JOAN BROSSA


Joan Brossa, poesia vivent

Joan Brossa, guerriller i prestidigitador

 

  JOAN BROSSA, POESIA VIVENT

(Comunicació  al Simposi Internacional Virtual i Presencial dedicat a Joan Brossa. Barcelona, 2001)

     Joan Brossa ha explicat la seva poètica sobretot de paraula, a les entrevistes, encara que també en algunes proses i en alguns poemes. Aquí presentam un seguit de paraules de Brossa referents a la seva idea de poesia, de fet, podem dir que aquestes paraules reflecteixen la seva idea d’ell mateix, ja que ell mateix es va fer poesia.

     Vegem alguns puntals d’aquesta poètica:
1.- La poesia és arreu, però per copsar-la cal que el poeta sigui lliure
2.- El poeta opera una metamorfosi de la realitat (vertadera essència de l’acte poètic) i això ho pot fer amb el recurs que sigui (amb tot es poden fer metàfores).
3.- La finalitat de la poesia és salvar la identitat de l’home: el poeta ha de combatre el món.

     Ens trobam bàsicament amb la poètica surrealista.

1.- LA POESIA ÉS ARREU. L’ART ÉS UN ACTE DE LLIBERTAT

     “Jo no sóc un artista, sóc un poeta. Ara bé, la gent es pensa que els poetes només han de fer versos. Tal com jo ho veig ara, els poetes que ara fan versos són els menys poètics. I tanmateix hi ha persones que han fet de la seva vida un acte poètic. Algú que no recordo va dir “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia.” (Maia Creus, “Paraules de poeta” dins Exposició Joan Brossa. Cartells 1975-1999, Fundació C. de Sabadell/Sa nostra, 1999). Aquesta és la idea surrealista, com assenyala Octavio Paz: “No hi ha jo, no hi ha creador, sinó una mena de força poètica que bufa on vol i produeix imatges gratuïtes i inexplicables.” “La missió del poeta consisteix a atreure aqueixa força poètica i a convertir-se en un cable d'alta tensió que permeti la descàrrega d'imatges.” (La búsqueda del comienzo.  Madrid, Fundamentos, 1974).

     Brossa "Ha fet poesia en llibertat", diu Josep Pérez (El vaitot, País Valencià, h-p 2000). I Josep Romeu (al pròleg a Ball de sang) assenyala que “El poeta refusa enèrgicament qualsevol poder que el depassi o li marqui els destins i tota mena de convenionalismes establerts que el mutilin i el falsegin.” La llibertat és la principal característica de Brossa, i això el fa poètic. “Entenc que l’art, en general, és un acte de llibertat.” “El meu mètode de treball és la vida. Veig coses que m'estimulen o que em desanimen. No tenc cap horari. Visc com vull. (“Joan Brossa. Un poeta amb límits però sense dimensions”, El món 234, 17-10-86. Entrevista de M Forasté). “No n'hi ha prou d'escriure llibres de versos per ser poeta. Cal entendre la vida d'una altra manera, tenir les antenes ben afilades, l'esperit alerta, ajudar a desvetllar la gent.” “Una persona que fa llibres de versos i està ficada fins al coll en una societat de consum, que diu que detesta, i n'adopta tots els vicis, no em sembla que pugui ser un bon poeta.” (Carrer dels arbres). I aquesta llibertat obre horitzons cap a la llibertat: “Veig l'art i la literatura com un possible eixamplament d'horitzons cap a la llibertat.” (Vivàrium). “Els límits interiors de l'home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té.” (J.Coca. Joan Brossa o el pedestal són les sabates, Barcelona, Pòrtic, 1971).

     La idea que Brossa expressa a la següent frase “Ja se sap: qui només té coneixements menysprea el saber” (Anafil), és la mateixa que explica Octavio Paz “L'aprenentatge no consisteix en l'acumulació de coneixements, sinó en l'afinació del cos i de l'esperit. La meditació no ens ensenya res més que l’oblit de tots els ensenyaments i la renúncia de tots els coneixements. Al final d’aquestes proves, sabem menys però anam més lleugers: podem emprendre el viatge i afrontar la mirada vertiginosa i buida de la veritat” (El arco…). Freud i Marx són per a Brossa i també per a Breton uns escombriaires, que els han ajudat a llevar-se brossa de sobre; el tercer escombriaire per a Brossa és Nietzche i per a Breton és Sade: “Freud em va servir per treure’m de sobre molta porqueria.” (Entrevista del 12-5-97 a TV3). "De Nietzsche em va atraure la claredat i no pas el superhome, perquè la religió i els col.legis de capellans t'ensenyaven a guanyar-te la vida enlloc de què era la vida; és més, t'ho escamotejaven tant com podien" (Brossa x Brossa). Miquel Bauçà diu semblant cosa a aquests versos: “Netegem el cel de déus / i la terra, de cultura, / que tolera que els vivents / no puguem mirar-nos l’ànima.”

2.- METAMORFOSI DE LA REALITAT AMB QUALSEVOL RECURS

     Les imatges, com a metamorfosi de la realitat, són la base de la poesia: “Em sembla que és necessari tornar als orígens i endinsar-se en l'univers de les imatges. I per imaginació entenc, no la fantasia gratuïta sinó la metamorfosi de la realitat. La mateixa diferència que hi ha, per exemple, entre Walt Disney i Joan Miró.” (Joan Brossa. València: La Forest d'Arana).   També Baudelaire afirma que la més “alta i filosòfica de les nostres facultats és la imaginació.” "L'admirable del fantàstic -diu Breton- és que no és fantàstic sinó real." Per a Breton i els surrealistes “La inspiració és un bé comú; basta tancar els ulls perquè flueixin les imatges. I més: tots podem ésser poemes. Viure en poesia és ser poemes, ser imatges.” “El surrealisme no es proposa tant la creació de poemes com la transformació dels homes en
poemes vivents.” (Paz, La búsqueda…). Els somnis i les imatges hipnagògiques, el desplaçament dels objectes ordinaris del seu món habitual, l’humor…, aquestes eines surrealistes són també els procediments brossians. “El caràcter destructiu d'aquestes operacions no és més que un primer pas; la finalitat última és despullar la realitat de les seves aparences a fi que mostri finalment el seu veritable rostre. "L'ésser estima ocultar-se": la poesia es proposa de fer-lo reaparèixer.” (Paz, La búsqueda…). Resta palès al poema La gàbia del llenguatge: “El meu llenguatge ja no imita el món, / sinó que amb mots ben lliures el preforma. / Fora mons de segona mà! En l’intent / arrenco la disfressa del llenguatge. / Deslliura els mots, paisatge de la ment!”

     Joan Brossa no oblida res, ho abraça tot: “el veiem confrontar la trivialitat amb el sublim”, diu Gimferrer. Això el lliga a Blai Bonet, que ho diu explícitament al darrer vers d’un dels sonets: “si el sublim té per tu gust de meló”, o en aquest altre vers d’un sonet: “Fica els dits en el pèl de l’esperit”. Brossa és poesia i aquesta poesia esclata arreu; no li basten les paraules. “La poesia no és un art exclusiu de la literatura.” “Si les paraules són les coses, també pots servir-te'n, de les coses, per fer metàfores. Precisament la metàfora permet viatjar en el temps i l'espai per analogies sensibles.” “A la Poesia no li cal el Vers.”(Carrer dels arbres). “A la poesia no li cal el vers”. Enllaça així amb Marcel Duchamp, a qui admira i segueix. “A mi em sembla que un dels fets més importants en la història de l'art és l'aparició de Marcel Duchamp. Ell va fer una revolució, diguem-ne anticulturalista, en dir que havia arribat el moment de valorar la idea i no la tècnica.” (El pedestal…). Aquesta concepció de la poesia la trobam ja a Sebastià Sánchez-Juan (clar precedent de la poesia escènica de Brossa en els seu teatre sintètic (No el conec, La patum, Lirodrama) i en les seves Divagacions (1929)). ”Jo veig, en la poesia literària que s'escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps.” (Carrer dels arbres).

     Brossa, més enllà de la paraula poètica, es serveix de les imatges, dels objectes i del moviment teatral per expressar la seva poesia, tot començant, però amb un canvi d’òptica en la poesia versificada. “En aquella època, i assessorat per ell [Cabral], vaig començar a escriure aquesta poesia, diguem-ne essencialista, que consisteix a mudar d'òptica i no pas de temàtica. El primer llibre on vaig fer el tomb va ser Em va fer Joan Brossa, que porta un pròleg de Cabral explicant el meu canvi. És un estil força influït pel cinema. Es tracta de fer enquadraments de la realitat i sobrecarregar-los d'intenció. Simplificar per obtenir una intensitat més gran.” (Carrer dels arbres). “El primer pas (cap als poemes objecte) va ser passar de la poesia literària a la poesia visual: la poesia escrita en el codi literari es va anar sintetitzant de manera que els últims poemes literaris eren gairebé descripcions d'objectes, molt minucioses, accentuant coses imprevistes, on alguns aspectes més visibles quedaven en segon pla i, en canvi, coses amagades, en primer pla. Això donava una visió inquietant de la realitat, segurament influïda pel cinema, perquè molts poemes són seqüències; llavors, d'aquí a posar l'objecte hi havia un pas completament coherent. […] pots fer metàfores amb paraules, però amb objectes també pots fer metàfores. [...] La poesia visual té, igual que l'altra, un ventall de menes: es pot fer poesia èpica, es pot fer poesia lírica, poesia política, exactament com en el camp literari. (El món). “Les meves primeres incursions en el teatre, l'any 1941, tenien com a finalitat buscar una tercera dimensió als poemes: potser era el moviment.” (Carrer dels arbres). “El transformisme és un gènere que va perfeccionar Leopoldo Frégoli i que per a mi és l'ideal del poeta, que és amb poques coses fer-ne moltes.” (TV3).

3.- PER SALVAR LA IDENTITAT DE L’HOME CAL COMBATRE EL MÓN

     “El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè pensin. Generalment, els poetes, particularment els joves, el que volen és passar a la història i la manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot, oi? Com un guant. El poeta hauria de ser el que era l'antic profeta. El profeta el mataven perquè se n'anava davant el faraó o l'emperador i li deia fill de puta.” (El temps, 19-5-97).

     L’home ha d’ésser ell mateix: és un postulat de Brossa. “No es pot ensenyar com fer coses interessants. Per això el vertader professor és el que ensenya l'alumne a ésser ell mateix.” (Diario de Mallorca, 24-2-94). Blai Bonet, parafraseja Shakespeare en el darrer vers d’El poder i la verdor: “ésser o tenir, vet aquí el problema.” Continuam essent dins el surrealisme: “La inspiració és quelcom ( o més ben dit: qualcú) que ens crida a ésser nosaltres mateixos. I aquest qualcú és el nostre ésser mateix.” “Així, la creació poètica és exercici de la nostra llibertat, de la nostra decisió d'ésser.” (O. Paz, El arco y la lira, México, FCE, 1956). “No es tracta de crear un nou art sinó un home nou.” (Paz, La búsqueda…). I continua amb paraules ben aplicables a Brossa: “El surrealisme no vol veure el món com un conjunt de coses bones i dolentes, unes carregades de divinitat i unes altres corrompudes pel no res; d'aquí el seu anticristianisme. També es nega a veure la realitat com un conglomerat de coses útils o nocives; d'aquí el seu anticapitalisme. Les idees de moral i utilitat li són estranyes. Finalment, tampoc no considera el món a la manera de l'home de ciència pur, és a dir, com un objecte o grup d'objectes despresos de l'espectador.” (Ibid.). Diverses vegades Joan Brossa ho expressa amb paraules semblants: “Allò que no s'engull la societat de consum és el que resta marginat. Davant d'aquesta situació només tenim tres posicions possibles: integrar-se, lluitar contra el sistema o marginar-se. No hem d'oblidar que, si l'home no salva la seva identitat, no hi haurà cap avanç efectiu. És necessari que recuperi la cama que li falta. Continuïtat o ruptura? Algú ha proposat salvar la continuïtat mitjançant successives ruptures. Aquesta tercera opció mixta, degudament comercialitzada, significa nedar i guardar la roba. Postmodernisme. És a dir, l'ona que avança sobre l'aigua immòbil.” (Entrevista de Picazo i Cortés del 1990). “Crec que l'intel.lectual hauria de ser la consciència de la societat. Actualment els polítics s'envolten d'intel.lectuals perquè els donin la raó. Entens? “ (“Joan Brossa, el cor de la màgia”, entrevista de Jordi Coca a Serra d'Or, 7/8 1992). Vegem la semblança amb Miquel Bauçà: "Un poeta parla bàsicament de l'ésser.” "Ha d'assumir tres coses: -El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...; -El fet de no estar d'acord amb res d'això; -Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.” (El canvi).

     “L'acte creatiu és un acte social. Posa de manifest una actitud determinada o un estat de coses.” (Carrer dels arbres). Vegem algunes paraules que palesen l’actitud de Joan Brossa tendent a combatre el món, la lògica imperant,  per salvar la identitat de l’home. ”Penso que la civilització és l'art de crear necessitats inútils” “ara el mal de la societat són els diners” “Les avantguardes ara són a les catacumbes. La prova és que es fa un art insípid. La gent va al teatre i al cine a fer la digestió. S'ha perdut l'afany de transformació però sempre hi haurà gent d'avantguarda.” (El País). “Què és una religió sinó una secta màgica? Que s'anomeni secta o religió depèn del desvergonyiment dels seus mandarins; i, a més desvergonyiment més poder econòmic, i a més diner més marketing. Però psicològicament és el mateix.” (Pep Estaliu, entrevista del 1988 a un catàleg de la galeria "La máquina española" de Madrid.). “Els sistemes d'educació semblen fets a posta per desorientar la gent, d'acord amb els interessos de les multinacionals, que són els senyors feudals dels nostres temps.” “Avui, en tots els terrenys, triomfen uns "artistes", l'èxit dels quals no demostra altra cosa que el gregarisme programat en què viuen la majoria dels ciutadans.” (Carrer dels arbres).

     Ara bé, aquesta actitud de combatre la situació no està renyida amb la manca de creativitat i de qualitat literària, ans al contrari, com ho indica clarament Brossa a les “Paraules prèvies” a .Antologia de poemes de revolta (1943-1978):  “ Per a posar la veu al servei d'una causa, no cal que la imaginació cedeixi a unes obres parides pel broc gros i mortes així que muden les circumstàncies que les motiven. La protesta ha de tenir inventiva, perquè el fet de "deixar-se anar" redueix el factor expressiu i mena a l'esclerosi del llenguatge. D'altra banda, l'autor, lluny de la retòrica com a finalitat, no creu que el poeta s'hagi de reprimir per res davant els problemes dels pobles. Altrament, dins la constant recerca de la pròpia identitat, ha de diferir dels excessos dels polítics, o de les institucions, en la mesura de les seves forces." “Trobo que estam en un moment, tot plegat, una mica tou.” “No hi ha cap partit que vulgui canviar la societat; es fa un teatre que no té compromís; es fa una poesia molt de confessionari.” “Es respira un ambient en què la gent es conforma amb tot, que posa el cap sota l'ala, que s'interessa per coses menors, i les coses importants les deixa per a la generació que ve.” “Un canvi important no es pot donar amb cultura. El canvi l'ha de donar una altra persona, potser amb una arma a les mans. I després quan la societat està canviada l'art sí que pot servir per il.lustrar, per donar coneixement a la societat.” (Entrevista a TV3, Avisa'ns quan arribi el 2000,  12-5-97). Per acabar, unes paraules de Carles Santos al catàleg d’aquesta magnífica exposició  Joan Brossa o la Revolta  Poètica: “Brossa va estar escrivint en llapis fins a la mort de Franco (40 anys).” “Poc abans de morir vaig sentir a dir al mateix Brossa que, vista la situació actual del nostre país, estava plantejant-se tornar a escriure en llapis.”


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA