francesc parcerisas
 



2006

vint poemes civils 

homes que es banyen
boca de plor
ella 
discurs sobre les matèries terrestres
latituds dels cavalls
airin
granollers fulla baixa
altres poemes dels anys setanta
dues suites 
variacions sobre un tema romàntic: ombra i llum
l'edat d'or
focs d'octubre
natura morta amb nens

traduccions

triomf del present 

una altra pàgina   

vint poemes civils

VAIG PELS CARRERS ESTIMANT PROSTITUTES…

Vint flors brodades amb constància,
entre cançons i puntes de coixí,
fins a la darrera claror del dia,
quan les cavalleries es recullen, plegades.

Vint flors sostretes als esguards
cobejosos del sexe jove esclatant,
entre el cant dels grills i l’ombra
trontollant de l’òliba que s’amaga.

Els teus vint anys han estat
vint salvatges flors, avui collides
per libar-ne el nèctar a la bresca
del luxuriós eixam ciutadà.
 

A LONDRES
I

Plourà encara a Londres i el passeig
humitejat s’omplirà de papers amb el vent.

Hi ha una noia rere la finestra
que mira amb insistència i belluga la mà.

La puc seguir d’una cambra a l’altra
i sovint la veig despullar-se al bany,
perquè ho fa exprés.

II

Ens arraulim, sols, entre tota la gent
que foragita el fred cru
                                    de Trafalgar Square,
marxem cap al metro
                                  ple de fosca calor
i ens ajuntem més, per besar-nos,
perquè ho fem exprés.
 

SARAJINA

Tenies unes sabates amb alts talons,
grans arracades, tres mocadors i dues jaquetes, 
per passejar-te tranquil·lament.

Tenies un jardí per als dies de festa,
un vestit, i l’ampla finestra oberta
per pentinar-te públicament.

Tenies l’amor dels homes i llur argent,
gran experiència, gran clientela,
sempre guanyada honestament.

Tenies més que les dones
que només tenen el Sagrament.

inici

homes que es banyen

     I ell, Bruegel el Vell, mort en plena verema,
     agafà uns colors i amb els dits del cor
     ens proposà la història de tota l’estètica:
     “Jo pinto la vida dels homes”.
     Traieu-vos el barret per saludar.
 

NAPALM

                   I had in mind to begin this article
                  with an exact description of the
                 burning of a human being by napalm.
                    MERVIN JONES “Dirty Hands”.
                   New Statesman, 27-I-67

Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit 
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.

  inici

boca de plor
 

I BOCA DE PLOR
II

                  Té arrels llunyanes, glorioses i heroiques
                                                        aquest meu país
                      CARLES MIRALLES, La terra humida

Té arrels llunyanes aquest
meu país, amb les seves illes
i el laberint
on el minotaure dansa
                              per Ariadna,
per ses ofrenes verges.

Té arrels llunyanes aquest
meu país, poble cansat,
las de lluites i quimeres,
sacrificis i misteris,
de folles petjades
d’herois morts en la fe
de vida d’aquest meu país.

Té arrels llunyanes aquest
meu país, pa de tristeses
de tradició antiga. I folls
prometeus de tranquil·la agonia.

¡Oh, el meu vell, molt vell país!
¡Oh, la seva desmenjada mort,
la incapacitat de les places per aixecar-se 
en un salat crit de tempesta!
 

II L’AIRE, DIFÍCIL TRANSPARÈNCIA
XXIV

Escolta, Eivissa, la joia
que convoquen les aigües tranquil·les,
l’immarcescible límit de la mar,
el toc d’or a ponent,
bressol que l’illa ofrena
a les darreres llums.

Escolta aquest entotsolament
de silencis, marítima entrada
a la vall, a la ciutat de la vida.
Que el teu plaer sigui llindar
quotidià al nou dia,
als braços carregats d’amor,
a les alliberades hores.

  inici

ella

HAS ENCETAT LA TEVA CARN COM L’ALOSA…

Has encetat la teva carn com l’alosa
la fosca tardor dels rostolls, delerosa
de carn exhaurida al teu propi cos.
Plovien cendres, i grisencs núvols quiets
cobrien l’occident del teu llit adolescent
quan t’has rendit al pes obscur i acre,
a la carn volguda que et llaura el ventre.

Com un solc més de terra assedegada
és el teu arc vibrant, por tremolosa
de la nau que sura en mar exòtica,
perduda flama lliurada a la pluja salvatge,
recuperat amor. Aquesta quietud que t’imposes
perquè no et traeixi el cos, força escapada
del joc, aquesta quietud per dominar-te, per lliurar-te
deutora de l’home, de l’alè cansat.

Has encetat la teva carn com la cendrosa
oreneta la llum espantada del març vençut.
Els teus anys s'han omplert amb la plenitud més pura,
engonals de sorra, branques als pits, desfeta ofrena.
Has encetat la teva carn com l’alosa
el coure violent de l’octubre, estimada.

inici
 

discurs sobre les matèries terrestres
 

"¿Com coure pa d'un blat encara llavor?"

                                                 el teu desig
            per la meva passió explorant-te el ventre

Amants vull, convits d'amor,
tempestes de dolces mirades, foc
 

CANÇÓ DE LA RECUPERACIÓ DE LES TERRES

Quan va començar la lluita
Thieu-Dai no ho recorda,
però sap que les terres del delta
són les terres del poble.

Thieu-Dai fa vint anys que lluita.
Vol recuperar les terres del delta,
són terres planes, sense marges, sense cims,
són terres d'aigua i de selva, terres dels homes.

Aquest canal fou construït per Bai.Li
quan era cap de la vila.
Aquells camps foren sembrats per Sin.Tehn:
francesos li van cremar la primera collita.
No-Han-Pio, que vivia al camí, morí boig:
hauria complert vint anys a la presó de Saigon.

Quan va començar la lluita
Thieu-Dai no ho recorda,
però sap que les terres del delta
són les terres del poble.

Thieu-Dai recorda la mort de cada veí; 
la mort de Sai-Van-Ko, el seu pare,
que baixava inflat com un peix, tot surant,
per les aigües negres del Mekong.
També volia recuperar les terres pel poble.

Per això fa vint anys que lluita, Thieu-Dai.
Les terres del delta són terres del poble,
son com els homes: planes,
fetes d'aigua i de selva. 

Quan va començar la lluita
Thieu-Dai no ho recorda,
però sap que les terres del delta
són les terres del poble.

Allí a la dreta existia Lihn-Shan,
casa per casa els soldats van cremar-la.
Ara la planura és trista, no hi ha camperols
i són solitaris els rius sense ponts.
Hoa-Dong pescava a les maresmes,
va morir cremat pels gasos, el cap corcat pel napalm.

Thieu-Dai recorda el nom i la mort
de tot el delta.
Fa vint anys que lluita.
Quan va començar la lluita
Thieu-Dai no ho recorda,
però sap que les terres del delta
sempre seran les terres del poble.
 
 

TRÍPTIC TAMBÉ DIT: TRÍPTIC DE LES NOIES DE L'EIXAMPLE 
DE LA CIUTAT DE BARCELONA

II. Violació

Encara puc escriure amb els dits la teva olor
d'olivera jove i la caiguda enlluernada dels cabells
cargolant enveges. La teva majestat -Capets, Valois,
Borbons- em recorda topazis i pedres de preu,
l'antiga lluïssor d'argentades garlandes, els miralls
polits als grans salons, les paraules gestades
en lliris, violetes i reialmes perduts, papallones
fredes, sospirs melangiosos de vaixells llunyans.
I puc escriure també la teva roba encetada
com una núbil carícia pel teu cos jove, els teus blancs
llençols, la immaculada netedat de la teva cambra.
I són tots aquests records que provoquen en mi,
avui, l'inajornable desig de violació en la teva
carn estreta, de violència ferida, de crit, 
del meu pes aixafant-te, oferta al meu sexe.
Perquè només així la meva ofensa perforaria
en la teva bellesa l'estúpid orgull de la teva classe,
justificaria la meva pobresa estimant-te,
la nostra distància, la llarga condemna.

  inici

latituds dels cavalls
 

Al capvespre el genet de la tempesta
se t'enduu com blats malmesos.

     ¿Qui s'atrevirà a pertorbar l'univers del meu amor
     quan en el meu cos la teva olor respiro?
 

OÙ SONT, OÙ SONT...

     el raspallet de les dents
     el membre erecte
     treure's les sabates
     orinar
     plegar la roba
     col.locar un condó

où sont, où sont?
où sont les neiges d'antan?

¿On són aquelles esperes íntimes
del remordiment adolescent,
aquella prima tremolor de la veu
anunciant un silenci massa alt per cap paraula?

¿On aquells orgulls en què hauríem volgut
confrontar experiències,
morir joves,
recórrer oceans,
temptat tot suïcidi amb mirar secret...?

¿On és l'ombrívola cambra amb llibres i poemes,
fruites seques,
frígola, ginesta, romaní,
restes d'esmorzars,
on fer l'amor a mitja tarda?

¿On sou esllanguiments, fretures, insomnis,
on sou amics a qui contava
el goig i el gaudi,
les fantàstiques expedicions del cor?

¡Ah! paradigmes i experiències,
raciocinis i fama corrompuda,
¡com odio aquesta callada superioritat,
aquesta amarga dolçor que ens ultratja!

¡Ah! vergonya d'adonar-se, massa tard,
que l'edat adulta fou haver descobert
el redòs on jugar amb hipocresies,
on jurar en fals sense greus penediments...

  inici

airín

     No hi ha passat
 

(...)

Pensem més enllà de les paraules,
mirem més enllà de les paraules,
dels mots que ens engavanyen
     coents i inútils,
Cada conversa és una peregrinació,
contradictòria com l'anàlisi
de la mort pròpia;
un cos que es desfà
en les cendres immòbils del desig.
Ara calla i toca  aquesta troballa
     inesperada:
al fons dels teus ulls
el violent desig de compartir la quimera.

  inici

granollers fulla baixa
 

Del passat només es recorda la plenitud d'un present que no volia records i del futur volem, tan sols, la seva presència. ¿Qui, en plena follia, oferirà seny i imprecisió, quan tot el que se li demana és consol? ¿Per què confondre tots els humans en un infern que sols és insatisfacció de la persona?
Passem les pastures i, a la casa vella i abandonada, escoltem el gloc-gloc de la pluja que regalima de les teulades enrunades; com el nostre amor primerenc l'aigua sona amb ressò gojós en la quietud que el multiplica. D'aquest moment, Airín, en farem furt i anul•lació dels terrenys d'Antígona: no els honors al passat, el mèrit dels morts, sinó la quietud del present sense temps, la roda immòbil on fem l'amor, on ningú no pertany totalment a un temps sencer.

  inici

altres poemes dels anys setanta
 

ELS ALTRES SALVATGES: UNA PASSEJADA AMB MR. ELIOT

Comparar la longitud del penis,
aprehendre el nombre d'orgasmes nocturns,
descriure les posicions del lotus i el gronxador xinès,
comentar la forma dels flagells i els crits,
tastar esperma i menstru en salonets de te,
dressar esquemes i taules sobre la sensibilitat
     clitòrica o vaginal,
escalar pits gegantins, gropes o anques,
evocar la pressió del mont de Venus
amb incertitud i dubtes adolescents
     (la carícia dels llavis al gland
     en edat provecta),
cronometrar els espasmes, la varietat semàntica
     de sospirs i mots,
entre fotos, condons, dildos, vibradors...
Tot això són passatemps i drogues
i característiques de la premsa,
i sempre ho seran, especialment
quan els homes mostren enuig  o perplexitat
a la costa d'Àsia o al món occidental.
Cerca tot hom un goig i un plaer
i, en el sexe, defuig la sofrença.
Però trobar el punt d'intersecció
     de goig i sofriment
és una ocupació de sants.
Perquè als pecadors altres
ens lliga la unió impossible,
l'hivern llepant l'ombra del cos,
les seves petjades, el ritme tèrbol
del ventre, la riba del pecat,
les ferides, fems i tatuatges
     del seu jaç secret.

  inici

dues suites
 

i bo i dolent es tanca en cada cosa

     condó ple d'escarabats negres

El meu febrejant desig rabejant-se 
en la flonjor més secreta del teu cos,
on tot secret és gaubança
i el tacte, presagi de deliris
 

I

L'any ha començat bé
amb l'últim dia d'un any bixest
i ara la primavera duu el cap
     dins l'aigua
     ¿Quin perill?
¿Per ventura ens abandonarà l'amor?
ens preguntem. Però no ho volem saber.
¿Omplirem el pou? ¿Farà fred a l'hivern?
     ¿Tornarem a veure'ns?
     Avui res no importa:
hi ha tants crits, danses, celebrances,
tantes herbes fortes i projectes folls
-allà on hi hagi aigua pararem a beure...
     ¿Quin perill?
Menta i ortigues creixen a l'hort
i memòria suficient:
callats jorns de dolç dolor,
superbes, lentes tortures, gelosies.
     ¿Ha minvat el vent?
Ja és tard per l'any que comença
i no em sorprèn aquest inici
amb què ens allunyem de l'experiència vella
el so de la nit que s'apaga.
     ¿Quin perill?
Ens oferim els jocs, els bona nit,
el "benefici" dels dubtes,
tot desitjant la dependència del cos,
de la vista i l'oïda,
del gust i el tacte,
i de l'olfacte.
¡Ah, com és bo estimar-se,
com és bo oblidar!
 

III

Com la cascada en l'aigua amansida. Només 
     menjar i ser menjats,
sense al•lucinacions o tenebres,
ni cerimònies de culpa, prestidigitació o malguany.

     L'emperador i l'emperadriu:
     Dormir quan tenim son,
     menjar quan tenim fam.
     ¡Oh, com tot és plaent,
     la fauna i l'amor,
     l'amor i tota la vida!

Amb dits tacats de tinta m'agafes el membre
com la pedra s'enfonsa en l'herba molla.
Ara podem posseir-nos en la quietud
     de l'aigua tranquil.la:
     menjar i ser menjats.

     Temes poètics:
     Molsa. Líquens. Tiges
     de bambú. Plomatge d'ocells.
     La mort d'un amic. El canvi
     d'estacions. Hivern. Neu.
     Cafè olorós. Un infant dormint.

¿Qui, mai, tornarà a posseir
amb la llum de tots dos
la plàcida serenor del mar
     entre ona i ona?
                               Un éclair...
puis la nuit!, un atzar. 

  inici

variacions sobre un tema romàntic: ombra i llum
(en col·laboració amb antoni marí)
 

     I no és incerta, la seva ombra,
     ans sembla romandre, fixa,
     arrelada als murs i al camins,
     a la soca dels arbres i als records de l'hivern.
 

II

Ara vine, acosta't.
Aquesta és l'escletxa on el sol,
indolent, travessa el sostre.
La llum d'estiu s'escampa arreu
la cambra closa; la humitat
rodola fumeral avall
instaurant la certesa d'un solstici.
¿Veus? Toca'l.
Aquest broll que omple roquissers
i camins de sentors asprives
és missatger d'una llum
que no coneix repòs:
calitja lenta, tènue, coent, sotmesa.
Allarga els dits. Toca-la.
S'obre el pensament com la pinyoca
i fa tancar els lilàs.
Degoten les fruites
en un laberint de boira ardent.
Ara vine, acosta't.
¿Que no és incerta, l'ombra?
Acosta't;
callada, fixa, arrelada als murs,
als records de l'hivern.
Acosta't.
En la nostra humitat creix la fosca,
s'allargassen les ombres,
minva el jorn...
¿És que defalleix, ja, la mort?
Allarga els dits. Toca-la.
¿És que no hi ha altra llum més que aquesta?
Al ràfec, sota els arbres, creiem fugir la vesprada
però sotgem, asprius, la tornada de l'ombra.
Saps que ets fidel a la cita. 
Frisa el sol per anar-se'n
i és cada cop més lluny.
Com aquesta escletxa de llum
com aquest desig nostre
que no coneix repòs.

  inici

l'edat d'or
 

GOSSOS

Mireu-los: són una colla de gossos rònecs
acostumats a envair, a fonyar jardins.
Freds, desvergonyits, res no els detura
-ni aquest grup de poetes que malda, també,
per donar sentit a la vergonya de la vida.
Coixos, orbs, nafrats de paparres,
encara ensumen amb llur fúria esmorteïda
la gossa vella que habita aquest jardí.
I això, que ens importuna, ens els acosta:
animals impúdics, fidels, envilits,
que, com nosaltres, assetgen, furients o defallits,
la quimera de l'amor: un poder suprem
que, anorreant-los, els pugui redimir.
 

RETRAT DEL POETA

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n'és, de bo, tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest  dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint  només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?

  inici

focs d'octubre
 

     Tornen les músiques, l'aroma dels garrofers,
     el petarreig de les barques que surten a l'encesa
 

ELS VENÇUTS

Són els nacionals i han guanyat les batalles.
Per a vosaltres només queda la ultratomba,
el prodigi atzarós de despertar entre les cendres.
Sentiu cridar: "¡Són ells! ¡Ja vénen!",
i experimenteu la covardia, la por, l'ofensa.
Sou els derrotats per l'ombra abjecta de la vida.
I, ara, cinquanta anys més tard -massa jove
per demanar cap desgreuge-, encara us veig,
callats, amb un dit tremolós davant els llavis,
i us estimo submisos a l'ordre del terror,
dignes en la raó o sota els fars nocturns de la desfeta.
El vostre silenci ha estat un filferro contorçat
que ens ha mostrat allò que es guanya, en perdre.

inici
 

natura morta amb nens
 

ELS MEUS (HOMENATGE A C. PAVESE)

Va fer anys de presó i ara li paguen
una pensió petita. Només demana
canviar-se cada dia la camisa blanca
i sobretot que sigui ben planxada.
Mira els nens que juguen, s'adorm
davant la tele i al matí surt
a comprar el pa i algun diari.
A la tardor ha confós una fulla
roja d'auró amb un cor i ha vist,
com un llampec que encén, fugaç, el cel,
unes cames de dona i un desig ple,
com d'algú altre. No en pot recordar el nom
però encara li veu els ulls
-aiguamarines d'un oceà exòtic-.
I s'emociona com pateix pel fill malalt
o enyora el gos mort l'estiu passat, de vell.
Li agrada el cel sagnant quan mor el dia
i el silenci humil del mes d'agost.
Ho té tot ben lligat: els ha fet prometre
la bandera roja per mortalla
i que escamparan les cendres al rec
de plàtans joves on moltes tardes
juga amb els veïns a la petanca.
 

SER

Estimo molt allò que em fa
i el teu jo que creix en mi,
i a mi mateix que, fent-te, em sóc.
Així esdevinc més com em vull
i penso ser per mi en tu
fins que el mirall que sempre m'ets
em repeteix que ens serem més
si som distints. I que, essent u, som tus i jos. Menys sols, menys u.




TRIOMF DEL PRESENT

El títol que serveix per aplegar l'obra poètica (del 1965 al 1983) de Francesc Parcerisas s'hi adiu perfectament.  Des del començament al final (des de Vint poemes civils fins a L'edat d'or, doncs), la poesia de Parcerisas és una mena d'apoteosi del present. No del present abstracte, que podríem traduir amb l'instant foixià, una mena de contrabalanç a l'etern, sinó dels presents successius, sobrecarregats amb el seu pes temporal -una cosa semblant al ràpid desplegar-se i fondre's de les modes. Hi trobem, doncs, un mimetisme a ultrança dels diversos moviments que triomfen en cada moment, des del hippisme fins a la poesia engagée, passant per l'avantguardisme més o menys textual que va trencar plats i olles als setanta i el retorn manyac als deliquis romàntics. L'últim avatar d'aquesta poeisa camaleònica, curiosament, és un revival a deshora -una deshora que triomfa, també, al rellotge aturat de la literatura catalana- de la poesia de l'experiència: una mena de sopar fred on es reuneixen, malalts d'un envelliment prematur, la majoria de poetes catalans de cinquanta anys cap avall per recordar ocasions perdudes i racons aprofitats. Tot plegat -molta pacotilla de crònica, una magnificació egòlatra de l'experiència personal- s'amaneix amb un treball formal rudimentari, de vegades inexistent, que ens convida, més que res, a tancar el llibre amb una llagrimeta elegíaca. 

Xavier Lloveras (Avui, 15 de juny del 1991)
 
 
 

inici



PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia