balasch).
*Set poemes neogrecs. Antologia. Barcelona, Ed. 62 / la Caixa, 1988 (MOLU 25). A cura de Carles Miralles.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA