el dolor de cada dia
(1950-1957) 
 

ELEGIA A SALVATORE GIULIANO

Aquí, a Castella,
entre pins hivernals,
a un quart d'hora en autobús d'un aqüeducte romà,
entre gent que estiueja
i diu "high life" de tant en tant,
"high life", "pinacle", o "gente conocida",
m'ha arribat la notícia que ja t'havien mort.

La notícia, il.lustrada: tu dret, com una torre,
bell, com un arc llatí,
exactament altiu, com la cúpula de Brunelleschi,
frondós, com els teus pins italians
i tal volta, qui sap!, spirto gentil i digne de Petrarca.

La notícia venia
entre tantes notícies:
de Rio de Janeiro, on juguen a futbol
-Amèrica i Europa. Pobra Europa!-,
de París -la portada parlava de París-,
de Massachussets, perquè tenen cases transportables
-aquests americans, infants de pa-amb-fonteta!-
i jo què sé d'on més; parlaven d'art,
anuncis del darrer anissat o d'un insecticida,
parlaven, ai!, parlaven de la guerra
latent,
com a punt d'aglapir,
en costum de sorpresa.

I tu allà,
a la plana verdosa, encara dret,
i ja tombat, caigut a terra
definitivament,
davant els ulls en sèrie dels carabinierei,
que et trobaren a un lloc de nom en do,
Castelvetrano,
tu, ela d'aquest nom, alt i central,
definitivament
mort.
Mes no per mi que t'esperava
al conjur dels darrers tirs
per obrir-te la porta de la història bella
que escriuen homes vius, per a sempre vivents,
a les places de poble i als cartells lluminosos.

Ara et cant, Salvator Giuliano,
ara et plor, ara t'alç!

Aquí, Castella humida de fonts afrancesades,
amb les meves sand'àlies més gregues,
amb un sweater teixit per a donzells de Toscana,
Salvatore Giuliano,
jo et cant,
jo et cant i et plor, escapollant de lliris
el meu jardí tancat, criadant roses i roses
altes com a ciprers, a la caça de daines trencadisses,
jo et cant, ara que ets mort,
jo, que no sé qui ets,
et cant perquè així em plau i perquè em cal cantar-te.

Vola rossinyolment,
vola per la nit llarga,
assagetat de dones ploradores,
enrevoltat de burgesos afaitats i de cotxes de nins,
vola, tu que ara jeus
a l'ombra de les façanes emblanquinades,
als carrers asfaltats on es queixa la gent de la calor,
ara que jeus, que sures
a les piscines de moda,
a les platges elegants,
a les ones rissades que empenyen un Posidó de goma,
vola, fill meu, i tem,
tu, valent,
tem la dona que vol anar al cine a la tarda,
l'home que està assegut a una butaca del club,
l'al.lota que diu "rouge" o "Tyrone Power",
indiferentment,
tem aquests que s'inventen la vida de confetti
o que tenen la vida perquè altres els hi inventin
i, així, ja se'ls hi doni, feta, cruixint,
com a acabada de treure del forn.

Tem-los, aquests, Giuliano,
Salvatore Giuliano,
bandejat de Sicília,
olímpic, despenjat d'una mitologia,
tem aquest homes grisos
que són la vida ara,
que fan la vida, que
creen els fills il.lustres de la Ciutat,
que parlen de Corea i del Pla Marshall
i s'aixequen per veure les cames de qualsevol corista.
Tem-los, que aquests et guanyen,
que aquests no et deixarien
ni morir.
Tem-los, a aquests que aquests fan els diaris
i aquests les veritables emboscades,
que aquests si de pura peresa no et caçaren,
si ara els dius que mai més prendran el seu cafè,
s'aixecaran per tu,
darrera tu, i no hi haurà ja qui et cobegi:
viu o mort,
et mataran, Giuliano, per a l'eternitat.

Tem-los i fuig, que cal,
fuig, vola, nit i nit, temps i temps, vola, vola,
alosa de la nit,
bell com les carreteres,
fuig, que si jo no som
un d'aquests de qui et parl,
no sé per què no ho som,
però fill i nét d'ells i germà i fins amic,
que tenc sang d'ells, que tem
esser d'ells quan et digui,
ara que ets mort,
Giuliano,
Salvatore Giuliano,
que Déu etern et guard!

               La Granja de Segòvia, juliol, 1950


ANIVERSARI

Ni poc ni molt ni gens. No m’interessa.
No m’interessa res.
No necessit que em consoleu
ni cal que em vengueu amb històries blaves.
Tot és un llarg alè de pit a fora.
I, així, ja buit de tot, no m’interessa res,
cap mentida d’aquestes que em circumden.
No m’interessa res. Res m’interessa.

Demà faré vint-i-set anys.
Demà farà vint-i-set anys que dic i dic paraules i sent i sent paraules,
vint-i-set anys que bec -o que vull beure- ginebra o ron,
a veure si a força de suc puc dir la frase enginyosa,
vint-i-set anys que fum -o vull fumar- tabac anglès,
per cloure’m meditantla inutilitat.
Vint-i-set anys farà que adorn de lluentons aquesta cosa grisa que en diuen
                                    [pensament,
vint-i-set anys que dic “ai! ai!”, sabent que això no té mai conseqüències,
vint-i-set anys que vull, que cerc, que mir per on s’amaguen
una sèrie de coses que no sabria explicar.

Vint-i-set anys. Demà farà vint-i-set anys, que són dies i més dies i hores,
            [i tantes hores i minuts, una infinitat de minuts i segons,
i són vint-i-set anys que cada dia i cada hora, minut, segon,
vull començar, començ -em pareix que començ-,
però tot d’una acab i no arrib mai a començar de veres.
Vint-i-set anys, demà farà vint-i-set anys que faig, o que no faig, que
                                intent l’amor.

Envant, fill meu! I més envant. Jo dic: “Envant!”.
I enrera. I jo m’empeny, m’empenyen. Sent: “Enrera!”.
I ho sent allà dedins on tot és ple d’amagatalls,
ho sent darrera una cortina que es descorre.
Enrera. Sent: “Enrera”,
i ja no hi ha res a fer.

Ja només són vint-i-set anys tirats a la cuneta,
vint-i-set anys bessons o vint-i-set formigues,
una trista taringa que no sé qui condueix,
una obscura taringa de sons,
una son llarga, llarga, despietadament monòtona,
sense un aml somni que hi suri pel record o per la vida,
no ja sense una flor: sense una espina,
sense una mort fecunda,
sense una aurora que arribi a madurar.

Amics vint-i-set anys,
vint-i-set anys avorrits meus, horts sense fruita,
nits sense un ull obert, sense un sol peu que avanci.
Demà farà vint-i-set anys que em diuen “aquí i aquí deçà”,
que em diuen “ets així”, i jo m’ho crec,
perquè sempre he guaitat,
perquè només he mirat la beneitura de defora,
sense preocupar-me de si els ulls arrelaven endins,
solament preparant cossiolets
per a les paraules fluorescents de l’elegi.

Un, dos, tres... Ai, pobre de mi que compt vint-i-set anys!
Vint-i-set xifres mortes, o més: inexistents.
Perquè són vint-i-set anys com a vint-i-set ones,
que vénen, que se’n tornen i que tornen venir,
així, i sempre així, envant i enrera, sense possibilitat d’arribada.
Perquè tot és petit, tot esquifit; la mort, una morteta;
la vida, un estar sempre a cent creuers,
temptat i retemptat i atret i rebutjat i donat tot i fuit,
i sense força sempre,
sense coratge i sempre
sense aquella ardidesa que fa traçar línies rectes.

Vint-i-set anys, Senyor!
Vint-i-set anys a la punta d’un llapis que no escriu,
vint-i-set anys tudats,
vint-i-set anys al marge del temps, sense conèixer-lo,
sense festejar el temps i treure-li una rosa,
vint-i-set anys perdut o duit d’aquí i d’allà,
malmenat o amoixat per mans i mans externes, fins esmicar-me, fàcil, jo
                            [que mai he estat de pedra..

No. No m’interessa res.
Ni poc ni molt ni gens. Res m’interessa.
Però crid, ara crid, ara aixec aquest crit que jo ignorava.
Escolteu-me! Jo sign aquests vint-i-set cossiols on no hi arrelen ni els
                                    [geranis.
Jo m’acús, jo em confés de buidors i letargs.
Però crid, crid i vol -oh, crit meu!- amb aquesta paraula
tantes vegades dita, que mai he sabut dir perquè no l’entenia.
Escoltau-me! Jo dic, jo, dret sobre els meus vint-i-.set anys,
crid, cap envant, jo crid encara:
“Vida!”

inici

portada jaume vidal alcover 

Pàgina de presentació MAG POESIA