JVA. SOBRE POESIA

VIDAL, JAUME. Escrit signat l'onze de setembre de 1983, dins Celdoni Fonoll, La poesia a l'escola, Lacaixa 1987.
"Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera [...] Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria!  Però bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la Memòria [...]. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana [...] Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats, a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives, donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació, cap a la llibertat."

VIDAL ALCOVER, JAUME. "Autoanàlisi literària". Plomes catalanes d'avui. Lluís Busquets i Grabulosa. Barcelona: El Mall, 1982.
"Això de fer una autoanàlisi d'un dels meus llibres no és cosa, ara per ara, que em vengui gaire a tomb. Però per no negar-m'hi del tot, explicaré l'aparent contradicció que un lector una mica atent pot trobar entre els seus dos primers reculls de poemes, L'hora verda i El dolor de cada dia. Tots dos són dels mateixos anys; vull dir que si fa no fa, els escrivia alhora, entre el 1950 i el 1952. El primer és fruit de les ganes d'escriure, sense més interrogants: esdeveniments, gent i coses del meu entorn, una mica d'amor, i tot "modo lyrico", que dirien els antics. Joan Pons i Marquès, després d'una primera lectura pública que en vaig fer a ca don Guillem Colom, hi va detectar la influència de Rimbaud. No és estrany: Rimbaud era una descoberta recent. També hi deu haver l'empremta dels castellans del 27, que, per aquell temps, eren la meva lectura més assídua. Els poemes d'El dolor... varen començar una mica més tard i responien a una certa conscienciació, que se'n va dir després, i així s'expressa en el poema inicial. Aquest llibre és escrit, en la major part, "modo didactico", per seguir amb la nomenclatura vella, i respon a l'estil de la que es va anomenar poesia realista i també social. Vaig arribar a aquesta manera d'escriure a través de l'Alberti dels poemes polítics, de Sermones y moradas i altres reculls similars, i també a través de César Vallejo, que em descobria un amic de la residència d'estudiants on aleshores vivia i a qui el llibre va dedicat. Aquesta doble intenció, matisada i amb moltes diverses ramificacions, crec que ha marcat sempre la meva poesia. Josep Maria Llompart m'ho ha retret alguna vegada, perquè ell és partidari, diguem, d'El dolor...; però la veu de l'home és múltiple, i jo no em veig en la necessitat de renunciar a cap dels seus registres, ni en tenc cap ganes".

LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA. Plomes catalanes d'avui. Barcelona: El Mall, 1982. (Fragments d'una entrevista)
"Fuster diu que des de Mort de Dama, de Villalonga, els narradors de les illes (tu, Blai Bonet, en Porcel...) construïu una certa imatge de Mallorca, i que això seria inexplicable sense Villalonga." "El deute és relatiu, encara que hi ha escriptors molt lligats a Villalonga. Jo he pres cafè amb ell durant molts anys, encara que té una ideologia política i moral que no compartesc. Crec que Villalonga ha literaturitzat massa Mallorca. És excel.lent, però no testimonial. La Mallorca que escriu només existeix com a mite. Saps que si no hagués estat per Sanchis Guarner hauria escrit Bearn en castellà? Ho sé del cert perquè jo li passava en net tot el que anava escrivint. [...] Porcel? És l'oposat a mi, un oportunista que cau bé, un seductor de senyors importants, diríem. Va fer teatre de l'absurd i La Simbomba fosca resultà un plagi de Ionesco. Ara intenta un realisme èpic i no li surt ni l'èpic ni l'imaginari."
"Tu reacciones contra l'Escola Mallorquina. Sí. I això es pot veure en uns articles publicats al Diari de Mallorca cap a l'any 1951 sota el títol "La literatura a Mallorca", que un dia arreplagaré i publicaré. Vaig cridar contra la vella Escola Mallorquina. Jo més amb articles que amb obres; Blai Bonet, en canvi, més amb obres que amb articles."
"Tens alguna teoria en quant a la llengua? Tenc una concepció de la llengua com la d'Aguiló. No crec que la llengua catalana es reduesqui al Diccionari Pompeu Fabra. Totes les paraules formen part de la llengua comuna. Detest el dialectalisme, però la llengua no es fa per supressions, sinó per enriquiments."
"Per què escrius? Per plaer. M'agrada molt. No he escrit mai per èxit ni per publicar. Això sí, m'han deixat escriure amb tranquil.litat."
"Del món actual, què en penses? Que és massificat i dominat per una moral de l'èxit que fa ser obedients les persones. El món actual està sota el signe de l'obediència i de l'anticol.laborisme. L'home té poca llibertat, però si s'espolsa del feixuguisme anirà bé."


VIDAL ALCOVER, JAUME. "Nota de l'autor" a Jaume Vidal Alcover, Obra poètica, Manacor, Tià de sa Real, 1984.
"Els Sonets a Eurídice és un llibre molt elaborat, perquè és un llibre de passió amorosa i sé que sofrenar les passions -sense renunciar-hi, però, és clar- resulta una bona mesura ètica i estètica. Així és que el vaig ordenar en composició numèrica, com si fos un llibre medieval: distribuït en set parts, constant de set sonets cada una, acabats, successivament amb les paraules amor, vida, amor, alegria, amor, mort, amor. Els vaig compondre, a més -perquè em va esser possible-, com a refent la llegenda d'Eurídice i Orfeu: la iniciació a l'amor, la vivificació per l'amor, la fruïció amorosa fins a la joiosa plenitud exultant i la pèrdua de l'amor, amb la consegüent, inútil, davallada als inferns. Els vaig donar, encara, un abillament molt cultural: cada sonet du, com a lema, un vers aliè, a més dels que encapçalen també cada una de les set parts del recull: un total, doncs, de cinquanta-sis citacions."
"Després, no gaire més tard, va venir El fill pròdig: el vaig escriure molt seguit, allò que diuen els francesos d'un seul élan: responia a un moment especialment desolta de la meva vida, que no cal especificar, perquè prou que s'explica en els set poemes del recull. El tema de la paràbola evangèlica feia temps que m'atreia, perquè trobava que responia a la meva mentalitat en general i al meu estat animíc del moment en particular: estat que va determinar la meva partida de Mallorca [...] responien a una molt concreta, i desesperada, disposició del meu esperit, en aquell temps dels meus quaranta anys. El llibre [...] havia de sortir l'estiu del 63 [...] Però no va sortir fins al 68 [...] Tots aquests retards i, diguem-ne, contratemps em varen permetre concloure el llibre amb un nou poema, una addenda, que era, realment, la conclusió, el tancament de l'anècdota del fill pròdig: la mort del meu pare, que em privava d'esser fill per a sempre més."

"A manera de pròleg". JAUME VIDAL. El dolor de cada dia. Palma, Moll, 1990.
Jo podia esser interiorment una persona alegre, però l'espectacle del món exterior em feia pena, i em feia pena jo mateix, com a part d'aquest espectacle, i és això el que vaig voler explicar en El dolor de cada dia.
Llorenç Villalonga, que en les seves Falses memòries de Salvador Orlan em compara, a propòsit d'aquest meu recull, a l'aprenent de bruixot que, una vegada oberta l'aixeta que treia aigua d'una granera com qui treu vi d'una bóta, no la sabia tancar i va inundar tota la casa.
(L'Elegia a Salvatore Giuliano és del juliol de 1950 "quan la notícia de la mort del famós sicilià ens va arribar a través de la premsa!)

BONET, BLAI, "El "Dolor de cada dia" i dels anys 50...". Serra d'or
"Un capvespre va venir a canostra en l'autobús del poble, que era conegut per la gent amb el nom de "L'Exclussiva", "anar a Ciutat en L'Esclussiva", perquè damunt el xasi pintat amb dos blaus deia "Autobuses de linea. Exclusivas Clar".
"En la mà dreta, duia un llibre per regalar-me'l, "Deseo de la Realidad", de Marcelo Arroita Jáuregui, que se convertí en una de les meves fonts de la modernitat poètica, també duia un manuscrit de poemes seus i que tenien el títol "El dolor de cada dia". L'horabaixa passà, estiuenc, tot, amb olor d'herba seca, i en Jaume em llegí, al 1950..., "El dolor de cada dia", tot, mentre jo comprenia que, en el text històric d'en Jaume, el dolor era sinònim de novell, inèdit, del que Arroita Jáuregui anomenava com a "deseo de la realidad", dolor, no com a equivalent del dolorisme gòtic, barroc, nostrat, sinó "dolor" com una manera substantiva d'assenyalar el sentiment creatiu que neix del fet d'experimentar, ex-peri-ment-ar, la distància divina que batega entre un home, sempre, en tot home, i les coses, totes les coses, animals i persones, que l'ésser humà té a feridor."


CAPMANY, MARIA AURÈLIA. "Pròleg" a Jaume Vidal Alcover, Antologia poètica, Barcelona, Columna, 1991.
"Jaume Vidal Alcover és un extraordinari poeta. De sobte és brillant, audaç, barroc; de sobte és íntim, secret, ric de símbols, tristíssim. En cada un dels seus llibres de poemes obre un camí. Si sentim ben bé la seva veu poètica descobrirem una melodia que uneix els diversos llibres. [...] Jaume Vidal Alcover per cortesia avança més i més cap a la perfecció formal. És una manera d'atraure la nostra atenció distreta, però, sobretot, és una manera elegant d'endinsar-se en el seu propi món, en els seus coneixements íntims, en la seva protesta amarga contra el dolor, contra la mort, contra el desamor."


VILLANGÓMEZ, MARIÀ. "Pròleg" a Terra negra de Jaume Vidal Alcover. Barcelona, Proa, 1970. (Els llibres de l'ossa menor, 64)
"la "terra negra" que dóna títol allibre se'ns recorda que és semblant a la "belletta negra" de la llacuna Estígia, al brut fanguissar dantesc on els iracunds, mig ensorrats o cabussats del tot, xipollegen i es barallen en eterna condemna. El color predominant ha canviat en l'obra del notable poeta mallorquí. Aquesta negror de la terra -o d'allò que té la terra d'infern- fou, en una hora passada -almenys en alguns moments d'aquella hora-, una tonalitat jove, de delicada tendror. De L'hora verda ençà, però, ja un llibre ben important ens havia assabentat, des del mateix títol, El dolor de cada dia,  d'unes ombres o d'un emmusteïment invasors."
"Entre els béns que el poeta posseeix, hi ha la seva eina, la paraula, potser la treballosa paraula, la paraula que pot tenir la llum de la bellesa. Jaume Vidal té un ple domini de la paraula, i en gaudeix"


M. CARME BOSCH. "La influència dels clàssics en l'obra de Jaume Vidal". Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
SONETS A EURÍDICE
Està dividit en set parts. Cada una consta de set sonets -la màgia del número set, símbol de la vida eterna, de l'acció i de l'evolució, de la perfecció dinàmica, de la totalitat, de la perfecció i la unitat, etc.-, acabats amb els mots amor, vida, amor, alegria, amor, mort, amor. Refan la llegenda d'Orfeu i Eurídice, és a dir: iniciació a l'amor, vivificació per l'amor, fruïció amorosa fins a la joiosa plenitud exultant, pèrdua de la mort, davallada als inferns.

COMES, ROSA. "Le Sacre du Printemps: d’Stravinsky a Jaume Vidal. Anàlisi d’un transvasament alfabètic". Zeitschrift für Katalanistik 15 (2002)
"Dins de l’àmbit literari de les illes, la publicació de L’hora verda va promoure un cert escàndol. Aquesta «declaració d’alegria al món», tal com la defineix Miquel Àngel Riera (1984: 19), va suposar una ruptura radical amb la precedent Escola Mallorquina."
"Igor Stravinsky. Le Sacre du Printemps posa els ulls en el ballet homònim d’Stravinsky i no pretén «traduir amb paraules la música» del compositor rus, sinó més aviat «copsar-ne el ritme trencat i palpitant» (Vidal, 1979). Es tracta, doncs, d’un intent de transvasar alfabets de diferents llenguatges secundaris."
"aquest grup de composicions constitueixen catorze petites explosions de sensualitat"
l’«Evocation des ancêtres», [...] La importància de la percussió en el text musical s’enregistra al poema amb l’esment del «tambor de la noça», que es fa present en ell mateix amb l’aparició de sintagmes d’una sonoritat especial: «vosaltres que el batéreu tant i tant, / i tant i tant...».
"Tant la "Glorification de l'élue" com la "Danse sacrale" tenen a la partitura un ritme molt sincopat i en totes dues les notes poeten el signe de l'staccato [...] El text de Jaume Vidal també secciona els versos amb múltiples pauses que no deixen reposar el lector. Són els dos moments de màxima intensitat, quan es clou el desenvolupament d'una temàtica que ja és recurrent en la seva obra literària [...]: la de l'exaltació dels instints i la terra i la supressió de la paraula i l'ànima [...] a Le Sacre du Printemps la terra és el crit i la fera devoradora, el desig, la carn, els sentits i l'institn pel qual se sacrifica el "pensament sonor", la "paraula mústega", el gest, allò que és record i pensament. Tot és una entrega a la vida sensitiva [...]: l'allunyament de la confusió i l'encontre de la veritat.

JOAN FUSTER. Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976.
Blai Bonet, davant els versos adolescents de L'hora verda, ja deia: "La gràcia de la gràcia és fer una gerra / en clara llibertat..." La "llibertat" hi és, i hi és la "gerra". La "forma" es rejoveneix amb el tracte d'una nova fantasia verbal.

CARTA A JAUME VIDAL ALCOVER

Sé baix de quina quènsia i quina quàssia
cistells de roses de Ronsard repasses.
Les mans tens d'abat jove, i tens hortènsies.
Mentre la font i l'aigua se fan altes,
tapissos diuen cròniques flamenques
entorn del teu treball d'amant. La flauta
flueix?, o xiules? Mandarins verdíssims
rumbegen pels miralls, a dins la sala?

Si tanta flama dus de galania,
besa la mà de Déu, que és tan galana.
El rostre deus tenir encara tan pàl·lid
com si rentat fos d'aigua llimonada;
i el nas tan àvid que escomet, d'enfora,
les agres camamil·les. Quina flaire
i quina fesomia té la prada
has sabut sempre. I no al peu de la lletra,
sinó als peus consagrats de la paraula.

Si en gerres he de beure aigua formosa,
que sigui d'eixa font asserenada
on ara beus, on ho beuria sempre.

Mes altra flamarada no encendria
si foc distint en mi no s'abeurava.
La flama no és el foc, és conseqüència
sonora d'un ardor que, altament, mata.

I el foc qui apagarà, si flames seves
són besos i paraules precioses,
no estranyes a l'ardor que les inflama?

Jo vaig bevent, no sé de quina vena,
un esdeveniment de flamarades.
I m'enfons -oh glop!, oh prada!- en fonda
fondària. I, ja més fresca que un bellveure,
la terra del meu cos revé, s'amara.

Amarada, ja no s'eixugaria
mai més d'eixa beguda sobirana.
I bevent-ne a galet es moriria
de no morir quan n'és tan abeurada.

Profunditat regaladament freda,
que dónes mort o pa com una pàtria,
deixa'm passar eixa tela preciosa
que antany tenia un bé que no té ara?

Si tanta dus, com dius, calrada viva,
per no desenconar-te de la infanta
aurora del pit olorós de Déu,
ajeu-te en cada cosa contemplada
i xucla, boca amb boca, tot quant tengui,
que altra cosa beuràs que no pensaves.

El Poema és tocar una flor, una fruita,
una mà. I sentir l'acció sorda,
el moviment, la poesia, l'ona
de Déu. Els cerclews de presència activa
de la Paraula, que no acaba, en fruites,
en flors, en mans. I dur la mà a la boca
i besar-la i parlar aquest gran contacte.

Sols canviant l'Amor en Teologia
la color del seu Centre durà l'ànima.

En cercles lluminosos se concentren
l'amor, la veu, les primaveres altes.
Tradició no és deixar rames mortes
sobre els altars, mentre la ronda avança.
Tradició és coronar oliveres.
Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte.
I torni a començar el rondel claríssim
la mateixa verdor, pro més infanta.

La gràcia de la gràcia és fer una gerra
en clara llibertat; fer-li mil anses
i un coll llarguíssim, i la prominència
com una ona aturada, àvida d'aigua.
Però que, amb tanta llibertat, te sentis
esclau de no poder deixar-la. L'ànsia
de fer-la cada dia un poc rodona,
només que l'àngel de la set hi càpiga.

JOSEP MARIA LLOMPART. La literatura moderna a les balears. Mallorca, Moll, 1964.
De tots els seus companys de generació, Jaume Vidal és per ventura el qui contempla un horitzó més extens i variat. És, tal volta, el qui ha rebut amb més generositat el do de la poesia, i, també, el qui compta amb un bagatge cultural més ric i més ben assimilat. És ver que no té l'empenta passional de Blai Bonet, ni el gust de Llorenç Moyà per la forma finament treballada, ni l'exigència intel·lectual de Villangómez; però els supera tots en enginy, en gràcia i en agilitat. [...] Algú, referintse a L'hora verda, va al·ludir els Arlequins, infantils i melancòlics, de Picasso. Aquesta barreja d'alegria innocent i pura, gairebé desesperada, amb el dolor i la por enfront de la vida [...]

LLOMPART, JOSEP M. "Jaume Vidal Alcover: l'home i el poeta". Lluc, n. 763. juliol-agost 1991.
"Jo estic convençut que era, sobretot, un poeta. Un dels poetes més importants [...] de la nostra literatura de tots els temps."
"Convé posar de relleu que la positura d'en Jaume Vidal en relació al propi context social [...] va ser profundament ambigua i fins i tot paradoxal. [...] D'una banda, doncs, la pruïja de trencar la marginació, d'acceptar el propi context; però d'una altra banda, la veu que s'alça des de la mateixa marginació per tal d'afirmar-la enfront de les convencions i de les normes."
"Però no únicament això. Jaume Vidal no és de cap manera un poeta monocorde, sinó que es distingeix precisament per la grandíssima gama de registres en la qual, tant a nivell formal com a nivell temàtic es mou la seva poesia."
"Sentiment d'una marginació enfront del propi món; una marginació, però, ambivalent i ambigua, que el condueix a la rebel.lia i al rebuig i que, tanmateix, ensems que el desig d'integrar-se, li fa experimentar el temor de trobar-s'hi integrat [...] Això per un costat, i per l'altre, l'obsessió del temps que s'escola i fuig sense remei. Vet aquí el que jo crec que són els eixos temàtics fonamentals de la poesia de Jaume Vidal, que, de tota manera, cal no oblidar que és extraordinàriament variada i flexible."
"En Jaume Vidal era, no un esciptor de talent, sinó un escriptor de talent extraordinari. Per això el seu llenguatge és un prodigi de riquesa i d'expressivitat."
"Tot seguit una obra mestra, Sonets a Eurídice (1967), on es desplega amb tot l'esplendor l'art i l'ofici d'en Jaume, la seva profunda cultgura d'humanista i la seva tibant sensibilitat. A continuació Terra negra (1970) i el mateix any un altre producte de primera magnitud., El fill Pròdig, punyent testimoni de les contradiccions, les ambigüitats i els drames interiors que turmentaren la biografia del poeta."
"Va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador puntual i diligent. Rellegint ara, amb emoció i amb nostàlgia, la seva obra poètica, m'he adonat de la dimensió profunda, immensa, d'aquesta obra. Una obra que ens havia fascinat a tots i que ara el temps, destructor de tants falsos oripells, situarà de bell nou en aquell primer rengle que només assoleixen els clàssics"

MIQUEL ÀNGEL RIERA. "Pròleg" a JAUME VIDAL ALCOVER Obra poètica. Manacor, Tià de sa Real, 1984.
El que no pot suportar és que aquells homes grisos contra qui posava en guàrdia Salvatore Giuliano -del bandejat sicilià, pres, evidentíssimament, com a símbol admiratiu de qui ha escollit viure en llibertat absoluta, a contrapèl de tot-, vulguin fer-ne, d'ell, quelcom consemblant a allò que ells són.

MAGÍ SUNYER. "Jaume Vidal Alcover, el poeta herètic". Dins Retrats. Jaume Vidal Alcover. Barcelona, AELC, 2008.
En la seva obra de creació toca tots els gèneres; en la seva obra crítica, totes les èpoques.
Jaume Vidal no va ser mai un conformista i va tenir molt de provocador, va viure dominat per un instint de rebel·lia i d'heretgia.

PONS, MARGALIDA, "Limitacions i retorns de la història literària: la poesia inicial de Jaume Vidal Alcover". Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Tarragona, Cossetània edicions, 2001. (Magí Sunyer i Rosa Comes (eds.)
"la poesia publicada de Jaume Vidal Alcover, on convieuen diverses orientacions: la del vitalisme (predominant en L'hora verda i en Igor Stravinski. Le sacre du printemps), la realista (en El dolor de cada dia), la barroca (en Soneta a Eurídice i Sonets alexandrins), la descriptiva i apologètica (en Dos viatges per mar i en l'"Oda a Joan alcover"), l'existencial (en Home, El fill pròdig i en seccions de Terra negra)."
"Com a corrent historicofilosòfic, el vitalisme és el contrapunt a la divinització vuitcentista de la ciència. A finals del segle XIX, el positivisme a ultrança és qüestionat per l'irracionalisme dels que confien en la intuïció i en l'instint com a vies de coneixement. En aquesta esfera se situen, entred altres, Nietzsche, Bergson [...] Encara que quan es parla de la poesia primera de Vidal sovint es fa al.lusió a la generació del 27, tal vegada el seu tarannà té més a veure amb el vitalisme finisecular. Ho mostren la seva obsessió per la presència -l'"ara i aquí"-, el to exclamatiu, l'entesa de la poesia com un exercici de llenguatge i l'arraconament de la raó."
"Les fluctuacions d'estil, la revisió creativa de veus alienes, l'especularitat i el vitalisme que exalta la presència mostren que la poesia primera de Jaume Vidal Alcover és el bessó de tota la sweva poesia. [...] La personalitat literària de Vidal es desvincula, així, de la reverència a les modes i del desig de complaure audiències poc exigents. En el seu cas el concepte d'evolució històrica s'ha de plantejar amb moltes reserves, perquè, el joc d'elaboració i regressió cap a l'obra anterior és constant. Si bé els referents dels seus poemes s'han de cercar en el context més immediat, cosa que fa imprescindible l'ajut de la història, d'altra banda aquests poemes proposen una permanent actualització del passat i neguen, per tant, la noció tradicional d'evolució. La dimensió existencial dels llibres com Home o Fill pròdig s'ha de relacionar, sí, amb els codis estètics dels cinquanta, però també amb el sentiment modernista de tedi o spleen dels primers llibres. El resultat d'aquesta mobilitat constant és que, fins a un cert punt, cada poema conté en síntesi tota la doctrina poètica de l'autor. Per això no és escandalós afirmar que per a Vidal el poeta no és l'escriptor de reculls sinó l'escriptor de poemes. Tot això mostra que el centre de l'espiral de la poesia de Jaume Vidal Alcover és el temps. No la tòpica evocació del passat ni el despreocupat carpe diem, sinó el temps esborrat i recuperat que redefineix la poesia no com a crònica sinó com a exercici brillant d'immediatesa."


PONS, MARGALIDA. "Jaume Vidal: la nosa de l'escriptura". Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Govern Balear, maig-agost 1993.

"2. Vitalisme i percepció del present
"2.1. L'hora verda"
"Caldria, doncs, enfocar la diferència del llibre respecte a la tradició anterior en aquest sentit: com a reivindicació de la individualitat enfront d'una generació literària per a la qual la contenció del sentiment i la forma entesa com a aspecte previ (no posterior) al muntatge poètic havien esdevingut principis inamovibles.
"En L'hora verda , el predomini de la metàfora, les referències a la dansa i a la música i la repetició obsessiva implicaran un rebuig de la reflexió que mena -manllevo l'expressió a J. Arnaldo- a una "abolició del coneixement descriptiu de la bellesa".
"En el poema-pròleg de L'hora verda Vidal ja manifesta una consciència de singularitat que l'acompanyarà sempre en el seu camí poètic. Una consciènciqa que el fa sentir-se al marge de la comunitat humana i que origina la mitificació -també romàntica- del poeta com a gran solitari. En aquesta composició, Vidal oposa el seu "vers alegre" (v. 7) al "duríssim / acer de les fàbriques en sèrie" (vv. 9.10) i s'autodefineix (v. 21) com una "llavor prolífica", alhora que adverteix (vv. 21-14) dels perills que comporta la poesia estèril."
"Tal com l'entenc, l'hora verda és la figuració d'un fluir continu més que no pas -com han aventurat alguns crítics- un estat d'esperança o de joventut.  [...] La lliçó de Vidal Alcover en el seu poema proemial té molt més a veure amb aquesta creixença vegetal, amb l'exaltació de tot el que sigui moviment, canvi , transformació ("començau sempre, començau a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer, / a morir, començau, començau sempre", vv. 39-41), que no pas a un hipotètic optimisme adolescent. En aquest aspecte, Vidal fa plenament seva la consciència de present immediat, la fascinació per la simultaneïtat que Hauser defineix com a tret emblemàtic de l'home modern. Per això, l'estat presentat com a hora verda, que no és sinó la representació d'un tempo interior, s'alimenta de l'energia que extreu de la seva pròpia regeneració (vg. vv. 60-63), cosa que implica la negació de qualsevol transcendència. [...] Exaltació del present. [...] En Jaume Vidal, però, el presentisme arriba fins a les darreres conseqüències i és explotat al màxim per l'intent d'obtenir una poesia densa de sentiment i exultant de vida."
"Vidal anuncia la lluita contra el temps, la incisió vertical en comptes del lliscar paral.lel. En definitiva, una lluita contra la natura del més pur estil romàntic. En la seva Defence of Poetry (1821) Shelley ja havia postulat la participació del poeta, per a qui no existeix temps, espai ni mesura, en l'etern."
"Parlant de l'hora verda, Blai Bonet establia la distinció entre "poesía brotante" i "poesía troquelada": "Los poemas de "L'Hora Verda" no son troquelados sino simplemente brotados, que es siempre lo más completo, incluso intelectualmente, aunque parezca mentira. La Poesía brotante, en trance de chorro, es siempre la más trascendental, total i profunda, porque con ella expresamos, a un tiempo, y completa y simplemente, nuestra física y nuestra metafísica, el cuerpo y el alma, lo fable y lo inefable, la erótica y la metaerótica. Y esta poesía produce una inquietud, una seguridad vital: anhelo, luego existo" (Bonet, Blai. "Jaime Vidal". La Almudaina 1-3-1953).
"Sobretot, L'hora verda es caracteritza per l'adopció d'un sistema de recursos expressius basats en trops que, com al metàfora, la sinestèsia, la personificació i l'anomeada pel mateix autor "evidència per substitució" (Aquesta expressió és adoptada per Jaume Vidal, en substitució del terme paronomàsia, per definir l'estil expressiu de Blai Bonet [...] i es caracteritza per "substituir en una frase la paraula habitual per una d'inesperada, però reveladora d'una evidència latent que suggereix la paraula acostumada"), impliquen barreja de dominis sensorials."
"L'hora verda és, així, també l'hora vegetal: l'estat de fusió del poeta amb la naturalesa. Una fusió que, tanmateix, no és equiparable la desintegració del jo en el món modern iniciada pels surrealistes, sinó, que ben al contgrari, representa l'exaltació d'aquest mateix jo -agegantada en la natura- a través de la incorporació de la natura a les seves característiques essencials. L'hora verda és un recull on la primera persona -poètica, repetim-ho- s'exalta ella mateixa i on la natura, tot i la barreja que l'autor en fa amb el seu propi cos, existeix en funció de l'ésser humà que escriu el poema i de la seva capacitat de sentir."

"2.2. Igor Stravinsky. Le sacre du printemps."
"Aquest poema fa part d'un recull [...] que anava fent cap als nays 51 i 52, a Madrid, sota el títol general de Redisència d'estudiants." (Igor Stravinsky. Le sacre du printemps. Col.lecció Pantaleu, núm. 5, 1979. Nota de l'autor, signada a Barcelona el 5 d'agost de 1978).
"Stravinsky o el triunfo de la inteligencia. Stravinsky, en la música, como en la poesía Mallarmé, como Picasso en la pintura, como en la novela gide, como en el cine Charlot o René Clair, representa el advenimiento de la inteligencia. Un nuevo modo de vivir o, cuando menos, de obrar" (Euphorion [Jaume Vidal]. "La ciudad viva". Diario de Mallorca 3-4-1955)"
"Tanta vitalitat, tanta exaltació, tant sentiment de velocitat, on condueixen? La segona part, Le sacrifice, insinua les respostes a aquestes preguntes tot conformant-se com un afany de fer transcendents la dansa, l'alegria i el vitalisme (un afany, podem veure, similar al que demostrava -però no assolia- L'hora verda). Així, el sentit de la dansa dionisíaca, ballada per l'home conscient (el poeta) de la seva participació en el misteri de la naturalesa, és la purificació: purificació de la nosa de la cultura, del mot que esdevé paret opaca entre l'home i la realitat."
"el conjunt es clou amb una Evocation des ancêtres que és, en realitat, un atac a la tradició: no calen tambors ni escarafalls retòrics per embolcallar la bellesa"

"3. La transició: El dolor de cada dia".
"el rebuig de la metàfora, de la imatge plaent [...], expressat en la primera part del poema "Tres fonts inicials": "No rosa, lliri, flor. No candela que crema, / blat que madura, primavera breu. / No escuma. / perquè tot això fuig i la fuga s'apaga"
"Perquè és el temps, el temps, genet de les onades. / I no és l'escuma, no, és l'ona que no es mor, / és la mar verda i blava, sempre més, blava i verda, / és la mar sense temps!, és la mar sense vida ni mort, / la inconquerible". Aquests versos són la clau del diàleg amb els llibres anteriors. S'hi produeix una negació de l'instantani que presidia L'hora verda: si abans el fluid temporal era detingut pel poeta per esdevenir present, aquí l'autor es plany perquè no pot atènyer l'etern, "l'ona que no es mor", "la mar sense temps", "la mar sense vida ni mort", i viu engabiat en el dolor de cada dia."
"la crisi que semblen insinuar "Elegia contradictòria", "Comiat, al bar, de nit" o "Aniversari", es resol, en el darrer d'aquests tres poemes, amb l'afirmació de la vida ("jo crid encara: Vida!")."

"4. El barroc en dos llibres. Poemes esparsos
"4.1. Sonets a Eurídice"
"Ausiàs March intenta conjugar [...] l'amor d'ànima amb el carnal. Jaume Vidal -aquesta és la seva aportació al debat- es decanta pel carnal, però la seva elecció no té res de simplificadora, perquè és a través de la carn, que troba l'eternitat. En l'últim sonet de la segona part escriu (vv. 9-14): "L'ànima em tens mortal, en tal estat / de gràcia, però, encobeïda, / que en tràngol viu, oh amor, d'eternitat. // Un déu m'habita, un déu nou i segur / que em du de cel a cel: un déu o tu, / asseguarnça de la meva vida".
"L'originalitat de Vidal en els Sonets a Eurídice deu ser la revaluació de la carn, nova expressió del carpe diem en forma d'alegria del temps: una joia que se situa en el mateix paradigma que les expressions baibonetianes "l'odi és l'amor del mal" o "els colors són les passions de la llum", manllevada aquesta segona a Goethe: per a Jaume Vidal, "la carn és la joia del temps".

"4.2. Sonets alexandrins"
"El discurs metaliterari es barreja, doncs, amb la crítica del món cultural i amb les personals obsessions de l'escriptor: l'entusiasme, la carn, el desamor."
"Són les nostres lectures, no els nostres escrits, el qu ens honora" (Jaume Vidal. "Nota epilogal i sonets deuterocanònics", dins Sonets alexandrins)
"dedica la majoria dels poemes als escriptors [...] intenta, en cada cas, d'imitar o parafrasejar l'estil de l'autor homenatjat o censurat."

"5. Enrera
"5.2. Dos viatges per mar."
"Els viatges de Jaume Vidal Alcover, basats en experiències viscudes, combinen la descripció d'indrets geogràfics amb una associació d'aquests indrets, personal i subjectiva, amb personalitats humanes. [...] El viatge de Vidal no és un exili sinó una excursió plaent, gairebé turística en què troba i es retroba."

"5.3. Tres suites de luxe"."
"El caràcter intimista de tots aquests poemes justifica, per ventura, el títol del llibre: la intimitat, després de tot, és un luxe, com ho és el plaer d'assaborir això que en diuen una obra d'art. I és un luxe, justament, perquè no és a l'abast de tothom. No per raons d'exigències per part del món exterior o d'obligacions morals, civils, polítiques o de qualsevol altra espècie de pietat envers el proïsme, sinó per motius i causes de conformació interna, pròpia i, malauradament intransferible". (Jaume Vidal. "Nota" a Tres suites de luxe)"

"6. El fill pròdig"
"la capacitat del motiu del fill pròdig en l'obra de Vidal Alcover és ben manifesta i va lligada a la mitificació del poeta com a etern adolescent, i, alhora, en despulla la faceta més amagada, la del pur home commòs per afectes i passions. Aquesta faceta [...] és revelada de manera determinant en tres obres: Home [...], El fill pròdig [...] i un sector del llibre Terra negra. [...] són els textos on el poeta es mostra -sense que això afecti la cura formal- més sincer, on la distància entre el jo real i el jo líric s'escurça més. Molt més que les jovials alegries de L'hora verda i a la turbulència depressiva -però, al capdavall, literària- d'El dolor de cada dia."
"Rimbaud, fill pròdig per voluntat i per destí, encapçala el quadern Home amb un vers que el situa en l'esfera dels il.luminats: "Et j'ai vu quelquefois ce que l'homme a cru voir!". La citació, que pertany a la vuitena estrofa del poema "Le bateau ivre", se superposa als tres llargs monòlegs en tercets encadenats que integren el conjunt, en el qual el poeta ofereix una divisió ternària de l'ésser humà. El primer tercet del conjunt -corresponent al primer monòleg, El poeta, que és, potser la millor expressió dels dubtes de l'autor sobre la literatura- es desclou amb l'aparició de l'àngel que l'alimenta: "Un àngel nou, la doble vestimenta / abandonada a l'aire treturós / de la seva nuesa m'alimenta".
"El segon monòleg, El pallasso, declara la impossibilitat del retorn del retorn a "la presència de l'hora verda", la secreta mina de les rialles i dels plors. Bufó de reis i cavallers, el pallasso no és sinó l'"ardent caricatura" que allunya el seny, però, cansat del seu paper, fatigat del joc, sent que la seva vida es buida quan s'acaba la funció que representa. L'autodefinició final -de factura ausiasmarquiana- el presenta com un ésser de sensacions transparents: "Jo som aquell que ric entre el miratge / i la realitat. Jo som aquell / que, part damunt la carn i el paisatge, / duc la pena i el goig a flor de pell".
"En el tercer monòleg, la veu del rei vehicula el discurs civil i la paraula raonable: "Mes ara n'hi ha prou amb servar els mons / i retallar, precisa, la paraula / per a fer-la al nivell de les raons". En ell neis i s'aclareix l'home civil: un home nou  amb domini d'ell mateix, lliure i feliç. Aquest projecte de construcció, encara que només esbossat, ens fa pensar en els intents, similars, de Blai Bonet d'arribar a una superació moral de l'espècie humana [...] El final d'aquest tercer monòleg realitza el que la cita de Timbaud presentava com a simple quimera: "Ara vejau allò que crèieu veure / i proclamau, oberts, com un qui neix / en mig d'un paradís fet al seu lleure: / Rei, l'home, jo, rei sol de mi mateix!"
"Quan el pròdig torna a casa, el pare, encara al bell mig de l'abraçada, pensa que la Llei no és justa sinó trista, perquè fa retornar els fills a costa de la renúncia a l'alegria i a la jovenesa [...] el fill se sent fora de lloc en el vell món on  retorna."

"7- Latència i exhibició.
"Així és com l'ombra d'un Rimbaud maudit, llegit amb avidesa en els anys d'adolescència, s'allarga per tota l'obra de Jaume Vidal: des de la innocència fins al desengany. El recorregut pel corpus poètic vidalià permet de resseguir el batec d'una idea: l'adolescència crònica -o la recerca constant- com a motor d'una producció sempre dinàmica i expectant."


MARGALIDA PONS. "Jaume Vidal Alcover, una escriptura de segon grau." Dins Retrats. Jaume Vidal Alcover. Barcelona, AELC, 2008.
La tendència envers l'irracionalisme i la poesia pura que mostren alguns dels seus llibres de poemes, com L'hora verda i Igor Stravinsky. Le sacre du printemps, contrasta amb una via més realista i existencial en reculls com El dolor de cada dia, Home, El fill pròdig i Terra negra. Aquesta tensió entre el vitalisme i la reflexió transcendent es complica amb la irrupció d'un corrent decorativista i barroc (el dels Sonets a Eurídice i els Sonets alexandrins) que no exclou la reflexió filosòfica però que la manté a ratlla dins la faixa severa del sonet I l'esquema es fa encara més complex si considram la producció d'una altra mena de poesia més descriptiva i apologètica (la d'obres com Dos viatges per mar i "Oda a Joan Alcover"), adscrivible a l'+ambit incert de l'escriptura ocasional.
una escriptura que oscil·la tan nerviosament entre la trivialitat i la pregonesa, entre el divertimento frívol i el patiment més encarnat.
en un exercici de "síntesi de vida" que va fer per a l'exposició del seu currículum [...] "A Barcelona, la meva poesia, exuberant i abocada més tost a l'expressió de sentiments que no a l'especulació intel·lectual, només era admesa perquè l'escrivia en català".

MARGALIDA PONS. "La miniatura i l'idolet (Sobre un recull de tankes de Jaume Vidal Alcover". Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, Govern Balear, maig-agost 1993.
L'encert de les tankes de Jaume Vidal radica, precisament, en aquest contrast que suposa la minimització de l'ídol, reduït a la seva expressió més anecdòtica i, a la vegada, essencialista.

RAMON LLULL
La teva pensa
va treure una florida
d'eternes roses:
tenien la paraula
de Déu en cada full.

HAMMURABI
Véns d'una estrella
o d'una aigua tranquil·la?
Després te'n puges
per l'Arc de Sant Martí
que és tan llis com el cel.

PLATÓ
Totes les roses
que mira les trepitja
i només pensa
en l'essència del lliri
-bronze blanc ple de muscles.

PYGMALIÓ
Potser no trobis
el secret de l'estàtua.
Jo el te diria
si els teus llavis impúdics
no cercassin sos llavis.

LAO-TSÉ
Per tes arrugues
hi passa la lluerna
de la llum blanca.
I de dins ta carn morta
surten fums lluminosos.

MANU
Ja està esmolada
l'agulla que travessa
l'aigua i el núvol...
I la penya més forta
té el cor ple de mirades.

MARGALIDA PONS. Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta. PAM 1998.
Sonets a Eurídice, un "llibre de passió amorosa", com ell mateix el defineix, receptor de l'entusiasme abrandat de la més sofisticada lírica francesa.

VITALISME I PERCEPCIÓ DEL PRESENT
L'hora verda
"En mi, el sentiment no té, al començament, un objecte concret i clar; aquest objecte es forma més tard. Prèviament es dóna una mena de disposició musical de l'ànim, i només després se'm desvetlla la idea poètica."
aquest pur sentiment que no disposa d'objecte fa pensar en un retorn a les teories estètiques del romanticisme, a l'esfera de l'íntim i a la idea de la poesia com a expressió de la unicitat perduda. La ruptura que suposa L'hora verda ve de la reivindicació de la individualitat enfront d'una generació per a la qual la contenció del sentiment i la forma entesa com a aspecte previ al poema havien esdevingut principis inamovibles.
En definitiva, la lliçó del poeta en aquest proemi té molt a veure amb l'exaltació de tot el que sigui moviment, canvi, transformació ("començau sempre, començau a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer, / a morir, començau, començau sempre"). En aquest aspecte Vidal fa plenament seva la consciència de present, la fascinació per la simultaneïtat que Hauser defineix com a tret emblemàtic de la modernitat.
L'actitud del poeta, antiretòrica, s'aboca -i aquí rau, justament, la retòrica, tènue però vigorosa, del llibre- a convertir la fragilitat, la immediatesa i la caducitat d'aquest present en eterna:
Avui no, perquè, perquè avui llenegadís
no ho comporta la teva eternitat,
el sempre que has d'esser.
("Futur perfecte")
s'han acabat els paisatges
per on omplíem els paners d'absències,
s'han acabat les tardes i els migdies
on érem papallones dissecades
("Plenavida")
Vida anuncia la lluita contra el temps, la incisió vertical en comptes del lliscar paral·lel. En definitiva, una lluita contra la natura del més pur estil romàntic.
D'una manera més rudimentària, parlant de L'hora verda, Blai Bonet establia la distinció entre "poesía brotante" i "poesía troquelada". "Los poemas de "L'Hora Verda" no son troquelados sino simplemente brotados, que es siempre lo más completo, incluso intelectualmente, aunque parezca mentira. La Poesía brotante, en trance de chorro, es siempre la más trascendental, totral y profunda, porque con ella expresamos, a un tiempo, y completa y simplemente, nuestra física y muestra metafísica, el cuerpo y el alma, lo fable y lo inefable, la erótica y la metaerótica. Y esta poesçía produce una inquietud, una seguridad vital: anhelo, luego existo."
Sobretot, L'hora verda es caracteritza per la incorporació d'un sistema de recursos expressius basat en trops que, com la metàfora, la sinestèsia, la personificació i l'anomenat aprosdòqueton, impliquen barreja de dominis sensorials. Ja en el poema pròleg trobam expressions com "plourà potser, mon vers alegre", "som jo el pol·len" i "obriu-vos d'ànima!". El llibre continua amb un riu que desvarieja, un arc de Sant Martí jove, una "mort en punt", una cintura enamorada, uns ditets de la primavera, un "cenyiu-me el temps!" una palmera de nafres...
L'hora verda és un recull on la primera persona s'exalta ella mateixa i on la natura, tot i la barreja que el poeta en fa amb el seu propi cos, existeix en funció de l'ésser humà que escriu el poema i de la seva capacitat de sentir. Com en aquests versos:
Estic tot ple de valls: cintura, espatlles,
aixelles, ple de valls i en elles tu.
("Recers")
Igor Stravinsky. Le sacre du printemps
"No cal dir que amb aquesta glossa a la consagració de la primavera no he pretès traduir amb paraules la música de Stravinsky: potser sí, he intentat copsar-ne el ritme trencat i palpitant. Però de les intencions del músic al meu poema, hi ha, supòs, trenques ferm: tantes, probablement, com de les del ritual que el va inspirar a ell a la música que en va treure."
"Stravinsky o el triunfo de la inteligencia. Stravinsky, en la música, como en la poesía Mallarmé, como Picasso en la pintura, como en la novela Gide, como en el cien Charlot o René Clair, representa el advenimiento de la inteligencia. Un nuevo modo de vivir o, cuando menos, de obrar".
La segona part, Le sacrifice, és un afany de fer transcendents la dansa, l'alegria i el vitalisme. [...] Així, el sentit de la dansa dionisíaca, ballada per l'home conscient de la seva participació en el misteri de la naturalesa, és la purificació: purificació de la nosa de la cultura, del mot que esdevé paret opaca entre la persona i la realitat. Significativament, la Introduction a aquesta segona part se centra, gairebé exclusivament, en el desprestigi de la parula.
La ineficàcia dels mots per copsar la realitat (una altra paradoxa de l'escriptura) justifica la priorització d'altres elements (el ritme i l'exlacmació, bàsicament) i el recurs a la música.
Perquè davallis tu, ¡tu, tu!, perquè t'endinsis,
i te m'endinsis, entregant-te'm, càustica,
al trenc, al tremolor d'una esperança,
de l'esperança meva, de les fèrvides,
indeclinables esperances meves,
al vent batut, retut de tota realitat,
per exhaurir-me, fus, desanimar-me. ¡Tu!

LA TRANSICIÓ: EL DOLOR DE CADA DIA
En els dos llibres anteriors Vidal no havia fet servir cap referència concreta al seu entorn, sinó que s'havia centrat en el jo. El dolor de cada dia incorpora l'altre al discurs poètic, però ho fa per obtenir una imatge més contrastada del jo.
A la Ciutat on vius, ensofronyats,
viuen, també, els enganys, els desenganys, les penes,
enfitats llogaters dels entresols humits,
on tenen de visita homes distints
de tu i del teu virolament selecte,
gent que la primavera no distreu,
gent no temptada pels colors encesos,
espies lents de turmentades vigilàncies.
la suposada alegria de L'hora verda és un símptoma d'excés de vida que comporta l'exaltació del present més que no pas d'un veritable estat de joia. Ho fa notar Blai Bonet a la primera lectura del llibre, en l'article "Jaime Vidal", publicat a La Almudaina l'1 de març de 1953: "De estos tres ingredientes, creo que está compuesta la poesía de Jaime Vidal: "colorins", aire triste de juglar o Arlequín y música. Eso del aire triste de Arlequín tal vez no le guste a Jauime Vidal. Pero es muy significativo que muchos poemas que tienen un trasfondo de pena llevan precisamente el título de "Alegría". ... Efectivamente, cuando he cerrado "L'hora Vera", me he quedado con esta sensación: un aire melancólico, denso, movido..."
Perquè és el temps, el temps, genet de les onades.
I no és l'escuma, no, és l'ona que no es mor,
és la mar verda i blava, sempre més, blava i verda,
és la mar sense temps!, és la mar sense vida ni mort,
la inconquerible.
Aquests versos són la clau del diàleg amb els llibres anteriors. S'hi produeix una negació de l'instantani que presida L'hora verda: si abans el fluid temporal er detingut pel poeta per esdevenir present, aquí el poeta es plany perquè no pot atènyer l'etern, "l'ona que no es mor", "la mar sense temps", "la mar sense vida ni mort", i viu engabiat en el dolor de cada dia.
Per això, la crisi que semblen insinuar "Elegia contradictòria", "Comiat, al bar, de nit" o "Aniversari" es resol, en el darrer d'aquests tres poemes, amb lafirmació de la vida ("jo crid encara: Vida!")

EL BARROC EN DOS LLIBRES. POEMES ESPARSOS
Sonets a Eurídice
De la mateixa manera que havia parlat com a poeta vital a L'hora verda i com a poeta desconcertat i ple de contradiccions a El dolor de cada dia, aquí se'ns presenta com a poeta enamorat.
Auxiàs March intenta conjugar, esclau de la platònica concepció dual de l'ésser humà, l'amor d'ànima amb el carnal. Vidal -aquesta és la seva aportació al debat- es decanta pel carnal, perquè és a través de la carn que troba l'eternitat.
L'originalitat de Vidal en els Sonets a Eurídice deu ser la revaluació de la carn, nova expressió del carpe diem en forma de joia del temps; una joia que se situa en el mateix paradigma que les expressions balibonetianes "l'odi és l'amor del mal" o, manllevada a Goethe, "els colors són les passions de la llum."
Sonets alexandrins
"el recull és de temàtica més diversa i m'ha costat ordenar-lo en els set apartats en què l'he distribuït" [...] "L'única nota comuna és l'ús en totes les composicions de la forma estròfica sonet"
"Per contrarestar o, almenys, compensar d'alguna manera aquest excés de literatura [dels Sonets a Eurídice] -que veig, ara, que és moda molt seguida-,, em vaig proposar no adornar amb cap citació literària els Sonets alexandrins. Però, ¿qui pot fugir de la literatura? Són les nostres lectures, no els nostres escrits, el que ens honora".

ENRERE
Dos viatges per mar
Sembla que el pretext dels poemes varen ser dos viatges reals: l'estiu del 1954 féu la seva primera volta a l'illa en llaüt; l'estiu del 1955, la segona.
Tres suites de luxe

EL FILL PRÒDIG
Home, quadern publicat en edició restringida el 1978 però datat el 1954, El fill pròdig, escrit entre 1963 i 1966 i publicat el 1968, i un sector del llibre Terra negra, publicat el 1970.
Són els textos on el poeta es mostra mes sincer, on la distància entre el jo real i el jo líric s'escurça més. Molt més que a les jovials alegries de L'hora verda i a la turbulència depressiva -però, al capdavall, literària- d'El dolor de cada dia.
El que em sembla remarcable és que la figura del fill pròdig no ve suscitada per cap motivació literària ni estrictament biogràfica (encara que deu tenir un paral·lelisme amb els fets que obligaren Vidal a marxar de Mallorca), sinó per una dolorosa i persistent consciència d'arrelament / desarrelament.
En el tercer monòleg [d'Home], la veu del rei vehicula el discurs civil i la paraula raonable:
Mes ara n'hi ha prou amb servar els mons
i retallar, precisa, la paraula
per a fer-la al nivell de les raons
En ell, neix i s'aclareix l'home civil: un home nou amb domini d'ell mateix, lliure i feliç. Aquest projecte de constyrucció fa pensar en els intents, similars, de Blai Bonet d'arribar a una superació moral de la persona.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA