NOIA DE PORCELLANA

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets tan fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
i et preocupes de cinc a set.

L'AVIOLONCEL

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.
Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.
Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?
Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.




LLUNA ESTIMADA

Lluna blanca, carona trista,
la llum de l'alba te fa petita,
lluna, lluna, lluna de l'alba,
digue'm què esperes per anar a dormir.

Jo sé què esperes, lluna coqueta:
algú que et faci d'acompanyant,
que et digui coses a cau d'orella
i et prengui el rostre en les seves mans.

Lluna blanca, carona trista,
la llum de l'alba te fa petita,
lluna, lluna, lluna de l'alba,
digue'm què esperes per anar a dormir.

Jo sé què esperes, lluna bonica:
vols que m'arribin els teus perfums
i amb els teus ulls plens de melangia
vols emportar-te'm molt lluny, molt lluny.

Lluna blanca, carona trista,
la llum de l'alba te fa petita,
lluna, lluna, lluna de l'alba,
digue'm què esperes per anar a dormir.

Jo sé què et passa, lluna estimada:
el teu cor es va enamorar de mi
pro tu ets al cel i jo estic en terra
i no veus camins que ens puguin unir.
Però, oh!
no et desesperis, pàl.lida lluna,
jo sé un camí que podràs seguir:
va fins la vall, entre les muntanyes,
i ajeu-te al riu que ell et durà aquí.

Lluna blanca, carona trista,
la llum de l'alba te fa petita,
lluna, lluna, lluna de l'alba,
en lloc d'anar-te'n, vine aquí amb mi.

Disc dur. On the rocks 1993.

TURRONET

és filla del blat ferit
té l’ànima enfarinada
si l’has ben amassat de nit
al matí és pasta fullada

turronet, crustó.... crustonet, turró...

massapans i pans de missa
maduren la seva carn
el llevat i la farina
fan cos amb la seva sang

és pastisseria rina
n’hi ha per llepar-s’hi els dits
tan bon punt és pa de figa
com joiós pa de pessic

ai ai ai ai, me la menjaria
mmmmmh!, me la vull menjar
ella és el primer pa
que m’ofrena la jornada
ella em fa passar la gana
just abans de l’esmorzar

olorosa surt del llit
com el fruit de la fornada
calenteta, bo i cruixint
amb la crosta ben torrada

turronet, crustó... crustonet, turró...

si la vols embernissada
has de batre un parell d’ous
si la vols plena de nata
posa llet al mateix bol

no t’espanti, la feinada
quan et posis a pastar
com més l’hagis treballada
més cremosa sortirà

ai ai ai ai, me la menjaria
mmmmmh!, me la vull menjar
ella és el primer pa
que m’ofrena la jornada
ella em fa passar la gana
just abans de l’esmorzar


QUINS OUS

ai, amic, tu a mi no em fas ni fu ni fa
saps molt bé que això que em dius no em va ni em vé
a mi em van els vents que bufen de llevant
però tu, tot i essent migjorn, caus a ponent

tes ponènices mai no fan passar la fam
els teus mots són impotents bunyols de vent
dius que s’han de pondre uns ous però en realitat
mentre ja ens els fas menjar no els vas ponent

ai, quins ous, déu meu, quins ous
quins ous que tens
no són aliment pel cos ni per la ment
ai, déu meu, quins ous, quins ous
quins ous que tens
no ens agraden gens ni a mi ni a l’altra gent

apliqueu la tècnica de l’ou com balla
i aprendreu la ciència de fer ballar un ou
si voleu que ballin, fem-ne una ballada
més no, que són fràgils i després ens dol

fas de gall quan la gallina no és al ball
i així mai no veuran el niu els ous que dius
si ens fas perdre el temps amb coses que no tens
quan ens vulguis vendre el vot, hi haurà rebot


LA FRONTERA

vine a la frontera
terreny comú entre cel i terra
on el davant llepa el darrera
la dreta és còmplice amb l’esquerra
el centre es palpa amb la vorera
i el crit de pau desperta guerra
a la frontera

és línia divisòria
entre el dintre i el fora
entre el sempre i el mai
anul.la tota la història
entre el cert, la cabòria
l’autèntic i el fals

vine a la frontera
on tota lògica s’esguerra
on el secret hissa bandera
on el vas llarg complau la gerra
la figa es besa amb la cirera
i el flabiol s’ho fa amb la verra
a la frontera


FLOR TANCADA

en un moll, a contrallum, molt arran d’aigua
hi ha un bastaix  aixarrancat pixant al mar
l’arc encès que fa el pixum –corva daurada-
mor en cercles concentrats al mirall brut

una dona, no molt lluny, veu la regada
i un ocell mou el plomall dins el seu cap;
li ha semblat com si una flor s’obrís dins l’aigua
apeixada pel ferment d’aquell riu d’or

que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol sota els estels
i escup el fred la marinada

l’home esguarda de reüll, tot espolsant-se
ella escolta el dringallar dels degotalls
l’home pensa, un cop eixut: “¿què mires, guarra?”
ella mira més enllà del seu vergall

insisteix: “¿què t’has cregut? ¿poser vols marxa?”
ella vol potser un detall que ell no tindrà
fotrà el camp, maldestre i brusc i, flor tancada
deixarà el desig malmès... i solitud

que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol sota els estels
i et glaça els peus la matinada

que daurada que és la flor de l’orinada
però que amarga si estàs sol sota els estels
i clama el cel la flor tancada



EL NENÚFAR

en les primeres hores de quietud
quan la nit amb lentitud, desperta el dia,
he tingut la sort de no ser lluny
i tenir ulls
per presenciar com la donzella de les aigües
trenca el somni per vestir-se

l’he vist sorgir de dins d’uns pètals clucs
que, com les veles d’un esquif
de tantes proes com el vent,
es deixondien
fent delicats i entendridors preparatius
per, sense moure’s, navegar durant el dia

i, en un borrall de beatitud,
l’he vist estirar els braços per sentir-se
reflexada en el mirall del llac diürn

oh tu, donzella d’entre veles,
com els grecs t’anomenaren;
oh tu, nimfea de les aigües
venerada pels romans:
nenúfar, bell nenúfar,
guarda’ns d’engreïts enganys!

car si un estel indica un tros de cel serè
tu ets senyal que hi ha un clos d’aigües tranquil.les;
i si l’estel senyala el nord i un camí cert
tu ets indici de repòs
i ànsies complides.




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA