TRES SUITES

"Les tres suites corresponen, segons J. Pinell, "estrictament a tres diverses distàncies de l'objectiu poètic: la intimitat de l'amor, la poesia que es respira dins de casa, reflexions poètiques sobre allò que hom ha vist fora de casa".
(Sullà, Enric, "Carles Riba" dins Història de la Literatura Catalana, 9, Barcelona, Ariel, 1987)

"en aquests poemes l'experiència humana és alhora més restringida i menys dramàticament presentada que, per exemple, en els sonets de Salvatge cor; en canvi, el desig de la perfecció formal i la nuesa del pensament els relacionen més estretament amb la poesia de Mallarmé i de Valéry i amb el moviment de la "poesia pura". De fet, la famosa frase de Mallarmé, "Peindre non la chose, mais l'effet qu'elle produit", podria servir de lema a aquesta col.lecció; a més si Mallarmé considera la paraula com una mena d'alquímia, capaç de purgar les impureses de la realitat, per al Riba de Tres suites, la poesia implica una lluita per l'ordre que es manifesta a cada moment."
(Terry, Arthur. "Introducció: La poesia de Carles Riba", dins Carles Riba, Obres completes. I Poesia, Barcelona, Ed. 62, 1984)

Un nu i uns ulls

VI

Si el somriure és per al teu cos,
recomençant-lo pur en cada
mínim cristall del blanc repòs,
si, per sobre una aigua inclinada

vague esclat, ton somriure nu
multiplica fins a l'extrema
flor dels peus ta nuesa, i tu
somies el tendre sistema,

com jo des dels meus ulls oberts,
-ah jo i tu solitaris hostes
d'un mateix misteri!- que incerts
els mots amb què de sobte acostes

l'ignorat que t'habita, si
potser gelós, són per a mi!

"Els mots són, simplement, la imaginació del poeta de la vida moral de la dona" "És a dir, que l'ignorat que habita la dona és potser gelós respecte al poeta, perquè la dona té la seva vida espiritual muntada amb una independència completa respecte al poeta."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)

Lírica de cambra


PEIX DINS LA PEIXERA

          Per a Mme. Marie-Antoniette Bertrand

Ondules brusc, com un silenci
dins el seu cristall; ignorant
de ta inútil fuga constant
-¿cap a quin secret que comenci

tot just, oh humil sempre en retard,
dins ta presó, al somni lliure
que esperava el teu front? Per viure,
recules, dolçament covard.

De més lluny que d'una memòria,
la llum et visita; tu ets
obscur sota la immòbil glòria

que travesses, amb ulls quiets,
com qui, sense comprendre, es mira
a un mirall que eternament gira.

Espectador

            Per a Ventura Gassol

A flor dels ulls, enlluernada,
la festa ha dit el mot darrer;
la nit, tenaç desheretada,
ens espera dreta al carrer.

Tornem al llindar, gairebé
com si fóssim sense mirada:
caldrà cada cosa refer
del que era en nosaltres pensada.

Virginal, portem a les mans
un somni partit en dos trossos;
¿saps quin és d'ara, quin d'abans?

Pròxims tots dos, tots dos distants!
Així un amor viu en dos cants
i una soledat en dos cossos.





DEL JOC I DEL FOC


Tannkas de les quatre estacions

VIII
Que furiores
sento córrer les aigües
del nostre amor, oh!
quan vinc a tu pel frèvol
pontet d'una carícia!


XIII
EUGÈNIA

Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.


XVII

Dóna ta força
i tos somnis per somnis
i força, crema-hi,
lluita-hi: no, no escolleixis
entre el vent i la flama.


XXV
Tota la vida
et veuré com sorgires
de tu mateixa,
nua i nova com l'alba
i vera com un somni.


XXVII

Una sorpresa
de vent omple els baladres
ardents, que frisen
un instant, com les sedes
d'una dansa enganyosa.


XL
Iguals em semblen
a dreçar-se en el córrer:
la poltra nua,
la noia amb sa rialla,
l'ona amb la seva vela.

"El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps."
(Notes a "Tannkas de les quatre estacions")



Per a una sola veu

DO DEL POEMA

     ¿A qui diré sinó a tu
l'hora plorada en la solitud invisible,
amor, on creix i calla el desig impossible,
on tot verd és nocturn i tot astre insegur,
on la set de més set fa el desig impossible?

     Tu em crides, vera amor reial!
Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;
ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!
Però resto en ta vida i neixo al que més val
des del centre secret de la teva dolcesa.

     Vivent no dels somnis d'abans
et portaré, amor, l'inefable poema,
sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,
i del treball humil fet per les meves mans
per imitar la flor -oh inefable poema!

"El primer vers té una gran importància: "¿A qui diré sinó a tu" Se m'acut de suggerir agosaradament que és un vers de ressonàncies hölderlinianes, [...] és idèntic a la deidcatòria amb què Hölderlin acompanyà l'exemplar del segon volum d'Hiperion que envià a Susette Gontard, la seva "Diotima": "A qui sinó a tu?"."
(Argente, Joan A. "Carles Riba: "Do del poema"", dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 4. Barcelona, Curial, 1985)


ESCOLTA...

Versos? Escolta.
Pel cel inacabable
de juny, campanes greus
emparen crits d'ocell
i van plegats a l'ombra.
Els nacres del ponent
s'apaguen dolçament
per a una estrella sola.
Trompetes sonen lluny
el comiat obscur
d'una altiva sang jove.
Jardinet -enclotat
dins el seu verd profund
com el món dins la posta!
El cor és massa expert:
la rosa no el reposa;
massa apassionat:
sa esperança val més
i val més sa tristesa;
massa prop del teu cor:
li cal el seu batec
per vetllar en la tenebra.


CONJURARIA...

    Conjuraria, mans al cel, la nit
    i amb la nit una tempesta ardent:
grans vents que desnaturen harmoniosos llacs,
i corns d'empait sorrut dins la dolçor dels bacs,
i brusques morts d'estels; i de sobte, després,
    una aurora esclatant que et revelés
        -conjuraria, mans al cel,
        per a omplir els teus braços oberts.

    Em caldria, la mà sobre el teu front,
    el parlar d'un llenguatge inexistent:
violins entre els nacres d'un silenci marí,
i aloses sobre el món en son primer matí
i sil.labeig de fonts;
i de sobte, després,
    ton nom quotidià que et despertés
        -caldrien per a acompanyar,
        amor, els meus somnis oferts.


PER TRES ESCLATS

Per tres esclats he conegut l'amor,
per tres esclats de nit:
pels astres blancs, pel pit ofert
i els llampecs del ponent marcit.

Quan venies de lluny pels braços que estenies,
què fonda jeies dins el teu cos que brillava!
Et veia i et prenia fora dels nostres dies,
i eres vela a la riba d'una obscura mar brava.

Per tres camins he encontrat l'amor,
per tres se m'ha esmunyit:
pels astres reis, pel cor premut,
per l'alba del llevant florit.

(Musicat per Toti Soler i Ester Formosa: M'aclame a tu)

Tannkas del retorn

XLI

Una altra crida
que la del bosc, fa pura
l'obaga insomne.
Jo vaig davant. ¿Segueixes?
No em giraré. ¿M'estimes?


XLVI
POETA MORT

Partí, a penes
més dolçament -no ploris-
que no haurien
mai gosat reternir-lo
les teves mans lleugeres.


LI

Però tot passa,
sinó una simple flama
en cada cosa,
cada vegada, -pura
sola vegada seva!


LIII

Mira més vida,
més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.


LXII
ORFEÓ CATALÀ

Que pura em sembles
amb tantes veus composta,
pàtria, de tanta
esperança que aspira
per damunt les senyeres!


LXV
Érem nosaltres
amb la nit dins les copes.
¿Recordes? Ebris
estranyament, parlàrem
de vida per més vida.


LXVI
INSCRIPCIÓ

     Sobre un exemplar de les meves Estances

Oh vida, vida
pur corrent, com t'assembles
a les paraules!
Un rostre vol llegir-s'hi;
l'aigua fuig de la imatge.


LXVII

És quan somio
que omplo jo la meva ombra,
i dins l'estranya
mina reial, revolto,
pur, la llum dels meus dies.



 

portada carles riba 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA