Evidentment Campos no es pot deslligar de Mallorca, ni Mallorca de les terres properes i germanes, ni els Països Catalans d'una Europa de tots.
Damià Huguet
 

recital poètic

carn de vas
ofici de sords
traus badats
guarets a l'alba
l'encant del pentenills
els calls del manobre
l'ull dels clapers
vols des d'orly

carn de vas (1973-1974)
 

Això podria començar així. Inici d'una excusa
que confortés tots els comportaments futurs.
Voldria escriure't amb una sang de poble: el teu nom de marès,
la carn, aquest somriure, consentint
aquest país com un foc d'ara, com un vici cruel.
Els cavallers nosaltres, els antics. Veu i tara.
Això no pot acabar bé: la mar, els pins, la raça catalana.

inici

ofici de sords (1975)
 

L'únic remei per combatre l'anarquia
consisteix a escriure anarquia en un paper
tenyint després el mot amb mercromina. 

N. de la R.: En cas que no hi hagi mercromina
s'afusella un home innocent
que no tengui més de vint-i-cinc anys. 

* 

Cada pit tenia forma de poema.
El sexe era un gladiol vermell. 

S'abraçaren tendrament
i aparegué un falcó amb les ales de giny
surant damunt ones de marbre. 

(Si el falcó hagués estat un corb
l'erecció no hauria estat possible). 

* 

Al vidre esquerre de la finestra
s'hi reflecteixen
dos ocells i una carícia
cada nit. 

* 

Damunt la platja
un cec ha escrit una oda
amb un bastó. 

Al cap de cinc minuts
ha començat a ploure. 

* 

Fa una feina
davall una figuera
coll-de-dama: 

es torca
amb una fulla
verda 

* 

La madona de Son Serra escorxava conills cada dimecres; estenia les pells en un filferro i donava els peus als cans de bou. Un dia de setembre de l'any 1939, dimarts, un veïnat li va fer avinent que cinc homes havien afusellat el seu fill en un coster del cementiri: Plovia. La madona de Son Serra es va aixecar del taburet, es vestí amb la mudada més nova i va calar foc a la casa. Ara diuen que sense fer testament. 

* 

Puix l'escala
i la torn davallar. 

* 

Evidentment
sobra retòrica
i dictadura. 

* 

Renulls d'acarigol fartien olls.
Xecacs; bratien siunyats tacots
i cap refunissat nestuf cliclava.
Runien cellaguts, de cast catoll,
que refunaven ceriguts elgots
damunt l'escatzia que cenyament bescava. 

Furgien fatagalls, tots plens d'espoll:
al cluny, una isca de verrut ticava.

inici
 

traus badats (1975)
 

Tan sols l'emblanquinat veu que t'ho faig,
mostrant el forc al guix, tapant el fum.
Potejam pols, tot cercant de l'escaig
un poc de ble que enlluerni la llum. 

Sempre convé, del goig, deixar-ne un raig. 

* 

El tenc tan net que estic empegueit;
el tenc tan dur que no puc donar abast.
No me l'espols; cerc forat i l'afic
perquè amb el suc ens estimem el tast. 

Amb certa por cercam majors envits,
evitant, a poc a poc, clams amargs. 

Pujam tots dos al cim de l'imprevist.

inici
 

guarets a l'alba (1975)
 

NIU DE LLUNES 

El silenci socarra la llum de cent fanals.
El silenci ho és tot en aquest lloc del moll
on els caixons de fusta escupen salabror
de mil dies i llunes, amb un regust de mort
guanyat des de la terra a cops de ferro i foc. 

Contraban a Cabrera. Les barques enfonsades
a tomb d'alba marina devora Capocorb.
Els estels assassinen el joc de la vesprada.
Fugen els camions per la garriga d'ombres,
perseguits per la flama civil dels reflectors. 

Un baf de nicotina dins la tenebra sura.
L'alta remor dels pins encobreix baixes veus.
Garriguers del coratge amb una branca agrenen
les petjades calentes, les ginyes rebuidades
que la pols volen nova, fidels adobadors. 

Errant i extern trànsit per les tavernes buides,
demanant aiguardent del bòtil més comú.
Els quinquers ja no ombregen els darrers escambrins,
ni els barriscs de palangres, ni els jornals de vint hores;
perduts en l'aventura, excrements de la por.

inici
 

l'encant dels pentenills(1981)

Serà pecat errar a bastament,
entrar en vici i no voler virtut
per bé o per mal; mostrar del cos l'engrut
entretenint de la fortor el gest.

Cap xap no oblida el seny, ni cerca solls
on ragi a pler la carn: tasta perdius.
 

De genollons o d'esquena a paret,
cercant el viu de la bleda amb el grop,
qui més embena sap que no hi ha corc
a cos novell que foc d'acer no tem.

La llengua llepa en net; sap massa molt.
Al call li agrada el pèl: fonoll als ulls. 

inici
 

els calls del manobre (1984)

Call i home
                dues paraules molt de la poètica d'en Damià Canova

ÈCZEMA 

Si hi ha estopeig tothom fa el cul enrera:
els decidits són pocs.
Carrers i carrerons. Caminets, caminois.
Campos sempre està en la quan cremen terra vella.
Olor de rebentat i aspres fels a la llengua.
Residus de porcell esclafats dins el llot.
Albercocs asseguts als bandals de La Sala.
Moraduix al clatell. 

Rescabalaran els rics amb paraules grolleres
i el poble traurà el cul al verdanc més sinistre.
No ens voldran ni escarnits: infidels al país.
Campaners sense creu ni senyera. 

Barriscar ens ve de vell!

inici
 

l'ull dels clapers (1976-1987)
 

TAVERNA 

Asseguts a la taula tota la nit conversen.
Beuen conyac i fumen, un pic i un altre pic.
Si els veiéssiu diríeu que són folls renegats,
adults amb poca son que van matant el temps
sense massa recança, sempre desenfeinats;
i es miren de reüll cada minut que passa. 

Els escambrins que juguen són una mera excusa
per conversar un poc més i demanar més coses,
prendre un altre cafè o contar una primícia;
fetes intranscendents que es divulguen pel poble
i que tothom ja sap, des d'un caire distint.
Amb mal ull no els miràssiu, ni els féssiu mai la contra.
Així estan avesats i no ho tenen per vici.
Absorts en la tertúlia, amb el renou que vessa,
únicament reparen l'eufòria dels externs. 

Quan la fosca serà tan densa com l'insomni,
empesos pel costum de vetllar sense presses,
retornaran a casa, lentament, pel carrer,
i el fum de la taverna, que congria el secret
de tantes coses dites, cavil.larà en silenci,
molt més espès i agre, amb el llum apagat.

inici
 

vols des d'orly (1989-1994)
 

SAL DE NITS 

Hem consentit callar massa espesses vegades,
obrir de pinte-en-ample els escrits de color
perquè entràs la llum clara dels llibres que no veim.
Hem imitat la mar sobre guarets immensos
on nien i conserven aucells pintats de blau. 

Hem callat potser massa. Hem vist podar brancons.
Tots els records que dúiem al cor de les butxaques
s'han esvaït per sempre, com fulles de tardor.
A l'endemà de creure amb béns escatimats
salparem de bell nou cap a l'illa de Creta.

Frontis, oli de Damià Huguet, de 1988

inici

inici

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia