[“dels ossos seus se n’està fent coral”]

(Vinyoli, Joan, “Epíleg” a Domini màgic: “A Vallvidrera vaig decidir no escriure més i dedicar-me a l’estudi i a la meditació, per veure si podia saber alguna cosa que no m’arribés per via del coneixement poètic, justament sobre aquest mateix i sobre el “món”. És com dir que en certa manera aspirava a “filosofar”. [...] Això no obstant, allí mateix, en plena dejecció, vingueren somnis, records, imatges, paraules que m’urgien que les transformés en poemes. Eren poemes d’algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateis, i té com “visions”. Solitari, moklt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la “puresa” i la profunditat és un bé que “ens exalta, ens consola i ajuda”.”)

(“Nota a “Si de nit”” a Domini màgic: “En un excel.lent article de Joan Teixidor publicat a Quaderns de Poesia, núm. 4, novembre de 1935, titulat “Prodigis lul.lians”, comenta l’autor, entre d’altres textos de Llull, un fragment de Blanquerna que diu així: “Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en que era, e cogità que força d’amor no segueix manera com l’amic ama molt fortment son amat”. A propòsit d’aquest text diu Teixidoe: “Se’m fa necessari de creure en aquesta frase. Se sentí eixit, emportat, raptat, per la gran força. Abans tot era una preparació adient i severa ?i com a premi de tanta espera, de tanta vida humil, de tanta experiència acumulada les paraules indiferents se’t lligaran amb foc, tot alenarà com de sorpresa, et sentiràs endut, fora de tu mateix, i amb armes tan precàries et serà permès de vèncer. Sóc feliç de saber que el miracle s’aixeca damunt tan poca cosa i amb pedres tan senzilles i, encara, que qualsevol carn pot ésser l’escollida. La poesia de Llull em dóna la mesura exacta de la més pura possibilitat poètica. Fortament ?i absurdament també- fa gràvid i fruitós el no-res”. És gràcies als mots del Blanquerna i a l’esmentat comentari que jo m’he atrevit a usar el verb eixir en el sentit exposat.”)
 

1.

LLORENÇ

Per què, Llorenç, fill de la nit, amb fressa 
de camions, acuts ara, tot d’una,
a esgratinyar el silenci ple de llum,
i la figura dreta allà al balcó,
fent-me adéus amb la mà, queda per sempre aquí,
fixa, i la nena que fremí de Trakl
poc abans de dinar, per sempre aquí també,
resta vibrant, esvelta, quasi lira
polsada per Virgili?
                                Tu, Llorenç, au, corre
cap a l’hotel i pregunta pel foll
guarnit de cordes,
                             ara negre ocell
entre esbarzers.
                         Si n’agafeu les móres
i us les mengeu a l’hora del foscant,
sentireu tal vegada un intensíssim gust
de cloïsses amb pebre o de garota amb suc
de llimona a ple sol:
                                les aigües reverberen.
 

PAISATGE AMB LLOPS

Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu. Què hi fa?
Poden llampecs obrir-nos un instant
la closa fosca i descobrir-nos  arbres,
ponts i parets. Pot d’un profund silenci
sorgir un so clar. Tocar una roca amb molsa
consola.
              I si l’udol dels llops burells,
que tresquen incansables, fers, un rera l’altre,
i dreturers, i si l’udol dels llops per la planura
de la neu tova ens amenaça,
                                              bens
esporuguits, res de belar, tornem-nos
voltors de coll pelat, garfim i devorem la por.
 

2.

LA VALL DEL VESPRE

Quan per la vall del vespre descendim 
per l’autopista cap a la ciutat,
les fàbriques encenen mil llumets,
batega tot i tot està aturat.
Ens engoleix la nit: a quin banquet 
som convidats a no tenir mai por?
Tot el passat és com un dèbil crit
fumós que va perdent-se en l’aire espès.
Tot és fluent i tot és permanent.
Les paraules em porten no sé on:
en elles ara em quedo, i és un món.
 

EL LLOC

Quan sóc ran de l’abisme, què em reté?
No cau mai daltabaix el vianat
que sap que res no porta mai enlloc,
que el lloc és embrollar-se per camins
desconeguts i veure-ho tot de pas,
amb la certesa de no trobar jaç
per dormir-hi tranquil o fer l’amor,
si jove és, o pensar-hi, de vell,
sentint el vent o el xiscle d’un ocell.
 

VINDRÀ LA MORT

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
 

PAISATGE AMB OVELLES

Permanència feliç de l’aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós, l’ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d’una borda,
                                    i els camins
s’enfilen per les roques cap als cims
d’on he vingut del fons del meu passat.
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m’hi perdé la por de no trobar,
i de cercar faig compte sempre més.
 

TANT S'INCREMENTA

Tant s'incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s'oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l'obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
 

FOSC OCELL

Te n'has anat. De quina set puc beure?
Quina aigua em dónes, que se'm fa licor?
No sé on ets, però una forma encesa
se m'apareix i em mira amb fondos ulls.
No tinc cap por de perdre'm en crepuscles.
Clareja el dia, però no hi veig clar.
Et correspon ser un focs ocell de l'alba.
No perdis mai la teva dura força.
 

EL VELL I LA MAR

El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
                                   Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afons.
No, que romangui llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.
 

3.

CANÇÓ BLAVA

          Rien, cette écume, vierge vers...
                        S. Mallarmé

Aquest endins del blau de la paraula,
blau cap a blau, cap a més blau encar,
és com parar migdialment la taula
     dels somnis, per atzar,
     a trenc de mar,
     quan gira el far.

Allò que has fet o que pretens, de fet,
aconseguir és sols prendre la droga
del ser-feliç com beure un vas de llet.
Doncs tanca els porticons de la finestra groga
i tot se’t farà blau. (M’enfilaré primer
a un tamboret per arribar a la soga
d’on penja el ninot blau de Klee.)
                                                      No goso fer
res absolutament sinó, quiet,
mirar el dedins secret del blau de la paraula.

La “Cançó Blava” de Domini màgic, de 1984 va ser dedicat a Paul Klee i en el poema en fa una referència explícita: ” ..El ninot blau de Klee”. Aquest Klee energètic, indispensable per l’art segle XA, és un dels grans poetes plàstics de l’art del XX. En el poema, Vinyoli, carrega tota la força expressiva no només en Klee sinó en el blau, en el color. Aquest poema, aquest quadre de Klee són la darrera referència artística en el darrer llibre de Vinyoli per tant la darrera imatge, però, paral·lelament, predisposen a pensar que la poesia vinyoliana anava encarrilada cap a una direcció estètica nova. Klee, com Txillida, aportaven al poeta nous indicis del seu patiment amb les paraules


CANÇÓ D'ARIEL

                     Shakespeare, La tempesta,
                     acte primer, escena segona.

Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n'està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s'ha perdut; una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.


GOETHE

Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?

Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.

I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,

tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny.
 

SI DE NIT

Si de nit les bruixes
em maten les roses,
en matí d’aloses
oloro maduixes,
i sol, d’aquí estant,
encenc el llevant, 
apago la tarda;
el crit escarit
d’un ocell de nit
no em fa cap basarda,
tant em sento eixit.

Talment, ara, eixit
que intento fortuna
de fer un tot unit
amb sol, terra i lluna,
que d’aquest afany
que el meu cor altera
n’obtinc un alt guany:
ni vana quimera
ni condició
de mortal em lliga,
sinó sols amor.
Qui d’amor s’abriga
puja l’esglaó
que el deixa a l’artiga
del saber major.

4


JOC

M’he tornat una bola de billar
de vori que rodola empesa sempre
pel tac sinistre i dolorosament,
topant contra les bandes del rectangle,
és repel·lida amb seca violència,
sense parar.
                  No puc ja més, retira’m
del feltre verd, jugador empedreït,
deixam sentir com van caient les hores,
com cessen el soroll i el moviment,
com, inactiu, el vori es fa de cera,
que fondrà, al capdavall, la mà del foc.


DESERT

Massa m'atardo, i no perquè l'esperi
vindrà cap missatger del meu abans
a dir-me: Atura't ja, su a la taula
dels convidats; és l'hora del descans.
No ve ningú: passo de nou balanç
i veig que em queda molt cam´çi per xcórrer;
m'atien amb lladrucs els meus alans
a travessar un àrid desert de sorra
per arribar a no sé quin fèrtil lloc.
Plou foc, el terra és un incendi groc.






 

PASSEIG D'ANIVERSARI
1984
 

SENSE MANS

I

Mai-més i Sempre són germans
irreconciliables, de naixença, en l'home.
En va cerquem, en va trobem:
    allò
que és assolit esdevé sempre, a l'acte,
mai més, com engolit per una
boca voraç.
       I tot seguit projectes
desenfonyats de nou, experiments, deliri
de ser feliç, fressa de clarions
a la pissarra de la vida:
   l'aire
que respirem se'ns torna a voltes música,
una gota de rou tot d'una es fa verí.
Tot és un jeroglífic cada cop
més complicat de desxifrar; fascina, 
però, com mirar el foc o el mar o la boirosa 
planura dels records.
   Els mots, en veritat,
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents, oculten.

II

Faig de no res, amb mots, un provisori
replà, quan ja l’escala no segueix
i dóna al buit-
                       des d’on es pugui veure
l’esplanada del temps amb somnis aparcats
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir
que no respon a cap interrogant. Oberts,
els ulls miren un blu intens de mar
en moviment que es va tornant de sorra.
Oh terrible desert. I no vanvien mai
sorra en aigua els poetes, baldament
s’ho proposés algun. Canvia alguna cosa,
però, si els mots, alliberats
de llur sentit primer, potentciant-lo, evoquen,
a poc a poc, desfent-se en espirals,
com d’una pipa el fum o el fab d’un plat de sopa
calenta.
             Sí, les busques marquen hores,
llavors, de quan aquesta sala absorta
va ser un espai de tarda de cortines
feixugues transformant amagatalls
de crits en amorosos xiuxiueigs, i passen
melindros tous de tassa a tassa.
                                                  Fràgil,
de porcellana de molts anys, la nina
m’espanta amb aquests ulls envidreïts
que tal vegada es miren amb les conques buides
d’aquella de qui fou joguina predilecta. Quines 
llàgrimes de quincalla de frustrats amors,
al mocador brodat?
                                Tot és a lloc, la pols
inexistent s’ha fet opac silenci
de xocolata espessa amb llet.
                                               On, els absents
que aquí visqueren?
                                 Viure? Pel desert
ja no hi transita cap camell; l’oasi,
posat que t’escanyés la set o que tinguessis
irresistible fam de dàtils d’ultramort,
és dellà els mots un transparent silenci.
Doncs passa-hi a través i se’t farà tot clar.

III

Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.
                               La festa ha començat
ara mateix: cridant, empentegant-nos,
ebris d’eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre
de la casa del temps: aranyes de cristall
que ho il.luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.
                     Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l’infinit; així 
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivient en la fretura
d'alguna cosa sempre.
   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
     i declinar.

V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m'ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
                        Ara, amics, anem
a celebrar l'àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l'esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris. 
 

ELEGIA DE VALLVIDRERA

I

Per què paraules? Aquest blau intens
del mar és prou. Miro la ratlla fixa
de l’horitzó,
                    mar grandiós, i quanta
riquesa guardes, per a qui? Jo no sóc bus
que cerca vells tresors: el que m’atreia, 
perles que abans havien estat ulls,
no ho troba algú tot sol, ans calen dos,
amb una sola, neta, lliure, confluent
mirada que es projecti més enllà 
de tota perla ?sols llavors hi arriben
“feliços pocs”.
                          No, jo sóc sol, però l’embat
de les onades em conforta. Tot és lluny i prop,
i no s’acaba mai aquest viatge
per les paraules:
                          ja no tinc res més.

II

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet totes les coses.
Redescobrim els camps: observa la masia,
els ànecs i les oques al bassal,
el safareig a un angle solellós
del pati: roba estesa regalima,
la masovera surt i crida l’aviram,
mentre al bladar transita la recol.lectora,
que escampa al seu redol
bales de palla ben atapeïda,
i va perdent-se en l’aire la fressa del tractor,
que llaura ja el guaret; són els penats
encara vius: és per això que dormen
les bèsties a l’estable i un recolliment
s’estén pertot. Aclucarem els ulls:
se’ns n’obriran uns altres en el somni
que hi veuran més en l’orba obscuritat.

III

Per què, mot arribat encara sense
projecte de sentit, m’empenys a capbussar-me
dins una aigua profunda a percaçar
l’única perla enmig de tants de nacres
banals, que tingui un orient prou bell
perquè un celest orfebre pugui en l’èter
encastar-la, jugant, en una lleu muntura
de llum que els nostres ulls no veuen?
                                                            Déus,
per a què som sinó per a l’intent
de preparar amb les coses de la terra
una ofrena a vosaltres, que no sou
més, tanmateix, que allò que ens és mprecari
per donar-nos sentit, certesa i força?

Sí, ja sé prou que el mut submarinista
que va per folga a tot mor ofegat,
però qui cerca peixos impossibles
no esdevindrà madrèpora o rocall,
ans viurà sempre en xarxes invisibles.

IV

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
                                     Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                            i declinar.

V

Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m’ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense 
massa de condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
                        Ara, amics, anem
a celebrar l’àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l’esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.

VI

On cessa tot, al centre del silenci,
quiet, sense fissures, i ja tot és molt distant
i sense afany de res, com en un temps
imaginat:
               allà, més d’una volta
vàrem estar, potser perquè estimàrem
sense desig: no ens vàrem mai tocar,
ni no ems besàrem amb goluda fúria,
ans reteníem constantment l’alè,
plens de ser l’un miracle per a l’altre,
vivint en el poètic, assumint
que no és dat posseir res, només absència
devers on es camina amb ulls oberts
a la claror invisible.
                               Sí, de què
viuríem si no fos d’aquests besllums
de permanència feliç que se’ns revelen
entre dos clars, quan tot es precipita
sense parar a l’abisme i bufa un vent
sense recurs?
                      L’oasi
del pur estar beat, l’enyora sempre
l’itinerant.
                 Qui busca en trobarà
potser un miratge fèrtil, que l’oasi
no és enlloc.
                    Què ho fa que el recordem?

VII

Què significa en veritat
tenir records?
                      Una campana buida
toca a passat, i totes les figures
del pessebre a la llum del celobert
del pis antic, solemne, es deixondien
frisoses d’anar a plaça, que el Nadal
era ja prop, clar i entelat.
                                        Vastes i buides,
les campbres de grans llits de matrimonis
una mica ja vells: emana fred silenci
de la claror somorta d’aquests vidres
esmerilats.
                 Quan tu no hi siguis,
què se’n farà de tot això que fou
ànima teva persistent d’argila,
que tot ho guarda imprès i tou malgrat
no ser-hi tu?
                    Seràs record
de tu mateix, estel que voleteja, solt,
en un remot suburbi dellà el temps,
sense mà que el retingui, ja el cordill
amb el deçà, trencat?
                                  Ara, però, m’estic,
bevent recança, en un racó de vespre
del meu hivern: ressonen cascavells,
veus alegres d’infant s’oculten pel silenci,
jugant a fet, i corrugades fulles
mortes de faig s’arremolinen, ertes,
sota una ràfega de vent furtiu
de l’apagat, respectuós novembre.

Es drecen altes les muntanyes. Neva.
Crema a l’estufa bosc.
                                    Aquí, tot, ara,
s’ha deturat.

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                     Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                  m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                   tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                     Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                   Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                  estel fix mirant-me fit 
en la foscor.
                    D’ençpa d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites; si rocs, 
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel.lacions.
                              I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                 que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                                  Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il.limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA