sonets a eurídice
(1955-1961)
La faula és aquella d'Orfeu que estimava Eurídice; i la mar
i les garrigues i els pinars i el sol i l'aigua de les fonts se n'alegraven
i en vivien. I Orfeu cantava l'amorosa festa. Però un dia un
escorçó va mossegar Eurídice a un turmell i els déus
de l'Infern reclamaren la víctima. Orfeu va davallar al regne de
la fosca i, amb el seu cant, amansia els guardians feréstecs i convencia
els déus mateixos que li retornassin Eurídice. Els déus
accediren amb un pacte: que Orfeu havia de pujar girat d'esquena a Eurídice
i no mirant-la fins que fossin a la claror del dia. El pacte no es va poder
servar perquè el dubte mossegava l'ànima d'Orfeu i, quan ja
era al caire de la llum, es va girar i va veure Eurídice engrillonada
per a sempre dins el casal de la mort. Així ho tenien filat els implacables
Moires i així ho conten poetes. I encara diuen que Orfeu va plànyer
Eurídice durant set mesos vora la mar i que el seu cant feia plorar
les freres. Fins que les dones, geloses, esquarteraren Orfeu en una orgia
i escamparen els seus membres. I, arrancat del cos, rebotia el cap de penya
en penya i cridava "Eurídice!" encara la glaçada llengua.
A tu,
Amor,
que m'has deixat, i per a sempre,
quan tenia els ossos
fatigats
de tantes tornades
de
l'Infern
I
E'l nome che
nel cor mi scrisse Amore
Petrarca
*
O, dolcissiomo
Sole, o sol mio bene!
Lorenzo de'Medici
M'has deixat una olor de carn i altura,
m'has deixat una olor celestial
que m'estremeix la pell fins al fondal
dels naixements, on l'ànima et conjuta.
Jo, al meu torn, conjurat, de tal ventura
som emprès, que puc fer un miracle igual
al miracle del sol, quan la grenyal
claror de l'alba trenca i la madura.
Oh, trencar el gel d'aquestes albes teves!
Aquest bocí de cel per on caplleves
d'ençà que el nom te n'és una claror,
som jo qui el t'he mostrat. Mes tu hi congries
la nova llum i m'hi desclous els dies,
oh, sol anomenat, esclat d'amor!
II
Amor, che vede
che'l mio cor non erra
Lorenzo de' Medici
*
Vivez, si m'en
croyez
Rondard
No seràs sol, no seràs llum: només
rosa seràs, i, descobrint-te viva,
t'obriràs, impecable sensitiva,
lliurada a la bellesa i al progrés.
Dejorn, els vents, distrets i fugissers,
et portaran de l'una a l'altra riba
i viuràs follament, a la deriva,
entre les esperances i els quefers.
Només l'amor et donarà fermança
d'eternitat, només l'amor, que avança
i, a cada passa més rejovenit,
escampa a l'aire clar la seva crida
i et reclama a les llindes del profit
per fer-te vida de la seva vida.
III
Aquest és lo bell arbre
que parla flors
en rims pus verds que l'edra
Roíç de Corella
*
Una sou vos lo
remai de ma vida
Roiç de Corella
¿Quina anostrada veu em porta a tu
o quin dolor dolcíssim quan arribes
l'ànima m'aglapeix, que mars i ribes
-partences i tornades- tot m'és u?
Saber si vaig o vénc: si, encar dijú
del teu alè, se'm trenquen les genives
de set, o si, al galop les expressives
venes, ja em tastes com un fruit madur.
Assabenta'm: la boca tenc parada
i ja no puc emprendre més llecor
de tanta com en duc d'aprofitada.
als teus ulls hi ha flames que em sospiten
i en calrades secretes, bulls, s'agiten
les ufanes calentes de l'amor.
IV
Qui voudra voir comme un Dieu me surmonte
Ronsard
T'estim, i amb tanta llum i amb tanta força,
que no som jo qui estim: t'estima un déu,
i jo, de l'immortal esclat, del seu
amor total, no en som més que l'escorça.
T'estim divinament. Ja un cel em força
a estimar-te, ja el meu amor no és meu,
i, així, l'amorós vol pres a manlleu,
d'aquest destí, ni Dñeu ja el me pot tòrcer.
Bella necessitat i rosa esclava,
florida a un brot d'atzar i ambv la llecor
que d'ençà vida i mort s'hi congriava.
Tot exigia, tot plegat creixia
cap a la plenitud d'aquest migdia,
oh, fat fidel, oh, sort segura, amor!
IV
Allegro mi sembrava
Amor tenendo
meo core in mano
Dante
*
Douce, belle,
amoureuse et bienfleurante Rose
Ronsard
Alegria, alegria d'alegries!
Vet ací, amor, que m'ha renovellat
la cançó d'altre temps i, així, m'has dat
hostalatge a les teves rodalies.
Si abans comptava lentament els dies,
hoste del goig, avui m'he descomptat:
anys enllà, fums i tràngols de l'edat,
plenitud, alegria d'alegries!
El món és ben sencer, no té pecat:
s'han encetat les negres llunyanies
i el sol s'emprèn de tot el seu esclat.
Bella, arreu, la florida dels migdies!
Jo hi he collit la rosa i m'ha bastat:
alegria, alegria d'alegries!
V
E tant com pus
Amor és gran e bell
Ausias March
*
Haleine contre
haleine
Ronsard
Aquí voldria jo tenir-te, al llit,
on la font de la pena s'esgarria,
angúnia de tot, malenconia
acumulada als angles de la nit.
Aquí voldria jo que el meu profit
de vida maduràs, aquí voldria
reposar per a sempre l'alegria
i ella només, aquí, pit contra pit
i boca contra boca, fecundíssim
el nostre greu contacte i l'abandó
de l'esperit, de sobte menudíssim,
de sobte immens, aquí, quan la llecor
de la vasta esperança ens repartíssim:
a tanta destrempança, tant amor.
VI
In me la morte,
in te la vita mia
Michelangelo
*
Morir me plau
car no em té prou lo viure
Ausiàs March
Les mans de cap al cel, orb de virtut
-la carn no peca ja ni s’equivoca-,
ara que el meu dolor potser provoca
en altres món alens de joventut,
ara reclam, davant la plenitud
-massa pel cor; mes per la pena, poca-,
aquella part i delme que em pertoca
de mort pel gran amor en què he viscut.
Perquè he estimat i no he estimat de bades:
cel he estat, altre temps, tan bell i fort,
que treia el sol a força de besades.
Però he tornat infern: clot de dissort
on eixoren dolors, males passades
i no hi ha ni saó per a la mort.
VII
Et par la mort
je suis de la mort amoureux
Ronsard
*
Bé m'han
trasit mei cinc senys follament
Jordi de sant Jordi
No em penediré mai d'haver estimat!
Podeu vessar negror, giscar, cornelles,
maleir, dir-me, fúries, que aquelles
mans, tan besades!, mai no m'han tocat;
que era un pur tràngol d'ombra aquell esclat
que em badava les venes en roselles;
que eren marbre aquell coll i les aixelles
on cercava el meu niu d'enamorat;
que aquell batec que als polsos se'm fonia
era un eco dels meus, que era un enyor
precipitat l'assalt de l'alegria
als meus ossos ardents. O que el dolor
que ara em gela les venes dia a dia
era ja nat quan jo li deia amor.
Jo no sé què diré, que allà s'enrouen
dits, tactes meus, anades i retorns
dels cinc sentits, alens i tots els jorns
que de tu ençà tota la vida em mouen.
Jo no sé què faré, que allà desclouen
ales remulls els llavis i saons
hi deixen, car van tous els meus conrons
dels bons aiguers que de tu ençà m'hi plouen.
Jo no sé res, sinó que es fa feliç
la mà de la carícia calenta,
enllà la veu i el bes voltant cantó.
No sé sinó recórrer ris a ris
aquest cabell compost per a una lenta
passejada voreres de l'amor
portada jaume vidal alcover
pàgina presentació
MAG POESIA
|
