MARIÀ VILLANGÓMEZ
(Eivissa 10 de gener de 1913 - 2002)

Dades

De 1928 a 1933 estudia dret a Barcelona, i el 1935 comença estudis de Lletres, lliure. El 1936 és mobilitzat, però durant els dos cursos següents la seva tasca és fer de professor d'espanyol a l'Institut d'Eivissa.
El 1942 passa a exercir com a mestre a Palma, i l'any següent a Cornellà (de 1943 a 1946). A partir de 1946 serà mestre a Sant Miquel d'Eivissa durant tretze anys.
El 1947 publica el primer llibre de poesies, encara que n'havia començat a escriure el 1933; a partir d'aquí publicarà amb regularitat. Escriu també teatre, prosa (L'any en estampes...) i articles.
És  Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1989) i doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears.

Sobre la poesia de Marià Villangómez

Josep Maria Llompart, pròleg a l’edició de L’assemblea de les dones

“sempre, devora l’obra del poeta, la labor tossuda, abnegada, sovint obscura i desagraïda, del ciutadà. Marià Villangómez ha lluitat, ha treballat dia rera dia, des del temps més difícil, perquè el poble d’Eivissa prengui consciència d’ell mateix, perquè arribi a la seva pròpia veritat, a la plena assumpció de la seva autèntica cultura, aqueixa cultura catalana que li ha estat amagada i negada i que és la base irreductible de la comunitat dels nostres pobles insulars [...] I aquesta labor cívica la hi hem d’agrair no menys que la seva obra de creació literària”.

Tomàs Garcés, pròleg a Marià Villangómez, Antologia poètica (Barcelona, Selecta, 1969).

Els llibres de poesia de Marià Villangómez constitueixen, en realitat, un vast diari líric, on la melangia i l'esperança fan un joc alternat. L'amor llunyana li dicta, incansable, belles elegies, i a la fi semblen resoldre's en oblit. Un oblit que no ho és del tot —l'«adéu, però no adéu» de Maragall—. De vegades al poeta li basten els «tendres presents del camí», i altres cops «és una mar ingent el dolor on estem submergits».

Vidal Alcover, Jaume, "Marià Villangómez: semblança personal i literària", dins Estudis de literatura catalana contemporània. Universitat Rovira i Virgili / Universitat de Barcelona, 1993.

"Jugant amb una certa nomenclatura, ben entenent, hem dit -no solament jo-, de la poesia de paisatge, tan pròpia de l'Escola Mallorquina, que la d'En Costa és de paisatge pur i sol i la de N'Alcover de paisatge amb figures. Doncs bé, de la poesia d'En Villangómez podríem dir que és una poesia de figures amb paisatge, quan no és -que ho és sovint- de paisatge sol. Només que en aquest darrer cas, el paisatge és tan humanitzat, que, obervant els poemes de temàtica amorosa, de vegades no sabem si aquest amor és ocupat per una figura humana o si ho és pel paisatge d'Eivissa. "

Isidor Marí, La nostra pròpia veu. Literatura de les Pitiüses (Eivissa, Institut d'Estudis Eivissencs, 1984).

Fa poc hem insinuat la relació que endevinàvem entre Villangómez i Maragall [...] la consideració que només en el món present es pot trobar una prefiguració de l'absolut, d'altra manera impossible de concebre. [...] És precisament la busca de l'absolut a partir del món immediat i dels moments concrets de la vida —una vida estimada incondicionalment— la imatge que vertebra el poema "Illa", del llibre Els béns incompartibles. Remarquem també que, en aquestos versos extraordinaris, la terra amb la qual s'identifica el poeta no és sols un paisatge, sinó una història, una sang, uns costums, una llengua: un poble.

Pons, Margalida. "Nota sobre Marià Villangómez" dins Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.

"l'escola postsimbolista es fa visible amb absoluta claredat."

"Les terres de Villangómez plantegen problemes molt diversos: l'exercici poètic com a barreja de la racionalització d'una experiència d'emoció i el pur sentiment; la reflexió constant entorn de l'acte de l'escriptura; la separació conceptual entre el sentiment poètic i la resta de sensacions; un codi poètic abstracte en què, vora el correlat del paisatge -l'illa, esdevinguda punt central de la poètica- el poeta insereix conceptes com els de joia, alegria, goig, ànsia, etc.; la desmembració, en els poemes amorosos, del cos de la dona, que perd la seva identitat en ser fragmentada i fosa amb la naturalesa... Villangómez havia escrit que "des de Mallarmé sabem que són els mots l'essència del poema, no les idees" ("Notes autobiogràfiques", Lluc 613 i 614, abril i maig 1972)."

En Elegies i paisatges, Terra i somni i fins i tot en els Poemes mediterranis hi ha una presència constant del paisatge, que amara tot el corpus villangomià. Per bé que la crítica ha emfasitzat el valor del paisatge com a correlatiu objectiu del món interior del jolíric, crec que hi té una altra funció encara més important: serveix per definir la relació jo/altre. El jo (representat per la veu lírica) sempre es defineix per oposició al seu entorn (la natura, que es converteix en un terme plural, on s'uneixen el sentimental i el femení). Allò que molts han vist com a correspondència sense conflicte pot, per tant, ser llegit com a lluita."

"En el corpus villangomià la corporeïtzació de la natura no es fa a través del vell recurs del "paisatge amb figures" (procediment que serà utilitzat amb una certa regularitat només a El cop a la terra) sinó mitjançant la humanització del natural [...] Per al Villangómez inicial, la natura és un cos que ha de ser llegit, des-xifrat. En els poemes amorosos dona i terra són una mateixa cosa (no-jo) i provoquen en el poeta un desig i un sentiment idèntics. [...] Aquest és, justament, el tret que separa Villangómez dels escriptors de l'Escola Mallorquina. Per a ell, el paisatge no és pàtria ni força espiritual, sinó estratègia de definició del jo i, en la seva primera etapa, fusió amb el cosmos. [...] Un altre aspecte bàsic del primer cicle de la poesia de Marià Villangómez és el seu impressionisme, d'arrel pictòrica. [...] Ell mateix va fer provatures pictòriques en la seva joventut: "[...] Mentre estudiava a Barcelona la carrera de Dret vaig estudiar cinc anys, des del 29 fins al 33 o 34, dibuix. I després vaig començar a pintar, vaig fer quatre o cinc estudis, no gaire més... [...] La naturalesa, l'he sentida molt. M'he sentit ficat dins la naturalesa, no només davant el paisatge, sinó en una dimensió còsmica, tel.lúrica"."

"En els primers llibres poètics de Marià Villangómez la relació jo/altre (natura-dona) passa per dos processos: la domesticació i la fusió. La manca de conflicte ve de la submissió de l'altre al jo per obra de la paraula. El poeta desitja "emmollar-te ( de poesia, més / precisa cada volta, / i, com l'aire en la pell, / que arribi al dolç contacte / de tu el meu pensament" (TS, OC1, 125). Aquests versos són gairebé amenaçadors perquè la poesia hi fa d'arma d'una primera persona autoritària. En les obres posteriors, tanmateix, aquesta fusió comença a ser problematitzada, i del conflicte neix la des-autorització del jo i la seva obertura."

"Si la impressió global que fan els poemes del primer cicle de Villangómez és que jo i naturalesa estan molt fusionats i funcionen sempre harmònicament, aquesta harmonia es trencarà en Els dies, que planteja la relació del poeta amb la natura com un procés variable."

"Marià Villangómez ha manifestat en les seves "Notes autobiogràfiques" que en Els dies revela dues obsessions: el temps i la meditació sobre la poesia -que és, també, un dels motius principals de la poètica postsimbolista."

"La natura és guarnida amb una profusió d'adjectius estilitzadors que l'acosten a la poesia pura i el jo es retira, respectuosament, per deixar pas a un diàleg que li és aliè, la conversa dels elements. L'ocasional desaparició de la primera persona és una renúncia a l'establiment d'un jo autoritari i ordenador. És el cas de composicions com el vuitè poema de la primera part del llibre: "L'espai s'eleva, es desentén / -torrents de llum, mars- de la terra [...]" (ED, OC2, 26)."

"D'altgra banda, l'autor afirma en les "Notes autobiogràfiques" que "Els dies està ordenat per estacions, encara que no ho sembli a primera vista. Els dies (I) comencen a l'estiu i acaben a la tardor. Els dies (II) comencen a l'hivern i acaben a la primavera. Com a inici de cada estaciól hi ha un poema de caire general, menys descriptiu. [...] Entre les dues parts del llibre hi ha els tres sonets al vent que no tenen res a veure amb la resta de l'obra"."

"on Villangómez sobresurt és en els altres poemes, aquells en què més que de paisatge cal parlar de naturalesa pura [vegeu  "Alta, la lluna..." "Clar paisatge lleuger...", "Ha dut la primavera..."]. L'exemple més clar d'aquesta natura independent de tota fixació és el vent, present al llarg de tot el corpus poètic de l'autor. [...] El poema "Gregal" exemplifica aquest alè vivificador".

"El tema de la poesia obre, també, Els béns incompartibles (1954) [...] "una recerca vaga / del gran bé amb què ens temptaven, impossibles, els éssers; / i ensems tot un tresor incompartible, / fugisser, meu i que hauria volgut / donar a tothom". Aquests versos, que expliquen el títol de lllibre, ¿delaten, poser, un fracàs de la poesia com a comunicació?"

"El poema "D'ara endavant" sembla [...] tota una declaració de principis pel que fa a la recerca de la concreció. [...] Aquests intents de fer una poesia més terral significaran un ocasional xoc del jo líric amb l'entorn que l'engloba, el trencament de l'harmonia fins aquest moment preservada."

"En Sonets de Balansat (1956) Villangómez adopta un univers conceptual paral.lel al ribià, en què els conceptes com joia, deler i anhel tenen un paper protagonista. [...] "Illa fidel" és la culminació de la separació entre jo i altre: la terra real i la interior a la fi s'han separat i s'han fet irreconciliables."

""Genietto Alatto" de La miranda expressen la voluntat de cenyir amb la poesia el buit de tota existència: és a dir, situar la poesia en el límit de l'inconegut. I, a la vegada, aquest límit revela un exhauriment: la separació de la realitat, que s'ha anat accentuant."
[A "El poema II" diu] que "els versos, sense el goig, no existirien" [...] el goig és, alhora, causa i conseqüència del poema, generador del llenguatge potètic, sostre d'on pengen les concrecions dels poemes. Villangómez parla d'"el goig per on s'enllaça el cor amb d'altres" [...] De la dificultat de trobar aquests semblants (és a dir, de la impossibilitat de fer realitat l'amor o bé d'assolir la comunicació amb els altres -i aquesta és una altra de les accepcions del poeta entès com a illa) neix la malenconia que impregna molts versos de Villangómez."

"a La miranda Villangómez parla d'aquells que viuen d'esquena a la poesia que, tanmateix, és escrita per a ells. El cop a la terra ve a ser una ampliació d'aquesta idea."

"Amb Declarat amb el vent (1963) Marià Villangómez tanca una trajectòria poètica coherent fins les darreres conseqüències."

"Sigui com sigui, Villangómez arriba al silenci pel camí de la introspecció metaliterària. Aquesta reflexió sobre l'escriptura, tanmateix, no s'hauria d'entendre com un intent de subratllar el poder de la paraula. Ben al contrari. [...] La poesia de Villangómez es podria descriure com un procés gradual de pèrdua de confiança en les paraules."

Serra, Jean. "Una trajectòria sense escletxes (Algunes converses a casa seva en 1989)", dins A la vora de Villangómez, Eivissa, Institut d'Estudis Eivissencs, 1995.

M.V. "Jo també ho he fet això de llegir-me el Fabra, no dues vegades, com Sagarra, però sí una. Va ser a Sant Miquel, quan hi feia de mestre [...] cada nit, abans d'adormir-me, però ja en el llit, en llegia algunes pàgines: no tan sols les definicions, que no basta; llegia les construccions on s'empraven  les paraules, etc. De manera que aprenia els significats i la utilització pràctica..."

"J.S.- I en Maragall, Riba i Carner, què veieres?
"M.V.- Moltes coses. Primer de tot, que eren molt bons poetes. Amb Maragall -que vaig llegir sencer-, certes afinitats; vaig trobar que er aun poeta que reflectia moltes de les coses que jo duia dins; m'atreia el contengut i l'emoció de la seua poesia. Amb els altres, també; pertanyents a una altra època, a un altre estil, em vaig fixar, especialment, en el llenguatge que empraven."
"M.V. Jo vaig començar a llegir els francesos bastant aviat [...] Els poetes que més vaig llegir eren els simbolistes."
"M.V.- Vaig conèixer primer Leopardi que Rilke. A Leopardi el vaig llegir molt prompte. [...] És un poeta pessimista, terrible, però que il.luminava el meu interior."

Obra bàsica

Poesia

Obres completes. Poesia. Barcelona, Llibres del Mall / Sa Nostra, 1986. (3 volums).

Versions poètiques

Obres completes. Versions de poesia. Barcelona, Columna, 1991 (3 volums)

Prosa

L'any en estampes. Barcelona, Barcino, 1956.

Teatre

Es gat amb botes (1949)
El botxí d'espectres (1949) (Tracta la degradació d'un home i els problemes amb l'esposa i la filla)
Després de pondre's la lluna (1950) (Versa sobre la gent que fugia il.legalment de les illes cap a l'Àfrica després de la guerra mundial)
Es més alt embruixament (1950; Institut d'Estudis Eivissencs, 1983) (Tracta del festeig. Fa una crítica  humorística de les supersticions populars, sobretot en la figura de la bruixa o "conseiera")
El jardí dels amants (El tema és un ball nocturn de màscares a una casa senyorial de Barcelona. Els personatges es disfressen del personatge teatral que troben més pròxim al seu caràcter)
Amor d'avar, avar d'amor (1956) (Tracta d'un home molt cricany, que només pensa en els diners)
L'anell és més que un joc (1957) (Un embull amorós)
Se suspèn la funció (1957; Institut d'Estudis Eivissencs, 1983) (Obra policíaca amb un assassinat)
Les germanes captives (1958-9; Ed. Can Sifre, 1998) (El tema prové d'un romanç popular)
S'assemblea de ses dones (Versió d'una obra d'Aristòfanes; les dones prenen el govern)
L'excepció i la regla (1977) (Adaptació d'una obra de Bertold Brecht)
Somni d'una nit de Sant Joan (1979; Ed. Can Sibre, 1989) (Adaptació de l'obra de Shakespeare

Poesia musicada

Uc. Entre el mar i el vent. Blau / Dismedi, Barcelona,  1996. (Pròleg / Terra natal / Riba / Farigola i romanins / Eivissa davant els ulls / Illa fidel / setembre-octubre / D'ara endavant / Vull pensar sempre en tu / La blava cançó dels horitzons)

Més sobre Marià Villangómez

AA.DD. (1980). Eivissa, monogràfic de la revista de l'Institut d'Estudis Eivissencs, núm. 10. Amb articles de Josep M. Llompart, Antoni Marí, Francesc Parcerisas, Josep M. Sala-Valldaura i d'altres.
AA.DD. (1999). Entre el vent, sota el cel. Una aproximació a la poesia de Marià Villangómez, Eivissa, Editorial Mediterrània.

POEMES

"poesia escrita entre els anys 1933 i 1962. Trenta anys d'activitat poètica que vaig tallar als meus cinquanta anys".
"Creia que la meua poesia, amb tota la seua modèstia, no podia oferir res de millor. Era preferible deixar-la encara una mica jove i sense gaire arrugues, i dedicar els anys futurs a una literatura més objectiva i impersonal, però no sempre sense un cert alè poètic."
(Marià Villangómez, "Paraules que vaig pronunciar en la presentació a Eivissa de les meves "Obres completes: poesia"", dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

"La poesia neix davant un paisatge, una dona, una pàtria, un llibre o una obra d'art, un pensament -o l'agitació d'un pensament-, amb abrivada. O bé una càrrega que s'ha anat acumulant a poc a poc i calladament es dispara de sobre davant aquelles presències."
(Marià Villangómez, "Paraules per a la segona presentació de les meves "Obres completes: poesia", dites a Barcelona, al palau de la Generalitat", dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

"Diré, com a anècdota, que en una lectura que vaig fer a la Universitat de Barcelona, vaig triar una extensa col.lecció de poemes en què, per dur la contrària a molta gent, no es veia per enlloc la condició insular de l'autor [...] Ara bé, he de reconèixer, i em plau d'assumir-ho, que Eivissa ha estat font molt constant i enèrgica d'inspiració en l'origen dels meus poemes, i també una realitat ben explícita, a què m'he lligat, com he dit més d'una vegada, per tal que la meua escriptura no fos una cosa gaire abstracta."
"Jo sé, amb poques excepcions, en quin lloc precís de l'illa va venir-me l'impuls de cada poema, lligada com està la meua obra a realitats concretes. Aquesta memòria demostra que cada racó, cada accident, els diferents indrets, els successius paisatges eivissencs, eren un punt viu en la meua sensibilitat, s'entrelligaven a les meues emocions, i encara es perpetuen en una remembrança de les juvenils descàrregues interiors, per a mi colpidores [...] "Platja perduda", amb aquelles al.lotes nues, com en un quadre de Cézanne o de Sunyer, va ser una evocació autèntica: una platja amagada entre es Figueral i es Pou d'es Lleó, on una colla d'al.lotes pageses es banyaven nues, l'any 40, com una aparició en una assolellada soledat."
"En literatura -és un fet constatat- es pot partir de la circumstància local, sempre amb informació i coneixements amplis, per tal d'anar molt més enllà."
(Marià Villangómez, "Paraules pronunciades a l'acte en què em fou imposada la medalla d'or del Consell Insular d'Eivissa i Formentera l'any 1987", dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

"l'illa com a símbol, que a vegades ho és d'una terra, però que també ho és de tot el món, lloc d'una humanitat en solitud, i en algun cas ho és del poeta."
(Maria Villangómez, "Enrevista amb Jesús García Marín, escrita el 1988...", dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

"Per la poesia manifestam, és a dir, volem participar als altres, no allò que coneixem o pensam, com en un text en prosa, sinó un estat vibrant del nostre esperit. Volem fer sentir i viure allò que hem sentit i viscut [...] Tota l'àrdua qüestió està en quines paraules emprarem i com les disposarem, i a saber a quina interioritat o estat d'escalf poètic prestarem atenció."
"La poesia no ha de descriure gaire: ha de tenir les paraules precises que propaguin una emoció."
(Marià Villangómez, "Lectura i comentaris d'alguns poemes que vaig fer a Sant Francesc Xavier el 10 d'agost de 1987 dins la "V Setmana Universitària de Formentera"", dins Parlar i escriure, Barcelona, Columna, 1994)

Poema no recollit en llibre

(Escrit el 1986 i publicat el mateix any a "Es Vedrà i es Vedranell, número de novembre)

SONET

Que bells els trets que animen el teu rostre!
I amb tot, sovint no els veig, galtes colrades,
llavis -formes 'damor-, per mor dels ulls,
foscos com els d'aquella dona bruna.

Però tampoc recordo amors passats;
pels teus ulls tot ho oblido, tan presents,
tan joves, quan declina ja el meu viure,
fonts durables d'amor quan prest no hi sigui.

Els teus ulls tenen llum, per bé que obscurs;
són estels de negror en un cel ben clar,
llum que entra dins de mi, mig món de l'ombra.
El dia és nit perquè els teus ulls són astres.

El seu foc ve del fons de l'univers.
Negre esclat, daltabaix dels anys, follia.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA