“Si no podia escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de
                    passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.” (Joan Brossa)

1
     1998 (l’any que Miquel Bauçà publica El Canvi, internet a tota...: ja és pràcticament el segle XXI), vintè aniversari de la Universitat de les Illes Balears. Proposam d’instal·lar un poema objecte de Joan Brossa al Campus. Brossa fa la “Moscafera” i tria el lloc on ha d’anar: just davant el rectorat. A la presentació de la maqueta, fora micros, li demanen per què ha triat aquest lloc. La resposta, previsible, és clara: “Perquè les mosques van a la merda”. El rector diu: “No vull la mosca aquí davant”. Després d’estires i amolles Joan Brossa diu: “O va on he dit, o no vinc a la inauguració”. Després de la inauguració, davant el rectorat, els periodistes li demanen què significa la “Moscafera”, i en Brossa diu: “La pedra irregular és el caos de l’univers i de la humanitat i la mosca, de dret cap amunt, és la universitat que posa ordre en aquest caos”. El rector fa un alè i diu a l’orella del que tenia devora: “Ara ja m’agrada aquesta mosca”. Bé, potser les dues interpretacions que fa en Brossa de la “Moscafera” són bones.

2
     El 19 de gener de 1999 Brossa ha de fer 80 anys i pensam de posar un poema seu en pedra de Santanyí al hall del Ramon Llull: “El millor poema // Mentre el meu amor vigila les cantonades, / pinto amb un esprai vermell en una paret: / Visquen els Països Catalans”. La vicerectora hi ve a bé, i comanam la pedra. Ho deu saber qualque fatxa amb poder que la pressiona, perquè em diu que hem de canviar el poema. Li dic “el poema és aquest ”. “No pot esser, l’hem de canviar”, i etcètera. Li dic “Bé, res, convocaré els periodistes dia 19 al hall del Ramon Llull, amb el poema damunt una taula, i els diré: Aquí teniu el poema d’en Brossa que havíem de posar en aquest hall, però el rectorat no ho vol i l’he pagat jo i si mai el voleu veure podeu venir a ca nostra”. Aquesta vicerectora és una dona en tota, i bona professional, i la cosa tira endavant. Joan Brossa no ve a l’acte perquè mor el mes abans.

3
     El 2001 hem fet un muntatge de Mag Poesia, amb poemes i striptes d’en Brossa, amb el títol “Vas més de pressa que Frègoli”. Ja hem tramitat per fer-ho al Teatre Municipal, però després  l’Ajuntament (aleshores era PP, i si encara ho fos tampoc no haurien tomat el monument feixista de la Feixina) ho prohibeix, per apologia del nacionalisme.

4
     El 2004 la Fundació la Caixa de Palma, encarrega una representació de “Vas més de pressa que Frègoli”. En veure alguns esquetxos del guió, en què surt el retrat del cap d’Estat tallat amb un cútex per arribar a l’estelada, i la bandera espanyola tractada com una tifa, prohibeixen la representació. Ja ho diu aquell acudit: al Marroc hi ha més llibertat que a Espanya: al Marroc es pot cremar la bandera espanyola i a Espanya no.

5
     Abril de 2010. Rebo un e-mail en què L’Institut Ramon Llull em convida a fer el muntatge de Magpoesia “Vas més de pressa que Frègoli” de Brossa: “El dia 24 de juny volem fer una Sant Joan Brossa a la Mairie du deuxième de Paris. Aprofitant la propera publicació de dos llibres de l’autor, Strip-tease i Poemes Civils, la idea era muntar un acte – espectacle, per defugir de la presentació ordinària i lectura de poemes: creiem que Brossa bé s’ho mereix. I aquí és on hi entra el muntatge Vas més de presa que en Frégoli.” La meva resposta és immediata: “Això està fet”. I al cap de poc ja he refet el guió, amb textos dels Poemes civils i dels Strip-tease. Em demanen les necessitats tècniques. Dic: “bambalines, i poc més, i si cal mirarem de no necessitar res, et telefono dilluns i t’ho dic”.
     Algun mandatari degué revisar el guió, perquè el divendres abans del dilluns convingut, (quan ja tenim el grup d’actors, i tot a punt, i ja ens veim a París) rebo aquest altre e-mail: “Aquesta setmana hem parlat amb els tècnics de la sala de festes de la Mairie du 2eme de Paris, [...] A partir del guió que ens vas enviar, i sota les necessitats mínimes que em vas comentar l’altre dia per telèfon, ens han dit que el local no reuneix les condicions tècniques necessàries per tirar endavant l’espectacle. / [...], per la qual cosa, sentint-ho molt, veiem que fer la presentació dels llibres amb l’acte Vas més de pressa que Frégoli no serà possible.”
     Vaja puta cap de setmana que em fan passar, cag en tot. Bé, el dilluns li telefono, i li dic que farem el muntatge sense cap necessitat tècnica, cap ni una (ni llums, ni bambalines, ni tarima..., res). Així, les necessitats tècniques ja no seran excusa. Em diu “demà et trucaré a veure què”. Al cap de quatre dies rebo el darrer e-mail:  “Malgrat les poques necessitats tècniques del muntatge, ens han comentat que no ho acaben de veure clar. Ens han dit que ells no programen actes teatrals i que normalment només fan presentacions de llibres.”
     Al primer correu diu “la idea era muntar un acte – espectacle, per defugir de la presentació ordinària i lectura de poemes”, i al darrer “ells no programen actes teatrals i que normalment només fan presentacions de llibres.” Tot amb una veu molt amable i amb paraules dolces i copets a l’esquena, com mana en Serrano. També, entre el segon i el tercer correu, hi ha canvi d’excusa: de problemes tècnics a “no ho acaben de veure clar”. 
     Mesquinets, es volen fer el progre, o l’independentista, o jo ja no sé què, programant en Brossa, que ni l’han llegit. I quan hi veuen el guerriller, fan anques enrera. Volen un Brossa domesticat. El Brossa guerriller els posa en evidència, els desemmascara totalment, s’hi veuen massa clars i no s’hi volen reconèixer. Això també passa amb els poemes d’en Miquel Bauçà. I doncs, n’hi havia un que deia: “Tenc ganes que guanyin les eleccions els nostres per saber qui putes són”. I un altre diu: “Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros”. I justament a nosaltres ens ha passat això d’en Brossa amb l’IRL, que ho duen els nostres.
     Hem fet Vas més de pressa que Frègoli a la Fundació Miró de Barcelona, a la UIB, a Porreres, a Palma... També a l’Espai Brossa de Barcelona, amb molt bones crítiques. Jordi Jané, a l’Avui, diu: “El gep del nacionalisme espanyol, la realitat dels Països Catalans, l’abisme entre Disney i Miró o el paper del poeta-profeta són només altres leitmotivs amb què Mag Teatre palesa la vigència i utilitat del Brossa més cívic, imaginatiu i menjacapellans que hem pogut veure en els últims temps”. Joan-Anton Benach, a La Vanguardia diu: “Està la expresión-explosión anticlerical [...] Y hablando de banderas: la que aparece en El dol es un pretexto, de perenne actualidad, para la jocosa denuncia del pimpante y remozado nacionalismo... español”. I ho diu en castellà, en espanyol. I tu ja ho veus: els nostres van més cagats que els de La Vanguardia (a ca la padrina de Felanitx n’eren subscriptors, i un cop pegada una ullada, feta en quarts de foli, anava a parar a un ganxo que hi havia devora el forat de l’excusat; i encara en quedava per embolicar, fer els vidres nets i encendre el foc).
     Fa més de vint anys Pedrolo diu: “Una cosa no se li pot negar a Porcel: sap que el talent, puix que en té, només s'aprofita quan serveixes i, si cal, adules l'amo i senyor. Tant d'orgull i d'"importantisme" per fer-se una mena de criat! Pot ascendir a majordom”. A mi em sap molt de greu que n’hi hagi de Porcels, entre els dirigents culturals dels Països Catalans.
      Per reblar-ho, un pensament de Joan Brossa: “El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè pensin. Generalment, els poetes, [...] el que volen és passar a la història i la manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot, oi? Com un guant”.

+ 1
     I per acabar, una censura a Miquel Bauçà. Presentam el muntatge poètic de Miquel Bauçà “Caminar i riure molt” al Premi Bòtil 2009 (un primer i un segon premi). L’accepten i passam a la primera fase, juntament amb dos grups més, que s’enduen els premis. A mitjan estiu em telefonen del Bòtil: “Que un dels grups no pot fer l’obra i vosaltres teniu el segon premi”. “Molt bé”. I diu: “Però (but) heu de refer el guió i llevar algunes frases i poemes no adequats”. No li vaig dir per on es podien ficar el bòtil, perquè era una al·loteta amb veu tota amorosa, que segurament no hi tenia res a veure (sempre fan servir missus). Tant que m’agrada el bòtil i encara me’l faran avorrir.

     Com diu n’Estellés: “Aneu a mamar tots!”

                                                                             Antoni Artigues (Sant Jordi 2010)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA