Leben duftet nur die frische Pfanze
           die die grüne Stunde streut.
                                        Schiller


     A vosaltres, amics que m'estimàreu
i als que m'estimen ara, als que intentaren
ferir-me, m'han ferit, als que em dolgueren,
rapinyaren l'amor, el m'esgrellaren
i als fidels, de llum blau mai entelat,
alegria, alegria d'alegries.
     Caurà, plourà, potser, el meu vers alegre
sobre el camp en saó, la bona terra,
potser sobre l'acer, sobre el duríssim
acer de les grans fàbriques en sèrie...
Jo el llanç madur a totes les voreres,
a punt de l'esclator definitiva;
jo el llanç dient "germans, germans, germans",
com una breu alosa franciscana.
     És meu, en mi brostà, és per vosaltres,
amics, germans, la càpsula de pol.len
cercadora de flors, a l'aire oberta,
escampadissa, tota per vosaltres.
És meu el vers, el pol.len, som jo el pol.len,
jo la llaovr prolífica: obriu-vos
d'ànima!, despullau-vos de corones
de llauna, i el llautó si riu, que temi
el verdet que s'acosta i el rovell
que a poc a poc esmica el ferro estèril.
     Veniu. O no vengueu. Allà, a ca-vostra,
perquè jo ho vull i és bo i és grat a Déu,
us vendrà aquesta pluja d'alegries,
us plourà aquesta palla del miracle,
caurà, lluenta, sobre el llibre i l'eina,
i el verdet i el rovell i l'oci a l'ànima
-costes avall de la melancolia-
ja no seran possibles. Aleshores
no us sabrà greu tirar cartes a l'aire
encara que tengueu un pòker d'assos
ni fugireu del vent que us despentina.
     Escoltau-me, germans. O no escolteu.
Sentiu-me o bé tapau-vos les orelles.
Però rèis, lluminosos, començau,
començau sempre, començau a viure,
a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,
a morir, començau, començau sempre.
     Aquest vers us dic jo, el que comença,
sempre comença, sempre, sempre nou,
jo el vers, el que tremola de silenci,
jo, per vosaltres, mut, sense ulls ni mans,
i a la deriva sempre, perquè sempre
el caminoi del vers ha duit al Cel.
     Amics que m'estimau, que m'estimàreu,
que m'avorriu o que m'avorrireu,
i vosaltres, llunyans, que altres escales
pujau, baixau, que mai no em coneguéreu,
que no em coneixereu, que mai sentíreu
ni sentireu el nom meu, dels meus versos,
germans ocults, germans que he de conèixer
a les voreres que no cal florides,
alegria, alegria d'alegries.
     Alegria de tot, fresca alegria,
la blanca beneitura del siurell,
la pilota de goma, el tamborino,
l'homenet de pedaç i aquestes fulles
que ara brosten, s'eixamplen, cauen, moren,
pols, boira, res, i altra vegada fulles,
fulles de Déu, ja fulles per a sempre,
fulles que riuen, clares, portadores
de la vida que vessa l'hora verda.



I
L'hora verda

           Puis qu'en ce monde
           j'eus ma part de bonheur,
           à quoi me plaindrai-je?
               (D'una canço de Gieg que
               m'ensenyà el tio Guillem)

ALEGRIA

Si l'he tengut ja al temps meravellat,
el temps, feliç d'ell sol, pur, pura anècdota,
i en ell creixent, regant-se a si mateix,
si l'he tengut, ¿de què em lament?

Si t'he vista, hora d'or, verge de faules,
i en tu gronxat,
en branques de pi jove, coixins d'alfabeguera,
he volat, he pujat i he baixat, sense carn, ànima sola,
si he estat ala només, pètal, estel...

I ara què?
Que la nit se m'endinsa?
La nit d'estels i flautes!
Que la platja m'allunya?
Solitud al record, d'on retorn més alegre
que mai, més pur, esmolat
de la carícia, del tacte del temps esvaït,
que revé, que jo pens o l'invent, el dibuix,
quan m'hi adorm, dolçament,
alegrement,
com una alba als meus ulls eixida, tremolant.
 

ALEGRIA

He inventat un horitzó?

Pilota de goma, damunt la mar plana
bota, bota, bota!

Bota, cor, i puja, brollador d'escuma,
entre cel i cel,
entre somni i somni,
entre vida i vida...

Damunt la mar plana, damunt el temps pla,
bota cor,
bota, vida, vida meva, bota!

L'arena no compta.

No.

He inventat un horitzó!
 

HORÒSCOP

Un i un, flama desfeta,
l'Amor de les Tres Taronges.
La pena corr per allà
entre cançons encalçada.
L'Amor no pot estimar.
Les mans, sense mans, agiten
cascavells i colorins.
Adéu, amor! No te'n vagis
massa lluny. Soldats de plom,
barquets d'escorça, ja vénen
pel caminoi el llagost,
l'albó, el cornet... Ai, que bé,
que a bots camín, que camín
a bots perquè ja ho sé tot!
Allò que passa és la mort
i això que queda és la vida.
Dos i dos ja no són quatre.
Posau-me l'anell al dit.
Xerraré des de l'espatla
de la tertúlia. Un dia,
qui sap!, un dia... Callau
i aclariu-me: dins la mar
les paraules s'han perdudes.

PETIT, MENUT

Petit, menut, el vers com escaiola,
si baixa, puja al bec: el vers com un pinsà.

Jo tenia un gra d'ordi. No sé qui el se menjà.

Petit, menut, el món que mou la coa,
el món-petit, menut- el món, un ratolí.

Ara dic “ara vénc”. I ara ja som aquí.
Petit menut, viure és tenir una rosa
que esfullar
   -petit, menut-
        que esfullar
            -menut, petit-.

Una rosa: l'atzar guanyat i el temps perdut.
Petit , menut, petit, menut, petit, menut.
 

ARA

Ai, no! No em digueu que no
durarà aquesta alegria!

Sol i sol i per a sempre
sol al fons de la memòria!
Alegria viva en mi,
per a sempreviva, viva
com el llumenaret blau
de la rondalla més llunya.

Ai, no! No em digueu que no
durarà aquesta alegria!
 

ALEGRIA

Clarors! Es de llum cernuda
la pluja a l'ànima.

Crid la cendra il.luminada,
la pols encesa,
la cendra, la pols desperta
i en vol, amunt,
i al límit del vol,
cendra d'una vida: estrelles!
 

ALEGRIA

Mar. He dit mar. ¿No heu sentit
volar els aucells a migdia?

Cel, He dit cel. ¿No heu tastat
les fulles dels pins a l'alba?

Mar. No he dit mar, perquè ho dic
encara. I cel.
        L'horitzó
ple d'estimats i estimades.

¿No veis els estels ballant
al retorn de les escumes?
 


II
Anell de colorins

VERB ESPERA

Ai, amor sobre els cims de les absències!

La bellesa del verb: t'estim, t'estim...
Ja que no amb tu, deixa'm amb la paraula
que tothom diu amb una veu distinta,
que tothom canta, que tothom passeja,
elèctrica, pel pont de l'espinada.

I així, deixa-m'ho dir -t'estim, t'estim-
fins a fer-ne un camí per on te'n vénguis
cantant, siulant, rient sota les fulles.


VINE

Vine, pel somni vine, pel meu somni,
pel camí de la lluna desmaiada
que fins als peus m'arriba, que em dibuixa
una flaire de tu per la cintura.

Vine'm  per les aixelles, vine, amaga
la paraula pensada en la carn meva,
volta la cantonada del record
i porta'm els oblits de les copinyes.

Vine com si un amor adolescent
et cridàs a la nit per a contar-te,
virginalment, les càlides paraules
que inventes tu per a ell cada matí.


PONT NARCÍS

Jo sé que tu vendràs -ulls verds o blaus-
i que també m’esperes.

Amor i amor,
miralls,
un a l’enfront de l’altre: dues vides
emmirallades, una en l’altra,
al fons de l’infinit.

Nu, t’esper nu, i tu m’hi esperes,
com fets a caminar pel cèrcol de l’abraç
i, arrapats al record,
arrecerar-nos, verges
de negacions, a l’ombra de nosaltres mateixos,
les mans calentes de les nostres vides,
la sang, perduda ja, per un sol cos.


FUTUR PERFECTE

Ja sé que no és avui: avui no ets,
perquè avui, com un peix, ens fuig de les mans,
i no ho sabem, però avui
és sempre el darrer gra d'arena
 no cap als rellotges.
Avui no, perquè avui llenegadís
no ho comporta la teva eternitat,
el sempre que has d'esser.

No, ja sé que avui no.
Però demà te'n véns,
demà que és bell i fresc,
com les cançons del romaní,
demà que és quan floreixen els infants,
oh, demà sense absències!,
demà véns, has vengut, amor de rodes,
demà has vengut amb un tresor a les mans.
 

RECERS

Estic tot ple de valls: cintura, espatles,
aixelles, ple de valls i en elles tu,
agombolada per a sempre.

En elles tu, mes jo, desficiós,
trenquí les canyes on la vida canta.

Tot ple de valls, tot ple i en elles tu,
foc viu a flor de pell vers la meva ànima.


PLENAVIDA!

Ja hem arribat al ple de les cireres!

A cada branca amor i a cada dent.
Ja no tendré més cels que els que tu em brodis
i a l'horabaixa callaré paraules
i estrenaré confits per dins la teva boca.

Ai, amor!

Al cim del nard i al calze de la vida
xuclaré, mel de rou, el teu posat
i llegiré el teu llibre d'hores,
que serà de silencis lluminosos,
or novell a les fulles de tardor.

Però s'han acabat els paisatges
per on omplíem els paners d'absències,
s'han acabat les tardes i els migdies
on érem papallones dissecades,
i ara som, només om, de boca a boca,
d'ulls a ulls, mans a mans, de vida a vida,
ai, a mor, que al meu hort de fulles verdes
ja hem arribat al ple de les cireres!

III
Hort a l'alba


HORT A L’ALBA

    A Blai Bonet

Colliu gloses, hort a l’alba,
primera flor, i no deixeu
que fruitin, colliu arreu
gesmí, gira-sol i malva!
Infantons, nins de veu balba,
dois de fulla i dois d’aucell,
de julivert i clavell,
nats de fresc, inaugurau-vos
a l’aire estrenat: posau-vos
a l’aire estrenat: posau-vos
aquesta ploma al capell!
Estrella, qui et féu crespell?
Hala i amunt, torterola
de crit! Fes la torniolaç
al coloret colorí.
Caderenera, sebel.lí,
titina, pinsà, terrola...
Quin gisco de corriola
la son m’agombolarà?
Treis els llenóls a orejar
i ells m’enlluernin la sesta!
Hort a l’alba! Vida en festa,
que és el sant de l’hortolà!
Camí, caminoi, què hi ha
a l’horitzó i qui t’hi espera?
La primera i vertadera
flor de l’any, alta d’amor,
vers que no volta cantó,
 prima i vera primavera!
Ai, vida dematinera!
Hissau l’escuma, patró,
 que tota la mar fa olor
d’alegria desfermada!
Au i endins, càvec i aixada,
que està de part la llavor!
Que van de vol, conrador,
l’ordi, el blat i la civada.
Amollau l’aigua tancada!
Canyaferla, canyamel,
per d’aigua, font fidel,
poma del ciri, rosada...
No em poseu altra flassada
i llevau-me el cobricel,
que ve de visita el cel;
obriu-me les persianes!
Clarors, clarins, clarianes,
geranis de l’arc en cel!
Capcurruculls de l’anhel,
cor què vols, cor què desitges.
Amor i esperança a mitges
en l’aventura del bot.
Rentarem la vida i tot
de boirades i calitges.
Hort a l’alba i net d’aritges,
çtou de fonts i fresc d’embats,
tamarells i fat-i-fats
juguen ran de mar i enviden.
Amors són trumfos! I criden
paraules d’enamorats.


DUES CANÇONS LLUNÀTIQUES

   1
Pierrot vaga com
una pampaloia.
Arlequí s'enjoia
de goig per tothom.

Bella Colombina
damunt una flor,
flor de lluna, cor
d'àngel o de nina.

I en la fronda espessa
-fat-i-fat de faula-
la tristor del saule
de goig es desfressa.

Marcit i malalt,
el meu cor se'n munta
i es dorm en la punta
del ciprer més alt.

 2

Rossinyol cantor cantor,
rossinyol cantor cantaire,
quatre llunes té l'amor,
ai dolor!,
quatre llunes i un sol aire.

Rossinyol trist i tot-sol,
gira sol, que gira sola
per un altre rossinyol,
ai!, la teva rossinyola.

Però riu, rossinyoler,
riu, que riu la primavera
i als brancons del cirerer
ja s'encén qualque cirera.

Rossinyol cantor cantor,
rossinyol cantor debades,
un amant té el meu amor,
ai amor!,
un amant i quatre amades.
 

LES CANÇONS DEL VI

De la lluna lluna,
com cau el xampany!
De la lluna bruna
a l'estany d'estany.

Peix color de rosa,
pren-me l'as de cor,
per la rosa closa
que es mor si no es mor.

De la lluna bruna
crits i desgavells.
Mel raja la pruna
entre set crespells.

Pren-me l'as d'espasa,
peix color d'argent,
per la verda casa
on es tanca el vent.

On el vent es tanca...
Cel encrespellat,
endolceix la branca
de l'enamorat.

 ***

Vi negre, barranc.
Vi blanc, colomí.
¿Qui t'haurà de dir,
vi, la meva sang?

Traguem flors del fang
i avui serà ahir,
la glosa del vi,
vi negre, vi blanc.

I allà, ran del cel,
un broll d'al.leluies.
I allà, ran del cel
un test per florir.
Quatre-centes pluges
i només un vi.

 ***

Que et diré que sí.
I jo et dic que no.
Una cosa així.
Però molt millor.

No val afegir
un plat a un tassó.
No val beure vi
sense afegitó.

Falcó. Colomí.
Colomí. Falcó.
Ja t'he dit que sí.
I jo et dic que no.

 ***

Ai!
Sí!
No!

Penja encara.

Cau.
Que no.

Cau la clau.
L'aigua l'empara.
L'aigua inventa un nou racó.

L'aigua... L'ai...
No!
Sí!
Ai!
 

EL LLORETÓ

Del lloretó lloretó,
el blat mill i l'escaiola,
dins la gàbia color
de gessamí i corriola.

Del lloretó lloretí,
la ploma cossiolaire,
filferrada, broda l'aire
de clívia i dematí.

Bec becoi sense cançó,
i el ficus i la donarda,
del lloretí lloretó,
se m'empalmera la tarda.

Se m'esgrella el colorí
i el caramel.lo de menta,
la vida muda i contenta
del lloretó lloretí.


LA MARGALIDA

Na Margalideta
fa bugada
a l'entorn de la prada.

Si està la roba tan neta!

Renta qui renta,
tota contenta,
canta qui canta:
-Dit pellerit,
cama , cama de rupit...-

La rosa s'espanta:
-Si la roba està tan neta!

-...cama, cama d'arengada...-
Bona bugada!
Corr el lleixiu!

I del niu
guaita el rupit i diu:
-Margalideta
que fas bugada,
renta, renta tota la prada...-

-...què en voleu d'aquesta somada?
Set sous i mig...-
I la flaire
del romaní
ja no sap per on partir.

-...renta l'herba, renta el riu,
renta la lluna,
la noninguna,
que sempre bada, que mai riu.-

-Hala, ensella!
-li respon ella-
I a volar per altre vent!
No és per la prada
la bugada
ni per la lluna
ni pel torrent:
A ca-meva hi falta gent!-

I a cau d'orella
la violeta
diu a la rosa vermella:
-Si està la roba tan neta!-

-...què en voleu d'aquesta somada?
Set sous i mig.
Posau-la assussuaquí enmig!-

Si la roba està tan neta!
 

CANÇÓ DE LA MORT PETITA
(sota un títol de García Lorca)

   La mort m'és cosa novella

M'és cosa nova la mort, m'és cosa nova.
He de sortir de ca-meva a fer la prova.

A fer la prova anem, camina enllà.
Sobre les coses verdes ja no hi ha res
i sota les estrelles cremen el bres.

 Anem a la muntanya
 a veure quin temps fa,
 si el cargol treu banya
 o floreix l'alzinar.

Anem a la muntanya, anem, anem, anem!
Les coses que hem perdudes mai més les trobarem!

 Din, dan, don! Campana de la tarda.
 Dan, don, din! Campana del matí.

 Per la llunyania ja torna la guarda!
 Vers la llunyania dematí sortí.

Ja torna la guarda, ja torna el ramat.
I dins la quartera caramulls de blat!
 
 

inici
 

portada jaume vidal alcover 

Pàgina presentació MAG POESIA