II
Homenatges, 1

SONET A MARIA ANTÒNIA

Des de quina ombra mires la plaça assolellada?
¿Davall quina fresquíssima colocàssia fas
la sesta, quan l'estiu explica, cas per cas,
la declinació del crit i la calrada?

Columnes sereníssimes t'aixequen una arcada
que retalla la glòria, però emmarca el fracàs.
Et rentes cada dia la veu i amb canemàs
de placideses tota la vida tens brodada.

Ets salvada de llum, de fresca i perspectiva.
Soterrada que siguis, sempre lluiràs, viva,
on cerquem, teresetes, un recer de conhort.

Morirem eixordats de guerres i de festes.
Però, en callar fusells orats i ombres xalestes,
tu somriuràs, serena, al portal de la mort.


III
La bona temporada

ELS AMICS M’ESCRIUEN I EM PARLEN DE LA MAR

Gràcies per la mar, amics. Com el llaüt
varat, he estat fins ara en sec, i m’escruixia
al sol de l’arenal, baldat sota el migdia
sense un alè d’oratge, fix, sense una ombra, eixut.

Però com una vela m’hissau la joventutç
de bell nou i em refeis l’antiga valentia:
ja torn, camins de goig, bordades d’alegria,
a emprendre, oh, vives brúixoles corals!, el rumb perdut.

I ja, entre els noms fidels, sent córrer l’aigua fresca,
ja em puja la maror per l’esquena, i la gresca
de l’embat i l’escuma creix sosta el dia clar.

I de les meves mans, tan inútils suara,
ix un vol de gavines, i el meu abraç empara
la mar, oh, amics, vosaltres, la mar, tota la mar!


V
R.T.

LA VIDA

Diuen els assenyats: “No et convé poc ni gens.
És l’encarnació del mal. Fes-te’n enfora.”
I jo, comptant minuts, n’hi trob tants, a cada hora,
quan, sols el cor i jo, t’esper i tu no véns!

Ja ho sé, que el seny i el món troben que no em convens,
com sé que més enllà del món i del seny posa
l’amor, cec i gelós, i àdhuc sé que la rosa
-com en una moral de faula- neix del fems.

Però ¿Què vols, si, a més de món i seny, d’ardida
rosa i profit, a més de florida llecor,
a més de gelosia i ceguesa, a més d’amor,

a més de mal, ets tu? ¿Com vols que doni oïda
a tant bon conseller, assenyada remor
i prudent esperit, com vols, si tu ets la vida?


VI
D'amor i d'enyor

L'ANTIGA FLAMA

¿Diré, oh, vida!, que altra vegada reconec
el senyal de l'antiga flama, perquè em poses
als braços un poc més que esfulladisses roses
i al cap alguna cosa més que desassossec?

Presoner de la carn, ¿tal volta encara crec
en les velles rondalles de l'amor i en les coses
que escriuen els poetes, en versos com a lloses
de sepulcre damunt el cor cansat i sec?

Oh, bella i evident, tu, carn anul.ladora!
¿Però qui, per un glop de goig, no donarà
penes de l'esperit i el cop de la tisora?

Torçat d'or i d'argent o filat d'aspra llana,
si els tallen ben igual, ¿quin seny ara em debana,
amb aquest fil d'avui, el cabdell de demà?


VII
Volteres de la mort

L'ENCLAVAT

          A Miquel Pons

Un mort -qui és? què vol? què diu?- un mort s'exclama
contra tota la vida i l'encén de batecs.
Un crit, com una pedra foguera, treu llampecs
a les vives amors de la carn, ell proclama

la maina del dolor al cimadal del drama
-eixida sola i plena de tants desassossecs-
i abraona, fervent, amb els seus braços secs,
l'amor mateix, l'obscura entranya de la flama.

No me'n sé anar. Retut de contradiccions,
aquesta que ara munt al goig i no s'explica
em reté aferrissat al món de genollons.

Home d'ombres i penes enclavat en la llum!
És l'ombra qui t'enclava i la llum qui et consum.
El cel, a poc a poc, vida i carn ens esmica.


EL PENEDIT

Baldat estic, així com tu volies, Déu.
Ja sé per què vivia la carn tan mal a pler:
és que la me donares, ben cert, sense voler.
Ara ja sap que res de tot quant vol no és seu.

I encara la reclames, com si fos un manlleu
que concedires massa pròdigament, no és ver?
Aquí la tens. Diran els teus homes de fe
que som un assenyat, un pur, que crec en Déu.

Però no, jo no ho som, ni pur ni bo segons
aquestes lleis que poses per fermar curt els móns:
m’estim molt més que em tractin, iracunds, de blasfem.

No havia enyorat mai com ara, encadenat
a les teves virtuts, aquell viure suprem
del pecador. Oh, Déu, torna’m el meu pecat!


VIII
Homenatges 2

EPITAFI PER A ROSSELLÓ-PÒRCEL

Aquí jau, dins aquest sonet que l'amortalla
amb vot d'obediència, l'aprenentatge agut
d'aquell home que, emprès d'un ram de joventut,
va trobar en la bellesa naixement i acaballa.

La mort en honor seu va esmolar prest la dalla.
Fill del foc i més savi que ell, havia sabut
a paraules i formes retornar la salut
i formes i paraules li tixen la mortalla.

Ulls viatgers, que anau de la disbauxa al temple
i de la flama al gel, àvidament distrets,
aturau-vos avui davant aquest exemple:

estimà feliçment el seny i l'alegria
i visqué ben segur d'haver encertat la tria,
l'ànima deslliurada a l'hora dels retrets.


Sonets deuterocanònics

VALÈNCIA, 2

          A Xavier Casp (al qui va esser)

Aquí l'estiu! Aquí la passió del sol
iu els nus encesos contra la lluentor marina!
No el nacre, no aquell rosa i gel de la petxina:
aquí el bessó granat, mossec, vivent consol!

Aquí la terra ferma per sostreure del vol
l'ala massa enlairada o el somni! Aquí la mina
de la carn generosa i la sang que endevina
el batec del desig i té el desig que vol!

L'empenta aquí, la brega dels cossos, la valenta
brostada de l'espiga cabdal, el tronc feliç
d'atènyer la defesa llecor del paradís!

Aquí l'amor que esclata! Aquí el goig que rebenta!
La vida, la ferotge vida aquí: conradís
de l'or sucós i bulls de la terra calenta!

EL REBEL

        A Joan Miralles

Heu perdut, entre tots, la norma i el senderi,
i allò que anomenàveu raó ja no té nom;
el seny, com aigua de les mans, no sabeu com,
se us ha escapat, o bé n’heu fet un pur dicteri.

¿Com no voleu que eixampli, com un crit, els meus braços,
cercant veus que em responguin, cossos que omplin tant buit,
en aquest món on som per un vostre descuit,
perquè ni de pensar no heu estat mai capaços?

Però ni això és possible, mentre sigueu aquí,
ocupant un espai sense fer-ne la mida.
Parlant-vos, esdevenc el meu propi botxí:

jo, darrera deixalla del vell ordre malmès.
I és que l’heu tan ben fet, aquest món del no res,
que s’hi glaça l’amor i s’hi fa por la vida.


AL CAMP DE LA LLETRA

Siguis consol d'amor o lleure de colendes,
vine, vers meu, i acosta'm els noms al pensament.
Però no demanassis, sigui quin sigui el vent
que bufi, més honors ni esperis més prebendes.

Si hem plantat en el camp de la lletra les tendes,
és que diuen que hi trobes oasi regalat:
el desert treu florida i té fresca de prat
i saben, els que passen, rondalles i llegendes.

Mes pensa que, d'això, diuen que no se'n menja;
així, doncs, sense risc, pots prendre't la revenja
de viure, créixer i córrer pertot en llibertat.

És per això que et vull, exemple, al meu costat.
Siguis consol d'amors o lleure de diumenge,
no m'abandonis  mai, si et plau, vers estimat.


PANTA EROS

No renuncii. El món és meu. Meva és la terra
i els seus fruits, i meus són els fruits rebels del cel:
per tu els he de collir, que em curulles l'anhel
de terra i cel, que es mou en mi, com una guerra.

Mortal desenfreït, jo, l'última desferra
d'un vent esgarriat, d'un àngel infidel,
no cedesc, tanmateix, i reclam, en un bel
desesperat, el cel, l'aigua, el foc i la terra.

Quan la part del meu cos que vol el teu desperti,
dins el teu cos, aquells inexplorats racons
on hiverna el plaer, calent com una bèstia,

llavors tot serà meu, sense que es desencerti
ni un punt el goig total, ni patir la molèstia
de demanar-ho tot, sempre de genollons.



 

inici

portada jaume vidal alcover 

Pàgina de presentació MAG POESIA