[“en la set del qui cerca neix profunda la deu”]
 

(Vinyoli, Joan, “Pròleg” a El callat:
     Després de Primer desenllaç “Decidí l’autor no cercar més la poesia, renunciar-hi fins i tot i preparar, en tot cas, l’esperit per si mai se li donava. Es repetia llavors sovint una divisa de Nietzsche: “Nur ein Gebot gilt dir: sei rein”, o sia: “Tan sols un manament valgui per a tu: sigues pur”. Aquest anhel d’autenticitat el va portar al silenci. Va passar molt de temps escrivint només, de tard en tard, versos esporàdics, petits poemes molt despullats [...] va aplegar aquestes obres en un nou recull, que es titulà De vida i somni.” 
     “Creu l’autor que cada nou llibre seu ha estat una rèplica de l’anterior i alhora la continuació o la intensificació d’un aspecte que en l’anterior apuntava. Ja ha estat més o menys explicat el pas decisiu entre Primer desenllaç i De vida i somni. L’últim poema d’aquests llibre, sobretot en el vers que diu “els dies vénen i se’n van”, sembla a l’autor que és el pont ca a Les hores retrobades. I d’aquest llibre a El Callat, creu ell que s’hi va directament per la fosca escala de “El campanar”, primer poema estrictament simbòlic que ell recorda haver escrit.          He vingut a dir més amunt que la poesia és sempre simbòlica, fins quan el poeta s’expressa en una forma directa. Si veritablement és poeta, al.ludeix a una altra cosa o realitat espiritual. Però de vegades el llenguatge poètioc és explícitament simbòlic, i aquest és el cas de bona part dels poemes de El Callat.          Una imperiosa, rara il.luminació verbal ha estat l’origen dels millors poemes d’aquest llibre. El llenguatge ha procedit aquí molt lliurement, oferint a l’autor nuclis de sentit que en el curs del poema anaven desenvolupant-se d’una manera quasi autònoma. La vigilància conscient fou mínima, la justa, però, perquè no s’arribés mai a caure en un fàcil, buit verbalisme. Mai com en aquests poemes no podria afirmar l’autor que es proposà menys dir una cosa fins a l’instant que fou dita; mai no havia sentit d’una manera tan clara la impossible separació de forma i contingut.”
     “Si per El Callat podria pensar-se en una poesia predominantment dirigida cap al numinós, l’esperit que batega en molts poemes del llibre sembla més aviat decantat a la terra. Però, tanmateix,  creu l’autor que sols partint de “El Callat”, sols de retorn de “El Callat”, sols havent sentit la crida del “Gall” i l’enyorança de “La roca”, sols pel “Camí” on “en la set del qui cerca neix profunda la deu”, pot “El boscater” perdut en la closa nit on “Orfeu” és “esperança i moviment cap a la llum” i on cal arriscar-se al difícil combat amb l’àngel, arribar a la clara altura de “Diumenge” i fer la lloança i fins l’exaltació de les realitats terrenes: siguin flors o fruits, muntanyes o ponents, jardins o infants que en llur simple gràcia caminen lliurement cap al “delitós paratge” d’”aigües aturades” on “El Callat” fa sentir la seva “quasi-veu”.”
     “el contacte amb les profunditats predisposa al silenci i que sols per una única impotència de desembocar en pura contemplació, es resol en cant.” 

(Perelló, Pere. “Joan Vinyoli: l’Ésser i el Cant”, Curs de doctorat 2002-2003: Diàlegs entre Filosofia i Poesia II (Inèdit): “Cantant el poeta assoleix la seva identitat en tant que poeta. Però per cantar primer ha estat necessari trobar el cant: el cant veritable, el “cant líric essencial” que el fa tremolar, val a fir, cantar. Aquest i no altre és el tema de les quatre primeres seccions del llibre. Un cop arribats aquí, el poeta es troba en presència d’aquell “algú” que l’havia cridat: “El callat”: l’anomenar silenciós en base al qual el cantar es fa possible.”)

(Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985. “L’expressió ha cercat la nuesa i els símbols: la mar, en el “diccionari” d’aquesta part inicial, és allò inassolible, ni que el vent ?la veu- et cridi; la condició del jo és semblant a la de l’arbre. I tot esdevé en la nit de la vida, cremat pel foc de la vida” 
“Hom confon en el símbol de l’arbre, tant la paraula com el jo del poeta [...] De passada, remarco l’herència rilkeana d’aquest poema [“Errant a la ventura”]: el primer sonet a Orfeu mostra com s’identifiquen “arbre” i “cant”. Si, a més a més, considerem Orfeu com el Poeta, totes les relacions d’”Errant a la ventura” es troben ja als dos primers d’Els sonets a Orfeu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu. Oh cant! Pura elevació!”. La claror es convertirà justament, i per primera vegada en l’obra poètica de Joan Vinyoli, en la paraula axial de les dues sèries “Orfeu” i “Les aigües aturades”. Prossegueix la lluita entre realitat i desig, per a dir-ho com els romàntics, o entre el discontinuum i el continuum, a la maanera de Georges Bataille. La dualitat queda, en la poesia vinyoliana, ben palesa, o sigui és interior: “sóc un arbre contra el vent”, en termes simbòlics i del propi autor. Per primera vegada, però, Vinyoli, s’ha deixat dur per les mans de la imatge i la paraula cap a la claror, en la seva lluita més poètica: la de l’instant ?el mot encès- contra el pas del temps ?la realitat-.”)

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991: “El jo poètic, s’endinsa i s’extravia pel seu interior, i sols troba en la paraula la possibiloitat de la transfiguració màgica, el salt que tot ho possibilita. [...] El jo poètic s’identifica a la tercera secció amb Orfeu, personatge que serveix de títol d’aquesta, per un doble motiu: d’una banda perquè fou aquell que davallà al món de les ombres i per tant conegué el regen de la vida i de la mort, de la llum i de la tenebra, del dia i de la nit, de la vida i del somni, de la consciència i del subconscient; i d’altra perquè l’atribut que l’identifica, com el del jo poètic, és el cant.  És, per tant, l’únic que pot aconseguir de desvetllar el misteri de la nit i la màgia dels mots. [...] Com Orfeu, aquell qui rep míticament el do màgic i meravellós de la paraula (expressat amb la imatge de l’or, poema “L’or”) és l’únic que pot transfigurar la natura. Els elements d’aquesta comencen a transformar-se als primers poemes de la quarta secció, “Les aigües aturades”. Si el riu era el transcórrer temporal, l’aturament del seu trànsit és el “fora camí” que tot ho permet i transfigura: per a la interiorització i la transformació ?poètica- cal, doncs, que les aigües s’aturen. [...] “El Callat”, lúltima secció, recupera la identificació amb l’arbre, amb què s’obria el poemari, ara arrelat en la roca (poema “La roca”) per la duresa i resistència que caracteritza aquesta. Hi apareix l’àngel portador del foc màgic que purifica i que permet l’arribada al Callat. El Callat és el símbol del més profund, del cor més íntim, de l’origen de la gènesi poètica: la pròpia identitat. L’edifici poètic vinyolià mostra el jo solitari davant del buit intangible, del no-res metafísic. La veu del poeta és una indagació i una apel.lació a aquest no-res metafísic, a l’existència humana, a la identitat individual que cerca per la poesia i en la paraula i que s’autojustifica en la recerca perquè, com diu a l’últim vers de “El camí”, “en la set del qui cerca neix profunda la deu”. 
”Gall”, l’últim poema del llibre, és un dels cims d’aquesta poesia i presenta un altre símbol, el d’allò que esdevé inassolible. La tria és doble: d’una banda perquè el gall cimeja en el més alt, es troba ?estratègicament- al cim del campanar, de la torre; i d’altra banda perquè el gall, com a animal, posseeix el crit/cant (com el jo) que, des de la nit, anuncia l’arribada de l’aurora (la llum).”)
 

Cinc poemes davant la mar

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda, 
mes ara sóc orella i pas insomnes. 
 

FOC MORT

Com arribar a l’incendi pur 
de cap aurora, si només
erro cansat, per un nexcés
de roca estèril, dins l’obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort, 
cercant només el mar, el mar.
 

REDOSSADA EN LA NIT

Redossada en la nit
del pensament, cantessis,
ànima trista en aquest lloc
abrupte, sense foc
i ple de vent, o fessis
almenys un crit.

Abandona trofeus
de vagaroses veus
i somniades hores
de quietud;
vés-te’n de nit, pel negre
mar sense fons ni vores,
cap al teu port d’origen:
l’inconegut.
 

L’ÚLTIM VENT

Qui va deixar l’estèril port
i ha fet del mar son element,
no serà dut a contracor
a la deriva, pel corrent.
T’he dit adéu, estèril port,
i en la terrible vastitud,
desarborat i cec lament,
et sento prop, oh inconegut,
oh pròsper, únic, últim vent.
 

El boscater

EL RIU ENCÈS

Nat a les ombres, he clamat
en la mortal planura: sé el vertigen
de les estrelles, l’orba soledat.
Sóc riu encès,  fluint des de l’origen.

Pes i tenebra de l’avantpassat,
us duc en mi cap a la mar oberta,
pel germinal insomni governat;
cremo i no sé, toco la pedra inerta,

flairo la nit; perdut en la llacuna,
de negre fons, qui sap el viarany
vers la claror? M’espanten ombra i lluna.

Oh sempre encara primigeni
tot on jo visc, a tu més m’encadeni,
domini meu, incendiat parany.
 

SENDES, CAMINS EM CRIDEN

Sendes, camins em criden
a vagareig difícil, que pregunta,
se m'emporten a balmes on escolto
difuntes veus, però la vella font
d'aigües de l'èxtasi no em dicta
mai la paraula que trenqués
l'encantament. M'endinso per un canvi
de les coses en ànima, i és pròxim
l'inconegut. Tota averanys, aquí,
la veu del bosc, amb no fullosa parla
d'arrels, diu foscament l'arcà.

HE CAMINAT FINS A ARRIBAR AL PROFUND

He caminat fins a arribar al profund
del bosc de la paraula, per on llisquen
les aigües de silenci; m’he banyat
en la secreta gorga, ressorgint
transfigurat en la forest de símbols.
Ara vago perdut a dues llums
pel sempre clos enigma de la terra,
morós, interrogant, i creix la set
d’un més enllà d’aquest silenci d’aigües.
 

MÓN PRIMIGENI

Oh sempre encara primigeni
món adormit i jo, perdut en closa
nit, indefens. No em val dreçar-me,
sotjar el misteri de les bèsties,
interrogar l'antic silenci
profund del bosc.
                           Però sentir l'aurora
rera la nit, la saba fer-se fulles,
però mirar foguera i astres
ardents, oh meu irreductible!

TOTES LES SENDES MOREN

Totes les sendes moren
al capdavall de somnis
o pensaments, al lloc
d’on he partit; altra vegada l’orba,
greu solitud, on es canvia l’aire
en una com tristesa vigilant
sobre el matí.  Que ja no sé la parla
dels homes, car he pres un sol camí,
el sempre inconegut vers l’indicible.
 

SEGUIRÉ EL CAMÍ DE LES PARAULES

I seguiré el camí que les paraules
apareixent  em fressen, cap a quines
profunditats? Com pedres o com fletxes
posades  per senyal del caminant,
indici, no clarors, així m’apropen
cap al sentit; mes ara, quin silenci
d’entre dos mons acull una pregunta
que m’enriqueix? Oh veritable càntic!
 

EL BOSCATER

Cerco la deu, ,pregunto
sempre a les coses, però sempre
les bèsties del silenci vaguen mudes
al meu entorn, i pel camí de bosc
del pensament estèril, que m’endinsa
cap a la nit, al cor de les muntanyes,
esquerp i solitari, m’he perdut.

Molta tristesa porten
els ulls del boscater ja fatigat,
afeixugat de brancs, lleuger de somnis,
que ja no tornarà cap a dissabtes
de plana, reposant vora la mar,
on els carrolls encesos del ponent
el navegant apropen a la costa.

Ja no sé d’altra cosa
que l’última, dreçada al fons del bosc:
alta paret sense ressalts
on agafar-se. Com la terra callo,
duresa endins la veu se m’ha girat,
arrela en el profund, beu de les aigües
no parladores.

Mes a vegades, en l’abrupte,
fora camí, l’arbre de la paraula,
ressec i vell, murmura una llegenda.
Virginalment, fullatges
de primavera poblen
el bosc de l’enigma,
i el poderós lleó
vaga amansit i dóna voltes
com a l’entorn de Daniel.

Estranyament agafat,
com pels cabells, aleshores,
com per un àngel, sóc endut
en màgic vol que transfigura.
 

EL RIU DE PEDRA

Que la roca dels ecos no conjuri
veus de record, que la secreta font
de l’èxtasi del vespre no m’aturi.

Només pregunto, però qui respon,
si m’he perdut en oblidats paratges,
cap a l’hivern, quan la claror ja es pon?

Tan sols la parla de cremats fullatges
i la ribera de cansat lament,
segur novembre de mortals missatges,

amb túmuls de silenci i pensament,
dreçats en el confí de la planura,
batuda per l’enigma ple de vent.

Damunt els camps estranyament madura
l’espessa, la feixuga veu dels morts
sota la pluja que amb dolor murmura.

Glaçada veu, entre els morats i els ors,
la veritat és la punyent resposta
que ve de terra, no de vells records.

Apagaré les flames de la lposta,
m’endinsaré per la boirosa nit,
cauré, sement, ara que res no brosta.

Escolto el vent mirant de fit a fit
l’obscuritat, per on el riu de pedra
lúgubrement es plany del nostre oblit.

Sóc la llavor d’un invisible cedre
que pugna aprofundint la fosca, avar
del terrenal secret, o la tenebra

m’ofegarà? Tant sense llum de far
he penetrat en roques de desert,
que l’alta cresta reconeix kel mar,

on tot es manifesta i és obert
com l’ire respirable; només cal
entrar-hi no fent peu i tot ofert.

Nedar en les vers aigües vol un salt
fora cmí de somni i pensament,
vol foc, despullament i crua sal.

Ja nu, ja cec, em llanço en el corrent.
 

Orfeu

ERRANT A LA VENTURA

Errant a la ventura
pel vespre sinuós,
entre el foc i les ombres,
he posseït el cant.

Fill del foc i les ombres,
a recer de la nit,
el vent de la parula
se m’ha tornat un arbre.

Abocat a les ombres,
arrelat en el buit,
la claror dels estels,
la quietud del vent,
fan tremolar totes les meves fulles.
 

BON PENSAMENT DEL VESPRE

Sóc una cleda en el serrat,
sota el vent de l'altura,
sóc el planell arran de l'espadat.
Quan el vespre madura,
que les boires aplega,
ja, pensament, doblega,
vençut, el cap, i les parpelles
cloent, fes-te pastura
de silenci d'estrelles.
 

ORFEU

  Si de mi baxa lira
  tanto pudiera el son...

Sempre de nit, confusament,
cremen els mots, neixen imatges;
maduren cels, aurores, platges,
tot es fa símbol transparent.
Dominaré somnis de vent,
pors de la nit, ones de febre,
amb aquest do: càntic vivent?
Dret en el cor de la tenebra,
sóc esperança, moviment
cap a la llum, veu que celebra.
 

UNA VARIACIÓ DEL MATEIX POEMA [L’OR]

Qui cerca avarament
dins la foscor del cor,
no veu com en el riu
es manifesta l’or.
Cap plany si, fugitiu,
ja l’or és vent,
oh cor perplex;
no vulguis del tresor
que brilla esquiu
més que el reflex.
 

ATURO LA IMATGE PURA

Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.

Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.

Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.

Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.
 

Les aïgues aturades

ÀCIDA FRUITA

Àcida fruita amb un reflex daurat
sobre la galta efímera i glaçada,
molla de rou de moltes nits,
so de campana de l’aurora.

Fluida polpa, nodreix
una vegada més el qui vetlla,
mitiga la set ardent
de l’àrid cor, destrava
la llengua del mut;
brollin paraules de lloança 
d’aquesta boca feta per al cant;
que simplement digui les coses,
una per una, les intactes,
virginalment ofertes:
muntanya, silenci, poma.

Convit a gust veritable
de la terra, so de l’alba,
guardaré totes les coses
fins a l’últim crit foscant.
 

LES ROSES

He pressentit la maduresa
de fruits ardents, inassolibles,
i sé de queixes ignorades,
perdent-se, fosques, en la nit.

Oh, quanta nit, quanta claro d’estels
inalterables calen per a cabre-hi
la inquietud d’aquestes primaveres
del món! Com retenir-ne el foc?

Mira només, en el jardí, les roses,
ofertes a la dea en vives flames,
fins a la mort, encesa plenitud.
 

UN AMB LES COSES

Un amb les coses, emportat vers on?
A quin domini màgic? Somrigueren
els dies no viscuts i van cridar-me
quietes mans de boscos invisibles,
alt vent de les carenes,
vaivé d’onada, platges on corrien
déus matinals, i crits, a la infantesa,
perduts en l’aire del capvespre.
Com els infants quan juguen, seràs lliure,
si no preguntes, diuen des de lluny.

Paraules són misteri.

I jo m’he dit: construiré la rosa
del pensament amb pètals
de flaire suggerida, no cobegis
la flor ?no som en el jardí-, camina
quietament pel viarany ombrós, 
a voltes fulgurant, de les paraules.
 

LES AIGÜES

No el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il.lumina?

És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant, 
és l’únic i perfet i perdurable. 
 

El callat

LA ROCA

Quina roca segura per al crit
de l’home, quina roca per al somni
d’aquest arbre ferit de retorçades branques?
Que ja no, sense arrels, el crit, en impossible
camí, vagi pels aires, deslligat
com una boira, però, quina roca,
per tal que pugui l’arbre del vell crit
almenys trobar suport?

Mira’l quiet i com de mica en mica, 
s’amoroseix el gest de la insoluble
força dels troncs, quan alguna hora sembla
l’ocell del cant posar-s’hi.

Ai, arbre del meu crit, que les arrels
penetrin en la roca mentre creixo
cap a la nit i em perdo; que la mort
no pugui ja trobar-me com una herba,
que em senti, roca, sempre, a les arrels.
 

NIT DE L’ÀNGEL

He lluitat amb un àngel
d’inusitat ardor
-ell gran i fort, jo temerari-,
vingut a mi perquè participés
d’allò més alt que salva.

Tens com la nit, amb meravella
i espant, entre les seves
mans debatent-me, quin misteri
naixia en mi, que m’igualava
com a la nit, sobrepassant-me?

Quasi vençut, ell em cedia
part del seu foc, jo veia
l’escala de la llum,
per on els cants davallen
al solitari cor.
 

EL CALLAT

M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentitnt la quasi veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.
 

DIUMENGE

Quan ja per entre els pins
fresseja el mar de l’aire
i les copes són plenes
de l’hidromel solar;
quan esclaten les roses
i les flors de migia cremen
a les terrasses vora l’aigua.
Diumenge, dret a les escales,
en el replà d’un alt silenci,
ric dels secrets de cel.les i de pòrtics,
mira per sobre les teulades
la llisa mar guspirejant i sap.

Després de molta lluita, sols després 
de l’incessant combat entre la roca
i el foc, madura i pren la flama.
Després de molta lluita, sols després,
pot la mirada omplir-se i retenir
calladament. I el gra madura als camps.
 

EL CAMÍ

Aquest és el camí: pel recremat areny,
he sentit el cruixir de la neu en el bosc;
on jo queia ferit sota el pes de les ombres,
m’he trobat de genolls entre el vent i la llum.

Abocat a l’incendi del matí gloriós,
o petjant la planura de la nit sense temps,
l’aigua vera no és per als llavis de pedra;
en la set del qui cerca neix profunda la deu.

GALL

Gall que cimeges en la torre més alta,
heus-me ací en la partió de la nit i l’aurora.
En la nit del temps crida sempre el teu cant.

Temps difunt, temps difunt, et veig
com un riu allargant-se en la fosca.

De la terra sóc hoste inexpert,
sempre en exili, dintre meu,
mirant les aigües entre murs
de la ciutat abandonada.

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa ?qui no es mou
de la ribera trista, contemplan t
el pas feixuc de l’aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

Però el bon caçador que es lleva
a l’hora greu entre la nit i l’alba,
sent la crida en el bosc,
ple de secretes aigües vives,
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta.

Penell tocat per l’aurora,
al cim de tot de la flama,
pausadament gira el gall.
 
 

LLIBRE D'AMIC
1977 (Escrit entre 1955 i 1959)

          [“Però vingué l’oreig que emmalaltint guaria”]
 

(Vinyoli, Joan, “Avís” a Llibre d’amic: “Aquesta poesia comporta un llenguatge indirecte, elusiu. Les vivències que pretén de transcriure exigeixen que els poemes servin tot al més possible el moviment propi d’elles. I, aquest moviment, el preserva el cant.”)

(Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979: “Llibre d’amic [...] La unitat ?indiscutible unitat- del conjunt recolza sobretot en la recerca no ja d’una identitat, sinó d’una identificació amb algú, o potser amb alguna cosa, que prefigura l’ideal.) 
 

LLIBRE D’AMIC

He naufragat en una mar profunda:
   no em parleu de platges.
   Tu, amiga, mereixes
   un cant sense falliments.
 

III

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
 

VIII

Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
-fossin neu o fang
rosada o constel.lació.
I les fèiem nostres per causa
de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.
 

IX

Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s’il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
 

XIII

Parlàvem, esperàvem,
i ens va ser dit: Aneu en la carrossa
i no us precipiteu a l’abisme. Però 
l’abisme era en tot: en les parets
i en els arbres,
en els carrers
i en les fulles,
en les colors i en els sons,
en els afores de l’avui i en els voltatns del demà.
                                          I nosaltres anàvem
contents dalt la carrossa,
cap a la nit perfectiva.
 

XV

Hoste meu, dorms a la galeria;
canten ocells però no et desperten:
tu sempre vetlles i veus
la pluja verda, l’alba roja,
la fruita d’or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga
solitari, de nit.
M’he desullat de tant mirar-te,
m’has emboirat la solitud.

Ombres, feresa, vent,
són la teva parla.
Volen orelles en sentir-la,
la penya es torna riu.

De genolls he caigut,
flectat segueixo invisibles passos:
no he d’assolir-te mai.
Ressono tot com el buc ple d’abelles.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA