HOME

EL POETA

          Parcite, ab urbe uenit, iam parcite, carmina, Daphnis
                                                                      Virgili

I

Un àngel nou, la doble vestimenta
abandonada a l'aire freturós,
de la seva nuesa m'alimenta.

Un àngel fort, un àngel virtuós,
que d'un esguard tan sols la pell m'abriva,
poltre tibant, fatigador del cos.

Ànima en zel, em balda la saliva
i el crit m'enrampa. Immortal m'ateny
colpit sobre un oreig de pedra viva,

murmurat per les llengües del pedreny.
Oh, sant! Qui parlarà tal meravella?
Aquí et vull veure, aquí et vull veure, seny!

Si, ençà del cel damnat, mortal estrella,
cerques el sol passional que a pols
et llauri les entranyes, mal la rella

s'esmolarà, mal la rojor dels solcs
sota el llampant impuls s'obrirà, encesa,
si tot just et bestreus d'un poc de pols.

Aquí, trist presoner de la peresa,
aquí i el teu esclat i aquesta llum
que oscil.la a mig camí de la promesa!

Un àngel nou, un àngel que es consum
en purs entusiasmes se m'acosta,
clam de la fosca i escultor del fum.

I les paraules que hem brodat a posta
per a aquesta venguda prodigiosa, què?
¿Un tremolor desfà tanta composta

pulcritud? ¿Un amor trenca el serè
silogisme de vidres que ens sustenta?
Un manllevat penediment, potser?

Clamors, clamors! Extasiau la lenta
professió de tija i fulla en pau.
Un àngel pur, la castedat ardenta,

passa per l'estridència del blau.
Vegeu com cau la recta astronomia,
mirau el cércol de la llum com cau.

Alça la cara, amor! Dafnis fa via.
Un espant de bellesa i un trastorn
d'elegàncies, crim, ram d'alegria,

s'agita per la glòria del jorn.
Aquí et vull veure, aquí, minsa paraula,
vocabulari llest, teixint l'entorn

de tanta veritat i tanta faula!"
Aquí et vull veure, amor, fins i tot tu,
amor sempre assegut en cap de taula,

àngel meu sol, amor, sempre dijú.


EL PALLASSO

          Favola fui gran tempo
                           Petrarca

I

Jo som aquesta pena. Jo som l'ombra
de mi mateix, una agitada pols
que alça l'embat i que el terral escombra.

Tenc suspesos els ulls, plena d'escolts
l'orella i la veu de paciència
alerta el caminar, frenat el pols.

Ai, si la crida de la consciència
em desvetlla l'amor i em torna el cos
als termes de la carn i a la presència

de l'hora verda! No, no puc, no gos
revivar, com un Fènix, la secreta
mina de les rialles i dels plors.

D'un llongo sortiré de tan estreta
presó com és la vida i lladraré,
com una cussa antiga, per la pleta

dels records aturats i els portaré,
igual que llebres sota el sol caçades,
als calius del diumenge barroer.

Perquè el sol és allà, on les cansades
esteses del rostoll dormen l'estiu,
i aquí és la fosca, aquí,  les mans plegades

i l'esguard enfollit, nieró viu
del surt que ni la llàgrima perdona
i salta i gisca i buroteja i riu.

Ai, jo, que som l'íntim creixent de l'ona,
un pit marí que s'infla d'ell mateix,
una inviolada papallona

que es morirà a la nit, si a l'alba neix!
Reis i prínceps orats, les mans en dansa,
em tornen les follies en escreix,

quan, cranca facilíssima, en la nansa
caic de llurs mambelletes i només
som un crit, el gran cirt que ningú llança,

l'eco de les marines i el terral,
l'excés de la maror i el tronc que hi sura,
desarrelat de l'escruixit penyal.

Jo som aquella ardent caricatura
que allunya el pàl.lid horitzó del seny
i, en punt de mig-gemec, perdut, s'atura

i toca dotze plors, dessota el reny
consabut i maligne de la faula
que a l'acudit mal gemegat m'empeny.

Jo som aquell combat de la paraula
i el gest -rebota, carn! gisca, esperit!-,
jo som l'amor que seu en cap de taula

i espera que tothom sia servit.

EL REI

          Guanya d'un pam als més alts
                                     Joan Alcover

III

Llegirem l'altra plana de la vida,
estrenarem cervell i vestit nous
i mercadejarem sense fallida.

Sortirem quitis de censals i alous,
tendrem casa i terrer de bona renda
i resoldrem que lliguin vuits i nous.

Allà on ens plagui plantarem la tenda,
tendrem per cel l'anomenat safir,
serem els amos de la nostra hisenda.

Senyors ens alçarem del nostre albir,
dinarem amb l'Amor en cap de taula
i ens trobarem l'alè fet un sospir.

Trobarem la princesa de la fuala,
ens cobrarem el deute del plaer
i farem entenent tota paraula.

No tendrem cap temor de l'any qui ve:
el temps ens serà amable companyia
i anirem per camí bell i planer.

Hissarem veles blanques cada dia:
la mar serà la via del retorn
i atracarem al port de l'alegria.

A cada vila hi tendrem bon sojorn;
a cada casa, cambra ben disposta,
llum de sol i ombra fresca cada jorn.

No ens caldrà passar gual ni pujar costa:
adreçarem per vall planera o pont.
Tota pregunta trobarà resposta;

tota set i ofegor, la seva font;
la fam, aquell bon pa que l'assacia,
i l'encrespat neguit, un llac de son.

Dominarem l'hostal de la valzia,
visitarem la cova de l'amfós
i anostrarem el foc i la follia.

La llana es vestirà de cent colors,
perquè de tot color tendrà pastura
la guarda humil sense pastor ni gos.

Ja és nascuda la nova criatura,
ja es fa viable l'increment diví
de la raça que ens ve des de l'altura!

I diu, naixent: "Mirau com són aquí
-cel, terra, mar i foc-, si ho voleu creure,
tots els móns que us marcaven el destí!

Ara vejau allò que crèieu veure
i proclamau, oberts, com un qui neix
enmig d'un paradís fet al seu lleure:

Rei, l'home, jo, rei sol de mi mateix".

portada jaume vidal alcover 

Pàgina presentació MAG POESIA