el fill pròdig
(1963-1966) 

EL FILL PRÒDIG I EL VELL MÓN ON RETORNA

I ja he tornat. Els vells amics, la casa...?
No ho sé ben bé. Venien molt de pressa,
allà lluny, fidels tanys de la memòria,
cada moment renovellats. Venien,
obedients a l'enyorosa crida,
com les coses dormides, que es desperten
i viuen solament en esser nostres.
Us veia clars, ben meus, sense mudança,
i em creia viu encara entre vosaltres.
Però som mort.Qui estrenc dins els meus braços?
Amics, amors, parents tan cosa meva,
corren enfora. Ells potser no tornin
-ara que jo he tornat i sé què nomen-,
perquè han fuit per carreres conegudes
i no ho han fet coneixedor: partien
en calma, sols i rics de si mateixos;
cap a novells móns propis s'allunyaven.

El meu no ho era, meu, aquell món pàl.lid
i moribund de malalties d'altrei.
N'he tornat per això? Ara m'esperen,
a l'ombra dels cantons, sense saber-ho,
lligams, noves converses, gent que admira,
segurament, la fosca d'aventures
que, segons ells, jo hauria anat a córrer:
el prostíbul secret, pecats de l'oci,
que ells engrandeixen, i jo els deix que badin
els ulls, tot emproant cap a l'enveja.
Perquè, extern malaurat dels virtuosos,
he de fingir-me víctima entre heretges
cridaners de desigs inconfessables,
per a sempre negat a l'alta calma
de la vida en repòs i assaciada,
presoner d'un prestigi de titella,
jo, el pobre alliberat de tot prestigi,
lluny dels paons de cues estufades,
sol entre els corbs de manllevades cues.

 

EL FILL PRÒDIG PREN CÀRREC DE LA SEVA CULPA 

No. Tot sol vaig partir i tot sol cal que torni. 
(D'aquests, ja en vaig fugir; els altres, en fuig ara.) 
No vull que m'acompanyi ningú ni que m'esperin. 
El plet l'he de resoldre amb mi mateix. No és culpa 
vostra si sou iguals a l'un costat i a l'altre. 
El diferent som jo: la culpa és tota meva. 
No faré cap retret a ningú: ni a tu, pare, 
que plores i te'n reies de la recança aquella, 
ni a tu, germà conforme, que tens les claus de casa 
i tems per la salut de la hisenda. 

      Jo era 
com un cabrit orat, senyor sol del meu somni. 
No tenia res més. Però això ho defensava 
amb la carn com un gel i l'esperit en punta. 
Per comes i turons, feliç, ho veia créixer; 
talment un xaragall, del puig més alt rajava; 
com un batec alat, amb l'oratge venia, 
venia i romania, poruc, dins els meus braços. 
Qualque vegada us en parlava. No em sentíeu. 
Tota la vida, vasta, plena de llums i d'ombres, 
bategant de promeses, preguntes que revelen, 
allà, dins el seu cor, respostes acabades, 
tot l'univers vivent i les coses, tan dòcils, 
no era per a vosaltres més que tenir una casa, 
el menjar assegurat i el llit en companyia. 

Vaig fugir. Me n'anava a fer carn el meu somni i 
i que fos l'acabada resposta de tot dubte. 
Però potser teniu raó. Allà hi havia 
el món, igual que aquí, la vida pura i sola: 
ningú en sabia res, tampoc, i jo hi deixava 
martiris de la carn, per aquella ceguesa, 
i també bocins d'ànima. En vaig tornar més pobre. 

¿Com us podré parlar, si ja no sé què dir-vos, 
pares, germans, amics, oh, feliç gent segura!, 
d'això que em du i em torna, temptat fins a l'entranya, 
sense prometre més que un infinit silenci? 
Deixau-me estar tot sol fins que el silenci brulli. 
Si us basta haver viscut amb mi un tros de vida, 
amb tot el seu tramat d'amors i malla espessa 
que no deixa passar més que la faramalla, 
ara no supliqueu a favor meu ni en contra. 
Decantau-vos, germans: el plet no és amb vosaltres. 
 

inici

 portada jaume vidal alcover 

Pàgina de presentació MAG POESIA