[“Mai no et rendeixis”]

(Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979: “Vent d’aram [...] és una poesia que, com diu Eliot, “no requereix cap metàfora perquè tota ella és una metàfora”.)
 

AMB RONCA VEU

Com que no menjo  per la fam que tinc
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                         i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
 

TEMPS PERDUT

És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
             Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
             Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut.
                      No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
                               Temps perdut.


GORGS

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                          Gorgs.


1

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
                                                  Quina
tonada, no ho sé.
                           Somreies
feliç.
         Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
                           No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
 

EL LLOC

En arribar a l’indret
dels roures i del cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d’aquí, l’insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure’s,
                   trobar el lloc.


EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                               Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.


L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                              Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
                         No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.


APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

RAMAT

Vénen les cabre d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
-que no les prenyin totes.

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
   L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
 

CAP AL NO-RES

No sé per on camino, sé només
que vaig cap al no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
                                   Se'm dóna sols mirar
temporalment les coses.

EL MOTOR

Engegueu el motor, estrenyeu la fredor
del braç d’aigua que vibra
cap als dipòsits.
                          Del terrat estant
mireu les illes, la roent estesa
del mar, el matí transparent,
la brusa d’una dona voleiant al vent.
 

TOUS LES JOURS
(Magritte)

La posta baixa per la carretera blava de muntanyes,
darrera nostre, llançats en bicicletes
mal niquelades, de lloguer.
                                          Quan som al canyissar
de vora el gorg m'assec,
                                       espero
la posta que s'acosta.
                                  Per l'embardissat
baixem a l'aigua negra, densa,
del gorg.
               Ens despullem, nedem.
Esgarrifor de carpes.
                                  Nas vermell de l'home
que ens mira des del blau.

A Vent d’aram, 1976, trobem “Tous les Jours, (Magritte)”. D’aquesta referència al pintor gairebé paradigma del surrealisme recalcitrant no n’he trobat cap imatge. N´he emprat un de qualsevol. Rellegint el poema es troba una referència al gorg que podríen ben bé ser referències a la infància a Sta. Coloma. El poema acaba amb una nota humorística: Nas vermell de l’home que ens mira des del blau. És possible que Vinyoli considerés l’obra de Magritte tan plena de contraposicions impensables, surrealistes, com d’humor, i usar-lo com un bon mecanisme per alliberar la feixuguesa conceptual emprada fins a Vent d’aram.
     Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.


PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d’una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d’on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d’on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s’abandona a prendre el sol.
 

2

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                     El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.
 

PERFECTAMENT RECORDO

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t'esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l'esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units. 
 

L’ÚLTIM NUS

Jo sé que està molt amagat,
fins quan et tinc entre els meus braços,
i bec en els teus llavis,
que a poc a poc acompleixen,
i cada cop més de pressa,
amb cega força els designis
descoberts de primer en el simple
somrís, en els primers flonjos
besos que lenta-
ment es compliquen
en la feina d’anar traient-nos
d’un cos per ser en el de l’altre
fins a arribar als esglaiosos
convulsos crits petits
de l’últim nus de l’abraçada.


PROJECTES DE FELICITAT

Ens vàrem perdre en el pas
inacabable i únic
de l'un a l'altre:
                       parlaríem
de tot en el clar dia just,
se'ns tornaria la veu
com un silenci de rosada
damunt l'herba a la nit,
reposaríem els ulls
damunt l'ordre dels camps
i les illes poblades
de gavians i d'ullastres.

Però un dia, en caient
la tarda fora camp,
vam encendre un gran foc
en una morta oliveda
i amb mans tremoses ens posàrem
buscalls encesos a la boca
i ens n'omplírem el pit.
I vam morir, mai no morint,
com de cremades d'últim grau.


PER MOLT QUE ENS ABRACEM

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca 
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar. 
 

EL BANC DE PEDRA

No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.

Després convé i és necessari
separar-se i servir.


TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                  amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                             i el ping-pong.
                                                   No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                    I me n'alegro.

3

LA MESURA D’UN HOME

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d’acció i disponibles
a tot
        -una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
                                  Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
                                                  i no sols
projecte avar de guanys
d’hipòcrita domini,
                               sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d’un home.
 

NO TINC ARA TEMPS

No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
             Sento que tanquen
el bar.
           Anem a la segura
mort transitòria
del son.
             I fem per començar
noves formes de vida.
 
 

EL GRIU
1978

                         [“Em buido tot, omplint-te,
          cova de mar”]

(Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987.Begur, 5 d’agost de 1978: “En El griu es troben algunes raons que expliquen el meu enamorament del mar. En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit” i n’he fruït amb delectança. I vaig “enfollir”, i encara que ja començo a ser vell, llampeguegen records.”)

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991: “L aimatge triada per al títol del llibre és el griu, l’animal mitològic fabulós integrat per dues parts: mig àguila mig lleó, unit en síntesi com la que pretén el poeta realitzar a dos nivells: d’una banda, la unió amorosa entre el jo poètic i el tu interlocutor intratextual, personatges del discurs poètic que al capdavall traspuen el desig d’unió amorosa entre el poeta i la paraula; d’altra banda, per la unió resseguida entre les dues vessants del llibre, és a dir, entre els poemes “en vers” i els poemes “en prosa”.)
 

AMB EL TEU GEST

Sóc la paraula encesa prop teu
que et reté i et deslliga.
Amb prec humil demano
sol.lícitament: esdevé el que ets:
silenci de vaixell entrant a port,
riera al pla, camí sense brossall
remorejant de vespres.
                                    Els matins
se’t lliguen als cabells.
                                     Amb el teu gest
vertebres els meus somnis.
 

EL GRIU

En feina d’horabaixa, a la terrassa
del bar cretenc estaves asseguda
prenent el te, colgant a poc a poc,
ulls aclucts, els vermells de la posta,
davant el mar.
                       Vaig proposar-te d’anar al parc
d’atraccions i pujar al carrousel dels elefants hidròpics
o a les barques i, posant-nos drets,
ben agafats a les barres cromades,
besar-nos boca a boca en prendre impuls,
o bé, si ho preferies, quedar inerts,
girant en la Gran Sínia de la Lluna.

Però tu vares dir que no podeis.

Aleshores anem a les boutiques:
emprova’t cofes, olorem perfums
de mirra i mesc, olis i cremes,
toquem suràs, tissús i catxemires
amb mans frisoses de realitats,
o anem a banyar-nos a l’oblonga
piscina del jardí del Grand Hôtel.

Però tu vares dir que no podies.

Vaig suggerir la boîte dels rossinyols elèctrics,
on complicades constel.lacions
d’agulles de fer mitja, disposades
formant aranyes, mòbils a l’oreig,
expandeixen tostemps crits filiformes
de llum al càlid buf de focus invisibles,
on tot està previst musicalment
perquè no torni mai el dia,
on es balla abraçat i desmaiant
bosc avall fins a caure en sorres tèbies.

Però tu vares dir que no podies,
que estavbes compromesa amb els estels
de prima nit i que amb ells volaries
per la quieta conca fulgurant.
                                               Que eres un griu.


EL BANY

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
                          Fuig.
                                   Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
                                                  Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
                        Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
                          Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
                      T'adoro
fins l'esquelet.

(Comentari de El bany de J.N. Santaeulàlia -Fusions. Barcelona, La Magrana, 1997: "En aquests versos, la còpula dels amants és descrita d'una manera ben directa i natural, sense metàfores -que ja vindran després. Resulta paradoxal, i d'aquesta paradoxa també se'n deriva un valor poètic, que, d'una banda, es parli sense circumloquis de la unió sexual -amb mots tan expressius però alhora tan infreqüents en la poesia anterior com "gropa sumptuosa, pubis escarolat, entrecuixar"...-, i que, al mateix temps, el poeta toqui el tema, de tan llarga tradició poètica, de la insuficiència del llenguatge. Hi ha paraules per als actes, però no per a les emocions que els acompanyen dins l'esperit del poeta. Com si, més enllà dels termes físics, l'experiència de l'amor fos realment inefable, i calgués aleshores, per parlar, l'ajut de les metàfores.       Amb això, Vinyoli fa derivar el poema cap a la reflexió sobre el mateix poema. Al capdavall, la poesia és justament això; l'intent de transmetre unes experiències per a les quals el llenguatge no té paraules. I d'aquí l'ús dels símbols, les metàfores i les diverses menes de figuracions i de tècniques retòriques: procediments per esprémer al màxim la suggestivitat dels mots i descobrir amb ells noves àrees de significació.")
 

L’ARBRE INCANDESCENT

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d’espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
                       Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d’altres aus.
                     Hem travessat les nits
plenes d’espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se’ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.


ABRACEM-NOS, ARROSSEGATS

Abracem-nos, arrossegats
pel vent que singla
cap a la nit rocosa. Vastos
paratges de silenci. Signes
per tot el cel. Claror nocturna
del vent. És a partir d’aquest
instant que es fa més ample el moviment
meravellat del cor.
                              Les mans flueixen.


AVENTURAR-SE

Aventurem-nos un matí d’abril
a recórrer a ple sol, insinuat només,
les avingudes netes fistonades d’herba
d’aquest jardí sense encara records.

Anem fins a l’umbracle a reposar,
sense dir res, sentim-nos l’un
molt prop de l’altre. No ens toquem.
                  Evaporem-nos.


TOT RECOBRAT

Pous, galeries, corredors de la nit,
encesos llums, carboncles
mai no tocats, i la lluor de l'or
en la tenebra.
                    Somnis.
                                Tan avall
que ja el riu subterrani salta fora:
canvis de cel nocturn, remor vella del mar:
tot recobrat en un ordre distint.


NO HI HA CAP NOVETAT

No evocaré mai més els dies
del nostre amor.
    No hi ha cap novetat.
La crosta ja resseca de la vida,
cal només arrencar-la, baldament
faci mal: trobareu el que som:
aiguavessants d'una mateixa soledat.
 

Poemes en prosa

ELS NENS

Els nens s’han escapat de l’escola i salten, riolers, pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos. Tot d’una se’ls apareix un àngel immens de paper vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant per terra, tornen feliços a l’escola i t’expliquen el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d’un núvol baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos i brillants has mirat els nens i has sentit “felicitat”. 
 
 

CERCLES
1979

(Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987. Barcelona, 30 de desembre de 1978: “A l’anàlisi, sobretot de Cercles, et prego que observis la intenció diguem-ne metafísica sobretot dels poemes que van del primer a “Mar brut” inclusiu ­replantejament de la creació poètica amb la metàfora de la pedra fent cercles i la situació del poeta, encercament dels “orígens” per mars difícils, posició del poeta en el poema dedicat a tu, ironia difícil de “les boies”, poema final del llibre.”)
 

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
              Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                       -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
                     assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.
 

SENSE DORMIR

La nit té un pes feixuc malgrat el vol
de les estrelles i la transparència
de l'aire net.
És un gran sac ple de tubercles de records que malda
per aixecar-se i no ho aconsegueix.
                                                       No t'alcis
del llit, no fos que t'abismessis
en la negror.
                   Corren fantasmes
per tot el pis.
                   No apaguis
el llum. Espera el dia nou,
sense dormir si pots
escoltant la tempesta.


HE DIT UNA CANÇÓ

He aturat el vol de les estrelles,
incoercible, cec, per ja no perdre'm
més en el fosc, he dit una cançó,
biaxa la veu, perquè es faci, de nit,
ardent i gran entre el fullar dels arbres.
He suplantat els somnis.


SOTA LES MANTES

Va ser prou clar que ens acollissin
aqueslla nit de vent. No era ja possible
trobar aixopluc.
                        Les dones
van saber prou que en la voraginosa
mar negra el rai fóra engolit. Res no indagaren,
ens van albergar.
                          Tenies fred
sota les mantes, jo no, però patia
per tu, que tremolaves i que et petaven les dents,
però encara més per haver-te
deixat enrolar en un perillós viatge
que s'ha de fer sol.
                            Encercar els orígens
costa molt car.


LA TAVERNA DELS ORATGES

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
                                        Mira
com ragen les bótes.
                                Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.
                       Llac
de silenci.
                Qui és que neda?

Qui neda amb mi per aquest llac
de silenci?
                  Pugem al bot
i naveguem.
                    No veus que
no sé remar?
                     Però saps estar
molt bé quiet. Escoltem les fulles
de la ribera i els mosquits.
                                         No et cremin
els ulls així. Temo que m'entrin ganes
d'heure la lluna als fons del llac.
                                                   No, que t'ofegaries.
 

LES BOIES

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
                                                        Escumes
fosforescents.
                       Les barques mal deixades
prop d’aigua, el cabestrant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
                                                                La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
                                                  Giràndoles d’estrelles
il.luminen el cel més negre que una gola
de llop.
            La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
                                                    Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
                                        Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
                     Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
                                   On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
 

DAMUNT LA SORRA

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                 Llavis extensos
com una migdiada.
                              I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
                                    Que el sol penetri
fins a la sang.
                     Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                             Gaudim sense metàfores.


UN QUIET VIATGE

Pugem ara a la barca
varada ran de les onades negres,
tan dolçament quietes que no en sents ni el clapoteig;
fem-nos en mar dellà els esculls i el banc de sorra
fins a arribar al cor de la nit. Que lluny
les casetes del poble redossat
a la muntanya, que remot el dia!
Entre tu i jo hi ha un invisible tel
tan fi que una alenada el desfaria,
un simple buf.
Però nosaltres ens volem així,
més de la nit, sense parlar, més de la nit.


QUI GOSA ENCARA?

Qui gosa encara dir: "Sóc",
"Vindré demà", "T'estimo",
si estan glaçades les arrels?
Abaixa la veu, abaixa-la, enfonsa el rostre
en la terra fangosa.

Digue'm, terra, el secret.
                                     Només un pou.


POLLETS

És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
pìulant mentre s'acosta
la nit encesa de la mort,
     prou adorable.
 

NO TORNIS

No tornis, alba de la joventut.
No tornis, vespre de la joventut.
Deixeu-me estar com ara estic:
sol amb l'amic
que he anat fent de mi mateix.
En mi ja el somni creix
de la darrera solitud.


SACRIFICI

Palpo la pell d'un bou acoltellat
sobre un penyal altíssim contrariat pels vents,
desemparat entre núvols.
Tinc les mans tenyides de vermell i de púrpura.
Del pujar i del baixar en dic sempre una mateixa cosa,
i sempre repeteixo la mateixa cosa:
     En el botó de la roda
     no hi ha moviment.


REMBRANDT

Fosc en la nit, tot sol, em mires i t'escrutes
a tu mateix; han mort els qui estimares;
podereges, amb tot, encara en el crepuscle
de l'edat.
                M'embriago
de tu.
          Tot és aprenentatge,
gran mestre vell.
                           Si vols, vine a la cuina,
sense parlar ens farem patates al caliu,
les menjarem callant.
                                  Recordaràs, potser,
sense desig, ja quasi déu, el cos de Sàskia.

“Rembrandt” de Cercles, 1979, permet a Vinyoli dialogar amb un dels autoretrata portentosos de Rembrandt en el darrer any de la seva vida. (Rembrandt feu de l’autoretrat un gènere gairebé personal, riquíssim). Un Rembrandt (1606-1669) vidu, sense la seva muller Sàskia que li havia proporcionat tanta felicitat i amor a l’artista; Rembrandt també la va retratar abastament. El vell Rembrandt versus el vell Vinyoli, tots dos a les acaballes, la majestuositat de l’art, de l’amor i del sexe versus les patates al caliu. La fortalesa del pilar de l’amor i la tristesa per la seva pèrdua. Dels dos darrers autoretrats de Rembrandt que tots dos semblen que podrien ser objecte del poema el de la col·lecció el de la Maurithuis de La Haia podria haver-lo vist en una monografia sobre el pintor publicada a l’editorial Labor  a on treballava. Rembrandt somriu sardònicament al qui el mira amb un dels rictus més emocionants de la pintura. El poema va endreçat a Pere Ribera, gran admirador de Rembrandt.
     Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.


INSENSATA REMOR

No desvetllis, oh tu, qui siguis,
somnis de foll,
                      que estic embarrancat
sense saber si faré platja
o m'estavellaré  contra les roques.
                                                   Tinc silencis
profunds per aplicar a les nafres del malalt
que no pot suportar tanta insensata
remor.
         Necis, calleu.
                             Tots ara a casa
a meditar.
              Tornem a la nit llarga
dels rius.

L’EQUIVALENT

L’equivalent de què?
                                  Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                la nit una pissarra plena
d’estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l’hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l’estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d’aram, pàmpols morats,
v ermells de posta.
                               Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA