[“-I la natura em crida-“]

Les noies

ASSUMPCIÓ

El somni amb tu es conlliga,
com el perfum al taronger.

El desmai en tu, però ets l’arbre 
que intensament esvelt eleva
la fortalesa jove.

Un deix en tu, com l’ombra fina
del pollancre a la seva alçària.

La fatiga en tu, com el vespre
en la blancor viva del mur.
 

A UNA NOIA QUE MIRA EL CREPUSCLE

Et fascinava la silent fatiga
del crepuscle en destí vagarós,
i la teva ànima canta enlairada.
L’àngel i tu, la seva amiga,
lentament us haveu confós,
un per l’altre, fets de mirada.

Temes sobre la mort

PLATJA

          A Josep M. López-Picó

Però els homes, com fabuloses
estàtues, sense lluita,
sense força jeuen, com arbres
abatuts pel vent i pel foc.
 
 

DE VIDA I SOMNI
1948

          [“Els dies vénen i se’n van”]
 

Les imatges

RETRAT DE NOIA

Sembles a punt com de sorgir
de tu mateixa: veu o cant,
o mínim plec a la juntura 
de la boca o secret somriure.
Ets a la vora, ran de l'aigua
tumultuosa del corrent
que llisca sempre.
Però mai el frec de la vida
no descompon aquest miratge,
la mudesa en crida constant.
Com des d'una alba tu somrius, 
enllà del son i de la terra. 

LA CASA ABANDONADA
(Cézanne)

Que sol i estrany aquest camí
que es perd on queda, grisa i sola,
la casa trista: cap destí
no s'hi atura, tot l'isola.
Finestra closa -les teulades
són per la pluja i són pel sol
només-, onbrívoles, glaçades,
les hores cauen al seu volt.

Cézanne, “La casa abandonada”, en De vida i somni, publicat el 1948. El quadre és una meravella en la utilització de plans de color per fer veure la llunyania i la situació de les coses, no hi ha cap personatge tot i que sembla que fou la casa a on es penjà el metge d’Auvers. El quadre és un prodigi basat en una perspectiva múltiple i unes pinzellades compactes que fan sortir la matèria en uns efectes de llum gairebé paradigmàtics en l’evolució de l’art del XIX i del XX. El poema apareix com un lament sobre el pas del temps. Cézanne una altra vegada i, casualment, l’artista que havia colpit profundament Rilke que li dedica una sèrie de cartes dirigides a Clara Rilke a l’any de la mort de l’artista ; aquestes cartes contenen una gran càrrega de devoció al Cézanne artista que pràcticament es retira de la vida pública per a dedicar el seu temps en exclusiva a la pintura. Rilke ha estat, com és sabut, un dels motors poètics de Vinyoli i objecte de traducció i recerca.
       Goday, Sebastià. Vinyoli i l'art. Estiu de 2004.

 

El món crepuscular

LES ESTACIONS

Quan és hivern, la posta promet els dies bells
i en temps de primavera el cor alegre incita
sovint a l'enyorança amb xiscle i vol d'ocells;
en ser l'estiu, com un fogar palpita,
tan lenta que no sembla precedir la nit;
a la tardor, sadolla, verema l'esperit. 
 

FI DE TARDOR

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrera veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l’espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl.lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Hivern al camp

VORA LA LLAR

Desisteixo de ser
com un vent per l'espai,
m'abat un falliment
de somnis, i una queixa
muda i encara una pregunta
pugen de mi davant del foc.



Musicat per Toti Soler al disc Cançons:

ALBA TRISTA

És lluny de mi tota fragància
de tarongers en fruit,
és lluny de mi l'engronxament
fantàstic de l'arbreda.
Però no temo gens la nit:
el son amaga una recança,
punyent, avui ja no somnio;
més aviat una alba decebuda
de pensafments enfredorits
i foscos miro en despertarme.

D’una terra

I

Oh sol daurat d’uns altres dies,
quantes vegades jo t’he vist
desfer-te al cim de les muntanyes,
quan, de retorn, girava els ulls!

Noiesa meva, atarda’t, gira’t,
contempla encara, més i més,
muntanya,  bosc i solitud,
crepuscle, calma de la terra.
 

III

Remor llunyana dels camins  que llisquen
vers la ciutat incendiada al vespre,
flaire de bosc al pas dels carboners
que retornen del fons de les muntanyes
entotsolats. Tremolo quan els veig
i cau la llum sedosa de la tarda
omplint la vall: és quan la vida
s’amoroseix i s’espandeix per l’àmbit
crepuscular fins que del tot acaba
el dia llarg alegrement viscut.

Noiesa; les abelles que brunzien
al bosc ombriu, el serpenteig quiet
del rierol, transfigurat pel simple
record de la petjada
d’un bou calmós quedaven ja per sempre
fixa claror.
                 Roses abelles mateinals, lleugeres
missatgeres de vida, i romanins fragants,
voleu, creixeu en qui del tot un dia
va vincular-se al vostre viure pur.
 

IV 

Vetlla encara el meu pas petit 
al bosc on la lluna bressava
la infantesa en la gràvida nit
estival que en silenci planava.

Quant de voler encara indistint,
aquella nit en sentir les coses:
oliveres, lluna, envaint
la meva ànima sense noses!

Quan l’aurora amb quieta llum 
va aparèixer damunt la serra,
tot semblava fora del temps,
com si fos innocent la terra.
 

VI

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.
 

De vida i somni

LIEBESLIED

Soledat que m'envoltes, flotant,
una queixa en la nit deus sentir,
com estrella en silenci vetllant;
més que mai ara el cel és distant,
però un cor tan a prop, tan a prop!

No fugir del meu cor, no fugir
cap enfora en la nit va girant!
Potser el d'ella també canta així,
i té el meu tan a prop, tan a prop!
 

OH, ESTRÈNYER LES MANS

Oh, estrènyer les mans on batega,
amb la més noble sang, la més pura,
la més trista, la més agitada,
la més encesa i ardent, oferint-se,
en la plenitud d'un cor!
Ai, aquest doll, aquest vessar d'amor
que es perd en l'aire i en les coses!
Tant que voldria el cercle
tancar: de tu a mi, de mi a tu cloent-se
la vida i res ja no es perdria
d'aquest immens, insadollable anhel!
 

VENT DE TARDOR

Vent de tardor, vent solitari,
vent de la nit,
obscura força que es deslliga
de l’infinit i torna a l’infinit,
arremolina’t dintre meu, conjura
contra el meu cor la teva força,
arrenca ja l’escorça
del fruit que no madura.
 

LLUOR DE POSTA

Quan se sent fer-se l’harmonia
de vida i somni, temps meravellós!
Quan la bellesa és la resposta
al preguntar angoixós...
Però sols dura com lluor de posta
la pau de l’esperit.
Com cada dia mors, oh màgic dia
que et creies infinit!
 

Damunt les carenes

Musicat per Toti Soler al disc Cançons:

AURORA

He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.

L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.


Musicat per Toti Soler al disc Cançons:

DE VESPRE

El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
l'última llum alegra l'infinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.

MUNTANYES VORA EL MAR

Serres morades que us dreceu
silencioses vora el mar!
A la claror crepuscular,
anhel i somni desvetlleu.
El cor em fuig cap on esteu,
sempre cercant alguna cosa
que en vostra llum crida reclosa.
Oh impenetrable encantament!
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa. 

 
TERRES DAURADES

Terres daurades de la fantasia,
meravellosos, inefables cels
crepusculars, per on s'allunya el dia,
ple de misteri, vianant excels!
Així que us penso l'ànima somnia,
se sent enduta per estranys anhels,
i com un núvol ple de llum fa via
cap a vosaltres, mons de poesia,
meravellosos, inefables cels.

 
LA POSTA

La posta fugia
torbadorament,
obertes les ales
de púrpura al vent.

Damunt les carenes
s’aturava a penes.

Visió daurada 
renoves el cor:
ja tota la vida
se’m torna record.

Quan lluny, expiraves,
consell em dictaves:

“Contempla i oblida,
no temis la nit.
Espera el nou dia
amb un cant no dit.”
 

Epíleg

SOVINT

Sovint, sovint, l’home s’oblida
del més secret i del més gran.
Com un infant juga a la vida
i s’embriaga del seu cant.
Els dies vénen i se’n van.

Però de sobte, no previst,
allò més greu que dintre seu madura,
en el seu cor estranyament fulgura,
com un diamant trist.

(Feliu Formosa, “Pròleg” a Antologia poètica, Barcelona, Proa 1981: “El mot [“cor”] apareix una i altra vegada en els poemes d’aquesta primera etapa, en la qual l’home és confrontat constantment amb el “misteri”, amb “l’il.luminat que ens espera”, amb “l’impenetrable”, amb “el secret impenetrable”, etc. Així, la presència del món exterior, el caràcter “mental” o arquetípic que assoleix el paisatge,k ens revelen una de les constants de la poesia de Vinyoli: la recança per la insuficiència de l’experiència humana en la vida del coneixement i l’autocneixement.”)
 
 

LES HORES RETROBADES
1951

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991: “L’amor apareix per primera vegada en la trajectòria vinyoliana [...] es tracta d’un tipus d’amor que convida cap a l’envolament a una “vida més alta”. És un amor que transcendeix els límits, és una aspiració amorosa a l’absolut.” “Aquí trobem poemes com “Cap a les deus”, un dels més significatius del volum, el qual insisteix en la idea del cant com a alternativa vàlida i única.”)
 

Les hores retrobades

PRIMAVERA

A ple migdia el món és tot en calma,
igual com a la nit o quan declina
la tarda i és missatge de tristesa.
Llavors, quiet i ple de la memòria
del temps passat, que amb el crepuscle arriba,
com a l'illa de Pròsper, encantada,
sovint escolto la cançó d'Ariel.

ABRIL

Altra vegada les primeres fulles
virginalment es van obrint a l’aire:
tàcites veus petites de la vida,
màgic impuls que es dilueix en èxtasi.
 

LA PARAULA

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.
 

DESTINS

Uns han tingut la copa de la vida
arran dels llavis i han begut a pler,
felicitat i somnis han sentit
a dins la sang com un brunzit d’abelles,
i màgiques paraules han parlat
en altes nits i conjurat aurores
a no tornar, feliços navegant
cor insondable endins i snes platges.

Altres, però, la festa de la vida,
només l’han pressentida des de lluny,
com una olor feixuga de magnòlies
obrint-se en un jardí, però llur cap
dorm fatigat sobre l’espatlla trista
i ploren sense llàgrimes els ulls,
i el cor els bat amb dolorós anhel,
solitari i profund en la nit fosca.

PER CANTAR EN LA NIT

I què cercaves en la tesa nit
primaveral, plena d'estels i lluna?
Et senties pujar cap a confondre't
perdut en el silenci constel.lat.

No era el rostre ofert ni els braços nus
que t'havien lligat per la primera,
dolça vegada, ni el besar furtiu,
allò en què tu pensaves, car sabies
que sols un cop es dóna el crit d'amor.

Mes a través d'un súbit lliurament
que et fou permès i correspost -ph ple
meravellós de músiques profundes
trobant-se en un acord inesperat!-,
et vas fer gran, tan gran, que de la terra 
no iguala res aquesta plenitud.
 

SECRETAMENT ANAVEN A TROBAR-SE

Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tinguessin vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sens mida!

Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d'ocells d'inextingible ardor,
creuat de nits, de flames i d'estrelles,
inconegut encara-  de l'amor.
 

CERTESA

Set de vida més alta
que m’omples, ja tristesa
no sento, sols anhel
i profunda esperança.
Fugiu, ombres!, el cor
que en veritat estima
no tem les ombres, emportat
en el corrent inesgotable
del seu lliurar-se a l’estimat.


VIURE, MORIR, PERDENT-SE L’UN EN L’ALTRE

Viure, morir, perdent-se l'un en l'altre,
sentint-se  l'un per l'altre com salvat,
fills de l'amor, haver ja començat
talment el vol sense retorn possible
cap a ser un.

Com pleniluni sobre el món en pau,
com nit primaveral que va expandint-se,
viure, morir, plens de presentiment
d'una realitat feliç sempre futura.

          (Musicat per La fosca al disc Domini fosc)


ONA CLOSA

Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama,
s’omple d’ocells la vagarosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l’arbre.

Però l’anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l’amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja.

Destí

SÓC UN HUMIL CONREU

Sóc un humil conreu ple de saó,
per fer-s'hi petits arbres.
És bo, potser, car l'ombra de les serres
bressola com la mare el cor cansat.
Però, i el foc, allò més íntim
de l'esperit del foc que m'inflamava?
Un altar hi vaig alçar i entre dos llustres
un déu em somrigué.

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d’un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l’altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l’alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes 
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!
 

CAP A LES DEUS

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès 
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.
 

L’ARBRE

O lluny, o prop? Daurada vagament,
embriagada ja per l’opiata
crepuscular que dins l’aire es deixata,
s’eleva la gran copa somnolent
d’un arbre.
                  Vell amic, atansa’m, oh!,
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat ?oh líric do!-,
ànima endins, enrera, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.
 
 

PRECEPTE

Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,

car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d’or.

Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.
 

 
VIURE, MORIR

Viure, morir, perdent-se l'un en l'altre,
sentint-se  l'un per l'altre com salvat,
fills de l'amor, haver ja començat
talment el vol sense retorn possible
cap a ser un.

Com pleniluni sobre el món en pau,
com nit primaveral que va expandint-se,
viure, morir, plens de presentiment
d'una realitat feliç sempre futura.

          (Musicat per La fosca al disc Domini fosc)

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA