"Vet aquí uns versos humans, fins i tot massa humans. Vull dir uns versos que més aviat s'han fet ells mateixos de l'home elemental que hi ha en mi, que no pas han estat el que jo havia volgut segons uns principis d'art."
("Pròleg de l'autor")


    I

Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés,
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.


          IV

Misteriós, un so
d'aigua humil que s'esquiva
trenca la brisa viva
fins a la sal d'un plor.

Riu la més folla flor
de l'aboluta riba,
la lluna, pensativa
només si penso jo.

¿De qui seré? ¿Falena
del foc sense urc ni pena,
blanc error de la nit?

Amb tot, són les figures
profundes del teu crit,
terra, les més impures.

"és un dels pocs poemes de Riba on hi ha humorisme [...] arriba fins a l'extrem de fer un joc de paraules amb el seu propi nom de Riba."
"El tema és [...] burlar-se de la seva pròpia temptació com a poeta a projectar les seves fantasies sobre la Natura. És a dir: en una nit ell sent, per una banda, una "aigua que s'0esquiva", el soroll d'un reguerot, i, per altra banda, mira la lluna. I va projectant fansies sobre l'aigua i sobre la lluna. Ell es riu de les seves mateixes fantasies i s'imagina una situació d'incertitud entre abandonar-se a l'aigua o a la lluna, i ho resol dient que s'abandonarà a l'aigua, a la cosa fosca, perquè sempre la terra és el que crida més, és el més carnal."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


          V

                  Velut arbores ambulantes

L'arbre ha dit: "Aurores, creixeu,
amb fulgors de dolça mà oberta!
Jo us significo. Arrel més certa
dins la viva nit, vol ni veu

més purs a la lira d'Orfeu,
on l'impuls en nombre es concerta,
amada a la llum més experta
de renéixer al braç que l'atreu,

no, no teniu. En mi s'extrema
la raó que lliga, suprema,
ànima, forma i univers.

Però l'home! Semblança meva
errant amb pas i amor divers,
creix més i es gusta sense treva".

" En el capítol VIII del segon Evangeli, preguntat el cec de betsaida si hi veu, contesta: "Veig els homes, que em semblen arbres que caminen" [...] Aquest és el punt de partida; el d'arribada és l'esclariment d'una dimensió de l'ésser humà. [...] sentit últim del sonet: en l'home es dóna el màxim grau d'aquesta unitat ànima-forma-univers i d'aquest creixement, perquè l'home és un arbre que camina. L'arbor ambulans és ací el símbol de l'assumpció històrica de l'univers -amb pas i amor divers-, del progrés -creix més- i de l'autopossessió que aquest progrés suposa -i es gusta sense treva. [...] La idea de creixement, clau en aquest sonet, pren cos en els versos 3-8 en la imatge de l'arrel -associada a la d'arbre- i en el mit d'Orfeu (versos del 4 al 8)."
Barjau, Eustaqui. "Sobre la gènesi del sonet V de Salvatge cor"., dins In memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona, Institut d'estudis hel.lènics, Departament de Filologia catalana / Ed. Ariel, 1973.


    VII

Penso en el cor -i en l'orient
de la perla encara marina;
en el somni que l'endevina
i que l'ull massa ric desment.

Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s'esborren l'onada divina
i l'aventura vehement.

¿D'on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.

¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d'amor, i no s'hi pensa.

"L'èxit d'aquests dos darrers versos és incomparable"
(Ferraté, Joan. "El sonet VII de "Salvatge cor" de Carles Riba", dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 2. Barcelona, Curial, 1982)


    IX

Llarga, com s'allarga la nit
de l'exiliat, quan el plora,
seu i estrany a la fosca vora,
un temps passat que fou delit,

ocupa el bosc esfereït,
d'on la flor i l'animal són fora,
una antiga crida sense hora;
l'oblit té mans i rostres i crit.

Reconec les salvatges festes
a què les potències celestes
inviten el míser i el foll:

quan, doblant-se en el déu que evoca,
es devora amb ell, ami sadoll,
afil del conjur, boca a boca.


          X

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l'ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L'aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de gondes sals;
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d'oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s'era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l'Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.


          XVIII

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,

és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.

Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,

de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança?


          XXIII

El cant em mena, i animals estranys
em volten purs, avesats a servir;
els reconec per fills del meu destí,
dolços al foc i fers als averanys.

Ja per la mort no em calen torsimanys:
és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys.

Sento absolut com el meu pas el món:
la llum revela el crit del cor pregon
i n'és la mida. ¿En què la saviesa

valdria? Folls actes meus que m'heu fet,
canilla ardent, us passo el magne plet;
i ens omplirem d'amor com d'una presa.


          XXVI

No ho diria en va, perquè
hi ha el dolor, que és orgullós:
és només per al joiós
que la vida fa el seu ple.

Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.

Més que el pensament, profunds
són els ulls, si el pit ens brunz
del que han vist, amb glòria igual,

i estimem, Pare! aquest dolç
nostre regne terrenal
com uns prínceps entre molts.



 

portada carles riba 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA