|
JVA. SOBRE TEATRE
GUILLEM-JORDI GRAELLS. "Jaume Vidal Alcover i el teatre", dins Homenatge a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992
"Vidal Alcover tenia algunes idees molt clares sobre el teatre, però això no es traduí en una estètica tancada i limitativa, sinó que, ben al contrari, es manifestava amb fórmules i gèneres molt diversos, que aprofundí o sovintejà amb més o menys freqüència segons les possibilitats sorgides de l'entorn teatral més immediat. Encara que, aparentment sembli contradictori amb el seu tarannà d'home que posseïa unes idees sòlidament establertes, a partir de la seva cultura extensa i profunda --fet que podia fer-lo dogmàtic, sobretot a l'escalf de la polèmica oral o escrita que tant li agradava-- aquesta versatilitat del seu treball dramatúrgic, la seva mateixa actitud receptiva o qualsevol encàrrec, diuen molt de la base real on reposaven aquelles idees tan aparentment incommovibles. En el fons, tot i la seguretat que li fornia aquella àmplia cultura, o precisament a causa d'això, Jaume Vidal tenia una visió oberta i mal.lejable, que només rebutjava la imposició sense raonament o la moda superficial i passatjera."
COMES, ROSA. "La presència del folklore en l’obra de Jaume Vidal". Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001
"En el pròleg de l’obra de teatre on va escenificar una rondalla del recull d’Antoni M. Alcover, «N’Espardenyeta», i que mai no s’ha publicat, va disposar un diàleg entre els protagonistes que intervenien en el conte i el personatge del director d’escena en què, precisament, una de les idees que s’hi exposaven era aquesta: la rondalla de n’Espardenyeta, ens diuen, és una rondalla que camina pel món, que volta i roda d’ací d’allà i que ara sentim en una llengua i ara en una altra, una rondalla que, volant per damunt el mar i la terra, passà per Mallorca i hi posà arrel."
"Com es va traduir la consideració que Jaume Vidal sempre concedí al folklore dins la seva obra creativa? En primer lloc, de l’Aplec d’Antoni M. Alcover va arribar a adaptar cinc rondalles diferents. [...] En segon lloc, el 1978 va publicar un Recull de llegendes."
"En les escenificacions rondallístiques de N’Espardenyeta i L’Amor de les tres taronges, el canvi de sentit no abraça la globalitat de l’obra, perquè la interpretació que fem de la història alcoveriana i la de la reelaboració de Vidal és la mateixa, però, per contra, el que es pretén és intensificar la càrrega simbòlica dels personatges que protagonitzen els relats: si comparem les reelaboracions i els contes d’Antoni M. Alcover, veiem com la ploma de Jaume Vidal accentua la llestesa de n’Espardenyeta i l’estupidesa, la malcriança i la crueltat del rei amb l’objectiu de reivindicar el seny dels socialment menys afavorits i de criticar la freqüent beneiteria dels qui tenen el poder; i veiem també com la intervenció de la jaia bruixa de L’Amor de les tres taronges està farcida de comentaris de tipus ideològic que la converteixen en una veu rebel, oposada al govern i als abusos de la classe alta, i que el bell personatge de Bernadet, a través del poema de Paul Verlaine i de les estrofes que canta al llarg del seu camí, que són reflexions sobre el carpe diem, el desig i el viatge temporal, passa a assumir un simbolisme doble, ja que representa, per una banda, l’home angoixat per l’interrogant perpetu, l’ésser humà en la seva dimensió de recercador constant, i, per una altra, l’home que arriba a descobrir la finalitat de la seva existència."
ROSA COMES CASAS. "El folklore i l'escriptor: admiració i ús". Dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània, 2001.
"Els qui em coneixen d'antic saben que sempre he vist en la nostra rondallística una font de suggerències, tendents a una possibilitat infinita d'interpretacions."
Una de les idees sobre el folklore que més interessava Jaume Vidal és el fet que, lluny de constituir un tresor localista, les cançons, les llegendes i les rondalles eren manifestacions d'art compartides pels més diversos països del món. La universalitat i la localitat característiques del folklore eren dels aspectes que més l'atreien. El sorprenia pensar que una rondalla com "L'amor de les tres taronges", tan "malloruina" hagués estat, per exemple, el títol d'un ballet que Sergei Prokofieff havia compost a partir d'una llegenda russa.
ANTONI NADAL. "Jaume Vidal Alcover, autor dramàtic". Dins Teatre modern a Mallorca. UIB/PAM 1998.
va fer esment d'unes obres escrites en els anys cinquanta: El misteri de Nadal (1953), El miracle de Fàtima (1956), Striptease per a titelles (1958) i Gent de teatre, que també són inèdites i, si no anam errats, tampoc no han estat estrenades, tret d'El misteri de Fàtima -l'obra de Vidal que més encaixava amb el que s'entenia per underground, segons el mateix autor.
La creació (1967)
Entre els autors de l'Artis Vidal valorava sobretot Pere Capellà i el primer Martí Mayol.
"Ya antes [de Manicomi] habíamos hecho una cosa que se llamaba El whisky del subsecretari y que, como comprenderàs por el título, nunca se estrenó", va comentar a Jaume Fuster.
un altre espectacle de cabaret, escrit en col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany, que tampoc no es va arribar a estrenar va ser el que s'havia de titular Verge, però no del tot.
Els dos anys compresos entre el desembre del 1968 i el del 1970 van ser els més intensos que Jaume Vidal va viure com a autor dramàtic, un ofici que alternava amb el de professor de les escoles de teatre Adrià Gual i Estudis nous, i amb el de guionista, narrador, poeta, assagista, presentador d'estrenes teatrals, etc.
l'any 1962 Llorenç Moyà havia publicat la tragèdia Fàlaris, en què arriba a una conclusió semblant [a la de Una Roma per Cèsar].
A més, Vidal va ser autor de diversos guions de pel·licules, una tècnica que li va ensenyar el director Vicent Lluch quan aquest li va encarregar el guió de Laia (1970). Així Vidal va fer el guió cinematogràfic del cicle de novel·les Els dies i els anys, i el de La mort del Plem, de Salvador Espriu, i fins i tot en va emprar la tècnica com a recurs literari en la seva narrativa. Finalment, s'hi ha d'afegir l'escenificació del llibre de poemes El fill pròdig, estrenada a la Sala Mozart de l'Auditòrium, de Palma, el 2 de juliol de 1980, sota la direcció de Manuel Macià.
ANTONI NADAL. "Jaume Vidal Alcover, autor dramàtic." Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
una conversa que va tenir amb Damià Ponç l'any 1972: "Cap als anys 1946-47 vaig escriure la meva primera obra teatral, "Els indiferents", sobre els problemes de la llibertat de la dona a Mallorca. Era molt dolenta. Seguí a continuació "El retorn del fill pròdig" que vaig intentar m'estrenàs la Companyia Artis. Després vaig escriure "El solitari". Tenia interés que l'Artis m'estrenàs alguna cosa però no li va interessar. Record que una de les obres que vaig presentar a aquesta companyia era una titulada "Teatro Regional", naturalment en contra d'aquest teatre. Era un teatre beneit i ridícul i havíem de lluitar contra ell. Però això era molt difícil. "l "teatro regional" tenia uns autors, una companyia i, sobretot, un públic."
"Jo escric en forma dialogada," va declarar en una ocasió, "en forma de teatre, quan em sembla que haig de fer-ho així i em surt. Ara, jo mai no m'he fixat la idea de representar l'obra [...]. Mai no he escrit teatre per guanyar diners; mai a la vida. Si en guanyo, bé, i si no, també. Tant se me'n dóna. Amb això no sóc gens teatral; o gens teatrero, diríem."
Un encàrrec de Josep Anton Codina li va permetre d'estrenar l'espectacle de cabaret Manicomi d'estiu o la felicitat de comprar i vendre el 22 de desembre de 1968 a la famosa Cova del Drac, de Barcelona. [...] es va mantenir cinc mesos a l'escenari, i encara fou representada, en català durant deu dies en el Lady Pepa, de Madrid, i fou molt ben rebuda per la crítica.
Al Manicomi d'estiu hi van seguir, dins el teatre de cabaret, Varietats I, presentat com una reposició augmentada de Dones, dlors i pitança i estrenat el 10 de juny de 1969 a La Cova del Drac, i Varietats III o Public relations, estrenat el 23 de desembre de 1970 a La Cova del Drac, en tots dos casos pel grup Ca, barret! sota la direcció de Josep Anton Codina. Aquests textos foren publicats l'any 1984 dins el volum Ca, barret! "Si donam a la impremta el text de Varietats I és, precisament, per mostrar com es pot dur a terme un espectacle d'aquest tipus: aprofitant una sèrie d'elements dispersos ací i alla, de manera que només cal una mica de sentit escènic [...] perquè, tallats i recosits, entretenguin un públic durant una hora i mitja o dues hores"
Jaume Vidal va valorar així l'experiència del teatre de cabaret: "Em sembla que va ser una experiència molt útil per a tothom, començant per nosaltres mateixos. Vàrem aprendre a escriure sense donar importància a la cosa, tot i que de vegades és difícil fer una cançó que funcioni escènicament, que tingui una certa qualitat literària i que alhora pugui enllaçar-se amb tota una sèrie d'acudits. D'altra banda, el públic va acostumar-se a riure amb unes coses que no eren sainets de massa baixa espècie.
El conjunt d'obres teatrals de Jaume Vidal conté, si més no, les adaptacions escèniques de les rondalles mallorquines N'Espardenyeta, L'amor de les tres taronges i El rei Murteral de França, la rondalla original escenificada L'esquirol i la noguera (1981) i l'adaptació "grotowskiana" del conte El diable, de Terenci Moix. N'Espardenyeta, ja ho hem dit, fou estrenada pels Putxinel·lis Claca l'any 1969, i publicada dins la revista Lluc el desembre de 1970 [...] L'amor de les tres taronges fou estrenada la primavera de l'any 1970 a l'Escola Annexa de Palma, per un grup d'alumnes de l'Escola Normal, precedida d'un breu pròleg escrit per Josep M. Llompart i sota la direcció d'Encarnació Viñas.
Vidal també va escriure les adaptacions teatrals d'Èdip, rei de Sòfocles, basada en la traducció de Carles Riba; de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, estrenada l'any 1983; de la Comèdia de Santa Bàrbara, del Rector de Vallfogona; i de la Passió d'Ulldecona. La versió d'Èdip, rei fou estrenada el 6 d'agos t de 1977 a Ciutadella, sota la direcció de Josep Anton Codina; i el 4 de març de 1983 en el Teatre Principal, de Palma, sota la direcció de Guillem Cabrer.
Jaume Vidal encara va aportar més qualitats al teatre català contemporani, com són ara la senzillesa, l'agilitat verbal, la ironia, la bellesa del seu llenguatge..., però per damunt de tot hi destaquen la defensa d'uns valors ètics, l coherència i la sabiduria.
JOSEP ANTON CODINA i GUILLEM-JORDI GRAELLS. "El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany". Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
ell volia escriure una tragèdia: i les dues que li van quedar penjades van ser, sobretot, Ciceró i Prometeu.
El miracle de Fàtima [...] són uns lladres que decideixen robar la caixa d'una representació teatral que fan les dones estropajoses de Mallorca, en benefici dels pobres, dels presos... de qui sigui. Aleshores comença la representació, i s'encaterinen tant amb la meravella i la màgia de la representació, que arriba la policia, els enxampa i se'ls emporta tots.
MMAV."Vidal Alcover, Jaume". Dins Diccionari del teatre a les Illes Balears. Volum II. Lleonard Muntaner, 2006.
Cal esmentar el paper destacat que tingué en l'organització de l'Aula de Poesia (1965), l'Aula de Teatre (1966-1967) i l'Aula de Novel·la (1968).
GABRIEL SANSANO. Estudi de la recepció del teatre de Jaume Vidal Alcover (1968-1970). Algunes notes. Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
"Com que no sóc un home de teatre, no em veig inserit dins de cap dels corrents que es porten o s'han portat (i potser per això la crítica m'ha tractat sistemàticament malament)."
"No existeix. Encara que hi hagi qui s'enfadi molt quan dic això, la crítica no existeix. A vegades és com un afer amorós. Jo sóc amic teu, doncs et tracto bé; no sóc amic teu, doncs et tracto malament. I així va la cosa."
Pérez de Olaguer a la revista teatral Yorik 31 (febrer 1969) [comenta Manicomi d'estiu]: "A lo largo de casi una veintena de canciones el autor arremete contra ciertas consecuencias de la invasión turística, contra la injusticia social y contra la vaciedad y la estupidez humana, para citar tres focos principales de esta sátira. La intensidad de fondo y forma que se manifiesta clarament en las últimas bocanadas del espectáculo es la que echamos de menos en buena parte del mismo. La vena poética de Vidal Alcover se ha decantado esta vez por la contemporanización, aunque sin dejar de poner el dedo en la llaga."
MIQUEL M. GIBERT. "L'obra dramàtica". Serra d'Or 377. maig 1991
Una Roma per Cèsar (6-10-69; ed: 1975)
Pel que fa al teatre d'inspiració història -Una Roma...-, en subratllarem aquests aspectes:
--És una obra dràmàtica en prosa en què Jaume Vidal analitza una qüestió político-social, però que, pel fons temàtic, enllaça molt bé amb Oratori... i La fira...: el poder -aquí, en l'ordenament polític d'una societat- es manifesta en tots els àmbits de la vida de l'home; uns àmbits que conformen, en conjunt, l'home total. El poder dels Jutges, de l'Emperador és, ara, l'imperi del cabdill Juli Cèsar, que sap que ha de comptar amb el poble per exercir-lo, però que també sap que haurà d'oblidar aquest poble, si el vol mantenir -cosa que al capdavall es convertirà en impossible i no pas, sarcàsticament, per l'acció popular. En Una Roma... l'al·legoria de La fira de la mort s'encarna en la circumstància històrica.
--Vidal i Alcover no pretén redactar una peça historicista -d'altra banda, una opció ben respectable-, sinó una reflexió amb voluntat de valor permanent. Ell mateix va escriure: "El meu treball no és el d'un erudit, sinó, en tot cas, el d'un humanista."
--Una Roma... vol captar el ressò de la Història en la massa que sembla que no n'és la protagonista. I, així, observem que l'anècdota històrica -la vida pública del conqueridor de les Gàl·lies- no apareix en escena. Ni Juli Cèsar ni els altres personatges de relleu no es presenten davant nostre; tampoc no els sentim parlar. Ara bé -i aquesta és l'anècdota dramàtica sobre la qual Jaume Vidal aixeca l'obra-, en tenim els comentaris i les discussions que els seus actes provocaven en els ambients populars de la Roma de la fi de la República. Tan prudent com els tràgics grecs, Vidal evita, fins i tot, de representar la mort de Cèsar -culminació d'un procés històric i de les referències externes de la peripècia dramàtica.
--L'autor situa tota la meditació teatral de l'obra al carrer. Per tant, la utilització exclusiva d'aquest espai reforça la condició marginal dels personatges respecte als recintes de decisió -probablement, el palau de Cèsar, les residències patrícies, el Senat-; uns espais tancats, protegits, selectius. Endemés, el carrer és l'indret de la comunicació entre els individus dels estaments baixos. Des del carrer, veuen com els actors magnífics d'un esplèndid -i sovint, terrible- drama es mouen per aconseguir els seus objectius. Són accions, tanmateix, en les quals els qui res no deicdeixen es troben, irremeiablement, implicat.
--L'ús objectivador que, a la peça, fa Vidal i Alcover de les cançons i de la figura de LÈntul -l'home reflexiu i lúcid- revela una certa influència brectiana. L'autor reconeixia que el punt de partida de la seva opció dramàtica -l'especulació política a través dels homes del poble pla- era semblant al brechtià, però remarcava, també, que el desenvolupament temàtic s'allunyava del característic del dramaturg alemany: Una Roma... descriu i analitza, amb una considerable malenconia, una realitat significativa, però de la qual l'autor no pretén extreure cap didàctica. I és que, aquí, Jaume Vidal era, sens dubte, més excètic que Bertold Brecht.
La representació d'Una Roma... comporta, segurament, més dificultats comunicatives que la de les obres esmentades abans.
ANTONI NADAL. "Jaume Vidal Alcover, autor dramàtic." Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
Una Roma per Cèsar és potser, la més original de les obres barcelonines de Jaume Vidal, atès que no li fou encarregada: "Después de que Codina montara el Juli Cèsar de Shakespeare, pusimos en marcha una idea que ya hacía tiempo que yo había tenido: explicar la historia de los grandes hombres y de los grandes hechos a través del pueblo.
"El problema es planteja sobre la base d'un dilema molt simple: poder personal o democràcia, dictadura , és a dir, monarquia absoluta o república parlamentària. [...] La gent més gran és, diríem, ciceroniana: creu encara en la República i li ve costa amunt canviar un ordre conegut per un de nou. No deixen les carreres velles per les novelles. I Lèntul, parlant de Baucis, la seva muller, la presenta tan aferrada al vell ordre, que la creu capaç, tot i essent una dona creient i virtuosa, de blasmar els mateixos sacerdots si aquests aconsellen una revolta que li desfaci el seu "ordre petit, arran de terra, ben d'anar per casa".
Malgrat queUna Roma per Cèsar diu força coses -"potser massa i tot", segons Vidal- l'obra fou rebuda amb una xiulada impressionant quan es va estrenar en el Teatre Romea, i la crítica fou igualment adversa.
M. CARME BOSCH. "La influència dels clàssics en l'obra de Jaume Vidal". Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
UNA ROMA PER CÈSAR
en Jaume Vidal elegeix la llunyania de l'època de les acaballes de la república romana i del poder cada vegada més acrecut de Cèsar per denunciar la tirania i advertir que cal no oblidar que per damunt d'un home sempre hi ha un poble.
per exemple, a les paraules pronunciades per Lèntul, alter ego de l'autor, quan diu: "Conec Roma. ¿Què farien els rectors de la política si no s'entretinguessin en baralles? Quan es tractava de fer Roma, potser sí, tot hi posaven el seu esforç de veritat, i els governants no menjaven millor ni vivien en més bona casa que els governants. Però d'ençà que tenen Roma fet i que han amuntegat riqueses i poder, juguen aquest joc de la política com qui juga als escacs. Avui sóc jo qui guanyo i demà serà tu, però els jugadors són sempre els mateixos."
Jo més aviat atribuiria el fracàs de l'obra a la paraula "massa". M'explicaré. És una peça massa intel·lectual, massa llarga -sis actes- i massa masses, valgui la redundància, ja que hi ha trenta-dos personatges, a més de les comparses.
"Mai no és vençut un poble quan té consciència de si mateix. L'envairan, prohibiran les seves institucions, ofegaran la veu del seu pensament, capgiraran el seu ordre i els seus costums, però, tot i arraconat en el més obscur dels antres o de les presons, tancat, encadenat, mentre un sol home d'aquest poble aleni i per poc que cregui, aquest poble viurà i una llengua i un esperit que han servit a uns homes i els han alimentat i els han expressat durant segles no moriran mai aixafats per un exèrcit ni ofegats per una veu estrangera."
"Pobre del poble governat per un sol home!"
"No vulgueu fer una Roma per Cèsar, minyons, feu una Roma per vosaltres."
GABRIEL SANSANO. Estudi de la recepció del teatre de Jaume Vidal Alcover (1968-1970). Algunes notes. Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
Una Roma per Cèsar [...] una crònica anònima, segurament deguda a la mà del crític Pérez de Olaguer, ens informa que: "Fue este el espectáculo (...) que más público congregó en el Romea, y también el que más protestas levantó La idea es válida e interesante: tratar la figura del emperador Julio César, su mundo político, la vida de Roma, a través del pueblo, sin que aquel aparezca en escena. Pero la idea de Vidal Alcover se vino abajo de forma ostensible por estas esenciales causas: texto netamente literario, ausencia de acción dado su carácter narrativo y muy floja interpretación evidenciada aun más por la mezcolanza de actores."
MIQUEL M. GIBERT. "L'obra dramàtica". Serra d'Or 377. maig 1991
Oratori per un home sobre la terra (estrena: 26-4-69; ed: 1972).
La fira de la mort (13-10-70; ed: 1971)
Podríem sintetitzar les característiques de les peces de voluntat mítica de l'escriptor mallorquí en els punts següents:
--Són textos en vers, de metre i rima diversos, redactats tant a partir de fragments de la tradició bíblica, grecoromana i catalana, com de la literatura contemporània del país i de l'aportació literària personal.
--Els fils argumentals presenten anècdotes al·legòriques -amb personatges com l'Home, la Dona, els Jutges, el Cor (Oratori...) o com la Mort, l'Emperador, Ditis, l'Arúspex, el Corifeu, el Poble (La fira...)- que són una manifestació contundent de l'aspiració a crear un modern "teatre del símbol".
--L'autor s'aproxima al món de la tragèdia clàssica, però també recull les influències del drama bíblic i -sobretot a La fira...- dels misteris medievals de l'acte sacramental i d'alguns aspectes de la poesia satírica i del teatre espriuans.
--Tant a Oratori... com a La fira..., l'argument té el contrapunt emotiu o irònic de les cançons, que emmarquen la progressió anecdòtica de la peça.
--En la història al·legòrica d'ambdós textos, s'estableix una tensa dialectica, que és camí cap a la saviesa, entre l'ésser que busca la veritat essencial -un individu genèric, en el primer cas; en el segon, una col·lectivitat- i les forces que detenten el poder -els Jutges a Oratori...; l'Emperador i aquells que li donen suport, a La fira...
--El poder constituït, religiós o polític, amb el revestiment de la transcendència, és considerat presència dominadora, de la qual l'individu -en la primera peça- i la col·lectivitat -en la segona- cal que s'alliberin mitjançant l'amor redemptor; un amor que té el fonament en l'acceptació de la condició humana, limitada i gloriosa alhora. I, així, la Noia d'Oratori... proclama: "Home sol i només home, / quan Déu t'hagi abandonat, / seràs home sobre home / perquè en tens la voluntat". I el Poble de La fira... encara: "Nosaltres serem / la sola avantguarda, / per un món tot sol / i una sola flama: / una sola vida / compartida i clara."
--Tan important, en ambdues peces, és la meditació sobre el poder com la reflexió sobre l'essència de l'home, acarat a la mort, comediant de la pròpia vida, que esdevé, doncs, veritat i ficció, tal com ens fan saber el pròleg i l'epíleg de La fira...
GABRIEL SANSANO. Estudi de la recepció del teatre de Jaume Vidal Alcover (1968-1970). Algunes notes. Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
Oratori per un home sobre la terra [...] una visió contemporània d'una certa Passió de Crist, una visió simbòlica de l'Home, amb majúscula, que tingué molt d'èxit. Perquè ens entenguem, fou una mena de Jesucrist Superstar fet tres anys abans que Llyd Webber i Tim Rice estrenaren l'òpera rock a Londres, l'any 1973.
La fira de la mort [...] Pérez de Olaguer, de de Yorick, escrivia: "Más allá de una belleza poemática La fira de la mort pesa de un exceso de simplismo, de un abstraccionismo radical que sin duda aleja el texto de un riguroso "teatre comprometido", para dejarlo más en un poema dramático.
ANTONI NADAL. "Jaume Vidal Alcover, autor dramàtic." Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
El 6 d'octubre d'aquell mateix any [1969], estrena Una Roma per Cèsar, dins el XII Cicle de Teatre Llatí, en el Teatre Romea, de Barcelona, pel Teatre Experimental Català i sota la direcció de Josep Anton Codina. I el 13 de desembre de 1970 estrena La fira de la mort, dins el IV Festival de Teatre de Sitges, en el Teatre Prado, d'aqueixa localitat, pel Grup d'Estudis Teatrals d'Horta, amb música de Josep M. Arrizabalaga i sota la direcció de Josep Montanyès i Josep M. Segarra (en aquest festival, la representació hi va obtenir els premis a la millor companyia, a la millor obra i a la millor direcció).
L'origen de l'Oratori per un home sobre la terra està en una demanda de col·laboració que Montanyès va fer a Vidal. "En principio yo no era muy partidario del teatro de signo religiosos, però el Crist Misteri me habia gustado mucho porque era un espectáculo viablew que daba mucho de si. [Montanyès] me propuso hacer un montaje sobre el libro de Job. Aquel invierno [cal suposar que fou en el Nadal de 1968], estando en Mallorca, empecé a escribir las canciones que servirían de nexo de Unión. Después, de regreso a Barcelona, con Montanyès seleccionamos los textos del Libro de Job, el Cantar de los Cantares y mis canciones... En el espectáculo había, además, algunos textos de autores paganos como Lucrecio, Platón, etc. Así nació L'oratori que no es un texto propiamente mío sino un montaje con algunos elementos propios." És curió de constatar com Vidal insisteix a desvincular-se del teatre religiós. En una altra ocasió, referint-se també a l'Oratori..., va reblar el clau: "No m'interessa gaire, La Bíblia. La trobo un engany. És l'epopeia d'un poble que té molt poc a veure amb mi, i aquest poc és imposat. Encara que segurament tinc arrels de raça, de sang o del que sigui, amb aquesta gent que va envair Europa, jo em sento molt més identificat amb el poble greco-llatí que no pas amb àrabs, hebreus, xinesos, indis i ni tan sols amb els germànics. Tinc poc a veure amb tota aquesta gent que han fet malbé la concepció greco-romana de la vida i la societat. El que passa és que m'interessa com a curiositat i com a cosa passional i viva; com a cosa humana, diríem. Però tot i que jo hagi fet Oratori per un home sobre la terra sobre el llibre de Job, la Biblia m'interessa molt remotament. En principi, jo sóc una persona alegre. M'agrada això que en diuen la joie de vivre i, per tant, no puc ser un home bíblic; sempre estaven empipats, els homes bíblics. Amb això no vull dir que sigui optimista, no hi té res a veure. Crec que pot haver-hi gent pessimista alegre."
La fira de la mort va prendre naixença en el desig de l'autor de fer un muntatge sobre les danses de la mort medievals, les quals, segons Jaume Vidal, tenen un gran contingut polític: "Mi intención en La fira de la mort, era explicar cómo se corrompe el poder. Intención que no sé si llegué a dar en el texto. En mi obra, la tesis es que el poder siempre, ineluctablemente, se corrompe, se convierte en tiranía. No por circunstancias especiales, sino en todos los casos. Cuando los detentadores del poder se apartan del pueblo se rompe la confianza que éste tenía puesta en ellos y es entonces, fatalmente, cuando surge la, sinó que es proposa de recórrer als coneixements que li proporiona la seva "bescantada cultura occidental".
tiranía, la corrupción.
"Si jo alguna vegada prenc una actitud política és per ètica pura, però mai no seré un home de partit. I una persona que no pot ser de partit no és política, això és evident". Al capdavall, com afirma Guillem-Jordi Graells, "el problema estava que ambdues reflexions, l'Oratori iu La fira, eren de caràcter genèric humanista i no entraven el el joc -aparentment, obligat- de tot el progressista del moment: ser una arma conscienciadora contra el franquisme."
LENKE KOVÀCS. "La fira de la mort de Jaume Vidal Alcover". Dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània, 2001.
A l'hora de tractar temes universals com la vida i la mort, l'amor i la llibertat, que són els quatre motius principals de l'obra que aquí comentem. Jaume Vidal no cau en la temptació enyorosa de voler crear ex-nihilo.
A diferència d'aquest primer encàrrec, La fira de la mort és gairebé íntegrament de creació pròpia, llevat de les "Letanies d'Amor", adaptació d'un poema que apareix amb freqüència en tractats poètics medievals; la "Dansa de primavera", paràfrasi d'una oda d'Horaci [...] i dos cants litúrgics.
LA FIRA DE LA MORT
de Jaume Vidal Alcover
Grup d'Estudis Teatrals d'Horta
Premi Sitges de Teatre 1970: a la millor obra, a la millor direcció, a la millor companyia
La fira de la Mort és un drama moral. Això almenys, he pretès com a autor: presentar uns ensenyaments i un exemple. Per això hi vinc a parlar, més que de la Mort, de la Vida, i, entre la Vida, de l'Amor i de la Llibertat. L'home -que també hauríem d'escriure en majúscula: l'Home- està més amenaçat de mort durant tota la seva vida que en acabar de viure. Tot allò que impedeix la seva realització el mata, li inutilitza aquesta sola vida -tanmateix ben curta- de què disposa per fer-se home i ser qui és. El meu intent és fer que tots plegats, actors i públic -i, si val a dir-ho, la terra i el cel-, ens adonem d'això i obrem en conseqüència.
CANÇÓ D'AMOR I DE MORT
Fratelli a un tempo stesso Amore e Morte
ingenerò la sorte.
Leopardi
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
Sort segura, clar destí,
aquí sóc, si has de venir,
hora d'estimar i morir
sempre abans d'arribar a port.
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
Vine i mata a cop segur,
mes no em tinguis en dejú,
Amor, que fora de tu
no hi ha raó de conhort.
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
Vine, mata i juga net,
que això no conté secret:
amb tu, vaig de tort a dret;
sense tu, de dret a tort.
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
Vius viurem, fets a estimar,
¿i on és la Mort, si no hi ha
cap ahir ni cap demà
per aquest avui tan fort?
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
Perquè amb tals germans bessons
no calen plets ni raons:
tant te'n dono, tant me'n dons,
tots conrem el mateix hort.
Germans bessons Amor i Mort
els va parir la Sort.
CANÇÓ DE LA MORT AMIGA
Les batalles d'aquest món
un les perd, l'altre les guanya.
-la Mort amiga-
¿Com ho faré per guanyar-les,
jo que no sóc lluitador?
-l'amiga Mort.
Aniré cantant, cantant
la cançó de l'aire lliure
-la Mort amiga-
La cançó de l'aire lliure,
que em fa lliure la cançó,
-l'amiga Mort.
Llibertat, quan he arribat,
et cercava i no et trobava,
-la Mort amiga-
I em deien que allà t'estaves,
tancada dins la presó,
-l'amiga Mort.
Per poder-te alliberar,
em posava dalt d'un núvol,
-la Mort amiga-
Em tapava les orelles
per no sentir cap remor.
-l'amiga Mort.
Et trobava ben endins,
pels camins de la sang viva,
-la Mort amiga-
D'aquell dia ençà em tenies
per fidel festejador,
-l'amiga Mort.
A canta la llibertat
ens ha convidat la vida,
-la Mort amiga-
Si no sabeu la tonada,
jo us l'ensenyaria a tots,
-'amiga Mort.
Llibertat, que no hi ha temps
de viure més que una vida!
-la Mort amiga-
Llibertat, homes i pobles,
perquè no s'acabi el món!
-l'amiga Mort.
PEP MARTORELL COCA. "L'oblit del nostre teatre nacional: a propòsit de l'obra dramàtica de Jaume Vidal Alcover". Dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània, 2001.
"I és molt difícil per a un home de teatre anar escrivint teatre per a desar-lo al calaix: s'hauria de poder estrenar una obra darrera una altra". JVA
FRANCESC MASSIP. "La passió d'Ulldecona de Jaume Vidal Alcover". Dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània, 2001.
El 1984 Ulldeocna va fer un pas important en encarregar a Jaume Vidal Alcover una versió catalana ñque integurés els versos conservats de l'antic Davallament de la Creu. [...] Aquest text antic és constituït per 258 versos en noves rimades, això és, tirallongues d'apariats octosil·làbics, de procedència culta malgrat la destinació popular, i amb formes dialectals clarament tortosines.
La Passió de Jaume Vidalté una dinàmica excessivament narrativa, amb continguts molt ideològics i amb escassa acció dramàtica, perquè algunes de les principals accions teatrals són explicades per un narrador-testimoni extern (una Dona, un Home) o en discursius monòlegs en boca de Jesús.
També és de la seua collita l'èmfasi amb què tracta la hipocresia dels mestres de la Llei, i que duu implícita una sarcàstica atzagaiada als sacerdots catòlics: "Ai de vosaltres, mestres de la Llei, / que us heu endut la clau de la ciència: / no hi heu entrat vosaltres, / ni hi podreu entrar mai, / però impediu que els qui poden hi entren!"
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
