poemes per a un nou llibre  
un altre poema   

POEMES PER A UN NOU LLIBRE ENCARA SENSE TÍTOL

*

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.
¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls, per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's.

"recordo la còlera terrible un dia que el vaig anar a veure, i el dia abans havia tingut una conversa amb un cert burgès. Quan Riba va fer seixanta anys, li van regalar una casa a Cadaqués. Aleshores, Riba va enviar a totes les persones que havien donat diners per comprar-li la casa un poema, que va fer imprimir [...] És sobre això: sobre el fet de fer seixanta anys [...] aquest senyor li havia dit: "Però, Riba, ¿què fa vostè? Se'na ha tornat modernista! Això no és la cosa seva: la cosa seva és la cosa clàssica."
(Ferrater, Gabriel, La poesia de Carles Riba, Barcelona, Ed. 62, 1979)


*

Vaig entrar a la llum marina
com qui es desperta d'un bosc:
ver en el verd, somiava
figures sense color;
cridat per veus fabuloses,
el cor no deia que no;
creia voler i no volia,
el temps no tenia pols.

Pura inquietud oferta,
l'onada en fou element;
un amor de mi tot d'una
me'n va fer estimar la llei;
l'espai davant meu prenia
camí dels meus ulls lleugers:
talment venia a encontrar-los,
poblat de descobriments.

Vaig comprendre que la joia
era sempre voler més;
fins contra la saviesa
de sentir que, obscurament,
vivia perquè la ruta
no era eterna, i perquè
amb ella el meu cant nuava
la paraula dels estels.

Els estels, nus com els ídols
que he refusat d'adorar:
el bosc de l'illa més alta
me'ls ha coberts sense engany;
hi he retrobat la innocència,
com si m'adormís del mar;
he dit: El meu somni... L'ombra
no m'ha respost; i he plorat.


SOBRE UN TEMA DE VICENTE ALEIXANDRE

          Se querían. Sufrían...
               ...Se querían, sabedlo.

S'estimaven. Patien
que això signifiqués
voler-se; decantar-se
des de les nits ardents
cap a l'esclat dels dies,
per més innocentment
comprendre segons l'ordre
de la mar sota el cel,
de l'arrel dins la terra
quan la flor es construeix,
del color en el migdia,
del riu cap al ponent,
dels mots com una forma
més dura d'un secret.

S'estimaven. Patien
des de la llum, units
en un sol fruit d'absència
que madurava, llis
i opac, de l'enllunada
memòria de llurs nits.
Eren dos, sapigueu-ho,
que heu trobat i que heu vist
separats entre els altres
dins el nombre indistint.
La ciutat era vostra
i ells eren pelegrins.

Pelegrins l'un de l'altre,
com d'un déu escondit
que feien cert erms d'hores,
no tombats de país.
Llurs passos es perdien
sobre una terra humil,
que se'ls feia més baixa,
com si el foc ne fugís
i els prengués per endur-se'ls
cap al cim del sentit.
Com més alts, més donaven
la raó al desig.

Sapigueu-ho, es volien
per no morir d'amor.
Dos cossos es nuaven
com un crit en dos noms.
Dues vides petites
responien pel món,
i el seu deute de flama
s'alleujava en dolçor.
S'estimaven: deixeu-los
sorpresos de llur goig.
Per servir-se de l'ànima,
que ha estat subtil el cos!
Quan l'ànima  els desperti,
tornaran a voler-se
i a patir d'ésser dos.

"Per servir-se de l'ànima, / que ha estat subtil el cos!" Doncs bé: en aquests dos versos hi trobo l'expressió millor d'això que els deia que havia estat el resum de l'experiència de Riba, a la poesia dels seus darrers anys, de Salvatge cor,  des de les Elegies fins al final, salvant l'interval deñls oratoris, i d'aquesta actitud que ell tenia davant de la seva realització cultural i humanística, que és que, a darrera hora, ell pensava que sí: a la seva ànima, la seva ralització cultural, ell li podia estar agrït que havia reeixit, havia realitzat una cosa sòlida important, però que, a darrera hora, la seva vida havia consistit en el fet que el seu cos havia estat molt subtil i s'havia fet servir molt bé per la seva ànima. És a dir: l'ànima estava al servei del seu cos, de la seva pura existència física.     
"Ara bé, això: "per servir-se de l'ànima / que ha estat subtil el cos!" això em sembla que es pot prendre també (i ara torno a aquell tema general que els deia) com a resum de tot el que és la literatura i de tot el sentit de la poesia.
"Actualment circula per aquest país una mena d'escola de pensament, podríem dir-ne, sobre les matèries del que és la poesia i del que és la lliteratura, que tendeix a fer-ho desembocar tot en ideologia. És el que en diuen la poesia social, la poesia realista, etc. Tendeix a fer veure que la finalitat de la literatura són les idees que manifesta. Ara bé: això és absolutament ¡pervers i exactament el contrari del que és el cas. Les idees (quan algú és capaç de tenir-ne, com Riba n'era capaç) són el començament de la poesia, no pas el final. El final és, simplement, una pura imatge.
(Ferrater, Gabriel, La poesia de Carles Riba, Barcelona, Ed. 62, 1979)





APÈNDIX


UN VELL MERAVELLÓS

Una vegada era
    un vell -oh, cosa rara!,
nét de son avi, i fill
    de son pare i sa mare;
i entre les meravelles
    que encare corren d'ell
diu que primer fou jove
    i que anà fent-se vell.
Sempre que li venia
    set, procurava beure
un got, o beire, o càntir
    d'un líquid bo per beure;
la fam, l'acontentava
    amb qualque rosegó
que, de la seva boca,
    baixava al païdor.
Sense llu, tot ho veia
    del color de les mosques,
i en canvi s'assegura
    que hi sentia a les fosques,
les més hores del dia
    feia l'ull eixerit;
però en venir-li sòn,
    s'entaforava al llit.
Sembla cert que movia
    la llengua quan parlava;
i que el seu caminar
    fou la cosa més brava,
una d'aquelles coses
    que sobten qui les veu:
car ell sempre avançava
    o l'un o l'altre peu.
La seva cara, per
    tristíssima planeta,
si no se la rentava
    ja és prou que anés ben neta;
i tenia les dents
    a la boca (ja és cas),
la qual em penso jo
    que era entre barba i nas.
Per fi s'empiocà
    d'una aital malaltia
que deien que si no
    n'eixís, es moriria;
però afegeix la història
    que no tenint diners
pel metge, no trobà
    (ja és estrany) qui el metgés.
Malgrat d'això finà.
    Ai las! la mort és trista!
Deixà de respirar,
    se li entelà la vista...
Ara son còs és cendra,
    no li negueu un plany:
li mancà un any de vida
    per ser més vell d'un any.

(Cuca Fera, I:4, 10-v-1917)




 

portada carles riba 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA