NU DEL TOT EN L’UNIVERS
Joan Vinyoli– Heura Teatre

Trailer NUDELTOT: http://vimeo.com/24729313/

8 de juliol de 2011 a la Fundació Palau, a Caldes d'Estrac, a les 22 hores.

10 de juny de 2011 al Teatre de Lloseta (Festival de poesia)

31 de març de 2011 a la casa museu Llorenç Villalonga de Binissalem a les 20 hores

27 de març de 2011 a Son Llaüt (Santa Maria)
a les 20 hores

23 de febrer de 2011 al Teatre Municipal de Palma
a les 21 hores

Poemes: Joan Vinyoli
Veus de Vinyoli: Miquel Amengual, Maria Bellver, Llorenç Vila, Aina Vallès
Saxo i guitarra: Miquel Amengual, Maria Bellver
Músiques: Miquel Amengual, Maria Bellver, Jaume Arnella, Joe Ripiau, Jeroni Bisanyes.
Escenografia i vestuari: Cati Bauzà (Confecció de vestuari: Antònia Fuster)
Coreografia: Maria Antònia Font
Guió i direcció: Antoni Artigues
     (Agraïment a Jaume C. Pons Alorda per la tempesta)

Sinopsi: Muntatge poètic, amb música i dansa, que transcorre en quatre ambients que viu el poeta Joan Vinyoli: - Tempesta (dubtes i lluites amb el propi jo): és la solitud com a finitud. - Amor carnal, apassionat. - Vi i amistat (menjar, beure, conversar amb la gent, bauxa). - El magià (nu del tot en l’univers, el cant de la vida): el poeta s’allunya del bosc, troba l’àngel (la solitud com a infinitud) i esdevé magià.

NU DEL TOT EN L'UNIVERS

Aina, en off. Mentre, en Miquel es treu la corbata i la tira a terra.

Cada cop que estic immers
en el clar corrent del vers
m'adono
de la meva estranya i fútil
vestimenta i l'abandono
per inútil.
Nu del tot en l'univers,
ara res no m'és advers.

Miquel al públic

Em mires com un entomòleg
observa un insecte
clavat en una agulla.
En veritat sóc l’insecte,
però vivent:
                   menjant i copulant
per sobreviure.

Miquel puja a l’escenari i agafa el saxo

                         No hi ha temps
per aturar-me a contemplar
les formes que s’assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.
                     Se’m complica,
però, l’afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?
                           Massa preguntes
per intentar de contestar-les
en vol rasant, tot fressa d’èlitres,
brevíssim, sobre l’aigua.

Saxo: d’insecte a flor plena d’insectes, i es tira a terra d'esquena, sense deixar de tocar.

M'he transformat en flor
plena d'insectes que se'm mengen
de viu en viu.
                        Tothora l'espectacle
psicodèlic del viure continua.

S'enfila a una soca sense deeixar de tocar i diu aquest cantat-cridat:

M’he tornat cel llampurnejant i crido
Cap a quin tot? Enyoro tant omplir-me
terriblement, de què? No ho sabré mai. Salvatge
cor meu, tremoles, deslligant-te en somnis...

S'asseu a la cadira

Atio focs
que se m'apaguen.
                              No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
                            Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
                                        que totes les guspires
omplin la nit.

S'asseu d'esquena al públic, agafa el tambor i toca i crida el primer vers.

                         i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

Va a destapar una botella de vi. En off se senten udols de llop: Auuuuuuu, Auuuuuuu... Al públic.

              I si l’udol dels llops burells,
que tresquen incansables, fers, un rera l’altre,
i dreturers, i si l’udol dels llops per la planura
de la neu tova ens amenaça,
                                              bens
esporuguits, res de belar, tornem-nos
voltors de coll pelat, garfim i devorem la por.

Cantat amb acompanyament de tamboret, amb la tonada de La ximbomba.

Digues-me vida, què fer
de les meves mans, dels braços,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De música em tornaré
no fos que, estrenyent-me els braços
teus, vida, em fessin malbé;
em tornaré pols de llum.

Transició. Es passeja en silenci.

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
Només d’un llamp en closa nit podrà morir.

Miquel torna a baixar al públic

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                               Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

Miquel torna a pujar

         Si vols, quan ja no puguis
suportar més la solitud,
agafa el taxi
que està immòbil també fora del temps.

Miquel s’asseu i beu mentre Maria entra

Maria, entre el públic, mentre estira la corda de l'estel

Està molt bé que facis
volar un estel i que li donis
corda molt llarga fins a perdre’l
de vista, lluny, si n’ets capaç. És com si tu
també volessis i, generalment,
antics records ajuden
a fer-ho i se’t revelen amples
espais de temps, ressaques, plenamars
de sentiment, les mines de Falun,
on algun dia vam baixar enfollits,
potser un moment tan sols i l’oblidàrem.

Maria s’asseu devora en Miquel i li diu

Està molt bé que facis
volar un estel,
però de sobte –pensa-hi però arrisca’t-
es trencaran les canyes, s’esquinçarà la tela,
cruixint, i tu cauràs damunt la sorra,
des del talús,
mirant les ones grises, altes, batre
damunt la platja i se’t faran humits
els ossos i la mort no et serà estranya.

Es tira a terra cap al final del poema

Com arribar a l’incendi pur
de cap aurora, si només
erro cansat, per un excés
de roca estèril, dins l’obscur?
No hi ha cap alba en el futur
ni cap estrella en el record,
enmig del vent crepuscular;
sóc en la terra del foc mort,
cercant només el mar, el mar.

Se sent renou de la mar.

Sense dir-ho a ningú, pensativa

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d’un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpant els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.

Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l’altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l’alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

Maria s'ha assegut a terra. Miquel li du la guitarra perquè canti i li diu:

                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.

Maria, cantat, amb acompanyament de guitarra

He aturat el vol de les estrelles,
incoercible, cec, per ja no perdre'm
més en el fosc, he dit una cançó,
baixa la veu, perquè es faci, de nit,
ardent i gran entre el fullar dels arbres.
He suplantat els somnis.

Maria beu i brinda amb en Miquel

Va ser prou clar que ens acollissin
aquella nit de vent. No era ja possible
trobar aixopluc.
                        Les dones
van saber prou que en la voraginosa
mar negra el rai fóra engolit. Res no indagaren,
ens van albergar.
                          Tenies fred
sota les mantes, jo no, però patia
per tu, que tremolaves i que et petaven les dents,
però encara més per haver-te
deixat enrolar en un perillós viatge
que s'ha de fer sol.
                            Encercar els orígens
costa molt car.

Entren en Llorenç i n’Aina, un de cada banda

A partir d'aquí hi ha dansa per parelles: Aina/Llorenç i Maria/Miquel.
Llorenç:

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t'esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l'esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units.

Aina:

Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

Llorenç:

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
                          Fuig.
                                   Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
                                                  Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
                        Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
                          Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
                      T'adoro
fins l'esquelet.Aina:
És un àpat insòlit: ens mengem
amb gana, l’un a l’altre,
sense dir res ...

Llorenç:

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                 Llavis extensos
com una migdiada.
                              I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
                                    Que el sol penetri
fins a la sang.
                     Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                             Gaudim sense metàfores.

S'acaba la dansa. Tots van a beure i s'aboquen vi. (Si es fa a peu de públic, s'aboca vi també al públic i es brinda amb ell. Si és així hi haurà complicitat amb el públic durant tota aquesta escena).
Miquel:

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                     El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.

Beuen tots i brinden
Maria:

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.

Tots beuen i canten

Qui d’amor s’abriga
puja l’esglaó
que el deixa a l’artiga
del saber major.

Si de nit les bruixes
em maten les roses,
en matí d’aloses
oloro maduixes.
El crit escarit
d’un ocell de nit
no em fa cap basarda,
tant em sento eixit.

Qui d’amor s’abriga
puja l’esglaó
que el deixa a l’artiga
del saber major.

Talment, ara, eixit
que intento fortuna
de fer un tot unit
amb sol, terra i lluna.
Ni vana quimera
ni condició
de mortal em lliga,
sinó sols amor.

Qui d’amor s’abriga
puja l’esglaó
que el deixa a l’artiga
del saber major.

Miquel

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.

Aina repeteix el primer vers a l'un i a l'altre.

No el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il.lumina?

És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és l’únic i perfet i perdurable.

Maria, cantat i amb guitarra. Si es fa a peu de públic Aina i Llorenç treuen gent a ballar.

Sigues fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

Llorenç:

Quan de vegades entres on la vida
no es mou, és bo desentranyar
la soledat que limita amb l’obert.
Puc prendre el sol o beure
conyac o llimonada:
                                les paraules
importen sobretot pel que darrera d’elles
s’amaga de sentit. No temis
d’usar llenguatge si tens ja ben fermentat
al cup el vi. Pren cura dels vapors
que maten: mala cosa asfixiar-se,
pitjor, però, la brisa adormidora
de platja fàcil.
                      La remor del mar
és bona sempre: les barques acompanyen.

Aina

Qui va deixar l’estèril port
i ha fet del mar son element,
no serà dut a contracor
a la deriva, pel corrent.
T’he dit adéu, estèril port,
i en la terrible vastitud,
desarborat i cec lament,
et sento prop, oh inconegut,
oh pròsper, únic, últim vent.

Aquesta, cantant tots

Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,

car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d’or.

Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.

Tots surten cantant i n'Aina queda sola

Aina

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Transició de saxo entre estrofa i estrofa del següent poema

He lluitat amb un àngel
d’inusitat ardor
-ell gran i fort, jo temerari-,
vingut a mi perquè participés
d’allò més alt que salva.

Tens com la nit, amb meravella
i espant, entre les seves
mans debatent-me, quin misteri
naixia en mi, que m’igualava
com a la nit, sobrepassant-me?

Quasi vençut, ell em cedia
part del seu foc, jo veia
l’escala de la llum,
per on els cants davallen
al solitari cor.

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em mporta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.

FOTOS A LA FUNDACIÓ PALAU (CALDETES):

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA