[“De Li Tai-po sabia
          que dictava els seus versos, embriac,
          i que es llançà de nit al mar
          per agafar la lluna”]

QUERALBS

Tota la nit, al llosat,
la pluja bat. 
                   Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
                        Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi 
cap diamant.
 

DES D'UNA CERTA DISTÀNCIA

Consola, reconforta,
veure refer la gerra trabucada,
rompuda en mil trossos, veure que els ajunten
amb resines sintètiques
perquè serveixi novament.
Tractem-la bé,
  mirem d'acostumar-nos
a la fragilitat i no posar-la a prova.
 

A LES FOSQUES

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
 

UNA TARDA

Cap altra llum, excepte
la brasa del conyac.
                                Esborrifada,
la tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls de fred ens mira.
I tu agafes de la llibreria,
corcada pels records adormissats
entre papers, una gruixuda espelma
vermella i la poses a la taula
del tocadiscs.
                      De boca a boca
no hi ha distància: justament convé.
Respira en mi, beguem-nos tot el cos
jaient a terra.
                    De la tarda
no en queda res.
                          Davant, les galeries
s’encenen com fogars. La nit civil s’ajoca,
negra ocellassa, damunt tot. Comencen
les fresses de la fosca.
                                   Se’ns ha fet un nus
difícil de desfer. Tanquem els finestrons.
 

MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
     Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
        Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
 

IMATGE FIXA

Aquí, dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra
del rebedor, la cara oval oferta
per un sol dia,
la flonja boca mig
oberta deixes
que sigui llarga estona boca
per als meus llavis,
         mentre la claror
del celobert  és una taca blanca
rectangular, fixa en un angle
del nostre amor acumulat que es fa
compacte i expansiu,
   omplint-nos
en l'abraçada, cada cop els braços 
troben més cos.

Adoro te devote.
 

PER TRANSPARÈNCIA

Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc
i plàtans de l’acera donen verd a l’aire,
una quallada immòbil claror blanca apaïsada
mirem des del balcó.
És un àpat insòlit: ens mengem
amb gana, l’un a l’altre,
sense dir res o bé parlant del temps.
A foc petit es van cuinar les menges;
estan al punt, completament al punt.
No hi ha cap pressa, que en un llit immens
de tarda ens colgarem
                                   fins que per la finestra
ens arribi la sal, i ja en la fosca
de les onades, dalt, l’escuma salti
fins a esquitxar-nos;
                                 i serà llavors
que haurem tornat a aprendre de mirar
les coses amb ulls clars i fer-les nostres
per transparència.
 

INTERLUDI
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, és bo desentranyar
la soledat que limita amb l’obert.
Puc prendre el sol o beure
conyac o llimonada:
                                les paraules
importen sobretot pel que darrera d’elles
s’amaga de sentit. No temis
d’usar llenguatge si tens ja ben fermentat
al cup el vi. Pren cura dels vapors
que maten: mala cosa asfixiar-se,
pitjor, però, la brisa adormidora
de platja fàcil.
                      La remor del mar
és bona sempre: les barques acompanyen.

 A MIG CAMÍ

Digueren els dimonis: lust in action.

A les palpentes, a ple sol,
penso en la fosca abrupta,
                                         arravatat.
Jo m’ho cuino una mica tot.
Mal cuiner? Bon cuiner?
                                      Fulles exuberants.
“La primavera és com un nen
que sap poesies” (Rilke).
Un home sol a mig camí.

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

                We are such stuff
             As dreams are made on, and our little life
             Is rounded with a sleep.
                     The Tempest. Acte IV, escena 1.

[...]

Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l'un a l'altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.

EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.
 

ENCARA LES PARAULES
1973

(Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985: “Una connexió explícita (amt “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes, una actitud ifuL; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també l’antic valor màgic i místic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança  prosaica. [...] però de tant en tant encara cueja el peix de fondàries, l’orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i místic. En el rerafons, el seu realisme és l’efecte d’un desencís, d’una pèrdua i d’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics.”)
 

EL FANAL VERMELL

Encenc el fanal vermell
i un foc petit per escalfar-me,
que passo fred tota la nit,
aquí, vetllant, quan tot recobra
l'exacte pes i la immobilitat
indiferents.
Miro la nit amb ulls esbatanats,
em preparo no sé per a quins actes,
mormolant entre dents com un que sap
un vell secret.
                     Sóc en el fosc,
entre adormits, el vigilant de l'obra.

NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
                                   I què veus?
No res, un fum.
                         En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci.
 

ESTRANYA CONSISTÈNCIA

Passejo sense pensar en res que no sigui
desparendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines ?atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d’on venies.
                              A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d’un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se’m torna gelatina freda.
 

SUBURBI
(Sironi, "Periferia")

Probablement no podré mai
agafar aquest tramvia
sempre aturat com totes
les coses que serveixen
veritablement.
                       I totes les finestres
de la casa estan fosques.
                                      Comprensible
que mai no s'hi aboqui
ningú.
           Seixem-ho tot
entotsolat, distant, que és quan les coses
es manifesten.
                       No et pertorbi
cap moviment.
                        Aquesta llarga cinta
de carretera de suburbi sols
indica llocs on es podria anar,
però no cal anar-hi.
                               Mai.
                                       Quedem-nos
aquí.
         Si vols, quan ja no puguis
suportar més la solitud,
agafa el taxi
que està immòbil també fora del temps.

“Suburbi, (Sironi, “Periferia”)” és un poema inclòs a Encara les paraules, publicat l’any 1973. Aquest paisatge suburbial urbà italià permet a Vinyoli expressar l’angoixa opressiva, hermètica, d’un procés vital que sap que té un únic final: la mort. Tinc la sensació que aquest quadre, composat i pintat per un dels més importants artistes i teòrics de l’estètica del feixisme italià, Mario Sironi (Sassari 1885-Milà, 1961), és un decorat ideal per a molts dels poemes de Vinyoli. De ben segur que en una poètica vinyoliana aquest quadre es podria reflectir o contenir moltes de les preguntes i sabiduries del poeta. De fet en alguns dels poemes d’Encara les paraules trobem indicis d’aquest quadre o de la seva influència:
.....................
Baixo d’un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se’m torna gelatina freda.            

o també del mateix poemari aquest títol: “Matinada morada amb fàbriques” o l’estrofa següent:
..................
Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.
..............................
Pintat el 1922, aquest suburbi industrial és un paisatge desolat, inhumà, inhumanitzador, però molt real, del segle XX. De ben segur que aquest quadre el va conèixer des d’un llibre o postal rebuda perquè forma part d’una col·lecció privada veneciana. De fet Sironi a en haver integrant del feixisme fins al final no ha estat valorat tota en la seva dimensió artística; per exemple, el futurisme italià va ser motor estètic del feixisme.
     Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.


RECORD DE CAMUS

Temps, no te’n vagis
massa de pressa, tot
el que podem és en aquest espi
de vida que se’ns dóna
sense perquè:
                      ja tot sentenciat
pel jutge penitent.
 

PASSING-SHOT

Instal.lat ja de temps en una
plataforma de somnis
estèrils, desfibrats, sense un ordit,
per contrast amb el joc
de cada dia a la pista
vermella, piconada,
on reboten duríssimes a cada
cop les pilotes de fúria que em llancen 
els contraris,
                     com un boig, ara al fons,
ara a la xarxa, intento córrer,
saltar, ajupir-me, redreçar-me,
mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps
a tornar els passing-shots que em tiren
a cada instant.

Sé prou que tinc
perduda la partida, que de res
no serveixen els breus 
moments de descans entre joc
i joc, la tovallola humida
que et mulla el front, el vas
de tònica o de te
                           -no cal pensar en el dòping,
que per això ja és tard.
                                    Ara jo dic: què fer
de la resta de vida que em queda,
massa gastada, massa inútil
per seguir el joc?
                           M’ho sé: fins a l’últim
dia de tots
aniré mal corrent, mal caient, no sabent
o no tenint valor per acabar
sense un crit ni una queixa.

M’instal.lo novament 
a la petita plataforma
dels somnis, cada cop
més fràgil, sempre a punt
de caure i despertar-me
del tot.
 

L'ESPECTACLE

M'he transformat en flor
plena d'insectes que se'm mengen
de viu en viu.
  Tothora l'espectacle
psicodèlic del viure continua.

Massa cansat per a la dansa, ja
sense l'institnt de ser m'adorno
drogat pels records.

Vent insensat  de l'enamorament 
sense esperança, no t'entaulis
de nou, no aixequis
ones altes que em facin
tentinejar altre cop sobre la barca.
                                                     L'hara-kiri
m'escauria potser, però
fa molta por d'obrir-se el ventre,
fa molta angúnia
que ens vegin les entranyes.

Rovella't
a poc a poc o bé crepita
sols un moment i torna't fum. 
 
 
ENS VA COBRINT LA NIT

I

La mort no és una cosa
per tractar així després de quatre
vasos de vi.
                 No pensis en els arbres
de la tardor. No pensis en les fulles
que van caient. No pensis en les branques
dures, d'hivern.
                       La nit a poc a poc
ens va cobrint.
                       Un dia, perquè fem
l'amor -amb traça o sense traça-, molt probable
que en surtin fills: perfecte resultat,
tantes vegades insatisfactori,
lamentable per ells i per nosaltres,
els qui vam fer-los, tal vegada sols
per un petit orgasme: tres
o quatre
segons de pler -com deien, quan jo era
bon noi, certs capellans.

II

No tremolis de fred. No tremolis de res.
Tot està ja perfectament determinat:
s'acabaran els teus dies,
que tanmateix valen ben poc.
Hauràs vist una barca ajaguda a la sorra;
hauràs tocat algun moment un cos;
hauràs cregut en un ésser
fluid, sense contorns, l'exacte equivalent
aprofitable del no-definit
i que de senpre t'ha fet mal
i que de sempre has volgut
i que no ha existit mai.

Tot són fantasmes, ombres.


NO HO SÉ

                     A Carles Soler-Durall

De quina terra
que jo no sé, de quina mar
que jo no sé, vaig arribar algun dia
en aquest lloc que se'n diu casa,
família: pares, dona, fills,
                                     absurdament,
però que s'ha anat fent cada vegada
més important, com una planta
que va traient fulles enormes,
fruits mollars d'incomptable
valor.
        I jo perdut enmig
d'aquesta exhuberant vegetació
que tant estimo,
que m'és indispensable ja, com l'aire
que respiro, però
que no és l'aire
que necessito; jo el voldria espès,
contaminat de tot el que fa segles
s'ha anat pensant, vivint, elucubrant.
O qui sap si potser no vaig arribar a temps
a l'hora incerta, inimaginable gairebé,
de respirar un alè mai no exhalat
ni que en diguéssim pels "déus":
l'inexplicalbe, l'insacrificable
somriure estrany d'una Koré.
                                             Calleu, roques, que un dia
vàreu parlar-me. Calla, mar, massa tranquil·la-
ment agradable als mil sofisticats que et miren.

Nit fosca amb cossos abraçats.
Matinades amb cossos abraçats.
I l'absurd pensament de poder ser
no ja dos sinó un
                          -estatuït de sempre
i sempre fals.
                    Tornem a la primera
pregunta.

 

ARA QUE ÉS TARD
1975

                         [“Naufrago en l’ésser.
          Deixa’m cridar: nit, cel, fosca, barranc.”]

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991:”Vinyoli accentua en Ara que és tard la dimensió tràgica dibuixada en els dos poemaris que l’havien precedit. [...] A la fi només queda, un altre cop, l’arrelament per la paraula. La poesia és l’únic mitjà d’identitat que pot assolir un caire salvífic que pot transcendir els límits i les fronteres establertes en l’existència quotidiana: “vaig trobar la paraula / que salva, més d’un cop, i vaig obrir clivells” (“L’esfera”)”.)
 

ARA QUE ÉS TARD

          Du musst dein Leben ändern.
                            Rilke

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.
                                              El foc s’havia estès
fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.
                               El poble tot allí.
                                                        Ploren les dones,
que ja del blat no en queda res
i cremen les mpalleres.
                                     Els cavalls nocturns
a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.
            -Ple d’una cadència
segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.
                                   Recordes
el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de c remat
de les peüngles?
                            Insistència
reiterativa en el foc.

             .

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.
                    La resta
records i paraules.
                              Provo de saltar
de nen per sobre les fogueres
mig apagades.
                        Posa-hi ara un groc
de palla flairosa.
                           Sobretot no oblidis
un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà
                                     -grisalla
de pensaments, de somnis.
                                           Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia
com neix.
                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.
                                    Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
                         Has de fer una altra vida.
 

INSECTE

Em mires com un entomòleg
observa un insecte
clavat en una agulla.
En veritat sóc l’insecte,
però vivent:
                   menjant i copulant
per sobreviure.
                         No hi ha temps
per aturar-me a contemplar
les formes que s’assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.
                     Se’m complica,
però, l’afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?
                           Massa preguntes
per intentar de contestar-les
en vol rasant, tot fressa d’èlitres,
brevíssim, sobre l’aigua.
 

TARDA FOSCA 

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi 
les mans tan buides de tots dos

("Ningú no dubtarà que som davant d'una experiència transcendent, no pas davant d'un simple incident al bosc, per bé que sigui aquest el correlat per tenir accès a aquella." (Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997))
 

TRAJECTE BREU

Podíem haver anat
molt lluny, però només hem fet
un breu trajecte.
     Lentament
hem caminat fins a la punta
de l'espigó: tres o quatre
figures negres allí. 
        Les ones ens venien
altes i blanques;
    el mar
més aviat amenaçava.

Hem travessat la carretera
pel sòrdid passadís sota la via;
els vius ocells dels nostres pensaments
blaus, grocs, vermells, aletejaven
frenètics.
    Ja de cop
l'altre cantó: dissabte ple, fluorescents
fogars lluents dels clars aparadors,
vida de poble com si fos estiu.

Afortunats pel que sabíem 
de les aigües morades
d'un lloc, color de perla
d'un altre,
bevíem vi des d'on no es veu
la mar. 
 Volíem
trobar racons on abraçar-nos.
    Hem pujat
pels carrerons ajardinats
       amb torres
noucentistes, l'església, la miranda.

Hem retallat un tros de vida
petit, és veritat; penso, però,
que és així com vivim:
   acarrerant-nos
pels llocs petits
   i protegint-nos
de tot.
 Estem a la intempèrie.
 

EL GRAN FOC

Atio focs
que se m'apaguen. 
                              No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
                            Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
                                        que totes les guspires
omplin la nit.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA