Algunes dades

Solà, Pep
La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli
Girona, CCG edicions, 2010

1. RETRAT DE FAMÍLIA (1914-1921)

[Comença així:] Feia uns mesos que a Rilke, en el castell de Duino abocat a l’Adriàtic i a conseqüència d’una febrada poètica, li havien estat revelats els primers versos de les mítiques elegies. [...] En aquesta conjunció literària, el dia 3 de juliol de 1914, venia al món Joan Vinyoli i Pladevall, al passeig de Gràcia, 117 de Barcelona. 11

Amb 11 anys, doncs, començava aquests estudis de comerç, organitzats en un cicle de cinc cursos. [...] “Vaig ser un noi molt devot, gairebé de comunió diària, però, per això mateix, ple de conflictes promoguts per l’adolescència i de terribles pors del pecat mortal i de l’infern, allò que tan bé explica Joyce en el Retrat d’un artista adolescent, que és un dels llibres que més m’han agradat de tots els que he llegit.” (Busquets i Grabulosa, Lluís. Entrevista dins Plomes catalanes d’avui. Ed. Mall, 1982). 23
Vinyoli va acabar els estudis parlant i escrivint bé el francès, i amb una iniciació bàsica a l’anglès i a l’alemany. 24

[1922] Els Vinyoli anaven a Santa Coloma a finals de juny, sempre després de Sant Joan, i s’hi estaven fins a finals de setembre  [...] “Els estius a Santa Coloma de Farners; en aquests estius, que sé quantes vegades han sortit en la meva poesia, vaig descobrir el món i els seus matisos”. (Cruset, José. “Joan Vinyoli, poesia de los recuerdos”. Entrevista a La Vanguardia Española, 22-II-1968). 26

1930 [...] la seva incorporació a l’editorial Labor. 37

un text, datat el 1933 i titulat “Sempre rupestres”, en el qual elucubra sobre l’impuls artístic i les motivacions que porten els nens i joves a expressar-se pintant furtivament els murs de pobles i ciutats, associant-les a les de l’home primitiu que pinta  a les parets de la cova. En el text esmenta Nietzsche. 42

parlava d’un somni [...] la visió d’uns cavalls desbocats que se l’emportaven i que ell reconeixia com els cavalls de la poesia. 42

“Juan Vinyoli, enfrascada desde entonces en la poesía, entre Rilke y Valéry, por lo que tienen de experimento difícil para la elaboració de la belleza. [...] me contagió su admiració por el Carles Riba de las Estances que acababan de aparecer” (Agustí, Ignacio. Ganas de hablar. Ed. Planeta, 1974. 49

“cap als disset anys vaig deixar de creure a causa d’unes converses que vaig tenir amb un home ateu i, sense gaires traumes, vaig quedar-me “buit”.” (Busquets). 50

[la revista D’Ací i d’Allà el 1932 reproduïa un fragment dels Quaderns de Malte de Rilke: “Els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí [...] Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen de tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n'hi ha prou que es tinguin records. S'ha de ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos”]

“[Rilke] lo descubrí por mi cuenta al caer en mis manos por azar un fragmento de los Cuadernos de Malte Lurids Brigge, cuando puede decirse que yo no era todavía más que un muchacho, más preocupado por correr los montes i trepar las peñas del lugar en donde pasaba el verano, que capaz de comprender la montañas y caminos interiores que algún día tendría que recorrer como viandante.” (Vilanova, Antoni. Destino, 16-XI-1952).
A partir d’aquest moment s’interessà obsessivament per Rilke i en demanà informació a un company de treball, Manuel Sánchez Sarto, coneixedor de la llengua alemanya. Aquest li va regalar el Llibre de les hores i aviat disposarà també de les Noves poesies que l’havien d’influir molt en aquests primers anys. A més, s’afanyà a millorar l’alemany, al qual s’havia iniciat en els Jesuïtes, per poder accedir directament als poemes, i ben aviat ja tingué la temptació de traduir Rilke al català. 59
“En els anys precedents a la guerra també em feia molt amb en Joan Vinyoli, ja que érem companys de col·legi. Era un poeta molt bo, que sabia molt alemany i traduïa Rilke extraordinàriament i també molts altres poetes germànics” (Gatell C. i Soler, G. Martí de Riquer. Viure la literatura. La Magrana, 2008) 60

[El 16 de gener de 1935 a La Publicitat publica la traducció de “De si una volta algú t’hagi amat”; aleshores ja començava a traduir també la primera elegia] La traducció del poema de Rilke va cridar l’atenció de Carles Riba, que el volgué conèixer. 61-62
En aquests anys, les tertúlies a la casa de Riba a Sarrià, al carrer Caputxins, acostumaven a ser al capvespre i Vinyoli hi anava sol o bé en companyia de Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor, Òscar Samsó i Tomàs Lamarca. El pensament poètic de Riba, l’apel·lació a la veritat humana que ha d’haver-hi darrere l’acte creatiu, i sobretot les grans veus de Hölderlin i Rilke eren els temes predilectes d’aquelles trobades, sense deixar de banda l’actualitat política. 62

L’any 1937, amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel al capdavant, una colla d’estudiants dinamitzen les Edicions de la Residència d’Estudiants i Joan Vinyoli, tot i no ser-ne resident, fou l’escollit per estrenar la col·lecció amb el llibre Primer desenllaç. 71
A la capçalera del llibre, un vers de Rilke ben significatiu: O Leben, Leben, wunderliche Zeit, és a dir: “Oh vida, vida, temps meravellós”. 72
“De les New Gedichte [Noves poesies, de Rilke] havia après també una tècnica poètica que en aquell temps li va ser molt útil: consistia a concentrar voluntàriament l’esperit en ell mateix o en la cosa que fos per extreure’n substància lírica” (Vinyoli, pròleg a El callat, 1955) 72
Palau i Fabre [...] va escriure’n una ressenya a La Publicitat, i exhortava el lector: “Llegeix, doncs, Primer desenllaç. En ell aprendràs a estimar el so d’una campana en el silenci que “centra, anuncia lentament l’amplitud...” o “el fumerol de la masia”..., i encara, simplement, a estimar” (8-VIII-1937) 73
Poc després de la publicació del llibre, a finals de 1937, Vinyoli va fer una lectura de poemes davant un cercle d’amics [...73] ofereix als oients la lectura d’uns fragments, que hauria traduït ell mateix de la primera de les cartes que Rilke va enviar al jove poeta. 74
Un dels exemplars del llibre va tenir una destinació especial: és el que va regalar a la seva germana amb una arrauxada dedicatòria que ocupa cinc pàgines. Vinyoli va fer uns divertits dibuixos clarament primitivista [...] unes ratlles que diuen i repeteixen: “Sóc primitiu”. 75

Eulàlia Riba, la seva filla, recorda que Vinyoli sovint hi anava tot sol i que el seu pare “se l’estimava molt i que li dispensava un tractament gairebé familiar posant-li, en més d’una ocasió, un plat a taula amb la resta de la família”.
“Em dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”. (Busquets). 81
en Riba tenia, penso, una flaca per mi i em va ajudar molt els primers anys de la meva, diguem-ne, carrera literària. Podria contar moltes coses de les meves relacions amb en Riba, però més d’interès privat que no solament literari”. (Carta a Miquel Desclot, 6-XII-1979). 83

“I tot d’una estremí l’aire una esgarrifosa fresa que no sabíem què era i tots vam mirar el cel com llavors de la primera bomba que el 37 ens envià el Baleares mentre jo estava contemplant la lluna a la finestra del quart pis de la Gran Via” (Esborrany escrit en el recordatori d’un acte acadèmic en memòria d’Eduard Valentí i Fiol). 84

[El 1938 Marià Manent el convida uns dies a Viladrau] “en Vinyoli parla molt de Rilke. Cita un sonet del cicle d’Orfeu, en què el poeta defineix la poesia. “No és pas –ve a dir- ni quan el cant et delira al llavi, sinó un existir, un vent en el déu”.”  “en Vinyoli ens parla d’un passatge dels Quaderns de Rilke on defineix el seu concepte de l’amor: l’amor com a possibilitat de realització pròpia, no mai d’abandó. L’ideal de Rilke és estimar, no pas ésser estimat. “El qui és estimat –deia- passa; el qui estima perdura”.” (Manent, Marià, dietari Vel de Maia). 86 i 87
Aquest sonet és el tercer del cicle i segurament, en aquell moment, Vinyoli ja l’havia començat a traduir al català. En aquest moment. l’interès febril que mostrava per Rilke començava a ser conseqüència del progressiu convenciment que “el seu projecte era exactament el mateix que el del poeta de Praga: copsar interiorment, i fins al més pregon de l’ànima, els secrets de l’existència humana [...]; i ésser capaç d’explicar aquesta experiència a tots els altres.” (Llovet, Jordi. “Joan Vinyoli”. quaderns del Finestral, núm 2. Institut de Ciències de l’Educació. Universitat de Barcelona, 1986). 87
“Us copio el poema de Rilke [Cant d’Abelone ...] Em refugio en la humilitat de reconèixer una lleugeresa per a salvar-se de la qual és necessari abans que res sentir-se alliberada l’ànima de tota atenció, neta en un pur estat receptiu, apta per a ser tocada per la idea si ha d’arribar” (Carta a Marià Manent, 10-XII-1938). 89

[El 1938, trenca un festeig de més de tres anys amb Assumpció Ros] “Ella no vivia el món, i jo no vivia el d’ella: el meu món de somnis vagues, d’anhels inconcrets, sense objecte, el meu núvol, no trobava companyia en els seus anhels tan concrets, tan clars, tan serens: tenir-me, tenir una casa nostra, tenir un fill nostre [...] Alguna cosa, com una malaltia, m’impulsava a fugir de tot el que és estable i dóna repòs. No he fugit prou encara. [...] Només podria acompanyar-me un ésser que sentís com jo.” (Esborrany). 92

“Quan vaig començar a ser poeta? El dia que vaig escriure un sol vers, en anglès, que deia “I must do something of my poverty” (“he de fer alguna cosa de la meva indigència”), que justament vaig incloure en un poema titulat “Sordejo” del llibre Vent d’aram (1976). De fet, si vaig escriure’l va ser perquè havia conegut una persona [Isabel Abelló; li dóna a llegir La tempesta de Shakespeare] que va tenir una importància cabdal a la meva vida. Per entendre’ns, encara que no sigui ben bé el mateix, aquesta persona significava per a mi el que devia significar Lou-Andreas Salomé per a Rilke, Diotima per a Hölderlin [...] Va fer-me sentir que tot el que jo havia viscut no tenia interès i em va obligar a penetra en el meu fons més íntim. Aleshores és quan es produeix el que jo en dic la meva “conversió a la vida interior”.” (Soler, M. i Munné, A. “Joan Vinyoli, la recerca de la catarsi poètica”, El País: Quadern de Cultura, 8-IV-1984). 95-96

Es pot dir que, després de Verdaguer, Joan Vinyoli és el poeta català que s’ha enfilat més vegades i més amunt en l’orografia del territori. 110 [“Estic ple de muntanyes”, diu un vers de De vida i somni]

El 15 de març de 1942, Vinyoli enviava a Rosa Leveroni una traducció que havia fet del poema “De les noies” de Rilke. No obstant, el diumenge següent, coincidia amb Manent [...]Vinyoli opinava, segons anota Manent, que en Rilke era més interessant la personalitat que l’obra i que “la seva obra no és poesia: explica, però no canta. La creació rilkeana és fruit de la voluntat, de l’esforç, de l’atenció pacient: no brolla mai d’una sobreabundància, com en Balzac o Dostoievski” (Anotació corresponent al 22 de març de 1942. A flor d’oblit, Edicions 62, 1986). 122
Durant les vacances, Vinyoli aprofitava per estudiar llengües estrangeres: l’anglès i, sobretot, l’alemany, llengua en la qual aprofundia a partir de la traducció dels poetes que li interessaven. [...] Alguns dels poetes que havia assajat de traduir en aquests anys, a part de l’omnipresent Rilke, eren Goethe, Hölderlin, Hoffmansthal i Nietzsche. Pel que fa a Goethe i Hölderlin, va traduir al castellà, per encàrrec, una considerable selecció de poemes [...] però el projecte es veié frustrat. 123

[El 1943 coneix Teresa Sastre, amb qui es casa el 1945] La Teresa mostrava una ocurrent ironia; li agradava repetir els versos de Santa Teresa que havia après del seu marit, estrafent-los: “Vivo sin vivir en mí, / y tan alta vida espero, / que marcho al extranjero” [que muero porque no muero]. 137

Alguns aspectes formals de l’obra [De vida i somni, 1948] revelen la importància que encara tenia el magisteri de Rilke: s’obre amb una citació seva i amb una primera secció titulada “Les imatges”, que remet clarament al llibre Bildungbuch del poeta de Praga. També apareix un impetuós influx de Hölderlin, de qui Vinyoli en copsava tota la força del vers i l’arravatament provinent d’una especial comunicació amb la natura. 145

[Joan Oliver, el 1950 tenia un projecte de traduir poesia, que també es frustrarà] “En Vinyoli traduirà Rilke i un altre alemany per a mi desconegut, a més d’unes coses formidables (diuen) de Nietzsche” (Carta de Joan Oliver a Xavier Benguerel, 13-16 de juny de 1950) 144

“La meva veu, és veritablement meva o només un reflex dissimulat de les grans veus que admiro i m’atrauen, i mig no sabent-ho, mig sabent-ho, jugués amb trampa?” (Carta a Josep García i Carmina Pleyán, de Sant Fost, 22-VIII-1949). 148

[1953, conferència de Vinyoli homenatge a Riba:] “equidistant de Rilke, massa extremós en la seva introspecció, que no sabia de límits, i de Valéry, d’una excessiva asèpsia mental” (“Carles Riba i el seu concepte de la poesia”, publicat el 1986 a Reduccions, núm. 319). 169
En motiu d’aquest aniversari, l’any següent, s’edità el llibre Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys, i Vinyoli hi participà amb la traducció de quatre sonets de Rilke pertanyents al cicle d’Orfeu. 170

[El 1954 comencen els estiueigs a Begur, que duren fins a 1978] “Tot això és bonic, extremadament bonic: el mar i la muntanya. Es comprèn i és justa la fama de les cales”. 184
En l’escriptura de les diverses cartes que envià des de Begur, li vingueren al pensament diferents poetes que invocava arran de la bellesa de la seva descoberta. Un d’aquests era Leopardi, un poeta que sempre l’acompanyava, i de qui ara se li feia present el darrer vers de “L’infinito”: “E il naufragar m’è dolce in questo mare”. Però també Rimbaud de qui li revingueren els versos: “Elle est retrouvée. / Quoi? L’eternité. / C’est la mer mellée / avec le soleil”. 186
“el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur” (Busquets) 191

A la dedicatòria [de El callat] a Carles Riba, datada el 20 de gener de 1956 [...] “Una vegada més he intentat el cant. Símbols i paraules vingueren en la vella nit, il·luminant-la amb rares fulgors, i m’ha semblat com si algun moment hagués retrobat la melodia primigènia que tots els poetes procuren de reprendre. Ha estat quan podia dir amb paraules del nostre Hölderlin: Dieses Mal / ist mir vom eigenen Herzen / zu sehr gegangen der Gesang” (“Aquesta vegada / el cant m’ha sortit d’un cor massa gran”. Del poema “Der Einzige”, és a dir: “El solitari”) 195
En aquest fragment de la dedicatòria a Joan Teixidor insistia en l’abundància del cor que calia oposar a la indigència: “No el verb “ex indigentia”, sinó “ex plenitudine” és el que interessa o almenys el que voldria. No dic que ho aconsegueixi, però qui sap si alguna vegada, un moment entre mil, aquesta paraula que neix de l’abundància del cor i no d’una recerca avara, irromp en els meus versos. És aleshores quan el poema agafa una rara llum, quan la paraula és plena de sentit i revela.” 195
el llibre havia tingut també alguns lectors que el valoraven. Un d’ells, Blai Bonet [...] “Benaurat vós, Vinyoli, a qui Déu ha marcat amb aquesta pau humana, amb aquesta santedat lírica, amb aquesta serenitat metaeròtica, que és la paraula més escaient, crec jo, per a substituir la tan repetida metafísica. Jo només demano a Déu que em faci semblant a vós en humanitat i poesia [...] Esteu destinat a fer condemnació com qui fa musculatura” (Carta de Blai Bonet, 23-VI-1956). 202

Entre els pensadors predilectes hi havia els que en el seu sistema de pensament incorporen l’àmbit de la creació artística. Li “arribava” bé la filosofia vitalista que s’abeura en el romanticisme alemany –Nietzsche, Kierkeegard, Shopenhauer- i que, amb la fenomenologia de Husserl, porta a l’existencialisme de Heidegger i a les filosofies de l’esperit de pensadors com Bergson i Jacques i Raïssa Maritain. 210
I en els Pensaments de Pascal, de lectura recurrent, hi trobava la formulació d’idees clarificadores, avinents a les seves inquietuds. 213

El juny de 1956, Vinyoli va fer un viatge de treball a Itàlia [...] li va permetre veure la casa on va morir Keats, ara museu dedicat a aquest poeta i al seu amic Shelley. Aquest havia cantat la mort de Keats en el llibre Adonais i era un dels romàntics anglesos més estimats per Vinyoli. 230

En aquest text inèdit, escrit a propòsit de l’àngel de l’Anunciació de Lochner, Vinyoli dialoga amb la verge [...] “Per a qui l’àngel, sinó per a tu? En l’àmbit on ell viu, cantant silenciosament el misteri, tu hi ets també acceptant el que t’arriba i et fa nova. M’agenollo veient-vos; tu somrius i em dónes la mà dient: -Vine tu, també, cap a la beatitud que, no sabent-ho, jo esperava i se m’ha revelat. Enlluernat per la claror que despediu, sense mèrits però cercant el pur, ve també que participo del misteri.” 238

“Las fundamentales, para bien o para mal, de Rilke y Hölderlin, a las que debo añadir la significativa importancia en mi de la lectura de Shakespeare i del Eliot de los primeros tiempos: pero debo confesarte que, para mi, han sido más poderosa influencia que cualquier lectura el trato con viejos o jóvenes amigos, y las palabras que me han regalado a lo largo del tiempo.” (Cruset) 282

En una prosa autobiogràfica titulada “Un diàleg en l’obscuritat”, escrita cap a l’any cinquanta, posava en boca d’un personatge de nom Gabriel, un alter ego amb nom d’àngel, aquestes paraules: “Hi ha un camí, penso, per a penetrar en la realitat, potser l’únic: sortir d’un mateix per l’amor”. 322

un text inèdit que va escriure als anys quaranta sobre Hölderlin: “Una altra realitat feta sols de pressentiments i desigs i enyorança d’un altre món que el nostre és el que viu en la poesia de Hölderlin. I és que la motivació d’aquesta poesia és aquell anhel profund, inexplicable que hi ha en l’home d’eternitat i que en diem amor. Només que hi ha uns homes –els escollits dels Déus- com diria Goethe als quals aquest anhel de felicitat els és donat infinitament i a la vegada els és donada una puresa que no els permet de conciliar aquest anhel amb la vida en la terra on res no és prou per a sadollar-los. Per a ells tota bellesa terrenal no és mai una fi en la qual el seu amor pugui reposar sinó que per ella se’ls manifesta l’etern inassolible cap al qual tendeixen. D’aquesta contradicció neix en alguns la poesia...” (Text inèdit) 323

[En un recital a l’escola Betània, el 1971 explica] l’Obert de Rilke, els presocràtics i Heidegger, pensador que considerava un dels més grans. 326

el poema “Ara que és tard”, escrit l’estiu del 73, i que dóna títol al nou llibre, porta una significativa citació de Rilke: “Du musst dein Leben ändern” (“Has de fer una altra vida”) 355

[En un recital a l’Ateneu el 1976] Explica que [...] havia pres la determinació de dedicar-se molt seriosament a l’estudi de la teoria poètica i a la traducció de Rilke. [...] Continuà fent una introducció d’uns deu minuts sobre el seu concepte de la poesia, i ho va fer a propòsit d’un paper que havia trobat i que havia escrit molts anys enrere, molt probablement, als anys cinquanta: “Impulsat per una o algunes paraules, a vegades per un vers sencer, que se’m donen amb una força germinativa prou forta per constrenyir-me a desenvolupar aquest embrió fins a convertir-lo en un ésser verbal acabat, escric o dicto borradors gairebé d’una manera automàtica, deixo fluir el llenguatge amb àmplia llibertat i, sense saber ben bé què s’acabarà dient al final del procés, vaig apropant-me a nuclis de sentit cada vegada més concrets si és que el procés va per bon camí. [...] Crec que en aquest moment primer, en el qual es comença la creació poètica, la influència més important és: un record, la vida onírica o simplement paraules que no saps per què et surten en un moment donat, a vegades un sol mot. [...]     D'altres vegades, i ja dic que això és com un inici brevíssim del que és la meva poètica, hi ha somnis d’adormit, que tots n’heu tingut segurament, amb argument. Aleshores és curiós perquè pots recordar l’argument però no tens paraules. Aleshores en lloc de començar per la paraula comences pel sentit, saps de què vols parlar, saps que vols parlar d’alguna cosa que se t’ha donat. Però, naturalment, aquella cosa no ha de ser mai simplement descrita. Això no és poesia. La poesia mai no és descripció. La poesia és un canvi absolut d’una cosa en una altra, que és el llenguatge organitzat d’una determinada manera.”  371-373

[El 1977 rebutja el Premio Nacional de Poesía en Lengua Catalana:] “No puc aportar més confusió al confusionisme que està ja de per si present a Catalunya”. (Canigó, 490) 403

[Mentre tradueix Rilke, comanda de Joan Oliver, escriu “Cercles”]

“És la teva carta una de les millors coses que m’ha portat la malaltia. [...] Perquè no et creguis que Begur, amb tots els seus encisos, em deixa tranquil. Dit d’una manera molt concreta. NO PUC FER EL QUE EM ROTA DELS COLLONS, que és la cosa que més m’agrada del món.” (Carta a Joan Oliver, 4-VIII-1978) 422

“la lectura que estic fent de tot el que tinc sobre Rilke; estudis, pròlegs, etc. Va ser un personatge molt complicat però fascinant. Tornaré a escriure’t així que pugui. Ara estic traduint Rilke. Em costa molt” (Carta a Martí i Pol, 20-I-1979) 425

“El meu llibre A hores petites va complicant-se’m –m’agrada molt que així sigui- però no sé gens on anirà a parar. A vegades em dic, com Heidegger, “Wozu Dichter?” o “Wozu Denken?”. És a dir, més o menys, “Per a què poetes?”, “Per a què pensar?”.” 441

“L’alemany és una llengua molt traïdora i jo desitjo que els 30 poemes de la meva antologia siguin almenys tan bons com els de Betz o d’altres traductors famosos d’aquest estrany personatge que fou Rilke. No et creguessis que sento cap idolatria per ell, i penso que se l’ha mitificat en excés, però d’interessant certament ho és i, posat que en certa manera va iniciar-me a alguna cosa profunda que la meva poesia no tindria si no l’hagués apresa en ell, no em sembla cap disbarat ser jo qui m’ocupi, molt modestament perquè no em crec mestrívol en res, de donar a Catalunya unes versions que almenys hauran estat fetes amb un respecte excepcional. [...] Penseu que la traducció de Rilke, represa ja amb intensitat i rigor, em fa una gran il·lusió i la considero fonamental en la meva feina perquè hi treballo com si fos –i en certa manera ho és- una obra de creació.” (Carta a J. B. Cendrós, 11-IV-1981). 442-443

Un dels poetes que traduïa Formosa era l’austríac Trakl i, quan abordà el poema “Gesang des Abgeschiedenen”, decidí traduir-lo per “Cant del separat” en homenatge a l’amic que havia anomenat “Cants del separat” a la secció de Realitats que contenia el poema “El separat”. El coneixement que tenia Vinyoli de la poesia alemanya i el fet que a la seva biblioteca hi hagi edicions de Trakl dels anys quaranta i cinquanta, autoritzen a pensar que, quan va escriure Realitats, era conscient de l’analogia que establia en els títols de la secció “Cants del separat” i del poema “El separat” amb el títol de la secció “Gesang des Abgeschiedenen” de Trakl. 444

[A l’estiu de 1980 és al Molí de Santanyí on estiueja la germana, i escriu a Feliu Formosa:] “Estic bé “tancat” entre aquestes velles parets, no pensant pròpiament, però “esperant” o “enyorant” no sé què, com podria dir el nostre complicat Rilke”. 453

Vinyoli havia gestat els Cants d’Abelone als anys cinquanta mentre escrivia el Llibre d’amic. L’any 1977, després de publicar aquest llibre, va emprendre la continuació dels Cants. 463

[Carta a Xavier Pericay l’estiu de 1981] “Quan em fico al llit sembla que polsi un interruptor i els somnis comencen. Recorda-m’ho quan ens veiem. Els tres somnis més importants fins ara són: / a) Records de la cara i de la figura de qui va acostar-se’m quan jo dormia i etc, etc, etc. / b) Somni de l’Espriu a propòsit del llibre “A hores petites”. / c) Somni de l’editorial i els seus monstres. / Calma. Silenci. Solitud.” 481

“no oblido que pel setembre he de revisar les meves traduccions de Rilke amb en Sacristán.” (Carta a Eudald Puig de 15 d’agost de 1982). 499

“dels somnis i de la “memòria involuntària” surt bona part de la millor poesia en vers o en prosa”. (Postal a Feliu Formosa 8-I-1983). 501

Vinyoli parla de poesia

“El poeta que més importància ha tingut en la meva formació literària ha estat Rilke.”
     (Vinyoli, Joan. Entrevista a Ràdio Miramar, 1951)

“De la generació a la qual pertanyo, he de parlar sobretot del meu gran, inoblidable amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la breu i impressionant obra del qual, desgraciadament interrompuda per la mort l’any 1938, però tal vegada també transfigurada per ella, constitueix l’ardent i apassionada expressió d’una adolescència excepcional. Encara que en ella s’hi entrecreuen múltiples influències pròpies d’un home d’enorme avidesa intel·lectual, el foc de la seva personalitat les fon totes en un cant de singular i fascinadora bellesa. La riquesa d’aquesta obra plena d’inquietud i transpassada de sincer ardor ha tingut una gran ressonància entre els poetes de les més joves generacions, per la qual cosa, apart del seu valor intrínsec, ha constituït un ferment d’extraordinària eficàcia.”    
     (Vinyoli, Joan. Entrevista a Ràdio Miramar, 1951)

“Si una cosa sembla decisiva en el procés de presa de consciència de la poesia en tant que poesia, començat d’una manera deliberada amb Baudelaire i Rimbaud, és el descobriment del seu poder de coneixement, que transcendeix el seu sentit d’art dirigit a la creació d’una obra.”
     (Vinyoli, Joan, Conferència llegida en l’acte d’homenatge a Carles Riba el 1954. Reduccions, núm. 31, octubre de 1986)

“Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.”
     (Vinyoli, Joan, “Pel camí dels mesos”, Els mesos de l’any, Barcelona, SADAG, 1956)

“Escrivia a un dels meus amics més intel·ligents i estimats, Pere Ribera, que sempre s’ha interessat apassionadament i objectivament per la meva obra, coses com aquests, poc més o menys: “Les paraules ho són ara tot o gairebé tot per a mi. Considero que el poeta n’ha de tenir greu cura i treballar amb elles com el músic ho fa amb els sons o el pintor o l’escultor amb els colors i la pedra; sense mai no oblidar, però, que cada paraula té un significat i que aquest l’ha d’aprofitar el poeta i és obligat que ho faci, però no, primordialment, en funció de la comunicació sinó del poema. La música ajuda molt el poeta com a model perquè en ella es realitza perfectament el que és tan difícil en la poesia a causa dels significats. Les paraules serveixen per a fins utilitaris i per a fins estètics. Les paraules del poeta només en segon terme han de significar o designar. Han d’”evocar” sobretot. Quan algú, fins el més senzill, diu que troba poètica una cosa, poso per cas l’aurora o una fageda encesa a la tardor o una brunyida posta a l’hivern, vol significar un estat d’ànim que allò que veu o troba “poètic” li fa pensar o “sentir” una “altra cosa” que podríem dir-ne “permanència feliç” en lloc de caducitat o fugacitat. Tal vegada el sentit últim d’aquesta “permanència feliç” seria el “real poètic”.”
     (Vinyoli, Joan, Entrevista epistolar: Busquets, Lluís, Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Ed. del Mall, 1982)

“Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur n o massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March.”
     (Vinyoli, Joan, Entrevista epistolar: Busquets, Lluís, Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Ed. del Mall, 1982)

“No és gaire estrany el que he dit de l’origen oníric, perquè una part considerable de la meva obra té aquest origen: hi ha molts poemes que són transformacions, molt elaborades, de somnis. D’altres vegades, aquest neguit comença per una paraula, per un vers. Això és el germen. Després hi ha escriptura automàtica, fins que es veu per quin camí va el poema. I és com un procés, on es poden barrejar i assimilar tot de circumstàncies externes, passades o presents.”
     (Simó, Isabel-Clara, “Joan Vinyoli: la paraula en el temps”, Canigó, 659, 24-V-1980)

“A mi el que em va portar a escriure va ser una frase de Rilke llegida a la revista D’ací d’allà: “la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”.”
     (Simó, Isabel-Clara, “Joan Vinyoli: la paraula en el temps”, Canigó, 659, 24-V-1980)

 “De Rilke vaig aprendre una manera de fer el poema i la noció que la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiència. A través de Carles Riba es realitza la meva inserció en la tradició poètica catalana i apropiació de l’instrument de la nostra llengua. Vaig aprendre també d’ell, els clàssics grecs, fins on jo podia, i el genial Hölderlin i la poesia pura francesa (Mallarmé, Valéry). Maragall m’anostrà Goethe i Novalis. Shakespeare ho és tot per a mi. D’Eliot aprenc la poesia col·loquial. [...] D’Ausiàs March i els grans del nostre segle d’or el peculiar i extraordinari lirisme. Estic en deute amb molts altres.”
     (Masats, J. “Enquesta als escriptors dels Països Catalans”, Canigó, 706-707, 1981)

Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987.

   Begur, 3 d’agost 1978: “Sempre han estat els poemes que m’han portat al llibre i no el plantejament previ d’un llibre el que m’ha dut a escriure uns poemes.”

   Barcelona, 1 d’octubre de 1978: “I penso que –no sé si tu m’ho has dit- la poesia és una qüestió de treball i no de sobtades il·luminacions. [...] De vegades penso que no, que la poesia no és només qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació.”
   “Com que ara estic en tres o quatre poemes a la vegada, em faig un tip de llegir-los i rellegir-los, per si tot d’una trobo la paraula vàlida, la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau).”

   26 de novembre de 1978: “Tu i jo som uns “enfervorits”, i a la vegada molt rigorosos. I la poesia ho és tot o quasi tot per a nosaltres.”

   9 de desembre de 1978: “Gairebé somio cada nit. Dels somnis no me’n recordo. Me’n queden sols esquinçalls, però són impressionants. Embrions de poemes superrealistes?”

   25 de desembre de 1980: “Estic desorientat i insegur. Penso, però, que el que ara potser més em convé i necessito és no pensar tant en mi, llegir grans poetes que desconec de branques ben diferents de la dels meus estimats germànics, llegir sobretot assaig i estudiar.”

   4 de maig de 1982: “Vaig sentir molèsties al fetge, i resulta que el tinc bastant tocat. Ni hepatitis ni cirrosi, però, pel que va dir-me el metge, després d’exploració física i anàlisi de sang, si no faig “bondat” rigorosíssima bondat, podria venir la cirrosi qualsevol moment. No prenc, des de fa tres setmanes, ni una gota d’alcohol. M’està absolutament prohibit. I compleixo perquè tinc por de la cirrosi. Estic pagant les conseqüències de quaranta anys d’excessos molt freqüents. I l’abstinència em fa efectes molt desagradables. No tinc ganes de fer res, ni escriure ni gairebé llegir. Em passaria el dia al llit, dormint per evadir-me o llegint minuciosament les bestieses o absurditats (tràgiques o grotesques sovint) del diari.”

Vinyoli, Joan. “Carles Riba i el seu concepte de la poesia”, 1954.
     “Jo hi vaig arribar [a Carles Riba] (sols) per la poesia [...] Rilke i els seus arbres plegant-se en lira, donant misteriosos fruits de consol; Hölderlin, ardent en el seu dolorós anhel.”

Sobre la poesia de Vinyoli

Serrallonga, Segimon. “Del llibre d’amic als cants d’Abelone”. Reduccions.
     “[Cants d’Abelone] dificilíssima llibertat per la qual el traductor aconsegueix de primer la comunió de l’home que és ell amb l’home que és o fou l’altre i aconsegueix per aquí i només per aquí la comunió del poeta amb el poeta”.
     “Els cants d’Abelone són el correlat objectiu verbal d’una experiència, com ho és el Llibre d’amic”. “Vinyoli ha passat d’un llibre d’amor [amic] a un llibre d’Amor [...] els Cants d’Abelone van més enllà de l’amada.”

Casasses, Enric. “Introducció” a Vinyoli, Joan, Poesia completa, Barcelona, Ed. 62 (La butxaca), 2008.
     “Pel que fa al seu valor moral, a mi la poesia de Vinyoli és la que humanament se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu. En els seus versos, aquesta problemàtica hi ve indissolublement encadenada amb les sensacions de bellesa dels colors i les formes de la realitat: l’existència de la bellesa (sigui d’un cel, d’una pintura, d’una frase o d’un moment viscut) i la pregunta de què i com viure són dues coses que van juntes i encara més, són indestriables.”
     “En el fons aquesta poesia així reunida és una novel·la, amb l’avantatge que, si es vol, cada episodi es pot llegir independentment dels altres, i que encara que es comenci pel final o per on sigui no es perd ni una engruna de l’emoció. És una de les grans novel·les de la història: un home com qualsevol altre (ho revela al final: “Qui vol res més que ser un home entre molts?”), esdevé altrament, exemplarment excepcional pel sol fet de mostrar-nos el moviment profund del seu viure, de tot allò que en el seu viure és, es torna o es tornarà important, per mi i per tots: des dels primers desenllaços de l’adolescència (“sobre una terra ombrívola als afores / de la ciutat immensa de la vida”) fins a la mort (“El que era és acabat, el ja-no-ser comença”). I ho fa sense trampes ni postures, sense enganyar-se, sense defugir les veritats, per dures que siguin: “cremàrem rusc i eixam perquè volíem / la freda veritat de les estrelles”.
     “Si el primer llibre és el del noi que vol ser poeta, els tres següents són els del poeta que ja ho és i sent ple de possibilitats: podríem dir que De vida i somni, Les hores retrobades i El Callat són els “llibres profètics” de Joan Vinyoli: el que hi profetitza és que serà el poeta que efectivament serà, que farà poemes de veritat, que sap l’escala de la llum per on baixa el cant al cor, que sent el cantar que puja de les coses (“m’endinso per un canvi / de les coses en l’ànima”), i que està a punt de ser aquell que diu “i cremo tot en cant”. Tot això en un llenguatge simbòlic i del tot agafat en el paisatge, en la natura.”
     “el Llibre d’amic i els Cants d’Abelone, que serien els dos llibres de poesia pura, absoluta o com n’hi vulgueu dir, que intenta el poeta protagonista de la nostra novel·la.”
     “La vida i l’art de Vinyoli és una puja incessant de passió “per les extremes vores del món” que du a la saviesa, a la màgia operativa i real, i no pot deixar de dur-hi quan es compleixen les dues condicions que hem dit: saber que el sentiment és el motor de la història i no arronsar-se davant de cap veritat per aspra que sigui. En això, és clar, no hi ha lloc per cap “projecte avar de guanys / d’hipòcrita domini”. Altra feina tenim. Aquestes dues condicions són resumides de manera genial al poema “Qui no té por” del llibre A hores petites.”
     “Amb el poeta Vinyoli, en aquest viatge per la seva (nostra) vida, passarem terribles hiverns vitals, coneixerem desolacions terribles (“Estar despert així, / sobre una post d’agulles / clavant-se al cos, fa un mal sense recurs. / Vull, si pot ser, dormir”), arribarem al punt en què “tot són preguntes / que mai no tenen resposta”, patirem tristeses que fan mal i “el dolor sense fons”, ens trobarem essent “acorrala bèstia sense recurs”, però també podrem “beure l’aiguardent reservat als feliços”, entrar “en la foscúria que germina” i pujar a les més grans exaltacions de l’amor (“amb el teu gest / vertebres els meus somnis”). Aquesta conjunció del vertebrar amb els somnis reapareix en un altre poema amb un signe gairebé contrari: “contra els somnis, evidència / de vertebrada existència”.”

Ferrater, Gabriel. Reduccions 1964

     “La seva ambició de desentranyar mitjançant el poema els significats més generals o “essencials” de la vida, i no merament d’aprofundir-ne els aspectes particulars, es potencia al màxim en el llibre següent de Vinyoli, El callat (1956) -el màxim representa en aquest cas un nivell de simbolisme quasi al·lucinant, on figures mítiques d’inesgotable plurivalència s’imposen a la imaginació se l’enduen, estaria per dir. Així “El gall” del poema que tanca el llibre.”

     "Després del súmmum de densitat simbòlica d'El Callat, en el següent llibre, Realitats, el poeta pot deixar descansar la mirada en una multitud d'objectes concrets i variats, que en aparença copsa en la seva senzillesa immediata. Però la veritat és que els mira a contraclaror, i que són per a ell el "correlat objectiu" d'una única i més fonda "realitat": el llarg saber de la vida que s'ha acumulat en un home madur, i que sempre li presenta cada objecte en infinita relació amb el tot que formen tots els altres."

Teixidor, Joan. “Introducció” a Vinyoli, Joan, Poesia completa 1937-1975, Barcelona, Ariel 1975.
   “La poesia no li era mai una visita de tant en tant, sinó una convivència contínua. Quan el veig submergit en ella, se m’apareix com un personatge fabulós que va perseguint una realitat més autèntica a base de refusar totes les aparences que li feien nosa en la vida quotidiana.”

   “L’únic seny es troba en el lliurament de nosaltres mateixos, i en la renúncia al cultiu de la personalitat irreductible.”

Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979.
   “L’obra de Joan Vinyoli, doncs, pot molt ben ser presentada com un intent d’elaborar una “art poètica”.
Tret dels set sonets que en componen la part final, a partir de Realitats Joan Vinyoli abandona d’una manera pràcticament total la rima i, aparentment, el ritme. [...] En aquest sentit cal precisar, en primer lloc, que el ritme i fins i tot la musicalitat dels versos no és pas una qüestió exclusiva de peus o de cesures, sinó, també, de la sàvia dosificació de les tensions que provoca la recurrència dels mots. És així com un vers aparentment lliure pot contenir i sovint conté una musicalitat igual i de vegades superior a la d’un vers perfectament escandit. No hi ha, doncs, només musicalitat “exterior”, és a dir, la que dóna com a resultat una lectura rítmica, sinó musicalitat “interior”, que és la que es desprèn de l’equilibrada ordenació dels significants.”

   “Des de Primer desenllaç (1937) fins a El Callat (1956) transcorre un període, marcat per la influència de Riba i sobretot de Rilke, durant el qual el poeta, segons Gabriel Ferrater, passarà d’una concepció del poema “com a xifra de l’experiència total de l’autor a través d’una intensa potenciació imaginativa d’un objecte delineat amb precisió i acaronat amb pacient afecte” fins a “l’ambició de desentranyar mitjançant el poema els significats més generals o essencials de la vida” [Escrit per a un diccionari de literatura que no arribà a publicar-se]”

Llovet, Jordi, “Joan Vinyoli i la poesia alemanya”, dins Joan Vinyoli, ICE, Universitat de Barcelona, 1986.
   “Les relacions entre la poesia de Rilke i la poesia de Vinyoli, doncs, són quasi anecdòtiques si es mesuren en la taula de les òbvies coincidències temàtiques; són, en canvi, essencials, si es contemplen en l’ordre secret de l’avinença entre dos homes. Vinyoli va descobrir que Rilke havia experimentat una mateixa pruïja que ell per copsar la veu amagada del sublim de les coses, la natura i els homes; i va enquimerar-se en els versos de Rilke com qui aprèn a mirar-se com cal al mirall –no per veure-hi un altre, sinó per veure’s a si mateix.”

Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985.

   “Semblantment a Maragall, il·luminista i panteista, romàntic i clàssic a la manera goethiana, Vinyoli té la mateixa tirada cap al subjectivisme: tots dos volen ser poetes de “primera veu”; com Maragall, s’adona de la càrrega vital –energeia i energeion- de la paraula; igual que Maragall, el joc de la poesia és “de vida o mort per a l’esperit”, “aventura total”, d’acord amb llur pròpia manera d’expressar-se.  A la manera de Maragall, Salvat-Papasseit escriu “Poeta” en majúscula, quan sinceritat i conflicte, amor i dolor, suquen en el cor el foc i la sang de la Paraula; amb el plaer del ritme, sempre que aquest és necessari, i amb la realitat com a pell i moll de l’esquelet més íntim; també Vinyoli ho afirma així:
     La poesia allunya de les aparences
     i fa propera la realitat.”

   “El mestratge de Riba i les circumstàncies històriques afavorien que molts de poetes de la generació de la guerra –Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Teixidor, Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, etc.- abracessin el corrent simbolista, dins l’ampli i dividit riu de la poesia contemporània.  [...] Jordi Castellanos rebla el paper de la història en l’adopció del simbolisme: “Els ideals de la cultura són traspassats a un pla superior, on no arriben les frustracions històriques. És, doncs, un procés de transcendentalització en el que coincideixen els interessos culturals i un corrent poètic, el simbolisme, que ha pugnat, d’ençà del romanticisme, per trobar una realitat absoluta darrera la realitat positiva” [“Les lletres catalanes dels anys quaranta”, L’Avenç, 6, octubre 1977] “L’art –la música, la poesia- esdevé, com és habitual, en el simbolisme, una religió, perquè hom hi cerca el sentit darrer, el fonament metafísic, de la pròpia existència i del cicle còsmic” [Pere Gimferrer, “Pròleg” a Màrius Torres, Poesies, B. Ariel, 1977]”

   “El ventall temàtic de Vinyoli mai no es redueix a l’exposició transparent de les anècdotes de cada dia, sinó que les treballa per mitjà de la simbolització, de la reflexió i, per tant, d’una manera generalitzadora.”

   “Acaba, tot cloent Passeig d’aniversari i l’obra entera amb un bell i prou emotiu cant d’afirmació de la vida per mitjà del Verb poètic:
              Tant és així que l’àrid
     hivern amb què s’obria aquest poema
     ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
     feliç, afirmatiu, il·limitat,
     i tot el blat es torna pa de vida.”

Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.

   Carbó assenyala alguns paral·lels concrets entre Rilke i Vinyoli.
 Al sisè dels Cants d’Abelone diu “Estret espai sóc jo, gerra curulla”, i al poema “Què faràs tu...” Rilke diu “Sóc el teu càntir”.
 “L’”esvelta lira” de l’onzè [dels Cants] ens fa pensar en diversos poemes com per exemple “Nur wer die Leier...” [“Sols qui la lira...”]. fins i tot pensem en el valor del mot cor en totes dues líriques, cosa que confirma plenament l’últim poema del volum.”
 “La vida entesa com a cercles que cal intentar, la trobem respectivament a “Cercles” i a “Ich lebe mein Leben...” [“Visc la meva vida en cercles creixents”; en aquest poema també surt el càntir: “I no sé encara què sóc: un falcó, una tempesta , / o bé un càntir molt gran?”]”
 “La imatge de l’arbre, la veiem a “Platja” i a “Mein Leben ist nicht diese stille Stunde...” [“Ma vida no és aquesta hora”, on diu “Jo sóc un arbre”]
 “El gall de “Gall” el vèiem a “Du bist die Zukunft...” [“Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa / sobre les planes de l’eternitat, / el cant del gall rera la nit del temps]
 “El consell de l’altra vida que cal fer de textos com “No tinc ara temps”, “Ara que és tard”, prové del poema “Archaischer Torso Apollos...” [“Tors arcaic d’Apol·lo”, que acaba: “Has de fer una altra vida”]”
 “Motius de Rilke com l’àngel o l’obert els veiem en textos vinyolians com “Nit d’àngel”; les perles de l’elegia X de les Elegies de Duino, les trobem clarament a la tercera sèrie de Domini màgic; i d’altres com el plantejament de la natura com a misteri, les fondàries del ser, la profunditat de les coses, la lírica com a existència, el lliurament a les petites coses, la poesia entesa com a edifici i bastiment –pensem respectivament en poemes com “Manobre” i “Der Dichter” [“El poeta”]..., que també veiem en tots dos. Fins i tot la idea de mirar-se cap a l’interior d’un mateix, a les profunditats del jo, la trobem  en “L’acte darrer” i molts altres textos vinyolians i la veiem en el poema rilkeà “Morgue”.
 “Si abans havien esmentat la figura d’Abelone, no podem estar-nos de referir ara la d’Orfeu, personatge central en El Callat, pres directament de Rilke i indirectament de tota la tradició literària occidental. [...] Del mite d’Orfeu interessen a Rilke sobretot dues coses: una que, com a fundador de la música i, amb aquesta, de la poesia, convertís el món en quelcom que es pot conèixer i expressar i, per tant, tots aquells que l’escolten poden entendre; l’altra que pogués davallar al regne de les ombres i de la mort –per rescatar Eurídice- i per tant conegués la cara lluminosa i la fosca de la vida.” “També a les Elegies de Duino, en especial la setena i la novena, apareix la paraula com aquella que pot traure l’home de la bogeria i del buit, i acostar-lo a l’àngel: el cant és el pont envers l’esperit. Els Sonets a Orfeu remarquen la idea que “cantar és ser”, poesia com a existència i existencialisme estètic, quelcom que la maduresa vinyoliana constantment reitera.”  “Les Cartes a un jove poeta proclamen la sinceritat com a essencial per poder-se acostar a la natura, en la qual cal basar l’aprenentatge, i realitzar la creació literària [...] Aleshores cal viatjar cap a l’interior d’un mateix solament quan se sent la necessitat, cosa que garanteix que brollen versos bons i sincers.” “Certament aquesta doctrina plana constantment al llarg de la trajectòria del poeta català.”

Vegeu també: Carbó, Ferran. Joan Vinyoli: escriptura poètica i construcció imaginària. Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.

Formosa, Feliu, “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Antologia poètica, Barcelona, Proa, 1981
     “l’obra de Vinyoli resulta, dins la poesia catalana actual, l’exemple més contundent i sense parió d’una poesia de l’experiència –en termes rilkeans”. (És “l’experiència profunda” de què parla Vinyoli al pròleg d’El callat”).
     “el Llibre s’ha transformat en Himne – el llibre ha esdevingut cant.
     “el Llibre d’amic [...] va més enllà de la simple experiència dels sentits: és la voluntat d’atènyer poèticament una ànima amb l’ànima” “els cants van més lluny i més endins”. “Abelone és el poeta [...] la veu en cant humà absolut, deslligat” [Vid 1ª. Elegia]
     “Pel que fa a l’enllaç entre amor i Amor no hi ha pas només Ausiàs March [...] hi ha també el Maragall del Comte Arnau i el Riba de Salvatge Cor”.
     “Les influències, allí on n’hi ha, són fluències vitals irreductibles.      Ho són, i de manera essencial, els símbols que més li serveixen per a afirmar el desfici com a característica de l’existència dels éssers, la joia com a fonament i com a expressió de l’home en el món.”
     “L’obert vinyolià és aquest creure que potser hi ha una simpatia universal de les coses i llençar-s’hi”.
     “Vinyoli [...] posseeix una poètica salvadora: l’existència humana esdevé en ell un cant, dolorós i joiós a la vegada, a la foscor central”.
   Vinyoli pretén “desvetllar allò que és metafísic en allò que és visible: el món com a al·legoria d’ell mateix, com a objecte simbòlic, la paraula com a tens i reverberant vehicle indagatori.”

Bofill i Ferro, Jaume / Comas, Antoni. Un segle de poesia catalana. Barcelona, Destino, 1968
   “Per a Vinyoli, com per als millors romàntics, la poesia torna a ésser el fet essencial de la vida, el resum de totes les altres activitats. I, tal com veiem en aquells, tendeix a donar escalf humà a la intuïció metafísica.”

Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000.
 “Vinyoli concep la poesia [...] com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. [...] La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta.”

És un poeta que no es complau en el joc ni en la filigrana verbal sinó que recerca constantment una veritat desconeguda, vol anar més enllà. I és per això que de vegades es fa equívoc el sentit d'uns mots de Rilke que li plau de repetir: "la poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències". (Enric Bou) 

Presenta una varietat de temes extraordinària, però en el fons graviten sovint en la dialèctica vida-mort i es tradueixen en una recerca constant de l'absolut com a força que alimenta el misteri de la vida. Reivindiquen, d'altra banda, les petites coses de cada dia. (Ramon Sargatal i Susanna Canal)

El riu encès. Article publicat al diari “Avui” el 04/11/04 per Vicenç Llorca
“amb Vinyoli tenim un exemple del significat que en la lírica contemporània adquireix el poeta en un sentit pur: enfrontat radicalment a la seva capacitat de crear símbols tot mirant de fit a fit els ulls de la vida i els ulls del somni per descobrir la seva humanitat.”

Bibliografia, discografia i obra de Joan Vinyoli

BIBLIOGRAFIA

* Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997.
* Bofill i Ferro, Jaume / Comas, Antoni. Un segle de poesia catalana. Barcelona, Destino, 1968.
* Bou, Enric. "Joan Vinyoli", dins RIQUER/COMAS/MOLAS, Història de la literatura catalana, vol. X, Ariel, Barcelona.
* Bou, Enric. "La poesia de tradició simbolista ", dins Història de la literatura catalana, fascicle núm. 7, Edicions 62/Orbis, Barcelona, 1984
* Busquets i Grabulosa, L. "Joan Vinyoli. Entrevista epistolar", dins Plomes catalanes d'avui. Edicions del Mall, Sant Boi de LLobregat, 1982.
* Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
* Carbó, Ferran. Joan Vinyoli: escriptura poètica i construcció imaginària. Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.
* Casasses, Enric. "Canvi d'ulls", Pèl capell, n. 271 (abril 2008).
* Casasses, Enric. "De música em tornaré", dins I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006.
* Casasses, Enric. “Doncs passa-hi a través i se’t farà tot clar”. Introducció a Joan Vinyoli, Poesia completa, Barcelona, Ed. 62, 2008.
* Castellet, J.M. /Molas, J. Poesia catalana del segle XX, Edicions 62, Barcelona, 1963.
* DDAA. I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006.
* Espriu, Salvador, "Nota sobre l'obra de Joan Vinyoli", dins J. VINYOLI, Poesia Completa 1937-1975, Ariel, Barcelona, 1975.
* Ferrater, Gabriel, "Joan Vinyoli", Reduccions, núm. 20 (setembre 1983).
* Folch, X./Formosa, F., "Nota preliminar", dins J. VINYOLI, Noves versions de Rilke, (edició a cura de Feliu Formosa i Xavier Folch), Empúries, Barcelona, 1985.
* Formosa, Feliu"Vinyoli traductor: les Versions de Rilke", Avui (4- VII- 1984).
* Formosa, Feliu, "Pròleg", dins J. VINYOLI, Antologia poètica, Tria i pròleg de Feliu Formosa, Edicions Proa, Barcelona, 1981.
* GODAY, Sebastià, "Vinyoli i l'art", dins I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006.
* Izquierdo, Lluís, "Pròleg", dins J. VINYOLI, Vent d'aram, Proa, Barcelona, 1976.
* Llorca, Vicenç. “El riu encès”. Article publicat al diari Avui el 04/11/04.
* Llovet, Jordi, “Joan Vinyoli i la poesia alemanya”, dins Joan Vinyoli, ICE, Universitat de Barcelona, 1986.
* Llovet, Jordi. "Joan Vinyoli", "Les hores retrobades", "El Callat", "Domini màgic", dins Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana, Enric Bou (ed.), Edicions 62, Barcelona, 2000.
* Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979.
* Martí i Pol. "Dos textos sobre poesia de Joan Vinyoli", Reduccions, núm. 31 (octubre-1986).
* Masats, J. “Enquesta als escriptors dels Paísos Catalans”, Canigó, 706-707, 1981.
* Oller, Dolors. "Joan Vinyoli: Dos aspectes", dins La construcció del sentit, Empúries, Barcelona, 1986.
* Parcerisas, Francesc, "Joan Vinyoli. Obra poètica 1975-1979", Serra d'Or, núm. 238-239 (juliol-agost 1979)
* Perelló, Pere. “Joan Vinyoli: l’Ésser i el Cant”, Curs de doctorat 2002-2003: Diàlegs entre Filosofia i Poesia II (Inèdit).
 * Ruiz Soriano, Francesc, "El vessant òrfic rilkeà de Joan Vinyoli", dins Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana. Vol 1. Institut Ramon Llull. Barcelona, 2007.
* Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985.
* Salvador, Vicent, "Les hores poètiques de Joan Vinyoli", Latitud, núm. 39, (Palma de Mallorca, juliol-octubre 1982).
* Santaeulàlia, J. N. Comentari de El bany. -Fusions. Barcelona, La Magrana, 1997.
* Simó, Isabel-Clara, “Joan Vinyoli: la paraula en el temps”, Canigó, 659, 24-V-1980.
* Solà, Pep. La bastida dels somnis. Vida i obra de Joan Vinyoli. Girona, CCG edicions, 2010.
* Teixidor, Joan. “Introducció” a Vinyoli, Joan, Poesia completa 1937-1975, Barcelona, Ariel 1975.
* Vinyoli Joan, “Cartes a Miquel Martí i Pol”: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987.
* Vinyoli, Albert, "Un camí sense retorn", dins I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2006.
* Vinyoli, Joan, Conferència llegida en l’acte d’homenatge a Carles Riba el 1954. Reduccions, núm. 31, octubre de 1986.
* Vinyoli, Joan. "Avís", dins LLibre d'Amic. Barcelona, La Gaia Ciència, 1977.
* Vinyoli, Joan. "Carles Riba i el seu concepte de la poesia", dins Reduccions, núm. 31 (octubre-1986).
* Vinyoli, Joan. "Nota preliminar", dins A hores petites. Barcelona, Crítica 1981.
* Vinyoli, Joan. "Nota preliminar", dins Poesia Completa 1937-1975, Barcelona, Ariel, 1975. ps. 17-18
* Vinyoli, Joan. "Nota preliminar", dins Realitats. Barcelona, Proa, 1963.
* Vinyoli, Joan. "Notes finals", dins Tot és ara i res. Barcelona, Ed. 62 1970
* Vinyoli, Joan. "Notes" i "Epíleg" dins Domini màgic. Barcelona, Empúries, 1984.
* Vinyoli, Joan. "Pròleg", dins El Callat. Barcelona, Proa 1956
* Vinyoli, Joan. Obra poètica completa. Barcelona, Ed. 62, 2001.
* Vinyoli. Joan. Poesia completa. Barcelona, Ed. 62 (La Butxaca), 2008.

Discografia

* TOTI SOLER,  LIEBESLIED (1972, PDI). Inclou la versió musicada del poema "Liebeslied".
* MARIA DEL MAR BONET,  ALENAR (1977, BMG-Ariola). Inclou la versió del poema "Vares venir fins on jo dormia".
* BETSY PECANINS, VENT AMB VEUS (1981, Pentagrama). Inclou versions dels poemes "Vent de tardor" i "La posta"
* RECITAL 1000, de Celdoni Fonoll (1984, Promos, S.A.).. Inclou un enregistrament sonor, pertanyent al fons documental de TV3, de Joan Vinyoli recitant el poema "Domini màgic".
* MARIA DEL MAR BONET,  SALMAIA (1995, BMG-Ariola).. Inclou la versió del poema "La veu del mar".
* TOTI SOLER I ESTER FORMOSA, M'ACLAME A TU, (1997, pequeñas cosas). Inclou la versió del poema "Sovint".
* JOSEPMIQUEL SERVIÀ I RAFAEL SUBIRACHS, VIATGE POÈTICO-MUSICAL PER LES TERRES DE LLENGUA CATALANA (1999, JORBASA, S.L.)
Inclou el poema "Branques"
* FELIU FORMOSA I PEP MONTANYÈS (2000, Zanfonia / Ed. 62.). [Conté: Liebeslied (De vida i somni); Cap a les deus (Les hores retrobades); Gall (El callat); A les tres copes dic això, Recorda, El poeta i el mar, Tant erro, foll (Realitats); Última carta, Sunt Lacrimae Rerum (Tot és ara i res); Abans que neixi l’alba, Em va cobrint la nit (Encara  les paraules); Tarda fosca, Primer d’any, Platja dura, All time is unredeemable (Ara que és tard); Amb ronca veu, Aplec, L’home del vas de vi, En la nit (Vent d’aram); L’arbre incandescent, Vacances a la platja, Sóc home sol (El griu); Cercles, La taverna dels oratges, Damunt la sorra, No tornis (Cercles); La paraula, Els horts, El cremat, Autoretrat a seixanta-cinc anys, Sí a la mort, Vida vulnerable (A hores petites); Maresmes, La vall del vespre, Cançó d’amor, Passeig d’aniversari, Goethe (Domini fosc); Elegia de Vallvidrera (Passeig d’aniversari)]
* TOTI SOLER, CANÇONS (2000, TO i K. Indústria cultural). Inclou les versions musicades per Jordi Soler Bachs dels poemes "Liebeslied", "Alba trista", "De vespre" i "Aurora".
* MARIONA SAGARRA,  FREC A FREC (2001, Discmedi/Blau). Inclou versions musicades dels poemes "Cap a les deus" i "Cançó d'amor".
* MONTSERRAT TORRENT I JOSEP CABRÉ, CANÇONS DE JORDI SOLER BACHS (2001, TO i K.Indústria cultural) Versions per a piano i baríton de J. Soler Bachs sobre poemes de M. Manent i J. Vinyoli. Els poemes musicats de Joan Vinyoli pertanyen al llibre De Vida i Somi; "Represa", "La casa abandonada", "Oh sol daurat", "Liebeslied", "Oh bell destí", "Aurora", "Les estacions", "Fi de tardor", "De vespre", "Alba trista", "Versos" i "Sovint".
* RAFAEL SUBIRACHS I MARIADELMAR BONET, CANTS D'ABELONE (2001, PICAP, Barcelona). Musicació dels poemes del llibre Cants d'Abelone. Música de Rafael Subirachs.
* ERNEST BORRÀS, LLIBRE D'AMIC (2006, COLUMNA MÚSICA): Musicació per a piano i tres veus del poemari Llibre d'amic. L'enregistrament compta amb Mac McClure (piano), Rosa Mateu (soprano), Marisa Martins (mezzosoprano) i Enric Martínez-Castignani (baríton).
* TOTI SOLER, VIDA MÉS ALTA (2008, TO i K. Indústria cultural): Inclou el poema "Cançó de la set que no mor"
* NÚRIA CANDELA i EDUARD INIESTA, NÚRIA CANDELA DIU JOAN VINYOLI (2009, Küssen). Selecció de 25 poemes recitats per Núria Candela amb l'acompanyament d'Eduard Iniesta que en canta dos i dedica un instrumental al poeta en motiu del 25è aniversari de la seva mort.
* MIRNA (2009, Harmonia Mundi). Inclou uns versió del poema "Els dies"

OBRA DE JOAN VINYOLI

    1.1.- Obra poètica (edicions)
    Primer desenllaç, Edicions de la Residència d'Estudiants, Barcelona, 1937
    De vida i somni, Barcelona, 1948
    Les hores retrobades, (Pròleg de Joan Teixidor) Els llibres de l'Óssa Menor ("Óssa Menor", 8), Barcelona, 1951. [Premi de poesia Óssa Menor, 1951]
    El Callat, (Pròleg de l'autor), Els llibres de l'Óssa Menor ("Óssa Menor", 26), Barcelona, 1956
    Realitats, (Nota preliminar de l'autor) Els llibres de l'Óssa Menor ("Óssa Menor", 50), Barcelona, 1963
    Tot és ara i res, Edicions 62 ("Els llibres de l'Escorpí. Poesia", 2), Barcelona, 1970
    Encara les paraules, Edicions 62 ("Els llibres de l'Escorpí. Poesia", 15), Barcelona, 1973. [Premi la Lletra d'Or, 1974]
    Ara que és tard, Edicions 62 ("EIs llibres de l'Escorpí. Poesia", 27), Barcelona, 1975. [Premi de la Crítica Literària, 1976 i Premi de la Crítica "Serra d'Or" de Poesia, 1976]
    Poesía completa, 1937-1975, (introducció de Joan Teixidor), Editorial Ariel ("Cinc d'Oros", 6), Barcelona, 1975. [Inclou tots els llibres publicats fins aqueix any per Joan Vinyoli, alguns poemes inèdits i traduccions de Rilke; conté un apèndix amb textos de Maurici Serrahima, Joan Teixidor i Salvador Espriu, i dos pròlegs de Joan Vinyoli]
    Vent d'aram, (pròleg de Lluís Izquierdo), Edicions Proa ("EIs llibres de l'Óssa menor", 90), Barcelona, 1976. [Premi de la Crítica "Serra d'Or" de Poesia, 1977]
    Llibre d'amic, La Gaya Ciencia, Barcelona, 1977. [Escrit entre 1955 i 1959]
    El griu, Edicions La Magrana ("Cristalls", 17), Barcelona, 1978. [Inclou també Poemes en prosa]
    Obra poètica, 1975-1979, (pròleg de Miquel Martí i PoI), Editorial Crítica ("Sarria", 4), Barcelona, 1979. [Inclou Vent d'aram, Llibre d'amic, El griu, Poemes en prosa i un llibre inèdit: Cercles]
    Cercles, Edicions 62 ("EIs llibres de l'Escorpí. Poesia", 62), Barcelona, 1980. [Publicat anteriorment dins Obra poètica 1975-1979]
    A hores petites, (Nota preliminar de l'autor), Editorial Crítica ("Sarrià", 7), Barcelona, 1981. [Premi de la Crítica "Serra d'Or" de Poesia, 1982]
    Antología poètica, (Tria i pròleg de Feliu Formosa), Edicions Proa ("EIs llibres de l'Óssa Menor", 113), Barcelona, 1981 [Inclou els cants I, VI, VIII, IX i XV del llibre inèdit Cants d'Abelone]
    Cants d'Abelone, dins "Reduccions", 20 (Vic, setembre 1983), ps. 9-26. [Escrit l'any 1979]
    Domini màgic, (Notes finals i epíleg de l'autor), Editorial Empúries ("Migjorn", 1), Barcelona, 1984
    Passeig d'aniversari, (pròleg de Francesc Parcerisas), Editorial Empúries ("Migjorn", 5),
    Barcelona, 1984. [Premio Nacional de Literatura 1985. Premi de la Generalitat de Catalunya. Premi de la Crítica "Serra d'Or" de Poesia, 1985]
    BARTRA/VINYOLI/TEIXIDOR, Poesia, Edicions 62/0rbis ("Història de la Literatura Catalana ", 7), Barcelona, 1984. [De Joan Vinyoli s'hi inclou Les hores retrobades]
    Llibre d'Amic / Cants d'Abelone, (Pròleg de Segimon Serrallonga), Editorial Empúries ("El Ventall", 3), Barcelona, 1987
    Vers i prosa, (Estudi introductori i selecció de F. Carbó), Edicions Tres i Quatre ("L'Estel", 11), València, 1990 [Inclou un nombre important de poemes i una tria de textos en prosa]
    Joan Vinyoli. Poesies. Fotomuntatges d'America Sanchez. Edició a cura de Lluís Rius. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. ("El tinter dels clàssics", 35). 1993.
    El Callat, Edició i estudi introductori de Xavier Macià. Barcelona: Empúries, 1994 ("El Ventall de Poesia", 24).
    Antologia poètica. Edició i selecció de Xavier Macià. Barcelona: Edicions 62, 1994 ("MOLC", 104).
    Obra poètica completa. (Presentació de Xavier Macià. Pròlegs de Joan Teixidor i Miquel Martí i Pol. Edició i notes explicatives i complementàries de Xavier Macià). Barcelona: Edicions 62/Diputació de Barcelona, 2001 (Clàssics Catalans).[Inclou, en edició anotada i amb un nombre important de textos suplementaris: tots els volums de poesia de l'autor, obra poètica i inèdita dispersa, textos inèdits i esparsos sobre poesia i totes les versions i traduccions poètiques.]
    Poesia completa. (Pròleg d'Enric Casasses. Cronologia de Xavier Macià). Barcelona, Edicions 62, 2008. (Col.lecció labutxaca). Inclou totes les versions de Rilke.

    1.2.- Traduccions i versions de poesia:                                                                                                                   
    "De si una volta algú t'hagi amat" (versió d'un poema de Rilke), dins La Publicitat (16-1-1935)
    «Quatre sonets a Orfeu» (versions de poemes de Rilke), dins Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys, J.Janés, editor, Barcelona, 1954. [Inclòsos dins Poesia Completa]
    «Traduccions de Rilke», dins Poesia Completa 1937-1975, Arie1, Barcelona, 1975. [Inclou set poemes: els "Quatre sonets a Orfeu", 1954 i "L'hort de les oliveres" (després a Noves versions de Rilke), "Tors arcaic d' Apol.lo" i "Dia de tardor" (a Versions de Rilke)]
    «Traduccions de Rilke», dins Reduccions, núm. 20 (setembre de !! 1983). [Inclou els poemes: "Què faras tu, Déu?", "Apaga aquests ulls meus", "Ets l'esdevenidor", "Tu ets de dia, I", "Cançó d'amor", "Primera elegia de Duino". El primer, el tercer i el quart després dins Versions de Rilke; els altres, dins Noves versions de Rilke]
    Versions de Rilke, (Nota de Joan Vinyoli), Edicions Proa ("EIs llibres de l'Óssa Menor", 124), Barcelona, 1984
    Noves versions de Rilke, (Nota preliminar de X. Folch. Edició a cura de X. Folch i F. Formosa), Editorial Empúries ("Migjorn", 11), Barcelona, 1985

    2.4.- Traduccions diverses:
    JACOBSEN, J.P., Aquí debieran florecer las flores (Trad. de Juan Viñoly), Colección "Euro", Madrid, 1941

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA