Estances
Tres suites, Del joc i del foc
Elegies de Bierville
Salvatge cor
Poemes per a un nou llibre
Versions
de Kavafis
Versions
de Rilke i Hölderlin
Sobre
Carles Riba
|
(Barcelona 1893-1959)
dades
més sobre
la poesia
cd
DADES
Carles Riba va néixer a Barcelona el 23 de setembre de 1893, on va
morir el 12 de juliol de 1959.
Va rebre sempre el suport familiar en el desenvolupament de la seva carrera
literària; tot just havia acabat el batxillerat, va publicar una traducció
de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare.
De 1909 a 1911 festeja amb Pepita Vila, però el festeig queda interromput
per les pressions de la mare del poeta. L'any següent coneix la poetessa
Clementina Arderiu, amb qui es casarà el 1916.
Va estudiar Filosofia i Lletres, i també Dret per imposició
familiar.
A partir del 1916 va començar a exercir de professor de literatura
a l'Escola de Bibliotecàries; Josep Carner el du a traduir per a l'Editorial
Catalana; col.labora amb "La Veu de Catalunya" i "La Revista"; tradueix narrativa
de Poe, l'Odissea d'Homer , Electra i Antígona de Sòfocles...
El 1919 publica el primer poemari, El primer llibre d'Estances.
Viatges a Itàlia (1920) i a Alemanya (1922-23), on va estudiar estilística
amb Karl Vossler.
El 1922 entre com a cap de la secció grega a la Fundació Bernat
Metge, i el 1923 comença a col.laborar a les Oficines Lexicogràfiques
de l'Institut d'Estudis Catalans, on estarà fins al 1932 en l'elaboració
del Diccionari general de la llengua catalana, dirigit per Pompeu Fabra.
Tradueix Hölderlin.
Francesc Cambó li atorga la càtedra de grec a la Fundació
Bernat Metge, el 1925,
El 1927, amb la seva dona viatja a Grècia. Aquest mateix any, comença
a fer de professor de grec a la Universitat de Barcelona, i a partir
de la creació de la Universitat Autònoma, el 1934, hi entra
com a professor agregat.
En els seus escrits de crítica literària hi haurà successivament
influència d'Eugeni d'Ors, de Vossler, de Valery: Escolis i altres
articles (1922), Els marges (1927), Per comprendre (1937), Més els
poemes (1957).
També escriu literatura per a al.lots: Les aventures de Perot Marrasquí
(1923), L'ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928).
El 1930 publica la segona part d'Estances amb influències de Rilke,
Hölderlin, Guillén, Valéry i Mallarmé. Entre 1930
i 1935, Tres suites, poemari més proper al concepte de "poesia pura",
publicat el 1937.
Aquests anys de guerra continua amb els seus treballs, participa en la creació
de la Institució de les Lletres catalanes, llegeix la tesi doctoral
sobre Nausica de Maragall, comença a escriure Del joc i del foc (publicada
el 1946)...
S'exilia el 1939. Durant l'exili, viu successivament a Bierville, Isle d'Adam,
Bordeus i Montpeller. Escriu Elegies de Bierville entre el 39 i el 42, que
es publicaran el 1943, any en què torna a Barcelona.
El 1944 publica Versions de Hölderlin.
Organitza tertúlies amb els amics els diumenges capvespres.
Publica Salvatge cor (1952), i Esbós de tres oratoris (1957).
Quan fa 60 anys, el 1953, un grup d'amics li va regalar una casa a Cadaqués.
El 1958 passa a ésser director de la Fundació Bernat Metge.
MÉS
SOBRE LA POESIA DE CARLES RIBA
Riba, Carles. "Prefaci a la segona edició" dins Carles Riba, Elegies
de Bierville, Barcelona, Ed. 62, 1976 (El pròleg és de
l'edició de 1949)
""Morim sols", s'ha dit en frase d'esfereïdora economia; sí,
sols, però plens de tot allò que hàgim reeixit a convertir,
de fora a dins, en possessió espiritual i en substància de
valor. És així sols i plens que també vivim."
"En tant que, vingut d'un altre moment i d'un altre cantó, jo era
aleshores allí [a Bierville], i perquè hi
era per haver lliurement dit que sí a unes determinades coses
que considerava en acord amb la meva condició i dit que no
a unes altres que jutjava contràries a ella. I en tant que volia per
a aquella coneixença preciosa una expressió en la llengua,
de la qual, meva, entre les existents i possibles, per la meva encarnació
personal i des del meu primer dia, jo havia anat rebent formes per als meus
sentiments i per als meus pensaments, i amb els mitjans de la qual jo havia
après a refer per a mi l'univers que em té i a construir la
Ciutat que, militant i triomfant alhora, posseeixo en idea.
"Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules no són
canviables per unes altres, el seu cant no pot ésser dut més
ençà de les nocions i de les imatges que comporta, perquè
justament la seva comesa és dur el lector més enllà
d'elles, pel camí d'una veu insubstituïble."
Riba, Carles. "Carta a una poetessa", Obres completes, vol II: Assaigs
crítics, Barcelona, Ed. 62, 1967.
"Abans de parlar, haver vist, realment vist; haver viscut, intensament viscut,
en plenitud de gràcia i de risc; haver sentit, apassionadament sentit,
no sé si en el cap o en el cor, però en aquell moll profund
de nosaltres mateixos on passat, present i futur componen llurs figures en
una sola actualitat de destí, la consciència de la qual tendeix
contínuament a sortir de la seva penombra per prendre signe i forma
en paraules. Que això es realitzi plenament, que hi hagi acord perfecte
entre el sentit de l'ésser humà i el de la Terra, entre l'impuls
de l'individu i el de la tradició, entre la matèria del mot
i la del contingut, és l'acte més pur de la més pura
poesia".
FERRATER, Gabriel.- La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions
62, 1979
[Estances]
"És a dir: el que és innovador i revolucionari en la poesia
catalana és l'únic poeta no realista que ha tingut Catalunya,
que és Riba. [...] Riba voldrà sempre pujar en cada poema,
per abstracció, fins a donar la xifra total de la seva experiè
ncia. No escrivia poemes sobre un fet concret i confiant que el sentit moral,
intel.lectual, metafísic, d'aquest fet concret, el lector el comprendria
i el conjunt dels poemes seguirien lligant els uns amb els altres. No:
ell volia, en cada poema, reduir la seva experiència humana i vital
a les coses essencials; i és en aquest sentit que ell era un poeta
anti-realista. El terme és imprecís, perquè l'experiència
que ell volia resumir era un experiència molt real i molt personal,
però la volia despullada de tot el que era accessori".
"La dificultat de Riba és de molts ordres; i l'ordre essencial és,
justament, aquesta generalitat enorme de l'experiència que ell vol
comunicar en cada poema, una generalitat tan gran que fa que, moltes vegades,
sigui molt difícil d'aïllar, d'identificar aquesta experiència;
és a dir, que es fa difícil de saber de què tracta el
poema."
"Era una persona integríssima, d'una intensitat de, justament, experiència
i intel.ligència, i d'una integració de totes les parts de
la seva persona, impressionants."
"Hi ha una altra influència molt gran, al costat de la del Petrarca,
sobre la primera poesia de Riba [...] que és la de Baudelaire." "Ara
bé: ¿què tenen de comú Petrarca i Baudelaire?
Justament això: que en tots dos hi ha una tendència a produir,
a descriure la vida interior com una mena de lluita i de contraposició
d'entitats abstractes personalitzades. És a dir: hi ha com una mena
de titanomàquia de la vida interior. [...] És en aquest sentit
que Riba és un poeta abstracte, però que utilitza les seves
abstraccions per descriure amb tota la precisió que pot uns certs
estats i moviments piscològics."
"I Leopardi també té en comú amb Baudelaire i amb Petrarca
això: d'ésser un poeta de la vida interior i un poeta molt
personificador, en forma d'entitats abstractes, de tots els moviments anímics
i psicològics seus. Doncs bé: Riba (al meu entendre i quedant-me
en un nivell una mica exterior, però interessant per situar-lo dins
la poesia catalana) es va refugiar en aquesta poesia al.legòrica,
per dir-ho així, perquè volia eviatar el caràcter massa
immediat i massa concretade la poesia catalana moderna fins al seu temps."
"A Riba no li interessava l'expressió dels fets immediats de la seva
vida, sinó la permanència d'aquesta vida. [...] el tema general
de la poesia del primer període de Riba podríem dir que és
l'intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments
de cada moment."
"Com dic , es tracta sempre de la reconstrucció de la seva pròpia
identitat. Aleshores, aquest tema general es particularitza en diversos temes.
Un és el de la identitat a través del temps." "tota l'obra
de Goethe és una meditació sobre aquest tema: sobre la coherència
biogràfica d'una persona, sobre com es forma una persona i com s'identifica
i es distingeix de tot l'univers." "Riba va pensar sempre en aquest tema
[...] es tracta del tema de les coses que fan sortir una persona de si mateixa
i la llancen al món exterior i li fan oblidar la noció del
que ella és i del que ella vol. [...] D'aquestes ruptures de continuïtat,
Riba tracta sobretot de dues [...] la ruptura produïda per la temptació
eròtica, i [...] la ruptura produïda per la creació poètica
[...] sent això com un equivalent de la temptació amorosa,
del desig de fondre's en una altra vida i de renunciar a la identificació
immediata de la pròpia vida."
[Tres suites]
"Els anys que van precedir l'any 14, els anys de 1900 a 1914, són
segurament els anys de vitalitat intel.lectual i creadora més intensa
del nostre segle. Ara bé: la guerra va trencar aquella vitalitat i
aquella intensitat. La guerra del 14 va produir, per començar una
consternació total, en totes les persones amb sensibilitat, davant
d'aquella catàstrofe, i, després de la guerra (en la pintura
es veu claríssim), el que es va produir en els artistes és
les ganes de reposar [...] Picasso produeix els seus enormes bodegons decoratius
[...] Matisse produeix una abundància d'odalisques encantadores [...]
És a dir: l'art dels anys vint-i-tants va ser un art sensual i hedonista
. [...] es van creure que tenien dret a ser ingènuament feliços,
per dir-ho així." Doncs bé: a Riba se li va contagiar aquest
corrent. Gairebé només caldria llegir els títols dels
poemes que componen Tres suites per veure que el que ell vol fer és
això: una poesia elegant, refinada i hedonística. La primera
suyite de deu sonets es titula "Un nu i uns ulls" [...] La segona, "Lírica
de cambra", els sonets de la qual es titulen, per exemple, "Palmera darrera
el balcó, en despertar", "Mirall", "Dos sillons de quan jo era infant",
"Figurina d'argila", "Peix dins la peixera", "Flors", "diamant", etc. És
a dir: són una sèrie de poemes epigramàtics sobre una
sèrie d'objectes de la vida ordinària, però sobretot,
de la vida opulenta, luxosa i feliç."
"Una de les claus del codi és classificar els mots en bons i dolents,
en mots simpàtics i antipàtics. I bé: resulta que, com
que tots ells [Mallarmé, Riba...* eren uns intel.lectuals podrits
de literatura que es passaven el dia entre els llibres, els mots bons, el
mots pels quals tenen simpatia, són els mots anti-intel.lectuals.
És a dir, que els mots de "carn", "sang", "illa", "mar", "astre",
"aurora", tots els mots de la vida natural, són mots pels quals s'ha
de tenir simpatia."
[Elegies de Bierville i Salvatge cor]
"La cosa que va trencar el formalisme aquest mallarmeà de la segona
època de Riba i que va produir la irrupció de gran poesia de
la tercera època és, evidentment, la guerra civil i, sobretot,
l'exili."
"la reacció que en Riba va produir l'exili és d'una és
d'una enorme humiliació, la humiliació d'haver-ho perdut tot
[...] però, al mateix temps, un immens orgull. És adir: l'orgull,
precisament, d'aquesta humiliació, l'orgull de dir-se: "Sóc
jo dels que s'han llançat a una batalla que havíem de perdre
i tinc l'orgull d'haver-la perduda i de trobar-me nu"
"aleshores, se li produeix un curiós fenomen, que és que li
surt el seu cristianisme. [...] aquesta presència del Déu a
les Elegies de Bierville, en realitat no s'identifica encara com el
Déu cristià. I això és perquè les Elegies
estan carregades de mitologia grega, i, sobretot, d'un tema que, per una
d'aquestes ironies que té la vida, és un tema molt antic en
Riba, que és la identificació amb Ulisses i, sobretot, amb
aquell darrer episodi de l'Odissea [...] de l'illa dels feacis a Ítaca,
ell és portat per uns mariners feacis, i s'adorm. S'adorm, i arriba
a Ítaca adormit [Riba] en el moment de l'exili [...] podia identificar-se
amb l'Ulisses adormit, amb l'Ulisses abandonat, sense cap mena de protecció
ni de sollidesa."
"si no hi hagués després Salvatge cor, no tindríem manera
de comprendre que aquest déu és realment el Déu cristià.
[...] el de les Elegies, és més aviat, sembla més aviat,
un déu mitològic; i, no solament de la mitologia grega, sinó
també de la mitologia de Rilke. [...] Però Riba havia tret
de Rilke tot un element de mitlogia que en Rilke s'obté d'una manera
molt curiosa, per una mena d'in versió de la mitologia o de la temàtica,
diguem-ne, cristiana. És a dir, que, així com el Déu
cristià és el creador de l'home, en Rilke és l'home
que crea Déu (que, en definitiva, només és la Cultura),
és l'home que crea els àngels."
"En arribar a Barcelona, doncs, Riba es va trobar amb una situació
personal complicadíssima i desgradabilíssima, entre altres
coses per culpa del senyor Cambó, el propietari d'una petita i miserable
editorialeta, a la qual, mentint com un dondemnat, li ha donat el títol
de Fundació Bernat Metge [...] Es va trobar que, com que el senyor
Cambó no es fiava gaire dels "rojos", com ne deia, els primers anys
Riba no tenia cap mena de seguretat."
"Ara: cap a l'any 47, un músic, no sé qui (no sé si
era en Mompou), li va demanar que li escrivís uns poemes per posar
música. [...] ho va intentar, i va escriure uns quants sonets, els
primers de Salvatge cor, on la intenció de sol.licitar la música
és molt evident [...] cap al sonet VI o VII [...] ja se'n va completament
la intenció de música i Riba torna als temes de les Elegies,
però aquesta vegada amb una intenció molt més personal
[...] hi ha una afirmació de si mateix en la seva vida animal, per
dir-ho així [...] que ell no havia gosat mai practicar abans, i que
l'esverava, fins i tot una mica. D'aquí ve el títol del llibre,
Salvatge cor".
"en trobar-se a l'exili en un abandó, en una nuesa total. La seva
reacció va ser d'orgull, d'orgull brutal. Doncs bé: aquest
sentiment, ja després de les circumstàncies externes que l'havien
motivat a l'època de l'exili, és el sentiment que es retroba
essencialment a Salvatge cor i als poemes darrers. Riba tenia una consciència
molt alta (insisteixo que l'he conegut i que ho puc dir) del seu valor intel.lectual,
i d'allò que ell havia fet en l'ordre cultural en tenia molt d'orgull,
i un orgull molt noble. Però és que, per altra banda, aquesta
és la cosa meravellosa, a aquest orgull, per sòlid que fos,
en el fons, ell no li donava cap importància, i el que diu Salvatge
cor és, simplement, que ell, en el moment de més serietat,
en els moments d'entrar més dins d'ell mateix, només s'apreciava
com a omne animal, com diu un dels sonets de Salvatge cor. Només s'apreciava
com a "salvatge cor", com un ésser humà d'existència
bàsicament física; perquè, els éssers humans,
cal no oblidar que són, abans que res, animals, éssers d'existència
física, i és només amb aquesta descarnada i nua existència
que ell s'apreciava a si mateix. I és meravellós de veure que
la culminació de tot el treball de tota una vida d'un intel.lectual
de primera categoria es resol en aquesta xifra de saviesa que és veure's
ell mateix com un pur "ésser animal" i com un "animal eròtic",
tal com són els animals."
"Doncs bé: Riba, al darrer moment, diguéssim, el sentit de
la poesia de Riba en aquest darrer moment, és purament aquest. Es
troba sempre, en tots els poemes. [...] És a dir que si, per una banda,
Riba tenia, com he dit, un orgull molt sòlid, molt enorme i molt articulat,
de la seva realització cultural, ell deia que no és d'això,
de dons, de talent i d'adquisició, que vivia la vida en ell, "ans
sempre de la reta / del que llençà la meva joventut". Vivia
només del que, tanmateix, no havia pogut perdre, que era la seva nua
i descarnada existència animal."
"hi ha al final [de l'edició completa] deu poemes [...] que són
les darreres coses que Riba va escriure [...] tinc la impressió que
són realment una gran, una molt gran cosa." "Riba va agafar dos versos
d'Aleixandre, que diuen: "Se querían. Sufrían... / ...Se querían,
sabedlo." [...] parafraseja això, i, cap al final, hi ha aquests dos
versos que em semblen esplèndids, que em semblen triomfals de qualitat,
que diuen: "Per servir-se de l'ànima, / que ha estat subtil el cos!"
Don cs bé: en aquests dos versos hi trobo l'expressió millor
d'això que els deia que havia estat el resum de l'experiència
de Riba [...] que és que, a darrera hora, ell pensava que sí:
a la seva ànima, la seva realització cultural, ell li podia
estar agraït que havia reeixit, havia realitzat una cosa sòlida
i important, però que, a darrera hora, la seva vida havia consistit
en el fet que el seu cos havia estat molt subtil i s'havia fet servir molt
bé per la seva ànima. És a dir: l'ànima estava
al servei del seu cos, de la seva pura existència física."
"és a dir, dit amb una fórmula una mica simplista, però
que em sembla molt exacta: s'ha de considerar, quant a la literatura, i,
més concretament, quant a la poesia, s'ha de considerar el lloc que
ocupa dins de la cultura en general. La cultura en general, no s'ha d'oblidar
mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica
que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon
de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística,
es compon d'idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé:
dins d'aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la
liteatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement,
el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia: A fer.li
veure, a la cultrua en general, que darrera de les meravelloses construccions
intel.lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel,
que per sota d'aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser
animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que
hem fet totes aquestes arquitectures."
"Doncs bé: és això, el recordar-nos que som parents
de les bèsties, el paper de la litearatura dins la cultura, i em sembla
que la poesia dels adarrers anys de Riba és una gran poesia perquè
està centrada en aquesta idea, i, sobretot, més que en una
idea, podríem dir, en aquesta emoció: en aquest rebuig de tota
ideologia i en el tornar a ser parents de les bèsties!"
Terry, Arthur. "Introducció. La poesia de Carles Riba". Carles Riba,
Obres completes. 1 Poesia, Barcelona, Ed. 62, 1984.
[Estances]
"Un dels aspectes més originals d'Estances és la creació
d'un clima mental i sensual, on una profunda experiència personal
és expressada a través d'una sèrie d'abstraccions que
arriben a tenir una gran força emotiva, no pas per l'acumulació
de circumstàncies anecdòtiques, sinó per l'exploració,
lenta i apassionada, de llurs possibles relacions.
"Aquest teixit de relacions arriba a establir-se, sobretot, en relació
amb l'experiència amorosa. Els dos llibres d'Estances poden ésser
considerats com l'equivalent modern d'un cançoner medieval, en què
l'amor és tractat amb una riquesa de perspectives gairebé sense
comparació en la poesia del segle XX."
"No hi ha cap solució de continuïtat entre els dos llibres d'Estances.
Malgrat això [...] El tema de la joia, per exemple, ara cedeix una
mica de la seva importància a la meditació sobre el temps i
l'amor. La sensació de la força destructiva del temps es manifesta,
sobretot, en l'espectacle de la memòria que va a turmentar els amants
amb les imatges del passat. [...] Tanmateix, en certs poemes del segon llibre
comença a esbossar-se una altra idea, que tindrà molta importància
en l'obra posterior de Riba i que servirà de defensa contra l'acció
devoradora del temps. Es tracta del concpte del "risc", que apareix per primera
vegada en els poemes 10 i 11. En els versos finals d'aquest últim
poema es presenta com la voluntat de lliurar-se a l'aventura dels somnis
tot acceptant el perill de la desil.lusió. D'aquesta actitud neix
l'alegria dels qui s'han atrevit a viure autènticament i sense recança.
Aquesta "acceptació càlida i oberta", segons la frase de Marià
Manent, és potser la lliçó essencial de les Estances
i la justificació d'una poesia que, a través de tant de rigor
intel.lectual, no es cansa d'afirmar la vitalitat de l'experiència
humana."
[Salvatge cor]
"els poemes de Salvatge cor demostren una fusió de sentit i de forma
molt més estreta que Riba no havia aconseguit fins aleshores"
Brossa, Joan dins "Record i vigència de Riba", Serra d'or , setembre
1979.
"En el seu vessantg de crític i humanista he admirat sempre el mestratge
de Carles Riba. Però haig de confessar que durant uns anys els "ribistes"
pedantescos em van desenfocar el sentit veritable de l'obra de Riba. La seva
poesia em mereix tot el respecte; el pas dels anys la referme. M'admira
el rigor i el refús de solucions còmodes. El seu esmolat concepte
de la lírica aixeca de nivell l'herència del noucentisme.
Bé que avui les circumstàncies són unes altres, en la
perspectiva del temps, el considero més avançat que no pas
el parell de poetes oficials imperants. Resulta exemplar la manera amb què
va saber ampliar els límits sensibles de l'expressió poètica.
Per al lector4 atent, encara ressona! En la seva jovenesa devia ser un exabrupte
el fet d'aconseguir el predomini de la idea damunt els sentiments tot deixant
el poema en la seva exclusiva utilitat. Calia que algú palesés
a casa nostra les passes de Mallarmé, o Rilke, degudament digerides.
"No el vaig arribar a tractar; només hi vaig parlar una sola vegada,
a la Via Laietana, al final de la seva vida. Em va semblar cansat i decebut.
Ara em plauria d'abraçar-lo."
Poemes musicats en
cd
Tannkas / S'estimaven; patien (Jaume Arnella. LA RAÓ AL DESIG.
Tram/GMI Records, Barcelona, 1997)
Cant de la joia (Rafael Subirachs. MIRALLS. Picap, Sabadell, 1992)
Cants de la partença, l'absència i el retorn [diversos
poemes]. (Rafael Subirachs. HOMENATGE A CARLES RIBA. Picap, Sabadell, 1993)
Ell mateix recita poemes seus a LA VEU DELS POETES. PDI, BARCELONA, 1993
Súnion / Tannkas / Animula vagula blandula / Parla l'ànima
de Narcís / Cúpula verda (Pau Riba. DE RIBA A RIBA. Taller
de músics, Barcelona, 1993)
portada carles riba
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
|
