Estances
Tres suites, Del joc i del foc
Elegies de Bierville
Salvatge cor
Poemes per a un nou llibre
Versions
de Kavafis
Versions
de Rilke i Hölderlin
Sobre
Carles Riba
|
Elegies de Bierville
"Bierville és el nom d'un castell -això que
a França se'n diu un château, entre la nostra torre o
vil.la i el castell pròpiament dit- que hi ha al sud de París,
a la vora d'Étampes. Dins un antic molí, ocupàrem cambres
d'una monotonia i d'una austeritat totes monacals. Fora, el Juine, poc enriquit
en el seu cabal d'aigües tranquil.les per les de l'Éclimont,
s'endinsava en el bosc. Feia com l'eix de la vall que per l'un cap s'enclavava,
deprimida i tofuda, dins l'immens pla nu de la Beauce, i per amunt s'obria
cap a l'Illa de França. I el bosc era tanmateix insigne. Amarat indefinidament,
suggeria alhora la corrupció i la renovació. Els verds perennes
es mesclaven amb els despullaments, els sostenien, els vetllaven, els negaven.
La primavera fou lenta a venir. És en aquest paisatge, doncs, que,
de sobte, va venir el primer vers del llibre, "Era secret el camí,
fabulós de tristeses divines", amb aquella força estranya d'anunci
d'altres versos en els quals jo tindria una part més petita del que
molts potser es pensen. A Bierville van ser escrites les cinc primeres elegies,
d'aquí ve el títol del llibre; les altres, van ser continuades,
sempre a França, al nord de París, a Bordeus, a Montpeller,
allí on me duia amb els meus una sort errant i angoixada."
"El ritme de les Elegies de Bierville és una adaptació
al nostre sistema sil.làbic i accentual del ritme quantitatiu de l'elegia
antiga. Goethe, per exemple, hi va recórrer en les seves Elegies
Romanes. La composició es distribueix en dístics, cadascun
d'ells format per dos hexàmetres dactílics, el segon dels quals
té dos silencis: un després del tercer temps marcat i un després
del sisè; en el segon membre, a més, d`'aquest segon vers mal
anomenat pentàmetre, mai no es fa la substitució dels dàctils
per espondeus. En principi, cada dístic ha de presentar un sentit
complet; però lèncavallament ja es troba en l'elegia clàssica.
Jo n`he fet un ús, que als ulls dels rigoristes apareixerà
segurament ultrat."
(Notes)
Quan escriu les Elegies de Bierville "deixa que passi per ell una
energia heretada de Hölderlin, i orientada a la construcció,
i la fusió en una imatge única, de tres complexos místics,
molt més impressionants que qualsevol veritat superficial: el seu
personal, el del seu poble, i el d'una Grècia que (ara sí que
podem usar el mot) corrobora els altres dos i n'és corroborada."
/Ferrater, Gabriel. "Prefaci" a Carles Riba. Versions de Hölderlin.
Barcelona, Ed. 62, 1971)
"Sota una aparença complexa, les Elegies desenvolupen un sol
tema, ens conten una única història: la del despullament metafísic
de l'home, la de la seva transcendència [...] Pedrò la coincidència
del més concret i personal i del més universal de l'essència
de l'home (de l'òntic i de l'ontològic, diria Heidegger), és
el que, per la virtut de la seva mateix espontaneïtat original, indefectiblement
es realitza en la poesia. La poesia, certament, no és filosofia; el
seu llenguatge no és coneptual, sinó intuïtiu."
"Poesia d'exili i d'allunyament físic, les Elegies de Bierville
són paradoxalment la narració d'un retorn. Retorn metafísic
i transcendent." "l'esperit ha fet irrenunciablement del seu dolor una victòria
[...] Li ha bastat, doncs, el dolç fast d'ésser i gustar-se
un mateix (elegia IX), sol en la seva integritat personal, feta d'un passat
concret, i abocada a un futur al qual s'obre permanentment renascuda."
"De fet, l'experiència personal es tradueix per al poeta en art, de
la mateixa manera que el dolor i el plany es refan en esperança i
que la incertitud errabunda es fixa en certesa."
(Ferraté, Joan. "Pròleg" a Carles Riba, Elegies de Bierville,
Barcelona, 62, 1976).
Vegeu també: Sullà, Enric. Una interpretació de
les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Barcelona, Empúries,
1993.
IV
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica.
Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè
es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus
ulls!
"La quarta Elegia és el comentari líric d'una
cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada,
veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era
pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i
una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba
i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva
força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà
i la naturalesa."
"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.
VII
He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d'obediència
a l'atzur,
l'illa de l'últim adéu, on es va inclinà' els meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d'una glòria
sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
que n'exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l'interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l'ombra!
No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d'enllà de la meva innombrable aventura
i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l'ésser que s'hi perfà és tot ell creixença amb
les pures
forces originals, i no és seu el destí
que l'amara i l'empeny, talment una puja d'antigues
aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que
ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
mots despert i adormit. Entre nosaltres
humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per
a entendre'ls:
són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir.nos camí del misteri i ens deixen
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
sorra a la fi de la mar -¿repatriats o arribats?
¿Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
¿Ni us parlaria tan sols? Sóc en l'espera
d'un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d'una onada tranquil.la
-una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit. em serà de cop a la vora,
simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
el meu déu parcial, que m'ha elegit per orgull
fins a la injustícia -dic jo. Em donarà per als altres
l'aire d'un mendicant que és pacient als portals.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
no els diamants del crit i de la presa i del foc
(negra escuma, tu els tens): dels meus dies d'errà' i de conèixer,
un sol dia he salvat: el que em salvava; i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
el tan divers amor dels qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d'ells han esdevingut una mica
més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
Mentre, però, no seré rei de ma última
pau,
me'l guardaran les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l'obac obrador subterrani
on l'abella de l'erem va, esmunyedissa, a fe' el rusc.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l'hora d'un sol pensament, per a entrar-hi
calen un front humil sota la llinda i un salt.
Riba "ressalta un episodi de l'Odissea [...] La idea del viatge
presideix totes les Elegies, hem dit, i el viatge mena al dedins mateix del
poeta. [...] els homes, digué una vegada Heràclit, viuen, quan
estan desperts, en un món que els és comú, i quan somien,
en un món particular, individual, propi. Aquest estat, però,
és ara sobretot comparable amb el pre-natal, amb la vida en el ventre
de la mare [...] Vegem com hgo digué Riba: "O sigui, aquest Ulisses
de la setena Elegia s'abandona a la seva fe nua, la fe que lliga aquests
dos mons de cada costat de l'ombra, cedeix a aquest impuls pre-conscient,
pre-natal, un impuls que ve de més enllà de tota aventura,
de tota experiència humana, que ve de més enllà de les
pròpies arrels. És veritablement una nova naixença;
el ventre humà és evocat de pas en aquesta Elegia." ["Presentació..."]
retornar d'alguna manera a la diguem-ne disponibilitat d'abans de néixer:
abandó, doncs, com el d'Ulisses, que es tradueix en un son profund."
"Guardem les paraules de la tribu, necessàriament per a entendre'ns,
i les fem servir sense entrar en elles, sense potenciar-les degudament: no
les emprem per a entendre-les. Però, de sobte, un dia, alguna cosa
en la nostra història, en la nostra vida -des del punt de vista particular
o col.lectiu-, revela la meravella, el prodigi d'algunes paraules que guard'avem
sense haver-les entès fins a aleshores [...] Aleshores neix el poema.
[...] Així Riba destaca, de la vicissitud d'Ulisses, un instant, i,
de la seva, un altre instant que vol paral.lel: la il.luminació del
poema, l'esclat de la gràcia.[...] aquella pàtria d'Ulisses
és també la pàtria del poeta i és també
la poesia."
Miralles, Carles. Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba.
Barcelona, Curial, 1979.
IX
Per a Pompeu
Fabra
Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us competa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse'
i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en
la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs ñmorts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos
humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí
bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu
de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada,
se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.
"És l'elegia pròpiament política, l'única
pròpiament política"
"El poema comença amb una evocació de Salamina (ja recorden
que és la batalla naval que Atenes va guanyar l'estiu de la segona
campanya de Xerxes), i, després, hi ha una al.lusió a Queronea,
que és la batalla que van perdre un parell de segles després
els atenesos contra els macedonis, és a dir, contra el segon gran
imperi que els va atacar, i els va vèncer. [...] ""Victòria
amb humiliació de reialmes" és Salamina, naturalment, i "un
ponent buit de la fuga i la sang" és Queronea."
""perquè fos deixada en el solc incansable dels segles / la furiosa
llavor per al meu ésser civil." És a dir, que, en certa manera,
rebutja la necessitat d'aquests símbols culturals: diu que la seva
pura existència física és ja una afirmació de
voluntat d'ésser i de negativa a subjugar-se, a deixar-se subjugar."
"És a dir: la dialèctica complicada és que, naturalment,
Riba, si accepta, o tota persona que accepti, una obligació de realització
civil, per dir-ho així, de la llibertat, s'ha d'exigir, per començar,
a si mateix, una renúnica a aquesta llibertat, una integració
dins una disciplina, diguéssim, que pugui ser més forta que
la disciplina dels enemics."
"És un crit, com veuen, de prodigiosa, duríssima, afirmació
de lluita."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions
62, 1979)
inici
portada carles riba
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
|
