|
JVA ESCRITS MEUS
JAUME VIDAL ALCOVER, LA HUMANITAT DEL POETA
Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001
Antoni Artigues
"Jaume Vidal i Alcover és un extraordinari poeta. De sobte és brillant, audaç, barroc; de sobte és íntim, secret, ric de símbols, tristíssim." (Maria Aurèlia Capmany). "Va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador puntual i diligent. Rellegint ara, amb emoció i amb nostàlgia, la seva obra poètica, m'he adonat de la dimensió profunda, immensa, d'aquesta obra." (Josep M. Llompart). "Jaume Vidal té un ple domini de la paraula, i en gaudeix." (Marià Villangomez).
Jaume Vidal és un poeta d'aquells que creixen amb el temps, és a dir, que la seva qualitat poètica és molt superior a l'exaltació que n'han fet els seus contemporanis. I això és perquè és un poeta molt humà, en el sentit col.loquial del terme. Precisament els poetes molt humans (Joan Brossa, Pere Quart, Blai Bonet, Jaume Vidal, Vicent Andrés Estellés...), pel fet que veuen i viuen la vida com a persones corrents (i per això no els queda més remei que anar contra el poder o fotre-se'n) no són valorats pels mandarins culturals del moment (acadèmics, editorials, institucionals...). Aquests s'estimen més gent com -i només en citaré un- Salvador Espriu. Ovidi Montllor, qui més sap triar i dir els poemes (l'enregistrament dels quals no tenim pel mateix mandarinatge miserable de què parlàvem), va restar impactat llegint Jaume Vidal (com amb Vicent Andrés, Salvat-Papasseit, Blai Bonet..., i ara començava a preparar Miquel Bauçà).
Seus són aquests versos: * Jo, el pobre alliberat de tot prestigi, / lluny dels paons de cues estufades, / sol entre els corbs de manllevades cues. * Tant he estimat, que tenc l'amor en carn viva. * Nu, t'esper nu, i tu m'hi esperes. * En retirar-te a somiar, / deixa'm els ulls empesos, / sols que jo pugui entrar. * No hi ha amor com aquell que parla, de paraula, / i d'esperit, amb tu, una mateixa llengua. * Escoltau-me, germans. O no escolteu. / Sentiu-me o bé tapau-vos les orelles. / Però rèis, lluminosos, començau, / començau sempre, començau a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,/ a morir, començau, començau sempre. No us limiteu a llegir l'antologia que hem preparat, llegiu la seva obra. També trobareu més poemes a Poesia a l'escola (Palma, Ed. Cort, 2000) i a
<http://www.mallorcaweb.com/magpoesia>
Jaume Vidal era un gran pedagog (en l'autèntic sentit del terme). En un escrit fet per a La poesia a l'escola (Celdoni Fonoll, Lacaixa 1987), signat l'onze de setembre de 1983, diu: "Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera [...] Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria! Però bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la Memòria [...]. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana [...] Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats, a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives, donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació, cap a la llibertat.
La segona Diada Poètica de Magisteri Teatre-Mag Poesia, el 1994, fou dedicada al poeta, amb el títol Jaume Vidal Alcover, un senyor a terra de mossons. "El mossó -diu Vidal- és una mescla de 'cursi', nou ric o 'parvenu' i esnob, -aleshores encara no es parlava de iupis- la sola aspiració del qual és confondre's amb els senyors de ciutat" Els al.lots del Col.legi de Pràctiques i els futurs mestres hi recitaren poemes, i Margalida Llompart posà música a Cançó (la veureu aquí molt ben editada gràcies a l'art d'Arnau Reynés). Ovidi Montllor, acompanyat de Toti Soler ens va fer viure també la seva poesia. Hi parlaren Biel Majoral, Jaume Santandreu , Pere Rosselló (les paraules dels quals reproduïm aquí), i Blai Bonet, el qual envià dos escrits que foren publicats a Serra d'or (núm. 460, abril 1998). El Col.legi Públic de Pràctiques, a més de fer el recital de poemes, va treballar el poeta durant tot el curs. Així iniciaven el treball de la poesia d'una manera sistemàtica, amb un poeta cada any. El curs següent, a més del treball poètic de Marià Villangómez, varen fer el muntatge teatral de la seva adaptació poètica d'El gat amb botes, i ja no han deixat de muntar una obra cada curs. Part del fruit del contacte de Jaume Vidal Alcover amb els al.lots del CP Pràctiques el podem veure al núm. 5 de la revista Faristol; com a mostra aquests dos poemes de cinquè de Primària:
L’HIVERN
La neu que neva,
la neu que baixa,
la neu que davalla.
La pluja que plou!,
la pluja que cau,
la pluja que baixa,
la pluja se’n va.
El calabruix que cau,
la pluja que ve.
El cim de la muntanya
blanca de la nevada,
blanca.
La neu que es fon,
fusa pel sol,
fusa cau l’aigua,
fusa.
La primavera que ve
el sol, les flors , també.
L’hivern que se’n va,
adéu hivern,
adéu...
Catalina Arbona
LA MÍMICA
Com ho fas arlequí,
que tota la gent t’admira
et mira i al.lucina
quan passa per aquí.
Tu amb les teves mans
tan bé saps expressar
que la vida és molt bella:
la vols aprofitar.
També pots expressar
que la vida és molt trista:
tens ganes de plorar.
Per aquesta raó
admir el que tu fas:
el teu moviment,
la teva expressió,
que m’indica que tens
una mescla perfecta
d’odi i d’amor.
Arlequí, ets el millor!
Cristina Rosselló
El 1997 els futurs mestres van reviure un altre text de Jaume Vidal Alcover, l'adaptació de la rondalla N'Espardenyeta, muntatge del qual es feren sis representacions (a la UIB, al Teatre Municipal de Palma i a Puigpunyent). Al programa hi llegim: "Quan fa tres anys vàrem presentar el vessant humà i poètic de Jaume Vidal Alcover, qualificat d’humanista per Josep M. Llompart vàrem quedar amb l’endarrer d’entrar en el seu món teatral (va fer des de teatre clàssic a teatre de cabaret), i ho feim per la porta de les rondalles, un món tan estimat també de Jaume Vidal. S´hi veu la seva vena teatral, tant en l’estructuració de les escenes i en els diàlegs, com també en la creació de lletres que reforcen l’argument i per a les quals suggereix tonades populars."
El 1970 Encarnació Viñas va demanar a Jaume Vidal que adaptàs una rondalla per representar-la amb els estudiants de Magisteri, i ell trià L'amor de les tres taronges. "Crec -diu Encarnació Viñas- que l'adaptació és magnífica i recull tots els registres de la rondalla: l'infantilisme, el món meravellós, la ironia, l'emoció, etc." Efectivament, és una adaptació teatral carregada de poesia, que demostra l'ofici del poeta. Trenta anys després Magisteri Teatre la torna a posar en escena, i en fa sis representacions (a la UIB, al Teatre Municipal, a Santa Maria i a Vilafranca). Per a l'ocasió la UIB ha editat aquesta obra (Col.lecció Tespis, 11. Palma, 2000).
Ara, als deu anys de la mort del poeta, el Col.legi Públic de Pràctiques (i en concret Maria Cañellas, Xesca Crespí i Àngels Luján) han volgut fer viure de bell nou la poesia d'en Jaume Vidal Alcover als al·lots. Rosa Comes ha fet que també hi hagués una col.laboració de la Universitat de Tarragona, que tant va estimar Jaume Vidal. I l'STEI ha decidit que la revista Pissarra fos una plataforma per fer arribar tot aquest material als mestres perquè aquests la facin arribar als al·lots.
Només puc acabar lamentant que un govern suposadament d'esquerres i nacionalista no vulgui un ensenyament en català i amb continguts de Països Catalans i continuï amb la política lingüística (amb el Decret) del PP; com al temps de Franco el que es fa en català a l'ensenyament és fruit de la voluntat de pares i ensenyants i contra el govern de torn (fa ben poc l'únic comentari d'un inspector a un centre quasi exclusivament d'al.lots castellanoparlants que fa immersió en català fou que han de fer espanyol al primer cicle de Primària). La poesia a l'escola, si n'hi ha, la hi posen els mestres i els al.lots, però no aquest Govern.
JAUME VIDAL ALCOVER A L’ESCOLA DE MESTRES DE PALMA: POESIA I TEATRE
Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany a escena (a cura de Magí Sunyer i Montserrat palau). Benicarló, Onada edicions, 2012
INTRODUCCIÓ
La poesia i les arts escèniques, tot i el seu valor formatiu imprescindible en la formació de mestres, no tenen, en el currículum oficial, el paper que els correspon. Basta dir que a la Universitat de les Illes Balears hi ha cinc sales d’actes, però cap en condicions per fer-hi teatre o muntatges poètics. Les arts escèniques (muntatges teatrals i poètics) han depès sempre de la voluntat d’alguns professors. I cal dir que tot el que es fa en el món de l’art, així com bonament es pot, és molt ben rebut per part dels estudiants de mestre.
Fa més de quaranta anys Encarna Viñas va dur a terme activitats teatrals a l´Escola de Magisteri els anys que hi va ésser, des del curs 67-68 al curs 70-71, en què feu prop de deu representacions d’obres de Brecht, Dürrenmatt, Molière, Tirant lo Blanc i L´amor de les tres taronges, adaptada per Jaume Vidal Alcover. Encarna Viñas en un article sobre aquestes experiències, situa les arts escèniques en el món educatiu: "És clar que, des del punt de vista de l´art escènic, els nostres muntatges tenen moltes deficiències; però cal recordar que els intèrprets són alumnes d´un centre docent, que no són professionals, ni tan sols afeccionats, i que no han rebut una formació teatral profunda. De fet, el nostre teatre només és una part de la seva formació pedagògica. [...] Al capdavall, el que més importa és el "fer" que aquestes representacions suposen. I pot ser el que en definitiva compta no és el resultat, sinó la tasca col.lectiva, l´esforç i l´entusiasme que ja són, per ells mateixos, una lliçó de pedagogia".
Des de començaments del 90 i fins ara, Magisteri Teatre Mag Poesia ha duit a terme més de cinquanta muntatges poètics i teatrals. S’han fet muntatges poètics i teatrals de Josep M. Llompart, Cèlia Viñas, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Martí i Pol, Damià Huguet, Llorenç Moyà, Aristòfanes, Andreu Vidal, Ausiàs March, Joan Alcover, Miquel Bauçà, Maria-Mercè Marçal, Joan Vinyoli, Apel·les Mestres, Vicent Andrés Estellés, Puig i Ferreter, Serafí Pitarra, Joan Oliver, Marta Pessarrodona, Albert Ràfols-Casamada, Joan Torrendell, Eugeni d’Ors, Manuel de Pedrolo, Guillem d’Efak... I si l’autor pot venir, és un al·licient: Miquel Martí i Pol, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Marià Villangómez, Alexandre Ballester. També s’han fet activitats paral·leles: taules rodones, recitals (Ovidi Montllor amb Toti Soler recitant Jaume Vidal Alcover), promoció d’edicions (Parasceve de Blai Bonet, L’amor de les tres taronges, adaptació de la rondalla de Jaume Vidal Alcover). I també muntatges per a al·lots representats al Teatre Municipal de Palma o al Col·legi de Pràctiques: La flor romanial, N’Espardenyeta, El rei i el drac, El duc meu meu, En Joanet i els set missatges, Bestiari, L’amor de les tres taronges… Durant uns anys hi hagué també implicació del Col·legi Públic de Pràctiques fent muntatges teatrals (El gat en botes en versió de Marià Villangómez, El dimoni cucarell de Guillem d’Efak, Tirant lo blanc en versió de Bernat Joan, El rei tortuga en versió de Guillem Cabrer, Mal de panxa gegantí de Cèlia Riba...), recitals poètics (Jaume Vidal, Villangómez, Blai Bonet, Miquel Bauçà, Martí i Pol, Pere Quart...), unitats didàctiques sobre un poeta…
Totes aquestes activitats són ressenyades a la pàgina de Magisteri Teatre Mag Poesia, http://www.mallorcaweb.com/magpoesia, que conté, sobretot, un amplíssim magatzem de poesies de molt diversos autors. Magisteri Teatre Mag Poesia és el nom en què conflueixen les activitats poètiques i teatrals que duen a terme els futurs mestres de les Illes Balears des de 1993.
Jaume Vidal Alcover ha estat el centre d’activitats poètiques i teatrals durant tres cursos escolars. El 1993-94 l’Escola de Mestres i el Col·legi Públic de Pràctiques treballàrem la seva poesia. El curs 1996-97 Magisteri Teatre va dur a escena una adaptació teatral seva de la rondalla N’Espardenyeta. I el curs 2000-01 Magisteri Teatre va representar l’adaptació de la rondalla L’amor de les tres taronges, i en va promoure la publicació, i el Col·legi Públic de Pràctiques va dur a terme una unitat didàctica sobre la poesia de Jaume Vidal.
QUÈ SE’N DIU D’EN JAUME VIDAL ALCOVER?
"Jaume Vidal i Alcover és un extraordinari poeta. De sobte és brillant, audaç, barroc; de sobte és íntim, secret, ric de símbols, tristíssim." (Capmany, Maria Aurèlia. "Pròleg" a Jaume Vidal Alcover, Antologia poètica, Barcelona, Columna, 1991).
"Va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador puntual i diligent. Rellegint ara, amb emoció i amb nostàlgia, la seva obra poètica, m'he adonat de la dimensió profunda, immensa, d'aquesta obra." (Llompart, Josep M. "Jaume Vidal Alcover: l'home i el poeta". Lluc, n. 763. juliol-agost 1991).
"Jaume Vidal té un ple domini de la paraula, i en gaudeix." (Villangómez, Marià. "Pròleg" a Terra negra de Jaume Vidal Alcover. Barcelona, Proa, 1970).
"Com a corrent historicofilosòfic, el vitalisme és el contrapunt a la divinització vuitcentista de la ciència. A finals del segle XIX, el positivisme a ultrança és qüestionat per l'irracionalisme dels que confien en la intuïció i en l'instint com a vies de coneixement. En aquesta esfera se situen, entre altres, Nietzsche, Bergson [...] Encara que quan es parla de la poesia primera de Vidal sovint es fa al.lusió a la generació del 27, tal vegada el seu tarannà té més a veure amb el vitalisme finisecular." (Pons, Margalida, "Limitacions i retorns de la història literària: la poesia inicial de Jaume Vidal Alcover". Jaume Vidal Alcover: humanisme, heterodòxia i geni. Tarragona, Cossetània edicions, 2001. Magí Sunyer i Rosa Comes eds.).
"Jo tenia perfectament assumit que Jaume Vidal Alcover era immortal. No solament perquè és l'home més culte que he conegut en la meva vida -que això no crec que doni títols per vèncer les malalties- sinó perquè la seva joventut, rebel.li, inconformisme, independència demostraven una vitalitat que no s'extingia sinó que s'incrementava amb els anys. Tenia una bronquitis crònica que es calmava a base de fumar i un fetge malmès que es curava amb whisky. I una vitalitat indomable per damunt de tot, que el feia un ser indissociable de la vida. (Melià, Josep. "Jaume, quina l'has feta...?". Ultima Hora, 4-1-91).
Jaume Vidal Alcover és un poeta molt humà, en el sentit col.loquial del terme. Precisament els poetes molt humans, els que no fan de bufons del poder que sigui (Joan Brossa, Pere Quart, Blai Bonet, Jaume Vidal, Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà...), pel fet que veuen i viuen la vida com a persones corrents (i per això no els queda més remei que anar contra el poder o fotre-se'n) no solen entrar en els cànons, no són valorats pels mandarins culturals del moment (acadèmics, institucionals...). Aquests s'estimen més gent com Salvador Espriu, o com Joan Margarit. Rilke diu: “Els versos no són, com la gent es pensa sentiments (se’n tenen prou, de jove), són experiències”; evidentement, Rilke no es refereix per res a la misèria del que ara en diuen poesia de l’experiència (Margarit i companyia); això és poesia de la mesquina experiència de qui està ficat fins al coll en la gregarietat. Com diu Miquel Bauçà: “Un poeta és aquell que copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més no pretén explicar ni una cosa ni l'altra.”
Jaume Vidal estimava la literatura, la vivia. En la darrera lliçó a la Universitat de Tarragona parla d’aquest amor a la literatura, el 1988: "Hi ha diverses maneres d'ensenyar i d'aprendre, d'exercitar-se en el coneixement i en la fruició d'això que hem batejat amb el nom de Literatura, en la seva condició o aspecte d'una de les manifestacions de l'Art. I aquí potser, i per començar, s'escau una famosa citació: la de sant Agustí en el capítol I de les seves Convessions: Feis-me saber, Senyor, i donau-me a entendre quina de les dues coses ha d'esser primer: invocar-te i alabar-te o si primer ha d'esser conèixer-te per invocar-te. Perquè ¿qui t'invocarà si no et coneix? És molt poc freqüent que, entre els professors de Literatura, es plantegi aquesta qüestió prèvia: invocar la Literatura sense conèixer-la és la conducta més habitual. Invocar-la sense conèixer-la i per tant sense estimar-la, perquè del coneixement neix l'amor i sense coneixement no hi pot haver amor vertader". (Vidal Alcover, Jaume, “La docència de la literatura”. Estudis de literatura catalana contemporània, URV/UB, 1993)
Ovidi Montllor, qui sempre tingué molt de nas a l’hora de triar els poemes per fer recitals (l'enregistrament de molts dels quals no tenim pel mateix mandarinatge miserable de què parlàvem), va restar impactat llegint Jaume Vidal (com llegint Vicent Andrés, Salvat-Papasseit, Blai Bonet..., i començava a preparar Miquel Bauçà).
SEGONA JORNADA POÈTICA DE MAG POESIA: JAUME VIDAL ALCOVER: UN SENYOR A TERRA DE MOSSONS
Per què aquest títol? A començaments dels anys setanta, quan estudiàvem a Barcelona, en Jaume Vidal Alcover ens feia uns seminaris clandestins, i un dels temes que tractava era el dels mossons. Mossó, deia, és un terme aplicat amb ironia als que pretenen de senyor, sense ser-ho. El mossó és una mescla de cursi, nou ric o parvenue i snob, la sola aspiració dels quals és confondre’s amb els senyors de ciutat. Jaume Vidal, per a mi, és un senyor, no perquè ho fos de casta, sinó en el sentit que no es fa passar per ningú que no sigui, i sobretot perquè és de bon de veres: diu el que pensa, no diu una cosa davant i una altra darrera. I escriu igual que conversa: amb pulcritud, sinceritat i apassionament.
Al programa dels actes hi figuren una sèrie de versos seus que mostren el seu tarannà. “Jo, el pobre alliberat de tot prestigi, / lluny dels paons de cues estufades, / sol entre els corbs de manllevades cues”: si els va patir els paons i els corbs! “No hi ha amor com aquell que parla, de paraula, / i d'esperit, amb tu, una mateixa llengua”: el gran amor per la llengua catalana. “Escoltau-me, germans. O no escolteu. / Sentiu-me o bé tapau-vos les orelles. / Però rèis, lluminosos, començau, / començau sempre, començau a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,/ a morir, començau, començau sempre”: versos que mostren el seu vitalisme. “En retirar-te a somiar, / deixa'm els ulls empesos, / sols que jo pugui entrar”: quin poeta apassionat!
A la diada poètica de Jaume Vidal hi va haver una taula rodona parlant d’ell, un recital poètic dels al·lots del Col·legi Públic de Pràctiques, un recital poètic dels futurs mestres, i el vespre, un recital de poemes de Vidal Alcover d’Ovidi Montllor i Toti Soler.
A la taula rodona parlaren Pere Rosselló, Jaume Santandreu i Biel Majoral, i Blai Bonet hi envià un text.
"Jaume Vidal Alcover era un «humanista» del segle XX, que encara conservava aquella curiositat per tot el saber, tan pròpia del Renaixement. [...] Per a Jaume Vidal [...] la literatura s'ha de «viure» i alhora és «una forma de vida». Això explica el seu polifacetisme, que li feia «tastar-ho» tot, com aquell que vol gaudir del màxim d'experiències possibles. La seva lliçó de comiat com a professor universitari fou sobretot una invitació a «gaudir» i «fer gaudir» de la literatura, perquè sense plaer no hi ha aprenentatge possible." (Rosselló, Pere. "Jaume Vidal Alcover: "escriptor". Un "humanista" del segle XX". Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001).
“Va haver de lluitar entre un fons de tendresa molt gran i una evasió constant; tal volta volia dir directament que t'estimava i en fugia pel camí de la ironia. Un home que moltes vegades improvisava però que també sabia tancar-se dins si mateix per treure aquests grans poemes que va fer.” “Voldria acabar llegint un sonet que li vaig dedicar, a ell, que era un mestre dels sonets:
"Sonet orat es fa la meva glosa
de camperol mossèn barracaner
per vós, amic escàpol, cavaller,
poeta de la verda hora desclosa
El tendríssim dolor de cada rosa
que bada a l'hort de l'alba el dolç roser.
d'en Julià n'Orfeu Jaume Alcover
quan brusc Vidal ençata vols d'alosa.
Com vós, a mort, voldria l'estimera,
el viure, el goig, la lluita i l'amistat.
Com vós a mort voldria amb sementera
d'orgull tornar a mon poble desterrat
del paradís dels mots on la quimera
de mil i un ocells us fan l'abat.
(Santandreu, Jaume. “La trajectòria humana de Jaume Vidal Alcover”. Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001).
“Els qui coneguérem de prop en Jaume sabem que som uns afortunats. Anar a can Vidal volia dir adéu a la frissor, asseure's en una butaca balancí, no rebutjar el fet de compartir un wisqui amb gel, punt en boca i badar bé les orelles. Coneixia bé tots els entrellats de les "famílies" mallorquines i de tots els que pretenien esser-ne, de les famílies. No te'n reffiis d'aquell -deia- que et fotrà. Sempre l'encertava.” “Embadalit, no vaig destriar mai si a les històries hi afegia collita pròpia o és que les coneixia tan bé que es podia permetre d'arrodonir-les, i això només ho fan els lúcids. A Barcelona feia cap a caseva i a Mallorca el visitava sovint; ja us podeu imaginar si n'hi vaig fer d'hores xerrant del nostre gran tema: la cultura popular, cultura -no va rebujar mai el mot folclor- que ell coneixia amb la dignitat dels qui no la diferencien de cap altra cultura.” (Biel Majoral. “Jaume Vidal Alcover, poeta i transmissor de cultura”. Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001).
"Un capvespre va venir a canostra en l'autobús del poble, que era conegut per la gent amb el nom de "L'Exclussiva", "anar a Ciutat en L'Esclussiva", perquè damunt el xasi pintat amb dos blaus deia "Autobuses de linea. Exclusivas Clar". "En la mà dreta, duia un llibre per regalar-me'l, "Deseo de la Realidad", de Marcelo Arroita Jáuregui, que se convertí en una de les meves fonts de la modernitat poètica, també duia un manuscrit de poemes seus i que tenien el títol "El dolor de cada dia". L'horabaixa passà, estiuenc, tot, amb olor d'herba seca, i en Jaume em llegí, al 1950..., "El dolor de cada dia", tot, mentre jo comprenia que, en el text històric d'en Jaume, el dolor era sinònim de novell, inèdit, del que Arroita Jáuregui anomenava com a "deseo de la realidad", dolor, no com a equivalent del dolorisme gòtic, barroc, nostrat, sinó "dolor" com una manera substantiva d'assenyalar el sentiment creatiu que neix del fet d'experimentar, ex-peri-ment-ar, la distància divina que batega entre un home, sempre, en tot home, i les coses, totes les coses, animals i persones, que l'ésser humà té a feridor." (Bonet, Blai, "El "Dolor de cada dia" i dels anys 50...". Serra d'or, núm. 460, abril 1998).
Aquesta “Diada poètica” dedicada a Jaume Vidal va formar part del “Tercer Intercanvi de futurs mestres catalans”. Estudiants de Magisteri del País Valencià, del Principat i de les Illes ens trobàvem, ara a Barcelona, ara a València, ara a Palma, per conèixer-nos més, i anàvem a veure escoles, i fèiem vetlades musicals, i anàvem a Sa Dragonera o a Cabrera, i fèiem activitats poètiques.
Jaume Vidal era un gran pedagog (en l'autèntic sentit del terme). En un escrit fet per a La poesia a l'escola (Celdoni Fonoll, Lacaixa 1987), signat l'onze de setembre de 1983, diu: "Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera [...] Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria! Però bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la Memòria [...]. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana [...] Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats, a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives, donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació, cap a la llibertat”.
I això és el que vàrem fer amb la seva poesia: tornar-la a l’escola, “que els nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal”, “que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre”.
Els futurs mestres hi recitaren poemes de L’hora verda, El dolor de cada dia, Sonets a Eurídice, Dos viatges per mar, Sonets alexandrins, Poemes, Terra negra i El fill pròdig. Marina Vallcaneras va cantar “Cançó d’amor” amb la tonada del romanç de “Na Blancaflor” i Ferran Melià va cantar algunes estrofes de “Cançó” amb una melodia feta de Margalida Llompart, que acompanyava tots els poemes amb el piano, amb Immaculada Díaz a la guitarra.
CANÇÓ
A Raimon
Sol entre els pobles,
tu, poble meu,
vius sense vida,
vius de manlleu.
Sol entre els pobles,
tot t’ho han negat:
la veu, la ràbia,
fins al combat.
Orelles sordes,
cara de mort.
I tu els contestes
amb un record.
Surt a la plaça,
poble prudent!
¿Per on s’amaga
la teva gent?
Miralls et manquen.
Vénguin miralls!
Que t’assabentin
propis estralls.
Poble de penes
i solitud,
tens enclavada
la joventut.
Però no cerquis
la mà de Déu;
ja et darem vida,
oh, poble meu!
Ovidi Montllor, acompanyat de Toti Soler ens va fer viure també la seva poesia. Vet aquí un dels poemes que va dir i que era un dels que més li agradaven:
EL REBEL
A Joan Miralles
Heu perdut, entre tots, la norma i el senderi,
i allò que anomenàveu raó ja no té nom;
el seny, com aigua de les mans, no sabeu com,
se us ha escapat, o bé n’heu fet un pur dicteri.
¿Com no voleu que eixampli, com un crit, els meus braços,
cercant veus que em responguin, cossos que omplin tant buit,
en aquest món on som per un vostre descuit,
perquè ni de pensar no heu estat mai capaços?
Però ni això és possible, mentre sigueu aquí,
ocupant un espai sense fer-ne la mida.
Parlant-vos, esdevenc el meu propi botxí:
jo, darrera deixalla del vell ordre malmès.
I és que l’heu tan ben fet, aquest món del no res,
que s’hi glaça l’amor i s’hi fa por la vida.
El Col.legi Públic de Pràctiques, a més de fer el recital de poemes, va treballar el poeta durant tot el curs. Així iniciaven el treball de la poesia d'una manera sistemàtica, amb un poeta i una obra de teatre cada any. Part del fruit del contacte de Jaume Vidal Alcover amb els al.lots del CP Pràctiques el podem veure al núm. 5 de la revista Faristol, la revista anual, dedicada el 1994 a Jaume Vidal. Com a mostra aquests dos poemes de cinquè i de sisè de Primària fets a partir de la poesia de Jaume Vidal Alcover:
L’HIVERN
La neu que neva,
la neu que baixa,
la neu que davalla.
La pluja que plou!,
la pluja que cau,
la pluja que baixa,
la pluja se’n va.
El calabruix que cau,
la pluja que ve.
El cim de la muntanya
blanca de la nevada,
blanca.
La neu que es fon,
fusa pel sol,
fusa cau l’aigua,
fusa.
La primavera que ve
el sol, les flors , també.
L’hivern que se’n va,
adéu hivern,
adéu...
Catalina Arbona
LA MÍMICA
Com ho fas arlequí,
que tota la gent t’admira
et mira i al.lucina
quan passa per aquí.
Tu amb les teves mans
tan bé saps expressar
que la vida és molt bella:
la vols aprofitar.
També pots expressar
que la vida és molt trista:
tens ganes de plorar.
Per aquesta raó
admir el que tu fas:
el teu moviment,
la teva expressió,
que m’indica que tens
una mescla perfecta
d’odi i d’amor.
Arlequí, ets el millor!
Cristina Rosselló
REPRESENTACIÓ DE L’ADAPTACIÓ TEATRAL DE N’ESPARDENYETA
El 1979 es va publicar un llibret amb tres rondalles adaptades al teatre: Tres rondaies d’en Jordi d’es Racó (Palma, Moll, 1979). En Guillem Cabrer va triar “Ous de somera”, que ridiculitza un pagès. En Josep M. Llompart, “L’abat de la Real”, un abat més llest que el rei. I en Jaume Vidal va triar “N’Espardenyeta”, una al·loteta més deixondida que el rei i que el fa anar per allà on ella vol.
"Com es va traduir la consideració que Jaume Vidal sempre concedí al folklore dins la seva obra creativa? En primer lloc, de l’Aplec d’Antoni M. Alcover va arribar a adaptar cinc rondalles diferents." "Si comparem les reelaboracions i els contes d’Antoni M. Alcover, veiem com la ploma de Jaume Vidal accentua la llestesa de n’Espardenyeta i l’estupidesa, la malcriança i la crueltat del rei amb l’objectiu de reivindicar el seny dels socialment menys afavorits i de criticar la freqüent beneiteria dels qui tenen el poder”. (Comes, Rosa. "La presència del folklore en l’obra de Jaume Vidal". Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001).
El curs 1996-97 els futurs mestres duen a escena aquesta adaptació de la rondalla N'Espardenyeta, muntatge del qual es feren sis representacions, amb un total de més de set-cents espectadors; a Puigpunyent, dues representacions al Teatre Municipal de Palma, una de les quals per a al·lots de primària, i tres representacions a la Universitat de les Illes Balears, una de les quals en el marc de la I Mostra de Teatre Universitari, i una altra per als al·lots del Col·legi Públic de Pràctiques.
Al programa hi llegim: "Quan fa tres anys vàrem presentar el vessant humà i poètic de Jaume Vidal Alcover, qualificat d’humanista per Josep M. Llompart vàrem quedar amb l’endarrer d’entrar en el seu món teatral (va fer des de teatre clàssic a teatre de cabaret), i ho feim per la porta de les rondalles, un món tan estimat també de Jaume Vidal. S´hi veu la seva vena teatral, tant en l’estructuració de les escenes i en els diàlegs, com també en la creació de lletres que reforcen l’argument i per a les quals suggereix tonades populars."
“N’Espardenyeta” comença amb la “Cançó de n’Espardenyeta”, en què es marquen les línies bàsiques de l’argument, i indica que s’ha de cantar “sobre l’aire de La Filadora”
CANÇÓ DE N’ESPARDENYETA
Si ho voleu saber,
som N’Espardenyeta,
la qui al senyor Rei
va fer la punyeta.
Tornada
N’hi ha, de betzols,
que baden, que baden.
N’hi ha, de betzols,
que baden tots sols.
Cada matinet
ens escometíem:
-Adéu, senyor Rei!
-Bon dia, bon dia!
Anava de mi,
i jo que ho sabia.
Guaitava al balcó:
-Bon dia, bon dia!
Un dia em fa por,
la cara pintada,
vestit de negrot,
m’encalça, m’encalça.
Jo em pos un desfrès
de mort, i en revenja
l’atip una nit
de molt bona menja.
A un arbre em fermà
per cosa poc neta.
Li faig rodolar
l’escala sencera.
Fa de pelegrí:
-Toc, toc!- a la porta;
i durant tres nits
roman a ca nostra.
El reben primer
les meves germanes.
La tercera nit
ja me’n faré càrrec.
Sopa i beu a raig
i dorm la gatera.
I llavors jo el tir
per una finestra.
Ara em vol matar;
ja ve dins la cambra,
treu foc pels queixals
i branda l’espasa.
Allà, dins el llit,
hi pos una pepa,
que ell sols no ho coneix,
tan poc va de verbes.
La sang ha colat
la pepa mesquina,
i al rei, quan la beu,
el món se li gira.
La sang era vi,
mirau quina cosa;
ja ho crec, que aquell gat
la hi troba, ben bona!
Beure’n ha jurat
i no torna enrera:
paraula de rei
no és mai mentidera.
Quan morta ja em té,
llavors m’enyorava.
Es posa a plorar.
Jesúc, com plorava!
L’espasa ja es treu,
resolt a matar-se.
Si jo no l’atur,
fa la més granada.
Ara, quan em veu,
s’exclama, m’abraça.
-Ens hem de casar!-
Oh, santa paraula!
A noces anam,
la vila sencera:
les noces del Rei
amb N’Espardenyeta.
I ara ja ho sabeu:
som N’Espardenyeta,
més viva que el llamp,
un sol de condreta.
MUNTATGE DE L’AMOR DE LES TRES TARONGES
El 1970 Encarnació Viñas va demanar a Jaume Vidal que adaptàs una rondalla per representar-la amb els estudiants de Magisteri, i ell trià L'amor de les tres taronges. "Crec -diu Encarnació Viñas- que l'adaptació és magnífica i recull tots els registres de la rondalla: l'infantilisme, el món meravellós, la ironia, l'emoció, etc." Efectivament, és una adaptació teatral carregada de poesia, que demostra l'ofici del poeta.
Trenta anys després Magisteri Teatre la torna a posar en escena, i en fa sis representacions, amb prop de mil espectadors; dues a la Universitat de les Illes Balears, una de les quals per als al·lots del Col·legi Públic de Pràctiques, dues al Teatre Municipal de Palma, una de les quals per a al·lots de primària, al Col·legi Ramon Llull de Santa Maria, i al Teatre Municipal de Vilafranca.
Vidal Alcover tria per dur a escena L’amor de les tres taronges, una de les rondalles més màgiques i de les més populars. Fins i tot hi ha la dita “Aquest pensa en l’amor de les tres taronges”. També és una rondalla entroncada amb la mitologia grega, amb l’onzena tasca d’Hèracles, que ha d’anar al jardí de les Hespèrides a cercar les Pomes d’Or.
Recordant aquests temps, Encarna Viñas el 2000, quan es publica el llibre escriu: "La feina docent dirigida als futurs mestres, tots sabem que és especial: ha d'ésser més educativa, formativa, que informativa o cultural [...] és la formació humana. [...] Escenificàrem moltes obres amb molts pocs mitjans [...] Les ganes de l'actuació feien superar tots els entrebancs. [...] Si em fan explicar per què sortia bé tot, diré que era per les ganes que hi sortís. [...] Només puc afegir que m'omple de satisfacció que ara, passada més d'una generació, es torni a escenificar aquella peça que amb tanta il.lusió férem tots en una època tan difícil."
Totes les paraules d'Encarna Viñas són exactes també avui. Les activitats teatrals i poètiques de Magisteri Teatre-Mag Poesia van encaminades a la formació humana, a l'humanisme (per contrarestar una educació descarnada, tecnòcrata, tendent a formar mestres i ciutadans aprofitats, iuppies, escaladors -i mai subversors- del poder establert). Els estudiants de Magisteri, amb aquestes vivències teatrals i poètiques no només aprenen a donar vida a textos poètics i teatrals , a treballar junts, a expressar-se, a viure la literatura, sinó que també entren en contacte amb els poetes i dramaturgs catalans, els prenen coneixença i estimació. Tots els autors que hem conegut són lluitadors per una vida digna de la nostra nació catalana, dels Països Catalans (ara que n'hi ha massa que donen per bo l'statu quo de les autonomies (que paguen bé els seus comparses); recordem només unes paraules de Josep Maria Llompart: “Bé, jo no fa gaire, vaig dir que creia en uns Països Catalans lliures i socialistes dins el marc de l'Europa dels pobles[...] a la independència dels Països Catalans, crec que síhi ha d’anar."
En aquesta obra, Jaume Vidal en versifica fragments, amb el resultat d’uns poemes ben bells que tenen vida en ells mateixos. Dos d’aquests poemes són musicats per un dels estudiants, Pere Antoni Canyelles, que els signa com a La Pacient Crisàlide; són unes musicacions molt etèries o místiques ja que en Pere Antoni en aquella època vivia dins un núvol de maria. Ho paga de reproduir alguns d’aquests poemes.
Una jaia, que és fada, llança una maledicció a en Bernadet fill de rei: “Que en Bernadet fill de Rei, en tenir setze anys, no pugui estar ni sossegar que l’amor de les tres taronges no vagi a cercar.” I aquí tenim en Bernadet, amb setze anys complits, que canta aquesta versió d’una ària de Paul Verlaine:
Plora dins el meu cor
com plou sobre la vila.
Què és aquest desconhort
que bull dins el meu cor?
Oh, remor de la pluja
pels camps i a la ciutat!
El plor que s’infla i puja,
oh, remor de la pluja!
Plora sense raó
dins el cor que se’m trenca.
No res, cap traïció.
Plora sense raó.
I això és la pitjor pena:
No poder dir per què,
Sense cap goig ni pena,
Té el meu cor tanta pena.
Un criat esmenta la maledicció de l’Amor de les Tres Taronges, i en Bernadet diu: “Sí, això és lo que vull! Me’n vaig a l’acte a cercar-lo, i no tornaré que no el dugui.” Sa mare, la reina intenta que s’ho tregui del cap amb aquest poema:
L’amor de les Tres Taronges
és lluny, dins un llunyedar,
a l’altre cap de la terra,
enllà l’aigua de la mar.
D’ençà que el món i les hores
començaren a rodar,
l’Amor de les Tres Taronges
regeix els somnis humans.
Reis fadrins, infants i prínceps
(segles vénen, segles van)
proven d’anar-hi i no tornen:
molts n’hi van, no en torna cap.
Anys i segles van i vénen...
Sempre és temps de somiar.
L’Amor de les Tres Taronges
és lluny, dins un hort tancat.
No és fruita d’home ni dona,
i homes són qui l’han conrat.
Sempre el vetlen, nit i dia,
els ulls closos, set gegants.
El vetlen la Gosadia,
l’Orgull i la Vanitat,
l’Enveja i la Violència,
la Por i la Temeritat.
Nit i dia fan la vetla
aquests set gegants virats.
Si hi ha camí per anar-hi,
no en trobaràs per tornar.
Bernadet, mirall de prínceps,
treu-te aquest Amor del cap,
l’Amor de les Tres Taronges,
enllà terres, mars enllà...
En Bernadet parteix, i mentre va caminant canta una cançó amb fragments de gran decisió i vitalisme, com aquests: “Camina caminaràs / i cap envant te faràs... / Si el camí cansa una mica, / prou el cor va descansant: / quan la vida sap l’adreça, / un home no es cansa mai.” “La vida passa de pressa: / no la podem aturar / ni fer-la anar cap enrera, / perquè viure és anar envant: / vida passada, a l’esquena, / i a viure la que vendrà.”Tots els camins de la vida / tots són bons, si hi saps anar, / perquè els camins no existeixen: / el camí es fa caminant. / Cor què vols, cor què desitges, / el desig no es cansa mai, / ni que t’empenyi a la lluna, / enllà sempre i més enllà.” “Camina caminaràs / i cap envant te faràs... / Per molt de pressa que vagis, / el camí és igual de llarg: / no frissis, que el món s’agrada / d’esser mirat amb espai. / I, en arribar a port o casa, / no et llevis massa aviat / la pols de l’aprenentatge / que pel camí has aplegat. / Camina caminaràs...”
Al jardí de l’amor de les tres taronges, l’amor diu aquest sonet a en Bernadet:
Jo som l’Amor. Si en tarongers madura
el meu foc, és per tu que ha madurat,
Bernadet fill de Rei, enamorat,
cavaller de l’Amor i l’Aventura.
Cull-me de pressa, que l’Amor fretura
d’amor i no res més, i aquell combat
de l’amor que et matava l’has guanyat
per donar-me’n el guany i la ventura.
Una abraçada teva és el camí,
segur i sense pèrdua, de l’alcova,
i tal profit recollirà el matí
de la nit escolada, que hi haurà
tot un món a refer: el món que en va
lluitava per obrir-se lliure i jove.
En Bernadet deixa l’amor devora un pou per anar a preparar la rebuda, i una dona lletja la vol suplantar, i per fer-la dormir pentina l’amor i li canta un vou-veri-vou:
Dorm i reposa l’amor,
l’Amor de les Tres Taronges.
Dorm, fantasia, que el món
no està per noves.
És vell i vol tornar vell,
sense mudar mai de crosses.
Dorm, que per ara ningú
no et vol a noces.
Arruix i enfora, esperit,
ventura, arruix, cosa bona!
Rellotges s’han aturat:
l’hora no sona.
Només l’hora de la mort,
que sona sempre a deshora.
Cap avall, il.lusions,
amor cec i vida eixorca.
Dorm, fantasia, que el món
no està per noves...
Per a l'ocasió la Universitat de les Illes Balears edita L’amor de les tres taronges (Col.lecció Tespis, 11. Palma, 2000), amb un pròleg d’Encara Viñas, i fotos barrejades de les dues representacions, la d’Encarna Viñas, i la de Mag Poesia trenta anys més tard, amb uns peus de foto que segueixen el fil de l’obra. El muntatge du un pròleg escenificat de Josep Maria Llompart.
També l’any 2000 vàrem editar uns llibrets de Poesia a l’escola (Palma, editorial Cort), un per al mestre, i un per a cada nivell de primària. A més d’extenses antologies contenen possibles activitats d’entendre, de dir i de fer poesia. A tots els llibrets hi ha algun poema de Jaume Vidal Alcover.
El 2001 preparam un monogràfic “Jaume Vidal Alcover” per a la revista Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes (n. 104. Juny /juliol 2001), que edita l’STEI, el sindicat de treballadors de l’ensenyament de les Illes, i que arriba a totes les escoles. A més d’una amplíssima antologia, hi ha les xerrades de Jaume Santandreu, Pere Rosselló i Biel Majoral a la Diada poètica, un escrit de Rosa Comes, i una “Unitat didàctica: la poesia de Jaume Vidal Alcover” treballada a tots els nivells de primària durant tot el curs al Col.legi Públic de Pràctiques per tres mestres: Maria Cañellas, Xesca Crespí i Àngels Luján. Els continguts de la unitat didàctica són: -el vers, la rima, el ritme i l’entonació, -iniciació a la mètrica, -introducció d’algunes figures poètiques, -recitació i memorització de poemes, -vida i obra de Jaume Vidal Alcover.
Trenta anys de L'Amor de les Tres Taronges
Antoni Artigues
Ningú, de paraula, no s'atreveix a posar en dubte el valor formatiu del teatre per als futurs mestres, i per als universitaris en general. Ara bé, la Universitat fa moltes marrades en el camí teatral; com treure Pere Noguera (titulat en teatre), que feia una bona tasca teatral a Magisteri; com dissenyar el nou edifici de la UIB que ubica els estudis de Magisteri amb una sala d’actes que dista molt de servir com a teatre, encara que posteriorment s’han fet esforços per habilitar-la mínimament, i s'han habilitat diverses sales d'assajos (en canvi a les escoles de mestres fetes el temps del genocida Franco, hi ha teatre); com carregar-se, enguany mateix la sala d'actes de l'edifici Ramon Llull, cosa que satura encara més la del Guillem Cifre; com carregar-se l'Escola de Magisteri i posar-nos en mans dels científics de l'educació.
Va esser Encarna Viñas qui, fa prop de trenta anys, va iniciar les activitats teatrals a l’Escola de Magisteri de les Illes Balears (hi va estar des del curs 67-68 al curs 70-71). Ella n'explica el sentit: “Tots els que creim que en qualsevol treball docent importa molt més l’educació, la formació, que no la instrucció rònega, atribuïm gran importància a les tasques circumescolars. Aquestes activitats poden donar unes vivències i posar patents unes capacitats d’acció [...]”; i defineix perfectament els límits i les virtuts de l’activitat teatral a Magisteri: “És clar que, des del punt de vista de l’art escènic, els nostres muntatges tenen moltes deficiències; però cal recordar que els intèrprets són alumnes d’un centre docent, que no són professionals, ni tan sols afeccionats, i que no han rebut una formació teatral profunda. De fet, el nostre teatre només és una part de la seva formació pedagògica. [...] Al capdavall, el que més importa és el “fer” que aquestes representacions suposen. I pot ser el que en definitiva compta no és el resultat, sinó la tasca col.lectiva, l’esforç i l’entusiasme que ja són, per ells mateixos, una lliçó de pedagogia”. (Lluc, maig de 1971) Els muntatges d'Encarna Viñas que es recorden més (n’hi ha fotos a la premsa de l’època) són tres escenificacions de teatre infantil: Tirant lo Blanc, en adaptació de Maria Aurèlia Capmany (23 d’abril de 1969); L’amor de les tres taronges, (1970); i El metge a garrotades de Molière en adaptació de Francesc Nel.lo (1971).
I prou teatre fins als vuitanta, anys en què fan diversos muntatges Pere Noguera, Pere Mascaró i Guillem Cabrer.
La nova etapa de teatre a Magisteri, els anys noranta, amb les activitats de MAGISTERI TEATRE-MAG POESIA, intenta contrarestar l'ofec tecnocràtic --neoopusdeista-- del nou pla d'estudis controlat pels pedagogs (manca de continguts, d'humanisme). Sembla que els que han fet aquest pla d'estudis sàpiguen que només una formació humanista pot dur a una regeneració social --que no interessa a l'statu quo-- i que en canvi una educació descarnada, tecnòcrata, du a ciutadans jasp, aprofitats, iuppies, escaladors --i mai subversors-- del poder establert (i sembla que això és el que volen que sigui l'educació)
Magisteri Teatre-Mag Poesia, amb vuit anys d'activitat, ha fet recitals poètics de Josep Maria Llompart, Cèlia Viñas, Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Josep Palau i Fabre, Miquel Forteza, Damià Huguet, Joan Brossa, Ausiàs March, Miquel Martí i Pol, Andreu Vidal, Pere Quart i Miquel Bauçà (hi han participat 120 estudiants, que han fet 25 representacions, amb més de tres mil persones de públic).
S'han representat Entremesos i obres de Joan Mas, Marià Villangómez (Aristòfanes), Pere Capellà, Blai Bonet, Palau i Fabre, Joan Brossa, Pitarra, Alexandre Ballester, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo, amb un total de 44 representacions (a Mallorca, Menorca i Barcelona). (Hi han participat 295 alumnes amb un total de 9.000 espectadors)
Pel que fa a teatre per a al.lots L'amor de les tres taronges és el cinquè muntatge (deixant de banda titelles de Brossa, Guillem d'Efak, etcètera). Es tracta d'una adaptació teatral carregada de poesia que demostra l'ofici de Jaume Vidal Alcover, un dels grans poetes catalans de tots els temps (i mai valorat com es mereix. L'amic Josep Anton Codina ens proporcionà els mecanoscrits del text de Jaume Vidal Alcover i del pròleg de Josep Maria Llompart.
Fou Pere Mascaró, que duia la mostra de teatre escolar qui ens engrescà a fer aquests muntatges, que han estat dirigits amb gran força, entusiasme i encert per estudiants mateixos: La flor romanial en versió de Guillem Cabrer i direcció de Roser Mascaró; N'espardenyeta en versió de Jaume Vidal Alcover i direcció de Jeroni Mas; El rei i el drac de Pep Albanell, dirigida per Maria Antònia Manera i La barca d'Amílcar de Joan Oliver, dirigida per Catalina Parejo. (Un total de 90 alumnes, 20 representacions, 2300 públic infantil a més de 1300 grans). A més, des del primer moment, les activitats de Magisteri Teatre han trobat ressò dins el col.legi públic de Pràctiques, que ha fet el seu propi treball dels poetes i els seus muntatges teatrals com El gat amb botes, teatralització en vers de Marià Villangómez, i El dimoni Cucarell de Guillem d’Efak, Tirant lo blanc en versió de Bernat Joan, El rei tortuga, en versió de Guillem Cabrer, Científicament s'ha demostrat de Joan Barceló i Mal de panxa gegantí de Cèlia Riba.
Els estudiants de Magisteri, amb aquestes vivències teatrals i poètiques no només aprenen a donar vida a textos poètics i teatrals, sinó que també rompen el gel de la poesia i del teatre i s’hi afeccionen, i encara més: amb el contacte amb els poetes i dramaturgs catalans --ja sigui personal o a través de la seva obra-- els prenen coneixença i estimació. Tots els autors que hem conegut són lluitadors per una vida digna de la nostra nació catalana --i per això mateix, alguns, marginats. Per a tots la nació catalana són els Països Catalans, i així ho demostren amb la llengua que usen, amb les seves paraules i, sobretot, amb la seva obra i vida. Ara n’hi ha massa que donen per bo i normal l’statu quo de les autonomies (que paguen bé els seus comparses) disgregadores dels Països Catalans. Palau i Fabre diu: “No és veritat que la nostra llengua sigui respectada [...] Mentre del bressol a la tomba no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres.”; i Josep Maria Llompart: “Bé, jo no fa gaire, vaig dir que creia en uns Països Catalans lliures i socialistes dins el marc de l’Europa dels pobles[...] a la independència dels Països Catalans, crec que s’hi ha d’anar.”; Pedrolo diu: "Només estic disposat a comprometre'm amb opcions clarament independentistes; i Miquel Bauçà en ser demanat sobre el sentit últim al qual aspira a tendir amb la seva obra diu: "La independència dels Països Catalans".
l'amor de les tres taronges
TRENTA ANYS DE L'AMOR DE LES TRES TARONGES
Encarna Viñas, fa més de trenta anys, va iniciar les activitats teatrals a l'Escola de Magisteri de les Illes Balears. Ella mateixa ho explica: "Tots els que creim que en qualsevol treball docent importa molt més l'educació, la formació, que no la instrucció rònega, atribuïm gran importància a les tasques circumescolars. Aquestes activitats poden donar unes vivències i posar patents unes capacitats d'acció." "És clar que, des del punt de vista de l'art escènic, els nostres muntatges tenen moltes deficiències; però cal recordar que els intèrprets són alumnes díun centre docent, que no són professionals, ni tan sols afeccionats [...]; el que en definitiva compta no és el resultat, sinó la tasca col.lectiva, l'esforç i l'entusiasme que ja són, per ells mateixos, una lliçó de pedagogiaî. (Lluc, maig de 1971). I el 1970, ara fa trenta anys va muntar L'amor de les tres taronges, amb tots aquells jovenets i amb l'ajut de Melcior Rosselló de l'Escola de Pràctiques, que veien aquestes activitats com una embat d'aire fresc.
Recordant aquests temps, Encarna Viñas escriu ara: "La feina docent dirigida als futurs mestres, tots sabem que és especial: ha d'ésser més educativa, formativa, que informativa o cultural [...] és la formació humana. [...] Escenificàrem moltes obres amb molts pocs mitjans [...] Les ganes de l'actuació feien superar tots els entrebancs. [...] Si em fan explicar per què sortia bé tot, diré que era per les ganes que hi sortís. [...] Només puc afegir que m'omple de satisfacció que ara, passada més d'una generació, es torni a escenificar aquella peça que amb tanta il.lusió férem tots en una època tan difícil."
Totes les paraules d'Encarna Viñas són exactes encara avui. Les activitats teatrals i poètiques de Magisteri Teatre-Mag Poesia van encaminades a la formació humana, a l'humanisme (per contrarestar una educació descarnada, tecnòcrata, tendent a formar mestres i ciutadans aprofitats, iuppies, escaladors -i mai subversors- del poder establert). Els estudiants de Magisteri, amb aquestes vivències teatrals i poètiques no només aprenen a donar vida a textos poètics i teatrals , a treballar junts, a expressar-se, a viure la literatura, sinó que també entren en contacte amb els poetes i dramaturgs catalans, els prenen coneixença i estimació. Tots els autors que hem conegut són lluitadors per una vida digna de la nostra nació catalana, dels Països Catalans (ara que n'hi ha massa que donen per bo l'statu quo de les autonomies (que paguen bé els seus comparses); recordem només unes paraules de Josep Maria Llompart: ìBé, jo no fa gaire, vaig dir que creia en uns Països Catalans lliures i socialistes dins el marc de l'Europa dels pobles[...] a la independència dels Països Catalans, crec que síhi ha díanar."
QUÈ ENS EVOCA L'AMOR...?
El grup de teatre de L'amor de les tres taronges vol dedicar algunes tendres paraules a una de les més emblemàtiques de les rondalles mallorquines.
Trenta anys després de la seva primera representació, aquesta obra ha estat més que una simple forma d'assolir crèdits pràctics: ha suposat que molts de nosaltres ens estrenàssim en el meravellós món del teatre -aquest món on tot es comparteix i es viu de ben a prop.
A la vegada, ens ha donat l'oportunitat de fer nostra una de les històries que mai passaran de moda perquè pertany a un dels tresors més estimables: la cultura catalana, la nostra cultura.
"Un llumeneret blau. Hi arribarem, si a Déu plau!" Aquest llumeneret blau serà, sens dubte, el principal motor de l'obra, una obra protagonitzada per personatges tan diferents com poden ser l'innocent i aventurós Bernadet, la maleïda jaia, els gegants, els amors, o l'estol d'animals feroços.
L'amor de les tres taronges és una història divertida que amaga, al mateix temps, una trama amorosa i la màgia que tots duim dins.
"L'amor de les tres taronges era lluny, dins un llunyedar..." Avui és amb tots nosaltres.
Gràcies per haver vingut.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
