JVA SOBRE

Jaume Vidal Alcover neix a Manacor el 29 de maig de 1923. Passa la infantesa i l'adolescència entre Manacor, Palma -s'hi va traslladar als deu anys per fer el batxillerat- i el Mal Pas, al Port d'Alcúdia.
El seu oncle Guillem se l'endugué a Barcelona; llegeix Rimbaud, Rilke, Valéry.
El 1946 es llicencia en dret.
L'aparició de L'hora verda, el 1952, va anar voltada d'un cert enrenou. Guillem Colom, recordant la lectura del llibre a casa seva, parla de l'escàndol que el llibre va suposar per als poetes madurs i qualifica els versos de verds i grenyals, tot i que hi troba un punt de dolor que els dignifica
Miquel Gayà escriu que l'aparició de L'hora verda, juntament amb la d'Entre el coral i l'espiga i la de Del foc i la cendra, consumen la ruptura pública amb l'Escola Mallorquina.
El 1957 va a València, a ca una germana seva, a estudiar Filosofia i lletres. Coneix Joan Fuster i Estellés.
El 1959 torna a Mallorca i intervé en les aules de teatre i poesia.
El 1968 va a viure a Barcelona, a casa de la seva companya sentimental, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Acaba la llicenciatura i a proposta d'Antoni Comas fa classes a la universitat mentre prepara el doctorat, I es dedica uns anys al teatre.
Des del 1970 imparteix classes de literatura catalana a la Rovira i Virgili de Tarragona.
Mor el 2 de gener de 1991m a Barcelona.

VIDAL, JAUME. Darrera lliçó a la Universitat de Tarragona.
"Hi ha diverses maneres d'ensenyar i d'aprendre, d'exercitar-se en el coneixement i en la fruïció d'això que hem batejat amb el nom de Literatura, en la seva condició o aspecte d'una de les manifestacions de l'Art. I aquí potser, i per començar, s'escau una famosa citació: la de sant Agustí en el capítol I de les seves Confessions: Feis-me saber, Sanyor, i donau-me a entendre quina de les dues coses ha d'esser primer: invocar-te i alabar-te o si primer ha d'esser conèixer-te per invocar-te. Perquè ¿qui t'invocarà si no et coneix? És molt poc freqüent que, entre els professors de Literatura, es plantegi aquesta qüestió prèvia: invocar la Literatura sense conèixer-la és la conducta més habitual. Invocar-la sense conèixer-la i per tant sense estimar-la, perquè del coneixement neix l'amor i sense coneixement no hi pot haver amor vertader".


SEGONA JORNADA POÈTICA DE MAG POESIA: JAUME VIDAL ALCOVER: UN SENYOR A TERRA DE MOSSONS
     Per què aquest títol? A començaments dels anys setanta, quan estudiàvem a Barcelona, en Jaume Vidal Alcover ens feia uns seminaris clandestins, i un dels temes que tractava era el dels mossons. Mossó, deia, és un terme aplicat amb ironia als que pretenen de senyor, sense ser-ho. El mossó és una mescla de cursi, nou ric o parvenue i snob, la sola aspiració dels quals és confondre’s amb els senyors de ciutat. Jaume Vidal, per a mi, és un senyor, no perquè ho fos de casta, sinó en el sentit que no es fa passar per ningú que no sigui, i sobretot perquè és de bon de veres: diu el que pensa, no diu una cosa davant i una altra darrera. I escriu igual que conversa: amb pulcritud, sinceritat i apassionament.  

PUJOL, JOSEP M. "Memòria de Jaume Vidal". Lluc, n. 763. juliol-agost 1991.
"Ell no vivia "literàriament", és a dir, no es defensava de la vida a través d'una pantalla artística ni la sustituïa o la quintaessenciava amb els seus poemes o les seves narracions, sinó exactament a l'inrevés, la literatura era l'eina amb què la dominava, amb què s'explicava i compartia amb els altres la seva existència."
"Estava convençut [...] que l'art havia de ser utilitari, ben entès: utilitari a benefici de l'artista, a benefici dels pobles i a benefici de l'art mateix. En els seus versos s'imagina com a pol.len, "[...] som jo el pol.len, / jo, la llavor prolífica; obriu-vos / d'ànima! [...]" D'altres vegades utilitza la imatge de la pluja fecundadora: "Caurà, plourà potser el meu ver alegre / sobre el camp en saó, la bona terra." [...]  Va ser poeta, novel.lista, narrador, autor teatral i de cançons, assagista, traductor i adaptador, crític, filòleg i editor de textos, historiador de la literatura i contertuli inesgotable en aquesta matèria i en qualsevol afer intel.lectual."
"el títol del seu primer llibre, L'hora verda, procedeix de l'Oda a l'alegria de Schiller: "Leben duftet nur die frische Pflanze / die die grüne Stunde streut. [Vida, només exhala la planta novella / que l'hora verda va escampant]." Tan infreqüent era el coneixement de l'alemany que malgrat que el llibre va precedit d'aquesta citació acompanyada del nom del seu autor gairebé tothom va pensar, en el seu moment, que aquesta hora verda era de filiació lorquiana. "Res més oposat", adverteix: "el verd del gran andalús és el verd de la mort, la lividesa [...] La meva verdor era el color de la joventut".

MELIÀ, JOSEP. "Jaume, quina l'has feta...?". Ultima Hora, 4-1-91.
"Jo tenia perfectament assumit que Jaume Vidal Alcover era immortal. No solament perquè és l'home més culte que he conegut en la meva vida -que això no crec que doni títols per vèncer les malalties- sinó perquè la seva joventut, rebel.lia, inconformisme, independència demostraven una vitalitat que no s'extingia sinó que s'incrementava amb els anys. Tenia una bronquitis crònica que es calmava a base de fumar i un fetge malmès que es curava amb whisky. I una vitalitat indomable per damunt de tot, que el feia un ser indissociable de la vida.
És possible que no hagi arribat a ser el millor escriptor mallorquí d'aquesta darrera meitat de segle. Però sí que va ser el més culte, el més refinat, i inigualable, evidentment, en l'art de la conversa i en la capacitat d'ensenyar a tenir criteri propi. [...]
El que he disfrutat i après al costat d'en Jaume, i després de Maria Aurèlia, no es pot contar en un article.

M. CARME BOSCH. "La influència dels clàssics en l'obra de Jaume Vidal". Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, 1993.
"A mi m'agrada fer de tot. Trobo que l'expressió humana pot revestir moltes formes i moltes maneres. Faig teatre pel mateix motiu que faig poesies, escric novel·les, faig assaig o periodisme, o estudio un text antic. M'agrada fer tot el que sé fer i crec que puc fer, m'entens? Perquè cada cosa té la seva expressió i requereix unes formes diferents. [...] jo sempre he fet el que m'ha donat la gana"

MAGÍ SUNYER. "Jaume Vidal Alcover, professor universitari". Dins Jaume Vidal Alcover (1923-1991). Estudis baleàrics 46. Palma, 1993.
Assegurava que l'únic mitjà autèntic de coneixement és el plaer que proporciona l'amor. Un estudiant de literatura que no experimenti plaer amb la lectura es queda a les escapces i no cal que s'esforci amb memoritzacions, deia. De manera similar, el professor que no vibri davant un text és difícil que en pugui transmetre un entusiasme convincent.

JOSEP ANTON CODINA i GUILLEM-JORDI GRAELLS. "El llegat de Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany". Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
GJG. ells eren un món absolutament incompatible amb una estructura tan rígida, tan neonoucentista, en la qual no s'acabava de saber qui era l'Eugeni d'Ors del moment. S'havia mort el Sant Pare Riba i s'havien perdut les referències i els quatre punts cardinals. I en canvi, aquesta gent nostra, com a gent que estava vinculada al teatre, anava per lliure, i a més els agradava beure, menjar, fer l'amor, viure de nits i tenir unes vides que als altres els semblaven dissipades. I això era una cosa que xocava amb el tarannà vital d'alguns dels membres d'aquell altre poder fàctic.
JAC. com dius tu molt bé ells fruïen de la vida, i a més eren uns noctàmbuls completament apuntats al calendari de tot d'any, perquè no sabien el que era anar a dormir. [...] quines nits! Era una delícia escoltar-los i aprendre coses, i segur que anaves a casa amb unes ganes de mirar llibres, de conultar coses; t'obrien el món.

MARIA ANTÒNIA FERRER. "Una percepció molt personal del llegat de l'Aurèlia i el Jaume a Tarragona". Dins Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena. Benicarló, Onada edicions, 2012.
Els dimarts estava neguitós, si parlaves amb ell quasi t'engegava encara que fos sobre una cosa seriosa perquè "havia de fer l'arròs pels nens", que deia. Als dinars de casa del Jaume, hi anaven amb regularitat, segons vam recordar l'altre dia amb Marcel Pey, la Montse Palau, el Lluís Figuerola, el Pep Bargalló, el Pere Anguera, el Magí Sunyer, el Josep Lluís Savall, l'Odile Arqué, el Xavier Izquierdo i més que ara no recordo.

PERE ANGUERA. "Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany, en el record". Dins Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxi i geni. Valls, Cossetània, 2001.
De la seva mà no només vaig aprendre el poc que se´del discerniment literari, sinó també a assaborir els primers whiskys i la bona taula. O per dir-ho d'una altra manera, l'alegria de viure en uns anysa, els setanta, en què tots érem o volíem ser massa transcendents a fer extensiu al dia a dia el neguit antifranquista.

Doctor Jaume Vidal Alcover. Estudis de literatura catalana contemporània. Universitat Rovira i Virgili / Universitat de Barcelona, 1993

Presentacions (Josep M. Bricall, Rector de la Universitat de Barcelona)

En aquests temps en què poca gent, pocs intel·lectuals, estan disposats a malmetre una posició, unes amistats, o uns favors per defensar idees atípiques, Jaume Vidal Alcover era precisament el contrari. Era l'home que sempre deia el que pensava i acostumava a pensar en llibertat, sense considerar hipotètiques contrapartides. Que això el fes poc convencional no era problema seu. En tot cas, seria el problema d'una societat massa unívoca, massa seduïda per les idees consagrades com a intocables.
Era també un home de saló, de tertúlia, i és en aquest àmbit on brillava sense voluntat d'enlluernament la seva intel·ligència. Conversar amb Jaume Vidal era un plaer perquè no imposava la seva paraula: escoltava, interrogava, sorprenia amb tot el temps per davant. Sabia disfrutar de la conversa. Era, en el terreny del diàleg, un senyor. És a dir, tenia aquesta aristocràcia innata que sap treure partit de l'intercanvi, per intranscendent que sigui, i que confia en la convicció del raonament per matisar opinions i obrir noves perspectives. Era un home tossut que sabia escoltar, un impertinent que gastava un finíssim sentit de l'humor, un savi disposat a aprendre qualsevol cosa nova que se li pogués oferir.

NOTES AUTOBIOGRÀFIQUES

(De la "Memòria" per al concurs de la càtedra de "Llengua i literatura catalanes" de la Facultat de Lletre de Tarragona)

Vaig néixer a un poble, Manacor, capital d'una ampla zona del Pla de Mallorca, en aquell temps d'economia fonamentalment agrícola de secà, amb una indústria d'origen menestral -els mobles- i una altra d'importació -les perles- que arrancaven, totes dues, del final o principi de segle -la de les perles derivava d'una fàbrica barcelonina establerta el 1900-, totes dues en un procés de creixença que ha permès la industrialització a gran escala d'avui, amb la més modesta indústria de la teulera -fabricació de teules i de rajoles comunes o de gerrer, de terrissa utilitària, etc.- i amb una petita menestralia de botiguers i artesans. Això suposa, al meu entendre i per l'experiència que en tenc o que pens tenir-ne, una ampla gamma expressiva del llenguatge, això és: una gran riquesa de lèxic, dels conjunts verbals d'allò que s'anomena "discurs repetit" -frases fetes, dites, tòpics, refranys, proverbis, parèmies, en fi, en tota l'extensió d'aquesta paraula-, una bella varietat i lleugeresa en la construcció sintàctica i de recursos als subratllats expressius: al·lusions metafòriques, diminutius, augmentatius, pejoratius, hipocorístics, etc. I dic que això suposa tot aquest tresor lingüístic perquè sembla o diuen que és del món agrícola i artesanal d'on neix el llenguatge.
Cal afegir, encara, que Manacor era un poble de caçadors, com tota la Mallorca d'aquell temps, i crec que la d'encara ara: caçaven per les garrigues i els pinars de les marines, i els caçadors ens ensenyaven els noms de les plantes i dels arbres, dels camins, de les especials configuracions del terreny, dels amagatalls de les salvatgines, i no confoníem un aubó amb una caramutxa ni amb una porrassa, tot i que els tres noms afecten la mateixa planta, i sabíem distingir una drecera d'una camada, naturalment, i un puig d'un turó, i sabíem què era un claper abans que ens ho ensenyassin els prehistoriadors, i que una cosa era una lloriguera i una altra un cau i una altra un jaç. Això era l'any 1923. Un analfabetisme d'una estesa considerable ens defensava, a més, de la llengua forta: del castellà de l'escola.

Els meus inicis havien estat, com és natural, l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. [...] També aquesta lectura de les rondalles va contribuir a la formació de la meva parla, no en puc dubtar, sobretot quan em vaig decidir a utilitzar-la per escrit.

A més de començar a escriure versos, vaig estudiar música amb el mestre Servera, don Antoni Mª Servera, autor de la partitura d'un sainet estrenat per aquells temps i que ha arribat a esser la plasmació escènica del geni manacorí, Ai, Quaquín, que has vengut de prim!

LA LITERATURA A MALLORCA (1969-71)

(És una sèrie de 27 articles publicats al "Diario de Mallorca" de l'any 1969 al 1971)

El confús abrandament de Blai Bonet

Blai Bonet, l'autor amb personalitat més acusada de tots els de la nostra generació, el primer que va considerar la dedicació a la literatura com una possibilitat professional.

LA LITERATURA A MALLORCA DESPRÉS DE LA GUERRA

(Conferència pronunciada al Centre d'Art i Cultura de Felanitx l'any 1962)

Blai Bonet
En Blai és, en resum, un gran poeta que no sap escriure, ni en vol aprendre. Ell s'ho perd.

Blai Bonet
La veritat -insistesc- és que en Blai Bonet, que és un gran poeta, potser el poeta més important que hagi existit entre nosaltres de molts anys ençà, des de l'aparició d'en Tomeu Rosselló-Pòrcel, és, no obstant -i tant en vers com en prosa-, com aquell "poeta sense idioma" que deien que era en Cabanyes, un escriptor que no sap escriure. Com això es compagina? No cal dir-ho: Inteligenti pauca. Podria citar l'exemple del diamant en brut o de l'ametller mal podat o el de la cussa que, essent una magnífica caçadora en potència, perquè en reuneix totes les condicions, no l'han sabuda anostrar o l'han aviciada massa. Jo crec que tot té remei i que en Blai pot esser encara la gran figura de les nostres lletres que esperàvem. No li falta gaire més que una mica d'aprenentatge: reflexió, en suma, i la humilitat necessària per reflexionar. Avui que fa festa, jo voldria aprofitar per desitjar-li tots els de vida que li calguin per a donar-nos l'obra que la literatura catalana li exigeix i que té dret a esperar d'ell.

LA POESIA A MALLORCA DEL 1936 A 1960

("Randa", 13, 1983)

El paisatge de Blai Bonet és el de Santanyí, però el poeta no el sent com a geografia, sinó com a humanitat: les penyes dialoguen amb el mar, el mar reclama caçadors de déntols, i al poeta li neix un pinar al coll i la seva paraula és una paraula en creu.

LES VARIACIONS POÈTIQUES DE BLAI BONET

(Tarragona, març del 1990)

Entre el coral i l'espiga [...] Per aquell temps Blai Bonet tenia vint-i-quatre anys; després, anant el temps, en va tenir menys. Jo, que li guanyava de tres, vaig romandre tan enlluernat per aquella poesia càlida i lluminosa, que li vaig envia, sense conèixer-lo una cara en vers, que devia esser molt dolenta com a poesia perquè no l'he anada a cercar mai per incloure-la dins cap dels meus reculls. Ell en canvi me'n va escriure una -que va incloure dins Cant espiritual- de bellíssima. Després ens vàrem conèixer. Jo sabia que no estava bé de salut, però tampoc no estava tan malament que no poguéssim fer una eixida a Cala Figuera; allà va collir un brot florit i el me va donar per explicar-me que era l'espígol, la lavanda dels francesos i que a Santanyí en deien garlanda. Vaig guadar aquell brot d'espígol i una vegada, fent la volta a l'illa en llaüt, en passar per davant la Cala li vaig dedicar un record emocionat i un poema, que vaig considerar, aquest sí, digne de publicar. Tenia, a manera de lema, dos versos que havia improvisat tornant en tren, o potser, no m'en record amb precisió, era ja en autocar -l'"exclusiva", que en deien allà- d'aquella meva primera visita:

Per aquell brot d'espígol que em donares
em perfumes la vida des del trau.

I des d'aquell punt i hora la poesia de Blai Bonet ha perfumat sempre la meva vida, fins i tot quan aquell perfum era per molts un perfum esbravat o quan jo i tot trobava que s'havia confós d'essència.

Ja sabem que els escriptors diuen sempre fantasies, sobretot quan parlen d'ells mateixos. Blai Bonet en diu tantes, de fantasies, que ja no ho són: les invencions de la seva imaginació s'han incorporat de tal manera a la seva personalitat, que s'han fet tan reals i vertaderes com ho poden esser els ulls, el nas o la boca. Nosaltres, atònits espectadors, no podem fer res més que creure-les o dir-ne el que en sabem. segons la nostra prosaica visió i a risc que no ens creguin els possibles lectors, més agradosos de mites que no de veritats fefaents.

CRÍTIQUES

Porcel? És l'oposat a mi, un oportunista que cau bé, un seductor de senyors importants, diríem. Va fer teatre de l'absurd i La Simbomba fosca resultà un plagi de Ionesco. Ara intenta un realisme èpic i no li surt ni l'èpic ni l'imaginari

"Aquesta simplicitat de la seva prosa obre els escrits de Pla a un considerable [...] públic lector, que s'hi sent justificat en les seves ignoràncies i en la seva mediocritat [...]: se sent molt satisfet de comprendre perfectament una cosa que no té res a comprendre, perquè ni porta cap rerafons ni, i això és pitjor, explica res exactament, sinó només, i encara, per aproximació."
"No és per la seva ideologia que Pla era adepte de l'antic règim dictatorial, sinó per la seva idiosincràsia, per la seva manera total de ser". (Jaume Vidal Alcover. Síntesi d'història de la literatura catalana. Barcelona, La Magrana, 1980)

Guillem Roca
Poema satíric contra el vici i mala costum del beure
Any de 1828

3.- Juren per la Santa Tassa,
de pàmpols van coronats,
professen sempre estar gats
i refermar si els espassa.
Procuren no menjar massa
per fer-hi quebre més suc,
i si qualcun, com un ruc,
s'ajeu qui no pot dir pruna,
encara diuen: "Beu-ne una,
perque es ventrei no s'eixuc!"

18.- Caríssims germans en flasco:
res aumenta més la vida
que beure sense medida.
El bevedor mai té xasco.
Per ell sempre es temps de Pasco,
i quan té es fetge cremat
i, tot groc, tot cotiflat,
arriba sa barca a port,
llavors sí que deim que és mort
en olor de santedat.

20.- La seva ànima gloriosa
des mig de tant d'esperit
puja a l'espai infinit
qual fum de mirra olorosa.
Allà, contenta i gojosa,
dins tot un mar d'aigordent
cristalino-transparent
neda amb delícia immensa;
i això és la recompensa
qui per u mos dóna cent.

29.- Que digui tothom, postrat,
com diu el just com se mor:
Em pesa de tot mon cor
del temps que un poc clar he estat.
No hi ha res com morir gat.
Que sempre torbada sia
d'0aigordent i malvasia
la nostra feliç memòria
i que gosem en la glòria
d'una eterna moixeria.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA