[“Qui gosa encara dir: sóc?”]

(Vinyoli, Joan, “Nota preliminar” a Realitats: “M’agrada imaginar aquests poemes una mica a la vora de certes pintures de Van Gogh, on el moviment arravatat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l’artista, tot i no perdre mai la referència a la realitat.”) 

 En la nota preliminar al llibre Realitats, de 1963, Joan Vinyoli escriu: “...M’agrada d’imaginar aquests poemes una mica a les vores de Van Gogh, on el moviment arravatat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l’artista, tot i no perdre mai la referència de la realitat.....”.
     Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.

El temps on es contempla

EL TEMPS

Rera la casa no hi anessis mai,
ni a ple dia, l'excessiva flaire
d'aquestes herbes embruixades lleva
seny i esperits, els escurçons vigilen,
l'aranya fila mort.
                           Allí fresseja l'arbre de la por.
Cavalls de sol, atureu-vos, garbes de sol, reposeu.
I que la dona asseguda vora el rec amb els infants i la nena,
estiguin ara quiets un instant, mentre el cavall ardent,
negre i suat, es desboca i, trepidant, els salta,
magnífic, i renilla i a galop es perd
cap als darreres de la casa.
                                         Canto
malesa i bardissar, remor d'herba aixafada,
i els homes aücant, movent els braços
vermells.
              Allí domina l'arbre de la por.
I dic el llamp i la torratxa vermella
per on entrà, bastint-la novament
amb roigs maons de paraula.

(I si retornes per la vall del vespre,
o si t'allunyes pel creixent del dia,
d'un cap a l'altre del silenci,
retruny el temps.)


L'UDOL VERMELL

L'udol vermell travessa la forest,
despulla branques, espesseix als sots
la penetrant olor de fullaraca humida.
Tot es mor sostenint
entre dits blaus una flor roja.
Qui gosa encara dir: sóc?

Ombres corbades, amb fatiga
de llunys, instal·len bambolines
de boira al riu, cremen arbúcia
planyent, al bosc. Pregunto si per cercles
ce foc o salamandra... Guspiregen
molsa i paraules en l'arbrat.

Parlem baixet, que passa
l'humit pels vidres amb la fosca.
És hora ja, s'atansa arbrós i dur,
cobert de vent i em llança fora murs
el guarda de la finca.

BARRANC

El gos morat, lladrant, fa desmaiar
roges banderes de silenci
que flamen lluny.
Les coves engoleixen
pastor i ramat, avares.
Camins de roca llisquen
ferits de vespre, de tort,
cap als avencs ominosos.
Sóc al barranc, em tapen les falgueres,
oloro crits.
 

Figures en èmfasi

APERITIU A LA PLATJA AMB ACOMPANYAMENT DE TRONS

Les onades bateguen sota el vent,
de cop, les illes s'han tornat morades
sota un ràfec de núvols de tempesta.
Qui beu ginebra amb gel,
qui de conyac s'aombra.

Oh riu brogent, oh crepitar d'incendis
en un barranc, oh puja de fondàries
cap a ser crit, ah soledat omplint-se
de pensament...
                          Tot l'insoluble,
trencat, insomne, s'atenua, lent,
en el trajecte adormissat dels vasos,
des del taulell a les cansades boques.

Les onades s'encrespen sota el vent,
grans cortines de pluja tapen l'aire,
referma i amenaça la tempesta.
Qui beu picon espès,
dient paraules orbes:

Oh poderós, oh màgic, oh insoluble!
Desencadena't, arbre, ja tot d'una
brancat, florit, remorejant de fulles,
somni de fruit - i les arrels creient
en l'insegur de la voluble onada.
Illes, parleu-me de la vostra naixença!
Onada, parla'm del batec insomne!
Però tu, arbre, lliga la tempesta
meravellosa al teu brancatge, dóna't
a ser ferit per la destral-

                                         Enmig
del fum espès i la fortor de gambes,
flota, s'irisa, crema, la flama d'uns grans ulls.

Les onades s'encrespen sota el vent,
la tronada rebota per les penyes.
Dues angleses sintonitzen llunys.
Qui beu cascall amb rom
desafiant les ombres.

Ah, solituds reconeixent-se, descobriment de cels
 inconeguts, enyorament d'omplir-se
terriblement.
                    De què?
                                  Mai no ho sabrem, oh filtre
fantàstic, oh licors, oh la rosada
cremosa que ens sosté. Beguem la copa
dels somnis i morim a l'últim glop.

AUTORETRAT, AMB FANG I ROBINS

Munts informes de runa,
solars abandonats
que l’arquitecte no mira,
clavegueres vessant
aigües residuals,
fang i robins:
domini meu.

Però, de sobte, el cop
d’una ala poderosa,
remorejant, excel.leix
a dir-me: dia blau,
corba d’onada, roca encesa
pel crit del sol.
                      I cremo tot en cant.
 

A LES TRES COPES DIC AIXÒ

Els nens que juguen i la gent
del bar em són amics. Passa una dona
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc
amb clar designi: jugarem a cartes
o al dòmino, som tres.
                                  He decidit escriure
poesies concretes. Envelleixo, calen
realitats, no fum.
                          I tanmateix, un fum
ara m’entela, s’interposa, fluix,
entre la Cosa i jo, que totes les arestes
afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t,
la barca de sant Pere, baixo
cansadament per les aigües
de l’altre temps. M’arriben als genolls.

EL MECÀNIC I LA SEVA FAMÍLIA

Plenes de greix, enlaire, desvalgudes,
les grosses mans carnoses fan senyal
que amb el blanc mocador l'espessa cara
li eixugui la dona. I ella ho fa. Les nenes
criden: pare!, rient, posant-se de puntetes,
penjant-se a l'ample coll de l'home jup,
mentre la dona amb curioses mans
de menestrala esquinça flonjament
el paper fi d'un embolcall i mostra
(les ha tingudes a bon preu), feliç,
dos parells de sandàlies de nena.

Això passava als porxos d'una plaça
molt rica d'aire antic, molt transida
per gent i camions i carretons i motos
i taxis i tricicles; moltes vides
hi vénen cap al tard; uns a gaudir
l'aire rellent, altres a beure al doll
de la gran font ferrissa;
molts, però, tristos, s'encofurnen
a les clivelles i forats humits
de les rònegues cases. Cau el dia
cansat, amb sorda fressa, enganxifós.

I jo, què faig? L'estiu ens repeteix
la frescor de la síndria a les parades,
xiscles i jocs afirmatius de nois,
els gossos bavejant assedegats.
És vell el temps i les marrades porten
a llocs de mal estar. Jo, consirós,
m'embec de temps, trafico amb el ressò
de les campanes mortes, atresoro
secretes veus o faig volar els coloms
de la paraula amb una canya seca
de rellogat al colomar del cant.

CANTEM-NOS A L’ORELLA

Oh, la conversa! No la sents
com aire pur entre la set dels boscos
destinats a cremar? Quanta guspira
s’aixeca i giravolta!, les muntanyes
tremolen acostant-se, ja les bèsties
del foc són a l’aguait dintre les coves
ardents.
             Vibració primera
de tota fulla, de tot branc, de tota
la terra entre tu i jo. Que ja l’abisme
ni els rius profunds no poden separar-nos.
Crit en el crit, cantem-nos a l’orella.
 

EL VELL PESCADOR

Hissen  la corda amb la galleda plena
d'espessa fosca oliosa
que omple a curull la barca
de Patinir.
               Treballen en silenci:
l'un a la barca, l'altre sobre el moll,
a l'angle recte, quasi
cobert pel vespre, de la dàrsena
que jo fa temps consiro.

Amplituds de secret,
estibes d'ombra,
magatzems de silenci,
d'on surt a voltes una rara
lluor de crit.
                  En el consorci
dels vells, demano que no em treguin
d'0n, a redós, curo sargir les malles
de la xarxa del temps.

En el “El vell pescador” de Realitats, Figures en èmfasi, de 1963, Vinyoli cita la barca de Patinir, que és un dels quadres més estranyament desconegut del Museu del Prado de Madrid, fàcilment eclipsat pels Bosch i els Brueghel. De fet el quadre es titula “El pas de la llacuna de l’Estix”. El pintor flamenc Patinir (al voltant de 1480-1524), potser el primer paisatgista de la història de la pintura, resumeix en aquest oli sobre taula la visió de tota una vida conduït pel mite del barquer Caront que porta els morts a l’altra banda de l’Estix. A la part esquerra del quadre la vida amb les seves meravelles, els Camps Elisis; en el centre Caront desproporcionat (que sembla que va ser pintat per un aprenent del taller de Patinir al qual només li interessava el paisatge) i a la dreta el foc de l’infern guardat pel gos Cèrber. En definitiva: la vida i la mort o el pas de la vida i la mort o si es vol, també: tot el viatge de la vida per anar a la mort; el tema més cèntric en la producció de Joan Vinyoli, en aquesta ocasió vist des del mite . Hi ha un poema a Ara que és tard titulat “Nàufrag” que podria ser una visió despullada de la mítica de la pintura de Patinir amb els mateixos elements conceptuals: paisatge, llac, la mort com a l’embut del no res...
     Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.


UN ASE BRAMA

No sóc l'onagre sinó l'ase,
civada vull i pinso ben triat.
No com ahir, que, pasturant de vespre,
una mala herba em capgirà el cervell.
Enfetillat, alçava el cap enlaire,
mirant com s'enfosquia l'horitzó
prenyat de roques, prades enaiguant-se
d'encantament, figures que es tornaven
de pedra i sal.
  I vaig bramar commòs.

Estic fora de seny, tot l'univers ressona
dins meu, vaig dir, ventre i pulmons tinc plens
de muntanyes i camps, sóc llit de rius,
bressolo mars. Què m'omple i sobreïx,
què està a punt de sorgir de l'entrellum,
que no se'n falta gaire
de si caic o si volo? Però què em separa
de tot? Enyor, desassossec obscur?
Que sol estic!
  I vaig bramar fortíssim.

En aquests brans ningú no m'acompanya,
vespral, caduc.
  De sobte, un pensament
d'àcida flaire d'euga va sentir-se,
va irrompre en mi, dreçant altres poders:
coves de foc, selves de bram urgien
tot el meu cos a arbrar-se en dura sang.
Altres misteris començaven.
    Jove,
la nit s'esgarrifà
del meu bram antiquíssim.
 
L’ACTE DARRER

          Le dernier acte est sanglant, quelque belle que soit la comédie en tout le reste.
          On jette enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour jamais.
                                                    Pascal

Quan de vegades entro,
a poc a poc, a la petita casa
de mi mateix,
amb pas humit, a fil de matinada,
deixant a fora els arbres expectants,
un tremolor d’herba tocada
per l’esbatec del primer vent del dia,
vagits de llum,

m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
quin moviment d’entrades i sortides
inútils, que el celler està buit
-car hom beu molt-, de restes de vianda
ja freda als plats –car hom menja a deshora,
de pressa i malament-,
que el vell fogó vessa de cendres
anteriors de focs que s’extingiren
fa molt de temps, però que no permeten
al nou de cremar bé.

I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d’emprendre
reformes radicals.
                            No sé quines, però,
car les parets estan molt primparades,
el sostre foradat, i les esquerdes
són tantes que el difícil és de veure
què falla més.

No em val llavors de dir-me, recordant
glòries antigues, fetes
d’amor, les flors en un jardí, recapte
de vida i mort ensems,
que jo sóc flama
d’un ardor que no cessa,
que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
l’arbre del cant fins a l’orella casta
d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
com diré mai el teu encís?;

car temo, quan estic
així de sol i fred i desganat,
que per molt que em proclami
del costat de la vida,
quan sobre el mar llisca la barca
dominical i cau verticalment,
ferint-me, el llamp d’Apol·lo,
i una calitja d’or tremola
davant els ulls,
que en ser que em trobi dins el llit
de les darreres núpcies,
m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
quan les cuixes de gel em tocaran,
i que em faré enrera de tot,
covardament, com l’atrapat
en una gran mentida,
i que tot jo tremolaré
i no sabré cap on girar-me
ni què invocar.
                        No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
            Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

 

Cants del separat

          “D’ara endavant no seré mai lament”
 

ARIEL-CALÍBAN

Quina fúlgida lira, quin llaüt
neixen del cor com les fulles d'un branc,
quan passa el vent i jo sóc l'esvorant
per on es mou, prenyant la quietud?

Tremolo de sentir la vastitud
omplint-me; solitari, dic al blanc
dissipador de l'ombra: sé el barranc
on jeu l'ardent Calíban no vençut.

Quin vol em pren que volo desmaiat,
de quin m'escapo dèdal, arbre tosc
florint quan tot el bosc fuma cremat?

De cada volta a més ardor creixent,
en càntic clar s'ordena el somni fosc.
D'ara endavant no seré mai lament.

ROSSELLÓ, DE SOBTE

Per un call dur, sense tornada,
camino sempre vers la deu,
acompanyat pel tornaveu
de la vida cruixint cremada.

Les fulles grogues, la hivernada
que ja s'acosta, són trofeu
del fatigat; jo perdo peu,
fadat per la teva mirada,

Rosselló-Pòrcel ple de crit.
Mal instal.lat en l'aspra nit,
rica la boca de paraula,

dius que més val de créixer més
en dol, en foc, en foll excés,
que no seure amb els déus a taula.
 

TANT ERRO, FOLL...

Tant erro, foll, per un camí de foc,
tan sobirà d’un dolorós afany,
que més que foll sóc un ardent estrany,
segur només del foc per on em moc.

Tan delirós, tan ebri del deport
de bracejar en la flama i fer-ne guany,
cremant-hi més, que estic en unn parany
d’on mai no sortiré, ni viu ni mort.

No vull confort, ni llit, ni dolç recer
ni calma que no sigui la del mar,
ni sostre que no sigui l’aire ver.

Acabi el joc de ser foll moviment,
crit anhelant i goig i cec atzar
en escampall de cendres sota el vent.
 

EL SEPARAT

Sé l’altre sols, vull l’altre fins no ser
jo sinó ell, i gosaria més.
Diuen: Ets foll de conrear l’excés,
queda’t a l’hort dessota d’un fruiter.

Roques amunt, al cim de l’espadat,
el solitari parla amb el profund,
Diuen: No val sinó la veu del munt.
Jo m’arbro sol i sóc el separat.

He posseït el matinal atzur
i la secreta vermellor de l’or,
però quan venç el tenebrós conjur,

sempre abocat als alts penya-segats,
la por i el crit dels vents arremorats
em fan clamar cap a l’Ocell més fort.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA